diumenge, 27 de novembre de 2016

Curs de feminisme per microones

Autora: Natza Farré
Editorial, any: Ara llibres, 2016
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Conec la Natza Farré per les seves aparicions al Punt.cat i per ser la veu del programa de manualitats 'Ja t'ho faràs!'. En els dos casos em va fer gràcia el seu humor i la seva agudesa en els comentaris. Quan vam saber que treia aquest assaig feminista a casa ens va cridar l'atenció i vam comprar-lo per llegir-lo. El feminisme 'està de moda', i al meu voltant és tema de conversa sovint. Quan dic que està de moda que ningú s'ofengui, vull dir que està molt vigent i que actualment molta més gent se'n fa ressò. Aquest volum tracta de manera distesa i planera una gran quantitat de temes que van de les diferències i la discriminació que pateixen les dones, fins a la violència masclista, passant per la perpetuació de rols a la nostra societat. Està organitzat com un curs amb diferent nivells de dificultat, i amb anotacions i apunts que exemplifiquen la temàtica que es tracta en cada moment. Una bona manera per obrir els ulls a més d'una, i a més d'un.

L'estil del llibre fa que sigui fàcil de llegir, però no deixa de ser assaig, així que no estem parlant d'una lectura per passar l'estona. Al contrari, tot i els tocs d'humor se'ns planteja una realitat molt dura, i que no és per prendre a conya. Aquests tocs d'humor, per cert, van de més a menys al llarg del llibre, de la mateixa manera que augmenten els nivells de dificultat del curs. Sembla que el text va dirigit a dones, perquè de vegades les interpel·la directament, no només perquè faci servir el femení genèric més del que estem acostumats, o potser el fa servir també en això. Però penso que és bo que els homes no se sentin intimidats per una lectura així, a nosaltres més que a ningú ens convé comprendre com es veu el món des dels ulls de les dones, com d'injust pot ser, i en les nostres mans està revertir la situació, i saber que no ens hem de ficar allà on no ens demanen.

La meva parella, que el va llegir abans que jo, em va advertir que algunes coses no m'agradarien, perquè no sempre combrego amb totes les tesis feministes, ni ella tampoc. No estic d'acord amb tot el que diu el llibre, és clar, però tampoc he trobat res que m'hagi tirat enrere de seguir llegint, com de vegades em passa quan escolto algunes feministes que només se saben el manual, però no tenen cap fons. Cap home no s'hauria de tirar enrere amb el que diu el llibre, i com a molt podria dir que en alguns casos parla de problemes que afecten als dos sexes, no només a les dones, i en aquests casos a tothom li és igual que els homes també ho patim. Però la immensa majoria de fets que exposa el llibre cal reconèixer que són veritat, i cal combatre'ls. És una bona lectura per entendre millor aquesta lluita, que hauria d'interessar tothom. Tracta una gran varietat de temes, i potser per aprofundir ens caldran altres llibres o altres converses, però és una bona revisió general sobre feminisme.

Puntuació: @@@

dissabte, 19 de novembre de 2016

L'increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d'IKEA

Autor: Romain Puértolas
Editorial, any: Rosa dels vents, 2014
Títol original, idioma, any: L'extraordinaire voyage du fakir qui était resté coincé dans une armoire IKEA, francès, 2014
Gènere: Humor
Traductora: Mireia Alegre
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

Quan ets faquir, la gent et respecta molt al Rajasthan. Encara que siguis un estafador i tots els teus dons els aconsegueixis gràcies a tramposos trucs de màgia. En Dhjamal Mekhan Dooyeghas és molt bo fent-se passar per algú que s'alimenta de cargols i que es clava objectes punxeguts a la llengua, i per això la gent del seu poble fa una col·lecta per poder-lo enviar a Paris, a comprar l'últim model de llit amb punxes que fabriquen a IKEA. A occident els seus trucs no li serveixen per enganyar el taxista que el porta de l'aeroport a l'IKEA més llunyà que coneix, però potser sí per encaterinar una franceseta que fa cua al restaurant. Com que no té diners per permetre's un hotel, i a més se'n torna el dia següent cap a casa amb el llit de punxes sota el braç, decideix passar la nit a IKEA, en una d'aquelles sales d'estar pre-muntades. Fins que de manera inesperada apareix el director del centre amb una legió de tècnics per canviar l'exposició. Com que en Dhjamal no vol que el descobreixin, s'acaba tancant en un armari. Però potser hauria estat millor que el trobessin... 

