dijous, 5 març de 2015

Repartició de números

S'ha acabat el temps per participar en el concurs! La veritat és que no sou massa estranys, la majoria llegiu en els llocs habituals, però també ha sortit gent que llegeix mentre condueix, cosa que és molt pro. Com que sóc molt bona persona, al final us he inclòs a tots en el sorteig, tret d'aquells que han especificat que no hi volien ser. En total heu estat 21 participants, que no està gens malament, moltes gràcies a tots! El guanyador o guanyadora es decidirà per atzar, mitjançant el sorteig del trio de demà divendres 6 de març, i el guanyador, tot i que el podreu comprovar vosaltres mateixos, es farà públic el dissabte 7.

Com ho farem això? Doncs repartirem els 1000 números possibles del trio entre els 21 participants, i per no fer-ho per ordre d'aparició, he escrit els vostres noms en paperets i l'atzar d'una mà innocent (la dreta) ha servit per triar l'ordre en que rebreu els números.


Com que la repartició no és fàcil entre 21, l'atzar també dictamina que els 13 primers noms a sortir del barret tindran 48 números i els 8 últims només 47. Si haguéssiu estat 20 participants seria més fàcil!  De totes maneres, tots tindreu prop d'un 5% de possibilitats de guanyar. La cosa queda així:
 
Ignasi: del 000 al 047
Laura.: del 048 al 095
SU: del 096 al 143
Casiopea: del 144 al 191
Gemma Sara: del 192 al 239
August: del 240 al 287
McAbeu: del 288 al 335
Jomateixa: del 336 al 383
Maurici: del 384 al 431
Mireia: del 432 al 479
Loreto: del 480 al 527
maria: del 528 al 575
Kweilan: del 576 al 623
Carme: del 624 al 670
Botika: del 671 al 717
Bruixeta: del 718 al 764
Consol: del 765 al 811
Núria Juanico: del 812 al 858
Myself: del 859 al 905
Assumpta: del 906 al 952
Edgar Cotes: del 953 al 999

Si detecteu alguna errada, digueu-m'ho tan aviat com sigui possible. Molta sort a tots, i gràcies per participar. Fins dissabte!

diumenge, 1 març de 2015

5 anys, 5 llibres

Les pàgines passen, una darrere l'altra. Els llibres s'acaben, i en comencen de nous. I així, anar fent, omplint les prestatgeries, ja han passat cinc anys. Avui el 'Llibres, i punt!' celebra el seu cinquè aniversari! Aquest blog m'ha canviat el concepte de la lectura, ara un llibre ja no s'acaba fins que no està convenientment ressenyat aquí, i segueixo gaudint de parlar de llibres, de recomanar-los, i de desmitificar-los, de vegades. A tot això hi ajuda, com sempre, tota la gent que passeu per aquí sovint o de tant en tant a conversar sobre llibres, a tots vosaltres, moltíssimes gràcies per ser-hi!

La veritat és que som uns autèntics malalts de llibres. I els malalts de llibres sempre troben una estona per dedicar a la lectura, ja ho sabeu, qüestió de prioritats. I quan el temps escasseja, s'han de trobar solucions alternatives per no perdre's una bona sessió de lectura diària. Per alguns és coneguda la meva afició a llegir mentre camino, que no perdono un trajecte en transport públic, i també que aprofito per llegir quan faig bicicleta estàtica. Però darrerament tinc un nou aliat en la meva croada lectora, aquest:


A la feina em faig un tip de treballar amb plaques d'aquestes, piles i piles de plaques de 96 pous que un cop acabat l'experiment, cal portar a llegir a un lector de plaques. La màquina, mitjançant uns filtres, mesura la fluorescència de cada pou i mostra els resultats en un excel. Cada placa triga algun temps a llegir-se, i a més se li fan dues lectures diferents. I aquí la relació d'idees: lector de plaques, llegir, lectures... per què no aprofitar el temps que triga a passar una placa rere l'altra pel lector... per anar llegint jo també el meu llibre? Dit i fet, des que faig aquesta tècnica, que em passo una estona llegint les plaques, i mentrestant, llegint el llibre. Curiosament, sempre m'ofereixo a llegir també les plaques de la companya, per què serà?

