diumenge, 25 de setembre de 2016

El llibre dels Baltimore

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2016
Títol original, idioma, any: Le livre des Baltimore, francès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 635
Llegit en: Català

Qui no se'n recorda d'en Marcus Goldman, afamat escriptor i investigador ocasional que va resoldre el cas d'en Harry Quebert? Va ajudar el seu amic a desempallegar-se de les acusacions que queien sobre ell, i d'allà en va sortir un llibre. Ara ens explica, uns anys després, la història de la seva família, i tot el que va passar quan era jovenet, amb els seus cosins estimats Hillel i Woody, amb qui forma la banda dels Goldman, i les dues branques de la família Goldman, els Baltimore, que ho tenen tot i són envejats i admirats, i els Montclair, els seus, que sempre se senten menys que els Baltimore. Però com ja ens va passar en l'anterior llibre que protagonitzava aquest personatge, res és el que sembla, encara que ho sembli molt, i tot el que passa per darrere, que no és visible a ulls de la majoria, és molt més important que les aparences. L'única manera que té en Marcus de congraciar-se amb el seu passat és escriure'n una novel·la. Potser així podrà deixar finalment enrere el Drama...

Joël Dicker ha tornat a rebentar el mercat amb una nova història del protagonista que li va donar l'èxit en 'La veritat sobre el cas Harry Quebert'. Els dos llibres no estan relacionats, però comparteixen prota, i aquí no es fa referència a l'altre. De totes maneres, l'estil es reconeix perfectament, i amb uns altres escenaris, una història aparentment idíl·lica es va desgranant i transformant en un petit infern en les vides de tots els personatges. La llarga explicació de la meravellosa vida dels Baltimore, que dura centenars de pàgines, és massa exagerada i embafa. La sensació de 'ja ho he entès!' m'ha tornat a venir, al primer llibre era amb l'amor incalculable entre en Quebert i la Nora, i aquí amb el dels tres cosins Goldman i en general la vida regalada de la família. Es passa molt, sobretot perquè saps que en realitat res serà tan maco com ho pinta, i que al final tot donarà girs i més girs per acabar-se posant a lloc.

No obstant, és impossible deixar anar aquest llibre i les pàgines volen i volen a les mans. Sap com enganxar-te, i les expectatives que genera es van complint. Tots els defectes que se li podrien trobar en l'escriptura, que en té, se supleixen amb una facilitat narrativa que t'absorbeix fins al final i et fa gaudir com un nen del que estàs llegint. Potser no caldria que fos tan llarg, i li falta un punt de maduresa, però mentre sàpiga atrapar amb històries atractives i una mica morboses, seguirà captivant a milions de lectors. Un autor que ve de gust llegir i molt recomanable per quan vols una lectura fàcil i absorbent. Un dels autors que millor ho aconsegueix actualment, veurem com evoluciona.

Puntuació: @@@ i mitja

divendres, 9 de setembre de 2016

Cianuro espumoso

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1998
Títol original, idioma, any: Sparkling Cyanide, anglès, 1945
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 254
Llegit en: Espanyol

No és el millor que podria estar fent, però la Iris Marle es troba recordant la mort de la seva germana Rosemary. Va ser en aquella festa, la Rosemary havia estat molt deprimida després d'una grip que va passar, i es va suïcidar amb cianur que va ingerir amb el xampany. Recorda, Iris, recorda. És possible que no fos un suïcidi? Ara noves proves demostren que algú podia tenir motius per matar-la, i potser no era l'únic. Però qui? L'Anthony Browne? L'Steve Farraday? Tots dos eren molt amics de la Rosemary, per què haurien de voler-la morta? Qui més va assistir a aquella festa? L'esposa de l'Steve, l'Alexandra Farraday, el seu cunyat ara vidu George Barton i la seva eficient secretària Ruth Lessing. Si va ser un assassinat, algun d'ells ha de ser el culpable. Però a taula hi havia una cadira lliure, la del Coronel Race, que no va venir, però que ara sens dubte ajudarà a resoldre el misteri.

