dimarts, 19 de juny de 2018

La tardor de la llibertat

Autor: Víctor J. Jurado
Editorial, any: Columna, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 261
Llegit en: Català

Catalunya està a punt de celebrar el seu referèndum d'autodeterminació, els fets es van precipitant: la intervenció de la conselleria d'economia, les manifestacions, els preparatius pel dia 1 d'octubre... Però no només el bàndol independentista s'organitza, molts agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional seran enviats a la nostra terra per impedir la votació si és necessari. Entre ells hi ha la Irene, una agent valenciana que, com que parla català, farà funcions d'infiltrada entre el poble organitzat. Fa la seva feina amb diligència, tot i que les condicions en les que malviu a dins del vaixell del 'Piolín' no són les més apropiades. Però el que no s'espera és que coneixerà l'Arnau, un jove activista d'Arran, membre d'un CDR, que li suposarà un daltabaix. Els dos trobaran en l'altre una atracció inesperada en un dels moments més convulsos del país. Però la Irene no pot revelar-li la seva identitat real, el jove no li perdonaria mai. Com es pot gestionar una situació així?

En el llibre hi ha un tercer personatge, en Salvador, que representa l'equidistància i el desinterès en el que està passant, perquè té altres preocupacions, tot i que viu la situació amb angoixa. El seu desinterès també serà el del lector, ja que la seva participació sembla innecessària i només existeix per posar-hi el contrapunt: no tot és blanc i negre. Té una mica de participació, però no genera especial interès. Per altra banda, d'entre els dos bàndols enfrontats tampoc es parlarà de bons i de dolents. Els agents destinats a impedir el referèndum vénen a fer la seva feina que no és altra que endur-se urnes i vots, però no a atonyinar la població indefensa. Moltes coses s'esmenten però no s'expliquen en profunditat, l'autor hi passa només de puntetes, entenc que per no posicionar-se i donar importància a la relació dels dos joves. La història recent que coneixem només són els escenaris, a capítols curts, en dies assenyalats, que ens faran recordar molts moments viscuts en la nostra pell, però des de la visió d'algun dels personatges.

El punt fort que té aquest llibre és recrear de manera prou fidedigna els esdeveniments de finals d'any 2017. No amb profunditat, però prou per fer memòria. La història d'amor, en realitat, és una miqueta 'cursi'. En l'apartat de defectes, potser el registre és una mica canviant, a estones té un vocabulari més recargolat i d'altres és més planer. Però es llegeix bé, ens parla d'esdeveniments que coneixem molt bé, que tots explicaríem a la nostra manera, i l'autor els aprofita per novel·lar-los amb mirada ampla, encara que a molts ens serà difícil no posicionar-nos. Però ja se'n cuida prou de convertir la Irene en una simple professional de la seva feina i no en una 'a por ellos'. És una mica 'crossover' ja que els protagonistes són molt joves, però es pot llegir a totes les edats. Un llibre una mica oportunista, però que està prou ben fet i només perquè ens transporta a moments tan intensos val la pena fer-li una llegida. A més, es llegeix molt ràpidament.

Valoració: @@ i mitja

dissabte, 16 de juny de 2018

Un petit favor

Autora: Darcey Bell
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: A simple favor, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 393
Llegit en: Català

Tenir una amiga és tenir un tresor. Sobretot per la Stephanie, després de perdre en un mateix accident el seu home i el seu estimat germanastre. Està sola amb el seu fill petit, en Miles, i ho passa malament. L'únic que la manté dempeus és el seu blog sobre maternitat, allà rep el suport de moltes altres marasses com ella. Però ara ha conegut l'Emily. Els fills de les dues són companys de classe i amics i això estableix una relació entre elles que per la Stephanie serà molt important. Però les intencions de l'Emily potser no són tan clares. Un bon dia li demana que reculli en Nicky de l'escola, el passarà a buscar al vespre. Però no apareix, ni tampoc els dies següents. A la Stephanie no li importa tenir cura del petit, però pateix per la seva amiga i acabarà fent equip amb el marit d'ella, en Sean, per intentar trobar-la i fer-se costat mútuament. On és l'Emily? En porta alguna de cap? Mica en mica ho anirem sabent...

