dimarts, 15 de gener de 2019

Tu, calla!

Autores: Laura Huerga i Blanca Busquets
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 194
Llegit en: Català

Quan sentim a parlar del dret a la llibertat d'expressió o de manifestació pensem automàticament en la repressió que pateixen els partidaris del procés d'independència català. Error: la capacitat repressiva de l'Estat espanyol va molt més enllà del problema català, o del basc. Amb les lleis actuals, fetes a mida, qualsevol que s'oposi al règim establert o als poders de l'Estat és susceptible de ser processat per la coneguda llei mordassa. Això ho saben molt bé cantants, humoristes, titellaires, activistes, twittaites i, naturalment, polítics. En aquest llibre es fa una repassada a les lleis que permeten aquests atemptats a la llibertat d'expressió, l'onada repressiva que afecta a tothom qui aixeca la veu, i fem memòria de molts casos que en el seu moment van tenir ressò però que probablement haurem oblidat, però això no vol dir que hagin desaparegut. 

Aquest assaig està estructurat en diferents parts. En la primera es parla de drets i lleis i s'explica en profunditat què és la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la 'llei mordassa' i com s'aplica. Després hi ha una repassada amb profunditat a molts i diversos casos en els que ha aplicat aquesta llei, amb noms i cognoms i penes imposades. També trobarem un recull de reaccions que aquestes sancions han despertat i les conseqüències que es deriven d'aquesta cultura de la por, des de la criminalització de la protesta i la pobresa, a l'autocensura. Llegint aquestes pàgines es té sensació d'estar immers en un llibre de ciència ficció, una distòpia que no podem creure que sigui real, però ho és. És dens a estones, conté moltíssima informació i en alguns casos la terminologia jurídica pot dificultar la comprensió per aquells qui, com jo, en sabem poc de lleis. Però el que explica és de gran interès i convé tenir-ho ben present. El grau de repressió que s'exposa no és com per mirar a una altra banda, ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, qualsevol dia. 

La part que m'ha agradat/impressionat més és la que relata els diferents casos, que és la més fàcil i probablement la més llaminera. No espereu trobar-hi 200 pàgines parlant dels presos polítics catalans, se'n parla, però els seus casos són tractats com els de qualsevol altre represaliat a nivell de territori espanyol i sense fer diferències de rellevància. Ja ens va bé, de tant en tant, aixecar una mica la vista per adonar-nos que la realitat no és només la que veiem a les notícies o a twitter. És un text interessant, però el que sí que aviso és que fa posar de molt mala llet. Però si no ens emprenyéssim pel que ens estan fent, perquè ens ho fan a tots i a totes, no seríem persones. Més val saber-ho i dir-ho ben alt i clar, de la manera que no els agrada que ho fem.

Impressió general: @@@

dijous, 10 de gener de 2019

84, Charing Cross Road

Autora: Helene Hanff
Editorial, any: Labutxaca, 2012
Títol original, idioma, any: 84 Charing Cross Road, anglès, 1970
Gènere: Narrativa
Traductora: Puri Gómez
Número de pàgines: 110
Llegit en: Català

A l'octubre del 1949, Helene Hanff, resident a Nova York, es va posar en contacte amb una llibreria anglesa especialista en títols descatalogats. Els seus peculiars gustos lectors impossibilitaven que trobés res que li interessés per llegir i va trobar en Marks & Co el seu paradís a la terra. La distància que separava la Helene de la llibreria va fer que establís una correspondència regular, primer amb el llibreter Frank Doel, però també amb altres membres de la llibreria i familiars d'en Doel durant gairebé 20 anys. Ella, espontània, descarada, però molt generosa. Ell, seriós, erudit i professional. Els va unit l'amor pels llibres i una relació d'amistat difícil d'entendre i de mantenir, però que els va capgirar la vida. La mateixa autora va decidir publicar un recull de les cartes que van creuar l'Atlàntic d'una banda a l'altra, i d'aquí aquest llibre curtet que porta per títol l'adreça de la llibreria que tantes alegries li va donar.