Les novel·les de l'Agatha Christie no enganyen, saps sempre què hi trobaràs. El misteri està servit, sempre en un escenari de l'alta societat amb personatges molt estirats i molt 'repipis', però cal tenir en compte que són llibres amb més de 60 anys d'antiguitat. Aquest en concret l'he trobat una mica embolicat, i es troba a faltar algun dels seus investigadors més clàssics. El que no se li pot negar és que, com sempre, l'autora juga a despistar i posa realment difícil saber qui és l'assassí. Saps sembrar el dubte com ningú, perquè tots els seus personatges tenen motius, i fins i tot oportunitat de ser els malvats, però només un o una ho acabarà sent. En aquest llibre, els dubtes sorgeixen perquè tots tenen motius, però ningú sembla haver pogut ser l'autor material del crim.

Aquest 'Cianuro espumosos' és un dels títols coneguts, però no compta amb en Poirot o Miss Marple, i això li fa perdre una mica. Té una llarga introducció als personatges, les primeres 100 pàgines, abans d'entrar en matèria, però el passat dels personatges és important. És sempre agradable llegir aquesta mestressa del crim, encara que aquests caràcters tan aristocràtics i tants formalismes carreguen una mica. És un estil ja molt caducat, però encara val la pena llegir-la de tant en tant, encara que aquestes edicions tan antigues no hi ajudin: Lletra molt menuda i junta, típica de les edicions del Molino. Com que no descobrim res parlant de llibres de la Christie, que cadascú decideixi si val la pena llegir-lo o no!

Puntuació: @@@

dimarts, 30 d’agost de 2016

Setembre de passió

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: La Campana, 1997
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Barcelona té els dies comptats. Potser les hores comptades. Les tropes franco-espanyoles de Felip V cada cop estan més a prop de trencar el setge i entrar a la ciutat. Si ho fan sense negociació prèvia, hi haurà saqueig, mort i s'haurà acabat tot. Però potser encara hi ha una possibilitat de negociar una rendició favorable, evitar la destrucció absoluta de la ciutat, i mantenir una oportunitat futura de ressorgir com a poble. En això hi tindrà un paper inesperat l'Adrià, un llibreter reconvertit en soldat, a qui el general Antonio de Villarroel i Rafael Casanova encarregaran una missió especial. No hi ha possibilitats de guanyar, però potser no perdran del tot si l'Adrià se'n surt. Segurament no és el millor espia que ha existit, però com dir que no a dos personatges d'aquesta categoria? 

Fent una mica d'arqueologia literària, vaig ensopegar amb aquest ancestre d'en Daniel Closa, una de les seves primeres novel·les, fruit de la sorpresa que en mencionar el general Villarroel, la gent es pensés que parlava del carrer de l'Hospital Clínic. Aquesta novel·la curta té més de relat del que va passar durant la caiguda de Barcelona que de ficció, però l'autor barreja uns quants personatges inventats que interactuen amb els protagonistes d'aquell moment històric i tenen un paper destacat. Ve a ser una mena de 'Victus', però escrit 15 anys abans, i sense amanir tant la història (ni creant un protagonista tan gamberro). Tot i que és una lliçó d'història, es llegeix fàcilment i distreu, i a més ens acosta a la realitat del 1714, que avui potser tenim una mica més present, però ens era menys popular l'any 1997 quan es va escriure el llibre.

El pes de la ficció en aquesta història és força escàs, i la part inventada no es complica massa la vida. S'endevina l'estil narratiu d'en Dan, que aquí estava a les beceroles, i es llegeix fàcilment. A més, és com allò del Titànic, tots sabem com acaba la pel·lícula, però tot i així el llegeixes amb ganes fins el final. Una bona i didàctica manera d'aprendre com va anar l'escomesa final de les tropes borbòniques i com es vivia a l'interior de les muralles de Barcelona, més interessant això que la ficció, tot i que jo no sigui un gran amant de la Història. Un d'aquells llibres que llegeixes per l'autor, i tant si t'agrada la temàtica com si no, saps que t'agradarà com està escrit. Ideal per aquestes dates!

