diumenge, 23 d’agost de 2015

El parèntesi més llarg

Autora: Tina Vallès
Editorial, any: Proa, 2013
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2012

Els 17 relats que componen aquest recull parteixen de la quotidianitat i de situacions puntuals en les que qualsevol de nosaltres es pot trobar. Estirar-los amb ironia, humor i amb molta imaginació és la tasca que fa la Tina Vallès, coneguda per aquests verals per ser una blogaire d'aquelles prehistòriques, ara ja dedicada a la seva faceta d'escriptora, pel que en sé. Així doncs sabrem què passa pel cap d'una embarassada que va cap a parir en un taxi, les pel·lícules que es munta un home que detecta un canvi en els hàbits de la seva dona, com surt del mal pas tota una senyora octogenària que es deixa les claus dintre casa, o l'estratègia per aconseguir un producte important que t'has deixat de comprar quan tens una llarga cua de clients darrere a la caixa del súper. No tot és humor, també hi ha reflexió i profunditat, però compta molt la manera d'explicar-ho. L'autora ha trobat la seva.

Tots els contes del recull tenen una llargada similar, són curtets i es llegeixen de manera àgil. És literatura basada en l'experiència i en l'observació, afegint-hi bones dosis d'imaginació. I allà on no cal imaginació, sí que cal explicar-les amb gràcia, i com deia, la Tina Vallès té un estil propi, fa servir molta figura literària i algunes repeticions que donen èmfasi al relat. No és una escriptura simple, com no ho són els personatges retratats en cadascun dels relats, però fan molt bo de llegir. Els personatges són importants, generalment hi ha un protagonista clar, i la resta són secundaris. La persona narrativa varia, però sempre hi ha un personatge central.

No sabia què em trobaria en llegir aquest llibre però he quedat gratament sorprès. Els relats m'han agradat i la manera d'escriure també. No s'ha d'esperar grans històries, ni fantasia ni res d'això, però de vegades la vida ja és prou enrevessada ella sola com per inventar-se massa cosa, no cal anar massa lluny per viure situacions que freguin el surrealisme. Predominen els personatges una mica neuròtics i algun que altre desequilibrat, però donen molt de joc i faciliten els tocs d'humor. Una lectura agradable i fàcilment recomanable. Ideal per llegir a estones, i que siguin estones ben aprofitades.

Puntuació: @@@

dilluns, 17 d’agost de 2015

Si quan et donen per mort un dia tornes

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA-La magrana, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 217
Llegit en: Català

Ja fa 14 anys que l'Agustí va desaparèixer. Els pares i els germans han fet de tot, no han parat de buscar-lo, han sortit a la tele, han contractat un detectiu privat... però res, l'Agustí s'ha fos. I tot de sobte, un dia qualsevol, truquen a la porta i la Maria Antònia s'endú un bon ensurt. És el seu fill, i ja no és un nen de 18 anys com quan va marxar, és tot un home. Com és natural, la tornada del fill desaparegut revoluciona tota la família, molts retrets, moltes preguntes. Per què no ha trucat ni un sol cop? Però ni tan sols ara l'Agustí sembla disposat a explicar res, els va donant informació amb compta-gotes. Però per què segueix amagant-se si ja és a casa? Sembla que no ha tingut una vida fàcil aquest 14 anys lluny de la seva família, però tant com per ni tan sols parlar-ne? No ho entenen, però nosaltres que sabrem la veritat, estarem segurs que més els val no saber-ho.

La història de l'Agustí se'ns anirà explicant a poc a poc en diferents capítols que fan constants salts en el temps, movent-se entre l'actualitat amb la seva família retrobada, i diferents punts en el passat que ens ajudaran a entendre què ha passat. Tot i l'explicació desordenada, la trama se segueix perfectament i està molt ben lligada perquè no sapiguem res abans no toca. L'escriptura sòlida de Llort es mostra construint un relat perfectament explicat i versemblant, molt documentat i creïble, tot i mostrar gran diversitat d'escenaris i situacions poc comunes. El qualifico d'intriga perquè hi ha una història tèrbola darrere, però no em sembla només per passar l'estona, és un llibre d'indubtable qualitat literària.

