diumenge, 24 de juliol de 2016

Missió (gairebé) impossible

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2016
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La tercera entrega de 'Sóc un animal' comença allà on es va acabar 'La fàbrica podrida', però l'Arman i el seu inseparable lèmur Timurtz no trigaran a tornar-se a embolicar en una nova aventura. L'Arman cada cop està més acostumat al seu poder, encara que de vegades li juga alguna mala passada. Amb els seus principals enemics, el ministre Zhirkov i el seu esbirro Drazan, una mica lluny, concretament a l'Himàlaia per culpa del Transmutador Distanciatiu, tot sembla tranquil, però la Lij troba a faltar la seva mare, que va desaparèixer després de publicar uns articles comprometedors pel govern de Virolainek. Disposat a ajudar-la, l'Arman cita a tots els amics per traçar un pla. S'hauran de desplaçar fins a Katxatxof, un país veí en el que ha desaparegut també el pare de la Rosvita, que és company de la mare de la Lij, a veure si els troben als dos. Està lluny, però l'Arman sap com arribar-hi de manera fàcil...

En base a l'argument d'aquest volum, podríem pensar que la cosa es posa seriosa, però aquesta aventura és tan esbojarrada com les anteriors. Sí que hi he un argument més elaborat i amb clara vocació de continuïtat, però no es pot oblidar que els protagonistes tenen 9 anys, i que el públic al que va destinat és precisament la canalla d'aquesta edat. Per això, com sempre dic, se li perdonen les llicències argumentals pròpies de les històries per nens, però no passen per alt algunes bromes i comentaris que són de més fàcil comprensió pel públic adult. En aquest tercer llibre, es pot dir que hi ha dues trames, per una banda la dels joves protagonistes, que és l'emocionant i heroica, i la del ministre Zhirkov, que va per una altra banda i està destinada només a divertir. Que en Zhirkov i en Drazan ja no siguin qui fa la murga a l'Arman i els seus amics gairebé m'ha dolgut, però és tan sols que la història evoluciona. I segur que aquests personatges es mantenen perquè encara no han dit l'última paraula. Petició personal: més protagonisme per en Zoran i les seves exclamacions, i més transformacions inoportunes i inesperades de l'Arman.

En Llort i en Macip (en Càmara també!), són molt mala gent, perquè ens presenten un tercer llibre d'una saga que deixa de ser independent. Aquesta missió gairebé impossible porta un cartell de 'continuarà' com una casa i només situa els nous elements que estan en joc perquè els nostres protagonistes (i els seus pares estranyament permissius) es llueixin. Tot i així, també hi passen coses i hi apareixen nous personatges, i com que és per lectors alevins, les pàgines volen a molta velocitat. Caldrà esperar (almenys) al quart llibre per conèixer el desenllaç de la història. Si no esteu en fase de llegir llibres per canalla, busqueu algun nebot, o el fill d'uns amics, o el membre més jove de la família i introduïu-lo en el món de 'Sóc un animal'. És d'aquells que poden marcar la diferència entre que el xaval o xavala s'aficionin a la lectura o no.

Puntuació: @@@ 

diumenge, 17 de juliol de 2016

La violència justa

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 438
Llegit en: Català

Alexis Rodon, ex-sergent dels mossos, cap de seguretat d'uns grans magatzems de luxe. Va deixar el cos després d'haver torturat un segrestador reincident. Teresa Olivella, cuinera, sortint d'una depressió després de perdre un fill de 5 anys i separar-se del seu marit maltractador. Dues vides independents que es creuaran de manera casual, o no tan casual, una relació turbulenta i desenfrenada, fins i tot inconvenient. Es faran bé l'un a l'altre? I mentrestant, una trama de prostitució que sobrepassa els límits habituals, de la qual se n'obté la primera pista arran d'una jove que intenta robar als magatzems on treballa en Rodon. L'homenot no sabrà deixar de ser policia. La Teresa tampoc no serà capaç de deixar el seu passat enrere. I amb ells com a eix vertebrador, coneixerem la violència des de tots els angles possibles. La justa, i la que no és justa també.   