L'estil d'aquest llibre recorda inevitablement a 'L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra' i als altres de Jonas Jonasson (l'humor, els capítols curts, els salts d'escenari i de perspectiva...), però sense context històric. Sí que explica, però, algunes situacions de molta actualitat, com el drama dels refugiats i la immigració il·legal. És un llibre d'humor molt poca-solta, perquè la història no té ni cap ni peus, però és divertit i passa molt bé, perquè està escrit amb un estil àgil i sense complicacions. Que a estones es posi seriós explicant alguns drames actuals és el que el desequilibra, se'n va massa als extrems, si la trama fos una mica més versemblant potser no desentonaria tant quan després ens parla d'immigrants que passen fronteres d'amagat. Tampoc m'ha semblat especialment satisfactòria l'evolució del personatge, al principi aconsegueix resultar força graciós, especial. Però es va tornant vulgar.

Com passa molts cops amb els llibres d'humor, i d'altres tipus, sol anar de més a menys. Comences bé, i les bromes i situacions absurdes et fan gràcia, però mica en mica t'hi acostumes i perd l'empenta i el ritme de lectura també, fins el punt que se t'acaba fent una mica llarg, no perquè ho sigui, sinó perquè ja no llegeixes amb aquelles ganes inicials. Per tant, mala impressió final, però tampoc s'ha d'oblidar que et fa passar una bona estona, sobretot a les primeres parts. Recomanable com a lectura lleugera entre altres llibres més profunds o llargs.

Puntuació: @@

dimecres, 9 de novembre de 2016

Un monstre em ve a veure

Autor: Patrick Ness
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016 (3a edició)
Títol original, idioma, any: A monster calls, anglès, 2011
Gènere: Juvenil
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 214
Llegit en: Català

Aquest no és el monstre que esperava en Conor O'Malley, però no hi ha dubte que el teix del jardí convertit en figura humana i malèfica fa la mateixa por. La seva mare està malalta, i el tractament no s'acaba mai. Ell cada nit té un malson terrible, i també hi apareix un mostre, però no és aquest que el mira des de fora la finestra. El teix no es mou per qualsevol cosa, ha de tenir un motiu, i insisteix que ha estat en Conor qui l'ha cridat. Des de llavors, gairebé cada nit visita al noiet de 13 anys, sempre a les 00:07 de la nit. La vida del jove s'esfondra per moments, i només falta que la seva àvia vingui a tenir-ne cura. Si fins i tot el seu pare ve dels Estats Units, i no és ni nadal ni el seu aniversari. El monstre acaba sent gairebé un suport per en Conor, tot i que li fa por. Ell sap la veritat, però no la vol dir. Potser el monstre el podrà ajudar.

La gran tirada que ha tingut la pel·lícula (que no he vist) basada en aquest llibre, m'ha portat a llegir-lo. Em semblava un argument interessant, tot i que me'l pintaven com a molt dramàtic. El primer que crida l'atenció del volum és l'edició, que incorpora il·lustracions esfereïdores en blanc i negre a càrrec de Jim Kay. Un bon encert per part de la gent de Sembra mantenir-les. Es tracta d'un llibre curt i que se centra bàsicament en l'acceptació de la pèrdua per part d'un adolescent de 13 anys, totes les dificultats que li comporta interiorment i la relació amb el seu entorn. Un llibre molt psicològic que descriu de manera figurada com ho viu aquest nano, i ens sap posar en la seva pell. Es llegeix amb molta fluïdesa i podem sentir perfectament l'angoixa de la situació d'en Conor.

