diumenge, 25 de juny de 2017

Vida familiar

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Proa, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2016

Els relats que conformen aquest recull tenen un nom senzill, un article i un nom. Però el que expliquen no és, ni molt menys, senzill. Es tracta de situacions vitals, de retrats de la vida quotidiana i de les relacions personals, posant especial èmfasi en les familiars, i més concretament en les de mare i filla. Situacions en les que és fàcil sentir-se identificat, perquè com diu una frase de Carson McCullers que obre el llibre, si no ens han passat, ens passaran. Discutir sobre la mort d'un avi davant d'un fill petit, les relacions adolescents i les ximpleries que fem, entrar en el món d'amistats de la parella i ser la substituta d'una relació anterior, una escapada en bicicleta fugint del maltractament, la dificultat de pujar una criatura sola i les concessions que s'han de fer, les custòdies compartides i els pares i mares que refan la seva vida. Tot de situacions que ens fan reflexionar perquè passen diàriament i a totes les cases.

La Jenn Díaz és una de les autores més aclamades per la crítica darrerament. Després d'alguns llibres escrits en espanyol, comença ara a escriure en català i ja té un parell de volums. Aquest, de relats, mostra una manera d'escriure especial i pròpia que costa una mica al principi. Frases molt llargues, molt descriptives, que són de digestió una mica pesada fins que li vas agafant el rotllo, però mica en mica t'hi vas acostumant. Una altra cosa són els temes i les veus. Alguns dels relats estan narrats des de la perspectiva d'infants o preadolescents, i m'han semblat una mica infantils comparats amb altres, però hi ha força varietat de veus. Sobre temes, sorprèn que les relacions familiars superin de molt les amoroses, és poc habitual, i les relacions entre mares i fills són les que predominen, ja es nota que són temes que importen a l'autora. Però si no t'importen gaire, com és el meu cas, es pot fer una mica pesat. 

En definitiva, cal destacar que la Jenn Díaz domina la llengua i sap com fer servir les paraules i diferents registres. Presenta les relacions vitals amb molta sensibilitat i claredat, ens parla de moltes coses que tots sabem, però que callem. Una altra cosa és que ens interessi llegir-ho, i que no busquem en els llibres una mica més de fantasia i ficció. És aquí on a mi m'ha costat més, em queda clar que els interessos literaris de l'autora no són els meus, i això fa difícil que coincidim en els gustos. No em mateu per això, però trobo que és molt més probable que agradi a dones que a homes. No sé si jo la tornaré a llegir, però crec que es farà un públic fidel, la fusta la té.

Valoració: @@

dimecres, 21 de juny de 2017

El retorn del Cató

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: Columna, 2015
Títol original, idioma, any: El regreso del Catón, espanyol, 2015
Gènere: Aventures
Traductors: Núria Parés, Jordi Boixadós i Núria Garcia
Número de pàgines: 598
Llegit en: Català

Han passat molts anys des que l'Ottavia Salina i en Farag Boswell van aconseguir arribar al Paradís Terrenal  i descobrir la secta dels Staurofilakes, els custodis de les restes de la Vera Creu. Pel camí, juntament amb l'antic cap de la guàrdia suïssa del Vaticà Kaspar Glauser-Roïst, van haver de fer-se ells mateixos de la germandat, passant nombroses proves, les escarificacions que decoren el seu cos en són testimoni. Ara viuen tranquil·lament a Toronto, una vida reposada i sense ensurts. Però tot canviarà quan coneixen els totpoderosos Simonson, una parella d'ancians que disposen de diners i poder il·limitats, i quan reapareix en Kaspar. Els Simonson saben de l'existència d'uns ossaris que contenen les restes autèntiques de Jesús de Natzaret i la seva família i volen que els ajudin a trobar-los. De ser veritat, eliminar la part divina del messies podria fer trontollar tots els fonaments de la fe cristiana. La Doctora Salina, ex-monja del Vaticà, no s'ho vol creure, però com deixar passar aquesta oportunitat? I si fos veritat? 

