dimarts, 31 de març de 2020

Van venir com orenetes

Autor: William Maxwell
Editorial, any: Labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: They Came Like Swallows, anglès, 1937
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Nopca
Número de pàgines: 202
Llegit en: Català

La Gran Guerra és a punt d'acabar-se i la família Morison ho viu amb una calma tensa. En James i l'Elizabeth miren de mantenir la calma davant dels seus fills, el petit Bunny i l'adolescent Robert, per protegir-los de les desgràcies que assolen el món. Perquè després de la guerra una altra amenaça comença a fer por als grans: la grip espanyola. De moment no ha arribat a Logan, el poble d'Illinois on viuen, però cada cop hi ha més casos i les autoritats comencen a preparar el terreny. Per complicar més les coses, l'Elizabeth torna a estar embarassada, la criatura naixerà en un moment molt complicat. La vida dels tres homes de la casa gira al voltant de l'Elizabeth, que és el seu pilar fonamental. Per això ni ells ni la resta de la família  deixaran que s'acosti a en Bunny quan es posa malalt. Un contagi seria molt perillós per la mare i per la criatura que ha de venir.

El llibre compta amb tres parts i cadascuna se centra en un dels tres protagonistes masculins, tot i que el narrador sempre en parla en tercera persona. Retrata la societat americana de principis dels anys vint (del segle XX!), en la pell d'una família de classe mitjana. Surten d'una guerra i afronten una epidèmia. Per entendre el marc històric, és important saber què es diu, i sobretot què no es diu, especialment davant dels nens. Les relacions familiars són molt importants en la història. De fet, l'autor basteix el relat al voltant d'aquestes relacions. Està força ben escrit, però m'ha semblat una mica dispers, m'ha costat centrar-me en la història per la constant aparició d'altres membres de la família que entren i surten i em costava situar on s'estava esdevenint la trama cada cop. Aquesta dispersió també pot ser fruit de manca de concentració per part meva, és clar.

Aquest és un dels llibres que portava molt temps a la lleixa de pendents i que m'havia proposat llegir aquest any. La temàtica i el moment històric m'han semblat interessants, tenint en compte que està situat ara fa 100 anys i que parla d'una pandèmia que té moltes semblances amb la que vivim aquest dies. Però l'execució no m'ha acabat de convèncer. He anat combinant moments de bona lectura amb molts altres de desconnexió, m'he perdut en la trama i m'ha costat unir els punts. Insisteixo que pot ser demèrit meu, però no ha aconseguit captivar-me i atrapar-me. Sí que li reconec, però, que parla de moltes coses i em sembla que fa un bon retrat de la situació i de la manera de viure de l'època, també la d'afrontar els problemes que neguitegen la família Morison. Però li falta una mica de grapa per acabar d'enganxar.

Impressió general: @@ 

dissabte, 28 de març de 2020

Les aventures del baró de Münchhausen

Autor: Gottfried August Bürger
Editorial, any: Males Herbes, 2019
Títol original, idioma, any: Wunderbare Reisen zu Wasser und zu Lande: Feldzüge und lustige Abenteuer des Freiherrn von Münchhausen, alemany, 1786
Gènere: Aventures
Traductora: Joan Fontcuberta
Número de pàgines: 205
Llegit en: Català

A ningú li agraden els viatgers que exageren les seves gestes o no són fidedignes a allò que han viscut en el curs dels seus viatges i peripècies. És més, com comenta el baró de Münchhausen, se'ls hauria de castigar! Això és una cosa que ell mai no faria, sempre és completament sincer i objectiu a l'hora de compartir les seves vivències amb la seva entregada audiència. Per això no exagera quan explica les seves gestes de cacera, vencent tota mena d'animals salvatges amb el seu enginy, ni els seus viatges, en plural, a la lluna, ni les seves victòries contra els turcs, ni el seu viatge d'una punta a l'altra del món a través del centre de la Terra, ni quan parla del seu llinatge, ni tan sols la descoberta de l'illa de formatge. Tot va passar tal i com ho explica i el vinet que acompanya les vetllades en les que té captivada la seva audiència tampoc no hi té res a veure. Quin home, el baró!

