dimecres, 19 de setembre de 2018

Istanbul Istanbul

Autor: Burhan Sönmez
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Istanbul Istanbul, turc, 2015
Gènere: Narrativa
Traductors: Pelin Dogan i Miquel Saumell
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

En una cel·la d'una presó d'Istanbul s'apleguen quatre dissidents que han estat capturats i reben tortures. No es coneixien d'abans, però les hores compartides en aquest espai minúscul, les penúries i les condicions d'insalubritat, els converteixen en els millors amics que han tingut mai. Tots tenen la seva pròpia història, els motius pels quals estan allà, però no és massa segur compartir-los. En canvi, passen els dies explicant-se contes, acudits, enigmes i tot allò que els passa pel cap per fer passar el temps entre una sessió de tortura i la següent. Fins i tot imaginen que són fora, que munten banquets i amb el pensament viatgen lluny. L'estudiant Demirtay, el Doctor, l'Oncle Küheylan i el Barber Kamo són els nostres protagonistes, tots ells molt diferents, però inevitablement units per un destí que no sembla que els hagi de ser gens favorable.  

El llibre es divideix en 10 dies consecutius i cadascun d'ells ens l'explica un dels protagonistes. El text salta constantment de la penosa situació que viuen en el present fins als contes, records i reflexions sobre l'Istanbul 'de dalt', fins a tal punt que de vegades costa saber què és ficció i què realitat. No és un llibre amb un argument canònic, relata la difícil existència diària de quatre presos que conversen i miren de fer-se la vida una mica més senzilla. Mica en mica anirem descobrint detalls de la seva vida anterior, els seus anhels, les pors i també les seves impressions sobre Istanbul, una ciutat que estimen molt. L'escriptura és planera, però també poètica, a estones. No és senzill de llegir, sense tenir en compte que en alguns punts descriu tortures que poden resultar desagradables per algú.

Arriscar-se a llegir sobre aquests temes, sobre realitats tan allunyades i diferents de la pròpia, però que alhora retraten esdeveniments malauradament realistes és sempre una incògnita. Pots trobar un text que et meravelli i et sorprengui, o potser no arribes a connectar amb el que s'hi explica. Em temo que amb aquest 'Istanbul Istanbul' m'ha passat una mica això, no m'he acabat d'identificar amb els personatges ni a entrar en la història. Potser sóc d'arguments més clàssics i m'has semblat que els contes i vivències que s'hi expliquen eren massa inconnexos, sense seguir un fil que pogués seguir. És cert que les incògnites es van resolent, però també en queden moltes a l'aire. El meu ha estat un problema més aviat d'interès, perquè no es pot dir que no estigui ben escrit i que no aporti una visió mínimament optimista d'una de les situacions més terribles que he llegit en un llibre, però ja se sap que quan no entra, no entra. Tot s'ha de dir que no conec la ciutat, potser això m'ha posat les coses més difícils.

Impressió general: @@

diumenge, 9 de setembre de 2018

And then there were none

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Harper Collins, 2003 (publicat per primer cop el 1939
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 250
Llegit en: Anglès

Deu estranys es dirigeixen cap a un allotjament de luxe situat en una illa a una milla de la costa a la que només s'hi pot arribar en barca. A tots ells els ha arribat una invitació apel·lant a una antiga coneixença amb l'amfitrió U. N. Owen o amb algú proper. Res els fa sospitar que hi ha gat amagat fins que estan tots junts però el tal Owen no apareix per enlloc. La mateixa nit d'arribar, mentre sopen, salta una estranya gravació que recita un crim que van cometre cadascun d'ells i que la justícia no va ser capaç de condemnar. La gravació els adverteix que pagaran finalment pel que van fer. Al principi no s'ho prenen seriosament, però efectivament comencen a caure l'un darrere l'altre. A l'illa no hi ha ningú més, per tant l'assassí ha de ser un d'ells, i això encara fa més por. Com s'ho faran per sortir-se'n? Estan tots en mans d'un maníac, però qui de tots ells és?