No sóc gens habitual de les novel·les epistolars, però aquesta em cridava l'atenció i me la van recomanar molt a la meva llibreria de referència. En aquest cas, les cartes que expliquen la història de la Helene, en Frank i la resta d'escriptors i escriptores són reals, encara que sembla gairebé impossible que es pugui establir una relació tan entranyable entre dues persones que no s'arriben a conèixer. Totes les cartes són curtetes i el llibre es llegeix molt ràpidament. Totes elles estan redactades de manera exquisida i transpiren amabilitat, gratitud, proximitat i una gran varietat de sentiments. Desconec si les cartes van ser revisades o es van publicar de manera fidedigna. Sembla estrany que els diferents personatges escriguin així de bé, cadascú amb el seu estil, això sí. Els llibres són el fil conductor, però les relacions que s'estableixen van molt més enllà.

Amb aquest llibre tinc sensació d'haver pagat una penyora, haver reparat el greuge de no haver-lo llegit abans, com m'ha passat també amb altres clàssics moderns. M'ho he passat bé, no li falten tocs d'humor, però el que més predomina es aquella sensació de placidesa i aquell mig somriure que et mantenen aquests llibres tan entranyables. Es pot llegir pràcticament d'una asseguda i val la pena fer-ho, es fa curt, m'hi faltaven cartes que s'intueix que existien, però que no s'han recollit. L'autora, precisament, em feia una mica de rabieta a estones, però se li ha de reconèixer la qualitat literària de les seves cartes. En resum, un llibre que no us costarà gens de llegir i que dubto que us decebi. Potser pot generar indiferència si no s'agafa amb ganes o predisposició, però a poca estimació que li dediqueu, us la tornarà.

Impressió general: @@@@

dimarts, 8 de gener de 2019

Estació Boira

Autor: Enric Herce
Editorial, any: Males Herbes, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 257
Llegit en: Català

En un futur llunyà, la Terra està orbitada per satèl·lits artificials habitats. L'Europa2 és un d'ells. Allà hi van a parar exiliats i alguns fugitius que ja no tenen lloc al planeta mare, fruit de la inestabilitat geopolítica. La vida de les persones està regida per una tecnologia que a nosaltres se'ns escapa, tothom disposa d'un C-bio, un dispositiu que controla les constants vitals però que també serveix per comunicar-se i per una gran varietat d'aplicacions. També la rauxa de la població està controlada per una droga sintètica, el relev, que evita la ràbia i l'exaltació, tothom l'ha de prendre obligatòriament. Per vetllar per la cordial convivència, existeixen els Agent d'Higiene Ciutadana, una policia que s'assegura que tothom pren el relev, i que solen anomenar 'els escombriaires'. En Max, el nostre protagonista, ex-soldat de la darrera gran guerra, és un d'aquests agents i haurà d'afrontar l'aparició d'una nova substància que pot revertir els efectes del relev i sembrar el caos en la pau artificial en la qual viu la humanitat. 

Uns anys després de Simulacions de Vida, Enric Herce torna amb una altra història de ciència ficció amb tocs de ciberpunk i reminiscències a Black Mirror. No hi trobarem capítols diferenciats, anirem saltant d'època, d'escenari i fins i tot tindrem accés als records del protagonista i a entrevistes amb polítics. La feina serà anar teixint els diferents fils argumentals per construir una història amb girs i sorpreses. No negaré que costa una mica entendre on som i que no és fins el final que ens quadrarà tot. Potser llavors una relectura ens permetria entendre moltes més coses. A banda d'això, l'escriptura és planera i àgil i el que anem intuint interessant inquietant. Una història complexa però consistent on el tractament de la tecnologia i la ciència arriben a cotes molt notables, cosa que és molt d'agrair. Tampoc hi falten tocs de crítica i d'ironia, la manipulació informativa, el control de les emocions de la població, es planteja un futur que sembla una evolució del que ja estem vivint actualment. Esgarrifós tot plegat, però versemblant, res del que explica m'ha semblat exagerat.