El personatge del Baró de Münchhausen va existir de veritat, però tot el que explica aquest llibre, naturalment, són invencions i exageracions dels viatges que va fer. Un conjunt de contes delirants i fantasiosos on tot és possible i no existeixen normes de la física, de l'espai, ni del temps. Però el narrador, el mateix baró, no escatima detalls ni para d'assegurar que ho explica tal i com va passar. Tampoc no estalvia ironia ni autoparòdia, el personatge és força gamberro i de vegades políticament incorrecte. També cal tenir en compte que el llibre va ser escrit al segle XVIII, és clar. Per confirmar la veracitat dels relats, tot el llibre està ple d'il·lustracions de Gustave Doré, que juntament amb la lletra grossa i l'interlineat generós, fan que el llibre es llegeixi molt ràpid. També hi ajuda que el baró no dóna treva, el text és un continu d'experiències, cadascuna més estranya i inversemblant que l'anterior.

És un llibre que fa bo de llegir i fa gràcia que fos escrit fa dos segles i mig. Com que és un relat molt fantasiós, no queda desfasat: és un llibre de contes que es poden explicar actualment sense que se'ns facin estranys. El que no queda tan clar és que siguin contes per nens, perquè el baró és certament trapella, per dir-ho de manera fina. Però sí que en pot gaudir aquell nen gran que tots portem a dins. Potser l'he llegit massa ràpid, m'ha acabat empatxant de tanta fantasia. Potser una lectura una mica més pausada pot ajudar a gaudir-ne encara més i apreciar-ne els detalls i la fina ironia del baró. Llegir clàssics de tant en tant no és mala cosa, és un goig que les editorials s'atreveixin, de tant en tant a reeditar-ne algun.

Impressió general: @@@

dijous, 26 de març de 2020

Boulder

Autora: Eva Baltasar
Editorial, any: Club Editor, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 145
Llegit en: Català

Quan no encaixes enlloc i no t'aguanta cap feina, pot ser que acabis fent de cuinera en un vaixell que es mou per la costa pacífica de l'Amèrica del Sud. Ja et va bé poder-te recloure en la teva cabina i que ningú et molesti massa. Aquesta és la situació de la nostra protagonista, que passa per la vida sense fer soroll, sense involucrar-s'hi massa i embolicant-se amb alguna que altra dona de tant en tat, per fer-se passar les ganes, quan el vaixell s'atura a port. Fins que una d'aquestes dones s'hi queda més del que estava previst. La Samsa la captiva de tal manera que l'acabarà seguint fins a Reykjavík, per establir-se allà amb ella. Al principi tot és idíl·lic, la relació, el sexe, les amistats, la foodtruck que regenta... fins que la Samsa pronuncia les paraules que mai hauria volgut sentir: 'vull ser mare'. Ella, que no té cap mena de sentit maternal, haurà de replantejar la seva vida per complaure la dona que estima.

Eva Baltasar torna amb una protagonista similar a la que ja va crear a Permagel, per bé que no tan autodestructiva, però sí esquerpa, independent i asocial. 'Boulder' és un llibre molt curtet que explora la maternitat, la manca d'instint maternal i com un fill pot destruir una relació. En aquest cas és una relació entre dues dones, però és fàcilment extrapolable, o això m'ha semblat, a qualsevol relació. Allò que explica, i sobretot que expressa, se'ns pot fer molt proper encara que no ens hi haguem enfrontat mai. El llibre està construït a fragments que són pràcticament fotografies, amb frases curtes i punyents. Molta poesia també en el text, cosa que a mi em costa, però no et perds encara que faci servir metàfores i tota mena de figures, allò que està exposant s'entén alt i clar. L'estil pot costar una mica d'inici, requereix una mica d'adaptació, potser també la temàtica, però va clarament de menys a més fins a atrapar-te.

