dijous, 30 octubre de 2014

Underground

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2014
Títol original, idioma, any: Andaguraundo, japonès, 1997
Gènere: No-ficció
Traductors: Jordi Mas López i Albert Nolla Cabellos
Número de pàgines: 552
Llegit en: Català

El 20 de març del 1995 el metro de Tòquio va patir un dels atemptats més cruents que es recorden. La secta religiosa Aum Shinrikyô va deixar anar gas sarín a diversos combois i en línies diferents. L'atac, que va agafar completament per sorpresa els molts ciutadans que anaven a la feina com cada dia, es va cobrar 13 víctimes mortals i milers de ferits. L'escriptor Haruki Murakami va interessar-se per aquests fets i va decidir entrevistar-se amb víctimes de l'atemptat per conèixer de primera mà com l'havien viscut. De resultes, va escriure una primera part d'aquest llibre amb testimonis dels afectats pel gas. Posteriorment, va decidir entrevistar-se també amb l'altre part per saber com van viure els integrants d'Aum aquell acte tan mesquí. El volum que ens ha arribat aquest any traduït inclou les dues parts i ens ajuda a tenir una imatge més global d'aquells esgarrifosos esdeveniments, de com funciona una secta per dins, i de la mentalitat japonesa, tan diferent a la nostra.

El llibre consta de dues parts clarament diferenciades, però en els dos casos transcriu entrevistes personals, primer amb els afectats, i després amb membres de la secta Aum. Als primers els deixa esplaiar-se i l'estructura de les entrevistes s'endevina fàcilment: biografia de la persona, recorregut que fan amb el metro, com van viure l'atemptat i quins sentiments li han quedat respecte als terroristes. A la segona part l'autor participa molt més i fa altres preguntes, fins i tot posa en dubte el que li comenten. Totes les entrevistes estan transcrites de manera molt planera i entenedora i sobta molt la mentalitat japonesa, per exemple, tot i presentar clars símptomes d'intoxicació, la majoria d'entrevistats només es preocupaven d'arribar d'hora a la feina. Fàcil de llegir i interessant, tens la impressió d'estar llegint sobre personatges inventats de l'autor, senyal que habitualment descriu bé els seus compatriotes. L'única crítica és per la impressió de l'edició que tinc, un bon grapat de pàgines de la primera part estan mal impreses i fan mal a la vista.

Reconec que vaig comprar aquest llibre sense saber de què anava, només perquè era de Murakami. Quan vaig tenir-lo a les mans vaig veure que es tractava de no-ficció, sobre un atemptat al metro, de fa 20 anys, i a l'altra punta del món. Això no em va impedir començar-lo de seguida, i estic molt gratament sorprès amb el resultat. La veritat és que l'he gaudit, suposo que el tema no m'interessava especialment, però la manera d'explicar-ho de l'autor m'ha transportat al lloc dels fets, a la manera de pensar d'aquesta gent i als seus propis llibres (començo a conèixer Tòquio!). He après unes quantes coses i m'ha passat molt bé. Difícil recomanar-lo, de la mateixa manera que dic que m'ha agradat i no se m'ha fet gens pesat, al contrari, també diré que no l'hauria llegit si no fos de Murakami. Sí, tinc molt mimat a aquest autor, què passa?

Puntuació: @@@@

dimecres, 15 octubre de 2014

Filosofia de hielo y fuego

Autors: Bernat Roca, Francesc Vilaprinyó i David Canto
Editorial, any: Ediciones invisibles, 2014
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 263
Llegit en: Espanyol

Cançó de gel i foc és l'obra mestra de l'escriptor americà George R.R. Martin que consta ja de cinc dels set volums previstos i té una legió de fans incondicionals tant dels llibres com de l'adaptació en forma de sèrie que emet la cadena HBO. Fruit d'aquesta devoció neix aquest llibre, un assaig sobre la filosofia que s'amaga rere els personatges principals de la història de Martin i que analitza amb profunditat els diferents temes intrínsecs que queden amagats per una trama plena de crueltats, traïcions, violència i sexe. Aquesta anàlisi arriba fins a les fonts d'inspiració de l'autor de la saga, tant històriques com literàries, la moralitat dels personatges, les interaccions entre ells i també analitza cites dels llibres, cites de filòsofs les idees dels quals s'adapten als personatges i fins i tot les opinions dels actors i actrius que representen els personatges a la sèrie. Una repassada exhaustiva al món de Martin, esbudellat del dret i del revés.  