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 25 d’agost de 2016

Nèmesi

Autor: Jo Nesbø
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Sorgenfri, noruec, 2002
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Laia Font
Número de pàgines: 495
Llegit en: Català

Un atracament molt ben planejat, que a més ha de lamentar una víctima mortal, té capficat a en Harry Hole, inspector d'homicidis d'Oslo. La policia està completament despistada. No sembla un atracador com els habituals, es tracta d'un especialista. Sort de l'ajuda de la Beate Lønn, una experta en anàlisi de vídeo del departament de robatoris que posa una mica de llum a l'assumpte. Per acabar-ho d'adobar, la Rakel ha hagut de marxar a Moscou amb el seu fill Oleg per negociar-ne la custòdia, i mentre ells són allà, en Harry rep la trucada de l'Anna Bethsen, una antiga amant que el convida a sopar a casa. Al final accepta, però s'acaba despertant a casa seva amb una ressaca de cal Déu, no recorda res de la nit amb l'Anna, i a sobre ella apareix morta unes hores després. Un robatori aparentment perfecte i la mort d'una antiga amant, dos casos que portaran a l'indisciplinat Harry Hole de corcoll, i qui sap si tenen alguna relació.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de l'autor i va caure a les meves mans de manera casual. Es veu clarament que forma part d'una sèrie perquè fa referència a casos antics i al continu de la vida dels personatges, de manera que hi ha 'spoilers' si no has llegit els anteriors. Es tracta d'una història, o de dues històries, molt complicades i enrevessades fins el punt que et pots perdre una mica, i alguns noms en noruec tampoc ajuden a situar-se, però tot i això és un llibre que es llegeix amb interès i agilitat, sap mantenir la intriga i la tensió lectora. Per fer-hi crítiques, diria que els malfactors són extremadament intel·ligents, una mica massa potser, i això fa perdre versemblança. En canvi, m'han agradat els canvis de perspectiva de la narració i els salts en el temps i l'espai, a petita escala però donen un plus.

Feia temps que sentia parlar de Jo Nesbø, gairebé em perseguia, però fins ara no havia trobat el moment d'iniciar-me en la seva obra. I ja puc dir que no serà l'únic llibre que llegiré d'ell. En conjunt trobo que és un bon llibre de novel·la negra, amb un protagonista fosc, obsessionat amb la feina, alcohòlic, però sobretot bona persona. Vaja, com marquen els cànons. Una escriptura notable, pel que és el gènere, i es centra en la investigació policial, com a mi m'agrada. Potser una mica llarg i embolicat, però suposo que també és acostumar-se a l'estil. L'únic que em sap greu és que si llegeixo llibres anteriors ja sabré les coses que passaran, segurament continuï des d'aquí amb les aventures d'en Harry Hole.

Puntuació: @@@ i mitja  

divendres, 19 d’agost de 2016

300 llibres ressenyats

A un ritme més lent, però el blog ja ha arribat a les 300 ressenyes publicades, i ja sabeu que quan arribem a números rodons m'agrada celebrar-ho amb una mica d'estadística. Encara que no tinc tant temps per llegir, un llibre segueix sense estar acabat fins que no està convenientment ressenyat aquí, així que anem a fer una mica de resum d'aquests 300 llibres en 6 anys i escaig de blog.

Que sóc un lector de llibres de ficció no és cap sorpresa, llegeixo molt poc assaig (un 1% dels llibres) o biografies (un 2%). Si anem a gèneres, la narrativa segueix sent el més freqüent amb 100 llibres clavats (33%), encara que ha baixat una mica. El segueix la intriga amb 45 llibres (15%), la novel·la negra amb 36 (12%) i els relats amb 24 (8%). Les proporcions es mantenen força constants.

El nombre d'escriptors i escriptores diferents que he ressenyat ja s'enfila fins els 176. La progressió en aquest sentit, si mirem els altres posts resum, és de 67, 126 i ara aquest 176, així que segueixo diversificant força les lectures. Els més ressenyats de la casa són Haruki Murakami i Salvador Macip amb un sorprenent empat a 17 llibres. Els segueixen de lluny Lluís Llort amb 7, Albert Sánchez Piñol i George RR Martin amb 6 i Agatha Christie, Daniel Closa, Henning Mankell i Terry Pratchett amb 5. Per sorprenent que sembli, abans de tenir el blog ja llegia, així que el número de llibres ressenyats i el número total de llibres llegits de cada autor varia. Ho podeu comprovar a l'apartat Top 10 d'escriptors a la barra lateral. 

