dissabte, 15 de juliol de 2017

La filla fosca

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: La figlia oscura, italià, 2006
Gènere: Narrativa
Traductora: Ana Carreras
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La Leda s'agafa unes vacances a la platja. Les nenes ja són grans i ella se sent especialment atractiva i rejovenida; passar uns dies de relax li anirà bé. Un cop allà però, no pot evitar fixar-se en una noia jove i la seva filla petita. Són tota una família napolitana, però la Leda s'obsessiona amb la Nina i la petita Elena. Observant la seva relació li afloren tots els records de les seves pròpies filles, la Bianca i la Marta, i mica en mica anirem descobrint que no la podríem qualificar de mare exemplar. Coneixerem la difícil relació familiar amb la seva pròpia mare, el trasbals que li va suposar ser mare i com va deixar d'estimar el seu ex-marit. No, no han estat uns anys fàcils els que l'han portat fins on és ara. Però per sobre de tot, hi ha els vincles impossibles de trencar que s'estableixin entre una mare i les seves filles, per més que de vegades ho engegaria tot a rodar. 

La misteriosa Elena Ferrante s'ha fet mundialment coneguda per la seva saga 'L'amiga genial' que encara no m'he atrevit a llegir, però em va sorgir l'oportunitat de llegir una de les seves obres anteriors i vaig pensar que em podria ajudar a decidir-me. De seguida es capta que l'autora coneix la fórmula per enganxar, amb una escriptura que atrapa. Anirem rebent la informació en comptagotes, i descobrint coses que ens sorprendran i que no ens esperem de bon principi. Els records de la Leda juguen un paper central en aquesta història, més enllà de la Nina i l'Elena, el que importa aquí és la vida de la pròpia narradora. El text té constants salts al passat sense previ avís, però no és difícil seguir el fil. Potser és més complicat reconstruir el fil temporal de la vida de la Leda, ja que els records van venint una mica desordenats, en alguns casos. I el que sí que embolica és que molts dels noms de personatges s'assemblen i costa muntar l'esquema de qui és cadascú.

Aquest és un exemple de llibre imprevist, una grata sorpresa. Té totes les característiques per no agradar-me, o no interessar-me, però tot i així ha aconseguit atrapar-me en la lectura. És bona la Ferrante. Construeix un llibre profund, reflexiu i ple de sorpreses que giren al voltant de la protagonista, i ens posa en la dicotomia: l'hem d'odiar o l'hem d'estimar? És una mala mare? No és lícit que parli amb total sinceritat de les dificultats de criar criatures? Doncs en aquest cas és possible, se la pot estimar i odiar al mateix temps. I això és mèrit de l'autora, que burxa ben endins en els nostres sentiments. Pot ser el moment en que l'he agafat i en una altra ocasió se m'hagués fet feixuc, però m'ha capgirat l'expectativa, que no era massa favorable. Em sembla que serà una autora que llegiré més vegades.

Valoració: @@@ 

dilluns, 10 de juliol de 2017

Coses aparentment intranscendents i altres contes

Autors: Pere Calders i Agustín Comotto
Editorial, any: Nørdica, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Llegir Calders hauria de ser obligat, i reconec que jo vaig començar tard, però de tant en tant vaig fent feina amb la seva bibliografia. Però quan vas a una llibreria i ensopegues un recull nou, il·lustrat de manera preciosa, no pots fer altra cosa que portar-lo a casa, encara que molts dels relats ja els hagis llegit. En aquest volum curtet s'inclouen contes de 'Cròniques de la veritat oculta' i 'Invasió subtil i altres contes', que ja he llegit, i també de 'Tot s'aprofita' i 'De teves a meves'. En tots ells recuperarem el seu realisme màgic, la seva quotidianitat tacada de surrealisme, aquesta ironia tan mesurada i un llenguatge completament planer i accessible que ens el fa sentir tan proper, que ajuda a relaxar-se i a gaudir de la lectura. Si a més trobem il·lustracions tan detallades com les d'Agustín Comotto, que ajuden a visualitzar els contes amb imatges, la combinació és d'un bon rotllo que s'encomana.

