dissabte, 11 abril de 2015

Joc brut

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1992 (original del 1965)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 107
Llegit en: Català

Veus una noia, guapa, amb estil i unes cames ben llargues, i no pots evitar pujar al mateix autobús que ella, que no és el teu, i demanar-li una cita. Abans no te n'adones, ja estàs perdudament enamorat, i sembla que ella et correspon. Comença el festeig, però la noia no vol que se sàpiga, tot ha de ser d'amagat. Ets massa poca cosa per poder-ho fer oficial i cap dels dos no té prou patrimoni per poder casa-vos i viure plegats, com Déu mana. O sí? Perquè ella va rebre una herència, però no en pot disposar fins que el seu oncle, que n'és usufructuari, no traspassi. Però teniu pressa, és clar, com us agradaria deixar córrer el vostre amor lliurement. Potser cal donar-li una empenteta a l'oncle, i després tot serà molt més fàcil. Així comença 'Joc brut', una història on no tot és el que sembla, i on els diners esdevenen el motor d'uns personatges que no tenen per què tenir els mateixos objectius vitals. 

Aquesta és una de les obres més reconegudes de la novel·la negra catalana. Es tracta d'una història molt ben trenada i pensada que a dia d'avui ens sembla que està molt vista, però que en el seu moment devia ser innovadora. Eliminar el darrer escull per aconseguir una bona suma de diners, però que els objectius que tenen els protagonistes no siguin els mateixos. Enganys, simulacions, i en definitiva, joc brut. És curt i fàcil de llegir, i t'atrapa força per saber com acabarà, però l'estil és una mica massa florit i recargolat, sona a antic, però cal tenir en compte que el llibre té 50 anys.

M'ha agradat des del punt de vista de la història, tot i que és fàcil d'anticipar, perquè a dia d'avui s'han escrit mil i una històries com aquesta, aconsegueix mantenir-te atent als esdeveniments i aconsegueix modular els teus sentiments cap els personatges, cosa que demostra la mestria de l'autor. Però tot i això, se'm fa carregós aquest llenguatge tan arcaic. Evidentment he de dir que està ben escrit per l'època, però 'per l'època' vol dir que és antic. I això no és dolent, però a mi m'agrada més l'escriptura contemporània. M'ha recordat molt a l'estil Calders, i per això em quedo amb el que explica, i no tant com ho explica.

Puntuació: @@@

dimecres, 1 abril de 2015

La tècnica meravellosa

Autor: Max Besora
Editorial, any: Males herbes, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

La universitat de Sant Jeremies és un centre acadèmic d'elit on estudien els millors alumnes, o aquells que poden pagar-se l'altíssima matrícula. En Juan Ramón, més conegut com a J.R., és un cas especial, és l'únic alumne autòcton de la universitat, va néixer allà mateix i mai n'ha sortit. Tampoc ha aprovat mai cap examen, però per ser l'únic nadiu, té el privilegi de no pagar matrícula. El que sí que té és un do especial per ficar-se en embolics. L'últim, comença quan la seva xicota, la Rosetta Stone, el deixa degut a la seva insatisfacció personal amb la vida que porta. La Rosetta, tot i ser molt intel·ligent, en aquests moments de la seva vida és blanc fàcil per aquells que prometen una vida millor, i el llibre 'La tècnica meravellosa', del guru infinitista Allioli Rinpoche, l'atraparà sense remei. En J.R., acompanyat dels seus amics Achuf i Rita Rico, no dubtarà a anar a rescatar-la a la Universitat Infinitista, i fa bé, perquè el tal Rinpoche no porta bones intencions...

En aquest llibre, en Max Besora se'n fot del mort i de qui el vetlla, no perdona ningú. De la universitat, de les sectes, d'ell mateix, i de la pròpia literatura. Es tracta d'una trama esbojarrada i delirant que serveix, bàsicament, per ridiculitzar tots aquests estaments i organitzacions. El llenguatge al campus és tan intel·lectualoïde que no té cap sentit, i els alumnes, de tan llestos, són rucs. Els professors i gestors són uns trepes i uns incompetents. I la universitat infinitista, la secta, es mou per principis absurds volgudament i completa. Començant pels noms de tots els personatges o els llocs, que no deixen de ser la primera paròdia que trobem, i alguns exemples són el professor Walter Colloni, el degà Barbacoa, l'alumna Pepeta Natilles o les Muntanyes Rocambolesques. I tot això només són alguns aspectes, la història sencera és del tot esperpèntica, però no deixa de ser una dura crítica que fa servir el ridícul com a eina.