Com veieu, la meva malaltia arriba a punts insospitats. També trobo estones de lectura en altres temps d'espera a la feina, però això millor ho deixem per un altre dia. I vosaltres? Com a bons addictes a la lectura que sou segur que trobeu estones i llocs poc habituals per llegir. Vinga va, confesseu on o quan llegiu i que se suposaria que no ho hauríeu de fer? O senzillament, moments que aprofiteu per llegir quan altra gent tria altres opcions.

Contesteu, perquè hi ha premi! Per celebrar els cinc anys de blog algú de vosaltres guanyarà un lot de 5 llibres, aquests:


The Leftovers, de Tom Perrotta, gentilesa de Edicions del Periscopi.

Hipnofòbia, de Salvador Macip, gentilesa del mateix autor!

El cant del cucut, de Robert Galbralth, pseudònim de J.K. Rowling, gentilesa de Labutxaca.

El noi sense color i els seus anys de peregrinatge, d'Haruki Murakami, gentilesa de Labutxaca (tot i que l'exeplar de la foto sigui d'Empúries!)

Barba xopa de sang, de Daniel Galera, gentilesa de L'Altra Editorial.


He volgut que el regal sigui representatiu del blog, Murakami, Macip, i tres editorials que representen un bon percentatge de les meves lectures. Jo mataria per aquest premi, no sé vosaltres. Així que ja ho sabeu, si el voleu guanyar, expliqueu quin moment o lloc poc habituals soleu aprofitar per llegir. Hi ha temps fins el dijous 5 de març al vespre, moment que repartiré els números del sorteig entre tots els que hàgiu participat.

Moltes gràcies a tots per acompanyar-me al llarg d'aquests cinc anys, i que en siguin molts més, mentre ens durin les ganes de llegir!

diumenge, 22 febrer de 2015

El símbol perdut

Autor: Dan Brown
Editorial, any: labutxaca, 2013 (primera edició al 2010)
Títol original, idioma, any: The lost symbol, anglès, 2009
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Estany
Número de pàgines: 667
Llegit en: Català

En Robert Langdon pensava que passaria el diumenge tranquil a casa, però no ha pogut evitar complaure la demanda d'un vell amic com en Peter Solomon, per això arriba a Washington poques hores després que el director de l'Smithsonian, i reconegut maçó, li hagi demanat substituir un ponent que li ha fallat a una gala benèfica. La conferència no li costarà, però arriba una mica just de temps. La gran sorpresa se l'emporta quan entra just a l'hora convinguda a la gran sala del Capitoli on se celebra la gala i se la troba completament buida. Alguna cosa falla, però això només serà el principi. A partir d'aquí els esdeveniments es precipiten. El descobriment d'una mà humana situada al bell mig del Capitoli, que assenyala els frescos de la cúpula i llueix un anell d'or maçònic posarà de manifest que un sonat amb males intencions busca l'ajuda d'en Langdon per descobrir els grans secrets de la maçoneria. On s'amaga la Paraula? En Mal'akh sap que en Langdon el pot ajudar, però l'entranyable professor de simbologia no té ni idea del que li demana aquest fanàtic.

Agafar un llibre de Dan Brown és saber perfectament què hi trobaràs, per això és recomanable llegir-los cada cert temps, quan ja has fet net i no recordes els seus tòpics: professor que tot ho sap, acció que transcorre en una sola nit, trencaclosques per tot arreu que s'han de resoldre contra-rellotge, caràcter femení que acompanya en Langdon, no menys intel·ligent que ell, i algun fanàtic que vol apoderar-se d'algun coneixement. Conspiracions, simbologia amagada i tot allò que els pobres mortals no reconeixem tot i tenir-ho davant dels nassos. Capítols curts que van saltant d'uns personatges o escenaris als altres, amb flashbacks i amb accés als pensaments dels protagonistes entre cometes. Escriptura planera i fàcil, però per aquest motiu ràpida de llegir i absorbent. I interessant, si ets amant d'aquesta mena d'històries de societats secretes, coneixements ocults i cultes antics. 