El gruix dels relats vénen de 'Cròniques de la veritat oculta', però he de dir que els tenia molt oblidats i que m'ha agradat tornar-los a llegir. També hi ha molts micro-relats que vénen de 'De teves a meves', aquests no els coneixia. Calders és un mestre, la naturalitat, la senzillesa, però sobretot la ironia amb què explica qualsevol situació aparentment normal, tot i que s'acaba demostrant que no ho és, és senzillament fantàstica. Busca el somriure i la sorpresa i ens estalvia les reflexions profundes i el llenguatge carregat. Això i la llargada molt mesurada dels contes fa que sigui molt fàcil i agradable llegir-lo. En aquest cas, a més, per si no fossin prou visuals les seves paraules, comptem amb il·lustracions de luxe que ens ajuden encara més a entrar en les històries.

Per mi Calders no caduca. Alguna cosa fa que puguis llegir els seus relats ara, després de moltes dècades, i no els notis desfasats. Per triar-ne alguns de molt destacables, que potser els més experts en l'autor recordaran, podria citar 'Coses de la providència', 'Una curiositat americana' (mooolt hilarant), 'Invasió subtil' o 'La legió estrangera', però tot el recull fa bo de llegir i el llegeixes d'una revolada. Els que hagin llegit Pere Calders ja saben que s'hi trobaran, i si no, gairebé és millor anar a buscar els llibres originals. Però aquest volum és ideal per refrescar la memòria i prendre una petita dosi de l'autor, que es posa molt bé. I per les il·lustracions ja s'ho val.

Valoració: @@@

divendres, 7 de juliol de 2017

Va com va!

Autor: Joaquim Carbó
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 318
Llegit en: Català

El protagonista d'aquesta història és una mica cràpula, solitari no per voluntat, míser, un autèntic perdedor. Però això sí, bona persona i sempre al costat de la llei. Sempre i quan l'altre costat no li faci una oferta millor. Són temps de crisi i cadascú s'espavila com pot. Va perdre la feina del banc per un parany que li van parar, i la dona va marxar deixant-lo ben pelat. Sobreviu fent feinetes d'investigació casolana de part de la gent del barri, i de tant en tant col·laborant amb un amic seu comissari. En aquest text sense treva, coneixerem quins impulsos el mouen en aquests moments i tot un seguit d'anècdotes passades que li van venint a la ment encadenades. I com és evident, algú que es mou i coneix molt bé les misèries quotidianes del veïnat en té un bon munt per explicar.  

Els podria dir que aquest és un llibre sense argument, més aviat són unes memòries d'un personatge inventat, que recullen anècdotes diverses que fan olor de veritat. No hi ha capítols, i el narrador, que és el mateix protagonista, salta d'un tema a un altre sense que qualsevol batalleta que explica tingui menys importància que el mínim fil argumental actual, que va apareixent de tant en tant, i se centra una mica a la part final, on tot lliga més. Hi descriu molt la societat de la crisi, desmenjada, desesperançada, i hi ha força crítica social també. Gairebé sembla escrit a raig, tal com li va sortir a l'autor, o més ben dit, tal com li anava saltant la ment d'un lloc a l'altre, com una mena de col·lecció de relats completament desordenats. La veritat és que costa una mica mantenir l'interès. A més, el llenguatge emprat abusa en excés de la metàfora d'estar per casa i de les dites populars i locucions (a estones sembla un compendi)... de fa 40 anys. Fa la impressió de llegir un llibre escrit fa moltes dècades, quan no és així. 

M'ha costat avançar aquest llibre, i és una bona paradoxa, perquè ja es veu que està escrit per empassar-se'l, però aquesta escriptura tan col·loquial, que de vegades ajuda molt a la lectura, però tan passada de moda, se m'ha travessat una mica. Ja es veu que el protagonista és un carrossa! Tot i que té una edat indeterminada, per cert. Estan bé les reflexions i les anècdotes, la crítica i el retrat de la societat, però costa de seguir el fil. També em costa el fet que no estigui estructurat en capítols o temes, i que vagi xerrant i xerrant sense parar al llarg de les 318 pàgines. Segurament no me'n queixaria si m'hagués semblat tan fluid com pretén ser, però malauradament no ha estat així. Potser peco massa d'agradar-me les històries que van a alguna banda, però aquest 'Va com va?' no ha acabat de ser el que m'esperava.

