divendres, 19 d’agost de 2016

300 llibres ressenyats

A un ritme més lent, però el blog ja ha arribat a les 300 ressenyes publicades, i ja sabeu que quan arribem a números rodons m'agrada celebrar-ho amb una mica d'estadística. Encara que no tinc tant temps per llegir, un llibre segueix sense estar acabat fins que no està convenientment ressenyat aquí, així que anem a fer una mica de resum d'aquests 300 llibres en 6 anys i escaig de blog.

Que sóc un lector de llibres de ficció no és cap sorpresa, llegeixo molt poc assaig (un 1% dels llibres) o biografies (un 2%). Si anem a gèneres, la narrativa segueix sent el més freqüent amb 100 llibres clavats (33%), encara que ha baixat una mica. El segueix la intriga amb 45 llibres (15%), la novel·la negra amb 36 (12%) i els relats amb 24 (8%). Les proporcions es mantenen força constants.

El nombre d'escriptors i escriptores diferents que he ressenyat ja s'enfila fins els 176. La progressió en aquest sentit, si mirem els altres posts resum, és de 67, 126 i ara aquest 176, així que segueixo diversificant força les lectures. Els més ressenyats de la casa són Haruki Murakami i Salvador Macip amb un sorprenent empat a 17 llibres. Els segueixen de lluny Lluís Llort amb 7, Albert Sánchez Piñol i George RR Martin amb 6 i Agatha Christie, Daniel Closa, Henning Mankell i Terry Pratchett amb 5. Per sorprenent que sembli, abans de tenir el blog ja llegia, així que el número de llibres ressenyats i el número total de llibres llegits de cada autor varia. Ho podeu comprovar a l'apartat Top 10 d'escriptors a la barra lateral. 

Sobre els autors, també és interessant que dels 176, 72 (41%) són dels Països Catalans, només 6 (3%) són espanyols i 98 (56%) són de la resta del món. On hi ha una gran desigualtat és en el sexe, 137 (78%) són escriptors i només 39 (22%) són escriptores. Ja vaig dir que era un aspecte a millorar, i darrerament ho he anat fent. Però el percentatge és més greu si mirem el nombre de llibres ressenyats, només el 18% són de dones, i el 82% d'homes (53 i 247 respectivament). Podríem dir que el llibre tipus que es ressenya en aquest blog és una novel·la, traducció d'una altra llengua i escrit per un home. 

I parlant de traduccions, el domini dels llibres llegits en català segueix sent aclaparador i pujant. Dels 300, 228 (76%) són en català, 60 (20%) en espanyol i 12 (4%) en anglès. Gran increment dels originals en català aquest cop, que pugen de 54 quan vaig fer les 200 ressenyes, fins a 109, és a dir, que el 36% van ser escrits en català. De les traduccions, l'anglès guanya per golejada, i el seguirien el japonès i el suec, tot i que també trobaríem traduccions del francès i l'italià entre d'altres.

M'està quedant molt llarg el resum, però no em vull descuidar les editorials. Labutxaca segueix regnant amb 60 títols dels 300, i Empúries escala al segon lloc amb 21. Les seguirien Debols!llo amb 16 (no he llegit cap llibre d'aquesta editorial en la darrera centena), Columna i La Campana amb 12, Edicions62 i Proa amb 10 i Quaderns Crema i Males Herbes amb 7. El nombre d'editorials diferents que he llegit s'enfila ja a 79.

I ho deixaré aquí. Després de tants números, només queda tornar a agafar el llibre i no parar fins arribar a les 400 ressenyes. Tornem a començar cicle. Que gaudiu molt del que queda d'estiu, i sobretot de la lectura, jo ho penso fer!

dimarts, 9 d’agost de 2016

Catedral

Autor: Raymond Carver
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Cathedral, anglès, 1983
Gènere: Relats
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Les realitats que narra aquest recull de contes ens queden molt lluny en el temps i en l'espai, però alhora tristament properes. En els Estats Units dels anys 80 l'alcoholisme, l'adulteri, el masclisme i els prejudicis racials estaven a l'ordre del dia. No es pot dir que haguem avançat gaire, però la distancia cultural sí que ens farà estar allunyats dels protagonistes, tots ells en situacions precàries, decrèpites de vegades, però que malden per sortir-se'n amb més il·lusió que encert. L'atropellament d'un fill, converses en un centre de rehabilitació, un home que es troba sol amb els seus fills perquè la dona l'ha abandonat, una venedora professional de vitamines, i així fins a 12 històries amb uns protagonistes que passen per la vida sense pena ni glòria, però malgrat això segueixen allà, al peu del canó.