Quan diuen que l'Andreu Martín és un mestre de la literatura criminal, no exageren. La seva dilatada bibliografia l'avala, i aquest llibre acredita totes les virtuts del gènere. A 'La violència justa' trobarem capítols alterns des de la perspectiva dels dos protagonistes, que són molt diferents i que estan molt ben descrits. Comparteixen moltes escenes, però sempre sabrem què pensa un o altre, en funció del capítol. La trama d'en Rodon és més interessant, pel meu gust, ja que inclou el cas policial, però la de la Teresa va creixent, i un personatge que al principi fa certa ràbia, per com és i per la seva mania d'inventar vocabulari, creix immensament a mesura que passen les pàgines. El llibre atrapa de principi a fi, i es llegeix amb agilitat, tot i que l'argument és treballat, les trames detallades i les històries complexes.

Tret dels capítols en que els protagonistes comencen la seva relació, en els que es perd durant força pàgines el fil de la trama més interessant (pel meu gust), i potser d'algun personatge prometedor que desapareix durant massa temps, aquest és un llibre força rodó. Fins i tot en aquests punts de dispersió t'adones que res del que s'explica és sobrer, encara que voldries una altra cosa. Podrien ser dos bons llibres per separat, però és un  sol llibre que té de tot, bones històries, bona lletra, violència, reflexió, passions, corrupció, acció, egos, passats tèrbols, humanitat... molt de suc, i tot ben combinat. El trobo recomanable pels amants del gènere, però en pot gaudir tothom. No tots els autors catalans que es publiquen són bons, és cert. Però que també en tenim de molt bons és indiscutible. Martín n'és un.

Puntuació: @@@@

dilluns, 4 de juliol de 2016

El violí d'Auschwitz

Autora: Maria Àngels Anglada
Editorial, any: Labutxaca, 2010 (Columna, 1996)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Entre músics es reconeix el talent de seguida, i també quan un instrument és bo. El violí de la Regina és extraordinari, però encara ho és més la seva història. Va ser el seu oncle Daniel que el va fer, amb les seves pròpies mans, i calcant les mides exactes d'un Stradivarius. Però el més sorprenent és on el va fer: internat al camp de concentració d'Auschwitz. Saltarem de la memòria de la Regina fins els dies de penúries d'en Daniel, el lutier jueu, que es va veure abocat a la construcció d'un violí excepcional a contrarellotge, o més ben dit, sense saber quin era el termini d'entrega. El preu a pagar si no acabava l'encàrrec? La vida. Envoltat de tants horrors i tanta necessitat, el lutier acabarà obsessionat amb aquella peça que vol acabar tant sí com no, fins que acaba sent un dels seus únics motius que dóna sentit a la seva existència.

La història se'ns explica a través de capítols llargs que van iniciats per documents reals del camp en els que es detallen decisions preses, inventaris de materials recuperats dels presos o les mesures de seguretat existent. Tot i l'ambientació, no m'ha semblat que descrigui les vivències dels jueus internats amb la màxima cruesa, com passa en altres obres ambientades en el mateix escenari. Es tracte d'un llibre curt i de fàcil lectura, aconsegueix despertar un interès relatiu tenint en compte que l'única intriga és quin és el termini d'entrega. També és força previsible què ha de passar, el mateix tarannà de l'obra no permet pensar que els esdeveniments hagin d'acabar d'una altra manera.

Un llibre amable i de relaxació després d'una lectura dura. Podria ser més incisiu, però decideix explicar les coses amb més calma, tot i insistir molt en la crueltat dels captors, però no hi ha violència explícita, que potser no cal, però així no impressiona tant ni et fa témer per la vida dels protagonistes. Recomanable per passar l'estona, sense esperar-ne una gran profunditat ni gaires emocions, només pel plaer de llegir una ploma remarcable.