Enric Herce és la demostració que a casa nostra es fa bona ciència ficció, imaginativa, documentada i fonamentada en la tendència històrica. Guardo un record immillorable del seu primer llibre, que és un dels millors puntuats d'entre les més de 400 ressenyes que he fet. Aquest 'Estació Boira' no m'ha deixat una impressió tan consistent, però és una molt bona lectura amb multitud d'ingredients interessants que confirma que aquest és un autor a tenir en compte. No sóc un gran aficionat a la ciència ficció, però si als bons llibres i aquest m'ho ha semblat. Passa la prova del segon llibre i em poso des d'ara a esperar el tercer, que confio que no es farà esperar tant.

Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 3 de gener de 2019

Frases 2018

Com és tradició per aquestes dates, diré adéu als llibres llegits al 2018 amb un recull de les millors frases que vaig apuntar de les 51 lectures que va donar de si el curs passat. Com sempre, van en l'idioma de lectura, acompanyades del llibre i l'autor/a. A veure si alguna d'elles us fa pensar com a mi.
  • La poesia i les oracions ficaven al cap de les persones idees que només aconseguien que les matessin, les distreien del despietat mecanisme del món. (El ferrocarril subterrani, Colson Whitehead)
  • Tots estem marcats encara que no es vegi, encara que només sigui per dins. (El ferrocarril subterrani, Colson Whitehead)
  • Un bon llibre és la preciosa saba de l'ànima d'un mestre, embalsamada i conservada com un tresor amb la intenció d'oferir vida més enllà de la vida, i per això sens dubte es tracta d'un article de primera necessitat. (La llibreria, Penelope Fitzgerald
  • Cuando se lucha por el control de una espada, siempre gana quien sostiene la empuñadura. (Snow Crash, Neal Stephenson)
  • La indignació disminueix i anul·la unes persones, però a unes altres les fa créixer i els proporciona força i coratge. (Societat Negra, Aldreu Martín)
  • Als humans ens costa acceptar que la mala sort existeix i que no tot té un motiu clarament identificable. (100 preguntes sobre el càncer, Daniel Closa i Salvador Macip
  • Hi ha qui prefereix les respostes senzilles, encara que siguin falses, a les certes, però desagradables i complexes. (100 preguntes sobre el càncer, Daniel Closa i Salvador Macip)
  • El poder que concedeix un Estat malalt és sospitós per força. (Teoria King Kong, Virginie Despentes
  • Només m'interessen les revolucions que comencen asseient el poble a taula. (Teoria general de l'oblit, José Eduardo Agualusa)
  • La repressió no esclafa idees. L'únic mètode per esclafar-les és ignorar-les. Negar-se a pensar. Negar-se a canviar. (Els desposseïts, Ursula K. Le Guin)
  • Quan l'enemic t'abraça amb entusiasme i els compatriotes et rebutgen amb rancúnia, és difícil no qüestionar-te si no ets, efectivament, un traïdor. (Els desposseïts, Ursula K. Le Guin)
  • És admirable les coses a què la gent ens podem arribar a acostumar si hi ha alguna compensació. (El conte de la serventa, Margaret Atwood
  • Quan el poder és escàs, tenir-ne una mica és temptador. (El conte de la serventa, Margaret Atwood)
  • La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. (Permagel, Eva Baltasar)
  • El dolor esclavitza el cos, i la por, l'ànima. (Istanbul Istanbul, Burham Sönmez)
  • No convé malbaratar energies en causes massa perdudes. (Desig de xocolata, Care Santos
  • Res queda més lluny de l'amor que estar sempre alerta. (Els llits dels altres, Anna Punsoda)
  • L'amistat també envelleix, com els llibres, com les pel·lícules, que de sobte semblen tan obsolets. (Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols)
  • Un home que llegeix val per dos. (Les nostres riqueses, Kaouther Adimi)
  • A qui perd la llibertat, sempre li queda el sarcasme. (Fungus, Albert Sánchez Piñol)
Apa, ara ja em puc posar a apuntar les frases del 2019, a veure amb què em trobaré! Que tingueu tots i totes un magnífic any lector! 