Raymond Carver va assolir força fama gràcies als seus relats fins a ser considerat un dels contistes importants de la seva època. El seu estil és planer i descriptiu, retrata molt bé aquests personatges depriments, fracassats, que han de tirar endavant perquè no tenen altre remei, i no s'embranca a inventar, en els seus contes no hi ha lloc per la fantasia. Tampoc pels girs, com sol passar a la vida real, res no canvia d'un dia per l'altre, i els seus personatges, que podrien ser persones reals, molts cops acaben tan perduts com han començat la seva història. Aquest ritme lent i explicatiu fa que no sigui una lectura ràpida i fluïda, s'ha d'anar paint. També fa que no t'atrapi, malgrat que la història pugui ser interessant, i algunes ho són, no és pas que no el puguis deixar anar.

Sense posar en dubte la bona escriptura de l'autor, i la seva capacitat per retratar la realitat, per dura que sigui, de manera tan fidedigna, he de dir que aquest recull se m'ha fet llarg i una mica carregós. No ha aconseguit interessar-me ni atrapar-me, la mateixa portada del llibre ja és una mostra de la grisor que trobarem a dintre. Grisor pel que s'hi explica, no per com s'explica, compte. Si he de destacar algun dels comptes, diria 'Un petit detall que fa bé', 'Febre' i 'Catedral', el que tanca l'obra i dóna nom al conjunt. I tot i que m'ha costat una mica, no descarto tornar a llegir aquest autor, és d'aquells casos que t'adones que allò que estàs llegint és més bo del que a tu t'està agradant.

Puntuació: @@
Aquesta és la ressenya número 300 del Llibres, i punt!

dijous, 28 de juliol de 2016

Les generacions espontànies

Autors: Mar Bosch
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

De l'última cosa que té ganes l'Eva és d'anar a l'entrevista de feina de l'endemà al matí. A ella que la deixin mirant la seva sèrie de zombis preferida! Si total, no l'agafaran. Però per més que s'auto-enganyi i busqui excuses, les hores passen i el moment s'acosta. N'hi ha prou amb un primer cop d'ull per adonar-se que no encaixarà en aquella empresa. I tot i així la rep el director general, que no sol fer les primeres seleccions, però alguna cosa del seu currículum li crida l'atenció, i no és per menys. La vida de l'Eva ha donat moltes voltes i ha fet feines molt diverses. Això sí, sempre amb una passió i dedicació exemplars. Sense la pressió d'aconseguir la feina, ja que no pensa ni per un moment que pugui ser per ella, es posa a relatar les seves experiències a l'atònit director general. El resultat final d'aquesta entrevista no se l'esperen ni l'un ni l'altra.

Es podria considerar aquesta història com una successió de relats, però que no encaixen amb la divisió en capítols del conjunt. Més aviat parlarem d'episodis de la sorprenent carrera de l'Eva que es van relatant, i personalment m'he imaginat una obra de teatre amb només dos personatges, l'entrevistador i l'entrevistada. Fins i tot amb un de sol. El llibre té dues parts, el que podríem dir l'abans i el després. A la primera l'Eva se'ns mostra molt xerraire i neuròtica, explica el seu passat. Després la història present pren tot el protagonisme. Tot i que el principi em va costar una mica enganxar-m'hi, després és oli en un llum i es llegeix amb molta agilitat i interès. No està mancada d'humor i de situacions una mica surrealistes que posen salsa a l'argument. Si se li ha de criticar alguna cosa, dir que el final potser no acaba de respondre a les expectatives, t'esperes algun estirabot més, però no.