Com la mateixa autora adverteix abans de començar l'obra, aquest llibre conté una dificultat afegida per no aixecar la llebre abans d'hora i aconseguir que no siguem capaços d'endevinar, com és habitual, qui és el culpable. A fe que se'n surt sorprenentment bé. Aquesta és una de les històries més clàssiques d'Agatha Christie que aquí es va traduir com a 'Deu negrets' per una cançó infantil que va enrere i cada cop n'hi ha menys. En realitat, a la versió original eren soldadets. Tots els personatges són de casa bona però tenen secrets a amagar. Com sempre, ens hi trobarem molts esdeveniments que no sabem com poden haver passat, l'assassí és molt metòdic i clava tots els temps i escenaris. Com sempre també, anirem sospitant d'un o altre a voluntat de la Christie, que es divertia prenent-nos el pèl i ho aconseguia sense problemes. Té molt mèrit jugar amb uns paràmetres tan acotats i sortir airosa. 

No sé si és perquè l'he llegit en versió original, però potser aquest és el llibre d'Agatha Christie que més m'ha agradat. He de dir que les traduccions de la mítica col·lecció del Molino són execrables i el llenguatge tan quico que fan servir tiren enrere a qualsevol. En anglès no ho he notat tant, segurament perquè no tinc prou nivell, però m'he pogut centrar en la història i és molt bona, misteriosa i intrigant. Una trama que segur que té moltíssimes versions més modernes i si no les hauria de tenir. L'escenari i el plantejament són molt originals i estan molt ben resolts, encara que, com sempre, l'autora hi posi una mica d'inversemblança, que si no no seria ella. L'he llegit més a poc a poc del que es mereix per l'idioma, però ho he passat bé llegint-lo i això és el que compta. Quina imaginació tenia aquesta dona!

Valoració: @@@@

dimecres, 29 d’agost de 2018

Cada set onades

Autor: Daniel Glattauer
Editorial, any: La Campana, 2010
Títol original, idioma, any: Alle sieben Wellen, alemany, 2009
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Gala
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

Ha passat un temps prudencial des que l'Emmi Rothner i en Leo Leike van perdre el contacte. Havien mantingut una intensa i emotiva correspondència via mail que no s'havia acabat de materialitzar mai, molts condicionants impedien que els dos fessin els passos necessaris i aparentment tan desitjats. Però s'enyoren i l'Emmi decideix tornar a contactar. Inicialment es troba amb una resposta automàtica del correu del seu amic i es tem el pitjor, però finalment en Leo li respon i aquí recomença la seva història en comú. No poden estar junts, però separats tampoc. En aquesta segona part de Contra el vent del nord els protagonistes traspassaran la pantalla de l'ordinador per acabar-se trobant, allò que els feia tanta por. Es decebran mútuament en veure's? S'agradaran? Farà això que perdin l'interès l'un en l'altra? Els caldrà ser valents o honestos, no és gens fàcil jugar-s'ho el tot per tot per algú que no has vist mai i de qui només coneixes les paraules escrites a través del correu electrònic.

El primer que penses quan ja portes unes quantes pàgines d'aquest 'Cada set onades' és que la continuació era innecessària, que la història de l'Emmi i en Leo es podria haver acabat a 'Contra el vent del nord. Però no ens agraden els finals agres: ens cal un final feliç. Mica en mica la història remunta i es posa al nivell de la primera part. Història que, com en aquella ocasió, es construeix íntegrament a través de correus electrònics creuats, alguns de llargs, d'altres de poques paraules. Hi ha trobades entre els protagonistes, però mai els veurem parlar, sempre coneixerem només els mails anteriors i posteriors. Les converses són enginyoses, múrries, punyents, intel·ligents i de vegades fins i tot patètiques. Hi ha retrets i enrabiades, els sentiments estan sempre a flor de pell, però segueix sense ser una trama excessivament ensucrada, de manera que atrapa i et va interessant el que passa a cada protagonista i el que els passa en comú. Es pot seguir jugant a veure quin dels dos fa més ràbia, perquè com ja passava al primer llibre, si es diguessin les coses pel seu nom no hi hauria història per explicar. Però s'entén que no siguin massa directes i que els costi tant comunicar-se fàcilment.

Si el primer llibre ja va ser una grata sorpresa, perquè n'esperava poc, aquest segueix la mateixa línia. Fan bo de llegir i atrapen per aquesta manera original d'exposar la història, tan limitant de vegades, però atractiva per les possibilitats que dóna també. Un llibre fàcil i que es llegeix molt ràpidament, arregla el sabor agredolç del final del primer llibre i així es tanca el cercle. Ideal per llegir a la platja i si us agraden les històries d'amor una mica enrevessades. No he vist cap altre llibre d'aquest autor disponible, però si n'arreplego algun no descarto seguir-lo llegint.