dimarts, 1 de gener de 2019

Fungus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2018
Gènere: Fantasia
Número de pàgines: 356
Llegit en: Català

Un anarquista barceloní a qui es coneix com a Ric-Ric, fuig de la ciutat i arriba fins La Vella, un poble remot dels Pirineus. Allà descobreix que la vida és molt diferent, la gent s'auto-organitza en ostals per formar comunitats. Ell anirà a petar, és clar, a l'ostal de pitjor reputació, on s'apleguen tots els contrabandistes de la zona, que utilitzen aquest refugi com a lloc de pas per les seves travessies. L'amo de la casa, en Cassian, acaba adoptant en Ric-Ric sota la seva tutela i el converteix en el criat de l'ostal, és a dir, que li encoloma les pitjors feines. A més, com a criat, no viurà a la casa, sinó en una cova en una muntanya propera. Deshumanitzat pels seus companys i per l'alcohol, tot canviarà per en Ric-Ric quan coneix la Mailís, mestressa d'un ostal proper. Però encara canviarà més quan, cercant una ofrena per donar a la mossa, despertarà un monstre que porta molts anys adormit, a la vista de tothom, però sense que ningú hi hagi parat esment.

Amb aquest llibre Sánchez Piñol fa una pausa de la seva sèrie Victus i torna al món de la fantasia que tan bon resultat li va donar amb 'La pell freda' o 'Pandora al Congo'. De fet, aquest Fungus sembla una nova variació del mateix argument d'aquells dos. Però l'autor sap barrejar com ningú realitat i ficció, explora la miserable naturalesa humana i com interactua aquesta amb uns interlocutors fantàstics i monstruosos. En aquest cas, els convidats sorpresa són uns bolets gegants i l'escenari no es troba a terres remotes, és molt més nostrat: els Pirineus. El protagonista Ric-Ric busca l'Ideal anarquista i trobarà en els fungus els seus aliats, o això es pensa. La capacitat narrativa i imaginativa de Sánchez Piñol està fora de qualsevol dubte, les seves reflexions sobre la condició humana, els seus jocs de paraules paradoxals, les seves referències històriques, la seva ironia i sentit de l'humor, trobarem de tot en aquesta obra, però potser pel tipus d'éssers que descriu, o perquè la fórmula tard o d'hora s'esgota, aquest Fungus potser no és tan absorbent com altres obres seves. Hi ha girs, hi ha salts entre passat proper i present per anar entenent per què passa el que passa i per lligar diferents personatges, i hi ha una trama i una història complexa i ben trenada, però també una mica de sensació d'estar llegint el mateix. Una particularitat, els títols de capítol són llargs i explicatius, però no sempre s'hi diu el que passarà realment.

Vol dir tot això que Fungus no és un bon llibre? No pas. El segell de l'autor és sempre una garantia. El llibre té un tema central recurrent, que és la recerca del Poder veritable. El final és obert, o almenys no conclusiu del tot, desconec si la història ha de continuar en posteriors entregues. El que sí que sé és que, si continua, la seguiré llegint, com seguiré llegint qualsevol altra proposta que Sánchez Piñol em posi per davant. Potser és un punt més fluixa que les altres novel·les i no seria la millor opció per començar a llegir aquest autor, però sí que esdevindrà imprescindible per aquells que, com jo, en siguin fans.

