dijous, 21 agost de 2014

El franctirador

Autor: Albert Pijuan
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

No totes les tornades a casa són plàcides ni les benvingudes caloroses. El mateix dia que Krzysztof torna a la seva ciutat natal de K*** a Polònia, un franctirador dispara al carrer des d'un punt indeterminat i aparentment de manera aleatòria, amb la simple voluntat de fer mal. Corre l'any 1991 i això no és bona propaganda per una Polònia que intenta agradar a Europa. De seguida comença una investigació i un sospitós és detingut i executat. Però el franctirador continua matant. Entretant, Krzysztof ha de refer la seva vida al costat de la seva anciana mare en un bloc de pisos monstruós on viuen les classes socials més pobres de la ciutat. Amb el pare desaparegut i el seu germanastre Jerzy col·laborant amb la policia, Krzysztof amaga els motius pels quals ha hagut de marxar de Suècia on l'oncle Henryk l'havia acollit. Assistim a un retrat d'una societat trencada, desconfiada i decadent on l'aparició del franctirador ho sacseja tot.

El primer que sorprèn d'aquesta obra d'un escriptor català és l'escenari, una ciutat indeterminada de la Polònia post-comunista. Els personatges són polonesos en la seva majoria, i els noms que gasten ho acrediten. La història és enrevessada i té força girs, es tracta d'una trama sòlida i ben construïda, però explicada de manera desordenada, cosa que la fa difícil de seguir en moltes fases. L'aparent principal protagonista és tan sòmines que arriba a exasperar. En canvi, el policia encarregat de la investigació, que és alemany, és tot el contrari i l'únic que posa la directa en la història. Considero que està molt ben escrit en termes de qualitat, sense descripcions sobreres i amb bona dosi narrativa, però això no sempre es correspon amb una lectura fluïda i fresca. En la meva opinió, no és fins al darrer terç del llibre que la història se centra i es fa més entenedora.

He de reconèixer que m'ha costat i que la meva velocitat lectora ha disminuït fins a límits gairebé insultants. La història avança amb lentitud i va fent salts al passat i en l'espai per reconstruir el trencaclosques, no és difícil perdre's, i més amb tants noms estranys i tantes 'w'. Cas una mica estrany en el que considero que el llibre està bé, però que se'm creua i no avanço. La darrera part m'ha reconciliat una mica amb l'obra, però ja estava una mica cansat. El qualifico de novel·la negra perquè hi ha un cas criminal, però el pes de la història recau en la miserable vida dels protagonistes. S'ha de llegir amb paciència i dedicació i potser aconseguireu que us atrapi més que a mi.

Puntuació: @@ (estrictes)
Una altra recomanació de Salvador Macip.

dilluns, 11 agost de 2014

Grimpow, el camí invisible

Autor: Rafael Ábalos
Editorial, any: Montena, 2005
Títol original, idioma, any: Grimpow, el camino invisible, espanyol,2005
Traductor: Sílvia Alemany
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 544
Llegit en: Català

De vegades un parell de lladres vividors poden tenir un cop de sort. No és pas culpa d'en Dúrlib i el seu 'aprenent' Grimpow que un cavaller hagi mort de fred justament a les muntanyes nevades per on fan camí. Com que a ell ja no li faran servei, decideixen emportar-se les seves pertinences, entre les quals hi ha diversos objectes de valor, un estrany manuscrit i una pedra que aparentment no té res d'especial i que Grimpow es queda com a amulet. Però un cop saquejat, el difunt els desapareix davant dels nassos, i això no els fa tanta gràcia. A més, aviat descobreixen que la pedreta confereix noves habilitats al jove Grimpow, així que es dirigeixen a l'abadia de Brínkdum a buscar respostes en els savis monjos que l'habiten. Poc s'ho pensen els dos l'embolic en el que s'han ficat. De ser uns perduts, ara seran els responsable d'una missió molt i molt antiga plena de perills i dificultats. Realment els ha tocat la grossa.