Per com està explicada la història, entenc que l'adaptació cinematogràfica hagi fet fortuna. Els efectes visuals que et permeten imaginar tant el text com les il·lustracions han de quedar molt bé a la gran pantalla. És un bon llibre, encara que el que explica és trist i angoixant, i et pot deixar una mica de mal cos. Però també retrata una realitat dura que és difícil d'entendre si no la vius, i aquí ens hi aboquen de ple. El qualificaria de juvenil, però també pot deixar tocats als més grans i és que hi ha experiències a la vida que mai s'és prou gran per no patir. Per cert, la història està basada en una idea de la desapareguda Siobhan Dowd, i així ho destaca l'autor. Doble feina: descobrir-los a tots dos.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 de novembre de 2016

Ramón y Cajal

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

Santiago Ramón y Cajal és un dels dos únics premis Nobel científics que es pot atribuir España, un bagatge molt pobre comparat amb altres països que sempre s'han pres més seriosament la ciència com França o el Regne Unit. Cajal, que de ben jovenet no tenia cap interès per la medicina i encara menys per la recerca, va acabar sent una gran eminència a nivell mundial en el camp de la neurociència. Però la seva vida no va ser un camí de roses, com tampoc no va ser de pel·lícula, malgrat els seus èxits. Un personatge amb les seves llums, però també amb les seves ombres, en part pel marc històric en el que va viure, a les acaballes del segle XIX i principis del XX, però també perquè era així, fet i deixat estar. En aquesta biografia sui generis coneixerem una mica més el personatge i la persona, la influència de la seva família, la seva obsessió per la histologia i la seva manera de pensar, i a més ho farem en paral·lel a la situació actual de la ciència i els que la treballen cada dia.  

El llibre és una biografia, però en realitat són dues, ja que coneixerem tantes coses de la vida d'en Cajal, com del mateix Salvador Macip, l'autor. Sobretot a la primera part, es busquen paral·lelismes entre les dues figures, ja que el Nobel va ser un exemple a seguir per l'autor. El que hi trobarem sobretot, però, són reflexions sobre la ciència i la recerca, sobre la manera de fer-la, i de com es vivia en l'època de Cajal i ara, de manera que podríem dir que el llibre és mig biografia i mig assaig. La narrativa és molt planera i no atabala gens ni mica amb dades i més dades sobre el personatge, ens el presenta de manera molt humana i no estalvia explicar els trets menys agradables del seu caràcter i personalitat. La part més reflexiva és interessant perquè la gent conegui una mica com és la ciència per dins, de primera mà.

Tot i que no sóc gens aficionat a les biografies, coneixent l'autor ja podia imaginar que aquesta no seria gens tòpica, i com que a més el protagonista era un científic del qual en sabia poc, de seguida em va atreure la idea de llegir-lo. L'he llegit força ràpid i amb interès, i he de dir que el que menys m'ha agradat del llibre... és en Cajal. No m'ha caigut especialment bé. He trobat a faltar que es parli més en detall de la seva obra, perquè la vida mira, però si l'home és important, és pels seus avenços, i penso que no es detallen prou. Les reflexions m'han interessat més perquè el científic és un món que conec, i crec que és bo que la gent el conegui també. S'acaba tornant gairebé un llibre de filosofia. En general, he de dir que m'ha agradat, i ho dic sincerament, però com que no era el que esperava trobar-hi, m'ha deixat un sabor una mica agredolç, sóc maniàtic amb aquestes coses. A la part que més m'ha interessant no li calia Cajal per a res. Intentant valorar-lo sense idees preconcebudes, és un bon llibre de divulgació, d'agradable lectura i a l'abast de tothom. Més apte fins i tot per no iniciats en la matèria.

Puntuació: @@

diumenge, 30 d’octubre de 2016

A la caça de l'ovella

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2016
Títol original, idioma, any: Hitsujiwo meguru bôken, japonès, 1982
Gènere: Narrativa
Traductors: Albert Nolla
Número de pàgines: 390
Llegit en: Català

El protagonista d'aquesta història s'acaba de divorciar i treballa de publicista en una agència que ha fundat amb un amic. No es pot dir que tingui una vida gaire divertida. Per sorpresa, rep un parell de cartes del seu amic de joventut Rata, i una inclou una imatge d'un prat de muntanya ple d'ovelles. Li agrada i la fa servir per la campanya d'una companyia d'assegurances. Però això fa que rebi la visita d'un misteriós home vestit de negre que l'obliga a retirar la fotografia, i a més li diu que cal trobar amb urgència una de les ovelles que hi apareix, que és diferent de la resta. No dóna massa opció al nostre heroi, si no la troba les conseqüències poden ser nefastes. Així que ja el tens a ell, i a la seva nova xicota d'orelles estranyament seductores, a la caça d'aquesta ovella tan especial que els durà a les remotes terres del nord del Japó.

