diumenge, 26 de febrer de 2017

L'abominable crim de l'Alsina Graells

Autor: Pep Coll
Editorial, any: Empúries, 1999
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

En el trajecte de Barcelona a Lleida en Alsina Graells algú ha assassinat el diputat conservador espanyolista Feliciano Moran. En el mateix cotxe de línia viatja el nou inspector dels mossos Sergi Massanés, que és qui descobreix el cos a l'última fila de l'autocar. Entre els passatgers, només un grapat de persones aparentment poc sospitoses, però algun d'ells ha hagut de ser l'assassí, i el marge de maniobra en un espai tan reduït no és gaire ampli. Durant la investigació descobrirem que tots els passatgers van tenir moments per cometre el crim, i fins i tot, en alguns casos, motius. Però l'inspector, amb l'ajuda d'altres mossos novells, haurà de descobrir l'autèntic assassí, en un moment en que les competències policials estan molt repartides entre els diferents cossos, i que el sentiment independentista comença a créixer, però és encara tímid i acomplexat. 

Les premisses d'aquesta història són atractives i el 'marc històric' també ho és i dóna joc. Pep Coll construeix una trama que no sembla que ha de donar per tant, però sí que dóna. El possible crim per motius polítics, un grup terrorista, els motius dels diversos passatgers, els cossos policials en continua pugna. Tot un conjunt que no es resoldrà fins el final, ple de girs i de possibles culpables. Se li ha de reconèixer els mèrits de la ironia i d'introduir-hi de manera natural la rabiosa actualitat del moment que es va escriure, molta d'ella perfectament vigent avui dia. Sí que potser abusa de la hilaritat i converteix la novel·la negra en una història menys seriosa, però entenc que ja és això el que busca, treure ferro a molts aspectes.

Després de destacar-ne les virtuts, he de dir que el llibre se m'ha fet pesat, i em sap greu, perquè trobo que l'escriptura és destacable i la trama interessant, però m'he travat i no hi havia manera d'avançar. Fins i tot m'he saltat alguns fragments de les cròniques d'una suposada escriptora que viatja a l'autocar, llarguíssimes i en cursiva, que ens expliquen més coses del passat d'alguns personatges. Molt gratuïtes en alguns casos. No puc dir que l'escriptura sigui recargolada, ni culpar el text en lleidatà, simplement no l'he trobat gens fluid i m'ha costat avançar, i això sempre els resta punts a les lectures. Hauré de donar alguna altra oportunitat a l'autor per veure si m'hi enganxo o no.

Valoració: @@

dijous, 16 de febrer de 2017

George's marvellous medicine

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2016 (original de 1981)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 115
Llegit en: Anglès

L'àvia d'en George és un autèntic corcó. Quan els seus pares són davant no, però ara que no són a la granja, com sempre, no para d'increpar-lo: que si no serveix per a res, que si ha de parar de créixer, que no és bo. No es pot moure gaire, però això no és impediment perquè li faci la vida impossible al pobre nano. Avui la mare ha marxat a comprar i en George haurà de donar la medicina a l'àvia a l'hora convinguda, però n'està tant fins el capdamunt que decideix crear la seva pròpia medicina per donar-li a l'anciana, i així, almenys, fer-li passar una mala estona. Per fer-ho, aboca en una gran olla tot allò que troba per casa. Xampú del cabell, betum, anti-congelant, medicaments dels animals de la granja... tot. I un toc de pintura marró, perquè s'assembli a la medicina que ja es pren. Ha arribat l'hora de donar una lliçó a l'àvia. Però les conseqüències d'una barreja així són imprevisibles, és clar!

