dissabte, 13 de maig de 2017

L'home del llac

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any: Kleifarvatn, islandès, 2004
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 359
Llegit en: Català

El llac Kleifarvatn, al sud de Reykjavik, pateix un fenomen estrany, els darrers anys el nivell de l'aigua ha anat disminuint progressivament, i ningú sap massa bé per què. El problema és que l'enretirada de l'aigua deixa al descobert coses que portaven molt de temps enfonsades, com ara un esquelet lligat a un vell aparell d'espionatge rus. L'inspector Erlendur Sveinsson i el seu equip s'encarregaran d'un cas del qual inicialment no tenen cap pista, no saben qui és el mort, quant porta allà ni què hi feia al fons del llac, mentre segueixen les seves vides i els seus problemes a la assossegada Islàndia. Mentrestant, coneixerem també les desventures dels estudiants comunistes islandesos que cursaven estudis a Leipzig a mitjans segle XX, les joves promeses del socialisme del país que viuran tota la crueltat del totalitarisme i la pitjor cara d'allò en que tant creien. Fins que les dues trames es barregen.

L'Arlandur és un escriptor de novel·la negra amb vocació de novel·lista. I li dic pel nom perquè allà a Islàndia ho fan així, es diuen sempre pel nom i es parlen de tu. Les seves històries protagonitzades per aquest inspector poc comunicatiu, tancat en ell mateix, amb problemes amb els seus fills i obsessionat amb les desaparicions solen basar-se en un cas antic, no un crim recent, sinó un cos llargament oblidat que permet construir tota una història darrere, amb marc històric inclòs. En això m'ha recordat força a 'La dona de verd', i menys a l'últim que vaig llegir, 'Hivern àrtic', que parla d'un tema actual. La investigació és molt pausada, converses i més converses i anar recollint informació, sense que la tecnologia ni la ciència hi participin. I la vida privada dels investigadors, l'Erlendur, l'Elimborg i en Sigurdur Oli es barregen amb la trama sense separacions, així tal com ve. Això no sempre m'agrada, però l'autor ho fa amb tanta naturalitat que passa força bé.

Aquesta és una història d'espionatge, d'amistat i de traïcions, que els nostres policies hauran de descabdellar. Una trama força potent que ens retrata un període on les ideologies polítiques estaven molt marcades. Els llibres de l'Indridason van a poc a poc i explicant moltes coses, per això estan sempre a cavall entre la novel·la (gairebé històrica contemporània) i la literatura criminal. Si li he de buscar una comparació, li podria trobar en Henning Mankell, pel perfil del protagonista, però aquí hi ha menys acció i més literatura. Potser sóc poc imparcial per la meva petita fixació amb Islàndia, però aquest autor em fa gaudir amb els seus llibres i potser li perdono més la palla de les històries paral·leles dels protagonistes, però té una manera realment més natural d'introduir-les que altres autors nòrdics. Per això seguiré llegint-lo, trobo que paga la pena.

Valoració: @@@ i mitja

8 comentaris:

  1. Crec que aquest autor és dels pocs nòrdics, per no dir que l'únic a part de Mankell, que tornaria a llegir. Aquesta trama que ve del passat i la investigació sense mitjans tècnics, que ja vaig veure a "Pasaje de las sombras" m'atreu.

    ResponElimina
  2. Uys, jo havia escrit un comentari i ara no el veig... Res et deiia que l'he llegit paral·lelament a Bettý i que encara que no l'he ressenyat m'ha agradat força, encara que d'aquesta saga en quedo amb La dona de verd.

    ResponElimina
  3. Caram en pocs dies veig dos blocaries ressenyant Idridason, i amb bona nota. M'hauré de posar les piles.

    ResponElimina
  4. Gràcies dames negres per comentar aquesta ressenya. Segur que no serà l'últim llibre d'Indridason ressenyat aquí.

    Botika, trobo que és força comparable amb Mankell, l'Erlendur i en Wallander s'assemblen una mica. A més, basteixen bones històries, amb un marc ben delimitat i documentat. Això és molt més del que se sol trobar en altres autors nòrdics. Val la pena llegir-los.

    Bruixeta, 'La dona de verd' és el primer que vaig llegir, i em va costar entrar. Ara, coneixent les maneres de l'autor, segurament l'hauria gaudit més. El 'Bettý' està pendent, encara amb esperança de que surti traduït al català, si no el llegiré en anglès.

    Jomateixa, és novel·la negra molt reposada, investigació pausada i al ritme islandès, sense tecnologia, sense ciència, només preguntes i respostes. I al mateix temps, una història narrada força treballada. Una barreja que funciona força bé, trobo.

    ResponElimina
  5. És un dels que tinc a la cua dels pendents. Qualsevol dia començaré...

    ResponElimina
  6. Xexu, la traductora al català d'Indridason va deixar un comentari al blog. dient que l'editorial ha decidit no traduir-ne cap més :(

    ResponElimina
  7. Bones Xexu! Estic llegint Betty de l'Indridason i tenia la certesa de que n'havia llegit alguna ressenya teva, però no la trobo. M'he equivocat? Es que no m'està agradant gaire (una de les raons és justament això que comentes, que va a poc a poc), i buscava quelcom per decidir-me si continuar o deixar-ho.

    ResponElimina