Puntuació: @@

dilluns, 27 de juny de 2016

Nosaltres

Autor: Ievgueni Zamiatin
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Títol original, idioma, any: Мы, rus, 1921
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Miquel Cabal
Número de pàgines: 280
Llegit en: Català

En una societat regida per unes Taules Horàries i un Estat Únic que iguala tots els números, D-503 és un enginyer fidel amb una vida matemàtica i ordenada. És el constructor de la Integral, una nau que ha de permetre visitar l'espai. En aquesta societat seva ningú se surt de la línia ni un mil·límetre. Ningú? Això es pensa D fins que coneix I-330, una número peculiar que transgredeix moltes de les normes marcades pel Benefactor. Vol denunciar-la, però per algun motiu, una atracció malsana, és incapaç de fer-ho, fins i tot quan descobreix que està malalt, perquè s'adona que té una ànima. I on s'és vist que els números tinguin llibertat? Això és font de tota infelicitat! D es veurà arrossegat a un espiral d'actuacions lliures que no sabrà com aturar, al mateix temps que els pilars sagrats de l'Estat Únic s'esfondren. Potser aquesta atracció tan gran per I i la seva gent es deu a que dins seu ja hi creix la llavor de la revolta.

'Nosaltres' és una distòpia de gairebé 100 anys d'antiguitat, anterior a títols com 'Un món feliç' o '1984'. En les dues s'hi poden trobar elements d'aquest llibre. Planteja un món quadriculat on els humans, anomenats amb números, viuen d'acord a temps tabulats i a una manca de llibertat i fantasia absolutes. Segons el Benefactor, això fa la felicitat, perquè elimina qualsevol element que et pugui fer infeliç. Fins i tot les relacions estan regulades. Ens ve explicat en una mena de diari del protagonista. Com totes les distòpies, l'objectiu acaba sent demostrar tot el contrari, que no estem tan malament com estem. Tot i que el plantejament és molt interessant, el llenguatge és enrevessat i florit, i la trama és confosa i divaga sense cap rumb aparent. M'han resultat molt molestes les moltíssimes frases inacabades amb punts suspensius, diu molt menys del que has d'imaginar, no ajuda gaire, i la trama no flueix. A destacar que el llibre acaba amb una carta de l'autor a Stalin demanant el mateix tracte que altres escriptors russos perseguits per la seva literatura.

M'ha costat moltíssim de llegir i se m'ha fet etern. He estat temptat de deixar-lo molts cops i m'he hagut de forçar a acabar-lo, i encara llegint en diagonal. Quan això passa, és inevitable agafar mania al llibre, encara que ja sé que la majoria senzillament el deixa de llegir i punt. Vull creure que no és un mal llibre, i que a més és pioner, però a ni no m'ha entrat i se m'ha fet molt pesat. La manera d'explicar-lo, reiterativa, dispersa i volàtil no conviden a continuar. Un llibre que no ha fet que em vingui de gust llegir, i això és greu. Una llàstima, perquè li tenia ganes, però m'he endut una decepció. L'únic que li puc valorar és la imaginació per crear un món distòpic, però ni això compensa.

Puntuació: @

dimecres, 15 de juny de 2016

La vídua

Autora: Fiona Barton
Editorial, any: Columna, 2016
Títol original, idioma, any: The widow, anglès, 2016
Gènere: Intriga
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 503
Llegit en: Català

En Glen Taylor acaba de morir. A l'estrada, la seva vídua, la Jean Taylor, està a punt de declarar i s'acabarà tot. La policia i la premsa hi són presents, i és que en Glen era un dels homes més investigats dels últims anys. Aparentment, un pobre diable, prepotent, controlador, però amb unes aficions que quan surten a la llum li portaran molts problemes: és consumidor de pornografia, fins i tot infantil. Quan la Bella Elliott, una preciosa nena de pocs anys, desapareix del jardí de casa seva, tots els focus apuntaran a en Glen i ell haurà de maldar molt per demostrar la seva innocència. La Jean li dóna el seu suport incondicional, però cada cop hi ha més evidències que apunten en Glen. Com va viure la vídua tota la investigació i el calvari del seu marit? Qui va emportar-se la Bella, si no va ser ell? Aquesta serà l'obsessió dels altres protagonistes de la història, l'inspector Bob Sparkes, i la periodista Kate Waters. Els dos, per motius diferents, no pararan fins a descobrir la veritat.

