dissabte, 14 de gener de 2017

Hivern àrtic

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2012
Títol original, idioma, any: Vetrarborgin, islandès, 2005
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 349
Llegit en: Català

El petit Elias va rebre una ganivetada que li va perforar el fetge i va morir ràpidament dessagnat. El seu cos sobre la neu compungeix l'inspector Erlendur Sveinsson, però això no el pot despistar de la tasca de trobar el seu assassí. Juntament amb els seus col·legues Sigurdur Oli i Elinborg es posen a la feina de seguida. L'Elias era un nano d'origen tailandès, tot i que era nascut a Islàndia, i això els fa sospitar que es pugui tractar d'un crim d'origen racial, problema molt estès al país, on la gent és molt zelosa del seu origen. Però no és l'única hipòtesi amb la que treballen, es podria tractar d'un cas de pederàstia? La desaparició del germanastre del nen, en Niran, el primer fill de la Sunee vingut de Tailàndia i inadaptat al seu país d'adopció, no hi ajuda. La policia no té cap pista, però estirarà tots els fils possibles. I a més, hi ha aquell cas de la dona desapareguda que encara no s'ha resolt, més llenya al foc, que de totes maneres no ajuda a escalfar un hivern gèlid.

La meva fixació amb Islàndia em porta a revisitar un autor després de molts anys i de que el primer intent, amb el seu llibre més conegut aquí, no fos gaire exitós. Aquest cop, però, l'experiència ha estat més satisfactòria. És un llibre reposat, on tot passa a poc a poc, tot i que hi passen moltes coses, i totes alhora. La carrega d'investigació ocupa gairebé tot el llibre, i la vida personal dels personatges una petita part que a més s'integra perfectament a la història, al contrari del que passa amb altres autors nòrdics. La investigació s'allunya de modernors, converses, interrogatoris, estirar de fils, contactes, parlar amb aquest, amb l'altre... tot és un continu de verificacions i descobriments que de vegades no porten enlloc, però que cal comprovar, i no ens n'estalvia cap. Tot plegat saltant d'escenaris contínuament, i fins i tot de temàtica, però sense que això impliqui cap pèrdua per part del lector. Capítols llargs dins dels quals va saltant d'un cantó a l'altre, però que t'ajuden a tenir una idea molt global de tot el que està passant.

Si es busca una novel·la d'acció, aquesta no seria una candidata. Una novel·la negra reposada, interessant pels temes que tracta i com retrata la societat islandesa, profunda en la mentalitat humana i que ens endinsa en una altra manera de treballar de la policia. Personalment n'he gaudit, tot i que el ritme de lectura és lent i potser pot avorrir a alguna gent, però no ha estat el meu cas. Potser és més potent i ben construït el camí, que la resolució final, però en conjunt és un bon llibre que estaria a cavall del gènere negre i la bona narrativa. Tornaré a Indriðason, segur.

Valoració: @@@

dilluns, 2 de gener de 2017

Frases 2016

Com és tradició de la casa, per tancar l'any lector començo el següent fent un resum de les millors frases que he trobat, en aquest cas, en els 40 llibres que han caigut durant el 2016. Com sempre, la frase en qüestió anirà en l'idioma de lectura, i indico el llibre i l'autor. A veure si us fan pensar com a mi, o si trobeu que són encertades.
  • La guerra es un mar de imprevistos, de ella se puede salir victorioso, jamás indemne. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • No amamos a un hijo porque somos padres; somos padres porque amamos a un hijo. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Si vols fer xerrar la gent, no hi ha com simular que ja ho saps tot. (Trajecte final, Manuel de Pedrolo)
  • El més important que s'aprèn a l'escola és que les coses més importants no s'aprenen a l'escola. (De que parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami)
  • El nostre cervell es troba tan a gust amb la coherència que confon "tenir sentit" amb la veritat. (No et refiïs de Peter Pan, John Verdon)
  • La gent en general només espera una cosa de tu: que els retornis la imatge del que volen que siguis. (El lector del tren de les 6.27h, Jean-Paul Didierlaurent)
  • Els monstres rares vegades aparenten el que són. (La vídua, Fiona Barton)
  • Només es pot estimar el que no es pot sotmetre (Nosaltres, Ievgueni Zamiatin)
  • Quan a la gent se li mor algú, diu bestieses. N'hi ha que diuen cafrades per treure ferro a la situació que els sembla que no estan vivint, o perquè és un dels pocs moments en què es perdona tot. (Les generacions espontànies, Mar Bosch)
  • Perdre la vida no és el pitjor que et pot passar. El pitjor és perdre la raó per la qual viure. (Nèmesi, Jo Nesbø)
  • Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida, has de llegir un munt de llibres. (Els millors relats de Roald Dahl, Roald Dahl)
  • En ciència no pots llençar-te a la piscina sense abans haver comprovat que hi ha aigua, i això requereix temps. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • Hem creat el concepte de Déu per poder sobreviure a la incertesa que ens genera tant la nostra mortalitat com el desconeixement del nostre entorn. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • La por tenalla els músculs, obstrueix els pensaments, anul·la les estratègies. (No n'estiguis tant segur, Llort)
Ja només em queda desitjar-vos un magnífic any de lectures, veurem si són prou bones com per proporcionar-me una bona llista de frases. De moment, aquest any començarem amb una lectura freda, molt freda. Som-hi! 

