dilluns, 22 de maig de 2017

Algú com tu

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016
Títol original, idioma, any: Someone like you, anglès, 1953
Gènere: Relats
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Potser no és una bona idea donar un disgust a una mestressa de casa que té una cuixa de xai congelada a punt per començar a preparar el sopar. Ni tampoc venjar-se de la dona que festeges perquè t'has assabentat que, en realitat, et troba avorrit. No convé tampoc intentar fer trampes a les carreres de gossos, on els corredors d'apostes la saben molt llarga. Potser no és la millor idea intentar vendre el tatuatge fantàstic que et va fer un important pintor a tota l'esquena. A qui se li acudiria posar micròfons a l'habitació d'uns convidats que no et cauen massa bé? I més val no mirar d'endarrerir l'hora d'arribada d'un vaixell només per guanyar una aposta. Aquestes i moltes altres són les idees que exposa Roald Dahl en aquest recull de contes que mostren el seu segell, amb aquest puntet macabre, la seva obsessió per les juguesques i el portar als seus personatges a situacions límit que rarament acaben bé.

Si l'editorial Sembra ja havia publicat un recull de Dahl que es deia 'Els millors relats de Roald Dahl', això ens pot fer pensar que aquests, els de 'Algú com tu', no són els millors, i no ens equivocarem. Els contes d'aquest llibre són imaginatius i canalles com és costum de l'autor, però no són tan punyents i absorbents com altres que li he llegit. Són relats de mida mitjana, a excepció de 'El gos d'en Claud', que és més llarg i partit en quatre parts que comparteixen protagonistes, però que es poden llegir de manera independent. No tots els relats m'han semblat igual de ben resolts ni tan absorbents, tenint en compte que els relats Dahl solen tenir un gir final que els capgira, de vegades a l'última frase mateix.

Tot i mantenir aquell puntet tan característic de l'autor aquest recull no ha aconseguit atrapar-me tant com l'anterior, que vaig trobar magistral. Segurament hi fa molt la comparació, i que l'expectativa era molt alta, però tot i les altes dosis d'imaginació que demostra l'autor, m'han semblat relats de nivell inferior i no puc evitar una mica de decepció, és clar. Per mi els millors són 'La matança del xai' i 'Llança't a la piscina'. Està bé llegir-lo, per anar completant la bibliografia de l'autor, tampoc no és que sigui inaguantable, però a estones se m'ha fet pesat i tot. Hauré de tornar a les seves històries per nens i nenes!

Valoració: @@ 

dissabte, 13 de maig de 2017

L'home del llac

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any: Kleifarvatn, islandès, 2004
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 359
Llegit en: Català

El llac Kleifarvatn, al sud de Reykjavik, pateix un fenomen estrany, els darrers anys el nivell de l'aigua ha anat disminuint progressivament, i ningú sap massa bé per què. El problema és que l'enretirada de l'aigua deixa al descobert coses que portaven molt de temps enfonsades, com ara un esquelet lligat a un vell aparell d'espionatge rus. L'inspector Erlendur Sveinsson i el seu equip s'encarregaran d'un cas del qual inicialment no tenen cap pista, no saben qui és el mort, quant porta allà ni què hi feia al fons del llac, mentre segueixen les seves vides i els seus problemes a la assossegada Islàndia. Mentrestant, coneixerem també les desventures dels estudiants comunistes islandesos que cursaven estudis a Leipzig a mitjans segle XX, les joves promeses del socialisme del país que viuran tota la crueltat del totalitarisme i la pitjor cara d'allò en que tant creien. Fins que les dues trames es barregen.

L'Arlandur és un escriptor de novel·la negra amb vocació de novel·lista. I li dic pel nom perquè allà a Islàndia ho fan així, es diuen sempre pel nom i es parlen de tu. Les seves històries protagonitzades per aquest inspector poc comunicatiu, tancat en ell mateix, amb problemes amb els seus fills i obsessionat amb les desaparicions solen basar-se en un cas antic, no un crim recent, sinó un cos llargament oblidat que permet construir tota una història darrere, amb marc històric inclòs. En això m'ha recordat força a 'La dona de verd', i menys a l'últim que vaig llegir, 'Hivern àrtic', que parla d'un tema actual. La investigació és molt pausada, converses i més converses i anar recollint informació, sense que la tecnologia ni la ciència hi participin. I la vida privada dels investigadors, l'Erlendur, l'Elimborg i en Sigurdur Oli es barregen amb la trama sense separacions, així tal com ve. Això no sempre m'agrada, però l'autor ho fa amb tanta naturalitat que passa força bé.