L'assaig està separat en tres parts. A la primera s'analitzen alguns personatges masculins, a la segona els femenins, i a la tercera hi ha una mica de poti-poti de temes generals recurrents dels llibres i la sèrie. Els autors comparen el comportament i circumstàncies dels personatges amb diferents corrents de pensament filosòfic i amb multitud de referències a altres obres i pensadors, però primen les mateixes cites dels personatges de ficció. La major part del que es diu és molt interessant sempre que t'agradi la filosofia, es pot treure molt més suc dels personatges del que traiem els usuaris de l'obra, a poc que tinguis interioritzada la trama, com és el meu cas, és molt fàcil ubicar-te i entendre el que t'estan explicant. No és una lectura fluïda, és clar, es tracta de filosofia! Però filosofia aplicada a uns personatges molt estimats (o odiats), així passa molt millor.

He de dir que m'ho he passat bé llegint el llibre, encara que per força s'ha d'anar avançant a poc a cop, i la lletra, massa petita pel meu gust, tampoc hi ajuda. Ara, a mi m'ha agradat perquè m'agrada la filosofia i sóc un malalt d'aquests llibres, m'ha semblat un complement perfecte per acabar d'entendre moltes coses, per refrescar la memòria, i per ampliar encara més el ventall de matisos que té la història, però no és un llibre que es pugui llegir sense conèixer la saga, probablement no s'entendria res. A més, està completament prohibit llegir-lo si es té intenció d'iniciar l'obra, o no s'ha completat, aquest llibre us fotrà mitja història enlaire. Recomanable per fans una mica frikis, prohibits per no-fans. Aquest cop és fàcil. I així anem esperant el sisè...

Puntuació: @@@

dimecres, 1 octubre de 2014

L'eloqüència del franctirador

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: Quaderns crema, 1998
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 179
Llegit en: Català

El títol d'aquesta obra és tan intrigant com qualsevol dels noms dels 18 relats curts que la formen. De fet, es pot jugar a endevinar per què titula així els relats, i l'explicació sovint és tan subtil que se'ns pot escapar. No hi ha cap franctirador al llibre, però tots els i les protagonistes són solitaris que s'enfronten a situacions quotidianes que deriven en desenllaços inversemblants, sovint en un gir inesperat que ho capgira tot, fins al punt d'invalidar qualsevol idea que ens haguéssim fet. Tal com diu la contraportada, com un tret d'aquest fictici franctirador. Són un grapat d'històries que exploren els seus personatges i n'exposen les interioritats més íntimes, amb participació d'alguns esdeveniments fantàstics o poc explicables. Intercanvis de cossos, enveges entre models, maneres de recuperar la memòria perduda, cap situació no és prou sorprenent per no tenir cabuda a aquest llibre.

Es tracta d'un recull de contes curts amb subdivisions de tot tipus, amb noms, altre cop, que moltes vegades et preguntes d'on surten. El llenguatge de Màrquez és molt treballat, fins a l'extrem, i tot i que estèticament és una obra rodona, de vegades costa de llegir. El vocabulari és molt variat i sembla que no hi ha una coma fora de lloc. Pel que fa a les històries, totes tenen una atmosfera asfixiant, com d'estar tancat, i generen una certa angoixa, però són els personatges amb les seves neures i dèries. L'estil és constant al llarg del llibre i tot i que els arguments són diferents, aquesta atmosfera pesada a sobre fa que no acabis de diferenciar uns dels altres, i el llenguatge tan florit no ajuda a situar-te.