Aquest llibre va sortir fa uns quants anys i el van promocionar a bombo i plateret, no és comú publicar un producte nacional d'aquestes característiques. Està ambientat en el món medieval real, però barreja personatges inventats i molts elements de l'imaginari fantàstic de l'època. És una lectura amena i distreta però se la va considerar juvenil per motius que es van fent evidents durant la lectura. Per començar està ple de tòpics medievals, no se'n salta ni un, de vegades encara que els hagi d'introduir amb calçador. Els secrets (importantíssims!) que ha de descobrir en Grimpow estan protegits per enigmes de pati d'escola que es resolen només mirar-los. Força molestos els constants recordatoris i resums del que ha passat, totalment innecessaris, i la mania de dir sempre els noms sencers dels personatges. Els diàlegs són una mica artificials, poc frescos. El ritme del llibre és molt fluctuant, de vegades es recrea en excés en alguns temes i altres els ventila massa ràpid.

Tot i la llarga llista de defectes que he citat, és un llibre fàcil de llegir i que et manté amb certes ganes d'arribar al desenllaç. No és que sigui mal llibre, però té un problema, que perd de molt, moltíssim, la comparació amb altres llibres de temàtica similar com poden ser Gel i Foc o Assassí de Reis. Probablement si no se'n han llegit d'altres pot ser una obra estimable, però la comparació li fa molt mal. Potser per joves funciona millor, a mi m'ha quedat una mica curt, no d'extensió, sinó d'intensitat i de profunditat. Té certa gràcia però no em convida a llegir els següents de la saga.

Puntuació: @@

dimecres, 23 juliol de 2014

Les mans del drac

Autor: Sebastià Benassar
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català

Potser en Joan Miquel Romaní no és la persona més fiable del món. Expulsat de l'església, expulsat també de la universitat per exorcista i fidel seguidor de les creences de mossèn Cinto Verdaguer, és avui el millor corrector en llengua catalana que existeix, i té una malaltissa obsessió amb els turistes, els ciclistes, i especialment amb els turistes ciclistes. Però quan en vigílies de diumenge de Pasqua, que a més coincidirà amb Sant Jordi, descobreix una dona jove dessagnant-se a l'església de Sant Agustí Nou, de seguida intueix que una vella profecia ha començat a fer camí. A més a més, hi ha algú capficat amb que aquest any el Sant Jordi sigui diferent, perquè no tot el que està entre dues cobertes és literatura, i els escriptors farsants ho pagaran. Un periodista cultural, una sergent dels mossos i un grup terrorista d'ultradreta completaran l'elenc d'aquesta esbojarrada història amb tints de tragicomèdia.

124 pàgines no són prou per una història de la magnitud de la que s'explica en aquest llibre. Perquè per si no fos poc, en realitat són dues històries clarament diferenciades i encara n'hi ha una tercera que podria ser autònoma. Les dues trames principals tenen un pes específic similar i separadament i amb la pompositat necessària serien dos bestsellers americans, tot i que ambientats a Barcelona. Això per idees i temàtica, molt engrescadora i inquietant. A més està molt ben escrit, amb un estil molt irònic i amb bones dosis d'humor. Es podria dir que és una paròdia de certs tipus de llibres, però una paròdia no té un argument tan treballat. La última volta de cargol són les diferents veus narratives que trobem segons el personatge principal de cada capítol, escrit en primera, segona i tercera persona segons el cas. Tot un exercici.

La sensació que tens mentre llegeixes és que no pot ser que el llibre sigui tan curt. La troca s'embolica més i més i saps que et faltaran pàgines. I així és, tot i ser la demostració que amb poc espai i sense palla es poden construir molt bones històries, m'ha deixat amb les ganes. M'hagués encantat que cadascuna de les trames estigués més desenvolupada, i posats a triar, que fossin dos llibres diferents. Tot i així, m'ha agradat molt la manera d'escriure de l'autor i espero llegir-ne alguna cosa més. També m'agrada molt el format compacte d'aquesta editorial. Em queda una mica la sensació de gran història desaprofitada, tot i així l'he gaudit molt i val la pena llegir-lo, te'l pots acabar d'una sentada perfectament.