Valoració: @@@

dilluns, 27 d’agost de 2018

Apleganúvols

Autora: Gemma Barberan
Editorial, any: Proxima (autoedició), 2018
Gènere: Relats
Número de pàgines: 109
Llegit en: Català

El llibre que ressenyo és una miqueta especial. És molt curtet però consta de tres parts, la primera de les quals conté micro-contes curts d'imaginació variable, segons la terminologia de la mateixa autora. Històries que són en molts casos reflexions o que fan reflexionar, amb finals inesperats i on la filosofia i la mitologia hi juguen sempre un paper important. La segona part són retalls autobiogràfics, alguns ja publicats en el blog de l'autora i d'altres inèdits, tots ells moments que van marcar la seva vida, com ara el naixement de la seva filla Sara. Aquí la filosofia també hi juga un paper. Finalment, una darrera part que és un recull de frases de la Sara i converses familiars que són d'allò més entranyables. Aquest és el primer llibre en solitari de la Gamma Barberan, que a la catosfera coneixem amb el nom de Gemma Sara.

Aquesta no serà una ressenya com les habituals però sí que diré unes quantes coses sobre el llibre. La majoria de relats o vivències són de format curt, gairebé posts. Estan molt ben escrits i exposats, cosa que no és cap novetat pels que seguim el blog 'Truquem al Gegant del Pi?'. Els relats són imaginatius, tot i que algun em sembla que no l'he acabat d'entendre. Però he de dir que a mi em costa llegir en paper el que trobo en els blogs. Per mi són dues parts molt diferenciades del meu entreteniment: llibres i blogs. Així com no vull trobar posts llarguíssims i bíblics, tampoc no vull trobar un blog quan llegeixo un llibre. Manies que té un. Vull dir amb això que no m'ha agradat? No. És agradable de llegir i algunes històries ja les coneixia. Alhora podem conèixer també una vessant més creativa de la Gemma, però em cal una mica més, relats més treballats, més bastits i amb més context. El que trobem en aquest recull són embrions d'històries que podrien créixer i esdevenir bons relats, i com que té una bona lletra, no dubto que pot aconseguir escriure aquests bons relats. Per això espero que no deixi d'escriure, que s'hi dediqui amb ganes, perquè d'aquí en poden sortir coses més grans, segur que sí.

dijous, 23 d’agost de 2018

La rebel·lió dels animals

Autor: George Orwell
Editorial, any: La Butxaca, 2016 (tretzena edició)
Títol original, idioma, any: Animal Farm, anglès, 1945
Gènere: Distòpia
Traductora: Marc Rubió
Número de pàgines: 140
Llegit en: Català

A la granja dels Jones els animals estan tips de ser esclaus i que els maltractin a canvi de res. El porc més ancià, en Major, un dia té un somni i reuneix tots els animals de la granja per explicar-los-el. Es rebel·laran contra l'home, prendran el control del mas i viuran autònomament del seu treball, en comunitat i amb igualtat. En Major no trigarà a morir, però els seus deixebles Napoleó i Snowball continuaran la seva obra i els animals del Mas Pairal prendran el control, faran fora els humans i el nou Mas dels Animals serà tal com somien. Tots els animals són iguals, aquest és un dels principals manaments que tenen, però de seguida es veurà que alguns són més iguals que d'altres. Els porcs cada cop manen més i modifiquen la realitat i els records de la resta d'habitants del mas, que malgrat tot hi confien. Aviat descobriran que el poder corromp, i que ni tan sols els animals se'n salven.

Quan pensem en Orwell és fàcil que ens vingui al cap el 1984, però aquest llibre és tant o més esfereïdor que aquell i té algunes peculiaritats que fins i tot fan que el superi. Els protagonistes són animals, però de seguida hi reconeixerem comportaments humans, manipulació de la informació i de l'opinió, la set de poder, els vicis... L'autor la va concebre com una sàtira de l'estalinisme i es val d'una distòpia comandada per animals per mostrar-nos les bones intencions inicials i com es corrompen fins a quedar-se com estaven abans. És un text curt i punyent i amb marcat caràcter crític. Si ve a '1984' l'escriptura de l'autor em va semblar feixuga, aquí és molt més directa i s'estalvia qualsevol tipus de palla. Per això es llegeix ràpidament i amb una esgarrifança perpètua, no surts d'una situació dolorosa que ja estàs a la següent.