La indubtable qualitat literària de Márquez és el que m'ha portat a recuperar aquest recull antic mentre es decideix a publicar material nou. Les novel·les em van agradar força i ja aquí s'intueix el seu estil i la seva capacitat de saltar en el temps i l'espai d'una revolada i sense previ avís. He de dir que explica detalls amb comptagotes, adornats a la perfecció, però en escrits tan curts no et permet entendre la història fins que aquesta està a punt d'acabar. El prefereixo en textos més llargs, i tot i que mai no és un pou de joia, la foscor d'aquestes històries et fa venir ganes de sortir-ne. Tot plegat un ambient força depressiu, com ens té acostumats, molt ben escrit, però el prefereixo en distàncies llargues.

Puntuació: @@

dissabte, 27 setembre de 2014

Setembre, octubre i novembre

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra editorial, 2014
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 311
Llegit en: Català

El nom de Miquel Riera probablement és desconegut per la majoria, però en el món de l'escalada no passa en absolut desapercebut. L'escalador mallorquí és l'inventor d'una modalitat que acumula cada cop més adeptes, el psicobloc, escalar la roca dels penya-segats sense cordes ni fixacions, de manera que si fas un pas en fals, caus a l'aigua i has de tornar a començar. Mallorca, com no, és la meca d'aquesta activitat. Joan Miquel Oliver, cervell d'Antònia Font, en la seva faceta d'escriptor tenir ganes d'escriure alguna cosa que no fos ficció i en conèixer l'escalador va tenir clar que allà hi havia una història. Va viure tres mesos, setembre, octubre i novembre del 2013 enganxat a ell per relata-ne vida i miracles. Una vida, per cert, sorprenent i plena de contrastos, una persona senzilla però molt viscuda, amb un munt d'anècdotes increïbles per explicar.

Es tracta d'una mena de diari que explica els fets més destacables viscuts al costat de Miquel Riera, i separats en tres parts corresponents als tres mesos. Iniciació a l'escalada, disseny de calçat per aquesta activitat, festes, excursions, tot sense massa filtre i explicant anècdotes del passat que a mi em faria vergonya que sortissin a la llum si fossin meves. També records de l'escalador i també de l'Oliver, alguns de molt antics i vulnerant la intimitat familiar. A banda del motiu principal, també trobem reflexions de l'autor sobre la Mallorca actual i alguns detalls de la seva carrera d'escriptor i el final de la seva banda Antònia Font, coses que estaven passant en el moment que escrivia aquest diari. Combina estones una mica pesades i molt descriptives amb altres passatges sorprenents i molt interessants. Té una manera molt personal d'escriure que arriba a enganxar tot i que en conjunt és irregular, les pàgines van passant amb diferents graus d'interès.

Probablement, és el millor que he llegit de l'Oliver. Quan el llegeixes penses que millor es dediqui a la composició musical, però aquest cop, i sorprenent que em passi amb un llibre de no-ficció i dedicat a l'escalada (activitat que no he practicat mai), però aconsegueix que t'interessi. Més interessants encara són les interioritats de l'autor, les seves amistats i la seva vida d'artista. Confesso que el llegeixo perquè és ell, per la meva devoció al seu desaparegut grup, perquè les dues experiències anteriors em van decebre molt. Aquest m'ha agradat prou i la darrera part, que parla més d'ell que de l'escalador, m'empeny a ser generós amb la puntuació. A estones pesat i avorridot, però en alguns moments brillant. Més apte per fans del grup i l'autor que per escaladors, sigui com sigui, per gaudir-lo s'ha de ser una mica incondicional.

Puntuació: @@@ 

dissabte, 13 setembre de 2014

Setmana 2014

Des que les petites llibreries de Barcelona han tret el cap, la Setmana del Llibre en Català trobo que ha perdut una mica de sentit, ja que ara és relativament fàcil trobar l'oferta en la nostra llengua durant tot l'any. Però tot i així, com a bon caçador de llibres que sóc, no em perdo aquesta cita i fa uns dies que m'hi vaig deixar caure.