Bona descoberta aquesta autora que sap atrapar amb una història sense grans fets, però que et mantenen atent, i amb una escriptura fresca que fa bo de llegir. Diuen que té tocs de Calders, segurament per aquesta mena de realisme màgic, i la comparen amb altres grans noms, però a mi m'ha recordat a Empar Moliner i a Tina Vallès, i que consti que és un elogi! Em queda la sensació que té marge de millora, i que probablement millorarà. De moment, potser que busqui la seva primera novel·la i que la porti també cap a casa. Haurem de veure com evoluciona.

Puntuació: @@@

diumenge, 24 de juliol de 2016

Missió (gairebé) impossible

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2016
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La tercera entrega de 'Sóc un animal' comença allà on es va acabar 'La fàbrica podrida', però l'Arman i el seu inseparable lèmur Timurtz no trigaran a tornar-se a embolicar en una nova aventura. L'Arman cada cop està més acostumat al seu poder, encara que de vegades li juga alguna mala passada. Amb els seus principals enemics, el ministre Zhirkov i el seu esbirro Drazan, una mica lluny, concretament a l'Himàlaia per culpa del Transmutador Distanciatiu, tot sembla tranquil, però la Lij troba a faltar la seva mare, que va desaparèixer després de publicar uns articles comprometedors pel govern de Virolainek. Disposat a ajudar-la, l'Arman cita a tots els amics per traçar un pla. S'hauran de desplaçar fins a Katxatxof, un país veí en el que ha desaparegut també el pare de la Rosvita, que és company de la mare de la Lij, a veure si els troben als dos. Està lluny, però l'Arman sap com arribar-hi de manera fàcil...

En base a l'argument d'aquest volum, podríem pensar que la cosa es posa seriosa, però aquesta aventura és tan esbojarrada com les anteriors. Sí que hi he un argument més elaborat i amb clara vocació de continuïtat, però no es pot oblidar que els protagonistes tenen 9 anys, i que el públic al que va destinat és precisament la canalla d'aquesta edat. Per això, com sempre dic, se li perdonen les llicències argumentals pròpies de les històries per nens, però no passen per alt algunes bromes i comentaris que són de més fàcil comprensió pel públic adult. En aquest tercer llibre, es pot dir que hi ha dues trames, per una banda la dels joves protagonistes, que és l'emocionant i heroica, i la del ministre Zhirkov, que va per una altra banda i està destinada només a divertir. Que en Zhirkov i en Drazan ja no siguin qui fa la murga a l'Arman i els seus amics gairebé m'ha dolgut, però és tan sols que la història evoluciona. I segur que aquests personatges es mantenen perquè encara no han dit l'última paraula. Petició personal: més protagonisme per en Zoran i les seves exclamacions, i més transformacions inoportunes i inesperades de l'Arman.

En Llort i en Macip (en Càmara també!), són molt mala gent, perquè ens presenten un tercer llibre d'una saga que deixa de ser independent. Aquesta missió gairebé impossible porta un cartell de 'continuarà' com una casa i només situa els nous elements que estan en joc perquè els nostres protagonistes (i els seus pares estranyament permissius) es llueixin. Tot i així, també hi passen coses i hi apareixen nous personatges, i com que és per lectors alevins, les pàgines volen a molta velocitat. Caldrà esperar (almenys) al quart llibre per conèixer el desenllaç de la història. Si no esteu en fase de llegir llibres per canalla, busqueu algun nebot, o el fill d'uns amics, o el membre més jove de la família i introduïu-lo en el món de 'Sóc un animal'. És d'aquells que poden marcar la diferència entre que el xaval o xavala s'aficionin a la lectura o no.

Puntuació: @@@ 

diumenge, 17 de juliol de 2016

La violència justa

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 438
Llegit en: Català

Alexis Rodon, ex-sergent dels mossos, cap de seguretat d'uns grans magatzems de luxe. Va deixar el cos després d'haver torturat un segrestador reincident. Teresa Olivella, cuinera, sortint d'una depressió després de perdre un fill de 5 anys i separar-se del seu marit maltractador. Dues vides independents que es creuaran de manera casual, o no tan casual, una relació turbulenta i desenfrenada, fins i tot inconvenient. Es faran bé l'un a l'altre? I mentrestant, una trama de prostitució que sobrepassa els límits habituals, de la qual se n'obté la primera pista arran d'una jove que intenta robar als magatzems on treballa en Rodon. L'homenot no sabrà deixar de ser policia. La Teresa tampoc no serà capaç de deixar el seu passat enrere. I amb ells com a eix vertebrador, coneixerem la violència des de tots els angles possibles. La justa, i la que no és justa també.   