Valoració: @@
Recomanat per en Salvador Macip al seu blog.

diumenge, 25 de juny de 2017

Vida familiar

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Proa, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2016

Els relats que conformen aquest recull tenen un nom senzill, un article i un nom. Però el que expliquen no és, ni molt menys, senzill. Es tracta de situacions vitals, de retrats de la vida quotidiana i de les relacions personals, posant especial èmfasi en les familiars, i més concretament en les de mare i filla. Situacions en les que és fàcil sentir-se identificat, perquè com diu una frase de Carson McCullers que obre el llibre, si no ens han passat, ens passaran. Discutir sobre la mort d'un avi davant d'un fill petit, les relacions adolescents i les ximpleries que fem, entrar en el món d'amistats de la parella i ser la substituta d'una relació anterior, una escapada en bicicleta fugint del maltractament, la dificultat de pujar una criatura sola i les concessions que s'han de fer, les custòdies compartides i els pares i mares que refan la seva vida. Tot de situacions que ens fan reflexionar perquè passen diàriament i a totes les cases.

La Jenn Díaz és una de les autores més aclamades per la crítica darrerament. Després d'alguns llibres escrits en espanyol, comença ara a escriure en català i ja té un parell de volums. Aquest, de relats, mostra una manera d'escriure especial i pròpia que costa una mica al principi. Frases molt llargues, molt descriptives, que són de digestió una mica pesada fins que li vas agafant el rotllo, però mica en mica t'hi vas acostumant. Una altra cosa són els temes i les veus. Alguns dels relats estan narrats des de la perspectiva d'infants o preadolescents, i m'han semblat una mica infantils comparats amb altres, però hi ha força varietat de veus. Sobre temes, sorprèn que les relacions familiars superin de molt les amoroses, és poc habitual, i les relacions entre mares i fills són les que predominen, ja es nota que són temes que importen a l'autora. Però si no t'importen gaire, com és el meu cas, es pot fer una mica pesat. 

En definitiva, cal destacar que la Jenn Díaz domina la llengua i sap com fer servir les paraules i diferents registres. Presenta les relacions vitals amb molta sensibilitat i claredat, ens parla de moltes coses que tots sabem, però que callem. Una altra cosa és que ens interessi llegir-ho, i que no busquem en els llibres una mica més de fantasia i ficció. És aquí on a mi m'ha costat més, em queda clar que els interessos literaris de l'autora no són els meus, i això fa difícil que coincidim en els gustos. No em mateu per això, però trobo que és molt més probable que agradi a dones que a homes. No sé si jo la tornaré a llegir, però crec que es farà un públic fidel, la fusta la té.

Valoració: @@

dimecres, 21 de juny de 2017

El retorn del Cató

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: Columna, 2015
Títol original, idioma, any: El regreso del Catón, espanyol, 2015
Gènere: Aventures
Traductors: Núria Parés, Jordi Boixadós i Núria Garcia
Número de pàgines: 598
Llegit en: Català

Han passat molts anys des que l'Ottavia Salina i en Farag Boswell van aconseguir arribar al Paradís Terrenal  i descobrir la secta dels Staurofilakes, els custodis de les restes de la Vera Creu. Pel camí, juntament amb l'antic cap de la guàrdia suïssa del Vaticà Kaspar Glauser-Roïst, van haver de fer-se ells mateixos de la germandat, passant nombroses proves, les escarificacions que decoren el seu cos en són testimoni. Ara viuen tranquil·lament a Toronto, una vida reposada i sense ensurts. Però tot canviarà quan coneixen els totpoderosos Simonson, una parella d'ancians que disposen de diners i poder il·limitats, i quan reapareix en Kaspar. Els Simonson saben de l'existència d'uns ossaris que contenen les restes autèntiques de Jesús de Natzaret i la seva família i volen que els ajudin a trobar-los. De ser veritat, eliminar la part divina del messies podria fer trontollar tots els fonaments de la fe cristiana. La Doctora Salina, ex-monja del Vaticà, no s'ho vol creure, però com deixar passar aquesta oportunitat? I si fos veritat? 