El que em queda clar és que per riure's de tot plegat, s'ha de saber de què es parla. L'autor no és cap ximple, encara que la seva obra sigui esbojarrada i una mena de comèdia macabra sense massa sentit aparent, però sap molt bé el que vol dir, i no va mancat de coneixements. M'ho he passat bé llegint-lo, ho he de reconèixer, encara que si et quedes a la superfície sembla una total poca-soltada. Algunes coses no fan gràcia, d'altres sembla que reben una estopa excessiva, però en general és una lectura distreta. Gamberra i que probablement pot causar rebuig en molts, però té un punt, i es llegeix prou ràpid, tot i que el llenguatge no sempre és fàcil.

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 26 març de 2015

El bigoti

Autor: Emmanuel Carrère
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: Le Moustache, francès, 1986
Gènere: Narrativa
Traductors: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 157
Llegit en: Català

Després de portar un frondós bigoti durant 10 anys, el pensament d'afaitar-se'l és tot un esdeveniment. El nostre protagonista ho planteja a la seva dona Agnès, que no l'ha vist mai sense, però es pensa que no s'hi atrevirà. Aprofitant un moment que ella baixa a comprar, s'afaita el bigoti en un rampell, pensant en la cara que posarà ella quan torni. Però quan ella puja, no sembla adonar-se de res. Ell creu que és un joc, però realment l'Agnès no li troba res diferent i, després d'una discussió, li diu que què s'empatolla, si mai no ha portat bigoti. L'ex-bigotut pensa que la dona li pren el pèl, però tampoc els seus amics i companys semblen trobar a faltar la mata negra de sota el nas, i tot es torna confús. És que l'Agnès, amb ànim de mantenir la broma, ha conspirat amb tots els altres? És que s'està tornant boig? O la boja és ella? Perquè no serà l'única cosa en la que no es posaran d'acord respecte a la seva vida. Alguna cosa passa, però el que és segur és que ja no pot confiar en ningú.

La idea central d'aquest llibre és molt bona i t'atrapa de seguida. Què deu passar amb el bigoti, existia? No existia? Però quan comences a llegir et trobes una mica frenat perquè el llenguatge és atapeït i feixuc, una mica pedant, m'atreviria a dir, i el protagonista, saberut i condescendent, et fa una mica de rabieta. Es podria dir que està ben retratat, i potser sí, però m'ha costat avançar, no trobo que sigui una lectura fluïda. I és una pena, ja que amb un llenguatge una mica més planer, i aquesta idea, en podria haver sortit un llibre rodó. A mesura que avança, la trama es va tornant més desconcertant i intrigant, fins arribar al tram final, que he trobat molt avorrit. I no parlaré del final, que després d'un gir interessant, m'ha acabat de matar.

Ja aviso que probablement seré injust amb aquesta obra. Deu ser que està feta per paladars més elevats que el meu, però a mi el llibre se m'ha fet més llarg que un dia sense pa. No és la història, que té el seu què, sinó la manera com està escrita, que probablement pugui fascinar a alguna gent, però que a mi no m'ha entrat gens. Si estigués escrit d'una altra manera (i no tingués el final que té) el recomanaria molt, però no ho puc fer, m'he avorrit i les estones que ha aconseguit captar la meva atenció han estat escasses. Segurament tenia expectatives altes i això no ajuda, però se li pot aplicar allò de 'no ets tu, sóc jo', no és un llibre construït per mi. El protagonista no ho sé, però jo sí que afaito el bigoti a base de bé.

Puntuació: @

diumenge, 22 març de 2015

Herències col·laterals

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA La Magrana, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Els diners no sempre fan la felicitat. L'adinerat advocat Ernest Claramunt va fer la que ell es pensava que era una jugada mestra: va acordar amb l'anciana Francesca Puigmajor, de 77 anys, que li pagaria una substanciosa pensió a canvi que en el moment de la seva defunció el seu fantàstic pis de l'Eixample passés a ser d'ell per herència. L'operació va ser molt celebrada a la família Claramunt, la senyora Puigmajor no podia durar massa, però el que no es podien esperar és que la vella sobreviuria, i de molt, l'Ernest, i que la seva dona i descendents se les veurien negres per pagar mensualment la pensió establerta. L'anciana no pensa perdonar ni una mensualitat, i els Claramunt no volen renunciar al pis. Potser ha arribat el moment de donar-li a la vella un cop de mà en allò que no sembla disposada a fer, però tot i que ja és a punt de fer els 105 anys, els demostrarà que és força dura de pelar.