Puntuació: @@@@

divendres, 18 juliol de 2014

Camps de maduixes

Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial, any: Cruïlla, 2001 (primera edició 1997)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

Una trucada de matinada mai és una bona notícia. Els pares de la Lluciana no s'esperen un cop tan fort quan el telèfon els desperta per anunciar-los que la seva filla és a l'hospital en coma després d'haver consumit alguna substància que se li ha posat malament. Tampoc l'Eloi s'ho espera. El xicot de la Lluciana aquell divendres no ha sortit amb ella i els altres amics perquè havia d'estudiar i ara se'n culpa. Aquí comença una cursa contra-rellotge per descobrir què ha pres i qui li ho va donar. La vida de la jove està en joc, una partida a vida o mort que passa per trobar una pastilla amb una lluna en relleu per saber com treure-la del coma, els metges no poden fer res ni poden consolar família i amics. Toca esperar, però l'Eloi no hi està d'acord, no pensa quedar-se quiet. Moure's el distreu de mals pensaments, i potser podrà aconseguir fer-hi alguna cosa.

Aquesta és una de les novel·les juvenils més conegudes del prolífic Jordi Sierra i Fabra. Protagonitzada per adolescents a les acaballes del segle passat, qualsevol persona de la meva generació s'hi pot veure molt reflectida pel que fa a la manera de fer dels joves de llavors. El llibre està estructurat a capítols molt curts i cadascun està titulat amb un moviment de partida d'escacs, a mesura que avança entendrem per què. Els capítols salten d'uns personatges a altres per donar múltiples visions de la història, fins i tot coneixerem els pensaments de la Lluciana. El text és senzill, fàcil de llegir i la història està ben construïda, tot i que a estones és molt alliçonadora, una mica massa moralista. Però trobo que és una bona obra per adolescents, és previsible què passarà, però no endolceix detalls i mostra la realitat tal com és. De fet, podria estar basada en un cas real i t'ho creuries. Probablement s'han viscut molts casos així a la vida real.

M'ha agradat llegir aquesta història que passa molt bé, tot i que m'ha semblat una mica un compendi de tòpics adolescents, sembla que no es deixa cap tema per tractar, les drogues, el conflicte generacional, els desordres alimentaris, tangencialment el sexe, etc. En alguns casos semblen introduïts amb calçador per poder-ne parlar, i quan li dóna per alliçonar queda una mica artificial. Tot i així, entenc que tingués èxit entre els joves de la meva generació i que encara pugui tenir corda, tot i que s'hauria d'actualitzar, però és fàcil sentir-lo proper, i la manera planera d'escriure de l'autor hi ajuda. Segueixo pagant deutes de lectura, però aquest llibre, tot i llegir-lo de massa gran, passa amb bona nota.

Puntuació: @@@

dilluns, 14 juliol de 2014

La sergent Anna Grimm

Autor: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

No és pot dir que, a la ciutat de Lleida, una sergent dels mossos tingui habitualment gaire feina, però el panorama està a punt de canviar, i molt, per l'Anna Grimm. Capficada encara per la desaparició de la seva germana, ja fa més d'un any, l'avisen de l'aparició d'un cadàver al Museu Diocesà de Lleida. No serà l'últim i sembla que s'enfronta a un mateix assassí. Però les víctimes, tret de ser homes d'edats similars, no semblen tenir cap lligam que pugui establir una connexió entre els crims. I ella que es pensava que això només passava als llibres de lladres i serenos! La sergent, amb l'ajuda del seu equip, haurà de posar els cinc sentits per resoldre el cas, al mateix temps que no perd detall de les investigacions per la recuperació de la seva germana Clara. Alguna cosa li diu que segueix viva, però on?