Encara que aquesta sigui la primera ressenya que faig de la Matilde Asensi, era una de les meves autores de capçalera quan era jovenet, així que n'he llegit uns quants d'ella, però per algun motiu que desconec, senzillament la vaig deixar de llegir. Quan vaig veure que hi havia la segona part del Cató, però, no me'n vaig poder estar. En aquest llibre recuperem els personatges de l''Últim Cató' uns 15 anys després, i tornen a viure una aventura semblant. En especial, la protagonista absoluta, l'Ottavia, que narra en primera persona. He de dir que no la recordava tan foteta i tan irònica, però ella i les seves creences posen el contrapunt còmic a la història. L'argument és prou interessant i absorbent, i Asensi sap com enganxar. De totes maneres, el llibre avança a poc a poc donant llarguíssimes explicacions per posar en context històric la trama. Un cop tot explicat, que ve a ser la meitat del llibre, llavors comencen les aventures, i és molt més fluid.

Tinc debilitat per aquesta autora, penso que és una gran narradora d'històries d'aventures. El llibres passa a l'actualitat, però la Història hi juga un paper, i l'esforç de documentació és important. Es llegeix amb molta facilitat, tot i que la primera meitat és força densa i t'acabes perdent una mica entre tantes sectes i cultes religiosos, però després accelera. Se li pot retreure que tot s'acaba resolent de manera no gaire complicada, i molt satisfactòria, però ja se sap, en els seus llibres guanyen els bons, i els dolents reben. En això fa pensar en Ken Follett, i com ell, val la pena llegir-la de tant en tant per gaudir de la lectura simplement, sense més.

Valoració: @@@ i mitja

divendres, 16 de juny de 2017

Frankie Addams

Autora: Carson McCullers
Editorial, any: L'Altra, 2017
Títol original, idioma, any: The Member of the Wedding, anglès, 1946
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martí Lloret
Número de pàgines: 235
Llegit en: Català

El germà de la Frankie es casa i el pare i ella assistiran al casament, que serà a uns 100 quilòmetres del petit poble on viuen. La jove, de només 12 anys, però desproporcionadament alta per la seva edat, solitària  i una mica cap de pardals per l'edat, s'obsessiona amb aquesta boda i té la intenció de quedar-se amb el seu germà i la seva dona un cop s'hagin casat. Així ho explica a la minyona negra, la Berenice, i el seu cosí de 6 anys John Henry, amb els que passa la major part del dia, però no li fan gaire cas. Ella se sent dona, adulta i té ganes de voltar el món, però els altres la veuen com la nena que és. El llibre retrata la dificultat de l'adolescència, la Frankie viu en un món que nota a la contra, i sent que no pertany enlloc. L'obsessió la portarà a cometre algunes imprudències i a creure's més gran del que és. Per poder viure el món primer cal entendre'l, i ella encara no ha arribat a això.

El llibre està partit en tres parts, encara que passa tot en un parell de dies. En cadascuna la Frankie es fa dir d'una manera diferent, primer Frankie, després F.Jasmine, i per últim Frances. D'acció no en trobarem gens, o pràcticament gens, però de reflexió molta. Els canvis de l'adolescència turmenten la jove, que es troba en un moment delicat del seu desenvolupament. Físicament és una dona, però mentalment no, i això li provoca una guerra interna. Bàsicament, el llibre ens repeteix una vegada i una altra l'obsessió de la Frankie per la boda, i les seves intencions, que com és fàcil d'endevinar, són totalment improbables. L'escriptura és planera, però dóna voltes i voltes com si calgués omplir les 235 pàgines per una història a la que, calculo, no li caldrien més de 60.

He de reconèixer que se m'ha fet avorrit, no hi passa gairebé res, i només ha aconseguit que em connecti en moments puntuals. La Frankie fa rabieta, però és clar, és adolescent i això va implícit. És d'aquells casos, però, que t'adones que senzillament el llibre no és per tu, o fins i tot que no és el moment de llegir-lo, i que a altra gent pot agradar més. No és mal llibre, està ben escrit i té elements que el poden fer atractiu a uns altres ulls, la rebel·lia de l'edat, el marc històric, però a mi no m'ha atrapat i se m'ha fet pesat i llarg. De moment la Shirley Jackson li guanya la partida a la Carson McCullers.