La trama narrativa es desenvolupa a través de tres personatges durant gairebé tot el llibre, per bé que només un parla en primera persona, la Jean. També hi ha capítols des de la perspectiva de la Kate i d'en Bob. No es tracta d'una història lineal, va fent salts en el temps entre el present més immediat i el moment del segrest de la Bella i tot el que se'n va esdevenir. Això provoca algun embolic de vegades. El principi és molt potent i atrapa amb una escriptura fàcil i àgil, però no em sembla que la tensió es mantingui fins el final, hi ha una desacceleració potser perquè és una mica més llarg del que caldria. És una bona història amb diversos girs, però no dóna massa espai a la sorpresa, la gràcia és anar descobrint com va passar tot.

'La vídua' té vocació de llibre de la temporada i potser acabarà sent un súper-vendes. I com a tal, és probable que decebi als lectors més habituals, i que enganxi moltíssim als que no ho són tant. Amb tot, passes una bona estona llegint-lo, passa fàcil i intriga. Personalment els capítols que m'han agradat més són els d'en Bob, on hi ha la investigació. A en Glen i la Jean els donaries un bon mastegot a cadascun, per motius diferents, senyal que estan prou ben recreats. Aconsegueix captar la teva atenció, però com sol passar en aquests casos, no està especialment ben escrit i s'embolica més del necessari. Ara que ve l'estiu, ja hi ha un llibre per emportar-se a la platja.

Puntuació: @@@

diumenge, 5 de juny de 2016

Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Autora: Empar Moliner
Editorial, any: Quaderns crema, 2005
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 171
Llegit en: Català

Dones de fer feines, menjadors socials, botigues de mobles, construcció d'un refugi atòmic, maltractaments, la llei d'educació, l'aspecte físic, la tria d'una bona eina per una casserolada, fer-se apòstata, els que llegeixen el diari sense pagar, la manera de vestir dels homosexuals, els taxistes xerraires, el pes de les motxilles de la canalla per anar a escola, la negativa al correu comercial, l'exageració del feminisme, i així, fins a 40 escrits i temes diversos vistos i transcrits des de la mirada àcida, irònica i peculiar de l'Empar Moliner, que ara s'ha fet famosa com a tertuliana i monologuista polèmica, però que ja fa temps que corre per la paraula escrita. Més que relats, cròniques de la vida mateixa, res s'escapa a la seva mirada i a la seva curiositat endimoniada. I en la seva recerca de les situacions més variades, tot un tractat de psicologia humana.

Difícil definir aquest recull, perquè com deia no podem parlar de relats ni contes, no tenen estructura, ni principi ni final. Són retrats, descripcions de tot allò que ha cridat l'atenció de l'autora. No per casualitat durant l'obra s'autodenomina cronista, i parla sempre en primera persona. No dubta en esmentar el seu nom real, ni el d'altres persones reals. Per exemple, dedica un dels escrits a Quim Monzó. Tot i que tot això podria sonar a sopar de duro, les cròniques no es fan pesades, estan escrites sempre amb un toc irònic i aquella falsa ingenuïtat que mostra sempre la Moliner, i com que són curtes, la majoria de només quatre planes, es llegeixen amb molta facilitat i agilitat. Per no esmentar l'absoluta correcció lingüística, sense que el text sigui feixuc. Això és un punt a favor.