Aquest és el primer llibre de la Montse Sanjuan, més coneguda per aquests verals com a Kweilan. Com ella mateixa insinua al principi, si li hem de buscar una semblança la trobarem en els llibres de Henning Mankell i altres autors suecs, però portats a la nostra terra i amb un estil personal. Són, en realitat, dues històries paral·leles amb l'únic lligam de la sergent, una que li toca a l'àmbit familiar i l'altra és la investigació en curs. Les dues són interessants i ben pensades, per bé que una mica previsibles, descomptant els detalls concrets, però de seguida veus per on van els trets. També he trobat una mica fluixos els detalls de la investigació, però això potser la converteix en més realista, res de fantasmades. Fa de bon llegir i passa amb facilitat, els defectes estructurals o argumentals que pugui tenir són fàcilment corregibles perquè la Kweilan escriu molt bé, això ja ho sabia.

No m'hagués pensat que l'opera prima de l'autora seria una novel·la negra, la feia escrivint algun altre gènere, però amb el llibre en mà, no dubtaria ni un moment a posar-li aquesta etiqueta, cosa que sí faig amb altres obres presumptament policíaques. Potser li falta una mica d'espurna d'aquella que t'arrapa a les solapes del llibre, però està ben construït i l'argument és prou complex per una primera novel·la. Personalment no hauria repartit el pes de les dues històries de la mateixa manera que l'autora, però és una valoració subjectiva que algú altre pot discutir perfectament. Per passar una bona estona, sense escarafalls ni estridències, però amb unes trames interessants i ben explicades.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 juliol de 2014

La taronja mecànica

Autor: Anthony Burgess
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: A clockwork orange, anglès, 1962
Traductor: Jordi Arbonès
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

I ara què farem, eh? Doncs el mateix que fem totes les nits: pegar, violar, saquejar, prendre drogues i escapar-nos de la policia. Divertir-nos, en definitiva. L'Alex, un fanàtic de la música clàssica, i els seus amics són una banda de quatre que practiquen la ultraviolència pels carrers de la ciutat, com fan tants altres grups d'adolescents, o 'nadsat', com ells mateixos s'anomenen. Van vestits a l'última moda i parlen el seu propi argot; es creuen els amos. Però cal anar amb compte, és un joc excitant i divertit, però si t'enxampen tens un problema. Sobretot si els que creus que són els teus 'drugs', és a dir, col·legues, no et tenen tant respecte com et pensaves i et disputen el lideratge del grup. Fins i tot d'una visita malintencionada a la vella dels gats se'n pot sortir mal parat.

Aquesta història distòpica és molt coneguda per la pel·lícula que se'n va fer als anys 80 (i que no he vist). Narra les experiències d'un grup de joves amb la ultraviolència, la violència com a forma de divertiment i sense cap límit. També explica les conseqüències que això té i les maneres d'un govern totalitarista. Coneixem la història de la mà de l'Alex que ens explica totes les seves vivències en el dialecte 'nadsat', un pastitxo de paraules de diferents orígens que substitueixen les que nosaltres coneixem. Al principi és una mica difícil de seguir i la lectura s'entrebanca, però mica en mica t'hi acostumes i llegeixes sense problemes fins al punt que algunes paraules et venen al cap quan parles amb gent. La majoria es dedueix per context, però al final del llibre disposem d'un glossari. Moltes es podrien fer servir, però d'altres arribes a odiar-les, com ara 'horrouxou' (meravellós, extraordinari, bo...) que la repeteix un miler de vegades i és insuportable.

L'Alex aconsegueix caure malament, tot i la proximitat de les seves paraules, no fa cap pena. És un malparit i un mala ànima, però la moralitat del llibre ja s'encarrega d'anar-li fent pagar tots els seus greuges. Al principi em va costar per com està escrit, però mica en mica agafes la directa i passa molt millor, tot i que el que explica no és massa agradable. És un llibre per reflexionar sobre els actes de joventut, sobre la repressió i sobre la reinserció social. Fa pensar, m'ha resultat força interessant i com a distòpia fa esgarrifar, perquè l'intueixes no massa llunyana. Per cert, el pròleg, a mode de presentació del llibre, és de Quim Monzó, per a qui consideri això com un punt positiu. Un llibre que convé llegir i que ha madurat bé, el pots sentir actual i em sembla que perdurarà encara moltes generacions.