Una altra de les històries famoses d'en Roald Dahl, que en aquest cas, per la seva estructura, és gairebé un relat llarg, més que una novel·la. Com és habitual, compta amb les entranyables il·lustracions d'en Quentin Black, que tan bé retraten les trapelleries de Dahl. La història és curiosa i conté elements macabres dels que trobem en els seus relats per a adults: un nen que vol atemptar contra la seva àvia. Ja de per sí, és antinatural. L'escriptura és divertida, irònica i entusiasta, la manera d'escriure d'aquest home fa somriure fins a un mort. La fantasia és sempre present, l'argument és clarament infantil per inversemblant, però te'n pots oblidar fàcilment i enganxar-t'hi sense remei. El volum inclou al final un parell de capítols extra de 'Charlie i la fàbrica de xocolata'.

La medicina d'en George és segurament un llibre per nens i nenes de menys edat que d'altres que he llegit de l'autor, però igualment té aquell toc de Dahl que ens converteix en infants mentre el llegim, i ens fa gaudir i emocionar-nos amb els estirabots dels seus protagonistes i les cançons que s'empesquen. Ja no sé si llegir-lo en anglès és l'excusa per no haver de passar vergonya per gaudir tant amb literatura infantil, però és que val la pena llegir a aquest home.

Valoració: @@@

diumenge, 12 de febrer de 2017

Els bessons congelats

Autors: Andreu Martín i Jaume Ribera
Editorial, any: Fanbooks, 2015
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

Jugar a detectius quan ets petit és una cosa, però quan ja estàs a prop de la vintena i el negoci familiar fa aigües, et toca oblidar els teus somnis adolescents i contribuir a l'economia de la família. El pare d'en Joan Anguera, més conegut com a Flanagan, li ha trobat una feina en una gestoria per quan acabin les vacances, i amb aquests ingressos podran tirar endavant el bar. Però en Flanagan no es resigna. Si d'ingressos es tracta, pot mirar de trobar feina en una agència de detectius, i això intenta. Només en Biosca li fa cas, però li encomana un cas irresoluble, el dels bessons congelats de Valldenàs. Una veïna d'allà assegura que va veure, fa 7 anys, dos germans bessons d'uns 4 anys congelats al cim de les Bruixes, però quan va tornar amb ajuda ja no els van trobar. Només si resol aquest cas en Biosca li donarà feina, així que agafa la moto i cap a la Cerdanya. En Flanagan es trobarà un cas més complicat del que es pensa, i gens paranormal, com apuntaven algunes fonts. Però també hi trobarà altres coses que li compensaran les males estones passades. 

Les aventures d'en Flanagan van marcar una època de la meva infància, i també a la meva mare, que en gaudia tant o més que jo. Un detectiu juvenil que s'ha fet gran, no al ritme que li tocaria, el temps no passa igual de ràpid per ell, però ja en té 19, i ara els seus casos, per força, han de contenir elements més seriosos. Els dos autors reprenen la saga amb una història enrevessada però molt ben construïda, portada a l'actualitat, que fa bo de llegir. Corrupció política, negocis poc legals, assassinats, passions i molta acció. No diríem que és un llibre per a adults per com està escrit, de manera desenfadada i per la joventut dels protagonistes, però sí que conté tots els elements d'una novel·la negra, adaptats a un detectiu post-adolescent.  

Ni que fos per nostàlgia, no em podia deixar perdre aquest llibre dels grans Martín i Ribera, però aquest volum m'ha despertat les mateixes bones sensacions que m'aportaven aquells antics 'No demanis llobarro fora de temporada' o 'Tots els detectius es diuen Flanagan'. M'ho he passat bé llegint-lo, i només que el protagonista i els seus amics fossin més grans, cosa que els faria comportar una mica diferent, aquest seria un bon llibre de novel·la negra per a adults. Tot i això, recomanable pels nostàlgics i per passar una bona estona de lectura, recuperant un Flanagan una mica cràpula, però que no ho havia sigut sempre? Em segueixo declarant fan incondicional d'Andreu Martín. Un mestre.

