dissabte, 6 desembre de 2014

La biblioteca secreta

Autors: Haruki Murakami i Kat Menschik
Editorial, any: Libros del zorro rojo, 2014
Títol original, idioma, any: Fushigina Toshokan, japonès, 1990
Gènere: Fantasia
Traductora: Lourdes Porta
Número de pàgines: 63
Llegit en: Espanyol

És ben normal que un jove usuari de la biblioteca tingui ganes de llegir llibres sobre la recaptació d'impostos a l'Imperi Otomà, sobretot després de tornar els exemplars 'Com construir un submarí' i 'Memòries d'un pastor'. Per algun motiu? No, el nostre jove lector senzillament s'ha llevat amb aquesta inquietud. Però per obtenir llibres d'aquest tema ha de visitar una secció de la biblioteca que no coneix, baixant per unes escales que no sabia que hi eren, on el rep un vell estrany. L'ancià no se sorprèn de la demanda i li porta tres títols que li serviran, però s'ha de quedar allà a llegir perquè aquests volums no admeten préstec. Aquí comença l'aventura del jove que el portarà a conèixer un home-ovella i una jove molt bonica que no pot parlar. Un món llòbrec i tenebrós que ens podrem imaginar gràcies a les esfereïdores il·lustracions de la Kat Menschik.

Aquest conte infantil il·lustrat de Murakami no ha estat traduït al català encara. És una història curta per espantar els petits, però no una història de terror per adults. Descriu uns escenaris tenebrosos i uns personatges estrafolaris no del tot aliens al particular univers de l'autor. Es llegeix ràpidament i a més hi ha moltes il·lustracions de pàgina sencera que serveixen per retratar la història. Tot i la foscor, per com està escrit, a mi m'ha fet somriure més d'una vegada.

No cal dir que el llibre ha caigut a les meves mans pel nom de l'autor, miro de tenir la biblioteca Murakami completa. En aquest cas dóna només per una estoneta de lectura prou distreta i delirant. No és el millor que li he llegit però s'endevina el seu estil i la seva execució. Completament prescindible, i més al preu que va, però a mi no m'ha desagradat. Apte per aquells que vulguin filar encara més prim amb l'autor i no deixar-se escapar cap text seu.

Puntuació: @@

dimarts, 2 desembre de 2014

Echo Park

Autor: Michael Connely
Editorial, any: Rocabolsillo, 2009
Títol original, idioma, any: Echo Park, anglès, 2007
Traductor: Javier Guerrero
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 348
Llegit en: Espanyol

Un cas sense resoldre sempre turmenta els detectius. Fa 13 anys la Marie Gesto va desaparèixer i Harry Bosch i el seu company d'aleshores no van poder acusar ningú d'aquell crim. Sempre queda l'esperança, però en Bosch té la intuïció que és morta, i vol trobar-ne el culpable. Periòdicament recupera l'expedient del cas i fa un parell de gestions, però sense sort. La sorpresa li arriba quan un candidat a fiscal del districte, l'emergent Richard O'Shea, el convida a participar en un interrogatori a un convicte que promet donar informació de molts assassinats a canvi de l'indult. Entre els crims que el pres Raynald Waits s'atribueix, hi ha la mort de la Marie Gesto, i això activa tots els sentits del detectiu de Los Ángeles. I a fe que li faran falta, perquè el que descobrirà arran d'interrogar en Waits és més enrevessat del que es podria pensar. 

Aquest és el segon llibre que llegeixo de Michael Connelly i és prou per conèixer el seu protagonista Harry Bosch. Hiper-motivat amb la seva feina, temerari i poc amant de les normes, però entregat a la causa. La història és complicada i dóna diversos girs, pots intuir que alguna cosa grinyola, però és complicat imaginar el desenllaç. És un d'aquests llibres absorbent i que es llegeixen fàcil tot i que la trama no ho sigui, de fàcil. El treball policial té rellevància i no se'n va per les branques, però a estones és una mica fantasma.