En Dan Brown sempre rep, és a la literatura el que un Big Mac a la gastronomia. Però la veritat és que a mi m'agraden els Big Macs. No es pot negar que enganxa, i aquest  símbol perdut tant com qualsevol dels altres. Potser com que ja t'ho esperes, no et sorprèn, però llegeixes ràpid i amb interès, i a mi especialment m'agrada quan explica coses que no sé, i que entenc que són reals. Després la història està farcida de fantasmades, però i què? És ficció, i és distracció, el que busco molts cops en la lectura. S'alenteix força a la part final, quan l'acció està acabada però encara queden misteris per descobrir. Un llibre per a tots els públics per passar una bona estona enganxat a les pàgines. La alta literatura ja la deixarem per una altra estona.

Puntuació: @@@

dissabte, 14 febrer de 2015

Sueño

Autors: Haruki Murakami i Kat Menschik
Editorial, any: Libros del zorro rojo, 2013
Títol original, idioma, any: Nemuri, japonès, 1990
Gènere: Narrativa
Traductora: Lourdes Porta
Número de pàgines: 80
Llegit en: Espanyol

La nostra protagonista fa molts dies que no dorm. Ja li va passar fa molt temps, quan estudiava a la facultat. Però ara és diferent. No pot dormir i li ha agafat una fal·lera molt gran per llegir, i també per fer la seva, està canviant. Abans tenia una vida fàcil, un marit perfecte i un fill preciós. Ara s'adona que només vivia per inèrcia, que res de la seva vida anterior tenia sentit. Ningú s'adona del seu canvi i ella segueix fent veure que és l'esposa modèlica i la mare sol·lícita. Però quan es queda sola es lliura al cultiu d'ella mateixa, que és el que l'omple. I se sent bé, molt bé. Ja no necessita ningú, i sobretot, no necessita dormir, no té aquests lligams que aturen l'altra gent. És ella i el món, en constant evolució. A ella no la poden aturar.

Es tracta d'un conte de Murakami amb les il·lustracions inquietants de la Kat Menschik, el segon que llegeixo d'aquest format. La història és molt més murakamiana que a 'La biblioteca secreta', que era un conte infantil de terror. Intriga al principi quan vols saber què li passa a la protagonista i per què no dorm, però després es torna una mica repetitiu. Tot el llibre és un viatge cap a l'interior de la noia, un viatge que la porta a descobrir moltes coses d'ella i dels altres. La descripció de personatges i de la situació és molt característica de l'autor, però em costa llegir-lo en espanyol, m'he acostumat a fer-ho en català. El final és molt abrupte i podríem dir que et deixa amb un pam de mas, tot i que en pots fer interpretacions.

Només començar ja em va semblar que m'agradaria més que l'altre, però penso que es va diluint una mica. Comprendre la protagonista no és fàcil, i no he estat capaç d'empatitzar gaire amb ella. He de dir que les il·lustracions no m'agraden especialment, però s'adiuen a la història, fosca i estrafolària. He de tornar a dir que si l'autor no fos Murakami, aquest llibre no hauria caigut a les meves mans, però el vaig anar a buscar. No sé si n'hi haurà més d'aquests, però prefereixo clarament les històries llargues de l'autor.

Puntuació: @@  

dimecres, 4 febrer de 2015

Charlie and the chocolate factory

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2014 (original de 1964)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 180
Llegit en: Anglès

La família d'en Charlie passa penúries. Viuen en una caseta de fusta i només el pare treballa. Amb el seu sou de la fàbrica de pasta de dents ha de mantenir la seva dona i fill i els quatre avis, que no s'aixequen mai del llit de grans que són. L'hivern és dur en aquestes circumstàncies. En Charlie és un noiet aplicat i molt assenyat i no es queixa mai de la sopa de col que mengen dia sí i dia també. Però es deleix per la xocolata, i especialment la de la marca Wonka. Cada any pel seu aniversari la família fa un gran esforç per regalar-li una tauleta de xocolata i aquest és el moment més esperat de l'any. I aquest cop encara serà més esperat ja que el propietari de la gran i misteriosa fàbrica Wonka ha amagat 5 bitllets daurats en els seus productes i aquells que els trobin tindran dret a una visita guiada per ell mateix a la fàbrica, cosa que no ha fet mai ningú. Res no faria més il·lusió a en Charlie que poder-hi anar, però les possibilitats són realment escasses... 