Aquesta és una història d'espionatge, d'amistat i de traïcions, que els nostres policies hauran de descabdellar. Una trama força potent que ens retrata un període on les ideologies polítiques estaven molt marcades. Els llibres de l'Indridason van a poc a poc i explicant moltes coses, per això estan sempre a cavall entre la novel·la (gairebé històrica contemporània) i la literatura criminal. Si li he de buscar una comparació, li podria trobar en Henning Mankell, pel perfil del protagonista, però aquí hi ha menys acció i més literatura. Potser sóc poc imparcial per la meva petita fixació amb Islàndia, però aquest autor em fa gaudir amb els seus llibres i potser li perdono més la palla de les històries paral·leles dels protagonistes, però té una manera realment més natural d'introduir-les que altres autors nòrdics. Per això seguiré llegint-lo, trobo que paga la pena.

Valoració: @@@ i mitja

dimarts, 2 de maig de 2017

Anatomia de les distàncies curtes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2016
Gènere: Relats
Número de pàgines: 178
Llegit en: Català

19 contes en 178 pàgines, que en realitat en són menys, ja ens indica que estem davant d'una obra de literatura breu. Del que no ens avisa, és de que rebrem una dosi de realitat tan gran en tan poques pàgines. Les històries d'aquest recull giren al voltant de les relacions personals, sovint de parella, en totes les seves vessants, i en tots els casos són versemblants i punyents; podem jugar a trobar el conte en el que ens sentim més reflectits. Hi trobarem moltes pèrdues, molts desenganys, molts sacrificis, molt ressentiment, però també paciència, acceptació i algunes alegries. L'efecte que fa perdre un fill, declaracions a darrera hora, descobriment d'infidelitats, la monotonia d'una relació, la discapacitat, la relació materno-filial, la mort, el descobriment de passions ocultes, i moltes més situacions que ens transporten a una vida que coneixem, perquè és la nostra, la del nostre amic o la de la veïna de dalt.

Si bé les situacions ens són conegudes, els escenaris on passen també, per quotidians i habituals, però també són diversos. L'estructura dels contes ens sol situar inicialment en una imatge que ens descol·loca una mica, per retrocedir després i ensenyar-nos en perspectiva com hem arribat fins aquí. Això suposa un al·licient, perquè difícilment encertes el camí recorregut pels personatges abans de la irrupció del lector, i la solució se'ns acabarà revelant en tots els casos. Marta Orriols escriu i descriu molt bé, de vegades amb metàfores i adornant-se una mica, però això no resta impacte a les històries que dibuixa, totes elles situacions vitals que hem viscut o podem viure. Sense grans ficcions ni girs argumentals, la vida és tal i com ella la narra, tan tràgica, tan dramàtica, tan eufòrica, i a la vegada sorprenent i misteriosa.

No descobrim res si dic que les edicions que fa Periscopi sempre són molt agradables de tenir entre les mans, i a més publiquen bé. En aquest cas la Marta Orriols va flanquejada per un pròleg i un epíleg ni més ni menys que de la Jenn Díaz i de la Tina Vallès, poca broma, tres de les dones que vénen pegant fort en la literatura catalana. Aquest recull m'ha convençut força, val la pena llegir-lo i estar atent al què vindrà de l'autora. Veurem si aquesta prosa agradable, però de vegades una mica florida, aguanta el ritme d'una novel·la més llarga. De moment la catalogarem de bona descoberta.