divendres, 30 de desembre de 2016

Herba negra

Autors: Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón 
Editorial, any: Fanbooks, 2016
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 321
Llegit en: Català
Premis: Ramon Muntaner 2016

L'Eva i l'Elies visiten la seva amiga Mariona que està ingressada en una clínica psiquiàtrica a causa d'un trastorn alimentari. Tot fa l'olor melosa de la fada, la planta que està de moda i que s'està convertint en el present estrella per a les persones convalescents. Des de fa una temporada aquesta planta està per tot arreu, però ningú no hi presta cap atenció, és només una planta, oi? Error. Els dos joves estan a punt de descobrir que rere la proliferació d'aquesta herba no només hi ha la selecció natural. Al mateix hospital que la Mariona hi ha ingressat un noi tot pelat i amb clars símptomes de no ser-hi tot. Una topada fortuïta atraparà l'Eva sense remei, alguna cosa l'atreu d'aquell jove estrany, però tornar-lo a veure el dia següent, ajudar-lo a fugir i marxar amb ell serà la pitjor decisió que haurà pres a la vida. Si ja és ben bé que no té sort amb els homes! Però encara no sap en quin infern està a punt de posar-se. 

Alguns dels protagonistes humans d'aquest llibre ja els he anomenat més amunt. El llibre es divideix en capítols que porten els seus noms, segons la perspectiva des de la que s'explica l'escena, i també hi trobarem entrades al blog de l'Eli, des d'on explica al món el que estan vivint (i on alguns blogaires hi fem un cameo, ehem). Però la veritable protagonista d'aquesta història és la fada, en la seva versió més expansiva i controladora. Cal llegir el llibre per descobrir quina influència acaba tenint sobre els humans. Estem davant d'una història fantàstica (en el sentit de fantasia) que farà lluitar els humans contra un enemic molt poc habitual, però que als lectors ens farà reflexionar, de vegades som molt poc conscients del món que ens envolta. La trama és frenètica i hi ha acció i girs en abundància, el llenguatge és planer i col·loquial en els diàlegs, i tot plegat fa que es llegeixi amb molta facilitat i interès per saber com acabarà tot, perquè a mesura que avancen les pàgines la història no fa altra cosa que complicar-se.

El binomi Macip-Garzón ha tingut una estrena força sonada, i a jutjar pel final, no serà l'última vegada que sentirem a parlar de la fada. El llibre enganxa molt i la història, per bé que inversemblant i amb algunes transicions agafades amb pinces, flueix sola i no pots parar de llegir. Encarada als joves per com està escrita, però apta per als més ganàpies que gaudeixin de les històries de terror-fantasia. És un d'aquells llibres que pot fer que un o una jove s'enganxi a la lectura. N'he gaudit força i estaré a l'aguait de les novetats d'aquesta societat.  