Impressió general: @@@

dimecres, 26 de desembre de 2018

Propòsits lectors pel 2019

L'any passat per aquestes dates vaig fer un post amb propòsits lectors pel 2018, que van ser els únics propòsits que em vaig fer de cara al nou any: la vida ja és prou complicada com per anar-nos posant més limitacions a sobre. El motiu? Doncs ja sabeu, sóc un comprador compulsiu de llibres, he aconseguit que aquest any n'entrin tants com n'he llegit (aproximadament), però en tinc uns quants que fa molt temps que estan a la llista de pendents i no aconsegueixen fer-se forat. Per això em vaig proposar llegir cinc d'aquests llibres i m'alegra poder anunciar que he aconseguit el propòsit, gairebé in extremis, però prova superada! Repassem-los, aquí us deixo les ressenyes pertinents:

Societat Negra - Andreu Martín (Gener)
Snow crash - Neal Stephenson (Gener-Abril)
Balanç fins a la matinada - Manuel de Pedrolo (Juliol-Agost)
La quinta mujer - Henning Mankell (Novembre-Desembre)
L'illa de Maians - Quim Monzó (Abril)

Així que aquest any faré el mateix, a veure si així aconsegueixo donar sortida a uns quants llibres del rebost. Els meus propòsits lectors per aquest 2019 són:

L'imperi dels lleons, Sebastià Bennasar
La meva parella em va regalar aquest llibre ja fa temps perquè sabia que m'agrada l'autor, però no he acabat de trobar el moment de llegir-lo, molts títols li han anat passant a davant i ja és hora d'agafar-lo. Amb un autor tan prolífic no et pots endarrerir tant.






Una columna de foc, Ken Follett
Cal tancar la trilogia que va començar amb 'Els pilars de la terra'. Follett era un dels meus autors de referència quan era jovenet i ja saps què trobaràs als seus llibres, una narració trepidant i poca imaginació amb els personatges. Problema, que només escriu totxos i no vull que se m'eternitzin. M'hi hauré d'esforçar. A més, és un préstec de ma mare, l'hauré de llegir abans que me'l reclami.



El club de la bona estrella, Amy Tan
Ja he perdut el compte del temps que fa que espera torn a la lleixa, he estat molt temps sense fer-li cap cas, però m'he resistit a desprendre'm d'ell. Ara que miro de llegir més autores pot ser un bon moment per donar sortida a una que és prou reconeguda.





L'ocell de foc, Emili Teixidor
L'Emili Teixidor va morir el 2012. Va haver-hi en aquell moment una proposta de llegir llibres seus i jo vaig recuperar de casa la meva mare 'L'ocell de foc'. És un autor que recordo molt de llegir quan era petit, però en vida adulta no he llegit cap dels seus llibres, tampoc ho vaig acabar fent aquell 2012, tot i les bones intencions. M'he proposat esmenar aquell greuge.



Tòquio Blues, Haruki Murakami
No, no he arribat a llegir tota l'obra traduïda d'aquest autor sense passar pel seu llibre més famós i reconegut. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir del japonès, com molta altra gent, ja fa molt temps d'això. M'he proposat revisitar aquell llibre per veure si aguanta la prova de la relectura. A més, fa tan temps que el vaig llegir que no ha tingut ressenya en aquest blog, m'agradarà fer-la.





Aconseguiré fer ple altre cop i llegir aquest 5 llibres proposats? Ho veurem a les acaballes de 2019, però m'esforçaré perquè així sigui! Veurem si les novetats m'ho permeten. Us desitjo un magnífic any lector a totes i a tots, i que el puguem anar compartint!

dilluns, 24 de desembre de 2018

La quinta mujer

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2010, 3a edició
Títol original, idioma, any: Den Femte Kvinnan, suec, 1996
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Marina Torres
Número de pàgines: 631
Llegit en: Espanyol