El llibre comença com un autèntic thriller amb un estil molt negre que et fa estar pendent i preparat pel que sigui, i no decep. Però després l'argument es pausa i passa a ser tota una altra cosa, una història amb arrels llunyanes que ens ajudarà a entendre la situació actual, molt ben trenada i explicada, perquè realment en Llort narra molt bé, amb puntets d'humor i amb una gran capacitat de descriure els personatges i de captar l'atenció del lector. Tot i l'aparent canvi argumental, el llibre no decau i es manté la sensació d'estar llegint una bona història. El misteri inicial s'acabarà revelant com més aviat còmic que inquietant.

Alguna part del llibre, com la història de la senyora Puigmajor, se m'ha fet una mica llarga, però en general és una obra que es llegeix molt bé i a bon ritme, sense entrebancs gràcies a una escriptura planera i fluïda, però no pas simple. He passat una molt bona estona de lectura, però a l'hora de puntuar em debato entre la bona sensació general i alguns punts concrets que m'han semblat tractats una mica a la lleugera o amb hilaritat, i alguna qüestió temporal que m'ha grinyolat una mica. De totes maneres, és un bon llibre i un autor molt a tenir en compte, apunta a un dels descobriments de l'any.

Puntuació: @@@ i mitja   

dimecres, 18 març de 2015

Tu i jo, living style

Autor: Marcel Pujol
Editorial, any: Aurifany, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

Alguna cosa li ha passat a en Siscu, va deixar una bona feina i ja no està amb la Júlia, la seva xicota de sempre. Però quan es troba en uns moments complicats, apareix l'Ariadna a la seva vida, i això ho canviarà tot. El trencaclosques de la vida del protagonista s'anirà resolent a base de salts en el temps a aquells moment que van marcar la diferència i arribarem a un present que pot canviar en un segon. Les amistats, l'exigència de la família, l'amor, la incertesa del futur i les referències generacionals se'ns presenten de manera tan realista com la vida mateixa. Tot plegat esquitxat per algunes escenes d'obres com Superman, Bola de Drac o El Senyor dels Anells modificades per la intensa imaginació d'un Siscu, que hauria volgut ser director de cinema i no advocat. La transició de l'adolescència a la vida adulta no és cosa fàcil. Com se sol dir, pura vida.

Aquest llibre ha caigut a les meves mans perquè l'autor em va demanar si el podia llegir. El primer que sorprèn és l'edició, molt fresca i detallista. L'estil també és planer i desenfadat, amb un llenguatge col·loquial, correcte tenint en compte que estem en la ment d'un jove força immadur i una mica tarambana. Els diàlegs, de vegades, són una mica inversemblants, però no és una impressió general, sinó puntual. L'estructura, de capítols molt curts que retraten escenes contretes de diferents moments de la vida del protagonista, a priori està molt bé, però m'ha semblat trobar-hi algunes errades temporals, encara que es nota que està treballat, però és fàcil que s'escapi algun detall. Com per exemple la paraula 'style', omnipresent en tot el llibre (arriba a cansar), penso que abans no es feia servir aquesta expressió "alguna cosa style", per dir que fas alguna cosa 'a la manera de...'. Sobre aquests salts, alguns capítols semblen introduïts amb calçador, només per explicar alguna referència de joventut, però sense que tinguin rellevància en la història, almenys aparentment, i per tant, al meu entendre, són sobrers, encara que potser són dels més divertits.

El llibre es llegeix molt ràpid i entra bé, especialment si ets de la meva generació, ja que totes les referències, tics i experiències de la gent que estem entre la trentena i la quarantena s'hi veuen reflectits. Necessàriament t'hi sents identificat. En conjunt he passat una bona estona llegint-lo, i té alguns moments brillants, com aquests capítols que recreen escenes de pel·lícules o sèries. La història és bona, però m'ha semblat que queden moltes coses a l'aire, o mal resoltes, i definitivament el final del llibre no és el que jo hauria triat, no sembla lligar massa amb el desenvolupament de l'argument i l'estil, però en ser un llibre com la vida mateixa, t'exposes a situacions així. L'autor té detalls bons i virtuts, ara caldria veure si és capaç d'alliberar-se d'aquest estil juvenil i afrontar una història adulta. Haurem de seguir-lo.

