divendres, 20 de setembre de 2019

Mites

Autor: Stephen Fry
Editorial, any: Ara Llibres, 2019
Títol original, idioma, any: Mythos, anglès, 2018
Gènere: Divulgació
Traductora: Anna Llisterri
Número de pàgines: 394
Llegit en: Català

Qui més qui menys ha sentit a parlar de Zeus, del bell Apol·lo o a l'encara més bella Afrodita. També d'altres déus olímpics rellevants com Posidó o Hermes. Però coneixeu a Rea? A Cadme? A Psique? Potser no tant, oi? En aquest recull de mites de l'antiga Grècia del conegut actor i comediant Stephen Fry teniu l'oportunitat de conèixer-los, a ells i a una munió més de personatges mitològics. En aquesta cronologia de l'antigor podrem repassar alguns dels mites més famosos, com el del tità Prometeu o el de Sísif, i d'altres més desconeguts. Si una cosa tenien els antics grecs era imaginació, així que podrem llegir històries d'allò més inversemblants i curioses, però que en definitiva busquen donar explicació a l'origen d'algunes coses que per nosaltres són perfectament comunes. Tot plegat, amanit amb la notable capacitat narrativa i el bon humor de Fry, que ens fa arrencar més d'una rialla.

No és fàcil establir una cronologia fidedigna dels mites grecs, si bé queda clar que alguns successos han de passar abans que d'altres, establir una línia temporal per poder seguir el fil és complicat. Una de les virtuts d'aquest recull és que ho aconsegueix tant com és possible i relaciona molt bé uns mites amb altres. Es podria dividir en tres parts: una primera on ens explica l'origen dels déus principals i que té una sobresaturació de noms, una segona on els olímpics són els protagonistes i més endavant es comencen a relacionar amb els humans, i una darrera més difícil de lligar, amb protagonistes humans i alguna intervenció divina. Jo em quedo amb la segona, per mi conté els mites més coneguts i les històries més originals i engrescadores. Ah, si una cosa no preocupava massa als creadors de mites era mantenir les formes a nivell de relacions, una gran majoria de relats s'originen per enamoraments sobtats i violacions. En canvi, val a dir que l'homosexualitat la vivien amb total naturalitat. 

Si no es té interès per la mitologia grega aquest títol no pot atreure de cap manera. Però potser és cometrà un error, perquè es pot agafar com un llibre de relats fantasiosos amb uns protagonistes molt particulars i pot agradar igualment. En canvi, si com em passa a mi sou aficionats a la mitologia, o ho éreu en la vostra etapa d'estudiants, per ser més exactes, aquest llibre us pot portar molt bons records i refrescar-vos la memòria, fins i tot posar-hi context, perquè jo recordava la mitologia de manera molt inconnexa i aquí s'explica molt ben trenada i amb força gràcia. Potser se m'ha acabat fent una mica llarg perquè els mites del final ja no em resultaven tan interessants, però en conjunt m'ha agradat llegir-lo i m'ho he passat bé. I no plegaré sense destacar la meva història preferida, el mite de Prometeu, del qual fins i tot en vaig fer un treball a l'escola. Com? Que no coneixeu a Prometeu!? Doncs ja sabeu què toca. Li deveu!

Impressió general: @@@

dijous, 5 de setembre de 2019

Amb l'aigua al coll

Autor: Daniel Arbós
Editorial, any: Amsterdam, 2017
Gènere: Humor
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Qui s'ho podia pensar que la important empresa d'exportacions que acaba de fitxar en Dídac Bartra era en realitat una tapadora pel tràfic de drogues? Ell no. Un bon revés a la seva carrera, del qual aconsegueix sortir-ne indemne, per sort. Però què fer a partir d'ara per guanyar-se el pa? El seu nom ha quedat seriosament tacat. La idea sorgeix de la visita a una masia regentada per la seva amiga Aurembiaix, en companyia d'en Toni, un amic que es dedica a la biologia marina. A la masia practiquen tota mena de teràpies alternatives i creuen en energies diverses. Hi ha qui creu que, fins i tot, beure aigua de mar aporta molts beneficis al cos. I a això es dedicarà en Dídac a partir d'ara: a vendre aigua talassotel·lúrica, originària del Mediterrani i influïda per les forces tel·lúriques que passen justament pel mas, allà al Montseny. El negoci resultarà ser molt lucratiu, però a en Dídac i als seus col·laboradors no els mancaran maldecaps. Començant per la competència, que no vol perdre terreny!