Tim Burton va portar aquesta història al cinema l'any 2005 i val a dir que ho va fer de forma força fidedigna. Després de llegir el llibre veus que els personatges de la pel·lícula estan molt ben caracteritzats. I si Burton és un mestre recreant escenaris màgics, Roald Dahl és un mestre de la literatura infantil, un mestre en majúscules. El problema és llegir-lo de més gran i haver vist la pel·li, ja saps per on van els trets, però el llibre enamora pels quatre costats. Willy Wonka t'encomana la seva bogeria, els  Oompa-Loompes hi posen la crítica i les lliçons amb les seves cançons, i en Charlie i el seu avi te'ls menjaries. El públic al que va destinat anirà de sorpresa en sorpresa a mesura que passa les pàgines. Els capítols són curts i la lectura és àgil i absorbent. La història és completament màgica.

Pagaria diners per haver descobert Roald Dahl quan tenia 10 anys. Sortosament, d'alguna manera o altra em vaig enganxar a la lectura, però d'haver-lo descobert, ja hauria quedat atrapat. De totes maneres, també en gaudeixo ara llegint-lo en anglès, és un nivell molt assequible, practico una mica i he de reconèixer que les històries m'encanten. Aquest és el que més m'ha agradat dels tres que he llegit i el trobo molt recomanable per totes les edats, sense oblidar que és un llibre infantil. Però com m'agrada dir, Dahl no pren el pèl a la canalla, es tracta de literatura d'alta volada per nens i nenes, que també es mereixen llegir coses bones. Ja vindran els llibres de crims i de misteris, però una pausa d'aquest tipus és una autèntica delícia.

Puntuació: @@@@ i mitja

dimecres, 28 gener de 2015

Rechicero

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Plaza & Janés, 1999
Títol original, idioma, any: Sourcery, anglès, 1988
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 308
Llegit en: Espanyol

A Mundodisco un cop va néixer un home que va tenir 8 fills. El vuitè d'aquests, per no ser menys, també en va tenir 8, i es veu que només hi ha una profecia plausible pe vuitè fill d'un vuitè fill: ser mag. Els mags, per norma, fan els seus vots i no se'ls està permès casar-se, però aquest vuitè fill d'un vuitè fill, en Superudito, va trencar aquesta norma quan es va enamorar i va haver de deixar la Universitat Invisible, on viuen tots els mags. A que no endevineu quants fills va tenir? Doncs sí, 8. Això no estava previst que passés, però el vuitè fill d'en Superudito, en Coin, es converteix en més que un bruixot, un rebruixot (rechicero). En Coin, amb el seu pare encarnat en el seu gaiato, serà el mag més poderós del Disc i es proposarà donar les regnes del món a l'ordre dels mags, que no gaudeixen de massa bona premsa, amb l'ajuda d'una màgia mai vista i massa poderosa. Però la rebruixeria ja va aparèixer en el passat i no va sortir bé. Com s'ho farà el més ximple de tots els mags, en Rincewind, per evitar que la història es repeteixi?

Una nova entrega de la llarga llista de llibres escrits per Terry Pratchett ambientats en el seu món fantàstic imaginari. Es tracta d'una paròdia molt aconseguida dels llibres de fantasia que contempla tots els aspectes possibles d'aquesta mena de literatura, però tot i que el segueixo catalogant amb l'etiqueta d'humor, no vol dir que aquest cop el llibre no amagui una història prou interessant a darrere. La manera de gestionar-la i resoldre-la ja és una altra cosa, partint de la base que el protagonista, en Rincewind, és un anti-heroi total, i que els personatges que l'acompanyen no són millors que ell. Tot plegat, es llegeix bé i és prou hilarant, tot i que perd una mica de força quan totes les cartes estan a la taula i se'n va una mica per les branques.