Aquest autor em segueix convencent a cada llibre que li llegeixo, m'atreviria a dir que per mi és un dels millors escriptors catalans de l'actualitat. Si una cosa se li pot criticar a aquest 'Si quan et donen...' és que triga força a explicar les parts més fortes de la història de l'Agustí, fins el punt que arribes a pensar 'no m'ho explicarà, i m'emprenyaré'. Però no, i tant si ho explica, però força concentrat a la darrera part, i déu n'hi do. El principi potser es llegeix més lentament, però atrapa, tant per argument com per estil, però quan comença el marro ja no pots parar. En definitiva, un molt bon llibre, que no és de novel·la negra, però amb una intriga disfressada de quotidianitat que se't fica dins i estàs perdut. Llort em té més que guanyat.

Puntuació: @@@@

dilluns, 3 d’agost de 2015

Locus

Autor: Antoni Gual
Editorial, any: La Campana, 2015
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 402
Llegit en: Català

Locus és un llibre estrany. Te l'agafes com una història, però de seguides veus que estàs llegint la vida d'Antoni Gual, l'autor, que relata les seves vivències tal i com les recorda, per inversemblants que semblin. De ser un infant una mica neuròtic i hipocondríac, a un jove interessat en la política, a treballador de la fàbrica familiar i fins el servei militar, en aquelles èpoques en que encara vivia el dictador, o feia poc que havia mort (tot i que alguns semblava que no ho sabien). Un relat a estones una mica desordenat i escrit amb certa melangia d'uns temps d'aquells per recordar amb una barreja d'amor i odi, amb una excepció: els llibres. A aquests només se'ls pot estimar. No hi falta la ironia i demostra que la vida real també pot estar tintada de tocs surrealistes. I tampoc no hi falta la reflexió, perquè si una cosa era el jove Gual, era caparrut i racional. Tot el que no demostrava de cara enfora, ho portava dins. I és que ja se sap que la processó...

Tot i les elogioses paraules que se li dediquen a la contraportada, aquest és un llibre que podríem haver escrit qualsevol de nosaltres, unes memòries novel·lades qualssevol, si tinguéssim gràcia per escriure. Bé, gràcia tampoc, perquè se'ns diu que fa riure molt, i encara és hora que m'arrenqui un somriure. No diré que està mal escrit, perquè aquest és el mèrit que se li pot atribuir, l'escriptura és planera i agradable, però el que explica és força avorrit, especialment el primer quart del llibre, quan presenta la seva família i entorn amb tots els detalls possibles. Si aconsegueixes superar aquesta fase (a casa només 1 de 2 ho hem fet), comença a explicar anècdotes i és una mica més distret. És un llibre amb molta reflexió i que descriu com es vivia en aquests anys al voltant de la mort de Franco. Interessant a mitges, sí el context, no algunes vivències personals de l'autor. A destacar que no para de dir que és un nen problemàtic neuròtic i que no hi toca gaire, però res en el seu comportament ho fa notar, és intel·ligent, introvertit i reflexiu, però no el que diu ser.

Tal com l'he descrit, és fàcil captar que m'ha costat acabar-lo, tot i que les 400 pàgines enganyen perquè la lletra és gran i amb molt espai. M'ha avorrit en diverses fases, i en el millor dels casos m'ha distret i m'ha resultat agradable la lectura. La fase de la mili, per exemple, no és de les pitjors, però quan portes ja una pila de pàgines llegint batalletes penses 'ara m'ha de venir amb les "històries de la puta mili"? Quina mandra'. Es pot considerar un llibre revelador, que explica coses que a molts de la seva generació se'ls faran properes, però en definitiva, un autor que no coneixes t'explica la seva vida, una vida sense res especial, perquè tots en tenim una i hem viscut els nostres propis episodis estrafolaris i les nostres neures. Distret a estones, agradable en la lectura, però és l'únic que en puc dir de bo. Si he de ser sincer, no el recomanaria.

Puntuació: @@

dimecres, 22 de juliol de 2015

Quina gran persona!