Valoració: @@@

dimecres, 26 d’abril de 2017

La maledicció de Hill House

Autora: Shirley Jackson
Editorial, any: L'Altra, 2014
Títol original, idioma, any: The Haunting of Hill House, anglès,1959
Gènere: Terror
Traductora: Martí Sales
Número de pàgines: 278
Llegit en: Català

El doctor Montague es proposa fer un experiment del qual després n'escriurà un llibre que s'ha de convertir en tot un èxit. Està obsessionat amb els fenòmens paranormals, i per això vol saber què se sent vivint en una casa encantada. Quan descobreix Hill House, un casalot que té un historial ple de fets fatídics, sap que ha trobat el lloc. Però no vol anar-hi sol, fa una crida a una sèrie de gent que han tingut experiències amb el món paranormal, i només li contesten dos, l'Eleanor, una jove fràgil i depressiva, i la Theodora, que se suposa que té capacitat telepàtica, i que té un caràcter oposat a l'Eleanor. Al grup s'unirà en Luke, que és el futur hereu de la casa, per imposició de l'actual propietària. La casa és realment inhòspita, però al principi tots ells s'ho prenen amb humor i intenten adaptar-se a l'entorn. Al principi. Fins que comencen els sorolls a les nits.

Vaig quedar gratament sorprès de la meva primera experiència amb Shirley Jackson, amb el llibre Sempre hem viscut al castell, i vaig decidir llegir també el primer que l'editorial L'altra havia publicat en català de la mà de Martí Sales. Tot i que no sóc gens amant del gènere de Terror, tampoc m'ha decebut, al contrari. El llibre està molt ben escrit i t'atrapa de seguida, tot i que l'acció va arribant mica en mica. Els personatges es complementen bé, i hi ha diàlegs que t'arrenquen un somriure, però en cap moment ens traiem de sobre la sensació que alguna cosa inquietant està passant, o a punt de passar. No és una història per passar molta por, però sí d'estar en tensió i incòmode, com si tu mateix estiguessis a la casa amb els protagonistes. I això és mèrit de l'escriptora, trama ben construïda i moments d'aguantar la respiració ben seleccionats.

Majoritàriament, m'ha agradat més que l'altre, hi passen més coses, i més interessants. Al tram final desvarieja una mica i això em va fer baixar el bon ritme de lectura que portava. No arriba a descarrilar, però diré que la darrera part no m'ha convençut com la resta del llibre. Tot i així, content de descobrir una escriptora de tant talent, i uns llibres que aguanten prou bé el pas del temps, tot i tenir ja una seixantena d'anys. Bona literatura, i un terror psicològic no tan aterridor com els productes que es fan actualment, però que fa no tenir-les totes quan s'apaguen els llums de casa.

Valoració: @@@ i mitja

dissabte, 22 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017

Per aquestes dates tothom, a les xarxes i als blogs, recomana llibres. La gran bogeria de Sant Jordi, que el món sembla que s'hagi d'estar acabant. M'encantaria que una desena part de la gent que parla de llibres aquests dies en llegís també durant la resta de l'any.

Amb el temps m'he adonat que això de recomanar llibres és molt pretensiós i erroni. Qui sóc jo per recomanar llibres? I com puc pensar que puc llançar a la xarxa una recomanació que servirà per totes aquelles persones que ho puguin llegir? No, no vull enganyar a ningú. Per això quan recomano ho faig de manera personal, o acotant a quina gent pot agradar o a qui no. Com a exemple, la darrera ressenya. Un llibre de Murakami que parla del seu procés d'escriptura. No puc dir 'llegiu-lo, és súper interessant, una passada com pensa aquest home, i us servirà a tots per saber com s'escriu una novel·la. Ah, i com no, exquisida edició d'Empúries!'. No, tot mentida. Bé, l'edició està prou bé, la veritat. Sé que en Macip o en Pons me'l fotrien pel cap. En canvi a la Carme és probable que li agradi força, i en Mac gaudirà en diverses parts.

Amb aquestes premisses, i tenint en compte que Sant Jordi és festa major, o millor dit, barra lliure, l'excusa perfecta per omplir el rebost (com si calgués excusa, i com si calgués omplir-lo), vull compartir les meves sis adquisicions d'aquesta data tan assenyalada, que passen a la llista de pendents. De moment, no és descartable que n'acabi caient algun altres... Són aquests:


Vida familiar (Jenn Díaz): jove escriptora que s'ha passat al català recentment, i que tothom diu que és molt bona. Provem-ho. Ha estat el llibre que jo he regalat.

Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols): d'aquells llibres que t'atreuen, i que a més va avalat pel segell que l'edita, Periscopi és solvència contrastada.

Coses aparentment intranscendents (Pere Calders): recull nou del geni del relat curt, amb il·lustracions d'Agustín Comotto. Una edició preciosa que ha vingut a casa per sorpresa (agradable).

L'imperi dels lleons (Sebastià Benassar): El regal que m'han fet, amb por als ulls, perquè regalar-me llibres a mi és una loteria. Bennasar és apostar una mica a cavall guanyador, però veurem.

Frankie Addams (Carson McCullers): Per voluntat de descobrir escriptores que desconeixia, i avalat pel bon criteri editorial de l'Eugènia Broggi de L'Altra.

Kruso (Lutz Seiler): El llibreter ens ha dit que era bo, que era molt bo, que era molt, molt bo. I l'hem cregut. Personalment, el desconeixia completament.

Tots en català, tots amb algun motiu, però sóc incapaç de recomanar cap d'ells a ningú, és clar, encara no els he llegit. De moment, content amb la compra, se'm fa la boca aigua, però el temps i les lectures decidiran quants encerts hem tingut. I vosaltres què, eh? No em feu recomanacions a l'aire, digueu-me només amb què us heu firat o us firareu. M'encantarà saber amb què heu omplert el rebost.

dissabte, 15 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2017
Títol original, idioma, any: Shokugyro Toshite No Shosetsuka, japonès, 2015
Gènere: Biografia
Traductor: Jordi Mas
Número de pàgines: 312
Llegit en: Català

Una nova entrega de l'autor japonès, però aquest cop no es tracta d'una novel·la ni de contes. Com ja va fer a 'De què parlo quan parlo de córrer', Murakami ens torna a explicar les seves interioritats, aquest cop pel que fa al món de l'escriptura, una activitat, la seva, que mai dissocia de la de fer esport, com ja explicava en el primer volum autobiogràfic, i tampoc fa ara. Es pot dir que és biogràfic, tot i estar a cavall de l'assaig, però parla del fet de ser novel·lista des d'una perspectiva massa personal, sincera i íntima. En diferents capítols ens anirà parlant, per exemple, de com es va convertir en novel·lista, de la seva metodologia, de premis literaris, les temàtiques, els seus personatges, l'originalitat, o per a qui escriu les seves obres. Sempre amb un to amè, humil i agradable que ens fa descobrir la seva vessant més personal i conèixer el making off de les obres que tant gaudim alguns.

Murakami és un novel·lista accidental. Va començar a escriure per casualitat i la seva primera obra 'Escolta la cançó del vent' va guanyar un premi per escriptors novells, així que va continuar escrivint fins a convertir-se en un dels escriptors més reconeguts de l'actualitat, que a més compta amb un nombre igual de fans que de detractors. Per això aquest llibre no es pot agafar com un manual per convertir-se en escriptor, però sí que hi trobarem punts en el que ens podrem sentir identificats, i alguns consells que val la pena escoltar. No vol dir que estiguem d'acord amb tot, ell és un personatge peculiar, però en molts casos li haurem de donar la raó. No tots els capítols resulten igual d'interessants, el llibre inclou una part de crítica al sistema educatiu japonès que se m'ha fet una mica més pesada, però en general passa molt bé i és agradable de llegir.

Aquest llibre resultarà molt interessant a aquells qui coneixen l'autor i la seva obra, i com més obra coneixes, millor. Les parts que he gaudit més són les que parla de les interioritats de les seves novel·les, i sobretot d'alguns personatges, així que ens retrobarem amb l'Aomame de '1Q84', en Kafka i en Nakata de 'Kafka a la platja' o en Jay i en Rata de les seves primeres obres. De fet, si el llibre parlés només d'això, l'hauria trobat meravellós. M'ha resultat agradable conèixer més l'autor i la seva carrera, però el que més m'interessa són les seves obres, és clar. En resum, no és un llibre gens recomanable per aquells que han llegit Murakami i no els ha agradat, no els servirà de res. Però si ets dels que adores l'univers Murakami, segurament en gaudiràs força, com m'ha passar a mi.