Bona part del llibre està explicat des del blog de la Stephanie, i com que d'això aquí en sabem, diré que els seus posts molts cops són massa llargs per ser versemblants. Ara bé, allà es mostra una personatge, bàsicament una mare perfecta, que no es correspon exactament amb la persona que és en realitat, i això està bé. El llibre té tres parts, i en cadascuna ens anem introduint en el pensament d'un dels personatges, sense deixar els altres. Així com en la primera hi ha només capítols de la Stephanie i del seu blog, a la segona comencem a saber què hi ha en el cap de l'Emily, i a la tercera en el d'en Sean. La primera part és una mica pesada i repetitiva, la Stephanie fa rabieta, la veritat. Però després la cosa s'anima i la lectura s'accelera. Els personatges no són gaire creïbles, però hi ha marro, manipulació i girs de guió que mantenen l'atenció del lector. Tot i alguns tics de puntualització que no caldrien si els personatges estiguessin més definits, l'escriptura és àgil i les pàgines van passant amb facilitat.

En aquesta primera obra de l'autora Darcey Bell hi he trobat semblances amb la famosa i sobrevalorada 'La noia del tren' pel tipus d'intriga i els canvis de perspectiva, i fins i tot trets de 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' pels girs argumentals. Que els tres siguin títols editats per La Campana no és casualitat, són lectures intrigants i fàcils que distreuen i enganxen una mala cosa. Aquesta no arriba al nivell de Harry Quebert, però no és pitjor que 'La noia del tren', però en canvi no ha agafat tanta volada, senyal que l'altre en va tenir massa. M'ho he passat bé amb el llibre, tot i que la Stephanie i el seu posat de mare perfecta m'han posat dels nervis més d'un cop. Li falta un puntet de maduració a l'estil de l'autora, però s'haurà de veure com pinten els seus propers llibres. Una bona lectura per l'estiu.

Valoració: @@@

divendres, 8 de juny de 2018

Alexandra Schneider und ihr Casiotone

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

Alguna cosa ha passat que tots els habitants de la terra semblen comportar-se com cabres zombis. Però per sort, en Joan Miquel Oliver i l'Alexandra Schneider no han patit aquest mal ja que l'estudi d'ell es troba en un soterrani aïllat. Ells dos, amb ajuda d'altres amics artistes com l'Albert Pinya o en David Carabén descobriran que els responsables són uns extraterrestres que tenen uns objectius molt concrets, i ells hi tenen molt a veure. Sense cap voluntat de ser herois, començaran una aventura que els portarà a les llunes de Júpiter, però és l'única manera de salvar els habitants de la terra. Servint-se de la seva música, i de no massa estratègia, aconseguiran burlar tota la tecnologia d'una civilització molt més avançada que la nostra.

Tot i que el primer que trobem en aquesta novel·la és una frase que assegura que està basada en fets reals i que la història és certa fins al seu detall més insignificant, es tracta de la darrera bogeria d'en Joan Miquel Oliver, compositor i ex-líder de la banda Antònia Font. El plantejament és fantasiós, així com els escenaris, però podria molt ben ser una al·legoria de com l'autor percep la realitat, així ho demostra també en les seves cançons. Una societat convertida en un ramat de cabres, màquines de clonar, cultura musical... A més, al llibre no li falta la seva part de crítica sobre la colonització alemanya de la seva Mallorca natal i sobre el model socio-polític que tenim. Per tant, rere una aventura delitant i absurda probablement calgui llegir entre línies per captar la profunditat del que s'hi explica. Com no pot ser d'altra manera, el llibre està farcit d'escenes còmiques, inversemblants i surrealistes. A destacar que els personatges de l'obra són músics i artistes reals, a excepció de l'Alexandra, almenys que jo sàpiga.

És un llibre tan curt que gairebé podria ser un relat llarg. Reconec que m'estava costant, perquè res sembla tenir sentit, però mica en mica li he anat trobant el gust i m'ha agradat la part més reivindicativa. Em costen aquestes històries tan esbojarrades, m'ha recordat al llibre del seu amic Albert Pla que vaig llegir recentment, però aquest m'ha agradat més, no és tan gamberro i té punts entranyables i curiosos. També he de reconèixer que llegeixo aquest autor per qui és, perquè adorava Antònia Font, però mica en mica li vaig trobant la gràcia com a escriptor. Costa entrar al seu univers, però quan hi ets també et costa marxar-ne. Per llegir-lo més val agafar-lo sense cap expectativa, conscient de que és una bogeria i prou, i deixar-se portar. Segurament així és més fàcil trobar-li les virtuts.