Una de les coses que la fa diferent és que pots trobar llibres separats per editorials, perquè aquestes disposen d'espai per fer d'aparador. Naturalment, l'editorial no és el més important, però fa goig veure com evolucionen alguns dels nous segells catalans que aposten per la literatura de qualitat a petita escala, és a dir, de manera independent i arriscant-hi més del que guanyen. En aquest sentit, era inevitable passar per la caseta de Llegir en Català, la nova agrupació editorial que compta actualment amb 9 membres, i allà vaig poder xerrar una estona amb en Marc Moreno de Llibres del Delicte i l'Aniol Rafel de Periscopi. Va ser interessant la conversa, em van dir que els va molt millor ara que estan junts, que arriben a molta més gent, i que no es fan la competència perquè cada editorial del grup té la seva pròpia línia. La prova de foc va ser demanar-los que em recomanessin un llibre d'alguna editorial que no fos de les seves dues, i l'Aniol em va parlar tan bé d'un llibre de Raig Verd que me'l vaig quedar.

El món editorial m'interessa, considero d'una gran valentia embrancar-se en projectes així perquè realment poca gent compra llibres. S'ha de ser molt i molt amant de la literatura per apostar-hi totes les energies, però salta a la vista que ells ho són. A banda d'aquesta interessant conversa, vaig fer una bona passejada i vaig remenar llibres de diverses casetes de llibreries com la Laie o la Nollegiu. I tot i que no feia ni una setmana ja m'havia firat dos exemplars a La Impossible, no podia marxar a casa amb les mans buides, quin contrasentit! El caçador no se'n va content si no s'hi deixa part del sou (que encara no té). Així que us deixo una imatge de les preses aconseguides. Les pertinents ressenyes, en aquesta mateixa casa. Al temps.

dimarts, 9 setembre de 2014

Els silencis dels pactes

Autor: Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 205
Llegit en: Català

Si ets un home de negocis important i et trobes al teu despatx fora d'hores, amb una noia morta als teus peus i amb evidents signes d'haver estat practicant sexe amb ella abans que passés a millor vida, el millor que et pot passar no és precisament que l'Òscar Masferrer, un assessor que dóna servei a la teva empresa, et descobreixi en aquestes circumstàncies. Perquè en Masferrer et guardarà el secret, però per un mòdic preu, i que tingui l'exclusiva potser et farà una mica dependent. Fer desaparèixer un cos és senzill, però potser hi haurà algú que buscarà la pobra noia. Qui pot relacionar aquesta mort amb ells? Ningú. Enterrem el problema, i santes pasqües. Però a Mataró tot s'acaba sabent, i tot i que la mossa d'esquadra Núria Torrent no té massa ganes d'escoltar ningú després que la destinessin a persones desaparegudes com a càstig, un insistent nigerià l'acabarà posant sobre la pista del crim.

Un nou cas ambientat a la nostra terra, en la que sembla que floreix la novel·la negra cada cop amb més insistència. L'argument és prou interessant i intenta demostrar com deure un favor o fer un pacte amb algú es torna altament perillós quan hi ha molts diners pel mig. És un llibre no massa llarg i que es llegeix amb facilitat i fluïdesa, però els diàlegs se m'han fet molt poc creïbles. Les reaccions dels personatges no em semblen les que caldria esperar davant d'uns fets que s'exposen de manera molt clara. Un exemple és que la mossa deixa que l'Òscar la insulti i la tracti sense cap respecte i no reacciona en absolut davant el menyspreu clar cap a l'autoritat. Personatges poc definits i alguns diàlegs gens versemblants. També trobo a faltar més pes d'investigació al llarg de la història.

Personalment l'he trobat fluix en diversos aspectes, tot i que potser els esdeveniments estan més propers a la realitat del que ens pensem. M'agrada que hi hagi una mica d'espectacle literari en aquesta mena de llibres. Té punts argumentals bons, cap el final té alguns detalls ben resolts, però al llarg del llibre li he trobat alguns defectes en la trama, no formals, sinó que es podien treballar més o desenvolupar millor. Em sap greu no valorar-lo més perquè l'autor, Marc Moreno, em mereix molt respecte per la seva valentia i aportació al món editorial català, però he d'expressar la meva opinió tal i com l'he construïda. Al cap i a la fi, és només això, una opinió, i espero que d'altres lectors el sàpiguen valorar millor que jo.