Valoració: @@

dimecres, 7 de juny de 2017

No sóc el meu ADN

Autor: Manel Esteller
Editorial, any: RBA La Magrana, 2017
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

En el món de la ciència no parem mai de descobrir coses noves. Quan ens pensem que dominem un concepte, que entenem una malaltia, sempre apareix un nou nivell de regulació, noves explicacions que fan que es capgiri el paradigma, i que haguem de tenir en compte més factors. Això explica aquest llibre d'un dels científics més reputats de casa nostra, Manel Esteller, un crac internacional en epigenètica. Epige...què? Doncs això, l'estudi dels canvis heretables que no impliquen canvis de seqüència de l'ADN. I és que quan ja ens pensàvem que en la cadena d'ADN hi ha tota la informació necessària per totes les funcions del cos i per transmetre aquesta informació a la descendència, resulta que la cadena pot patir modificacions 'per sobre' que poden modificar l'expressió dels gens i transmetre's. Emprant la metàfora del doctor, si l'ADN és comparable amb un text, la genètica serien les paraules, i l'epigenètica, els accents, la puntuació, la font, necessària perquè es pugui entendre correctament.

El tema que tracta aquest llibre és força complex com per explicar-lo de manera fàcil i comprensible, fins i tot per gent que estem avesats a aquest vocabulari. És tremendament interessant i innovador, i està escrit en un to planer, però no aconsegueix fer fàcil la comprensió de la matèria. A més, promet explicar la ciència a partir de dotze històries, però d'inventades per introduir un tema només n'he comptat una, la resta són anècdotes científiques i fets històrics que van permetre descobriments. No hi fa res pel cas de l'obra, però sempre dic que no m'agrada que el llibre no doni el que promet. El cos del llibre és curtet, i al final compta amb un glossari molt útil, amb índex de referències i amb un manual bàsic d'epigenètica, que personalment m'ha agradat més, perquè és ordenat i concís. Ajuda a comprendre millor de què estem parlant.

No es pot negar que l'Esteller és, a dia d'avui, un dels científics més eminents del món en epigenètica, això es nota. Però no sabria dir si aquest llibre és 'per a tots els públics'. Ho intenta, però em sembla un manual per a ja iniciats. Com parlar d'epigenètica de manera fàcil, però? No m'ho pregunteu, realment no ho ha de ser, de fàcil. Això no treu que és un tema interessant, ara mateix és l'última moda en recerca científica, l'epigenètica, els exosomes, els microRNA i el CRISPR són trending topic. Així que si voleu estar a la última i impressionar la família als dinars de diumenge, difícilment trobareu un llibre més indicat que aquest.

Valoració: @@

dimecres, 31 de maig de 2017

El llibre dels miralls

Autor: E.O. Chirovici
Editorial, any: Edicions 62, 2017
Títol original, idioma, any: The Book of Mirrors, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductor: Albert Torrescasana
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Un de tants manuscrits cau a les mans de l'agent literari Peter Kratz, però la carta de presentació que l'acompanya li crida l'atenció. L'autor és un tal Richard Flynn i el text explica uns fets que aparentment van passar de veritat a Princeton el 1987. Un reputat professor de psicologia, una alumna avantatjada, una relació sentimental amb moltes incògnites i notables dosis de manipulació psicològica. És la història de com va morir el professor Joseph Wieder, cridarà l'atenció del públic segur. Però el manuscrit està incomplet, i l'agent ho tindrà molt difícil per obtenir la resta del text. Seqüencialment, primer un periodista i després un policia retirat aniran estirant el fil per descobrir què hi ha de veritat en les paraules de Flynn, o si només és ficció, amb la 'col·laboració' dels protagonistes del manuscrit que encara són vius. La memòria de cadascun jugarà un paper important. Però encara més el que recorden i no expliquen. 