Classifico aquest llibre en el gènere d'humor perquè és molt irònic i està escrit en to distès i buscant el riure amb la presentació de l'absurditat, però és en realitat una crítica força mordaç a les pseudociències, les teràpies alternatives i l'homeopatia. Una novel·la amb una trama prou absorbent i interessant que es llegeix de manera àgil, però que no es deixa d'allisar a cap dels xarlatans que han anat apareixent els darrers temps. En el llibre trobarem personatges que creuen cegament en les teràpies alternatives (alguns d'ells ho paguen), gent, com en Dídac, que només hi veuen una oportunitat de negoci sense pensar massa en les conseqüències, i la veu de la raó, en Toni, que ens argumentarà en diverses lliçons magistrals per què no s'ha de creure en aquests remeis. És a dir, que aborda la qüestió des de diferents angles, sempre amb humor, i això el fa especialment interessant. No se n'està de reproduir algunes de les discussions clàssiques que sempre tenen els partidaris de la medicina i els de les teràpies alternatives.

Daniel Arbós sempre es mostra crític amb les pseudociències, com altres vells coneguts de la casa i de la catosfera com en Salvador Macip o en Daniel Closa que, per cert, fan un cameo en aquest llibre. No cal dir que jo comparteixo amb ells la visió sobre l'assumpte, potser per això he gaudit d'aquest llibre i m'ho he passat bé veient com allisen les teràpies alternatives. Potser, si algú hi creu molt, se sentirà una mica incòmode llegint-lo. Aquest podria ser senzillament un llibre de divulgació en favor de la medicina que explica per què no s'ha de creure en les pseudociències com a remei per les malalties, però escrit de manera novel·lada i en clau d'humor és molt més agradable i amè de llegir I em sembla que el missatge arriba de manera igualment clara i cristal·lina. Com l'aigua de mar.

Impressió general: @@@

dissabte, 31 d’agost de 2019

El guardià invisible

Autora: Dolores Redondo
Editorial, any: Labutxaca, 2018
Títol original, idioma, any: El guardian invisible, castellà, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductores: Laia Font i Núria Garcia
Número de pàgines: 470
Llegit en: Català

Una sèrie d'assassinats fa tornar la inspectora Amaia Salazar a la seva terra natal, al poble d'Elizondo. Des de molt jove va anar a estudiar a Pamplona i des de llavors no ha tornat massa vegades. Té els seus motius, la seva infància va ser traumàtica, tot i que tot allò queda molt lluny en la seva memòria. Ara algú està acabant amb la vida de noies molt joves i les deixa en una posició concreta a la riba del riu Baztan. El seu equip i ella es veuran obligats a desplaçar-se a la petita localitat i enfrontar-se amb un monstre implacable del qual no tenen gaires pistes. Però tot i la duresa del cas, la tornada dels fantasmes del passat serà una prova encara molt més dura per la inspectora que la portarà fins el col·lapse. Tot plegat, amanit amb alguns esdeveniments inexplicables que freguen allò paranormal, la Salazar tindrà feina per sortir airosa d'una de les missions més difícils que li han encarregat.

Aquest és el primer llibre de la 'Trilogia del Baztan' de la Dolores Redondo, títol que li va donar notorietat i un bon èxit de vendes. Que en la descripció de l'argument hagi dedicat el mateix temps a parlar del cas que investiga la inspectora Salazar i sobre la seva vida familiar no és casualitat. En aquest primer volum les dues històries tenen el mateix pes, potser m'atreviria a dir que l'aspecte personal supera la investigació dels assassinats. M'ha recordat molt a la novel·la negra sueca que tant m'irrita, perquè si llegeixo literatura criminal és per a que em parlin de morts i d'investigació policial, no perquè m'expliquin vida i miracles d'una família. Amb una concessió, en aquest cas la família de l'Amaia està força barrejada amb el cas dels assassinats. A més, s'allarga una mica massa en algunes descripcions i en fils paral·lels, podria anar més al gra. Tot i així, és un llibre que es deixa llegir i compta amb alguns elements intrigants que mantindran el pols narratiu.