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Edicions Brosquil, 2007
Gènere: Relats
Número de pàgines: 143
Llegit en: Català
Premis: Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2006

El recull de relats 'Quina gran persona!' és pràcticament una peça de museu. És l'obra en solitari més antiga de Salvador Macip i actualment és difícil de trobar. En ella trobarem relats de diferents llargades, tots ells protagonitzats per herois quotidians i savis maldestres, com explica el subtítol del llibre. Vides exemplars, fets difícil d'explicar però que s'entomen amb normalitat, i sempre, sempre amb un puntet còmic que et fa llegir amb un somriure als llavis. No hi falten tampoc els tocs científics i de ciència ficció i fantasia, és clar! Així coneixerem la vida d'una dona que gràcies a la cirurgia s'ha convertit en una autèntica obra d'art, la d'un científic que ha descobert com viatjar a velocitats superiors a la de la llum, la d'un home enamorat de la dona d'una foto idíl·lica, o fins i tot la veritable història del monstre de Fanconstein. Ben variat i barrejat. Però què en sabem d'en Miquel Garriga? 

Els relats que componen aquest llibre fan pensar inevitablement en Pere Calders, no sé com he aguantat el primer paràgraf sense dir-ho! I ho dic com a elogi, la veritat és que estan molt aconseguits, aparentment narren escenes quotidianes amb situacions d'allò més normals, però sol haver-hi alguns fets inesperats que no sorprenen massa els protagonistes (i sí al lector!). La naturalitat de la narració de fets extraordinaris contribueix enormement a la hilaritat. I són històries que comencen i es tanquen, no queda massa res obert, això m'agrada. Cada conte llarg està precedit per un microrelat, de vegades una miqueta més llarg, que gira al voltant de la vida d'en Miquel Garriga, un personatge (o personatges!) que anirem coneixent en la sèrie de relatets 'Temps curtets'. Una distribució original que personalment no he trobat en altres reculls. Sobre l'escriptura, trobem un Macip primerenc, desinhibit i força gamberro.

Si els llibres d'en Salvador es llegeixen ràpid, aquest encara més, perquè és curtet i conté relats que passen molt i molt bé. No te n'adones i ja s'ha acabat. Els contes són molt inspirats, variats i originals, potser no contenen aquella escriptura treballada perquè no hi hagi ni una coma fora de lloc, però fan molt bo de llegir i, igual que Calders, et fan sentir murri quan els acabes. Murri l'escriptor que és capaç d'aconseguir-te aquest efecte. És probable que el llibre pugui agradar als fans de Calders, o que fins i tot els més puristes el puguin considerar una imitació barata, però per mi passa amb nota. Sóc conscient que el que explica aquest autor i com ho explica, encaixa sorprenentment en els meus gustos, per això em costa fer-ne una recomanació global, però personalment només puc dir que he passat una molt bona estona llegint-lo.

Puntuació: @@@@

dijous, 16 de juliol de 2015

Aigua bruta

Autor: Pau Vidal
Editorial, any: Empúries, 2007
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català
Premis: Literatura Científica 2006

Què hi fa un lingüista, perquè dir filòleg espanta a la gent, fent de detectiu? En Miquel Camiller és un apassionat de la llengua i la seva aspiració és actualitzar el diccionari etimològic Coromines. Per això s'ha aficionat a visitar els poblets i mirar d'apuntar tants dialectalismes com li sigui possible. Però al poblet on fa cap amb la seva motassa, Farnera, hi passa alguna cosa estranya, la mort d'un veí en circumstàncies estranyes el posa en alerta, sobretot després de rebre un anònim que l'adverteix que la resposta és a l'aigua. Així comença una investigació de pa sucat amb oli, deixant de banda algunes responsabilitats, però que el bo d'en Miquel no realitzarà sol, tindrà la inestimable ajuda de la seva padrina centenària i la seva nova becària Juli. L'aigua que consumeix la gent de Farnera està bruta, però no és l'única cosa bruta que hi ha rere aquest misteri. 