N'havia vist l'adaptació en dibuixos animats i per això recordava força de què anava, però m'ha agradat molt llegir-lo i refrescar els detalls. La veritat és que si '1984' és de lectura obligatòria pel que explica, aquest llibre no m'ha semblat menys, al contrari. És el viatge més bèstia possible a la condició humana, un cop de puny constant a la boca de l'estómac. I un cop més, un llibre que passa dels 70 anys i que és molt fàcil d'extrapolar a la situació actual que vivim. Si no l'heu llegit ja, no el deixeu passar, és curtet i no us traurà massa temps Val la pena.

Valoració: @@@@

dimecres, 15 d’agost de 2018

Balanç fins a la matinada

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Selecta, 1963
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 316
Llegit en: Català
Premis: Sant Jordi 1962

Les coses a casa d'en Rogeli no estan bé. Ja és gran, fa uns anys que va deixar la fàbrica, els seus tres fills ja fan la seva i la relació amb la seva dona no pot ser més freda i distant. Com que ja no treballa, es veu obligat a fer tota mena de feines de casa sense protestar i a deixar-se tractar com un drap brut pels de casa. Com és possible que hagin arribat a aquesta situació? Si ell era el senyor de la casa, l'amo. Com s'ha pogut degradar tant. Emparat per la solitud de la seva cambra, una nit es posa a recordar esdeveniments de la seva vida que l'han portat fins al moment actual, en el que ja no es reconeix ni a ell mateix. A mesura que va retrocedint en el temps, serà conscient d'aquells moments crucials que el van fer anar cedint terreny i perdre el respecte dels seus. Fins quan es remunten els greuges? Té tota la matinada per pensar-ho.

El llibre explica, en capítols llargs, els moments clau que han portat en Rogeli, un home miserable i pocapena, a la situació actual, retrocedint en el temps en un període que va de 1953 a 1913. Ens posarà molt en situació per arribar a un fet culminant que va marcar un abans i un després en el respecte que li tenien. Malgrat que no es pot negar la impagable prosa de Pedrolo i una gran capacitat imaginativa, el llibre es fonamenta sobre els pilars del masclisme més recalcitrant, de manera que per més que mostri a la Rosa, la dona d'en Rogeli, com un ogre, en realitat aquest llibre no podria escriure's en l'actualitat, ja que l'imaginari col·lectiu ha canviat molt i la majoria d'actuacions i idees d'en Rogeli tampoc no serien acceptables. Més enllà d'això, en ser una primera edició el vocabulari també està molt desactualitzat, va ser escrit a finals dels anys 50 i es nota. Tot i així, la història és molt realista i ben explicada, un llibre sòlid i ben pensat, amb aquest plantejament original d'un home fent memòria en sentit temporal invers. El penalitza el context, però no pas l'execució.

El llibre se m'ha allargat per diversos factors. Un d'ells per l'edició antiga amb lletra minúscula i atapeïda. També és molt descriptiu i detallat, i això de vegades costa d'empassar. Em va costar una mica entendre de què anava la pel·lícula, però quan me'n vaig adonar va pujar enters. Sense fer-se pesat, costa una mica de llegir, però ja dic que té un plantejament original i està ben trobat. La capacitat de descriure la realitat del moment per part de l'autor és molt notable, tot i que sigui una realitat que no ens agrada. No és que el patriarcat i la masculinitat ferida no existeixin avui en dia, però aquí ens els mostra tan explícitament que et fa arrufar el nas més d'un cop. Reconec que aquest autor no m'apassiona tant com a alguna de la gent d'aquí, però no tanco la porta a anar descobrint la seva extensa bibliografia. A més, ara és fàcil, que han reeditat unes quantes obres seves en motiu del centenari del seu naixement!