Valoració: @@@@

diumenge, 29 de gener de 2017

Gaeli i l'home Déu

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1986 (edició especial per a Caixa Catalunya, 1988)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 165
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Barcelona 1987 i Joan Crexells 1986

Joan Gaeli ja gaudia d'una reputació reconeguda, però el fet d'associar-se amb Miquel Gorienko, un rus amb la capacitat de realitzar proeses mai vistes, encara li ha de reportar una fama més gran i, per què no dir-ho, una bona fortuna. Gorienko, que s'auto-defineix com a home Dèu, fa miracles, efectivament. Però la societat catalana, en plena revolució, no està preparada encara per a acceptar-los com a tals, i es pensen que és un simple il·lusionista. Dels bons, això sí. La intenció dels dos socis és la de fundar una nova religió, amb en Gaeli de profeta i en Gorienko de messies, però de seguida s'adonen que no els serà tan fàcil com podria semblar, donades les sorprenents habilitats del segon. Els dos començaran un perible que els portarà a afrontar diverses situacions per demostrar les possibilitats de l'home Déu, però aquestes difícilment es resoldran de la manera que ells voldrien.

Pere Calders és un autèntic mestre de la paraula, la seva narrativa amena i trapella enganxa amb molta naturalitat i aconsegueix que el seu realisme màgic ens envaeixi com si fos el més normal del món. Però amb aquesta història no aconsegueix, al meu parer, tot l'efecte que es podria derivar d'una idea molt imaginativa i original. El plantejament és molt bo i donaria per un llibre molt més llarg i divers, però se centra en unes poques situacions que allarga en excés i no hi acaba de treure tot el suc possible. És una història amarga tot i estar explicada amb la gràcia habitual de l'autor, i que acaba gairebé com un assaig sobre l'existència de Déu, amb unes converses molt elevades, però que no semblen caçar amb la resta de la trama. El final és encara més estrafolari.

Em venia de gust llegir Calders, però m'he endut una petita decepció amb aquest llibre. Tot i que el seu estil s'hi reconeix, i la història està ben pensada, he de dir que se m'ha fet una mica pesat, especialment la segona meitat, i per això m'ha costat acabar-lo, no hi havia manera d'avançar. Em semblaria normal que a altra gent els hagin agradat les divagacions que explica, però a mi no gaire, perquè no era el que esperava trobar-hi, però això no vol dir que no siguin interessants. Tampoc vol dir que això canviï la meva admiració per aquest autor, perquè la seva prosa planera i amena tenen molt mèrit. Segur que en alguna propera lectura m'entrarà més.

Valoració: @@

dissabte, 21 de gener de 2017

Sempre hem viscut al castell

Autora: Shirley Jackson
Editorial, any: L'Altra, 2016
Títol original, idioma, any: We Have Always Lived in the Castle, anglès,1962
Gènere: Narrativa
Traductora: Martí Sales
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català

Anar a fer la compra al poble és un suplici per la Mary Katherine Blackwood, més coneguda com a Merricat. La majoria dels vilatans la tracten malament i és per allò que va passar a casa seva fa 6 anys. Tothom diu que la seva germana Constance va enverinar la seva família, i de resultes, només va quedar viu l'oncle Julian, però va quedar invàlid i va perdre el nord. També ella, és clar, perquè aquell dia la van castigar sense sopar. Encara viuen a la seva gran casa, i la Constance no surt mai, perquè no se sap què podrien fer-li. La Merricat és molt feliç vivint d'aquella manera, però quan es troba amb els energúmens del pobre que sempre l'increpen, li agradaria marxar a la Lluna, on tot seria fàcil i bonic, i podria fer tot el que ella volgués. Però què passa si a la seva vida estable, malgrat tot, s'introdueix un element distorsionador?

La Merricat és qui descriu aquesta inquietant història en primera persona. En tot moment tenim la sensació que allà hi passa alguna cosa que no entenem, que se'ns escapa, i l'autora sap mantenir bé la incògnita. La candidesa de la jove amb la bonhomia i la servitud de la seva germana Constance contrasten amb una ambientació tancada i opressiva que no deixa de ser la seva zona de confort. Està escrit amb senzillesa i amb una escriptura agradable, tot i que descriu la rigidesa de les maneres de la classe benestant a meitats del segle passat. Destaca la valentia d'expressar els sentiments de les joves, sobretot quan aquests són desagradables i violents. Però també conté moments hilarants que t'arrenquen un somriure.