En aquesta primera novel·la llarga de Murakami, editada 34 anys després en català, trobem el mateix protagonista sense nom que a Pinball, 1973, però podria tractar-se de qualsevol altre protagonista de l'autor, ja que està tallat amb el mateix patró. Ja hi trobem mostres del surrealisme que acompanyarà sempre a l'autor, i d'aquest humor peculiar que demostra de vegades. Ovelles capaces de posseir persones, missions sense sentit, atraccions estranyes, i com sempre, moltes coses que no són el que semblen, que s'han d'interpretar, i que no acabarem de saber si hem entès o no. És una lectura molt fluïda i que passa amb facilitat, encara que el que explica no sigui fàcil d'entendre, és la facilitat narrativa, de vegades aparentment erràtica, a la que ja estem acostumats els fans de l'autor. En aquest volum concret, s'allarga una mica massa en algunes fases, una mica innecessàriament, com qui fa temps per saber com continuar, però és assumible.

Una altra novel·la del japonès, una altra novel·la que em deixa la mateixa bona sensació. A aquestes alçades, i amb tota la seva bibliografia traduïda llegida, ja poques sorpreses m'emporto, perquè els seus plantejaments no es poden considerar originals, ni tampoc la seva execució, però el seu surrealisme delirant fa que sempre s'empesqui històries que et fan obrir molt els ulls. En gaudiran força els que ja els agrada l'autor, i els altres pensaran que fuma, i no precisament tabac; per aquesta banda, cap novetat. No em sembla un llibre per iniciar-se en el seu univers, però sí molt recomanable si ja estàs atrapat per la seva narrativa. Jo, naturalment, n'he gaudit i m'ho he passat bé, encara que, com deia, de vegades allarga sense motiu algunes escenes. Gran Murakami, realment espero que no li donin mai el Nobel.

Puntuació: @@@ i mitja

diumenge, 16 d’octubre de 2016

La mort del corredor de fons

Autor: Jordi de Manuel
Editorial, any: Edicions 62, 2012
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 268
Llegit en: Català

La policia nacional ja no té competències en homicidis, però el cos sense vida, i buit per dins, d'un immigrant que han trobat a Collserola és una bona oportunitat per l'inspector Sergiot i el seu company Carles Fortiana d'encarregar-se d'un cas de veritat relacionat amb immigració. Al mateix temps, i a una altra banda de la ciutat, els agents dels mossos Lídia Sánchez i Pau Ribó si que s'enfronten a una onada d'homicidis que ningú no sap explicar. Sembla que en tots hi té alguna relació un tal Leo Reyes, un bala perduda amb antecedents de petits atracaments i consumidor de drogues, però ningú sap on para, ni hi ha manera de trobar-lo. Les dues investigacions policials acabaran tancant el cercle per demostrar que els dos successos, aparentment inconnexos, tenen un nexe d'unió esgarrifós del qual ningú no en sortirà indemne.

Primer llibre que llegeixo d'aquest autor i, per tant, de la saga de l'inspector Marc Sergiot, però Jordi de Manuel no m'és desconegut, ja que és professor de la facultat on vaig estudiar. Es tracta d'un thriller mèdic a l'estil d'en Robin Cook, però on la investigació policial té més pes. L'estil literari és reposat i parsimoniós, com l'autor, tot i que descriu algunes situacions frenètiques, i les dues coses costen una mica de lligar. La història, centrada en tres personatges molt diferents, és bona i atractiva, i la trama prou interessant, però potser li falta una mica de ritme, i al meu entendre li queden alguns assumptes per resoldre al final, o almenys m'hauria agradat rebre algunes explicacions més.

M'agraden els thrillers amb temàtica mèdica o científica, i aquí se'n tracta una de molt interessant, amb una bona dosi de filosofia darrere també. Un grapat de personatges molt variats i no sempre versemblants del tot, però que fan un conjunt força explosiu. Amb tot, el llibre no m'ha acabat d'atrapar com caldria esperar, tot i que ho he passat bé llegint-lo. Potser el fet de ser part d'una saga fa que m'hagi perdut informació i part de les peces que calen per entendre'l bé. Ara que ja conec en Sergiot, hauré d'aprofundir més en les seves històries, a veure si m'acaba de convèncer.