Puntuació: @@

dimecres, 3 setembre de 2014

Homes d'honor

Autor: Xavier Bosch
Editorial, any: Proa, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 317
Llegit en: Català

L'alcalde de Barcelona, Antoni Negrier, abusa dels poders i la discreció que li permeten el càrrec, però el seu encant natural l'ha fet guanyar les eleccions dos cops de manera fàcil. Probablement també ajuda ser fill d'un heroi nacional que va salvar la vida a molta gent dels dos bàndols a la guerra civil. Precisament torna a Barcelona un quadre de Marià Fortuny que Negrier pare va salvar de la crema, i l'alcalde no pot estar més cofoi. L'equip de Punt de vista de TV10, capitanejat per en Daniel Santana, ex director del diari Crònica, cobrirà la notícia, però l'entrevista que li fan a l'alcalde serà més accidentada del compte arran d'una informació que en Santana ha rebut sobre l'incendi del Liceu. Però no és l'única exclusiva que té Santana, per més que foti a algun company de la tele, serà ell qui entrevisti la Tuzza Talese, escriptora italiana que va estar casada amb un sicari de la màfia i que ha explicat la seva experiència sense embuts en un llibre que ha esdevingut best seller. Un privilegi per un periodista, però entrevistar-la no serà l'únic privilegi d'en Santana. 

Segona entrega de Xavier Bosch amb en Daniel Santana com a protagonista. És inevitable imaginar-te la imatge de l'autor en la pell del seu protagonista, però no és precisament un personatge recte i sense defectes. Se'ns presenta un periodista amb ofici, però emocionalment una mica inestable i immadur, no mancat d'ambició ni mala llet. El llibre compta amb tres històries molt diferenciades amb algun punt de connexió, però petit, a banda que l'equip que les investiga és el del periodista Santana. El text és amè i molt fàcil de llegir i seguir, i atrapa perquè barreja realitat i ficció amb molt encert. El problema d'introduir trames reals novel·lades com la del Liceu és que genera unes expectatives molt altes i t'atrapa totalment, però després no es poden resoldre. Alguna petita decepció amb la conclusió de les històries, però no et pots inventar un final per un cas que existeix a la realitat i que no ha estat resolt.

En general m'ha agradat força, tant per l'estil directe com pel contingut, en el que s'introdueixen molts elements reals, o si no realistes, tot i que no poder saber més acaba destrempant una mica. Però s'ha d'entendre com una manera de fer pensar al lector, cal que sapiguem que per més que es tanqui i arxivi un cas, no vol dir que està resolt. Totes les trames toquen temes grossos, l'incendi del Liceu, la màfia o històries tèrboles d'un heroi nacional, l'autor no s'hi posa per poc, però trobo que cap d'ells li ve gran, com passa de vegades en aquest tipus de llibres. Això sí, el Santana em cau una mica gros, no ho puc evitar. La lectura del tercer de la trilogia està garantida, tard o d'hora caurà a les meves mans.

Puntuació: @@@@

dijous, 21 agost de 2014

El franctirador

Autor: Albert Pijuan
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

No totes les tornades a casa són plàcides ni les benvingudes caloroses. El mateix dia que Krzysztof torna a la seva ciutat natal de K*** a Polònia, un franctirador dispara al carrer des d'un punt indeterminat i aparentment de manera aleatòria, amb la simple voluntat de fer mal. Corre l'any 1991 i això no és bona propaganda per una Polònia que intenta agradar a Europa. De seguida comença una investigació i un sospitós és detingut i executat. Però el franctirador continua matant. Entretant, Krzysztof ha de refer la seva vida al costat de la seva anciana mare en un bloc de pisos monstruós on viuen les classes socials més pobres de la ciutat. Amb el pare desaparegut i el seu germanastre Jerzy col·laborant amb la policia, Krzysztof amaga els motius pels quals ha hagut de marxar de Suècia on l'oncle Henryk l'havia acollit. Assistim a un retrat d'una societat trencada, desconfiada i decadent on l'aparició del franctirador ho sacseja tot.