El llibre està dividit en tres parts titulades amb el nom d'un dels personatges que investiguen, que en cada part serà la veu principal. Així tindrem l'agent literari Krats, el periodista John Keller i el policia jubilat Roy Freeman, que aniran encadenant el pes de les descobertes. A la primera part se'ns presenta el manuscrit, i a les altres dues assistim a la investigació ambientada a l'actualitat, que és força frenètica. Un llibre pensat per enganxar, amb múltiples girs argumentals que fan pensar en 'La veritat sobre el cas Harry Quebert', encara que amb un puntet menys de magnetisme. És de lectura ràpida i fàcil, encara que més val no despistar-se perquè hi ha molts noms i moltes branques, encara que pocs realment importants.

En aquest llibre trobarem intriga, novel·la negra i una història elaborada. Són bons ingredients per una bona estona de lectura, i val a dir que la proporciona. Potser s'embolica massa en algunes ocasions, però té una llargada ajustada i sap mantenir l'interès. Pot ser més o menys absorbent en funció de l'humor amb el que l'agafis, penso que m'hi podria haver capbussat més del que he fet. Com a crítica podria dir que se suposa que l'argument es basa en construir records falsos que s'acaben establint com a certs, i en la manipulació dels records, i aquests temes es toquen només tangencialment. El que sí que hi trobarem són mentides i més mentides, i bona investigació per descobrir-les. No comença com un cas policial qualsevol, però sí que acaba sent-ho, i això li resta una mica, però tot i això fa bo de llegir. Un autor a tenir en compte per aquells que gaudeixen del gènere.

Valoració: @@@ i mitja

dilluns, 22 de maig de 2017

Algú com tu

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016
Títol original, idioma, any: Someone like you, anglès, 1953
Gènere: Relats
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Potser no és una bona idea donar un disgust a una mestressa de casa que té una cuixa de xai congelada a punt per començar a preparar el sopar. Ni tampoc venjar-se de la dona que festeges perquè t'has assabentat que, en realitat, et troba avorrit. No convé tampoc intentar fer trampes a les carreres de gossos, on els corredors d'apostes la saben molt llarga. Potser no és la millor idea intentar vendre el tatuatge fantàstic que et va fer un important pintor a tota l'esquena. A qui se li acudiria posar micròfons a l'habitació d'uns convidats que no et cauen massa bé? I més val no mirar d'endarrerir l'hora d'arribada d'un vaixell només per guanyar una aposta. Aquestes i moltes altres són les idees que exposa Roald Dahl en aquest recull de contes que mostren el seu segell, amb aquest puntet macabre, la seva obsessió per les juguesques i el portar als seus personatges a situacions límit que rarament acaben bé.

Si l'editorial Sembra ja havia publicat un recull de Dahl que es deia 'Els millors relats de Roald Dahl', això ens pot fer pensar que aquests, els de 'Algú com tu', no són els millors, i no ens equivocarem. Els contes d'aquest llibre són imaginatius i canalles com és costum de l'autor, però no són tan punyents i absorbents com altres que li he llegit. Són relats de mida mitjana, a excepció de 'El gos d'en Claud', que és més llarg i partit en quatre parts que comparteixen protagonistes, però que es poden llegir de manera independent. No tots els relats m'han semblat igual de ben resolts ni tan absorbents, tenint en compte que els relats Dahl solen tenir un gir final que els capgira, de vegades a l'última frase mateix.

Tot i mantenir aquell puntet tan característic de l'autor aquest recull no ha aconseguit atrapar-me tant com l'anterior, que vaig trobar magistral. Segurament hi fa molt la comparació, i que l'expectativa era molt alta, però tot i les altes dosis d'imaginació que demostra l'autor, m'han semblat relats de nivell inferior i no puc evitar una mica de decepció, és clar. Per mi els millors són 'La matança del xai' i 'Llança't a la piscina'. Està bé llegir-lo, per anar completant la bibliografia de l'autor, tampoc no és que sigui inaguantable, però a estones se m'ha fet pesat i tot. Hauré de tornar a les seves històries per nens i nenes!