Puntuació: @@ i mitja

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Els millors relats de Roald Dahl

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016
Títol original, idioma, any: The Great Automatic Grammatizator and Other Stories, anglès, 1982?
Gènere: Relats
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 237
Llegit en: Català

Dos espavilats que es volen fer rics amb una màquina que escriu novel·les tota sola. Una juguesca poc ortodoxa amb un encenedor implicat. Un majordom molt entès en vins. Un espavilat que, disfressat de capellà, en realitat és un guru de les antiguitats. Un apicultor que experimenta amb gelea reial. Una empresa que es dedica a venjar personalitats injuriades pels columnistes. I així fins a 14 històries imaginatives, variades i sorprenents del mestre de la literatura infantil, que captiva de la mateixa manera amb els seus relats per a adults. Són relats escrits entre 1945 i 1980, i agrupats en un recull que es va publicar primer en anglès, i que ara podem llegir en català de la mà de Sembra. Un goig descobrir que en Dahl domina tots els registres i ens sap enganxar amb les seves històries que no deixen mai indiferent. 

Pot un autor de literatura infantil escriure relats per a adults sense perdre el seu segell, el seu estil i les seves maneres? Roald Dahl sí que pot. Però és que potser va al revés. Va transportar a la literatura infantil tota la seva sornegueria per aportar als més petits unes lectures diferents i estimulants. En aquest recull de contes per a adults trobem la imaginació desbordant de l'autor, la seva murrieria i la seva ironia que sempre t'arrenca un somriure, quan no una rialla, però ningú s'atreviria a dir que aquí ens explica històries per a infants, perquè algunes són fins i tot macabres. Girs inesperats, situacions estrafolàries, tot partint dels escenaris més quotidians, una mena de realisme màgic però amb firma pròpia. La majoria de relats t'atrapen i t'obliguen a esprémer-te les neurones per saber per on et sortirà, i no és fins el final que ho encertes. Molt bona mesura dels temps i de la tensió, tant en els relats curts com els llargs. L'únic que és diferent és 'Katina', que descriu una situació bèl·lica i se m'ha fet una mica pesat. 

L'únic retret que existeix quan em cau un Dahl a les mans és cap a mi mateix: per què no el vaig descobrir abans? M'agrada aquest autor i els seus relats m'han deixat molt satisfet, em fa riure, em fa pensar i m'agrada la manera com ho fa. Què més es pot demanar? Aquest llibre és una bona aposta per a aquells que els agrada la literatura breu. El seu punt trapella, irònic i un xic macabre no són incompatibles amb la subtilesa i la necessitat de llegir entre línies. Quan una història et surt per on no t'esperes, allò que deixes anar un 'que malparit!', per mi és un gran indicador. Per cert, he descobert que una de les quatre històries de la pel·li Four Rooms, la dirigida per en Tarantino, està basada en el relat 'L'home del sud', que inclou aquest volum. Dahl és sempre una caixa de sorpreses!

Puntuació: @@@@

diumenge, 25 de setembre de 2016

El llibre dels Baltimore

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2016
Títol original, idioma, any: Le livre des Baltimore, francès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 635
Llegit en: Català

Qui no se'n recorda d'en Marcus Goldman, afamat escriptor i investigador ocasional que va resoldre el cas d'en Harry Quebert? Va ajudar el seu amic a desempallegar-se de les acusacions que queien sobre ell, i d'allà en va sortir un llibre. Ara ens explica, uns anys després, la història de la seva família, i tot el que va passar quan era jovenet, amb els seus cosins estimats Hillel i Woody, amb qui forma la banda dels Goldman, i les dues branques de la família Goldman, els Baltimore, que ho tenen tot i són envejats i admirats, i els Montclair, els seus, que sempre se senten menys que els Baltimore. Però com ja ens va passar en l'anterior llibre que protagonitzava aquest personatge, res és el que sembla, encara que ho sembli molt, i tot el que passa per darrere, que no és visible a ulls de la majoria, és molt més important que les aparences. L'única manera que té en Marcus de congraciar-se amb el seu passat és escriure'n una novel·la. Potser així podrà deixar finalment enrere el Drama...