El primer que sorprèn d'aquesta obra d'un escriptor català és l'escenari, una ciutat indeterminada de la Polònia post-comunista. Els personatges són polonesos en la seva majoria, i els noms que gasten ho acrediten. La història és enrevessada i té força girs, es tracta d'una trama sòlida i ben construïda, però explicada de manera desordenada, cosa que la fa difícil de seguir en moltes fases. L'aparent principal protagonista és tan sòmines que arriba a exasperar. En canvi, el policia encarregat de la investigació, que és alemany, és tot el contrari i l'únic que posa la directa en la història. Considero que està molt ben escrit en termes de qualitat, sense descripcions sobreres i amb bona dosi narrativa, però això no sempre es correspon amb una lectura fluïda i fresca. En la meva opinió, no és fins al darrer terç del llibre que la història se centra i es fa més entenedora.

He de reconèixer que m'ha costat i que la meva velocitat lectora ha disminuït fins a límits gairebé insultants. La història avança amb lentitud i va fent salts al passat i en l'espai per reconstruir el trencaclosques, no és difícil perdre's, i més amb tants noms estranys i tantes 'w'. Cas una mica estrany en el que considero que el llibre està bé, però que se'm creua i no avanço. La darrera part m'ha reconciliat una mica amb l'obra, però ja estava una mica cansat. El qualifico de novel·la negra perquè hi ha un cas criminal, però el pes de la història recau en la miserable vida dels protagonistes. S'ha de llegir amb paciència i dedicació i potser aconseguireu que us atrapi més que a mi.

Puntuació: @@ (estrictes)
Una altra recomanació de Salvador Macip.

dilluns, 11 agost de 2014

Grimpow, el camí invisible

Autor: Rafael Ábalos
Editorial, any: Montena, 2005
Títol original, idioma, any: Grimpow, el camino invisible, espanyol,2005
Traductor: Sílvia Alemany
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 544
Llegit en: Català

De vegades un parell de lladres vividors poden tenir un cop de sort. No és pas culpa d'en Dúrlib i el seu 'aprenent' Grimpow que un cavaller hagi mort de fred justament a les muntanyes nevades per on fan camí. Com que a ell ja no li faran servei, decideixen emportar-se les seves pertinences, entre les quals hi ha diversos objectes de valor, un estrany manuscrit i una pedra que aparentment no té res d'especial i que Grimpow es queda com a amulet. Però un cop saquejat, el difunt els desapareix davant dels nassos, i això no els fa tanta gràcia. A més, aviat descobreixen que la pedreta confereix noves habilitats al jove Grimpow, així que es dirigeixen a l'abadia de Brínkdum a buscar respostes en els savis monjos que l'habiten. Poc s'ho pensen els dos l'embolic en el que s'han ficat. De ser uns perduts, ara seran els responsable d'una missió molt i molt antiga plena de perills i dificultats. Realment els ha tocat la grossa.

Aquest llibre va sortir fa uns quants anys i el van promocionar a bombo i plateret, no és comú publicar un producte nacional d'aquestes característiques. Està ambientat en el món medieval real, però barreja personatges inventats i molts elements de l'imaginari fantàstic de l'època. És una lectura amena i distreta però se la va considerar juvenil per motius que es van fent evidents durant la lectura. Per començar està ple de tòpics medievals, no se'n salta ni un, de vegades encara que els hagi d'introduir amb calçador. Els secrets (importantíssims!) que ha de descobrir en Grimpow estan protegits per enigmes de pati d'escola que es resolen només mirar-los. Força molestos els constants recordatoris i resums del que ha passat, totalment innecessaris, i la mania de dir sempre els noms sencers dels personatges. Els diàlegs són una mica artificials, poc frescos. El ritme del llibre és molt fluctuant, de vegades es recrea en excés en alguns temes i altres els ventila massa ràpid.

Tot i la llarga llista de defectes que he citat, és un llibre fàcil de llegir i que et manté amb certes ganes d'arribar al desenllaç. No és que sigui mal llibre, però té un problema, que perd de molt, moltíssim, la comparació amb altres llibres de temàtica similar com poden ser Gel i Foc o Assassí de Reis. Probablement si no se'n han llegit d'altres pot ser una obra estimable, però la comparació li fa molt mal. Potser per joves funciona millor, a mi m'ha quedat una mica curt, no d'extensió, sinó d'intensitat i de profunditat. Té certa gràcia però no em convida a llegir els següents de la saga.

Puntuació: @@