Els companys de feina em parlaven tan bé d'aquesta saga que al final em vaig decidir a llegir almenys el primer llibre. Ara puc dir que no hi trobo els atractius que em relataven. Pot ser un bon llibre per passar l'estona i fer unes quantes càbales, però per mi s'embolica massa i barreja massa coses. Aquesta és, obviament, la voluntat de l'autora, posar el pes narratiu en el passat tortuós de la protagonista, però llavors no cal que estigui investigant una sèrie de crims d'un psicòpata amb modus operandi i pensant amb enyorança en els seus temps a Quantico. Potser el que més intriga són alguns elements fantàstics lligats a la tradició navarresa que van planant pel llibre, tot i que sigui embolicar encara més la troca. Sóc crític tot i ser conscient que és un llibre que pot agradar a molta gent. En el meu cas no és que descarti continuar amb els altres dos llibres, però sí que puc dir que no tinc cap pressa per fer-ho. 

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 10 d’agost de 2019

Ni d'Eva ni d'Adam

Autora: Amélie Nothomb
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Ni d'Eve ni d'Adam, francès, 2007
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

La història de la belga Amélie Nothomb està molt lligada al Japó, lloc on va passar els primers anys d'infància i on va tornar posteriorment per estudiar i treballar. Això fa que el país hagi esdevingut la temàtica d'alguna de les seves obres més reconegudes com 'Estupor i tremolors' o aquesta mateixa. Acabada de tornar-hi per finalitzar els seus estudis, decideix impartir classes de francès per guanyar diners. Així coneixerà en Rinri, el seu primer alumne, que esdevindrà també la primera persona amb qui establirà una relació sentimental seriosa. El xoc cultural entre els dos basteix el relat d'aquesta història, tot el que van fer plegats i la diferent manera de viure-ho. Ens sorprendran un cop més els costums i manera de fer japonesos, tan diferents a nosaltres, però per més occidental que sigui, l'autora i el seu alter ego literari tampoc no és que siguin un exemple de seny i d'estabilitat emocional.

Es tracta d'un llibre curt dividit en capítols força desiguals en llargada, un compendi de retrats de la relació entre l'Amélie i en Rinri, una relació que també és desigual. Mentre que ella se la pren com un divertiment, amb més curiositat que una altra cosa, en Rinri n'està perdudament enamorat, encara que el caràcter japonès no permet exposar els sentiments, almenys de la manera que nosaltres coneixem. Es llegeix ràpid i de manera fàcil, fa servir un llenguatge planer però no mancat de metàfores i hi ha molts diàlegs. I tot això contrasta amb que també és un llibre reflexiu i introspectiu, un llibre que devia servir de teràpia a l'autora. A més, té aquesta mena d'humor irònic marca de la casa, d'aquest que t'arrenca un somriure per sota el nas de tant en tant. Un llibre, en conjunt, una mica tragicòmic.  

Fa uns quants anys vaig llegir un parell de llibres de l'Amélie Nothomb i ho vaig deixar estar. És una autora d'extrems, conec autèntics fans de l'autora, però a mi no m'entrava. De vegades no cal barallar-s'hi. Després de veure algunes ressenyes molt favorables de llibres seus vaig pensar que potser ara, després d'haver diversificat més les meves lectures, seria més capaç d'entendre-la, d'aquí aquesta nova oportunitat. L'experiment ha funcionat, almenys una mica. Aquest 'Ni d'Eva ni d'Adam' m'ha deixat millor sabor de boca que les anteriors lectures, encara que la protagonista, que és la mateixa autora (espero que exagerada) em segueix caient grossa, l'he llegit ràpid i amb interès per aquesta relació tan surrealista. Penso que s'ha guanyat el dret a que la deixi tornar de tant en tant a la meva lleixa de pendents. Aquesta és una de les obres més reconegudes, però la bibliografia Nothomb és extensa, tinc molt per triar.

Impressió general: @@@

dilluns, 5 d’agost de 2019

L'imperi dels lleons

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català

Un dia fas servir un bufador per cremar els peus dels pagesos que no paguen i al següent pots tenir tot un imperi de crim organitzat d'abast europeu. En Jean Neige i la seva banda van començar com a atracadors a principis dels anys 70 i al llarg dels anys han consolidat tot un entramat de negocis, legals i il·legals, que els han reportat una autèntica fortuna, però sobretot poder i influències. Amb tot, no és estrany que, de tant en tant, algú se'n vagi de la llengua, de manera que els membres de la banda han passat temporades a la presó. Res que no s'arregli amb uns bons advocats i amb una bona venjança posterior, és clar. Actualment en Jean compleix condemna, però els seus companys i el seu fill, que aspira a heretar el negoci familiar, no deixaran que passi massa temps entre reixes. Jugant bé les cartes el seu imperi no perillarà, el patriarca sortirà de la presó i, el que és més important, cap dels implicats en el seu arrest no quedarà impune.