Encara que aquesta sigui la primera ressenya que faig de la Matilde Asensi, era una de les meves autores de capçalera quan era jovenet, així que n'he llegit uns quants d'ella, però per algun motiu que desconec, senzillament la vaig deixar de llegir. Quan vaig veure que hi havia la segona part del Cató, però, no me'n vaig poder estar. En aquest llibre recuperem els personatges de l''Últim Cató' uns 15 anys després, i tornen a viure una aventura semblant. En especial, la protagonista absoluta, l'Ottavia, que narra en primera persona. He de dir que no la recordava tan foteta i tan irònica, però ella i les seves creences posen el contrapunt còmic a la història. L'argument és prou interessant i absorbent, i Asensi sap com enganxar. De totes maneres, el llibre avança a poc a poc donant llarguíssimes explicacions per posar en context històric la trama. Un cop tot explicat, que ve a ser la meitat del llibre, llavors comencen les aventures, i és molt més fluid.

Tinc debilitat per aquesta autora, penso que és una gran narradora d'històries d'aventures. El llibres passa a l'actualitat, però la Història hi juga un paper, i l'esforç de documentació és important. Es llegeix amb molta facilitat, tot i que la primera meitat és força densa i t'acabes perdent una mica entre tantes sectes i cultes religiosos, però després accelera. Se li pot retreure que tot s'acaba resolent de manera no gaire complicada, i molt satisfactòria, però ja se sap, en els seus llibres guanyen els bons, i els dolents reben. En això fa pensar en Ken Follett, i com ell, val la pena llegir-la de tant en tant per gaudir de la lectura simplement, sense més.

Valoració: @@@ i mitja

divendres, 16 de juny de 2017

Frankie Addams

Autora: Carson McCullers
Editorial, any: L'Altra, 2017
Títol original, idioma, any: The Member of the Wedding, anglès, 1946
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martí Lloret
Número de pàgines: 235
Llegit en: Català

El germà de la Frankie es casa i el pare i ella assistiran al casament, que serà a uns 100 quilòmetres del petit poble on viuen. La jove, de només 12 anys, però desproporcionadament alta per la seva edat, solitària  i una mica cap de pardals per l'edat, s'obsessiona amb aquesta boda i té la intenció de quedar-se amb el seu germà i la seva dona un cop s'hagin casat. Així ho explica a la minyona negra, la Berenice, i el seu cosí de 6 anys John Henry, amb els que passa la major part del dia, però no li fan gaire cas. Ella se sent dona, adulta i té ganes de voltar el món, però els altres la veuen com la nena que és. El llibre retrata la dificultat de l'adolescència, la Frankie viu en un món que nota a la contra, i sent que no pertany enlloc. L'obsessió la portarà a cometre algunes imprudències i a creure's més gran del que és. Per poder viure el món primer cal entendre'l, i ella encara no ha arribat a això.

El llibre està partit en tres parts, encara que passa tot en un parell de dies. En cadascuna la Frankie es fa dir d'una manera diferent, primer Frankie, després F.Jasmine, i per últim Frances. D'acció no en trobarem gens, o pràcticament gens, però de reflexió molta. Els canvis de l'adolescència turmenten la jove, que es troba en un moment delicat del seu desenvolupament. Físicament és una dona, però mentalment no, i això li provoca una guerra interna. Bàsicament, el llibre ens repeteix una vegada i una altra l'obsessió de la Frankie per la boda, i les seves intencions, que com és fàcil d'endevinar, són totalment improbables. L'escriptura és planera, però dóna voltes i voltes com si calgués omplir les 235 pàgines per una història a la que, calculo, no li caldrien més de 60.