Sobre els autors, també és interessant que dels 176, 72 (41%) són dels Països Catalans, només 6 (3%) són espanyols i 98 (56%) són de la resta del món. On hi ha una gran desigualtat és en el sexe, 137 (78%) són escriptors i només 39 (22%) són escriptores. Ja vaig dir que era un aspecte a millorar, i darrerament ho he anat fent. Però el percentatge és més greu si mirem el nombre de llibres ressenyats, només el 18% són de dones, i el 82% d'homes (53 i 247 respectivament). Podríem dir que el llibre tipus que es ressenya en aquest blog és una novel·la, traducció d'una altra llengua i escrit per un home. 

I parlant de traduccions, el domini dels llibres llegits en català segueix sent aclaparador i pujant. Dels 300, 228 (76%) són en català, 60 (20%) en espanyol i 12 (4%) en anglès. Gran increment dels originals en català aquest cop, que pugen de 54 quan vaig fer les 200 ressenyes, fins a 109, és a dir, que el 36% van ser escrits en català. De les traduccions, l'anglès guanya per golejada, i el seguirien el japonès i el suec, tot i que també trobaríem traduccions del francès i l'italià entre d'altres.

M'està quedant molt llarg el resum, però no em vull descuidar les editorials. Labutxaca segueix regnant amb 60 títols dels 300, i Empúries escala al segon lloc amb 21. Les seguirien Debols!llo amb 16 (no he llegit cap llibre d'aquesta editorial en la darrera centena), Columna i La Campana amb 12, Edicions62 i Proa amb 10 i Quaderns Crema i Males Herbes amb 7. El nombre d'editorials diferents que he llegit s'enfila ja a 79.

I ho deixaré aquí. Després de tants números, només queda tornar a agafar el llibre i no parar fins arribar a les 400 ressenyes. Tornem a començar cicle. Que gaudiu molt del que queda d'estiu, i sobretot de la lectura, jo ho penso fer!

dimarts, 9 d’agost de 2016

Catedral

Autor: Raymond Carver
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Cathedral, anglès, 1983
Gènere: Relats
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Les realitats que narra aquest recull de contes ens queden molt lluny en el temps i en l'espai, però alhora tristament properes. En els Estats Units dels anys 80 l'alcoholisme, l'adulteri, el masclisme i els prejudicis racials estaven a l'ordre del dia. No es pot dir que haguem avançat gaire, però la distancia cultural sí que ens farà estar allunyats dels protagonistes, tots ells en situacions precàries, decrèpites de vegades, però que malden per sortir-se'n amb més il·lusió que encert. L'atropellament d'un fill, converses en un centre de rehabilitació, un home que es troba sol amb els seus fills perquè la dona l'ha abandonat, una venedora professional de vitamines, i així fins a 12 històries amb uns protagonistes que passen per la vida sense pena ni glòria, però malgrat això segueixen allà, al peu del canó.

Raymond Carver va assolir força fama gràcies als seus relats fins a ser considerat un dels contistes importants de la seva època. El seu estil és planer i descriptiu, retrata molt bé aquests personatges depriments, fracassats, que han de tirar endavant perquè no tenen altre remei, i no s'embranca a inventar, en els seus contes no hi ha lloc per la fantasia. Tampoc pels girs, com sol passar a la vida real, res no canvia d'un dia per l'altre, i els seus personatges, que podrien ser persones reals, molts cops acaben tan perduts com han començat la seva història. Aquest ritme lent i explicatiu fa que no sigui una lectura ràpida i fluïda, s'ha d'anar paint. També fa que no t'atrapi, malgrat que la història pugui ser interessant, i algunes ho són, no és pas que no el puguis deixar anar.

Sense posar en dubte la bona escriptura de l'autor, i la seva capacitat per retratar la realitat, per dura que sigui, de manera tan fidedigna, he de dir que aquest recull se m'ha fet llarg i una mica carregós. No ha aconseguit interessar-me ni atrapar-me, la mateixa portada del llibre ja és una mostra de la grisor que trobarem a dintre. Grisor pel que s'hi explica, no per com s'explica, compte. Si he de destacar algun dels comptes, diria 'Un petit detall que fa bé', 'Febre' i 'Catedral', el que tanca l'obra i dóna nom al conjunt. I tot i que m'ha costat una mica, no descarto tornar a llegir aquest autor, és d'aquells casos que t'adones que allò que estàs llegint és més bo del que a tu t'està agradant.