Valoració: @@@@

dimecres, 21 de desembre de 2016

A la colònia hidràulica i altres contes

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Pagès editors, 2016
Gènere: Relats
Número de pàgines: 116
Llegit en: Català
Premis: XXIV Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar, 2016

La mort en moltes de les seves vessants és el fil conductor d'aquest recull de tretze relats curts de la polifacètica Sílvia Romero. Així trobem morts anunciades, suïcidis, homicidis, assassinats planificats i tot un seguit de situacions en que la defunció d'algú està assegurada, o ja s'ha produït o s'acabarà produint. Però en els relats no tot és el que sembla, i els autors materials o propiciatoris sovint ens sorprendran amb canvis de perspectiva difícils d'imaginar, i els desafortunats protagonistes de les històries tampoc no sempre són el que semblen. Intriga, terror, fantasia i força misteri, també amb unes gotes d'humor i d'enginy. Contes ben variats amb alguns homenatges a referents literaris i culturals, que ens podrien tenir discutint sobre quin és millor que un altre, de ben segur que cadascú sabria dir quin li agrada o l'esgarrifa més, en funció dels gustos o de les pors. Ja podeu triar!

Els relats d'aquest recull són tots curts, de menys de 10 pàgines, a excepció de l'últim, que dóna nom al llibre, que en té una quinzena i s'atreveix a narrar un futur distòpic on l'aigua és un bé molt preuat. La sorpresa està assegurada en tots ells, i ja t'esperes el gir que et farà encaixar totes les peces que ballen. Tot i que tots tenen elements que atrapen, com és natural, no tots ens arriben per igual, però com deia, segurament cadascú li agradarà més o menys cada conte en funció de com el remou. En alguns casos m'han semblat embrions per a històries més llargues, fins i tot novel·les, se'ls podia treure més suc, però és lloable la capacitat d'explicar bones històries amb tan poca lletra. No seria una escriptura excel·lent, però es deixa llegir i es supleix amb bones idees que et mantenen a l'aguait. La gran diversitat de temes tractats fa també que en alguns casos la història sigui més versemblant que d'altres, i no parlo de l'argument, sinó de la consistència del que s'explica.

Si n'he de triar algun dels tretze, em quedaria amb 'El monitor' o 'Ens coneixem?', el primer per la història, i el segon pel gir que té. També amb 'A la colònia hidràulica', per les idees macabres que exposa. En general he gaudit dels relats, i a més és un llibre molt curtet que es pot llegir d'una tirada, o anar-lo assaborint en petites dosis. Com comentava, de vegades el vocabulari és una mica rebuscat i això perjudica a la fluïdesa, no és llegeix amb l'agilitat desitjada, però ho compensa amb bones històries que mantenen l'interès. Un bon recull, i una autora interessant.

Puntuació: @@@    

dissabte, 17 de desembre de 2016

No n'estiguis tan segur

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Alrevés (crims.cat), 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 295
Llegit en: Català

La setmana no comença gens bé pel sergent Jaume Fuentes, un mosso amb 10 anys d'experiència que s'ha guanyat els ascensos a pols per la seva bona feina. En canvi, el seu bon amic Santi Planes és més despreocupat, bon policia, però s'ha quedat com a mosso ras. Els dos s'hauran d'enfrontar amb un cadàver esbudellat en un despatx de l'Eixample de Barcelona, i el cas no pinta fàcil de resoldre, perquè hi ha pocs indicis que els puguin guiar. El que no saben encara és que això és només la punta d'un iceberg amb arrels molt profundes que per poder mantenir ocultes escalarà en un espiral de violència. Una trama en la que com el títol indica, no pots estar segur de res, i els girs sobtats faran que el color de la història canviï radicalment, quan menys t'ho esperes. Com la vida mateixa, però sempre amb una arma a la butxaca. 

No és fàcil parlar de l'argument d'aquest llibre perquè estem molt acostumats a una estructura concreta quan es tracta de novel·la negra i intriga, però aquí aquesta estructura salta pels aires amb una mena de cadena canviant en la que es van enllaçant diferents escenaris, i allò que teníem per segur queda enrere i va obrint noves perspectives. S'ha de llegir per entendre-ho. No per culpa de l'autor, sinó dels clixés, a estones costa de pair aquesta estructura encadenada, i no només costa de pair, sinó que et fa pujar la mosca al nas, però som injustos i tancats de mires si pensem això, es tracta d'una trama trepidant i absorbent portada amb molta mestria. Comença com una novel·la negra clàssica, però acaba sent tota una altra cosa. Hi trobem algunes d'aquelles biografies dels personatges marca de la casa, intriga, sicaris, corrupció, doble joc, perversió i sang, molta sang. No li costa a en Llort pelar-ne una bona colla a cada llibre, si s'escau.

