dissabte, 12 abril de 2014

La nostra vida vertical

Autor: Yannick Garcia
Editorial, any: L'altra editorial, 2014
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 140
Llegit en: Català
Premis: Documenta 2013

Índia, Escòcia, Bulgària, Brasil, Groenlàndia o Japó són alguns dels escenaris de les deu històries que inclou aquest recull de contes, tots ells ambientats en llocs diferents on l'escenografia és important, i aprofundint en la vida d'uns personatges d'allò més variats, una fotògrafa, una mare soferta, un tolit organitzador d'esdeveniments, un repartidor de cafè, uns editors en un congrés, i fins i tot un indi americà que va a fer negocis amb els rostres pàl·lids. Assistirem a una exploració profunda de l'ésser humà en les seves múltiples vessants i des de punts de vista molt diferents. Històries petites i estàtiques que es mouen més en terreny de sentiments i sensacions que no pas en l'espai o el temps. Una descripció de la vida, de moltes vides, tal com són, sense estalviar res, ni afegir-hi edulcorants innecessaris.

140 pàgines no semblen gaire, però els contes tenen una extensió considerable, perquè a més són molt descriptius, i la lletra és un punt més petita del que m'agrada. Sens dubte, la varietat d'escenaris és el que més sobta, de vegades mareja una mica. Els relats estan ben construïts i no tens ni idea de què trobaràs en cada cas, mica en mica, i amb comptagotes, anem desgranant les històries, però he de reconèixer que en algunes m'he perdut i no he aconseguit entrar-hi. De fet, fins ben bé la meitat del llibre no m'he acostumat a la manera d'escriure de l'autor, tot i que crec que té traça i ofici. A destacar que en tots els contes hi ha participació catalana, per més remot que sigui el lloc de l'acció, esdevé gairebé un joc endevinar per on et sortiran els catalans cada cop, això m'ha fet força gràcia.

És un llibre que s'ha de llegir amb atenció perquè és molt fàcil despistar-te, i la història s'escapa. Degut als meus problemes de concentració, això m'ha passat diverses vegades. És força dens i no es llegeix de manera especialment fluïda, això es deu a una escriptura molt elaborada que de vegades et fa entrebancar. En realitat és un mèrit, però no és un llibre que devoris en un moment, cal anar-lo paint. Si he de triar, els que més m'han agradat són 'Un eunuc i un xafarder', 'Interludi, Ull Partit té un dilema' i 'Llei de vida'. Reconec que m'ha costat una mica, com una menja massa refinada pel meu gust, però penso que és una bona obra que mereix els elogis que ha rebut.

Puntuació: @@ i mitja

dilluns, 7 abril de 2014

El presoner del cel

Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial, any: labutxaca, 2013
Títol original, idioma, any: El prisionero del cielo, espanyol, 2012
Traductor: Josep Pelfort
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 381
Llegit en: Català

Són dies tranquils per la família Sempere. Corre l'any 1957, en Daniel ja és pare de família i regenta la llibreria amb el seu pare i el seu amic Fermín Romero de Torres. Sembla que els fets convulsos que van viure en un passat no tan llunyà queden enrere, fins i tot el faldiller d'en Fermín ha posat seny i aviat es casarà amb la seva promesa Bernarda. És llavors quan un inquietant ancià es persona a la llibreria i deixa un estrany missatge pel pintoresc ajudant dels Sempere. No tot ha estat revelat encara, en Fermín guarda una història que ha amagat durant molt temps, una història força tèrbola, i ha arribat el moment que en Daniel la conegui, d'alguna manera ell també en forma part. Asseguts en un bon restaurant, en Fermín explicarà a en Daniel tot allò que encara no sap, i de retruc també ho sabrem nosaltres. Mica en mica les peces del trencaclosques van encaixant, però les arrels són tan profundes que costarà arribar al fons.

Un cop més ens trobem la prosa senzilla i planera de Ruiz Zafón, podríem dir que facilota, fins i tot. Capítols curts i una fluïdesa que permet i propicia una lectura molt ràpida. La història tampoc és avorrida, és interessant i absorbent, i bona part d'ella s'escapa dels patrons habituals que l'escriptor repeteix llibre rere llibre. Naturalment, no manquen els seus tics de grandiloqüència, aquest barrejar una escriptura planera amb intents de descripcions profundes i poètiques, i aquest retrat d'una Barcelona fosca que cap de nosaltres reconeixem. També els personatges misteriosos que semblen gairebé sobrenaturals, però en aquest cas tot plegat es minimitza una mica. Agafada en global, la història que va començar amb L'ombra del vent i que continuava amb El joc de l'àngel i aquest, és una mica complicada i és fàcil perdre's. L'autor encara deixa coses a l'aire per l'anunciat quart volum de la saga. Veurem si resol de manera que quedi tot clar al lector, però em temo que caldria llegir-los tots de cop i seguits.