Puntuació: @@
Aquesta és la ressenya número 300 del Llibres, i punt!

dijous, 28 de juliol de 2016

Les generacions espontànies

Autors: Mar Bosch
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

De l'última cosa que té ganes l'Eva és d'anar a l'entrevista de feina de l'endemà al matí. A ella que la deixin mirant la seva sèrie de zombis preferida! Si total, no l'agafaran. Però per més que s'auto-enganyi i busqui excuses, les hores passen i el moment s'acosta. N'hi ha prou amb un primer cop d'ull per adonar-se que no encaixarà en aquella empresa. I tot i així la rep el director general, que no sol fer les primeres seleccions, però alguna cosa del seu currículum li crida l'atenció, i no és per menys. La vida de l'Eva ha donat moltes voltes i ha fet feines molt diverses. Això sí, sempre amb una passió i dedicació exemplars. Sense la pressió d'aconseguir la feina, ja que no pensa ni per un moment que pugui ser per ella, es posa a relatar les seves experiències a l'atònit director general. El resultat final d'aquesta entrevista no se l'esperen ni l'un ni l'altra.

Es podria considerar aquesta història com una successió de relats, però que no encaixen amb la divisió en capítols del conjunt. Més aviat parlarem d'episodis de la sorprenent carrera de l'Eva que es van relatant, i personalment m'he imaginat una obra de teatre amb només dos personatges, l'entrevistador i l'entrevistada. Fins i tot amb un de sol. El llibre té dues parts, el que podríem dir l'abans i el després. A la primera l'Eva se'ns mostra molt xerraire i neuròtica, explica el seu passat. Després la història present pren tot el protagonisme. Tot i que el principi em va costar una mica enganxar-m'hi, després és oli en un llum i es llegeix amb molta agilitat i interès. No està mancada d'humor i de situacions una mica surrealistes que posen salsa a l'argument. Si se li ha de criticar alguna cosa, dir que el final potser no acaba de respondre a les expectatives, t'esperes algun estirabot més, però no.

Bona descoberta aquesta autora que sap atrapar amb una història sense grans fets, però que et mantenen atent, i amb una escriptura fresca que fa bo de llegir. Diuen que té tocs de Calders, segurament per aquesta mena de realisme màgic, i la comparen amb altres grans noms, però a mi m'ha recordat a Empar Moliner i a Tina Vallès, i que consti que és un elogi! Em queda la sensació que té marge de millora, i que probablement millorarà. De moment, potser que busqui la seva primera novel·la i que la porti també cap a casa. Haurem de veure com evoluciona.

Puntuació: @@@

diumenge, 24 de juliol de 2016

Missió (gairebé) impossible

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2016
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La tercera entrega de 'Sóc un animal' comença allà on es va acabar 'La fàbrica podrida', però l'Arman i el seu inseparable lèmur Timurtz no trigaran a tornar-se a embolicar en una nova aventura. L'Arman cada cop està més acostumat al seu poder, encara que de vegades li juga alguna mala passada. Amb els seus principals enemics, el ministre Zhirkov i el seu esbirro Drazan, una mica lluny, concretament a l'Himàlaia per culpa del Transmutador Distanciatiu, tot sembla tranquil, però la Lij troba a faltar la seva mare, que va desaparèixer després de publicar uns articles comprometedors pel govern de Virolainek. Disposat a ajudar-la, l'Arman cita a tots els amics per traçar un pla. S'hauran de desplaçar fins a Katxatxof, un país veí en el que ha desaparegut també el pare de la Rosvita, que és company de la mare de la Lij, a veure si els troben als dos. Està lluny, però l'Arman sap com arribar-hi de manera fàcil...