Puntuació: @@@

dimecres, 18 juny de 2014

El monstre de Hawkline

Autor: Richard Brautigan
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: The Hawkline Monster, anglès, 1974
Traductor: Miquel Izquierdo
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 161
Llegit en: Català

Ens situem a l'Oest Americà l'any 1902. Allà, una estranya jove amb aparença índia, molt guapa (i sembla que molt fogosa), contracta dos pistolers per una quantitat molt superior a la que estan acostumats. L'hauran de seguir a un indret remot d'Oregon, un llarg camí fins a la propietat dels Hawkline, que resultarà ser un casalot d'una estètica gens comuna per aquestes terres. En Cameron i en Greer no s'ho pensen dues vegades perquè la recompensa és molt sucosa, però de seguida que posen un peu a cals Hawkline començaran a patir un seguit de situacions estrafolàries i inexplicables. Definitivament, aquesta no és una feina com qualsevol altra. No han vist res tan estrany, a excepció, potser, de Hawaii. 

El subtítol del llibre és 'Un western gòtic', i això és el que és. En un ambient de western, un casalot on passen coses misterioses i esfereïdores. Consta de tres parts i està estructurat en capítols curts, molts d'ells d'una sola pàgina, que descriuen situacions concretes, escenes estàtiques amb poca acció, es podria dir que la història avança a base d'imatges. És una escriptura força minimalista i sense floritures, fàcil de llegir, malgrat que a mesura que avança la trama el contingut es va tornant més estrafolari i delirant. No li falten punts divertits.

Tot i que avança lentament, sap mantenir l'atenció i l'interès en què està passant a la casa, un llibre que no deixes perquè vols conèixer el monstre. El final m'ha semblat una mica fluix, com de conte, però en conjunt és un argument força original, estrany i una mica inquietant. No és un llibre d'acció, així que la part de western només existeix en estètica, però és curiós i m'ha agradat força. Prou per interessar-me per l'autor, que no coneixia. És un bon llibre, però d'aquells que et penses dues vegades abans de recomanar, per la seva estranyesa és una loteria si t'agradarà o no.

Puntuació: @@@
Recomanat per en Salvador Macip.

dijous, 12 juny de 2014

The witches

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2013 (original de 1983)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 201
Llegit en: Anglès

El nostre pobre protagonista, un jovenet de menys de vuit anys, ha perdut els pares en un terrible accident en el que ell no ha patit gaire mal. Per sort, la seva estimada àvia es fa càrrec d'ell i se'l vol endur a la seva Noruega natal. Les últimes voluntats dels seus pares, però, indiquen que s'han de quedar a viure a Anglaterra. El noi difícilment podia tenir més sort davant d'aquest infortuni, ja que la iaia l'estima i el cuida molt. A més, és una experta en bruixes, i tot i que ell al principi no la creu, li explicarà tot el que sap d'aquests éssers malvats i poderosos que tenen com a objectiu acabar amb tots els nens i nenes. Tot el que aprèn el noiet sembla inversemblant, però no trigarà a descobrir que la seva iaia no s'equivoca ni una mica. Les seves trobades amb les bruixes li reserven una sorpresa que no s'espera gens. La maldat del col·lectiu de bruixes, sobretot la de la seva cap, no té límits.

He descobert Roald Dahl tot just aquest any, però a diferència de molts altres autors juvenils no tinc la sensació de llegir-lo tard. Sí, aquest és un llibre per nens, però amb una qualitat que el fa molt apte per llegir-lo a qualsevol edat. No pren la canalla per estúpids, és una història ben explicada, amb bons i dolents, amb màgia i amb aventures, però que no estalvia detalls desagradables ni escenes de terror. M'imagino llegint-lo amb 10 anys i m'hauria cagat de por. Es segueix perfectament en anglès ja que el llenguatge no és complicat, es pot escriure bé sense tanta floritura. A més, és gairebé tot diàleg, així que encara és més dinàmic de llegir.