M'ha semblat que no tot el llibre sap mantenir el mateix nivell d'interès, alguns capítols enganxen més que d'altres, perquè també hi ha molta descripció de la rutina de les noies, que pot ser reiterativa, però quan anem descobrint fets de la trama proporciona moments de lectura meravellosos. Bon descobriment d'una autora que sembla que va influenciar alguns dels grans autors de terror. L'Altra ja ha publicat un altre títol d'ella, em sembla que faré un pensament i el llegiré. Aquest és una bona història inquietant i sense explicació que aconsegueix atrapar. Merricat, una tassa de te voldràs?

Valoració: @@@
Llegit per recomanació de l'Allau.

dissabte, 14 de gener de 2017

Hivern àrtic

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2012
Títol original, idioma, any: Vetrarborgin, islandès, 2005
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 349
Llegit en: Català

El petit Elias va rebre una ganivetada que li va perforar el fetge i va morir ràpidament dessagnat. El seu cos sobre la neu compungeix l'inspector Erlendur Sveinsson, però això no el pot despistar de la tasca de trobar el seu assassí. Juntament amb els seus col·legues Sigurdur Oli i Elinborg es posen a la feina de seguida. L'Elias era un nano d'origen tailandès, tot i que era nascut a Islàndia, i això els fa sospitar que es pugui tractar d'un crim d'origen racial, problema molt estès al país, on la gent és molt zelosa del seu origen. Però no és l'única hipòtesi amb la que treballen, es podria tractar d'un cas de pederàstia? La desaparició del germanastre del nen, en Niran, el primer fill de la Sunee vingut de Tailàndia i inadaptat al seu país d'adopció, no hi ajuda. La policia no té cap pista, però estirarà tots els fils possibles. I a més, hi ha aquell cas de la dona desapareguda que encara no s'ha resolt, més llenya al foc, que de totes maneres no ajuda a escalfar un hivern gèlid.

La meva fixació amb Islàndia em porta a revisitar un autor després de molts anys i de que el primer intent, amb el seu llibre més conegut aquí, no fos gaire exitós. Aquest cop, però, l'experiència ha estat més satisfactòria. És un llibre reposat, on tot passa a poc a poc, tot i que hi passen moltes coses, i totes alhora. La carrega d'investigació ocupa gairebé tot el llibre, i la vida personal dels personatges una petita part que a més s'integra perfectament a la història, al contrari del que passa amb altres autors nòrdics. La investigació s'allunya de modernors, converses, interrogatoris, estirar de fils, contactes, parlar amb aquest, amb l'altre... tot és un continu de verificacions i descobriments que de vegades no porten enlloc, però que cal comprovar, i no ens n'estalvia cap. Tot plegat saltant d'escenaris contínuament, i fins i tot de temàtica, però sense que això impliqui cap pèrdua per part del lector. Capítols llargs dins dels quals va saltant d'un cantó a l'altre, però que t'ajuden a tenir una idea molt global de tot el que està passant.

Si es busca una novel·la d'acció, aquesta no seria una candidata. Una novel·la negra reposada, interessant pels temes que tracta i com retrata la societat islandesa, profunda en la mentalitat humana i que ens endinsa en una altra manera de treballar de la policia. Personalment n'he gaudit, tot i que el ritme de lectura és lent i potser pot avorrir a alguna gent, però no ha estat el meu cas. Potser és més potent i ben construït el camí, que la resolució final, però en conjunt és un bon llibre que estaria a cavall del gènere negre i la bona narrativa. Tornaré a Indriðason, segur.