Un llibre d'intriga i crims com aquest sempre entra bé, i Connelly és un bon escriptor d'aquest gènere. Diré que se m'ha fet una mica pesat a estones, però sense motiu aparent, més que pesat, una mica llarg. No és un llibre que excel·leixi, és un més entre tants altres, però trobo que és un autor per anar llegint, i que difícilment et decebrà perquè el patró de les seves novel·les és semblant. Així que és recomanable pels fans, i apte per aquells que encara no el coneguin.

Puntuació: @@@

diumenge, 23 novembre de 2014

Dies de frontera

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Proa, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 320
Premis: Sant Jordi 2013

Una parella s'atura davant d'uns grans magatzems a La Jonquera, aliens a tot el que els envolta. Es fan un llarg petó. Això és amor... però espera, rebobinem uns quants anys, comencem pel principi. La Teresa i en Pau van tenir unes infàncies desiguals però van coincidir en un mateix concert i allà es van conèixer. Mica en mica van començar una relació formal que va seguir tots els passos lògics i establerts fins a portar-los on són ara. Però on són? Què ha passat entre els dos? Qui és aquesta parella del petó amb la que comença la història? A base de retalls, de petites píndoles, anirem desgranant la vida d'en Pau i la Teresa, junts i per separat, per entendre com són, què els mou i què els preocupa. No deixarem escapar cap detall de la seva existència, per irrellevant que sembli. Viuen prop de la frontera, però també podria ser que la frontera fossin ells. 

L'argument d'aquest llibre no és original ni explica històries gaire emocionants, però la seva importància no és el què, sinó el com. Es tracta d'una narració realista que podria estar senzillament relatant la història d'una parella qualsevol i que es podria resumir en un parell de línies, però Vicenç Pagès té una manera molt personal d'explicar la vida dels seus protagonistes, a base de capítols molt curts cadascun dedicat a un aspecte concret: als gustos, la manera de pensar respecte un tema o altre, l'experiència en un camp, les relacions personals, etc. Així construeix un puzzle amb moltíssimes peces que ens mosta una imatge global i completa dels seus personatges. Es pot dir que el llibre és merament descriptiu en un percentatge molt elevat del text. Són marca de la casa també les nombroses referències a la cultura popular, a la literatura, la història i a la geografia empordanesa. Ben escrit, en una prosa treballada i guarnida, però sense sobrepassar els límits de la floritura (cosa que s'agraeix!).

Generalment, m'atabalen i m'avorreixen les descripcions en les novel·les, m'agrada que l'autor vagi més al gra, però Vicenç Pagès és dels pocs escriptors amb qui faig una excepció. Penso que té un gran talent narratiu i l'explota d'una manera variada i original, com si fos una mena de joc. Sense ser una història extraordinària, aquest 'Dies de frontera' ens endinsa en uns personatges molt humans amb els que no és difícil identificar-se, especialment si ets nascut a la dècada dels 70. Entenc opinions que he sentit dient que el llibre no explica res i no va enlloc, però jo l'he gaudit per la forma més que pel contingut, i encara diré que es tracta d'una història que de la mà d'algú altre criticaria per previsible i poc original, però que d'aquest autor m'ha passat molt bé. Potser no és 'Els jugadors de whist', però per mi no està tan i tan lluny.

Puntuació: @@@

dijous, 13 novembre de 2014

Els límits de la vida

Autors: David Bueno, Salvador Macip, Eduard Martorell
Editorial, any: laGalera, 2014
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 256
Llegit en: Català

El Lupus és una malaltia auto-immune que pot causar episodis greus de febrades, dolor muscular, dificultats respiratòries i molts altres símptomes. La Lara, una noia de 14 anys, té la mala sort de patir-la i fa dies que es troba hospitalitzada i no respon als tractaments. L'acaben de traslladar a la UCI, els metges temen per la seva vida. En aquest ambient tan fred i en la soledat de la nit, la Lara rep la visita de la Carme, una metgessa o infermera que li fa companyia i fa que s'oblidi del patiment explicant-li els orígens de la vida, l'evolució i el funcionament de la natura i dels éssers vius. Una classe de ciències naturals personalitzada i interactiva. Mica en mica, la Lara deixa d'auto-compadir-se i s'interessa per tot el que li explica la Carme, vol saber més, vol aprendre. Però la conversa, a banda de ser molt interessant, l'ajuda a no pensar en la malaltia, ni tampoc en el Gerard... 