Valoració: @@@

dissabte, 2 de juny de 2018

Anna Grimm, Memòria mortal

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2018
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 284
Llegit en: Català

Els propietaris d'una coneguda joieria de Lleida apareixen morts a trets. Feia poc que havien inaugurat una exposició amb peces antigues i de valor incalculable que ningú sabia que posseïen. Aquest fet pot tenir relació amb la seva mort? Eren una família molt apreciada i reconeguda, tothom es pregunta qui podria voler-los mal. L'equip de la sergent Anna Grimm s'encarregarà d'investigar un crim del qual no tenen cap pista inicialment. Paral·lelament, un dels seus col·laboradors, en Pau Caralt, està obsessionat en resoldre l'assassinat del seu germanet Genís, tot i que ja ha prescrit perquè va ser fa 25 anys. Demana ajuda a la sergent i ella s'hi implicarà per reobrir el cas. Plegats descobriran que existeix gent capaç de cometre les atrocitats més abominables.

No us refieu d'aquest títol de telefilm de dissabte a la tarda. El tercer llibre de la sergent Anna Grimm consolida la Montse Sanjuan com una de les dames del crim de casa nostra. Un llibre escrit a capítols curts que faciliten la seva lectura, tot i els salts temporals per entendre com arribem a la situació actual i que conté dos casos independents. És un procediment habitual que en els llibres de novel·la negra/intriga d'avui hi hagi un cas principal i un de secundari que involucra algun dels personatges, i en aquest cas no és la protagonista sinó un dels seus col·laboradors, així els anem coneixent més. És de lectura fàcil i ràpida tot i que no conté grans dosis d'acció. El procediment de la Grimm és intuïtiu i reflexiu, molt interrogatori i poca investigació científica i sobre el terreny. Els dos arguments estan ben trobats i trenats, però potser si no haguessin de coexistir podrien ser tractats amb més profunditat. Els dos donen per novel·les independents. La resolució una mica previsible, però també trobem sorpreses.

L'autora segueix una bona progressió amb els casos de la sergent Grimm, es nota molta lectura darrere la manera d'escriure que té, tot i que he de dir que em costa identificar-me amb la protagonista, probablement per pur prejudici. Una visió tan femenina, sense por de mostrar inseguretats, sensibilitat i necessitats és desacostumada perquè ens han acostumat a personatges forts, esquerps i durs. I tot i que l'Anna es defineix així de vegades, no ho és. Suposo que el personatge està definit com vol l'autora, però no és com la mateixa protagonista s'auto-defineix. L'estil reposat i tan dialogant m'ha fet pensar en l'islandès Indridason, hi he trobat semblances, tot i que no sé si són volgudes o no. Són llibres que passen bé i són agradables de llegir, encara que potser els falta una miqueta per ser rodons. Però no cal dir que seguiré llegint-los, és una sort seguir des del principi la maduració d'una saga com aquesta.

Valoració: @@@

diumenge, 27 de maig de 2018

Els estranys

Autor: Raül Garrigasait
Editorial, any: Edicions de 1984, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català
Premis: Millor novel·la catalana de l'any 2017 (Òmnium)

En aquesta novel·la, l'autor és un personatge més de la història. Rep l'encàrrec de traduir les memòries de Felix von Lichnowsky, militar prussià que va servir com a voluntari a la primera guerra carlina. Però quan investiga sobre aquest personatge en descobreix un altre: Rudolf von Wielemann. En Wielemann li crida més l'atenció ja que té unes notes que parlen d'en Lichnowsky, però els topònims que fa servir li són molt coneguts, ja que aquest personatge va estar-se a la seva Solsona natal el 1837, en plena guerra carlina. Wielemann va venir com a voluntari també per guanyar-se l'aprovació del seu pare. El seu objectiu és lluitar per restablir l'Ordre i derrotar els liberals, però per contra es quedarà atrapat a una terra estranya per ell i en la que amb prou feines es pot comunicar amb els vilatans. L'interès per aquest personatge farà que l'autor s'endarrereixi en la feina que té encomanada.  

El text d'aquest llibre va intercalant capítols de l'experiència d'en Wielemann a la Solsona del segle XIX amb la vivència de l'autor mentre va escrivint la història. El personatge és inventat però està situat en un marc històric recreat de manera fidedigna. Hi ha força diferència de registre entre els dos plans temporals. Les parts de l'autor, escrites en primera persona, són molt més planeres. Quan narra la història el text és força més guarnit i costa més de passar. Això sí, els diàlegs estan escrits amb el parlar de l'època i l'accent de la zona. En el llibre hi ha esforç pel que fa al llenguatge, es nota. Està molt cuidat i molt ben escrit, però a mi personalment se m'ha fet molt difícil de llegir, m'ha costat i m'entrebancava sovint. Em passa que amb una escriptura tan florida em despisto i em perdo.