Aquesta autora està obtenint un bon seguiment tant de la crítica com del públic, i és que té alguna cosa especial. Guardo un bon record de Permagel, tot i que no em podia sentir menys identificat amb la protagonista, però vaig trobar que era un llibre ben fet i ben resolt. Reconec que quan vaig començar aquest vaig pensar que punxava, però com deia, va de menys a més, és menys dispers que el primer llibre i se centra en un aspecte molt concret que interpel·la a tothom. No sé si pot escandalitzar a alguns pares i mares la vida dels quals gira al voltant dels seus fills petits, no escatima detalls de les poques ganes que té la protagonista de ser mare, però per aquest motiu és valent i clar, transgressor en un punt en el que no ho hauria de ser ja, en els temps que corren, com és la maternitat. En definitiva, m'ha tornat a convèncer, un segon llibre que consolida l'autora i ens deixa a l'espera del tercer llibre d'aquesta trilogia, que s'ha de dir 'Mamut'. Vistos els precedents, també caurà.

Impressió general: @@@ i mitja

diumenge, 22 de març de 2020

A l'horitzó

Autor: Hernán Díaz
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: In the distance, anglès, 2017
Gènere: Aventures
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 329
Llegit en: Català

El que havia de ser la cerca d'un futur prometedor a les Amèriques, acaba en tragèdia. En Håkan i el seu germà Linus marxen de Suècia rumb a Nova York, tots dos són molt joves i esperen trobar-hi noves oportunitats i sortir de la misèria. Però durant una escala en el viatge se separen i en Håkan acaba en un vaixell que el porta a san Francisco, via Cabo de Hornos. No coneix l'idioma ni res en absolut del país que l'acull, però un mapa li diu que, per retrobar el seu germà, cal que es desplaci cap a l'est, i això fa. Emprèn un viatge per terra a través d'un país en desenvolupament en el que hi trobarà bona gent i individus completament menyspreables. En Håkan, que té un cos desproporcionat i no para de créixer, s'acabarà forjant una llegenda, tot i que a ell no li agrada gens. Ja es tortura prou per alguns actes que ha fet, com perquè a sobre li atribueixin algunes proeses en les que no ha participat. La naturalesa humana el portarà a refugiar-se en ell mateix i apartar-se d'una civilització molt poc civilitzada.

Pot un gènere tan suat com els westerns tenir lloc en la literatura contemporània? Aquest llibre demostra que sí. Està ambientat a principis del segle XIX, els Estats Units encara estan en construcció, però la majoria de coses que hi passen són atemporals. És la història d'un home sol que no encaixa enlloc, per les seves condicions físiques i el seu caràcter introvertit li costarà molt acostar-se a les persones que es va trobant al camí, i el destí li anirà arrabassant tot allò que comença a estimar, encara que sigui de manera molt tímida. Amb un estil molt descriptiu i detallat es construeix una vivència que tindrà diferents fronts i no se'ns farà pesat en cap d'ells. Una trama que avança lenta, això sí, i a través d'episodis concrets que marcaran la vida d'en Håkan i que s'encarregarà d'anar evocant periòdicament. La dicotomia d'un home que fuig d'ell mateix, però que alhora només se sent còmode quan està sol. L'inexorable pas del temps.