Tot i que és el primer llibre de l'autora que ressenyo, no és el primer que llegeixo d'ella. Per ser que en un altre moment podria dir que escrits d'aquest tipus no són relats i que no he trobat el que esperava, he de dir que ho he passat bé llegint-lo, que en cadascuna de les cròniques he trobat coses interessants i fins i tot he après. A més, aquesta manera d'explicar les coses de manera irònica i abstenint-se de fer judicis de valors evidents, fa la lectura molt atractiva i distreta. Si he de triar un escrit però, potser em quedaré amb el més llarg, 'Hadisha a l'època del xat', que descriu la situació d'una jove marroquina que s'ha de casar amb el seu promès, però no és verge. D'estructura no és diferent dels altres, però és el que més m'ha impactat. Un llibre molt ben escrit i distret de llegir. No hi busqueu grans històries ni gaire imaginació. La realitat és així, però alguns tenen més gràcia explicant-la que d'altres. I Empar Moliner en té força.

Puntuació: @@@ 

dimarts, 31 de maig de 2016

Gorski

Autora: Vesna Goldsworthy
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Gorsky, anglès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martín Lloret
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

Que ningú llegeix llibres és un fet. I de comprar-los ja ni en parlem. Per això la llibreria londinenca Fynch's amb prou feines cobreix despeses, i en Nikola, un refugiat serbi que hi treballa, ho sap molt bé. Tot canviarà quan, un dia qualsevol, el bilionari d'origen rus Roman Gorski apareix per allà i els fa un encàrrec sorprenent. Està a punt d'establir-se en un palauet proper i vol comptar amb la biblioteca privada més impressionant de tot Europa. El pressupost és pràcticament il·limitat, i tant l'amo de la llibreria com en Nikola no poden refusar l'oferta. Però d'on ha sortit aquest home carregat de diners? Quines intencions té i per què vol aquesta biblioteca tan enlluernadora? Són preguntes que anirem resolent al llarg de la trama i de diversos escenaris d'una Londres plagada de russos i opulenta com pocs ciutadans la coneixen. I potser el que menys la coneixia és el nostre protagonista serbi. Però l'arribarà a conèixer molt bé.  

Aquesta història de poc més de 200 pàgines és una versió actualitzada de la famosa novel·la El Gran Gatsby. De fet, tenen molts punts en comú, per exemple la similitud dels noms dels protagonistes, i naturalment la història subjacent, tot i que aquella estava ambientada als EUA, i aquesta a Londres, i amb uns protagonistes de l'Europa de l'Est. La veu narrativa la porta el personatge secundari, allà Nick Carraway, i aquí Nikola Kimovic. Gorski passa a l'actualitat que coneixem, gairebé 100 anys després de la novel·la que li serveix de patró. Les referències a l'art i a la cultura russes són molt presents, i està escrita amb una prosa molt acurada i meticulosa. Una altra coincidència entre els dos llibres és que en aquest també costa molt arrencar, sembla que la història no avança i es fa farragosa, però a la segona part es van encaixant les peces i passa millor. 

Es tracta d'un d'aquells casos en que saps que estàs davant d'un bon llibre, però a tu no t'acaba d'entrar. El fet d'haver llegit ja 'El Gran Gatsby' li ha restat el factor sorpresa, però tot i així el llibre costa i se m'ha fet llarg, s'ha d'anar mastegant. I no perquè el llenguatge sigui especialment florit, però sí força elaborat, i el ritme de la trama és lent. Valoro els llibres per la sensació que m'han aportat, i sóc conscient que aquest el valoraré per sota del que a molta gent li semblaria correcte, per això penso que se li ha de donar una oportunitat. Un llibre sòlid, ben escrit i amb una història que pot semblar una mica inversemblant, però distreta. Un digne homenatge d'un llibre que ha passat a la història de la literatura americana. Però ni aquell em va impressionar, ni aquest ho ha fet tampoc.