Ja al primer capítol aquest llibre em va fer pensar en 'El món de Sofia' i en 'La porta dels tres panys'. Pensava que havia fet un gran descobriment, fins que vaig recordar que aquests llibres se citaven a la promo del llibre, i també se citen al final mateix. Efectivament, es tracta d'un llibre de divulgació novel·lada. A través d'un fil conductor, en aquest cas la malaltia de la Lara i les conseqüències psicològiques que li provoca, els autors fan una bona repassada a les ciències naturals. Està destinat a un públic juvenil, però explica la natura d'una manera tan senzilla que fa bo de llegir a qualsevol edat, ideal per refrescar conceptes. L'estructura de l'obra obliga a què la part novel·lada sigui força fluixa, però el que importen són els conceptes. Els diàlegs entre les protagonistes són força artificials i inversemblants, la Lara és una rata sàvia i no em sembla que parli com una adolescent real. Tot i això, el llibre es devora a gran velocitat perquè és molt planer, interessant, i també perquè la lletra és gegant!

Si obviem el que deia dels diàlegs, m'ho he passat molt bé llegint el llibre i refrescant la memòria. M'ha semblat una mica desordenat, com si se saltés d'uns temes a altres sense seguir un patró concret, però possiblement hi és. Cap al final es parla una mica d'ètica i la lectura s'alenteix una mica, però tampoc decau. Bona obra divulgativa que penso francament que està a l'alçada dels llibres amb els que es compara, si es va poder fer amb la filosofia o la física, per què no ho havíem de fer els biòlegs també!

Puntuació: @@@  

dijous, 6 novembre de 2014

La música del silenci

Autor: Patrick Rothfuss
Editorial, any: Rosadelsvents, 2014
Títol original, idioma, any: The Slow Regard of Silent Things, anglès, 2014
Traductora: Neus Nueno
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 143

L'Auri es desperta un matí i sap que set dies després ell la visitarà. De seguida es posa en marxa, té poc temps i molta feina a fer. Haurà de fer-li tres regals, i no tres regals qualssevol, és clar. Ell, com a bon cavaller que és, també n'hi farà tres. Han de ser adients, dignes d'ell. En companyia del seu inseparable Foxen, un ésser d'estranya naturalesa aparentment inanimat i lluminós, comença a recórrer el Món Amagat en harmonia amb totes les coses que l'envolten, ella les entén i s'hi comunica. Tot ha de ser al seu lloc i tot ha de tenir el nom que toca. I és que fer les coses com cal val la pena. Serà capaç de trobar tres regals que estiguin a l'alçada d'ell?

Aquest llibre no és la continuació de la saga 'Crònica de l'assassí de reis' que ha fet famós aquest autor. No és ni tan sols una novel·la, és una descripció de més de 100 pàgines de set dies en la vida d'Auri, un personatge molt secundari de la saga, però que és molt entranyable. Tot el que fa Auri no té cap mena de sentit i passes el llibre sense saber de què dimonis t'està parlant. El mateix autor ens explica en un epíleg d'on surt aquest text, i personalment penso que és una mica xantatgista. Allà es disculpa perquè sap que la novel·la no té ni cap ni peus, per no tenir no té ni forma de novel·la, que si no ens agrada, que ho sent. Però que aquesta història és per gent que està una mica tocada del bolet, com ell, o com Auri. És a dir, que si no t'agrada, com és el meu cas, és que ets un lector vulgar i estàndard. Gràcies senyor Rothfuss.