M'esperonava a llegir aquest llibre que Òmnium el va premiar com a millor novel·la catalana de l'any passat, però no he aconseguit entrar-hi. Per una banda, el llenguatge se m'ha fet difícil, i per l'altra tampoc no ha aconseguit atrapar-me amb la història, no m'ha interessat prou. Per dir que m'han agradat més les parts en les que l'autor explica la seva experiència... Em sembla que és una llibre que cal llegir amb un bon nivell de concentració i jo no l'he tingut. Em sap greu valorar-lo malament, però no era un llibre per mi, tot i que cal reconèixer que està molt ben escrit, però malauradament això no sempre és garantia d'èxit, almenys pel que fa a mi.

Valoració: @@ 

dilluns, 21 de maig de 2018

Espanya de merda

Autor: Albert Pla
Editorial, any: Amsterdam, 2015
Títol original, idioma, any: España de mierda, castellà, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Martí Sales
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

El cantautor uruguaià Raúl Gadea comença gira per Espanya de la mà d'en Tito, un mànager madrileny de dilatada trajectòria, encara que amb no massa sort amb els seus representats. S'estrenen a Galícia amb un notable èxit, i d'allà comença un 'road trip' que els portarà per tota Espanya, però no a tot arreu ho tindran fàcil, ja que el país està a punt de col·lapsar, a cada regió hi aniran trobant progressivament més mort i destrucció, mentre segueixen intentant fer 'bolos' per presentar en Raúl, que allà on pot tocar triomfa. Un viatge delirant per la geografia espanyola amb aparicions estel·lars de cantants reals com Quimi Portet, Andrés Calamaro, la Polla Records o Siniestro Total que juguen un paper en la història. Tot plegat amanit amb una bona dosi de crítica de com funciona Espanya i el món de la música i l'espectacle.

El meu germà em va regalar aquest llibre fa uns anys i la veritat és que no em venia especialment de gust llegir-lo, però arran de la polèmica que ha generat en un programa de televisió de gent que canta vaig pensar que era ara o mai. La impressió del llibre és que 'no és tan dolent com sembla'. De fet, tot l'inici del llibre és molt crític, l'Albert Pla no té pèls a la llengua i desmunta el govern, la monarquia, el clero, la corrupció urbanística i la precarietat que pateixen els artistes a Espanya. És sorprenent que el llibre no hagi estat censurat tal i com estan les coses, perquè en diu unes quantes de clares. Durant la primera part del llibre fins i tot sorprèn que aquest cantant esperpèntic pugui escriure de manera tan clara i centrada, tot i que més avançat el text ja comença el deliri i qualsevol cosa és possible. Però rere la façana que s'ha fet l'autor al llarg dels anys hi ha algú que coneix molt bé com funciona el joc i el país. L'aparició de músics reals en la trama i el record i referències a cantants ja desapareguts són de les coses que més m'han agradat.

Sense ser un gran llibre, tampoc no m'ha desagradat tant com esperava. És cert que passa d'una trama més o menys realista a una travessia per Espanya d'allò més delirant i surrealista, i això per mi li ha fet baixar punts, perquè pintava bé, però segur que hi haurà qui gaudirà d'aquesta imaginació desbordant i de vegades sense sentit. Millor que no expliqui com els va als protagonistes en el seu pas per Catalunya, i que ho descobriu si decidiu llegir-lo, però no sortim massa ben parats. No crec que sigui un autor que segueixi en cas que escrigui més novel·les, però no ha estat tan terrible. I ja va bé treure de la llista de pendents un títol que feia pinta d'eternitzar-se allà.