Mai és tard per descobrir bons escriptors i estic content d'haver descobert Dahl finalment. La fama que té és justificada, i penso que és per això que deia, perquè fa productes de qualitat per a nens, que per contra del que pugui semblar, són un públic exigent. I com que són bons productes també es poden llegir de grans sense la sensació que ens prenen el pèl. Naturalment, no són els temes que més m'agrada llegir, però també fa bo de tant en tant, és el segon llibre d'ell que llegeixo i no serà l'últim. No el puc recomanar a tothom, tot i que a mi m'ha servit per practicar una mica d'anglès, però sí que el faria obligatori per nens, si es vol que s'enganxin a la lectura no se'ls pot donar qualsevol cosa, i amb aquest autor no es pot fallar.

Puntuació: @@@
Aquest llibre me'l va recomanar la Núria a la ressenya de Matilda, i la Carme també el va esmentar.

dijous, 5 juny de 2014

Jugar a ser déus

Autors: Salvador Macip i Chris Willmott
Editorial, any: Bromera, 2014
Títol original, idioma, any: Playing God, anglès, 2013
Traductors: Salvador Macip i Yolanda Porter
Gènere: Divulgació 
Número de pàgines: 264 + índex
Llegit en: Català

Com? Un altre llibre de divulgació científica de la factoria Macip? Doncs sí, i aquest cop acompanyat per un company de professió especialista en bioètica, Chris Willmott. En aquest treball podrem conèixer alguns dels avenços més innovadors que han proporcionat les ciències de la vida els darrers temps, però posant l'accent en els aspectes ètics de l'aplicació d'aquests avenços. Els nadons de disseny, els posthumans, la clonació humana, la investigació forense i la creació de vida sintètica són només alguns dels temes que es tracten. A primera vista són conceptes que semblen de ciència ficció però que estan al nostre abast. Es pot pensar que el progrés sempre és positiu, però si analitzem cadascun dels temes amb profunditat els podem trobar alguns inconvenients morals. En aquest llibre no trobem respostes, més aviat trobem preguntes perquè cadascú valori què pensa d'un determinat camp d'investigació. Una bona eina per posicionar-se en un sentit o un altre, per decidir on posar els límits que contínuament estem superant. Creieu-me, en alguns casos us sentireu afortunats de no ser vosaltres els que heu de decidir.

L'estructura dels capítols està molt ben definida. Cadascun parla d'un tema concret i comença amb un breu relat de ficció que serveix d'exemple. A continuació ens planteja els principals dubtes i defineix el vocabulari específic, abans de passar a desenvolupar el tema des de diferents vessants, esquitxat de requadres amb anècdotes relacionades. Cada capítol acaba amb una relació de pros i contres per anar-hi pensants. Els conceptes estan ben exposats i tractats amb profunditat i rigor i no s'observa posicionament a favor ni en contra, només s'exposen els fets amb clara vocació divulgativa. Tot i parlar de ciència del més alt nivell, s'explica amb tota claredat i és fàcil de seguir i amè de llegir. Els relats de ficció que il·lustren possibles casos pràctics ajuden a posar-se en situació i a entendre millor de què parlem. Imprescindible el capítol annex final que explica el funcionament de la recerca científica i els fraus científics, algú ho havia d'explicar!

Tenint en compte que no a tothom li agrada llegir divulgació, i que jo mateix prefereixo llegir novel·la, aquest és un llibre molt recomanable per a tothom que tingui un mínim interès en la ciència actual i cap on anem en termes de recerca. M'ha resultat interessantíssim i m'ha sorprès que estiguem arribant tant lluny. Llegint el llibre m'han passat pel cap mil i una històries de ciència ficció que podrien ser escrites i que conservarien vigència força temps. Però el millor és la reflexió, l'exposició del que hi ha perquè cadascú decideixi si algunes línies s'han de creuar, o si ja ens hem passat tres pobles. Un gran treball de divulgació que posa la ciència més puntera a l'abast de qualsevol, i que mostra que, pel bé de tots, la ciència sempre ha d'anar acompanyada de l'ètica.

Puntuació: @@@@