He trigat força temps a llegir el llibre, però novament, no perquè costi, sinó perquè no en tinc, de temps. És complex i està ben escrit, no és que sigui lleuger, però passa bé, i la història té una mica de tot. M'hauria agradat poder-lo llegir més seguit. M'ha agradat més que 'Sota l'asfalt', i així em torno a congraciar amb un autor que ja he dit altres vegades que és dels millors que tenim actualment a casa nostra. Se la jugava amb una segona decepció seguida (decepció petita, senzillament 'Sota l'asfalt' em va semblar pitjor que els altres), però no m'ha fallat. Ara em toca esperar pacientment a una nova entrega. Així com dic sovint que ens empassem allò que ens fan empassar només perquè són autors d'aquí, amb Llort tinc sensació d'estar llegint un molt bon escriptor que sap com mantenir-te arrapat al llibre, sense vendre't sopars de duro. Si us agrada el gènere negre, però sense clixés, jo no m'ho pensaria dues vegades.

Puntuació: @@@@

diumenge, 27 de novembre de 2016

Curs de feminisme per microones

Autora: Natza Farré
Editorial, any: Ara llibres, 2016
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Conec la Natza Farré per les seves aparicions al Punt.cat i per ser la veu del programa de manualitats 'Ja t'ho faràs!'. En els dos casos em va fer gràcia el seu humor i la seva agudesa en els comentaris. Quan vam saber que treia aquest assaig feminista a casa ens va cridar l'atenció i vam comprar-lo per llegir-lo. El feminisme 'està de moda', i al meu voltant és tema de conversa sovint. Quan dic que està de moda que ningú s'ofengui, vull dir que està molt vigent i que actualment molta més gent se'n fa ressò. Aquest volum tracta de manera distesa i planera una gran quantitat de temes que van de les diferències i la discriminació que pateixen les dones, fins a la violència masclista, passant per la perpetuació de rols a la nostra societat. Està organitzat com un curs amb diferent nivells de dificultat, i amb anotacions i apunts que exemplifiquen la temàtica que es tracta en cada moment. Una bona manera per obrir els ulls a més d'una, i a més d'un.

L'estil del llibre fa que sigui fàcil de llegir, però no deixa de ser assaig, així que no estem parlant d'una lectura per passar l'estona. Al contrari, tot i els tocs d'humor se'ns planteja una realitat molt dura, i que no és per prendre a conya. Aquests tocs d'humor, per cert, van de més a menys al llarg del llibre, de la mateixa manera que augmenten els nivells de dificultat del curs. Sembla que el text va dirigit a dones, perquè de vegades les interpel·la directament, no només perquè faci servir el femení genèric més del que estem acostumats, o potser el fa servir també en això. Però penso que és bo que els homes no se sentin intimidats per una lectura així, a nosaltres més que a ningú ens convé comprendre com es veu el món des dels ulls de les dones, com d'injust pot ser, i en les nostres mans està revertir la situació, i saber que no ens hem de ficar allà on no ens demanen.

La meva parella, que el va llegir abans que jo, em va advertir que algunes coses no m'agradarien, perquè no sempre combrego amb totes les tesis feministes, ni ella tampoc. No estic d'acord amb tot el que diu el llibre, és clar, però tampoc he trobat res que m'hagi tirat enrere de seguir llegint, com de vegades em passa quan escolto algunes feministes que només se saben el manual, però no tenen cap fons. Cap home no s'hauria de tirar enrere amb el que diu el llibre, i com a molt podria dir que en alguns casos parla de problemes que afecten als dos sexes, no només a les dones, i en aquests casos a tothom li és igual que els homes també ho patim. Però la immensa majoria de fets que exposa el llibre cal reconèixer que són veritat, i cal combatre'ls. És una bona lectura per entendre millor aquesta lluita, que hauria d'interessar tothom. Tracta una gran varietat de temes, i potser per aprofundir ens caldran altres llibres o altres converses, però és una bona revisió general sobre feminisme.