Valoració: @@@

dissabte, 8 d’abril de 2017

Nocturn de Sant Felip Neri

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Meteora, 2013
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català

Un escriptor de poca volada rep un encàrrec molt poc habitual, en resposta a una història encara menys habitual. La Clara, hereva i darrera descendent de la família Bertran, és cega i té una malaltia a la pell que li impedeix exposar-se a la llum del sol. Des del seu casalot de la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona sent cada matí un violinista que toca d'una manera especial, si fa no fa com fa ella mateixa, amb un sentiment fora del comú. No el coneix, no pot anar-lo a veure, però sent una atracció per ell que li fa prendre una decisió. És conscient que l'estirp dels Bertran acabarà amb ella, i per tant pot desprendre's del patrimoni més preuat de la família: la biblioteca. A través d'un llibreter amic, contracta en Carles i li encarrega que escrigui la història del violinista, en Franz Bogdanovic, perquè està segura de que amaga secrets importants. I no s'equivoca. A canvi, un sou mensual i un pagament en llibres valuosíssims cada cop que li porti un capítol escrit i li llegeixi.

El punt fort d'aquesta obra és, sens dubte, la història. Els dos protagonistes del text, la Clara i en Franz tenen vides molt difícils i tristes, cadascú a la seva manera. En Franz ve de Sarajevo i va viure de massa a prop la guerra dels Balcans. El llibre no estalvia els horrors que es van viure en aquella terra. De fet una part important consisteix en descriure'ls i denunciar-los. També hi ha una bona part de denúncia de la Barcelona de fa uns anys, que no dista de com està ara. Bennasar dedica dures paraules al consistori barceloní. Els capítols van alternant la trama amb fragments del llibre que escriu en Carles, en una altra tipografia. Tot plegat per reconstruir una vida plena de desgràcies i misèria. 

Bennasar és un bon escriptor, però precisament perquè sé que pot escriure d'una altra manera, el llenguatge d'aquest llibre és innecessàriament florit i enrevessat. La història no és per riure, i per tant cal certa profunditat en el que s'explica, però potser no cal tant. Hi ha diferència, per exemple, entre el text i els fragments del llibre del Carles, no tan guarnits. Tot i això, és un bon llibre amb una història sorprenent i tràgica, amb personatges ben construïts i ben documentada. Si de cas, pel ritme general de la trama, trobo que acaba precipitadament, de sobte. I no és el primer cop que em passa amb l'autor. A qui li agradi el llenguatge poètic i les lectures tristes, segur que gaudirà molt d'aquesta obra ben trenada. Jo prefereixo el Bennasar menys tràgic i més negre.

Valoració: @@@ 

dimecres, 29 de març de 2017

Brujerías

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Plaza & Janés, 1999
Títol original, idioma, any: Wyrd Sisters, anglès, 1988
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 324
Llegit en: Espanyol

Al llunyà regne de Lancre el rei acaba de passar a millor vida. Bé, de fet, acaba de passar a la vida de fantasma, i no li agrada del tot. Mira que s'havia preocupat de cultivar el seu cos en vida! La seva mort no ha estat natural, ni molt menys casual. El Duc de Felmet li ha donat una petita empenteta, amb la inestimable ajuda de la seva dona. Naturalment, l'objectiu era aconseguir la corona, i així s'esdevé. Però el regne, no la seva gent ni ningú concret, sinó el regne com a ens, no està gens content amb el canvi, ningú ho està. De manera que s'hi haurà de posar remei, i en això les bruixes hi tenen la mà trencada, ja que, com tothom sap, elles mai no es fiquen pel mig de res. La Yaya Ceravieja, la Tata Ogg i l'aprenent Magrat seran les encarregades de restablir l'ordre. El rei Verence va deixar un hereu legítim, però encara és un nen petit. Alguna cosa hauran de fer les bruixes perquè pugui ocupar el lloc que li pertoca.