Puntuació: @@

dissabte, 21 de maig de 2016

L'elefant desapareix

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2016
Títol original, idioma, any: Zou no shoumetsu, japonès, 1993
Gènere: Relats
Traductors: Marina Bornas i Sandra Ruiz Morilla
Número de pàgines: 398
Llegit en: Català

17 són els relats que componen aquest recull antic de l'autor japonès que Empúries ha traduït ara. En ells trobarem representat una mica de tot l'univers Murakami, la quotidianitat més estàtica, les relacions sentimentals laxes, el suspens, la màgia i els fets inexplicables i inexplicats. Narrats en primera persona i de manera molt natural, l'autor fa parlar els seus personatges com si fossin ell mateix, fins i tot quan el protagonista del relat és una dona. Així trobarem, per exemple, una parella que atraca un McDonald's de matinada només perquè tenen una gana voraç, una dona que fa disset dies que no dorm i es troba perfectament, un nan que amb el seu ball encaterina tot el món o un jove que talla gespa per encàrrec que estima la seva feina, entre moltes altres històries estrafolàries. 

Els relats d'aquesta col·lecció tenen llargades molt diverses. Alguns podrien ser gairebé novel·les curtes, com 'Son', que de fet ha estat editat en forma de conte il·lustrat i ja ressenyat en aquest blog prèviament. Altres han servit d'embrió per alguna de les seves novel·les, o han tingut altres adaptacions. Tot i ser obres primerenques, se les nota més madures que aquelles primeres novel·les curtes. Hi trobem fantasia surrealista i tampoc hi falten els tocs d'humor trapella que l'autor explota en els relats més que en les novel·les llargues. Per trobar-li defectes, alguns dels contes s'allarguen innecessàriament perquè no tenen una direcció clara. De vegades sembla que l'autor comença a descriure un escenari, i de sobte tot canvia de manera brusca, com si se li hagués acudit llavors com afrontar el relat. Això descol·loca, i no és el primer cop que li detecto.

Murakami sempre és garantia de bona lectura per mi. He gaudit amb aquests contes, que agradaran als fans i faran arrufar el nas als que no, com sempre. He trobat que és una mica llarg per ser un llibre de contes, donada la llargada d'algun d'ells, potser 17 eren massa. Però tot i així, continua el meu idil·li amb aquest senyor japonès al que no li donen mai el Nobel, gràcies a déu. Encara que no el puntuï amb la màxima nota, sempre és un plaer llegir-lo. Aquest és un bon llibre per introduir-se a Murakami i veure el pa que s'hi dóna, així que si algú encara no ho ha intentat i té dubtes, pot començar per aquí. Ànim, valents!

Puntuació: @@@

dilluns, 16 de maig de 2016

Company punt

Els qui em coneixen del Bona Nit segurament sabran que sóc una mica obsessiu amb algunes coses, com ara fer llistes, classificacions o posar etiquetes. També sabran que em costa molt desprendre'm de les coses que tinc. I no parlem de llibres, ja que és pràcticament impossible que em desprengui d'un llibre que cau a les meves mans (EVIDENTMENT!).

L'afecció que agafo per tot allò que faig servir habitualment és molt gran, i això, per exemple, es pot veure molt clarament amb el punt de llibre. No m'agrada malmetre els llibres de cap manera, així que fa molts anys que faig servir punt, però quan en trio un m'acompanya fins el final dels seus dies. Tret dels moments d'impàs, o de quan llegeixo més d'un llibre alhora, des de l'any 98 o 99 només m'han acompanyat dos punts de llibre. Sí sí, he dit dos. I els dos s'han acabat perdent, ja que el llibre va amb mi a tot arreu i tard o d'hora el punt pot caure, ves a saber on. Aquest era el punt que feia uns 10 anys que m'acompanyava, d'abans de l'existència d'aquest blog i tot:


Però aquest era el segon que us deia, i fa un parell de mesos que es va perdre (#jesuispuntdellibre). Havia de trobar-ne algun altre que em convencés per passar anys i anys al meu costat, i durant les darreres setmanes he anat fent servir algun punt pont. Però ara ja he trobat un substitut digne, i no és un de sol, sinó que en són dos, que aniré alternant de llibre a llibre.


Un de cuir, que suposo que durarà més, i l'altre de paper, amb una imatge ben refrescant. S'admeten apostes sobre quan em duraran, ja veieu que la previsió és per una llarga temporada. I és que si un llibre és un gran company de viatge, el punt de llibre que va veient passar els volums també ho pot ser.