És un llibre sense pretensions, escrit només perquè li va sortir així. Esperava trobar-hi una mica d'informació sobre Auri, perquè és un personatge que també m'agrada molt i costa molt situar-lo, però no és així, només descriu les seves caòtiques activitats. Ella és l'únic personatge que surt en tot el llibre. Sento ser un lector vulgar, però se m'ha fet molt feixuc i avorrit, acostumat com estic que aquest autor m'enganxi com el loctite, no he entrat en cap moment en la història. La decepció que m'enduc és molt gran, segurament això em rebaixarà l'eufòria pel tercer i aquell sí que el gaudiré. Senzillament, com el mateix autor apunta, no és un llibre per mi, no tinc la sensibilitat necessària per entendre l'Auri. M'ha contrariat tant que he pensat que és una sort que sigui un llibre independent i que no estigui inclòs en el tercer volum entre les més de mil pàgines que segur que tindrà. A partir d'ara potser l'Auri ja no em farà tanta gràcia.

Puntuació: @

dijous, 30 octubre de 2014

Underground

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2014
Títol original, idioma, any: Andaguraundo, japonès, 1997
Gènere: No-ficció
Traductors: Jordi Mas López i Albert Nolla Cabellos
Número de pàgines: 552
Llegit en: Català

El 20 de març del 1995 el metro de Tòquio va patir un dels atemptats més cruents que es recorden. La secta religiosa Aum Shinrikyô va deixar anar gas sarín a diversos combois i en línies diferents. L'atac, que va agafar completament per sorpresa els molts ciutadans que anaven a la feina com cada dia, es va cobrar 13 víctimes mortals i milers de ferits. L'escriptor Haruki Murakami va interessar-se per aquests fets i va decidir entrevistar-se amb víctimes de l'atemptat per conèixer de primera mà com l'havien viscut. De resultes, va escriure una primera part d'aquest llibre amb testimonis dels afectats pel gas. Posteriorment, va decidir entrevistar-se també amb l'altre part per saber com van viure els integrants d'Aum aquell acte tan mesquí. El volum que ens ha arribat aquest any traduït inclou les dues parts i ens ajuda a tenir una imatge més global d'aquells esgarrifosos esdeveniments, de com funciona una secta per dins, i de la mentalitat japonesa, tan diferent a la nostra.

El llibre consta de dues parts clarament diferenciades, però en els dos casos transcriu entrevistes personals, primer amb els afectats, i després amb membres de la secta Aum. Als primers els deixa esplaiar-se i l'estructura de les entrevistes s'endevina fàcilment: biografia de la persona, recorregut que fan amb el metro, com van viure l'atemptat i quins sentiments li han quedat respecte als terroristes. A la segona part l'autor participa molt més i fa altres preguntes, fins i tot posa en dubte el que li comenten. Totes les entrevistes estan transcrites de manera molt planera i entenedora i sobta molt la mentalitat japonesa, per exemple, tot i presentar clars símptomes d'intoxicació, la majoria d'entrevistats només es preocupaven d'arribar d'hora a la feina. Fàcil de llegir i interessant, tens la impressió d'estar llegint sobre personatges inventats de l'autor, senyal que habitualment descriu bé els seus compatriotes. L'única crítica és per la impressió de l'edició que tinc, un bon grapat de pàgines de la primera part estan mal impreses i fan mal a la vista.

Reconec que vaig comprar aquest llibre sense saber de què anava, només perquè era de Murakami. Quan vaig tenir-lo a les mans vaig veure que es tractava de no-ficció, sobre un atemptat al metro, de fa 20 anys, i a l'altra punta del món. Això no em va impedir començar-lo de seguida, i estic molt gratament sorprès amb el resultat. La veritat és que l'he gaudit, suposo que el tema no m'interessava especialment, però la manera d'explicar-ho de l'autor m'ha transportat al lloc dels fets, a la manera de pensar d'aquesta gent i als seus propis llibres (començo a conèixer Tòquio!). He après unes quantes coses i m'ha passat molt bé. Difícil recomanar-lo, de la mateixa manera que dic que m'ha agradat i no se m'ha fet gens pesat, al contrari, també diré que no l'hauria llegit si no fos de Murakami. Sí, tinc molt mimat a aquest autor, què passa?