Quan agafes un Pratchett ja saps què hi trobaràs, bromes constants, comentaris sarcàstics, diàlegs delirants i personificacions dels objectes. Tot plegat es tracta de fer riure, i ho aconsegueix, però és molt poca-solta. En aquest cas però, la història que fa de fil conductor és prou aconseguida i potser és el millor que he llegit d'ell. No serà el meu autor preferit, però llegir-ne un de tant en tant va bé, encara que tinc la sensació que els llibres sempre van de més a menys, comences amb ganes i mica en mica et van avorrint una mica per la manera com estan escrits. Tot i així, suposo que continuaré llegint-lo... d'aquí a una temporada.

Puntuació: @@@

dissabte, 24 gener de 2015

La reina de diamants

Autors: Sebastià Bennasar, Lluís Llort, Salvador Macip, Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Uns assaltadors albano-kosovars. La casa d'un mafiós rus. Una dona espectacular. Un botí dels que fan època. Un empresari de la nit endeutat fins les celles. Prostíbuls, drogues, alcohol, sexe i negocis bruts. Trets, morts i interessos foscos. I tot això, a Lloret de Mar. A vuit mans, aquesta història ambientada en terres catalanes, però amb tints de pel·lícula d'acció americana, ens mostra tot allò que intuïm que existeix però que preferim no saber. Un entramat de màfia i plans maquiavèl·lics de gent que no s'està per orgues, una bona quantitat de milions importa molt més que una vida humana, o les que siguin. I ja se sap que els diamants són els millors amics de les dones, però també dels mafiosos. Acció frenètica i una història amagada molt ben trenada, això és el que es pot trobar en aquest experiment de quatre escriptors emergents de la literatura catalana actual.

Tot i que es tracta d'una única història, cada escriptor ha escrit un capítol separat, cadascun des de la perspectiva d'un dels personatges que hi surten. La trama no perd coherència en cap moment, no queden caps per lligar, però sí que perd ritme. Els dos primers capítols són un espiral d'acció, personatges durs i situacions extremes, amb molta canya. El canvi sobtat en el tercer capítol, on comença a explicar-se la història subjacent, no s'arregla introduint infinitat de paraulotes, es nota massa. Tot i així, el conjunt és completament absorbent i ben construït. Quatre estils d'escriptura diferents que es complementen. Fàcil de llegir i intrigant, et manté ben atrapat fins el final.

Si he de triar, em quedo amb els dos primers capítols. Per sort, la història que sustenta el llibre està molt bé i té més d'un gir inesperat, però el canvi des de la meitat del llibre és massa brusc. Aquesta és la principal critica, i que es donen massa explicacions al final. Però a banda d'això, he de dir que moltes estones m'ha fet gaudir com un camell, m'ho he passat molt bé i es llegeix rapidíssim. El posarem a novel·la negra a falta d'una altra categoria, però és un llibre d'acció i agraeixo que no hi hagi un excés d'exaltació de la pàtria, on no quadra que passin aquestes coses, ni de participació dels inefables mossos literaris. Un llibre molt recomanable si us va la marxa i els personatges sense escrúpols. Els del llibre, no els autors!

Puntuació: @@@@

diumenge, 18 gener de 2015

Queixalades de barracuda

Autora: Cristina Malagelada
Editorial, any: Bubok, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

A les festes benèfiques de la fundació James hi assisteix la flor i nata de Nova York, importants empresaris que contribueixen amb els seus diners a ajudar els més desfavorits de la ciutat. Els motius pels quals donen diners s'escapen a l'Aimé, la nova i guapíssima cap de projectes de la fundació. Altruisme? Una manera de blanquejar efectiu? Tant se val, mentre donin. Però entre gent tan poderosa i adinerada sempre hi ha qui juga brut rere una aparença de bons samaritans. Els socis d'una important corporació tenen costums una mica escabrosos i les seves empreses tenen pràctiques poc legals. Tot es complica quan un dels socis deixa una altíssima quantitat de diners a la fundació com a herència, que rebran en el moment que ell mori. Poc després apareix mort: suïcidi. Als seus companys, com és normal, no els farà gens de gràcia perdre aquesta quantitat de diners...