He de reconèixer que se m'ha fet avorrit, no hi passa gairebé res, i només ha aconseguit que em connecti en moments puntuals. La Frankie fa rabieta, però és clar, és adolescent i això va implícit. És d'aquells casos, però, que t'adones que senzillament el llibre no és per tu, o fins i tot que no és el moment de llegir-lo, i que a altra gent pot agradar més. No és mal llibre, està ben escrit i té elements que el poden fer atractiu a uns altres ulls, la rebel·lia de l'edat, el marc històric, però a mi no m'ha atrapat i se m'ha fet pesat i llarg. De moment la Shirley Jackson li guanya la partida a la Carson McCullers.

Valoració: @@

dimecres, 7 de juny de 2017

No sóc el meu ADN

Autor: Manel Esteller
Editorial, any: RBA La Magrana, 2017
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

En el món de la ciència no parem mai de descobrir coses noves. Quan ens pensem que dominem un concepte, que entenem una malaltia, sempre apareix un nou nivell de regulació, noves explicacions que fan que es capgiri el paradigma, i que haguem de tenir en compte més factors. Això explica aquest llibre d'un dels científics més reputats de casa nostra, Manel Esteller, un crac internacional en epigenètica. Epige...què? Doncs això, l'estudi dels canvis heretables que no impliquen canvis de seqüència de l'ADN. I és que quan ja ens pensàvem que en la cadena d'ADN hi ha tota la informació necessària per totes les funcions del cos i per transmetre aquesta informació a la descendència, resulta que la cadena pot patir modificacions 'per sobre' que poden modificar l'expressió dels gens i transmetre's. Emprant la metàfora del doctor, si l'ADN és comparable amb un text, la genètica serien les paraules, i l'epigenètica, els accents, la puntuació, la font, necessària perquè es pugui entendre correctament.

El tema que tracta aquest llibre és força complex com per explicar-lo de manera fàcil i comprensible, fins i tot per gent que estem avesats a aquest vocabulari. És tremendament interessant i innovador, i està escrit en un to planer, però no aconsegueix fer fàcil la comprensió de la matèria. A més, promet explicar la ciència a partir de dotze històries, però d'inventades per introduir un tema només n'he comptat una, la resta són anècdotes científiques i fets històrics que van permetre descobriments. No hi fa res pel cas de l'obra, però sempre dic que no m'agrada que el llibre no doni el que promet. El cos del llibre és curtet, i al final compta amb un glossari molt útil, amb índex de referències i amb un manual bàsic d'epigenètica, que personalment m'ha agradat més, perquè és ordenat i concís. Ajuda a comprendre millor de què estem parlant.

No es pot negar que l'Esteller és, a dia d'avui, un dels científics més eminents del món en epigenètica, això es nota. Però no sabria dir si aquest llibre és 'per a tots els públics'. Ho intenta, però em sembla un manual per a ja iniciats. Com parlar d'epigenètica de manera fàcil, però? No m'ho pregunteu, realment no ho ha de ser, de fàcil. Això no treu que és un tema interessant, ara mateix és l'última moda en recerca científica, l'epigenètica, els exosomes, els microRNA i el CRISPR són trending topic. Així que si voleu estar a la última i impressionar la família als dinars de diumenge, difícilment trobareu un llibre més indicat que aquest.

Valoració: @@

dimecres, 31 de maig de 2017

El llibre dels miralls

Autor: E.O. Chirovici
Editorial, any: Edicions 62, 2017
Títol original, idioma, any: The Book of Mirrors, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductor: Albert Torrescasana
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Un de tants manuscrits cau a les mans de l'agent literari Peter Kratz, però la carta de presentació que l'acompanya li crida l'atenció. L'autor és un tal Richard Flynn i el text explica uns fets que aparentment van passar de veritat a Princeton el 1987. Un reputat professor de psicologia, una alumna avantatjada, una relació sentimental amb moltes incògnites i notables dosis de manipulació psicològica. És la història de com va morir el professor Joseph Wieder, cridarà l'atenció del públic segur. Però el manuscrit està incomplet, i l'agent ho tindrà molt difícil per obtenir la resta del text. Seqüencialment, primer un periodista i després un policia retirat aniran estirant el fil per descobrir què hi ha de veritat en les paraules de Flynn, o si només és ficció, amb la 'col·laboració' dels protagonistes del manuscrit que encara són vius. La memòria de cadascun jugarà un paper important. Però encara més el que recorden i no expliquen. 