Joël Dicker ha tornat a rebentar el mercat amb una nova història del protagonista que li va donar l'èxit en 'La veritat sobre el cas Harry Quebert'. Els dos llibres no estan relacionats, però comparteixen prota, i aquí no es fa referència a l'altre. De totes maneres, l'estil es reconeix perfectament, i amb uns altres escenaris, una història aparentment idíl·lica es va desgranant i transformant en un petit infern en les vides de tots els personatges. La llarga explicació de la meravellosa vida dels Baltimore, que dura centenars de pàgines, és massa exagerada i embafa. La sensació de 'ja ho he entès!' m'ha tornat a venir, al primer llibre era amb l'amor incalculable entre en Quebert i la Nora, i aquí amb el dels tres cosins Goldman i en general la vida regalada de la família. Es passa molt, sobretot perquè saps que en realitat res serà tan maco com ho pinta, i que al final tot donarà girs i més girs per acabar-se posant a lloc.

No obstant, és impossible deixar anar aquest llibre i les pàgines volen i volen a les mans. Sap com enganxar-te, i les expectatives que genera es van complint. Tots els defectes que se li podrien trobar en l'escriptura, que en té, se supleixen amb una facilitat narrativa que t'absorbeix fins al final i et fa gaudir com un nen del que estàs llegint. Potser no caldria que fos tan llarg, i li falta un punt de maduresa, però mentre sàpiga atrapar amb històries atractives i una mica morboses, seguirà captivant a milions de lectors. Un autor que ve de gust llegir i molt recomanable per quan vols una lectura fàcil i absorbent. Un dels autors que millor ho aconsegueix actualment, veurem com evoluciona.

Puntuació: @@@ i mitja

divendres, 9 de setembre de 2016

Cianuro espumoso

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1998
Títol original, idioma, any: Sparkling Cyanide, anglès, 1945
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 254
Llegit en: Espanyol

No és el millor que podria estar fent, però la Iris Marle es troba recordant la mort de la seva germana Rosemary. Va ser en aquella festa, la Rosemary havia estat molt deprimida després d'una grip que va passar, i es va suïcidar amb cianur que va ingerir amb el xampany. Recorda, Iris, recorda. És possible que no fos un suïcidi? Ara noves proves demostren que algú podia tenir motius per matar-la, i potser no era l'únic. Però qui? L'Anthony Browne? L'Steve Farraday? Tots dos eren molt amics de la Rosemary, per què haurien de voler-la morta? Qui més va assistir a aquella festa? L'esposa de l'Steve, l'Alexandra Farraday, el seu cunyat ara vidu George Barton i la seva eficient secretària Ruth Lessing. Si va ser un assassinat, algun d'ells ha de ser el culpable. Però a taula hi havia una cadira lliure, la del Coronel Race, que no va venir, però que ara sens dubte ajudarà a resoldre el misteri.

Les novel·les de l'Agatha Christie no enganyen, saps sempre què hi trobaràs. El misteri està servit, sempre en un escenari de l'alta societat amb personatges molt estirats i molt 'repipis', però cal tenir en compte que són llibres amb més de 60 anys d'antiguitat. Aquest en concret l'he trobat una mica embolicat, i es troba a faltar algun dels seus investigadors més clàssics. El que no se li pot negar és que, com sempre, l'autora juga a despistar i posa realment difícil saber qui és l'assassí. Saps sembrar el dubte com ningú, perquè tots els seus personatges tenen motius, i fins i tot oportunitat de ser els malvats, però només un o una ho acabarà sent. En aquest llibre, els dubtes sorgeixen perquè tots tenen motius, però ningú sembla haver pogut ser l'autor material del crim.

Aquest 'Cianuro espumosos' és un dels títols coneguts, però no compta amb en Poirot o Miss Marple, i això li fa perdre una mica. Té una llarga introducció als personatges, les primeres 100 pàgines, abans d'entrar en matèria, però el passat dels personatges és important. És sempre agradable llegir aquesta mestressa del crim, encara que aquests caràcters tan aristocràtics i tants formalismes carreguen una mica. És un estil ja molt caducat, però encara val la pena llegir-la de tant en tant, encara que aquestes edicions tan antigues no hi ajudin: Lletra molt menuda i junta, típica de les edicions del Molino. Com que no descobrim res parlant de llibres de la Christie, que cadascú decideixi si val la pena llegir-lo o no!

Puntuació: @@@