L'inspector de policia Kurt Wallander acaba de tornar d'un viatge a Roma amb el seu pare, home difícil i amb qui té una relació complicada, però l'escapada ha anat sorprenentment bé i els dos han recuperat part de la connexió que havien perdut fa temps. Però les notícies que li donen els seus companys en tornar a la feina faran que aviat se li oblidi aquest viatge. Un parell de casos de desaparició esdevindran un infern per la policia d'Ystad. Els cossos apareixen i queda més que clar que no es tracta d'accidents o suïcidis: els finats van morir en unes circumstàncies extremadament doloroses i agòniques. Hi ha almenys un assassí voltant per Escània. Wallander sospita que es tracta de la mateixa persona, però els caldrà investigar molt per establir un lligam entre els dos morts, als quals aparentment no lliga res. L'inspector i els seus col·laboradors habituals tenen entre mans un cas que els recorda molt a la tardor passada, quan es van enfrontar a un psicòpata terrible. Qui sap si aquest cop serà encara pitjor.

Sisè llibre de la sèrie de l'inspector Wallander del suec Henning Mankell, una sèrie que he aconseguit llegir en ordre des del primer, tot i que ara feia anys que no la continuava. Com és habitual, trobem un protagonista reflexiu, intuïtiu i molt detallista en la seva feina que, malgrat estar sempre pendent de la seva vida personal, és la seva prioritat absoluta, hi té una autèntica relació amor-odi. Wallander s'envolta dels seus habituals Martinsson, Svedberg, Ann-Britt Höglund, Hansson o Nyberg entre d'altres, que el complementen i completen allà on ell no arriba. Aquí s'enfronten novament amb un psicòpata que els portarà de corcoll perquè no hi ha manera de lligar els morts que van apareixent. La història és enrevessada i amb molts condicionants, com ja passa en els altres llibres que he llegit, esdevé una mica repetitiva per les moltes voltes que donen els policies a les pistes que van trobant i les moltes vegades que repassen una investigació que els té perduts. De totes maneres, és una trama interessant que convida a continuar i a lligar tots els caps. Una mica inversemblant, però preval l'espectacle, és clar.

Com ja he comentat altres vegades, em sembla que Mankell està un punt per sobre d'altres autors i autores nòrdiques de novel·la negra, probablement és el que més m'agrada juntament amb l'islandès Arnaldur Indridason. El segueixo llegint en castellà per completar la col·lecció sencera, tot i que el llenguatge emprat en la traducció sembla ja una mica antiquat, de vegades grinyola. Com a detall, dir que no entenc l'obsessió de l'autor amb ser tan acurat a dir l'hora que és en cada moment. Descomptant aquests petits defectes, és un llibre que es llegeix bé, com els altres de la sèrie. Hi ha misteri, molta investigació i treball policial i un protagonista que t'has d'estimar sí o sí. Continuaré llegint la sèrie Wallander segur, però el que ja no puc garantir és la periodicitat.

Impressió general: @@@

dimecres, 19 de desembre de 2018

Estimats Lluc i Joana

Autor: Oriol Junqueras
Editorial, any: Sàpiens, 2018
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 35
Llegit en: Català

La ressenya d'avui és molt especial. L'autor d'aquest llibre és l'Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana actualment tancat a la presó de Lledoners per haver permès que el poble català s'expressés a les urnes. Està en presó preventiva des de fa més d'un any, pendent de judici, i diguin el que diguin els mitjans, el retenen com a ostatge polític, per les seves idees. Junqueras és un home bo. Té dos fills petits que fa més d'un any que només pot veure a estonetes, però això no impedeix que pensi en ells cada dia. Fruit d'aquesta enyorança, neixen els contes que formen part d'aquest recull. Tots ells van dirigits a la Joana i en Lluc, els esmenta i els explica històries com si els ho estigués dient de viva veu. No són contes de ficció, són explicacions sobre natura, ciència o història que qualsevol pare gaudiria transmetent als seus fills, però exposades de manera molt didàctica i tendra, com només un home com Junqueras pot fer.