Valoració: @@

dimecres, 16 de maig de 2018

Els desposseïts

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: The Dispossessed, anglès, 1974
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Dos mons separats per molt més que no pas la distància interplanetària. Urras i Anarres són dos planetes bessons, de manera que cadascun és la lluna de l'altre. Anarres és una colònia que es va constituir seguint la doctrina d'Odo, un planera on les condicions de vida són molt més difícils, però en el que la gent que l'habita té un sistema social de cooperació, de responsabilitat i d'igualtat, sense possessions, sense govern, sense països, sense diners, sense banderes. Urras, en canvi, té un sistema capitalista molt més semblant al que coneixem, on la dona té un paper decoratiu i està allunyada de tots els llocs de decisió. Per primera vegada un habitant d'Anarres es disposa a visitar Urras, un eminent físic que ha guanyat un premi i ha obtingut una plaça en els prestigiosos centres d'investigació d'Urras. De la seva mà coneixerem les diferències entre els dos mons, i com n'és de difícil adaptar-se a una vida tan materialista i insolidària com la d'Urras. Tot i que en Shevek, el científic, també descobrirà que en aquesta societat súper-controlada i jeràrquica hi ha altra gent que renega del sistema.

Direm que aquest llibre és de ciència ficció, però de ciència ficció en té poca, i de ficció també. Evidentment es tracta d'una història inventada, però ben bé podria ser un manual de política. Constantment trobem referències que coneixem perfectament, descripció de les doctrines polítiques que ens és perfectament familiar. Parla de comunisme, parla de manipulació informativa, de control de la població, de repressió, de capitalisme salvatge, de desigualtat social i de gènere... toca tots els pals. I ho fa des del molt llunyà any 1974, cosa que ens fa pensar que, o bé no hem evolucionat gaire, o bé l'Ursula K. Le Guin era una gran visionària. Al llarg del llibre anirem saltant d'Urras, on s'esdevé l'acció actual, a Anarres, per saber com en Shevek ha arribat fins on és, a capítols alterns. Els capítols són llargs, no és un text fàcil i s'ha de llegir amb cura. Amb això vull dir que les pàgines no passen soles, cal anar mastegant i reflexionant el que llegim. Probablement no serà el que busca algú que agafa el llibre esperant trobar-hi acció futurista i naus espacials.

Si una cosa es pot dir d'aquest llibre és que és interessant. Ens planteja la nostra pròpia realitat des d'una perspectiva diferent, però igualment ens hi reconeixem. Fa pensar i fa entendre moltes coses. Posa en evidència tots els sistemes polítics i les baixeses humanes, i ens planteja infinitat de dilemes morals que no ens poden deixar indiferents. Què està bé, què està malament? Com d'important és la perspectiva? No és d'estranyar que aquesta autora estigui tan ben considerada, i és que aquesta és una obra de pes. No havia llegit res seu fins ara, però ha valgut molt la pena. Tampoc no és un llibre per a tothom, entenc que pot avorrir a alguna gent, sobretot depenent què s'hi busqui, però a mi que ja m'agrada la 'intriga política' n'he gaudit i m'ha semblat un text dolorosament actual. I quan un llibre que té més de 40 anys no sembla gens desactualitzat, és que és una obra sòlida capaç de traspassar generacions. A destacar l'espectacular edició en català que ha fet Raig Verd, amb coberta desplegable. Un llibre que val el temps que trigues a llegir-lo.

Valoració: @@@@

dissabte, 5 de maig de 2018

Teoria general de l'oblit

Autor: José Eduardo Agualusa
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Teoria Geral do Esquecimento, portuguès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductor: Pere Comellas
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

A la Ludo no li agrada sortir de casa. On estarà millor que entre les seves quatre parets? Viu amb la seva germana i el seu cunyat, i tot i els esforços d'aquests, surt tant poc com pot. Angola viu dies de revolució, la independència de Portugal està a punt de ser un fet. Quan els seus parents desapareixen, la Ludo, atemorida per la situació del carrer, decideix aïllar-se del món: construeix un mur de totxanes davant la seva porta que la mantindrà lluny de tot i tothom durant més de 20 anys. Paral·lelament, coneixerem un seguit de personatges aparentment inconnexos dels quals aprendrem coses sobre Angola, i que conformaran un trencaclosques que ens ajudarà, a retalls, a entendre la Ludo i les seves dèries, i moltes de les coses que li passen durant els seus anys d'enclaustrament. Un fil desordenat que ens caldrà recompondre per entendre que tot té un sentit i una explicació.