Puntuació: @@@

diumenge, 15 març de 2015

Homes sense dones

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2015
Títol original, idioma, any: Onna no inai otokotachi, japonès, 2014
Gènere: Relats
Traductors: Albert Nolla i Jordi Mas López
Número de pàgines: 269
Llegit en: Català

En aquest recull de relats llargs Murakami ens retrata set històries protagonitzades per set protagonistes que, per una raó o per una altra, han perdut la seva dona. Així tenim en Kafuku, un actor de segona que ha perdut la seva preciosa esposa per culpa d'un càncer, en Kitaru, un mal estudiant que no pot mantenir la relació que té amb la seva xicota de sempre quan ella va a la universitat, o en Kino, que deixa la feina i munta un bar després de saber que la seva dona s'allita amb un company seu. Set retrats independents que van des del més realista fins als confins més inquietants i surrealistes de l'univers Murakami. Alhora, ens mostra una reflexió profunda sobre la solitud, les relacions personals, els sentiments i els motius de les persones per fer les coses que fan. En una societat de vegades retrògrada i masclista com la japonesa, els homes sense dones no són res. Tenen un buit que no pot omplir-se, de vegades, ni amb una altra dona.

És difícil explicar de què va aquest llibre posat que el fil que uneix les set històries és tènue i només les relaciona que els homes són protagonistes, però potser encara ho són més les dones que els falten. També sóc conscient que llegint l'argument no sembla res de l'altre món, però puc assegurar que es tracta d'un llibre brillant. Normalment en un recull de relats en trobo de fluixos i un parell destaquen. En aquest cas, tots són molt bons, i alguns són espectaculars. D'una cinquantena de pàgines cadascun, tret dels dos últims, que són més curts, l'estil descriptiu i estàtic de Murakami transpira pels quatre costats. També els seus finals abruptes. No falten fets inexplicables (i inexplicats), però s'hi afegeix un puntet d'humor i de trapelleria, gens acostumada en l'autor, que arrodoneix encara més unes idees molt inspirades. Tot i que els personatges són un pèl esperpèntics, com no, no és difícil trobar-se retratat en alguna de les històries.

Que sóc fan de Murakami no és cap secret, però aquest cop he de dir que m'ha sorprès i agradat encara més que habitualment, fins el punt de dir que és dels millors llibres que he llegit en força temps. Per ser que és una lectura a la que li has de dedicar temps per anar paint, el vaig llegir rapidíssim. Ara ja fa uns dies que el vaig acabar i he esperat a veure si se'm passava, però no, segueixo pensant que és brillant, brutal. Tots els relats tenen alguna cosa, però destacaré 'Kino' i 'Samsa enamorat', increïbles. Recomanable 100% per aquella gent a qui agradi l'autor, què feu que encara no l'esteu llegint?? Espavileu. Però tot i que a mi m'ha entusiasmat, als que no us agrada l'autor ni ho intenteu, no digueu 'a veure si amb aquest...'. No, heu sentit? No us agradarà i punt. No el poseu a la llista, no us gasteu diners. A mi em va meravellar, però és Murakami en estat pur. No se'n parli més.

Puntuació: @@@@@

dilluns, 9 març de 2015

El silenci del far

Autor: Albert Juvany 
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 234
Llegit en: Català

Al poblet de Húsavík, al nord d'Islàndia, tothom es coneix. És un llogaret que viu de la pesca, on els homes són durs i les dones més aviat submises. Allà viu l'Anna, la jove bibliotecària del poble, que no es pot dir que tingui gaire feina. L'Anna va ser abandonada pels seus pares quan era petita i es va criar amb els oncles. Fa molt temps que no pensa en el seu passat, però una carta adreçada a la seva antiga casa familiar, la que ara resta abandonada, remourà tot el seu món. L'escriu 'el teu pare que t'estima', aparentment des de les acaballes de la seva vida. El seu pare? L'home del qual no en sap res? Per què ara diu que l'estima i li demana que el perdoni? La necessitat de saber torna a centrar el món de l'Anna. I no serà l'única. Al mateix temps apareix al poble en Gísli, un jove biòleg de la capital que també busca respostes. Quina connexió tenen les seves vides? Estan a punt de descobrir-ho.