Puntuació: @@@

dissabte, 19 de novembre de 2016

L'increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d'IKEA

Autor: Romain Puértolas
Editorial, any: Rosa dels vents, 2014
Títol original, idioma, any: L'extraordinaire voyage du fakir qui était resté coincé dans une armoire IKEA, francès, 2014
Gènere: Humor
Traductora: Mireia Alegre
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

Quan ets faquir, la gent et respecta molt al Rajasthan. Encara que siguis un estafador i tots els teus dons els aconsegueixis gràcies a tramposos trucs de màgia. En Dhjamal Mekhan Dooyeghas és molt bo fent-se passar per algú que s'alimenta de cargols i que es clava objectes punxeguts a la llengua, i per això la gent del seu poble fa una col·lecta per poder-lo enviar a Paris, a comprar l'últim model de llit amb punxes que fabriquen a IKEA. A occident els seus trucs no li serveixen per enganyar el taxista que el porta de l'aeroport a l'IKEA més llunyà que coneix, però potser sí per encaterinar una franceseta que fa cua al restaurant. Com que no té diners per permetre's un hotel, i a més se'n torna el dia següent cap a casa amb el llit de punxes sota el braç, decideix passar la nit a IKEA, en una d'aquelles sales d'estar pre-muntades. Fins que de manera inesperada apareix el director del centre amb una legió de tècnics per canviar l'exposició. Com que en Dhjamal no vol que el descobreixin, s'acaba tancant en un armari. Però potser hauria estat millor que el trobessin... 

L'estil d'aquest llibre recorda inevitablement a 'L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra' i als altres de Jonas Jonasson (l'humor, els capítols curts, els salts d'escenari i de perspectiva...), però sense context històric. Sí que explica, però, algunes situacions de molta actualitat, com el drama dels refugiats i la immigració il·legal. És un llibre d'humor molt poca-solta, perquè la història no té ni cap ni peus, però és divertit i passa molt bé, perquè està escrit amb un estil àgil i sense complicacions. Que a estones es posi seriós explicant alguns drames actuals és el que el desequilibra, se'n va massa als extrems, si la trama fos una mica més versemblant potser no desentonaria tant quan després ens parla d'immigrants que passen fronteres d'amagat. Tampoc m'ha semblat especialment satisfactòria l'evolució del personatge, al principi aconsegueix resultar força graciós, especial. Però es va tornant vulgar.

Com passa molts cops amb els llibres d'humor, i d'altres tipus, sol anar de més a menys. Comences bé, i les bromes i situacions absurdes et fan gràcia, però mica en mica t'hi acostumes i perd l'empenta i el ritme de lectura també, fins el punt que se t'acaba fent una mica llarg, no perquè ho sigui, sinó perquè ja no llegeixes amb aquelles ganes inicials. Per tant, mala impressió final, però tampoc s'ha d'oblidar que et fa passar una bona estona, sobretot a les primeres parts. Recomanable com a lectura lleugera entre altres llibres més profunds o llargs.

Puntuació: @@

dimecres, 9 de novembre de 2016

Un monstre em ve a veure

Autor: Patrick Ness
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016 (3a edició)
Títol original, idioma, any: A monster calls, anglès, 2011
Gènere: Juvenil
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 214
Llegit en: Català

Aquest no és el monstre que esperava en Conor O'Malley, però no hi ha dubte que el teix del jardí convertit en figura humana i malèfica fa la mateixa por. La seva mare està malalta, i el tractament no s'acaba mai. Ell cada nit té un malson terrible, i també hi apareix un mostre, però no és aquest que el mira des de fora la finestra. El teix no es mou per qualsevol cosa, ha de tenir un motiu, i insisteix que ha estat en Conor qui l'ha cridat. Des de llavors, gairebé cada nit visita al noiet de 13 anys, sempre a les 00:07 de la nit. La vida del jove s'esfondra per moments, i només falta que la seva àvia vingui a tenir-ne cura. Si fins i tot el seu pare ve dels Estats Units, i no és ni nadal ni el seu aniversari. El monstre acaba sent gairebé un suport per en Conor, tot i que li fa por. Ell sap la veritat, però no la vol dir. Potser el monstre el podrà ajudar.