L'argument del llibre ja és atractiu, promet una història plena d'aventures a l'oest americà, però va fins i tot més enllà. Ens mostra un protagonista únic que arrossega tot el pes narratiu, amb diversos secundaris que l'acompanyen en algun moment de la seva vida. Una vida difícil, plena de penúries i pèrdues, d'autoturment i de pura supervivència. Tot plegat, ben narrat i amb molta capacitat de captar l'atenció. Alguna part del tram final m'ha semblat una mica reiterativa, i cal ser conscient que és un llibre dens, intens i de ritme lent. Però val la pena llegir-lo, assaborir-lo fins i tot en aquells moments més crus en els que no se'ns estalvien detalls, per escabrosos que siguin. Un llibre que em va generar unes expectatives i que no m'ha decebut, un bon descobriment que m'ha proporcionat una bona setmana de lectura. A més, amb una edició preciosa d'una editorial que ja ens té acostumats a grans dissenys, però amb aquest s'han superat.

Impressió general: @@@@

diumenge, 15 de març de 2020

Viurem per sempre?

Autors: Salvador Macip i Chris Willmott
Editorial, any: Eumo Editorial, 2020
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 174
Llegit en: Català

Dos amics es troben per celebrar una barbacoa amb tota una colla de gent. L'un metge, neuròleg, concretament. L'altre investigador. Es coneixen des de sempre i mantenen l'amistat. Sempre que es troben inicien llargues converses sobre les darreres novetats científiques, prou que ho saben les seves dones! Però aquest no és el dia, que a la festa hi ha molts convidats. Els dos amics, en Jordi i en Pere, s'emplacen per un altre dia. Així, al llarg d'uns mesos i de diverses trobades de diferents tipus, conversaran sobre l'edició genètica, els kits d'ADN per conèixer el propi genoma, el desenvolupament de fàrmacs, els antibiòtics, com prevenir l'envelliment i les darreres novetats en el camp de la fecundació. Sis temes candents que desperten controvèrsia i molts dilemes ètics. Els dos amics no sempre estan d'acord i tenen prou arguments per defensar les seves postures. Amb quin d'ells estarem més d'acord nosaltres?

Els bons divulgadors no escatimen enginy ni recursos per fer arribar la ciència al gran públic. Amb una estètica novel·lada que es desenvolupa en ambients tan quotidians com ho pot ser un dinar entre amics, en Salvador Macip i un dels seus socis recurrents Chris Willmott ens tornen a posar sobre la taula alguns temes científics controvertits que ja tenim a l'abast de la mà i que poden evolucionar encara més en un futur proper. Divulgació crítica, en podríem dir, perquè no només ens informen, sinó que ens plantegen els pros i contres d'allò que expliquen. El format del llibre fa que estigui a cavall del Jugar a ser Déus dels mateixos autors i Els límits de la vida, que en Macip va fer amb en David Bueno i l'Eduard Martorell. Una manera de divulgar distesa, a través de converses o correus electrònics que en facilita la lectura, tot i que el que expliquen no sempre sigui fàcil d'entendre.

Els límits d'aquest format ja els podem imaginar i els coneixem dels altres llibres que he citat: els diàlegs no sempre són versemblants ni fluids perquè per fer-se entendre parlant de temes tan complexos hi ha moltes dades que s'han de donar i que dos experts ni comentarien. Tot i això, el resultat és prou aconseguit, per exemple amb oportuns i aclaridors peus de pàgina. Tot i que els grans temes que tracta el llibre són els que he citat al primer paràgraf, les converses d'en Jordi i en Pere deriven cap a altres dilemes científics actuals i fins i tot cap a temes socials, de desigualtat i ètics. Els dos amics tenen opinió sobre tot! He de dir que a estones es desvien una mica massa pel meu gust i tot, però suportable. Un cop més, una bona manera de mantenir-se actualitzat i conèixer en què estan els científics actualment, fins i tot com funcionen les farmacèutiques i el desenvolupament de medicaments, que probablement a molta gent li fa falta saber, per no deixar-se enganyar per xarlatans. Llegir llibres d'aquest tipus de tant en tant és força recomanable per a tots els públics, és de les poques maneres que la ciència entra a casa... si no és que patim una pandèmia mundial, que llavors la tele en parla a totes hores...