Aquest és un llibre ben curiós. Podríem dir que té dues parts. A la primera hi trobarem capítols curts, en alguns casos són només un poema, o un fragment dels diaris de la Ludo, i anirem coneixent tant a la noia portuguesa com els altres personatges, de maner desordenada, caòtica i sense que hi hagi cap relació aparent entre ells. A partir de cert punt, les històries comencen a barrejar-se, els capítols segueixen sent curts però ens expliquen la relació entre tots els personatges que ens ajudarà a entendre la història de la Ludo i la de molts ells. Com deia, podrem acabar el trencaclosques que ens hauran anat servint amb les peces molt desordenades. L'escriptura és molt agradable, de vegades gairebé poètica i explica la realitat angolesa de l'època sense estalviar-nos detalls, però sense ser massa dur. Sorprèn i aconsegueix captar l'interès, perquè tot el que narra ens queda molt lluny, en el temps i l'espai.

La premissa d'aquest llibre no sembla massa engrescadora en un primer moment, però com que sé que Periscopi té un ull excel·lent, vaig decidir llegir-lo, i trobo que val la pena. És llegeix molt ràpid gràcies als capítols curts i a la manera tan planera que té l'autor d'explicar-nos la història, però que sigui planera no vol dir que no estigui dotat d'una escriptura rica i bonica. Una lectura reposada i agradable, reflexiva i tendra a la vegada. Una mostra més de la capacitat d'aquesta editorial de transportar-nos a llocs remots i conèixer altres realitats que ens ajuden a créixer. Segurament no aconsegueixi interessar a alguna gent, però jo m'ho he passat prou bé llegint-lo, no tinc un especial interès en temes històrics, però el que hi trobem és, sobretot, ficció. Prou recomanable.

Valoració: @@@

dissabte, 28 d’abril de 2018

Passatge de les Ombres

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2014
Títol original, idioma, any: Skuggasund, islandès, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Maria Llopis
Número de pàgines: 319
Llegit en: Català

Un ancià de molta edat apareix mort a casa seva. La seva veïna fa dies que no el veu i avisa la policia. Sembla que ha mort plàcidament al seu llit, però l'autòpsia revela que el van ofegar, probablement amb un coixí. Qui podia voler mal a un home tan indefens? A casa seva guardava retalls de diari de l'assassinat d'una noia l'any 1944, durant la Segona Guerra Mundial, un crim que mai no va acabar de resoldre's. Això interessarà en Konrað, un policia retirat que donarà un cop de mà per esclarir què ha passat amb el vell, i qui sap si també amb l'assassinat d'aquella noia de fa tants anys. La família d'en Konrað es va veure tangencialment involucrada en aquell crim, per això encara manté una estranya atracció en ell. Així doncs, ens mourem entre dos plans temporals, la investigació que va tenir lloc durant la Guerra, i l'actualitat, i anirem coneixent els detalls de dos crims que fa tota la pinta que estan íntimament lligats.

Amb aquest llibre acabo les obres d'aquest autor islandès que han estat traduïdes al català, i em sap greu perquè gaudeixo força de la seva lectura. En aquesta ocasió no trobarem el seu inspector Erlendur Sveinsson, és un llibre independent de la saga, però sí que trobarem la seva clàssica investigació pausada, les seves converses i interrogatoris respectuosos, els lligams forts amb el passat i l'herència, i aquests paisatges islandesos que tant em fascinen. Els dos plans temporals es van alternant en cada capítol, no de manera consecutiva, sinó a mesura que va apareixent la informació, per complementar-se i no avançar esdeveniments. La trama és notable, encara que algun cop ens perdrem en el temps. També em sembla una mica inversemblant que el pes de la investigació actual el porta íntegrament un policia judicial retirat. Va informant al cos, però els responsables de la investigació en realitat no mouen ni un dit, o això sembla. Per ser que es tracta d'un cas d'assassinat... Però bé, tant és perquè en Konrað ens caurà bé, és clar. 

Potser costa una mica acostumar-se a aquest estil tan reposat i a aquestes investigacions consistents en parlar, parlar i parlar, però un cop ja coneixes la manera de fer d'aquest autor li acabes trobant el gust. No és només una novel·la negra, les històries que envolten els crims estan bastides d'una bona qualitat literària i estan molt ben trenades. Penso que val la pena llegir-lo amb mirada ampla. En aquest cas pensava que trobaria a faltar l'inspector Erlendur, però no ha estat així, és un bon llibre, i no hauria passat res perquè ell hi fos, penso que hauria estat perfectament compatible. I res, ara tocarà esperar a veure si algú reprèn les traduccions d'aquest autor que per mi és clarament superior a d'altres nòrdics que no paren de treure títols que s'anuncien a bombo i plateret. Esperarem pacientment, com ho faria un bon islandès. 

Valoració: @@@ i mitja