Valoració: @@ 

dissabte, 13 de maig de 2017

L'home del llac

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any: Kleifarvatn, islandès, 2004
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 359
Llegit en: Català

El llac Kleifarvatn, al sud de Reykjavik, pateix un fenomen estrany, els darrers anys el nivell de l'aigua ha anat disminuint progressivament, i ningú sap massa bé per què. El problema és que l'enretirada de l'aigua deixa al descobert coses que portaven molt de temps enfonsades, com ara un esquelet lligat a un vell aparell d'espionatge rus. L'inspector Erlendur Sveinsson i el seu equip s'encarregaran d'un cas del qual inicialment no tenen cap pista, no saben qui és el mort, quant porta allà ni què hi feia al fons del llac, mentre segueixen les seves vides i els seus problemes a la assossegada Islàndia. Mentrestant, coneixerem també les desventures dels estudiants comunistes islandesos que cursaven estudis a Leipzig a mitjans segle XX, les joves promeses del socialisme del país que viuran tota la crueltat del totalitarisme i la pitjor cara d'allò en que tant creien. Fins que les dues trames es barregen.

L'Arlandur és un escriptor de novel·la negra amb vocació de novel·lista. I li dic pel nom perquè allà a Islàndia ho fan així, es diuen sempre pel nom i es parlen de tu. Les seves històries protagonitzades per aquest inspector poc comunicatiu, tancat en ell mateix, amb problemes amb els seus fills i obsessionat amb les desaparicions solen basar-se en un cas antic, no un crim recent, sinó un cos llargament oblidat que permet construir tota una història darrere, amb marc històric inclòs. En això m'ha recordat força a 'La dona de verd', i menys a l'últim que vaig llegir, 'Hivern àrtic', que parla d'un tema actual. La investigació és molt pausada, converses i més converses i anar recollint informació, sense que la tecnologia ni la ciència hi participin. I la vida privada dels investigadors, l'Erlendur, l'Elimborg i en Sigurdur Oli es barregen amb la trama sense separacions, així tal com ve. Això no sempre m'agrada, però l'autor ho fa amb tanta naturalitat que passa força bé.

Aquesta és una història d'espionatge, d'amistat i de traïcions, que els nostres policies hauran de descabdellar. Una trama força potent que ens retrata un període on les ideologies polítiques estaven molt marcades. Els llibres de l'Indridason van a poc a poc i explicant moltes coses, per això estan sempre a cavall entre la novel·la (gairebé històrica contemporània) i la literatura criminal. Si li he de buscar una comparació, li podria trobar en Henning Mankell, pel perfil del protagonista, però aquí hi ha menys acció i més literatura. Potser sóc poc imparcial per la meva petita fixació amb Islàndia, però aquest autor em fa gaudir amb els seus llibres i potser li perdono més la palla de les històries paral·leles dels protagonistes, però té una manera realment més natural d'introduir-les que altres autors nòrdics. Per això seguiré llegint-lo, trobo que paga la pena.

Valoració: @@@ i mitja

dimarts, 2 de maig de 2017

Anatomia de les distàncies curtes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2016
Gènere: Relats
Número de pàgines: 178
Llegit en: Català

19 contes en 178 pàgines, que en realitat en són menys, ja ens indica que estem davant d'una obra de literatura breu. Del que no ens avisa, és de que rebrem una dosi de realitat tan gran en tan poques pàgines. Les històries d'aquest recull giren al voltant de les relacions personals, sovint de parella, en totes les seves vessants, i en tots els casos són versemblants i punyents; podem jugar a trobar el conte en el que ens sentim més reflectits. Hi trobarem moltes pèrdues, molts desenganys, molts sacrificis, molt ressentiment, però també paciència, acceptació i algunes alegries. L'efecte que fa perdre un fill, declaracions a darrera hora, descobriment d'infidelitats, la monotonia d'una relació, la discapacitat, la relació materno-filial, la mort, el descobriment de passions ocultes, i moltes més situacions que ens transporten a una vida que coneixem, perquè és la nostra, la del nostre amic o la de la veïna de dalt.