En base a l'argument d'aquest volum, podríem pensar que la cosa es posa seriosa, però aquesta aventura és tan esbojarrada com les anteriors. Sí que hi he un argument més elaborat i amb clara vocació de continuïtat, però no es pot oblidar que els protagonistes tenen 9 anys, i que el públic al que va destinat és precisament la canalla d'aquesta edat. Per això, com sempre dic, se li perdonen les llicències argumentals pròpies de les històries per nens, però no passen per alt algunes bromes i comentaris que són de més fàcil comprensió pel públic adult. En aquest tercer llibre, es pot dir que hi ha dues trames, per una banda la dels joves protagonistes, que és l'emocionant i heroica, i la del ministre Zhirkov, que va per una altra banda i està destinada només a divertir. Que en Zhirkov i en Drazan ja no siguin qui fa la murga a l'Arman i els seus amics gairebé m'ha dolgut, però és tan sols que la història evoluciona. I segur que aquests personatges es mantenen perquè encara no han dit l'última paraula. Petició personal: més protagonisme per en Zoran i les seves exclamacions, i més transformacions inoportunes i inesperades de l'Arman.

En Llort i en Macip (en Càmara també!), són molt mala gent, perquè ens presenten un tercer llibre d'una saga que deixa de ser independent. Aquesta missió gairebé impossible porta un cartell de 'continuarà' com una casa i només situa els nous elements que estan en joc perquè els nostres protagonistes (i els seus pares estranyament permissius) es llueixin. Tot i així, també hi passen coses i hi apareixen nous personatges, i com que és per lectors alevins, les pàgines volen a molta velocitat. Caldrà esperar (almenys) al quart llibre per conèixer el desenllaç de la història. Si no esteu en fase de llegir llibres per canalla, busqueu algun nebot, o el fill d'uns amics, o el membre més jove de la família i introduïu-lo en el món de 'Sóc un animal'. És d'aquells que poden marcar la diferència entre que el xaval o xavala s'aficionin a la lectura o no.

Puntuació: @@@ 

diumenge, 17 de juliol de 2016

La violència justa

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 438
Llegit en: Català

Alexis Rodon, ex-sergent dels mossos, cap de seguretat d'uns grans magatzems de luxe. Va deixar el cos després d'haver torturat un segrestador reincident. Teresa Olivella, cuinera, sortint d'una depressió després de perdre un fill de 5 anys i separar-se del seu marit maltractador. Dues vides independents que es creuaran de manera casual, o no tan casual, una relació turbulenta i desenfrenada, fins i tot inconvenient. Es faran bé l'un a l'altre? I mentrestant, una trama de prostitució que sobrepassa els límits habituals, de la qual se n'obté la primera pista arran d'una jove que intenta robar als magatzems on treballa en Rodon. L'homenot no sabrà deixar de ser policia. La Teresa tampoc no serà capaç de deixar el seu passat enrere. I amb ells com a eix vertebrador, coneixerem la violència des de tots els angles possibles. La justa, i la que no és justa també.   

Quan diuen que l'Andreu Martín és un mestre de la literatura criminal, no exageren. La seva dilatada bibliografia l'avala, i aquest llibre acredita totes les virtuts del gènere. A 'La violència justa' trobarem capítols alterns des de la perspectiva dels dos protagonistes, que són molt diferents i que estan molt ben descrits. Comparteixen moltes escenes, però sempre sabrem què pensa un o altre, en funció del capítol. La trama d'en Rodon és més interessant, pel meu gust, ja que inclou el cas policial, però la de la Teresa va creixent, i un personatge que al principi fa certa ràbia, per com és i per la seva mania d'inventar vocabulari, creix immensament a mesura que passen les pàgines. El llibre atrapa de principi a fi, i es llegeix amb agilitat, tot i que l'argument és treballat, les trames detallades i les històries complexes.

Tret dels capítols en que els protagonistes comencen la seva relació, en els que es perd durant força pàgines el fil de la trama més interessant (pel meu gust), i potser d'algun personatge prometedor que desapareix durant massa temps, aquest és un llibre força rodó. Fins i tot en aquests punts de dispersió t'adones que res del que s'explica és sobrer, encara que voldries una altra cosa. Podrien ser dos bons llibres per separat, però és un  sol llibre que té de tot, bones històries, bona lletra, violència, reflexió, passions, corrupció, acció, egos, passats tèrbols, humanitat... molt de suc, i tot ben combinat. El trobo recomanable pels amants del gènere, però en pot gaudir tothom. No tots els autors catalans que es publiquen són bons, és cert. Però que també en tenim de molt bons és indiscutible. Martín n'és un.

Puntuació: @@@@