Aquesta novel·la, que ja té uns quants anys, em va atreure per haver guanyat un premi de literatura científica. És cert que l'argument gira al voltant de temes científics, però també conté una gran càrrega lingüística. Tant és així, que a estones sembla un tractat de filologia, i explica moltes coses que són completament innecessàries, però que defineixen el protagonista: un boig de les lletres. El protagonista, per cert, és el típic antiheroi, tot li ve a sobre sense saber com, però anirà traient l'entrellat de la història. Està escrit en primera persona, des d'aquest antiheroi, i la narració és força còmica, tot i explicar uns esdeveniments que tenen molt poc de divertits. Moltes gracietes, algunes sobre la ineptitud social del prota, i d'altres lingüístiques. Còmic no sempre vol dir divertit, però sí força distret, en aquest cas.

La història que sustenta aquest llibre està força ben pensada, però li he trobat diversos defectes. Per exemple, el final és molt precipitat i hi apareixen personatges que no han tingut cap paper abans, tot es resol del no res, i només alguna coseta sí que tanca el cercle. Es deixa llegir, és entretingut i el personatge principal fa gràcia de vegades, però li falta una mica perquè el consideri un bon llibre. Se m'ha fet feixuc a estones, hi ha massa palla de temes lingüístics que no venen al cas (cosa que no vol dir que no siguin interessants, però no venen al cas), i en canvi la trama, que és bona, queda coixa. Tot i no ser massa llarg, sí que se me n'ha fet una mica. 

Puntuació: @@

dimecres, 8 de juliol de 2015

Mort al Nil

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Columna-Proa, 1996
Títol original, idioma, any: Death on the Nile, anglès, 1937
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Gonçal Oliveros
Número de pàgines: 300
Llegit en: Català

La Linnet Ridgeway ha esdevingut una de les joves més riques d'Anglaterra, i no se n'està de demostrar-ho. La seva millor amiga, la Jacqueline De Bellefort, que generalment ha tingut mala sort a la vida, recorre a ella per demanar-li ajuda. Ha conegut un home fabulós, en Simon, i s'hi vol casar, però ell s'ha quedat sense feina i no poden. Li demana a la seva adinerada amiga que contracti el seu futur espòs per facilitar les coses. La Linnet accedeix, però quan coneix en Simon Doyle s'interessa per ell en un pla que no és el laboral. Serà la Linnet qui s'acabarà casant amb en Simon, i en el seu viatge de noces, a Egipte, és on comença de veritat aquesta història negra i criminal. En un creuer pel Nil coincideixen un conjunt de personatges, inclosa la Jacqueline, que es coneixen d'una manera o altra. Això fa olor de mort, oi? No falla! El que ningú ha previst és que entre els passatgers també es compta un belga una mica arrogant: el bo d'Hercule Poirot.

A les obres d'Agatha Christie és molt important la situació dels escenaris i la descripció dels personatges. La famosa 'Mort al Nil' segueix el patró que ja li he vist en altres llibres, presenta els personatges i ens deixa entreveure les possibles relacions entre ells, gent d'alta societat en al seva majoria. Hi haurà un mort, això és segur, i caldrà que el detectiu de guàrdia, en aquest cas Poirot, dedueixi qui és l'assassí basant-se en les pistes i en les converses i actes dels sospitosos. En aquest cas, es val molt també de la cronologia dels fets, com és habitual. En aquest llibre la part introductòria, és a dir, fins que apareix el cadàver, és una mica llarga i a estones innecessària, però tractant-se de Christie, ens obliga a fixar-nos en els detalls. No saps mai per on te la colarà, així que llegeixes amb cent ulls, i tot i així, és probable que moltes coses et passin per alt. L'estil de la narració està una mica antiquat, i tanta formalitat embafa una mica, però cal tenir en compte que té 80 anys. I tot i l'estil arcaic, quan Poirot es posa a investigar, és impossible deixar-lo.