Puntuació: @@@@

dimecres, 15 octubre de 2014

Filosofia de hielo y fuego

Autors: Bernat Roca, Francesc Vilaprinyó i David Canto
Editorial, any: Ediciones invisibles, 2014
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 263
Llegit en: Espanyol

Cançó de gel i foc és l'obra mestra de l'escriptor americà George R.R. Martin que consta ja de cinc dels set volums previstos i té una legió de fans incondicionals tant dels llibres com de l'adaptació en forma de sèrie que emet la cadena HBO. Fruit d'aquesta devoció neix aquest llibre, un assaig sobre la filosofia que s'amaga rere els personatges principals de la història de Martin i que analitza amb profunditat els diferents temes intrínsecs que queden amagats per una trama plena de crueltats, traïcions, violència i sexe. Aquesta anàlisi arriba fins a les fonts d'inspiració de l'autor de la saga, tant històriques com literàries, la moralitat dels personatges, les interaccions entre ells i també analitza cites dels llibres, cites de filòsofs les idees dels quals s'adapten als personatges i fins i tot les opinions dels actors i actrius que representen els personatges a la sèrie. Una repassada exhaustiva al món de Martin, esbudellat del dret i del revés.  

L'assaig està separat en tres parts. A la primera s'analitzen alguns personatges masculins, a la segona els femenins, i a la tercera hi ha una mica de poti-poti de temes generals recurrents dels llibres i la sèrie. Els autors comparen el comportament i circumstàncies dels personatges amb diferents corrents de pensament filosòfic i amb multitud de referències a altres obres i pensadors, però primen les mateixes cites dels personatges de ficció. La major part del que es diu és molt interessant sempre que t'agradi la filosofia, es pot treure molt més suc dels personatges del que traiem els usuaris de l'obra, a poc que tinguis interioritzada la trama, com és el meu cas, és molt fàcil ubicar-te i entendre el que t'estan explicant. No és una lectura fluïda, és clar, es tracta de filosofia! Però filosofia aplicada a uns personatges molt estimats (o odiats), així passa molt millor.

He de dir que m'ho he passat bé llegint el llibre, encara que per força s'ha d'anar avançant a poc a cop, i la lletra, massa petita pel meu gust, tampoc hi ajuda. Ara, a mi m'ha agradat perquè m'agrada la filosofia i sóc un malalt d'aquests llibres, m'ha semblat un complement perfecte per acabar d'entendre moltes coses, per refrescar la memòria, i per ampliar encara més el ventall de matisos que té la història, però no és un llibre que es pugui llegir sense conèixer la saga, probablement no s'entendria res. A més, està completament prohibit llegir-lo si es té intenció d'iniciar l'obra, o no s'ha completat, aquest llibre us fotrà mitja història enlaire. Recomanable per fans una mica frikis, prohibits per no-fans. Aquest cop és fàcil. I així anem esperant el sisè...

Puntuació: @@@

dimecres, 1 octubre de 2014

L'eloqüència del franctirador

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: Quaderns crema, 1998
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 179
Llegit en: Català

El títol d'aquesta obra és tan intrigant com qualsevol dels noms dels 18 relats curts que la formen. De fet, es pot jugar a endevinar per què titula així els relats, i l'explicació sovint és tan subtil que se'ns pot escapar. No hi ha cap franctirador al llibre, però tots els i les protagonistes són solitaris que s'enfronten a situacions quotidianes que deriven en desenllaços inversemblants, sovint en un gir inesperat que ho capgira tot, fins al punt d'invalidar qualsevol idea que ens haguéssim fet. Tal com diu la contraportada, com un tret d'aquest fictici franctirador. Són un grapat d'històries que exploren els seus personatges i n'exposen les interioritats més íntimes, amb participació d'alguns esdeveniments fantàstics o poc explicables. Intercanvis de cossos, enveges entre models, maneres de recuperar la memòria perduda, cap situació no és prou sorprenent per no tenir cabuda a aquest llibre.