Una cosa que no comprenia dels llibres de Sebastià Bennasar que havia llegit fins ara era la dèria de teixir trames diferents i independents en novel·les molt curtes, trames que ben desenvolupades podien esdevenir novel·les diferents cadascuna d'elles. Això no passa en aquest 'Imperi dels lleons', on coneixerem la història criminal de la banda d'en Neige al llarg de les dècades. Com a molt li puc retreure que s'esplaia innecessàriament en la biografia de personatges puntuals que no tenen cap rellevància per la història, però és més assumible. La història la va explicant en Pascal Neige, el fill del patriarca, mentre el seu pare és a la presó. Una història negra com el carbó i que ha deixat un riu de cadàvers i de víctimes diverses, i una lliçó d'economia aplicada. En el llibre tindrem una bona perspectiva de com funcionen diversos negocis i tot un manual de tortures que es poden aplicar com a revenja. En Bennasar ens estalviarà pocs detalls en aquest aspecte.

Abans de llegir aquest llibre s'ha d'estar disposat a perdre la fe en la humanitat. La realitat que descriu ens és invisible a la majoria de nosaltres, però tot i així segur que gran part és, o pot ser, certa. Màfies, corrupció, venjances, negocis entre criminals per repartir-se territoris. Prostitució, drogues, armes, promocions urbanístiques... que no ho veiem al nostre voltant no vol dir que no hi sigui, i llegint aquesta història ens esgarrifarem contínuament perquè aquest no és el món que coneixem. El conjunt és un retrat d'una realitat paral·lela al llarg de tres dècades, absorbent, sorprenent i que no pot deixar indiferent. I si a un escriptor de novel·la criminal notable li elimines els defectes que li trobaves, et queda un llibre molt recomanable, sempre que tinguis l'estómac per llegir-lo. Potent i convincent, encara que em preocupa que l'autor sembla gaudir especialment de les escenes de tortura, s'hi recrea ben bé! Penso que no m'equivoco si dic que aquest és el millor llibre que li he llegit; això vol dir que caldrà buscar-ne més.

Impressió general: @@@@

dijous, 1 d’agost de 2019

Ahir

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Hier, francès, 1995
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Roureda
Número de pàgines: 131
Llegit en: Català

No és fàcil aconseguir que la guerra sigui un personatge més d'una novel·la, però en això l'Agota Kristof hi té la mà trencada. Els seus escenaris sòrdids, minimalistes i els seus personatges obsessius i depriments completen l'espectre de llibres com aquest 'Ahir'. No sabem mai quina guerra ni quins països hi participen, però l'acció succeeix en el lloc on s'han expatriat els protagonistes. En Sandor Lester, encara que aquest no és el seu nom de veritat, viu la seva rutinària i tediosa vida que l'està fent tornar boig. Però tant és, perquè ell sap que la Line acabarà apareixent. I quan vingui la Line, ell ha d'estar preparat. Cap altra dona li importa, tot i que no pot dir que li vagi malament amb les dones, però no pot estimar-ne cap, totes l'avorreixen perquè no són la Line. Fins que, un bon dia, la Line apareix. Els canvis que això suposarà el portaran a potenciar encara més la seva vessant obsessiva i persecutòria.

Agota Kristof no ens estalvia res. Que s'ha d'apunyalar algú? Doncs se l'apunyala. Que has de marxar deixant-ho tot enrere? Doncs sense girar la vista. La seva ambientació de desolació, de misèria, de depressió, ens transporta a un temps passat i una terra llunyana, i a uns comportaments que se'ns presenten molt poc humans per l'aparent manca de sentiments, o la fredor amb la que aquests es viuen, que no es pot descriure d'altre manera que inquietant. Sí, en aquest text tot és inquietant, fins i tot la descarnada sinceritat del protagonista. Pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, no perquè la trama sigui trepidant, sinó perquè un home que no espera res no té res a perdre. Malgrat tot, l'autora ens sap atrapar amb la seva narrativa despullada i en carn viva. Aquest 'Ahir' ens passarà tan ràpid que amb prou feina podrem pair-lo.