Que no serveixi de precedent, però en aquesta ocasió, he encertat la resolució del crim, cosa que no em sol passar mai, ni amb Christie ni amb cap altre autor de lladres i serenos. Potser és que l'obra és tan famosa que n'he vist alguna adaptació que no recordo, o coneixia el final ves a saber com. O potser és que a dia d'avui no és tan sorprenent, però val a dir que és un gran llibre de misteri, molt ben construït i narrat, i en el seu moment devia ser la bomba. Semblant a qualsevol altre de l'autora, però amb aquell puntet intangible que fa que el pugui valorar millor, sempre sense oblidar que és un llibre antic i se li nota. Com deia, amb la introducció una mica llarga, i la típica rabieta que fan aquests aristòcrates anglesos, però completament absorbent. A més, poder llegir aquesta autora en català és un al·licient més. Poirot és l'amo. Prepotent i cregut, però l'amo de totes maneres!

Puntuació: @@@@

dimecres, 24 de juny de 2015

Triviacat-Ciència

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Angle Editorial, 2015
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 191
Llegit en: Català

Com aconseguir que la gent s'interessi per la ciència? Doncs jugant. Aquesta és l'aposta del darrer llibre de Daniel Closa, conegut blogaire i divulgador científic. L'editorial Angle engega una col·lecció de llibres amb un format peculiar: un test de preguntes amb resposta múltiple, i la seva pertinent explicació posterior. Aquest sobre ciència no deixa de ser un llibre de divulgació, però de temes molt diversos i variats, i amb l'afegit que pots jugar a encertar les preguntes abans d'assabentar-te de moltes curiositats científiques, algunes de les quals erròniament acceptades per la cultura popular. Ideal per posar a prova els coneixements a nivell usuari, i fer una cura d'humilitat als que ens hi dediquem! Però sobretot, una aproximació a la ciència de manera planera i entenedora, i un recordatori que la ciència és a tot arreu, no només als laboratoris.

Qualsevol que hagi llegit algun dels llibres de divulgació d'en Closa, o que llegeixi el seu blog diàriament (ara fa vacances el tio), ja sap què pot trobar en aquest llibre, que és curtet i compta només amb 47 preguntes. I dic només, perquè al final et quedes amb ganes de més. La seva manera d'explicar la ciència està a l'abast de tothom, i això que la diversitat de temes tractats és sorprenent. En aquest cas, cada explicació és encara una mica més concisa, de poc més de dues pàgines, i respon a la pregunta que introdueix el tema, amb quatre possibles respostes per triar. En podríem dir ciència quotidiana, però els fonaments no tenen res d'estar per casa.

Si us agraden els jocs de preguntes com el trivial, i a poc competitius que sigueu, passareu una molt bona estona mirant d'encertar-les. Jo m'ho prenia més com un examen! I tot i que difícilment cap pregunta us sonarà a xinès mandarí, jo només he fet un 35/47, el que vindria a ser un 7.4, un notable i gràcies! Algunes tenen trampa perquè tiren per terra algun mite molt estès. S'aprenen coses i és molt fàcil de llegir, me l'he empassat pràcticament. Ah, hi ha un error a la pregunta 45, la resposta D no correspon a la solució de la pregunta! Exigeixo revisió d'examen! A banda d'això, m'ho he passat molt bé i el recomano molt, interessant per qualsevol. A poc que us agradi la ciència, poseu-vos a prova!

Puntuació: @@@@

diumenge, 21 de juny de 2015

El gat negre

Autor: Edgar Allan Poe
Editorial, any: Editorial Base, 2013
Títol original, idioma, any: És un recull de 4 relats independents, no editat anteriorment.
Gènere: Terror
Traductor: David Aliaga
Número de pàgines: 89
Llegit en: Català

Aquest llibre és un recull de quatre contes independents del conegut mestre del terror Edgar Allan Poe, preparats per una lectura juvenil, ja que venen anotats. El gat negre dóna nom al recull, però també hi trobarem El cor delator, La màscara de la Mort Vermella i Ligeia. No solc llegir mai novel·les de terror perquè no són del meu gust, però em van regalar aquest llibret de només 89 pàgines i vaig pensar que no faria un lleig. Tenia l'esperança, com he acabat trobant, que els contes de Poe estiguessin desactualitzats i no fessin por. I efectivament, els he trobat innocents i excessivament adornats. Hem de tenir en compte que l'autor va viure fa dos segles, i que la literatura ha canviat molt des de llavors. Fa servir, per exemple, el recurs d'escriure en primera persona i passar la narració com si l'hagués viscut ell mateix, de manera que els fets inexplicables i terrorífics que explica a continuació el lector els ha de prendre com a reals. En l'actualitat, pot ser terror per nens, potser ni això.  