El llibre està dividit en tres parts titulades amb el nom d'un dels personatges que investiguen, que en cada part serà la veu principal. Així tindrem l'agent literari Krats, el periodista John Keller i el policia jubilat Roy Freeman, que aniran encadenant el pes de les descobertes. A la primera part se'ns presenta el manuscrit, i a les altres dues assistim a la investigació ambientada a l'actualitat, que és força frenètica. Un llibre pensat per enganxar, amb múltiples girs argumentals que fan pensar en 'La veritat sobre el cas Harry Quebert', encara que amb un puntet menys de magnetisme. És de lectura ràpida i fàcil, encara que més val no despistar-se perquè hi ha molts noms i moltes branques, encara que pocs realment importants.

En aquest llibre trobarem intriga, novel·la negra i una història elaborada. Són bons ingredients per una bona estona de lectura, i val a dir que la proporciona. Potser s'embolica massa en algunes ocasions, però té una llargada ajustada i sap mantenir l'interès. Pot ser més o menys absorbent en funció de l'humor amb el que l'agafis, penso que m'hi podria haver capbussat més del que he fet. Com a crítica podria dir que se suposa que l'argument es basa en construir records falsos que s'acaben establint com a certs, i en la manipulació dels records, i aquests temes es toquen només tangencialment. El que sí que hi trobarem són mentides i més mentides, i bona investigació per descobrir-les. No comença com un cas policial qualsevol, però sí que acaba sent-ho, i això li resta una mica, però tot i això fa bo de llegir. Un autor a tenir en compte per aquells que gaudeixen del gènere.

Valoració: @@@ i mitja

dilluns, 22 de maig de 2017

Algú com tu

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016
Títol original, idioma, any: Someone like you, anglès, 1953
Gènere: Relats
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Potser no és una bona idea donar un disgust a una mestressa de casa que té una cuixa de xai congelada a punt per començar a preparar el sopar. Ni tampoc venjar-se de la dona que festeges perquè t'has assabentat que, en realitat, et troba avorrit. No convé tampoc intentar fer trampes a les carreres de gossos, on els corredors d'apostes la saben molt llarga. Potser no és la millor idea intentar vendre el tatuatge fantàstic que et va fer un important pintor a tota l'esquena. A qui se li acudiria posar micròfons a l'habitació d'uns convidats que no et cauen massa bé? I més val no mirar d'endarrerir l'hora d'arribada d'un vaixell només per guanyar una aposta. Aquestes i moltes altres són les idees que exposa Roald Dahl en aquest recull de contes que mostren el seu segell, amb aquest puntet macabre, la seva obsessió per les juguesques i el portar als seus personatges a situacions límit que rarament acaben bé.

Si l'editorial Sembra ja havia publicat un recull de Dahl que es deia 'Els millors relats de Roald Dahl', això ens pot fer pensar que aquests, els de 'Algú com tu', no són els millors, i no ens equivocarem. Els contes d'aquest llibre són imaginatius i canalles com és costum de l'autor, però no són tan punyents i absorbents com altres que li he llegit. Són relats de mida mitjana, a excepció de 'El gos d'en Claud', que és més llarg i partit en quatre parts que comparteixen protagonistes, però que es poden llegir de manera independent. No tots els relats m'han semblat igual de ben resolts ni tan absorbents, tenint en compte que els relats Dahl solen tenir un gir final que els capgira, de vegades a l'última frase mateix.

Tot i mantenir aquell puntet tan característic de l'autor aquest recull no ha aconseguit atrapar-me tant com l'anterior, que vaig trobar magistral. Segurament hi fa molt la comparació, i que l'expectativa era molt alta, però tot i les altes dosis d'imaginació que demostra l'autor, m'han semblat relats de nivell inferior i no puc evitar una mica de decepció, és clar. Per mi els millors són 'La matança del xai' i 'Llança't a la piscina'. Està bé llegir-lo, per anar completant la bibliografia de l'autor, tampoc no és que sigui inaguantable, però a estones se m'ha fet pesat i tot. Hauré de tornar a les seves històries per nens i nenes!

Valoració: @@