L'Agota Kristof és una de les escriptores amb les que vaig tard. L'he descobert aquest any i és tot just el segon llibre d'ella que llegeixo, però en tinc prou per saber que és diferent d'altres escriptors. Les seves obres fan forat a l'ànima, inquieten i neguitegen, és pràcticament impossible empatitzar amb els seus personatges, però tot i així et quedes enganxat al llibre. No hi ha gens de sucre en les seves lletres, l'existència és una cosa dura, implacable i si vols sobreviure et cal ser el més fort o determinat. Sense pressa, que encadenar lectures seves et pot fer entrar en depressió, però tampoc sense pausa, aniré explorant la bibliografia de l'autora. El que ofereix no és plat a gust de tothom, però difícilment es pot trobar en altres autors.

Impressió general: @@@

dissabte, 27 de juliol de 2019

Àlies Grace

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2019
Títol original, idioma, any: Alias Grace, anglès, 1996
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Pàmies
Número de pàgines: 540
Llegit en: Català

Fruit dels escabrosos fets de 1843, en els que la Grace Marks i en James McDermott van ser acusats d'assassinar brutalment els seus amos, fets reals que formen part de la història negra del Canadà, la Margaret Atwood va escriure aquesta ficció històrica basada en aquest cas que no va acabar-se de resoldre. En McDermott va ser condemnat i penjat i la Grace compleix cadena perpètua al penal de Kingston. 11 anys després dels esdeveniments, entra en escena el psiquiatre Simon Jordan, que està molt interessat en el cas i en conèixer la psicologia de la Grace des d'una disciplina que encara està a les beceroles. La nostra protagonista li explicarà la seva curta vida fil per randa per així anar desgranat el cas i establir les motivacions i la implicació que va tenir en el cas que la va portar a presó. En doctor s'emportarà més d'una sorpresa al llarg de les sessions.

El llibre es construeix sobretot a partir de les sessions entre el doctor Jordan i la Grace Marks. Per bona conducta ella pot sortir del penal a servir a casa del governador de la presó, i és on ell la visita. Però també és en part epistolar, part de la trama s'explica a partir de cartes entre diversos protagonistes. Inicialment pot no semblar un plantejament gaire engrescador, un cas que ens queda molt lluny i que omple més de 500 pàgines, però la Margaret Atwood té una escriptura que t'atrapa i et manté enganxat el temps que calgui. I no voldria menystenir la feina del traductor que penso que ha estat excel·lent. La trama manté la incògnita i l'interès al llarg del temps, coneixerem també els dubtes i febleses del doctor i ens introduirem en el marc mental del segle XIX americà. I en aquest sentit, l'autora no s'està de posar de manifest la desigualtat que han patit les dones durant tota la història.

La segona experiència amb aquesta autora m'ha deixat tant o més bon gust de boca que aquell 'Conte de la Serventa' que ja em va impactar. En els dos casos existeix una sèrie televisiva, però jo tiro més als llibres, ja se sap. Atwood és una gran narradora i una escriptora de talent. Si li he de criticar alguna cosa a aquest Àlies Grace és que té una part abrupta cap el final que trenca amb el ritme i potser la coherència de tot el text, però en conjunt, i fins i tot aquesta part, constitueix un molt bon llibre que val la pena llegir i assaborir. Caldrà anar seguint les traduccions que ens arribin d'aquesta autora de llarga trajectòria que s'ha guanyat un lloc de mèrit en el meu univers lector.

Impressió general: @@@@

diumenge, 14 de juliol de 2019

La maleta de la memòria

Autors: Àngels Bassas i Salvador Macip (Il·lustracions Lluís Farré)
Editorial, any: Cruïlla, 2019
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 51
Llegit en: Català

És fotut perdre la memòria. Però en la literatura infantil fins i tot això pot tenir una vessant entranyable i còmica. El Sebastià es lleva un dia que no recorda res de res, ni tan sols es reconeix a ell mateix al mirall. Algú li ha robat tots els records, però per sort compta amb en Jonàs i la doctora Carolina Coriolana que iniciaran un viatge fantàstic a l'interior del cervell d'en Sebastià per esbrinar què ha passat. Aquest és un llibre destinat als més petits de la casa, il·lustrat a tot color amb un dibuix fantàstic. Vol ensenyar a la canalla què és l'Alzheimer d'una manera didàctica però alhora fantasiosa i que els pugui interessar. Una manera subtil d'adoctrinar els petits en les bio-ciències i en com en poden ser d'apassionants.