A través d'una vintena de capítols numerats en islandès, Juvany trena una història complicada que nosaltres coneixem o imaginem abans que els propis protagonistes, i que de vegades es fa estrany que ells no entenguin. De totes maneres, no és previsible i ens endurem més d'una sorpresa. Està molt ben escrit i hi ha continus salts temporals i de personatge, sovint sense avisar. M'ha recordat vagament l'estil d'Eduard Márquez, fins i tot per la profunditat tràgica del que s'explica. Atrapa, però no és senzill i fluid, l'has d'anar mastegant i paint poc a poc. Però una bona història i ben explicada no es fa pesada encara que costi. Potser el que se m'ha fet més feixuc són les descripcions musicals que he trobat innecessàries, però crec que són innegociables per l'autor.

Una de les coses que em va fer interessar pel llibre és l'escenari, tinc una fixació amb Islàndia, i no m'ha decebut. A més, no passa a Reykjavík, encara el fa més especial, i descriu bé com es viu en un petit poble islandès, que per altra banda podria ser un petit poble de qualsevol lloc. Una història de records, de passats d'esdeveniments inconfessables, i de molt patiment. Ben narrada, d'una manera prou original, però que no és difícil de seguir, cosa que significa que està ben feta. Un llibre recomanable, no una distracció qualsevol, sinó bona literatura de prendre's amb calma i invertir el seu temps. Potser no és el meu tipus de lectura ideal, però m'ha deixat la sensació d'haver enllestit un bon llibre, i això és bo.

Puntuació: @@@

dissabte, 7 març de 2015

I el guanyador del concurs del 5è aniversari és...

Finalment ja coneixem el guanyador del concurs dels cinc anys de blog, i l'atzar ha volgut que sigui...



El número que va sortir en el sorteig del trio del divendres 6 de març va ser el 982, i això fa que l'Edgar s'emporti el lot de llibres gentilesa de Labutxaca, Edicions del Periscopi, L'Altra Editorial i Salvador Macip. Com que l'Edgar té un blog de ressenyes, espero veure les ressenyes de tots ells aviat! Edgar, posa't en contacte amb mi per saber on te'ls he d'enviar.


Moltes gràcies a tots per la participació i els comentaris. Ara el blog tornarà a l'activitat normal, que tinc ressenyes pendents, o és que pensàveu que durant aquests dies del concurs no he estat llegint!?

dijous, 5 març de 2015

Repartició de números

S'ha acabat el temps per participar en el concurs! La veritat és que no sou massa estranys, la majoria llegiu en els llocs habituals, però també ha sortit gent que llegeix mentre condueix, cosa que és molt pro. Com que sóc molt bona persona, al final us he inclòs a tots en el sorteig, tret d'aquells que han especificat que no hi volien ser. En total heu estat 21 participants, que no està gens malament, moltes gràcies a tots! El guanyador o guanyadora es decidirà per atzar, mitjançant el sorteig del trio de demà divendres 6 de març, i el guanyador, tot i que el podreu comprovar vosaltres mateixos, es farà públic el dissabte 7.

Com ho farem això? Doncs repartirem els 1000 números possibles del trio entre els 21 participants, i per no fer-ho per ordre d'aparició, he escrit els vostres noms en paperets i l'atzar d'una mà innocent (la dreta) ha servit per triar l'ordre en que rebreu els números.


Com que la repartició no és fàcil entre 21, l'atzar també dictamina que els 13 primers noms a sortir del barret tindran 48 números i els 8 últims només 47. Si haguéssiu estat 20 participants seria més fàcil!  De totes maneres, tots tindreu prop d'un 5% de possibilitats de guanyar. La cosa queda així:
 
Ignasi: del 000 al 047
Laura.: del 048 al 095
SU: del 096 al 143
Casiopea: del 144 al 191
Gemma Sara: del 192 al 239
August: del 240 al 287
McAbeu: del 288 al 335
Jomateixa: del 336 al 383
Maurici: del 384 al 431
Mireia: del 432 al 479
Loreto: del 480 al 527
maria: del 528 al 575
Kweilan: del 576 al 623
Carme: del 624 al 670
Botika: del 671 al 717
Bruixeta: del 718 al 764
Consol: del 765 al 811
Núria Juanico: del 812 al 858
Myself: del 859 al 905
Assumpta: del 906 al 952
Edgar Cotes: del 953 al 999

Si detecteu alguna errada, digueu-m'ho tan aviat com sigui possible. Molta sort a tots, i gràcies per participar. Fins dissabte!