Quan diuen que l'Andreu Martín és un mestre de la literatura criminal, no exageren. La seva dilatada bibliografia l'avala, i aquest llibre acredita totes les virtuts del gènere. A 'La violència justa' trobarem capítols alterns des de la perspectiva dels dos protagonistes, que són molt diferents i que estan molt ben descrits. Comparteixen moltes escenes, però sempre sabrem què pensa un o altre, en funció del capítol. La trama d'en Rodon és més interessant, pel meu gust, ja que inclou el cas policial, però la de la Teresa va creixent, i un personatge que al principi fa certa ràbia, per com és i per la seva mania d'inventar vocabulari, creix immensament a mesura que passen les pàgines. El llibre atrapa de principi a fi, i es llegeix amb agilitat, tot i que l'argument és treballat, les trames detallades i les històries complexes.

Tret dels capítols en que els protagonistes comencen la seva relació, en els que es perd durant força pàgines el fil de la trama més interessant (pel meu gust), i potser d'algun personatge prometedor que desapareix durant massa temps, aquest és un llibre força rodó. Fins i tot en aquests punts de dispersió t'adones que res del que s'explica és sobrer, encara que voldries una altra cosa. Podrien ser dos bons llibres per separat, però és un  sol llibre que té de tot, bones històries, bona lletra, violència, reflexió, passions, corrupció, acció, egos, passats tèrbols, humanitat... molt de suc, i tot ben combinat. El trobo recomanable pels amants del gènere, però en pot gaudir tothom. No tots els autors catalans que es publiquen són bons, és cert. Però que també en tenim de molt bons és indiscutible. Martín n'és un.

Puntuació: @@@@

dilluns, 4 de juliol de 2016

El violí d'Auschwitz

Autora: Maria Àngels Anglada
Editorial, any: Labutxaca, 2010 (Columna, 1996)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Entre músics es reconeix el talent de seguida, i també quan un instrument és bo. El violí de la Regina és extraordinari, però encara ho és més la seva història. Va ser el seu oncle Daniel que el va fer, amb les seves pròpies mans, i calcant les mides exactes d'un Stradivarius. Però el més sorprenent és on el va fer: internat al camp de concentració d'Auschwitz. Saltarem de la memòria de la Regina fins els dies de penúries d'en Daniel, el lutier jueu, que es va veure abocat a la construcció d'un violí excepcional a contrarellotge, o més ben dit, sense saber quin era el termini d'entrega. El preu a pagar si no acabava l'encàrrec? La vida. Envoltat de tants horrors i tanta necessitat, el lutier acabarà obsessionat amb aquella peça que vol acabar tant sí com no, fins que acaba sent un dels seus únics motius que dóna sentit a la seva existència.

La història se'ns explica a través de capítols llargs que van iniciats per documents reals del camp en els que es detallen decisions preses, inventaris de materials recuperats dels presos o les mesures de seguretat existent. Tot i l'ambientació, no m'ha semblat que descrigui les vivències dels jueus internats amb la màxima cruesa, com passa en altres obres ambientades en el mateix escenari. Es tracte d'un llibre curt i de fàcil lectura, aconsegueix despertar un interès relatiu tenint en compte que l'única intriga és quin és el termini d'entrega. També és força previsible què ha de passar, el mateix tarannà de l'obra no permet pensar que els esdeveniments hagin d'acabar d'una altra manera.

Un llibre amable i de relaxació després d'una lectura dura. Podria ser més incisiu, però decideix explicar les coses amb més calma, tot i insistir molt en la crueltat dels captors, però no hi ha violència explícita, que potser no cal, però així no impressiona tant ni et fa témer per la vida dels protagonistes. Recomanable per passar l'estona, sense esperar-ne una gran profunditat ni gaires emocions, només pel plaer de llegir una ploma remarcable.