Sisè llibre que llegeixo de Pratchett, i la sensació és molt semblant en tots, almenys de moment, per això aquest cop he trigat tant a llegir un altre llibre de la saga Discworld. Tots comencen de manera graciosa i original, però la sorpresa es va perdent i m'acaben cansant. No hi ha capítols, només alguna separació en el text, i molts salts d'escenari i personatges que de vegades ajuden a dinamitzar la història i d'altres a perdre's completament. Això sí, és pràcticament tot diàlegs. El món imaginat per l'autor està ple de sorpreses i tot és possible, aquest és l'origen de la majoria de gràcies que fa. La història d'aquest volum concret està molt vista, restauració de l'hereu legítim a un tron que ha estat usurpat per algú que no agrada, però la manera que té d'explicar-ho Sir Pratchett és molt peculiar, se'n riu del gènere que practica, però alhora es nota que el respecta.

El llibre se m'ha fet molt llarg i força pesat, cal dir-ho. No és que la història no estigui bé, però moltes parts són innecessàries i no aporten, i com deia a la llarga em cansen les gracietes constants. També n'hi ha de bones, eh, però amb tants soliloquis t'acabes perdent. Per acabar-ho d'adobar, la traducció no és gaire lluïda, i a més hi ha diverses errades que et fan perdre, això no hi ajuda. Però també és just dir que traduir Pratchett ha de ser un infern. Per cert, l'edició que tinc no és la de la foto, és una més antiga, i potser edicions posteriors estan millor. En definitiva, que tornarà a passar un bon temps fins que agafi el següent llibre de l'autor, se m'ha d'oblidar que bona part del temps m'he avorrit, però segur que hi tornaré a caure.

Valoració: @@

divendres, 17 de març de 2017

Doble mortal

Autors: Salvador Macip i Elisenda Roca
Editorial, any: Fanbooks, 2017
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

En Biel ha desaparegut. El seu amic Max l'esperava a Londres, però no ha arribat a l'hora convinguda. Per això en Max Romero contacta la germana d'en Biel via Facebook: la Julieta. Però ella tampoc en sap res, el noi s'ha fet fonedís. Aquí comença una investigació que els descobreix que una noia molt atractiva ha engalipat al xaval, i que possiblement a la seva arribada a l'aeroport de Luton es va trobar amb ella. Potser només està passant-ho bé amb la misteriosa i explosiva 2U, però i si està en perill? De seguida en Romero i la Julieta comencen una recerca aferrissada que els portarà a endinsar-se a les estances d'un Lord anglès amb intencions poc clares, però també a patir i mirar de reprimir una atracció que es palpa entre els dos. En Max és encara més guapo que quan venia a casa amb en Biel, i la Julieta ja és tota una dona...

Aquesta és una d'aquelles històries frenètiques d'en Salvador Macip, que aquest cop s'ha buscat una còmplice, l'Elisenda Roca, que li segueix el joc perfectament. Encarat bàsicament a joves lectors, és molt fàcil de llegir i et deixes portar per una trama sense complicacions i atractiva. La major part del text és diàleg, i introdueix elements que encara fan més dinàmica la lectura, com ara converses a través de missatgeria instantània. Tot el llibre transpira acció i bon humor, però com a lector sènior li he trobat a faltar profunditat. El punt més divertit és la tensió sexual que es respira entre els dos personatges principals.

Els llibres juvenils, si els llegeixes de gran, depenen molt de com t'agafin. Aquest és una història esbojarrada i efectiva com a entreteniment, però em costa posar-me en la pell del meu jo de jove per saber si n'hauria gaudit enormement, perquè conté tots els ingredients, però el meu jo de gran l'ha trobat més fluixa que, per inevitable comparació, Herba Negra. És evident que les històries no són comparables, però sí el públic objectiu. No vol dir que no ho hagi passat bé, i a més es llegeix rapidíssim, però m'hi ha faltat una mica de substància. Ja m'ho diuen que em dec estar fent gran.

Valoració: @@ i mitja