Es tracta d'un recull de contes curts amb subdivisions de tot tipus, amb noms, altre cop, que moltes vegades et preguntes d'on surten. El llenguatge de Màrquez és molt treballat, fins a l'extrem, i tot i que estèticament és una obra rodona, de vegades costa de llegir. El vocabulari és molt variat i sembla que no hi ha una coma fora de lloc. Pel que fa a les històries, totes tenen una atmosfera asfixiant, com d'estar tancat, i generen una certa angoixa, però són els personatges amb les seves neures i dèries. L'estil és constant al llarg del llibre i tot i que els arguments són diferents, aquesta atmosfera pesada a sobre fa que no acabis de diferenciar uns dels altres, i el llenguatge tan florit no ajuda a situar-te.

La indubtable qualitat literària de Márquez és el que m'ha portat a recuperar aquest recull antic mentre es decideix a publicar material nou. Les novel·les em van agradar força i ja aquí s'intueix el seu estil i la seva capacitat de saltar en el temps i l'espai d'una revolada i sense previ avís. He de dir que explica detalls amb comptagotes, adornats a la perfecció, però en escrits tan curts no et permet entendre la història fins que aquesta està a punt d'acabar. El prefereixo en textos més llargs, i tot i que mai no és un pou de joia, la foscor d'aquestes històries et fa venir ganes de sortir-ne. Tot plegat un ambient força depressiu, com ens té acostumats, molt ben escrit, però el prefereixo en distàncies llargues.

Puntuació: @@

dissabte, 27 setembre de 2014

Setembre, octubre i novembre

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra editorial, 2014
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 311
Llegit en: Català

El nom de Miquel Riera probablement és desconegut per la majoria, però en el món de l'escalada no passa en absolut desapercebut. L'escalador mallorquí és l'inventor d'una modalitat que acumula cada cop més adeptes, el psicobloc, escalar la roca dels penya-segats sense cordes ni fixacions, de manera que si fas un pas en fals, caus a l'aigua i has de tornar a començar. Mallorca, com no, és la meca d'aquesta activitat. Joan Miquel Oliver, cervell d'Antònia Font, en la seva faceta d'escriptor tenir ganes d'escriure alguna cosa que no fos ficció i en conèixer l'escalador va tenir clar que allà hi havia una història. Va viure tres mesos, setembre, octubre i novembre del 2013 enganxat a ell per relata-ne vida i miracles. Una vida, per cert, sorprenent i plena de contrastos, una persona senzilla però molt viscuda, amb un munt d'anècdotes increïbles per explicar.

Es tracta d'una mena de diari que explica els fets més destacables viscuts al costat de Miquel Riera, i separats en tres parts corresponents als tres mesos. Iniciació a l'escalada, disseny de calçat per aquesta activitat, festes, excursions, tot sense massa filtre i explicant anècdotes del passat que a mi em faria vergonya que sortissin a la llum si fossin meves. També records de l'escalador i també de l'Oliver, alguns de molt antics i vulnerant la intimitat familiar. A banda del motiu principal, també trobem reflexions de l'autor sobre la Mallorca actual i alguns detalls de la seva carrera d'escriptor i el final de la seva banda Antònia Font, coses que estaven passant en el moment que escrivia aquest diari. Combina estones una mica pesades i molt descriptives amb altres passatges sorprenents i molt interessants. Té una manera molt personal d'escriure que arriba a enganxar tot i que en conjunt és irregular, les pàgines van passant amb diferents graus d'interès.

Probablement, és el millor que he llegit de l'Oliver. Quan el llegeixes penses que millor es dediqui a la composició musical, però aquest cop, i sorprenent que em passi amb un llibre de no-ficció i dedicat a l'escalada (activitat que no he practicat mai), però aconsegueix que t'interessi. Més interessants encara són les interioritats de l'autor, les seves amistats i la seva vida d'artista. Confesso que el llegeixo perquè és ell, per la meva devoció al seu desaparegut grup, perquè les dues experiències anteriors em van decebre molt. Aquest m'ha agradat prou i la darrera part, que parla més d'ell que de l'escalador, m'empeny a ser generós amb la puntuació. A estones pesat i avorridot, però en alguns moments brillant. Més apte per fans del grup i l'autor que per escaladors, sigui com sigui, per gaudir-lo s'ha de ser una mica incondicional.

Puntuació: @@@