Valoració: @@ i mitja

dijous, 2 d’agost de 2018

Montecarlo

Autor: Peter Terrin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: Monte Carlo, neerlandès,2014
Gènere: Narrativa
Traductora: Maria Rosich
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

Està tot a punt perquè comenci el gran premi de Montecarlo. Els pilots ja estan a la graella de sortida i els mecànics fan els darrers arranjaments perquè la carrera més mítica del campionat surti rodada. Però encara falta la cirereta: la diva. La Deedee es passeja pel paddock davant de l'admiració de tothom, se sap estimada i admirada. De sobte creua la mirada amb el Príncep de Mònaco que l'esguarda des de la seva llotja. La jove actriu es disposa a creuar la pista per anar-lo a trobar, però en aquells moments el cotxe que té més a prop explota amb una gran deflagració. Per sort per la Deedee, un mecànic de l'equip Lotus, en Jack Preston, que està meravellat de tenir-la tan a prop aconsegueix interposar-se entre ella i les flames i li salva la vida a canvi de patir cremades de molta gravetat. Però això a ell li és igual: és l'heroi que ha salvat la diva! Amb l'explosió ningú no ha pogut veure qui ha salvat l'actriu, però en Jack està segur que ella ho sap i que tard o d'hora el seu reconeixement arribarà. Segur, segur que arribarà.

Aquesta història situa l'acció a l'any 1968 i tot el que s'hi explica fa referència a aquell marc històric, tot i que l'arrel del llibre l'hem de buscar en la necessitat de reconeixement que mostra en Jack Prestoni aquest fet és atemporal. Se sap un heroi, ha sacrificat la seva salut, gairebé perd la vida, i tot i que és un home humil i treballador que no busca soroll, es creu mereixedor de notorietat, o si més no d'un agraïment públic per part de la Deedee. A mesura que avança la història i es va recuperant, tindrà dubtes sobre si arribarà, però ell hi segueix confiant. Està escrit a capítols molt curts i això en facilita la lectura, que ja és àgil per ella mateixa. De vegades és tan important el que diu com el que calla. L'autor dibuixa molt bé els personatges i sap fer-los servir, tot i que a algun d'ells no li he acabat de trobar el sentit, però probablement m'ho hagi perdut.

És el segon llibre que llegeixo de Terrin i sé que me n'he deixat algun pel camí. Mentre anava llegint pensava que potser valdria la pena recuperar-los i explorar una mica més la seva obra. És un bon autor que treu suc de situacions molt concretes a partir de les quals és capaç de bastir tot un relat i de fer-nos qüestionar moltes coses. Potser no el posaria en l'excel·lent, però sí que es mereix el notable en les dues obres que li he llegit, ja se sap que també cal rodatge amb un autor per acabar-li de veure les virtuts, en canvi els defectes es veuen abans. Poques fissures aquest Montecarlo, poc a criticar-li, tret de la impressió general que deixa, que serà diferent en cadascú. En mi, suficient per obrir la porta a noves lectures seves.

Vaoració: @@@

divendres, 27 de juliol de 2018

Permagel

Autora: Eva Baltasar
Editorial, any: Club Editor, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

La protagonista de Permagel no està gaire centrada. Com la terra dels pols que no es desglaça mai, és pràcticament impossible travessar la gruixuda capa de protecció de la que s'ha envoltat. Va estudiar Belles Arts però no s'hi ha dedicat i només li agrada la lectura i estar aïllada del món. I el sexe, és clar. El sexe li agrada molt. Ja de ben joveneta va saber que era lesbiana i des de llavors ha viscut tot tipus d'experiències, fins i tot l'amor a trucat a la seva porta, però ella no l'ha deixat entrar. Només és capaç de pensar en la mort. Ha decidit que se suïcidarà, però no sap encara com, ni quan. La seva vida és un garbuix i vol acabar amb ella, s'auto-castiga tan com pot i no entén el món que l'envolta. Tot i així, la providència és capritxosa, i si ella no té intenció de cuidar d'ella mateixa, la pròpia vida s'entossudeix a no deixar-la anar.

La història de la protagonista sense nom de Permagel està explicada a retalls i a capítols curts. Anem fent salts a través de moments importants de la seva vida que expliquen com és ella, encara que el moment vital que viu en el present només el coneixerem al final. L'escriptura sembla a raig, deixant anar tot el que li passa pel cap, sense filtres de cap mena, amb la qual cosa aborda temes diversos sense censura i parlant-ne amb naturalitat. Com a exemples més importants, la mort i el sexe lèsbic s'emporten bona part del text, però també hi tenen cabuda la maternitat, l'adolescència o les relacions familiars entre molts altres. Però que sembli escopit a raig no vol dir que no estigui escrit amb un llenguatge molt cuidat, ple de metàfores i tota mena de figures literàries, poètic. Com que no té filtres, s'ha de llegir amb la ment una mica oberta, però si no som fàcils d'escandalitzar passa ràpidament i es pot llegir gairebé d'una tirada.