Puntuació: @@

dilluns, 27 de juny de 2016

Nosaltres

Autor: Ievgueni Zamiatin
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Títol original, idioma, any: Мы, rus, 1921
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Miquel Cabal
Número de pàgines: 280
Llegit en: Català

En una societat regida per unes Taules Horàries i un Estat Únic que iguala tots els números, D-503 és un enginyer fidel amb una vida matemàtica i ordenada. És el constructor de la Integral, una nau que ha de permetre visitar l'espai. En aquesta societat seva ningú se surt de la línia ni un mil·límetre. Ningú? Això es pensa D fins que coneix I-330, una número peculiar que transgredeix moltes de les normes marcades pel Benefactor. Vol denunciar-la, però per algun motiu, una atracció malsana, és incapaç de fer-ho, fins i tot quan descobreix que està malalt, perquè s'adona que té una ànima. I on s'és vist que els números tinguin llibertat? Això és font de tota infelicitat! D es veurà arrossegat a un espiral d'actuacions lliures que no sabrà com aturar, al mateix temps que els pilars sagrats de l'Estat Únic s'esfondren. Potser aquesta atracció tan gran per I i la seva gent es deu a que dins seu ja hi creix la llavor de la revolta.

'Nosaltres' és una distòpia de gairebé 100 anys d'antiguitat, anterior a títols com 'Un món feliç' o '1984'. En les dues s'hi poden trobar elements d'aquest llibre. Planteja un món quadriculat on els humans, anomenats amb números, viuen d'acord a temps tabulats i a una manca de llibertat i fantasia absolutes. Segons el Benefactor, això fa la felicitat, perquè elimina qualsevol element que et pugui fer infeliç. Fins i tot les relacions estan regulades. Ens ve explicat en una mena de diari del protagonista. Com totes les distòpies, l'objectiu acaba sent demostrar tot el contrari, que no estem tan malament com estem. Tot i que el plantejament és molt interessant, el llenguatge és enrevessat i florit, i la trama és confosa i divaga sense cap rumb aparent. M'han resultat molt molestes les moltíssimes frases inacabades amb punts suspensius, diu molt menys del que has d'imaginar, no ajuda gaire, i la trama no flueix. A destacar que el llibre acaba amb una carta de l'autor a Stalin demanant el mateix tracte que altres escriptors russos perseguits per la seva literatura.

M'ha costat moltíssim de llegir i se m'ha fet etern. He estat temptat de deixar-lo molts cops i m'he hagut de forçar a acabar-lo, i encara llegint en diagonal. Quan això passa, és inevitable agafar mania al llibre, encara que ja sé que la majoria senzillament el deixa de llegir i punt. Vull creure que no és un mal llibre, i que a més és pioner, però a ni no m'ha entrat i se m'ha fet molt pesat. La manera d'explicar-lo, reiterativa, dispersa i volàtil no conviden a continuar. Un llibre que no ha fet que em vingui de gust llegir, i això és greu. Una llàstima, perquè li tenia ganes, però m'he endut una decepció. L'únic que li puc valorar és la imaginació per crear un món distòpic, però ni això compensa.

Puntuació: @

dimecres, 15 de juny de 2016

La vídua

Autora: Fiona Barton
Editorial, any: Columna, 2016
Títol original, idioma, any: The widow, anglès, 2016
Gènere: Intriga
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 503
Llegit en: Català

En Glen Taylor acaba de morir. A l'estrada, la seva vídua, la Jean Taylor, està a punt de declarar i s'acabarà tot. La policia i la premsa hi són presents, i és que en Glen era un dels homes més investigats dels últims anys. Aparentment, un pobre diable, prepotent, controlador, però amb unes aficions que quan surten a la llum li portaran molts problemes: és consumidor de pornografia, fins i tot infantil. Quan la Bella Elliott, una preciosa nena de pocs anys, desapareix del jardí de casa seva, tots els focus apuntaran a en Glen i ell haurà de maldar molt per demostrar la seva innocència. La Jean li dóna el seu suport incondicional, però cada cop hi ha més evidències que apunten en Glen. Com va viure la vídua tota la investigació i el calvari del seu marit? Qui va emportar-se la Bella, si no va ser ell? Aquesta serà l'obsessió dels altres protagonistes de la història, l'inspector Bob Sparkes, i la periodista Kate Waters. Els dos, per motius diferents, no pararan fins a descobrir la veritat.