Si bé les situacions ens són conegudes, els escenaris on passen també, per quotidians i habituals, però també són diversos. L'estructura dels contes ens sol situar inicialment en una imatge que ens descol·loca una mica, per retrocedir després i ensenyar-nos en perspectiva com hem arribat fins aquí. Això suposa un al·licient, perquè difícilment encertes el camí recorregut pels personatges abans de la irrupció del lector, i la solució se'ns acabarà revelant en tots els casos. Marta Orriols escriu i descriu molt bé, de vegades amb metàfores i adornant-se una mica, però això no resta impacte a les històries que dibuixa, totes elles situacions vitals que hem viscut o podem viure. Sense grans ficcions ni girs argumentals, la vida és tal i com ella la narra, tan tràgica, tan dramàtica, tan eufòrica, i a la vegada sorprenent i misteriosa.

No descobrim res si dic que les edicions que fa Periscopi sempre són molt agradables de tenir entre les mans, i a més publiquen bé. En aquest cas la Marta Orriols va flanquejada per un pròleg i un epíleg ni més ni menys que de la Jenn Díaz i de la Tina Vallès, poca broma, tres de les dones que vénen pegant fort en la literatura catalana. Aquest recull m'ha convençut força, val la pena llegir-lo i estar atent al què vindrà de l'autora. Veurem si aquesta prosa agradable, però de vegades una mica florida, aguanta el ritme d'una novel·la més llarga. De moment la catalogarem de bona descoberta.

Valoració: @@@

dimecres, 26 d’abril de 2017

La maledicció de Hill House

Autora: Shirley Jackson
Editorial, any: L'Altra, 2014
Títol original, idioma, any: The Haunting of Hill House, anglès,1959
Gènere: Terror
Traductora: Martí Sales
Número de pàgines: 278
Llegit en: Català

El doctor Montague es proposa fer un experiment del qual després n'escriurà un llibre que s'ha de convertir en tot un èxit. Està obsessionat amb els fenòmens paranormals, i per això vol saber què se sent vivint en una casa encantada. Quan descobreix Hill House, un casalot que té un historial ple de fets fatídics, sap que ha trobat el lloc. Però no vol anar-hi sol, fa una crida a una sèrie de gent que han tingut experiències amb el món paranormal, i només li contesten dos, l'Eleanor, una jove fràgil i depressiva, i la Theodora, que se suposa que té capacitat telepàtica, i que té un caràcter oposat a l'Eleanor. Al grup s'unirà en Luke, que és el futur hereu de la casa, per imposició de l'actual propietària. La casa és realment inhòspita, però al principi tots ells s'ho prenen amb humor i intenten adaptar-se a l'entorn. Al principi. Fins que comencen els sorolls a les nits.

Vaig quedar gratament sorprès de la meva primera experiència amb Shirley Jackson, amb el llibre Sempre hem viscut al castell, i vaig decidir llegir també el primer que l'editorial L'altra havia publicat en català de la mà de Martí Sales. Tot i que no sóc gens amant del gènere de Terror, tampoc m'ha decebut, al contrari. El llibre està molt ben escrit i t'atrapa de seguida, tot i que l'acció va arribant mica en mica. Els personatges es complementen bé, i hi ha diàlegs que t'arrenquen un somriure, però en cap moment ens traiem de sobre la sensació que alguna cosa inquietant està passant, o a punt de passar. No és una història per passar molta por, però sí d'estar en tensió i incòmode, com si tu mateix estiguessis a la casa amb els protagonistes. I això és mèrit de l'escriptora, trama ben construïda i moments d'aguantar la respiració ben seleccionats.

Majoritàriament, m'ha agradat més que l'altre, hi passen més coses, i més interessants. Al tram final desvarieja una mica i això em va fer baixar el bon ritme de lectura que portava. No arriba a descarrilar, però diré que la darrera part no m'ha convençut com la resta del llibre. Tot i així, content de descobrir una escriptora de tant talent, i uns llibres que aguanten prou bé el pas del temps, tot i tenir ja una seixantena d'anys. Bona literatura, i un terror psicològic no tan aterridor com els productes que es fan actualment, però que fa no tenir-les totes quan s'apaguen els llums de casa.

Valoració: @@@ i mitja