Valoració: @@@

dilluns, 2 de gener de 2017

Frases 2016

Com és tradició de la casa, per tancar l'any lector començo el següent fent un resum de les millors frases que he trobat, en aquest cas, en els 40 llibres que han caigut durant el 2016. Com sempre, la frase en qüestió anirà en l'idioma de lectura, i indico el llibre i l'autor. A veure si us fan pensar com a mi, o si trobeu que són encertades.
  • La guerra es un mar de imprevistos, de ella se puede salir victorioso, jamás indemne. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • No amamos a un hijo porque somos padres; somos padres porque amamos a un hijo. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Si vols fer xerrar la gent, no hi ha com simular que ja ho saps tot. (Trajecte final, Manuel de Pedrolo)
  • El més important que s'aprèn a l'escola és que les coses més importants no s'aprenen a l'escola. (De que parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami)
  • El nostre cervell es troba tan a gust amb la coherència que confon "tenir sentit" amb la veritat. (No et refiïs de Peter Pan, John Verdon)
  • La gent en general només espera una cosa de tu: que els retornis la imatge del que volen que siguis. (El lector del tren de les 6.27h, Jean-Paul Didierlaurent)
  • Els monstres rares vegades aparenten el que són. (La vídua, Fiona Barton)
  • Només es pot estimar el que no es pot sotmetre (Nosaltres, Ievgueni Zamiatin)
  • Quan a la gent se li mor algú, diu bestieses. N'hi ha que diuen cafrades per treure ferro a la situació que els sembla que no estan vivint, o perquè és un dels pocs moments en què es perdona tot. (Les generacions espontànies, Mar Bosch)
  • Perdre la vida no és el pitjor que et pot passar. El pitjor és perdre la raó per la qual viure. (Nèmesi, Jo Nesbø)
  • Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida, has de llegir un munt de llibres. (Els millors relats de Roald Dahl, Roald Dahl)
  • En ciència no pots llençar-te a la piscina sense abans haver comprovat que hi ha aigua, i això requereix temps. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • Hem creat el concepte de Déu per poder sobreviure a la incertesa que ens genera tant la nostra mortalitat com el desconeixement del nostre entorn. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • La por tenalla els músculs, obstrueix els pensaments, anul·la les estratègies. (No n'estiguis tant segur, Llort)
Ja només em queda desitjar-vos un magnífic any de lectures, veurem si són prou bones com per proporcionar-me una bona llista de frases. De moment, aquest any començarem amb una lectura freda, molt freda. Som-hi! 

divendres, 30 de desembre de 2016

Herba negra

Autors: Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón 
Editorial, any: Fanbooks, 2016
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 321
Llegit en: Català
Premis: Ramon Muntaner 2016

L'Eva i l'Elies visiten la seva amiga Mariona que està ingressada en una clínica psiquiàtrica a causa d'un trastorn alimentari. Tot fa l'olor melosa de la fada, la planta que està de moda i que s'està convertint en el present estrella per a les persones convalescents. Des de fa una temporada aquesta planta està per tot arreu, però ningú no hi presta cap atenció, és només una planta, oi? Error. Els dos joves estan a punt de descobrir que rere la proliferació d'aquesta herba no només hi ha la selecció natural. Al mateix hospital que la Mariona hi ha ingressat un noi tot pelat i amb clars símptomes de no ser-hi tot. Una topada fortuïta atraparà l'Eva sense remei, alguna cosa l'atreu d'aquell jove estrany, però tornar-lo a veure el dia següent, ajudar-lo a fugir i marxar amb ell serà la pitjor decisió que haurà pres a la vida. Si ja és ben bé que no té sort amb els homes! Però encara no sap en quin infern està a punt de posar-se. 