La trama narrativa es desenvolupa a través de tres personatges durant gairebé tot el llibre, per bé que només un parla en primera persona, la Jean. També hi ha capítols des de la perspectiva de la Kate i d'en Bob. No es tracta d'una història lineal, va fent salts en el temps entre el present més immediat i el moment del segrest de la Bella i tot el que se'n va esdevenir. Això provoca algun embolic de vegades. El principi és molt potent i atrapa amb una escriptura fàcil i àgil, però no em sembla que la tensió es mantingui fins el final, hi ha una desacceleració potser perquè és una mica més llarg del que caldria. És una bona història amb diversos girs, però no dóna massa espai a la sorpresa, la gràcia és anar descobrint com va passar tot.

'La vídua' té vocació de llibre de la temporada i potser acabarà sent un súper-vendes. I com a tal, és probable que decebi als lectors més habituals, i que enganxi moltíssim als que no ho són tant. Amb tot, passes una bona estona llegint-lo, passa fàcil i intriga. Personalment els capítols que m'han agradat més són els d'en Bob, on hi ha la investigació. A en Glen i la Jean els donaries un bon mastegot a cadascun, per motius diferents, senyal que estan prou ben recreats. Aconsegueix captar la teva atenció, però com sol passar en aquests casos, no està especialment ben escrit i s'embolica més del necessari. Ara que ve l'estiu, ja hi ha un llibre per emportar-se a la platja.

Puntuació: @@@

diumenge, 5 de juny de 2016

Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Autora: Empar Moliner
Editorial, any: Quaderns crema, 2005
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 171
Llegit en: Català

Dones de fer feines, menjadors socials, botigues de mobles, construcció d'un refugi atòmic, maltractaments, la llei d'educació, l'aspecte físic, la tria d'una bona eina per una casserolada, fer-se apòstata, els que llegeixen el diari sense pagar, la manera de vestir dels homosexuals, els taxistes xerraires, el pes de les motxilles de la canalla per anar a escola, la negativa al correu comercial, l'exageració del feminisme, i així, fins a 40 escrits i temes diversos vistos i transcrits des de la mirada àcida, irònica i peculiar de l'Empar Moliner, que ara s'ha fet famosa com a tertuliana i monologuista polèmica, però que ja fa temps que corre per la paraula escrita. Més que relats, cròniques de la vida mateixa, res s'escapa a la seva mirada i a la seva curiositat endimoniada. I en la seva recerca de les situacions més variades, tot un tractat de psicologia humana.

Difícil definir aquest recull, perquè com deia no podem parlar de relats ni contes, no tenen estructura, ni principi ni final. Són retrats, descripcions de tot allò que ha cridat l'atenció de l'autora. No per casualitat durant l'obra s'autodenomina cronista, i parla sempre en primera persona. No dubta en esmentar el seu nom real, ni el d'altres persones reals. Per exemple, dedica un dels escrits a Quim Monzó. Tot i que tot això podria sonar a sopar de duro, les cròniques no es fan pesades, estan escrites sempre amb un toc irònic i aquella falsa ingenuïtat que mostra sempre la Moliner, i com que són curtes, la majoria de només quatre planes, es llegeixen amb molta facilitat i agilitat. Per no esmentar l'absoluta correcció lingüística, sense que el text sigui feixuc. Això és un punt a favor.

Tot i que és el primer llibre de l'autora que ressenyo, no és el primer que llegeixo d'ella. Per ser que en un altre moment podria dir que escrits d'aquest tipus no són relats i que no he trobat el que esperava, he de dir que ho he passat bé llegint-lo, que en cadascuna de les cròniques he trobat coses interessants i fins i tot he après. A més, aquesta manera d'explicar les coses de manera irònica i abstenint-se de fer judicis de valors evidents, fa la lectura molt atractiva i distreta. Si he de triar un escrit però, potser em quedaré amb el més llarg, 'Hadisha a l'època del xat', que descriu la situació d'una jove marroquina que s'ha de casar amb el seu promès, però no és verge. D'estructura no és diferent dels altres, però és el que més m'ha impactat. Un llibre molt ben escrit i distret de llegir. No hi busqueu grans històries ni gaire imaginació. La realitat és així, però alguns tenen més gràcia explicant-la que d'altres. I Empar Moliner en té força.

Puntuació: @@@