Impressió general: @@@

dijous, 12 de març de 2020

Aigua dolça

Autora: Akwaeke Emezi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Freshwater, anglès, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Torrescasana 
Número de pàgines: 252
Llegit en: Català

La vida de l'Ada podria haver estat fàcil tot i néixer a Nigèria, la seva era una família benestant. Però al seu interior hi habiten unes presències estranyes, esperits o Déus, que han trobat en la carn de la noia la seva nova casa. Al principi ella no ho sap, però mica en mica s'aniran apoderant d'ella, fent servir el seu cos per expressar i fer allò que ells volen, fins el punt de ser ells qui prenen totes les decisions, l'Ada només és la matriu que els encabeix. Les experiències traumàtiques són les que fan aflorar els pitjors dimonis, però quan hi has de conviure, perquè no estan disposats a marxar, t'hi acabes fent amic. Així viurà l'Ada el seu període d'estudiant als Estats Units, maldant per ser ella mateixa o deixant-se portar pels esperits que l'habiten. Això posarà en risc la seva salut i el benestar de la gent que l'envolta. 

Aquest és un llibre estrany, explicat per diferents veus, majoritàriament els esperits o Déus que habiten a dins de l'Ada. Tenim 'Nosaltres', que s'expressa en primera persona del plural, o Asughara, que parla de l'Ada en tercera persona, que es reparteixen la majoria de capítols. L'Ada també treu el cap de tant en tant, en primera persona. Aquests esperits formen part del folklore igbo i l'autora se'n serveix per exposar trastorns de personalitat. El llibre està basat en l'experiència de la mateixa autora. El conjunt és força inquietant, aquelles veus que li parlen a dins a la protagonista li fan fer coses reprovables, s'apoderen de la seva voluntat i no s'hi pot oposar. Són fatxendes i cregudes, se saben fortes i inqüestionables. El que fan amb la pobra noia ho rebem amb cert disgust, no ens cauran bé. De vegades es posen una mica megalòmans i massa místics, prefereixo les parts on es narren esdeveniments concrets de la vida de l'Ada.

Es fa difícil d'entendre que una persona pugui contenir aquesta mena de veus al seu interior, algunes d'elles contradictòries i en conjunt nocives. Però això és així, els trastorns de personalitat obliguen a les persones a fer-se mal i a fer-ne als altres, sense poder-ho controlar. És una de les lectures que se'n pot extreure d'aquest 'Aigua dolça', maquillat amb éssers amb personalitat forta i males puces que se'ns poden arribar a fer francament desagradables. Tot i mostrar aquesta realitat tan descarnada d'una manera original, si més no pel lector occidental, a mi m'ha costat entrar-hi i no ha aconseguit atrapar-me. Té fases, en alguns punts m'he enganxat, però les lletanies místiques de 'Nosaltres' em cansaven i la crueltat de l'Asughara de vegades se'm feia desagradable. Potser és d'aquells llibres que madurarà bé en el record, perquè té alguna cosa especial, però no diria que ara m'hagi deixat un sabor de boca massa engrescador.

Impressió general: @@  

dilluns, 9 de març de 2020

10 anys d'estadístiques

Si calia alguna altra prova de decadència dels blogs, per mi aquesta n'és una de força definitiva. Aquest any vaig oblidar l'aniversari d'aquest blog, i no era pas un aniversari qualsevol, sinó el desè. Una dècada fent ressenyes de llibres i m'oblido de commemorar aquesta data tan assenyalada. Quan me'n vaig adonar, vaig veure clar que no anem enlloc. 