Alguns dels protagonistes humans d'aquest llibre ja els he anomenat més amunt. El llibre es divideix en capítols que porten els seus noms, segons la perspectiva des de la que s'explica l'escena, i també hi trobarem entrades al blog de l'Eli, des d'on explica al món el que estan vivint (i on alguns blogaires hi fem un cameo, ehem). Però la veritable protagonista d'aquesta història és la fada, en la seva versió més expansiva i controladora. Cal llegir el llibre per descobrir quina influència acaba tenint sobre els humans. Estem davant d'una història fantàstica (en el sentit de fantasia) que farà lluitar els humans contra un enemic molt poc habitual, però que als lectors ens farà reflexionar, de vegades som molt poc conscients del món que ens envolta. La trama és frenètica i hi ha acció i girs en abundància, el llenguatge és planer i col·loquial en els diàlegs, i tot plegat fa que es llegeixi amb molta facilitat i interès per saber com acabarà tot, perquè a mesura que avancen les pàgines la història no fa altra cosa que complicar-se.

El binomi Macip-Garzón ha tingut una estrena força sonada, i a jutjar pel final, no serà l'última vegada que sentirem a parlar de la fada. El llibre enganxa molt i la història, per bé que inversemblant i amb algunes transicions agafades amb pinces, flueix sola i no pots parar de llegir. Encarada als joves per com està escrita, però apta per als més ganàpies que gaudeixin de les històries de terror-fantasia. És un d'aquells llibres que pot fer que un o una jove s'enganxi a la lectura. N'he gaudit força i estaré a l'aguait de les novetats d'aquesta societat.  

Valoració: @@@@

dimecres, 21 de desembre de 2016

A la colònia hidràulica i altres contes

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Pagès editors, 2016
Gènere: Relats
Número de pàgines: 116
Llegit en: Català
Premis: XXIV Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar, 2016

La mort en moltes de les seves vessants és el fil conductor d'aquest recull de tretze relats curts de la polifacètica Sílvia Romero. Així trobem morts anunciades, suïcidis, homicidis, assassinats planificats i tot un seguit de situacions en que la defunció d'algú està assegurada, o ja s'ha produït o s'acabarà produint. Però en els relats no tot és el que sembla, i els autors materials o propiciatoris sovint ens sorprendran amb canvis de perspectiva difícils d'imaginar, i els desafortunats protagonistes de les històries tampoc no sempre són el que semblen. Intriga, terror, fantasia i força misteri, també amb unes gotes d'humor i d'enginy. Contes ben variats amb alguns homenatges a referents literaris i culturals, que ens podrien tenir discutint sobre quin és millor que un altre, de ben segur que cadascú sabria dir quin li agrada o l'esgarrifa més, en funció dels gustos o de les pors. Ja podeu triar!

Els relats d'aquest recull són tots curts, de menys de 10 pàgines, a excepció de l'últim, que dóna nom al llibre, que en té una quinzena i s'atreveix a narrar un futur distòpic on l'aigua és un bé molt preuat. La sorpresa està assegurada en tots ells, i ja t'esperes el gir que et farà encaixar totes les peces que ballen. Tot i que tots tenen elements que atrapen, com és natural, no tots ens arriben per igual, però com deia, segurament cadascú li agradarà més o menys cada conte en funció de com el remou. En alguns casos m'han semblat embrions per a històries més llargues, fins i tot novel·les, se'ls podia treure més suc, però és lloable la capacitat d'explicar bones històries amb tan poca lletra. No seria una escriptura excel·lent, però es deixa llegir i es supleix amb bones idees que et mantenen a l'aguait. La gran diversitat de temes tractats fa també que en alguns casos la història sigui més versemblant que d'altres, i no parlo de l'argument, sinó de la consistència del que s'explica.

Si n'he de triar algun dels tretze, em quedaria amb 'El monitor' o 'Ens coneixem?', el primer per la història, i el segon pel gir que té. També amb 'A la colònia hidràulica', per les idees macabres que exposa. En general he gaudit dels relats, i a més és un llibre molt curtet que es pot llegir d'una tirada, o anar-lo assaborint en petites dosis. Com comentava, de vegades el vocabulari és una mica rebuscat i això perjudica a la fluïdesa, no és llegeix amb l'agilitat desitjada, però ho compensa amb bones històries que mantenen l'interès. Un bon recull, i una autora interessant.

Puntuació: @@@