La gran tirada que ha tingut la pel·lícula (que no he vist) basada en aquest llibre, m'ha portat a llegir-lo. Em semblava un argument interessant, tot i que me'l pintaven com a molt dramàtic. El primer que crida l'atenció del volum és l'edició, que incorpora il·lustracions esfereïdores en blanc i negre a càrrec de Jim Kay. Un bon encert per part de la gent de Sembra mantenir-les. Es tracta d'un llibre curt i que se centra bàsicament en l'acceptació de la pèrdua per part d'un adolescent de 13 anys, totes les dificultats que li comporta interiorment i la relació amb el seu entorn. Un llibre molt psicològic que descriu de manera figurada com ho viu aquest nano, i ens sap posar en la seva pell. Es llegeix amb molta fluïdesa i podem sentir perfectament l'angoixa de la situació d'en Conor.

Per com està explicada la història, entenc que l'adaptació cinematogràfica hagi fet fortuna. Els efectes visuals que et permeten imaginar tant el text com les il·lustracions han de quedar molt bé a la gran pantalla. És un bon llibre, encara que el que explica és trist i angoixant, i et pot deixar una mica de mal cos. Però també retrata una realitat dura que és difícil d'entendre si no la vius, i aquí ens hi aboquen de ple. El qualificaria de juvenil, però també pot deixar tocats als més grans i és que hi ha experiències a la vida que mai s'és prou gran per no patir. Per cert, la història està basada en una idea de la desapareguda Siobhan Dowd, i així ho destaca l'autor. Doble feina: descobrir-los a tots dos.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 de novembre de 2016

Ramón y Cajal

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

Santiago Ramón y Cajal és un dels dos únics premis Nobel científics que es pot atribuir España, un bagatge molt pobre comparat amb altres països que sempre s'han pres més seriosament la ciència com França o el Regne Unit. Cajal, que de ben jovenet no tenia cap interès per la medicina i encara menys per la recerca, va acabar sent una gran eminència a nivell mundial en el camp de la neurociència. Però la seva vida no va ser un camí de roses, com tampoc no va ser de pel·lícula, malgrat els seus èxits. Un personatge amb les seves llums, però també amb les seves ombres, en part pel marc històric en el que va viure, a les acaballes del segle XIX i principis del XX, però també perquè era així, fet i deixat estar. En aquesta biografia sui generis coneixerem una mica més el personatge i la persona, la influència de la seva família, la seva obsessió per la histologia i la seva manera de pensar, i a més ho farem en paral·lel a la situació actual de la ciència i els que la treballen cada dia.  

El llibre és una biografia, però en realitat són dues, ja que coneixerem tantes coses de la vida d'en Cajal, com del mateix Salvador Macip, l'autor. Sobretot a la primera part, es busquen paral·lelismes entre les dues figures, ja que el Nobel va ser un exemple a seguir per l'autor. El que hi trobarem sobretot, però, són reflexions sobre la ciència i la recerca, sobre la manera de fer-la, i de com es vivia en l'època de Cajal i ara, de manera que podríem dir que el llibre és mig biografia i mig assaig. La narrativa és molt planera i no atabala gens ni mica amb dades i més dades sobre el personatge, ens el presenta de manera molt humana i no estalvia explicar els trets menys agradables del seu caràcter i personalitat. La part més reflexiva és interessant perquè la gent conegui una mica com és la ciència per dins, de primera mà.

Tot i que no sóc gens aficionat a les biografies, coneixent l'autor ja podia imaginar que aquesta no seria gens tòpica, i com que a més el protagonista era un científic del qual en sabia poc, de seguida em va atreure la idea de llegir-lo. L'he llegit força ràpid i amb interès, i he de dir que el que menys m'ha agradat del llibre... és en Cajal. No m'ha caigut especialment bé. He trobat a faltar que es parli més en detall de la seva obra, perquè la vida mira, però si l'home és important, és pels seus avenços, i penso que no es detallen prou. Les reflexions m'han interessat més perquè el científic és un món que conec, i crec que és bo que la gent el conegui també. S'acaba tornant gairebé un llibre de filosofia. En general, he de dir que m'ha agradat, i ho dic sincerament, però com que no era el que esperava trobar-hi, m'ha deixat un sabor una mica agredolç, sóc maniàtic amb aquestes coses. A la part que més m'ha interessant no li calia Cajal per a res. Intentant valorar-lo sense idees preconcebudes, és un bon llibre de divulgació, d'agradable lectura i a l'abast de tothom. Més apte fins i tot per no iniciats en la matèria.

Puntuació: @@