Bé, l'aniversari va ser el passat dia 1 de març, fa uns dies, però no perdré l'oportunitat de recuperar la data i deixar escrit que són moltes ressenyes i molt llibres compartits, comentats, recomanats i descartats. En aquest temps he ressenyat 456 llibres (ara ja 458) d'un total de 514 posts, llibres de 264 autors i autores i de més de 100 editorials diferents. Els més ressenyats en aquesta casa són Salvador Macip (26) i Murakami (23), que segueixen la seva pugna personal. Per trobar l'autora més ressenyada ens n'anem a Agatha Christie (7). La mitja de ressenyes anual és fàcil de calcular en aquest cas, però no he estat regular, s'han mogut entre les 37 del pitjor any fins les 58 del millor, que són 21 llibres de diferència, que em sembla molt. Llegeixo, sobretot, narrativa, força variada, i també novel·la negra i intriga. i tot i que des de fa una temporada intento llegir de manera paritària, amb tot l'històric he llegit llibres de 177 autors i només 87 autores.

Aquest blog segueix endavant tot i que de vegades m'oblidi d'ell, però encara no considero un llibre acabat fins que no ha estat comentat aquí. He considerat canviar-lo de plataforma, fer-li algun canvi, però de moment continuarà com està. El que no canvia ni canviarà, és el meu etern agraïment a tothom que passa de tant en tant per aquí a comentar els llibres amb mi, sou la salsa d'aquest blog. Moltes gràcies a tots i a totes! Proper repte: les 500 ressenyes, que ja veig a prop. Hi arribaré aquest any?

diumenge, 8 de març de 2020

Dones de ciència

Autora: Rachel Ignotofsky (il·lustracions d'ella mateixa)
Editorial, any: Estrella Polar, 2018
Títol original, idioma, any: Women in Science. 50 fearless pioneers who changed the World, anglès, 2018
Gènere: Divulgació
Traductor: Lluís Delgado
Número de pàgines: 121
Llegit en: Català

Què tenen en comú els eclipsis, els plesiosaures, la higiene en els hospitals, la fissió nuclear, el pedal del cubell de les escombraries, la primera cura de la lepra, els terraris dels parcs zoològics, els gens saltadors o transposons, el primer llenguatge de programació universal, l'estructura molecular de la penicil·lina, la desintegració beta, els fonaments de la Wi-Fi i el Bluetooth, els càlculs que van permetre anar a la Lluna i tornar, la doble hèlix de l'estructura del DNA, la tècnica del radioimmunoassaig per estudiar les hormones, la matèria fosca de l'univers, els púlsars, els telòmers dels extrems dels cromosomes o les cèl·lules de xarxa? Que totes elles, i tantes altres, van ser observades, descrites o inventades per dones. I què tenen en comú totes aquestes dones científiques? Doncs que la majoria han estat terriblement invisibilitzades per la comunitat científica, dominada per homes, durant molts anys. És tan evident que les dones han contribuït enormement al progrés científic, com que s'ha intentat fer veure que no era així. Per sort, llibres com aquest 'Dones de ciència' ajuden a reparar una mica aquest greuge.

He volgut deixar aquest llibre per la setmana del 8M, encara que ja hi ha un dia dedicat a la dona i a la nena en la ciència (11 de febrer), però per deformació professional és normal que pari més atenció a les científiques i investigadores en una data tan significativa. Llegir aquest llibre il·lustrat és un cúmul de sorpreses, ens parla de 50 pioneres que han fet contribucions cabdals en tots els camps científics, amb un afegit d'unes quantes més al final, però la majoria d'elles són desconegudes pel gran públic. Jo mateix, de les 50 en coneixia només 6, i algunes pràcticament només de nom. Ara bé, l'obra de moltes elles és ben coneguda. El llibre està plantejat per un públic més aviat juvenil, cosa que no vol dir que no faci una bona tasca divulgativa molt apta per a tots els públics. La mateixa autora il·lustra cadascuna de les científiques en unes pàgines plenes de color i de detalls entranyables. Un format molt escaient, encara que poc portable, però això són manies meves de carregar els llibres a tot arreu. Anècdotes, dades biogràfiques i distincions completen als marges el text dedicat a cadascuna de les heroïnes. Entenedor i planer.