Tenia molta reticència amb aquest llibre perquè n'he llegit crítiques molt positives, però coneixent les temàtiques que tracta pensava que no aconseguiria interessar-me i no volia ser jo el que en parlés malament. Per sort, la sensació que m'ha deixat és majoritàriament bona, una grata sorpresa. Està molt ben escrit i és àgil de llegir, tot i que el que explica no és fàcil ni agradable. Tampoc no té una trama clara i canònica, però això no impedeix construir-te el personatge i que t'atrapi el que vas coneixent. Tot plegat superava les meves expectatives, però mentre arribava al final em preguntava si voldria llegir més llibres d'aquesta autora, i no ho tenia clar. Però un cop enllestit, l'edició t'informa que aquest volum és només el primer d'una trilogia, i penso que sí, que val la pena saber com continua, tant per com acaba aquest, com perquè penso que l'autora s'ho val.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 22 de juliol de 2018

Informe urgent des dels escons 4 i 5

Autors: Albano Dante Fachín i Àngels Martínez Castells
Editorial, any: Pol·len, 2018
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Des de fa anys Catalunya viu moments polítics molt intensos, molts dies històrics, moltes jugades mestres, però massa sovint costa d'entendre què està passant, especialment en matèria de política parlamentària. És complicat saber què va passar en les dates prèvies al referèndum del primer d'octubre de 2017 i per què alguns partits encara retreuen els fets del Ple del 6 i 7 de setembre de l'any passat, entre d'altres coses. Un altre moment estrany i sorprenent va ser quan el grup de 'Catalunya Sí que es Pot' es va trencar per la meitat en directe amb tot el país pendent d'aquell Ple. Aquesta és una de les pedres angulars que motiven el llibre que ressenyo, escrit per dos dels protagonistes que posen de manifest les diferències entre el seu partit d'aquells moments, Podem, i l'altra facció de la coalició, Iniciativa. Les desavinences i enfrontaments interns van portar a uns a ser aplaudits pels partits sobiranistes i als altres pels impulsors del famós article 155.

No llegeixo gaire sovint no-ficció, i segurament aquest és el primer llibre sobre política que ressenyo al blog, però els dos autors d'aquest informe s'han guanyat el meu respecte i la meva admiració, així que em va atreure aquest llibre pel que tenien per explicar-nos. A més, vaig tenir l'oportunitat d'anar a una presentació i encara em va atreure més. I la veritat és que no em penedeixo d'haver-lo llegit, s'hi expliquen coses molt interessants de la legislatura passada, aquella que va acabar amb les eleccions del passat 21D. Moltes són interioritats del grup parlamentari de CSQP, considero que és molt bo que se sàpiga com funcionava aquell aiguabarreig que no comptava ni amb el suport de la cúpula dels Comuns. També hi ha moltes reflexions sobre els moments que van canviar la història del nostre poble, tant al Parlament com als carrers. És una visió de part d'algú que no es defineix com a independentista, però sí que persegueix una societat més justa i més igualitària, que és el que persegueix bona part del sobiranisme. Un nou país per canviar les coses, no per cometre els mateixos errors.

En moments com l'actual que l'interès per la política està molt estès, aquest és un document que pot interessar i pot ajudar a entendre uns mesos cabdals que han canviat la història per sempre. Cert que és la visió d'un perfil ideològic concret, però he de dir que m'hi identifico força i que les explicacions de l'Albano i l'Àngels els fan propers i compromesos amb la lluita de baix cap a dalt, sense deixar mai de banda la gent, cosa que els ha portat a deixar les formacions on militaven. És un llibre de política, de parlamentarisme i d'ideologia, amb molta reflexió i amb transcripcions integres de discursos i intervencions. Per això no és una lectura que es pugui recomanar alegrament, cal posar-hi interès. Però val a dir que està escrit de manera força planera i entenedora, amb alguna excepció en la que l'explicació es complica i costa una mica més, però no es fa pesat. No m'ho agafaré per costum, però llegir aquesta mena de llibres de tant en tant pot estar bé, sobretot si expliquen coses que no trobaràs al mitjans de comunicació.

Valoració: @@@