Pel que fa als contes, a més, els dos primers tenen la mateixa base, s'assemblen molt. Al de la màscara no li he trobat massa gràcia, i Ligeia és massa llarg pel que explica, durant pàgines i pàgines el protagonista va lloant un antic amor amb una descripció que arriba a exasperar. Potser el que dóna nom al recull és el que m'ha agradat més. Tot i així, no he aconseguit introduir-me en les històries, ni m'han atrapat. Devien ser molt impactants al 1800, però he llegit coses molt pitjors catalogades en el gènere de comèdia. Em sap greu perquè és un autor clàssic, però no m'ha distret tant com pensava.

Puntuació: @@

dijous, 18 de juny de 2015

La noia del tren

Autora: Paula Hawkins
Editorial, any: La Campana, 2015
Títol original, idioma, any: The girl on the train, anglès, 2015
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 461
Llegit en: Català

Qui no s'inventa pel·lícules al tren? Els companys de seient, aquell noi que escolta música, la parella que sembla que discuteixi... o potser aquells desconeguts que veus cada dia a les cases que voregen la via. Això li passa a la Rachel, una noia com qualsevol altra, que cada dia fa el mateix trajecte en tren, i que imagina una vida perfecta per una parella del carrer Bleinheim Road, el mateix carrer on va viure abans amb en Tom, uns números més enllà d'on viu la seva admirada parella. Però allò d'en Tom ja es va acabar, els temps més feliços s'han fos, potser per això imagina altres vides que li agradaria viure. La Jess i en Jason són el seu model. Bé, el seu model inventat. Perquè qui són aquesta gent en realitat? Són feliços, com ella es pensa? La Rachel està a punt de descobrir que no, però què pot fer ella al respecte? Una persona amb la vida desfeta pot ajudar en alguna cosa? És hora de deixar de ser només la noia del tren. Baixarà. Però en aquell carrer també hi viu en Tom... i l'Anna...

És difícil centrar l'argument d'aquesta obra sense revelar alguna dada que faci bo de ser descoberta. És el clar exponent de foto quotidiana, i aparentment anodina, però que amaga una profunditat difícil de predir. Cada pàgina és un nou descobriment de cadascun dels personatges, fins que acabes pensant que no n'hi ha cap de sa. El llibre compta amb tres veus narratives i, per exigències del guió, amb dos temps diferents. Les tres protagonistes femenines explicaran, amb les seves pròpies paraules, com viuen la situació, i mica en mica es construeix una història complexa i plena de sorpreses i girs. La narració és aparentment monòtona, i no perquè els fets no siguin colpidors, però sembla una cançó en la que els greus estan constantment baixos. No obstant, la trama és prou potent com per mantenir-te atrapat i concentrat. Els diàlegs i el doble interlineat ajuden a avançar a molt bon ritme.

El primer llibre de la Paula Hawkins ha estat un gran èxit al Regne Unit i als EUA, i s'ha fet un esforç de promoció perquè ho sigui també aquí. He de dir que m'ha atrapat i que l'he llegit força ràpid. Malgrat la fluïdesa, mentre llegeixes sembla que t'envolti una espessa boira, aconsegueix generar una atmosfera densa i angoixant que pesa com una llosa. Pocs personatges i girs constants, unes vides amb molt bagatge, i un viatge a les profunditats del dolor, l'addicció a l'alcohol i a les relacions amoroses. Se m'ha fet un pelet llarg, però no es pot dir que no passin coses constantment. Potser una mica reiteratiu de vegades. Però val la pena donar-li una oportunitat, és una bona història que et manté enganxat.

Puntuació: @@@ i mitja