Aquest cop Salvador Macip fa tàndem amb l'actriu i escriptora Àngels Bassas per una nova entrega de literatura per a infants, encara que m'imagino més algú gran llegint aquest conte als seus menuts i explicant-los unes quantes coses perquè entenguin bé tot el que hi passa. O no, potser és millor que els petits hi vegin una simple fantasia. És una història en la que es guanya una batalla, però no pas la guerra, encara que no es digui explícitament, però és el millor exemple del tema de fons, que no és altre que les malalties mentals degeneratives. Ja sabem que en Macip no deixa la ciència ni quan escriu per a primers lectors! El text és simpàtic i amb tocs d'humor, encara que no sé si la canalla entendrà que hi hagi un Bruixot que es digui Bluetooth! Una cursa contra-rellotge per recuperar els records d'en Sebastià, per això no es pot perdre ni un minut.

Com ja faig altres vegades amb aquest tipus de llibres, no els valoraré de la manera habitual perquè no té massa sentit. Han de ser els més petits de la casa els que diguin si els enganxa o no. Només puc dir que si tingués fills de l'edat adient els el donaria a llegir, o encara millor, el llegiria amb ells per explicar-los més coses de les que hi diu. L'hauré de passar als fills dels meus amics, a veure què. Què passa, jo també adoctrino en la lectura i la ciència!

diumenge, 7 de juliol de 2019

Pes mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Alrevés, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 178
Llegit en: Català

En Cisco és un bon client de l'Steak Content, el restaurant regentat pel Josep i la Teresa, d'això no hi ha cap dubte. Els seus 128 kg de pes ho poden acreditar. Quatre dies a la setmana sopa fora de casa i darrerament para força per aquest restaurant. L'ambient familiar, el bon menjar i la confiança l'han convençut. Però aquest no serà un dia com la resta, en Cisco, sense ell saber-ho, té una sorpresa reservada pels amos del local i els altres treballadors que tenen. Comença una nit complicada que quatre protagonistes hauran d'afrontar com podran. Però la sorpresa gran se l'enduran encara una estona més tard, quin servei més accidentat que els tocarà fer! 

El principi d'aquesta història i els antecedents els coneixerem des de la perspectiva de cadascun dels protagonistes. Un a un aniran explicant com veuen i viuen la situació i com hem arribat fins aquí, i el fil s'anirà construint a partir d'aquests pedaços. Però aviat hauran de treballar tots junts per sortir-se'n i la narració es torna més convencional. No es pot classificar aquest llibre com una novel·la criminal, però sí que és una història negra amb tocs d'actualitat, de denúncia i d'humor. A més la gran segona trama, que es deriva de la primera, ens portarà altre cop el Llort que exposa com ningú la injustícia social i els drames del nostre món actual. Destacar novament la capacitat per construir personatges tan versemblants que, més que crear-los, sembla que els descrigui a partir de persones que coneix perfectament. És, per mi, un dels seus punts més forts. 

Però quan parlo de Llort començo a no ser objectiu, perquè sempre agafo els seus llibres amb moltes ganes. Els trets que descric més amunt sé que hi seran, llavors ja és una qüestió de trobar una història més o menys afortunada. En aquest 'Pes mort', tota la primera part és més aviat un relat llarg que una novel·la, però això no vol dir que no atrapi ni estigui molt ben escrit, al contrari, és absorbent, intrigant i hilarant a estones. Un canvi de rumb sobtat ens porta a una història molt més complexa que potser s'hauria pogut desenvolupar més en detriment de la primera part, o senzillament allargar una mica més les 178 pàgines, que tampoc són gaires. El conjunt es satisfactori, és Llort i val la pena de llegir, encara que potser no està al mateix nivell que les seves millors obres. Però per mi, per exemple, supera a 'Sota l'asfalt'. Bon llibre, i si no el valoro més potser és perquè se m'ha quedat curt.

Impressió general: @@@