Quan vaig saber de l'existència d'aquest petit recull vaig pensar que no el volia llegir perquè se m'encongeix el cor de pensar que l'Oriol és a la presó. És pràcticament com envair la seva escassa intimitat. Però el partit ens l'ha enviat i la curiositat m'ha pogut. En les pàgines del llibret hi trobem un pare parlant als seus fills, explicant-los com és el món, algunes anècdotes curioses de la natura, història antiga del seu poble Sant Vicenç dels Horts... En resum, hi trobem amor, tendresa i la ferma voluntat d'un home de sentir els seus fills més a prop. I és clar, ho fa a la seva manera, planera i convincent que el converteixen en un bon docent. Ah, no es pot oblidar que 13 artistassos i artistasses han il·lustrat de manera altruista els contes per un resultat preciós i colorista que enamora. Una meravella d'edició.

Com és normal, aquest no és un llibre per puntuar ni valorar. Està fantàsticament escrit, és clar, i és entranyable, preciós, inspirador. Insisteixo, és el producte d'un pare amorós que estima els seus fills. Si teniu l'oportunitat, llegiu els escrits de l'Oriol, és tot tendresa. Oriol, et volem a casa. Et volem lliure. 

diumenge, 16 de desembre de 2018

Les nostres riqueses

Autora: Kaouther Adimi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Nos richesses, francès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 184
Llegit en: Català

Un jove estudiant rep l'encàrrec de buidar una llibreria al cor d'Alger, això li servirà per realitzar les pràctiques que necessita per completar estudis. La llibreria, un minúscul habitacle que ara servia com a biblioteca de préstec annexa a la universitat, passarà a millor vida per esdevenir una botiga de bunyols. En Ryad de seguida veurà que el miserable establiment té els seus defensors que intenten evitar que desaparegui un negoci amb molta història. Història que nosaltres podrem anar coneixent a través del dietari del seu fundador i d'uns protagonistes sense rostre que ens guiaran a través del temps. Edmond Charlot, l'emprenedor, el que perseguia els seus somnis fins les últimes conseqüències, no es va rendir mai, malgrat la guerra i les mancances, malgrat les crítiques, però la seva valentia va permetre que molts llibres i autors veiessin la llum, contra vent i marea. Realitat i ficció es barrejaran en aquesta obra que no deixa indiferent a aquells qui estimem els llibres.

Un gruix important del llibre es construeix amb el dietari d'Edmond Charlot que, a petites entrades en el seu registre, ens va explicant els seus èxits i les seves dificultats a través dels anys. Patirem amb ell i ens alegrarem amb ell dels seus premis i dels llibres que més il·lusió li fa publicar. A banda, també acompanyarem en Ryad en la seva dura tasca de buidar la llibreria en el present. L'oposició del veïnat arriba a tenir un puntet còmic i tot. La tercera veu són aquests narradors que parlen de la llibreria en primera persona del plural, nosaltres, els habitants d'Alger. Un llibre curt i que és molt agradable de llegir, les parts més redactades són entranyables i evocadores, encara que el que més m'ha atrapat ha estat la història de la llibreria des de la seva fundació el 1936. Barreja realitat i ficció, però per desconeixement del període de colonització francesa a Algèria no sabria dir què és real i què s'inventa l'autora.

Com tot el que publica Periscopi, aquest llibre és digne d'atenció. Un cop més ens transporten a un lloc remot, encara que molt més proper del que ens pensem, però aquest cop el protagonista és un editor i llibreter que estima els llibres, això fa que la seva lluita ens sigui molt propera i ens atrapi. La 'metaliteratura' és una cosa que sempre interessa als malalts de la lectura. Se'ns presenta un protagonista ja desaparegut que va lluitar pels seus somnis contra tot i tothom, amb coratge, amb determinació, que va fer creure la gent del seu voltant en els seus projectes. Un heroi. La seva memòria queda més que honorada en aquest llibre, agredolç a estones, però que es llegeix amb una espurna als ulls i un mig somriure als llavis. Agradable, entranyable i reflexiu, una lectura que potser no despertarà passions, però que difícilment pot decebre, tot el contrari.

Impressió general: @@@ i mitja