A poc que us agradi la ciència, no perdeu l'oportunitat de fer un cop d'ull a aquest volum. Garantit que us emportareu més d'una sorpresa. No és ben bé un llibre de divulgació científica, sinó de divulgació de científiques, i li dono molt valor perquè ja és hora que reconeguem la tasca de la dona en un conjunt de camps que durant segles els van estar vetats. Hi he trobat a faltar a Lynn Margulis, que va fer importants contribucions a la teoria de l'evolució, però bé. Actualment, les dones ja són majoria en diverses carreres científiques, però com passa en el món laboral en general, quan anem pujant en la jerarquia, investigadores principals, directores de centres d'investigació, presidentes d'empreses biomèdiques i tecnològiques, tots aquells càrrecs a qui s'atribueixen els descobriments, vaja, són molt més escasses. Per això és important que llibres com aquest posin sobre la taula que hi ha precedents, que les dones també han contribuït al desenvolupament científic i que ho seguiran fent, cada cop més. Llibre bonic i interessant, què més voleu?

Impressió general: @@@

dimecres, 4 de març de 2020

Germà de gel

Autora: Alicia Kopf
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2019 (5a edició, 1a el 2016)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 245
Llegit en: Català
Premis: Documenta 2015

No és fàcil tenir un germà que pateix trastorn de l'espectre autista. No és fàcil que els pares se separin quan ets molt jove. No és fàcil ser artista de carrera en aquest país. No és fàcil que tothom es pensi que ets prou gran per sortir-te'n sola i no tenir el suport de la família. Com no ho van tenir fàcil aquells primers exploradors polars que van assolir els seus objectius i que, en alguns casos, ho van pagar amb la vida. Una protagonista obsessionada amb els pols i tot allò que fa referència al gel i a les condicions extremes, que mira de sobreviure malgrat els desenganys amorosos i l'aïllament que pateix per part de la seva família, que intenta obrir-se camí en el món de l'art. El seu germà amb prou feines sap comunicar-se i no pot prendre decisions. A ella moltes decisions se li precipiten sense que les pugui aturar.

Aquest és un llibre estrany, separat en tres parts molt diferenciades, totes elles formades per capítols curts, això sí. En la primera ens dóna només unes pinzellades de la protagonista i les punteja amb apunts d'expedicions polars, fragments de llibres que en parlen, dades sobre el gel; en conjunt gairebé sembla un assaig. La segona és un diari personal de la protagonista (de l'autora?) en el que narra la seva evolució com a artista i les seves relacions familiars. Està plena de reflexions vitals. A la tercera hi trobem un diari de viatge a Islàndia i la visita a alguns dels llocs més coneguts i algun de no tant. Tot el llibre inclou imatges, fotografies i diagrames, sobretot a les primeres parts. El format dels capítols és el d'una entrada en un diari personal o post en un blog. L'escriptura és planera, fins i tot didàctica, i a estones també es posa poètica. Ens presenta una protagonista obsessiva i turmentada, com si escriure fos la manera d'expulsar paraules, sentiments i informació que li cremen a dins.

No he aconseguit connectar amb el llibre, m'han resultat més interessants els apunts polars i naturalment el viatge a Islàndia, país que em fascina, que les reflexions de la protagonista. La metàfora del germà autista com un blog de gel en el llibre és pràcticament testimonial, no s'aprofundeix gaire en el tema ni el germà té cap protagonisme. Tret que tot el llibre sigui una metàfora en ell mateix i jo no ho hagi sabut entendre. És fàcil de llegir i passa bé, no és un llibre canònic, sens dubte, i això el fa original, però no ha aconseguit captar el meu interès, més enllà de les descripcions de paisatges gèlids, que m'atrauen per naturalesa. Per això, i no pel conjunt o la part més personal de la història, pel meu gust manté una mica el tipus.

Impressió general: @@ i mitja