L'autora d'aquest llibre es va posar en contacte amb mi per si el volia llegir i ressenyar, i la veritat és que n'he quedat gratament sorprès. Es tracta d'una bona història amb alguns punts esfereïdors que posen els pèls de punta. L'escriptura és planera i àgil, es llegeix a molta velocitat. Falla una mica l'edició de Bubok, però és còmode poder-lo llegir en paper. Els escenaris de Nova York són coneguts per l'autora i fan més creïble aquesta trama de mala praxis en els negocis i gent despietada. No té ni gota de palla, això també ajuda a la lectura, però m'ha semblat que tot passa massa ràpid, gairebé no hi ha lloc pel misteri. El lector coneix la història, però els 'bons' no haurien de descobrir-la tan fàcilment.

Un dels problemes dels llibres auto-editats és que els falta revisió, i es nota. Un editor que s'hagués interessat per l'obra li hauria pogut retocar els defectes de correcció i formals i treure força suc a una bona història com aquesta. Queda la sensació que si l'original el signés James Patterson o Michael Connelly, i arreplegat per un bon editor, aquest podria ser un èxit de vendes. És diferent de la novel·la negra que es fa per aquí, més ianki, i és una bona opció per passar una bona estona de lectura. Li desitjo sort a la Cristina Malagelada i que no es rendeixi, que el talent el té.

Puntuació: @@@

dimecres, 14 gener de 2015

El vigilant

Autor: Peter Terrin
Editorial, any: Raig Verd, 2014
Títol original, idioma, any: De Bewaker, neerlandès, 2010
Gènere: Intriga
Traductora: Maria Rosich
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català
Premis: Premi de Literatura de la Unió Europea

Alguna cosa ha passat, encara que ells no sàpiguen què és. Tots els residents han marxat, el luxós edifici resta ara buit. Però els dos vigilants de l'aparcament no pensen abandonar la seva posició, és la seva feina, i el perill pot arribar en qualsevol moment, han d'estar a l'aguait. En Harry hi insisteix, no poden baixar la guàrdia. A més, sap perfectament que només han marxat 39 dels 40 residents, els té comptats. Un encara és dalt, i mentre no arribi el relleu, ells dos no defalliran, l'han de protegir. En Michel hi està d'acord, naturalment. Si fan la feina bé és probable que els ascendeixin a l'elit, s'ho han guanyat a pols. A més, els van dir que arribaria un nou vigilant i no l'envien. Senyal que ells dos són prou per la feina encomanada per l'organització, han vist que no els cal reforç, cosa que els omple d'orgull. Però els dies passen, i les setmanes. A l'aparcament hi ha poques novetats i cap notícia...

Aquesta història ens és narrada amb la veu d'en Michel i s'anirà construint a partir de capítols molt curts que salten en el temps i de vegades en l'espai, en forma de records. Això passa sobretot a la primera part del llibre. A l'aparcament es genera un clima obsessiu i angoixant que no molesta als vigilants, és el seu regne. La descripció té un pes important en el text i la manera d'explicar l'acció és més aviat en retrospectiva. Està clar que està ben escrit, però la lectura és feixuga com l'ambient que es deu respirar a l'aparcament; pensant, carregada. És l'efecte de la narració i de l'escenari, no pas que el que s'explica sigui avorrit o pesat. 

He de dir que m'ha costat una mica precisament per aquesta sensació opressiva, però atrapa per l'espiral paranoic que es pot desenvolupar en una situació així. Moltes preguntes sense resposta, i a la part final un canvi d'escenari que m'ha fet perdre una mica, no estic segur d'haver-lo entès del tot. És una bona lectura, reposada, però inquietant. També té fases, algunes estones no trobava que tingués massa interès, però les ganes de saber què passa te les fan superar. Si al final hi ha respostes o no ja és una altra història.

Puntuació: @@@ 
Lectura recomanada per l'Aniol Rafel de l'editorial Periscopi.