Aquest llibre m'ha congraciat una mica amb l'autor, al qual vaig creuar després de El joc de l'àngel perquè creia que ens prenia el pèl sempre amb la mateixa història. No penso que sigui un gran escriptor, però sí un narrador notable que sap atrapar al públic, crec que m'ha anat bé deixar passar molt temps abans de tornar-lo a llegir, no per recordar la història, però sí per no tenir els seus defectes tan presents. Havia promès que no llegiria El presoner del cel, però ho he fet i ara penso que llegiré el següent llibre, s'ho ha guanyat. Bona història i prou ben explicada, lleugerament diferent als altres. No una gran obra, amb alguns temes que grinyolen una mica, però un llibre que fa bo de llegir i que passa com l'aigua, això no se li pot negar.

Puntuació: @@@

dilluns, 31 març de 2014

La gatera

Autora: Muriel Villanueva
Editorial, any: Amsterdam, 2012
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català
Premis: Just M. Casero 2011

La Raquel deixa el poble perquè hereta dos pisos l'un al costat de l'altre, els dels seus oncles bessons recentment traspassats. És moment de reordenar la seva vida, tornar a estudiar i centrar-se una mica. Com que té molt d'espai, decideix quedar-se un dels pisos i posar l'altre en lloguer. Només li sap greu per les plantes de la terrassa del pis que lloga, i per un gat taronja que la visita de tant en tant. De seguida troba un llogater, guapo, pel-roig i de la seva mateixa edat. Un artista anomenat Ricard. No sap massa bé d'on ha sortit, però confia en ell i li lloga el pis. De seguida estableixen una bona relació que els porta a obrir una gatera d'un pis a l'altre per tal que el gat pugui passar lliurement entre els dos pisos. Al mateix temps, la Raquel estableix una relació molt intensa amb l'Arnau, noi del veïnat força més jove que ella, que la fa rejovenir i sentir-se viva. Com es gestionarà aquest triangle? Mica en mica anirem sabent com els personatges han arribat fins aquí.

El llibre està escrit en forma de diari personal de la protagonista on cada capítol és un mes de l'any. Hi ha molt poques transicions i inicialment no sabem res de la vida de la Raquel, mica en mica anirem encaixant totes les peces del trencaclosques, fins i tot d'un mes a l'altre. I també anirem descobrint que no tot és el que sembla, aparentment és una història petita, però que té molts més matisos dels esperables. Sobretot a la part inicial hi ha moltíssimes referències culturals: llibres, pel·lícules, sèries, música. Per mi són una mica excessives, com introduïdes amb calçador. També em sobren moltes descripcions, especialment les de roba i les sexuals (completament gratuïtes), en alguns casos el text sembla un exercici d'escriptura.

Del llibre m'ha agradat la forma i que hagis d'anar construint la història a retalls, però no especialment la manera d'escriure de l'autora. O potser la que no m'ha caigut bé és la seva protagonista, que és la que suposadament escriu. De seguida veus que alguna cosa passa amb l'argument i que hi haurà sorpreses en una història que aparentment no té res d'especial. I efectivament n'hi ha. Un trama meritòria però que recorda una mica a altres obres més famoses que no citaré per no espatllar les parts clau, però no m'ha passat per alt. Sentiments contradictoris, per una banda reconèixer el mèrit de l'argument i l'execució però també una sensació desagradable per com s'expliquen algunes coses. La maduració del llibre en el meu cap acabarà de dictar sentència.

Puntuació: @@

dimarts, 25 març de 2014

El club dels perfectes

Autor: Carles Porta
Editorial, any: La Campana, 2010
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 147
Llegit en: Català
Premis: Pere Quart d'Humor i Sàtira 2010

L'autor de Tor narra en aquesta obra la seva experiència en un curhotel de Sant Feliu de Guíxols, un d'aquests hotels amb balneari i tota mena de tractaments per aconseguir diferents finalitats com perdre pes, deixar de fumar, o senzillament relaxar-se. Ell hi va a passar una setmaneta per acompanyar el seu oncle que necessita aprimar-se, i de pas per perdre algun quilet ell també. Amb aquesta premissa, ens anirà relatant les vivències en aquest establiment al llarg dels dies que dura el seu tractament, la gana que passa, les sorpreses que li provoquen algunes tècniques, i les relacions amb els terapeutes i altres clients, majoritàriament gent gran i adinerada, és clar. 

El llibre està separat en els set dies que dura l'estada de l'autor al balneari. Tot i que està escrit de manera novel·lada, no crec que es pugui considerar novel·la, és àgil i descriptiu, m'agrada prou com escriu en Carles Porta, però no deixa d'explicar el que passa en un centre d'aquests, sense fets extraordinaris, com si fos un treball d'investigació. El problema és que està escrit en clau d'humor, i no trobo que l'assistència a un curhotel tingui cap mena de gràcia, l'efecte desitjat és difícil d'aconseguir.

El que més gràcia m'ha fet és que a mig llibre m'he adonat que jo he estat a l'establiment on passen els fets, una bona casualitat, perquè no tenia ni idea que passava allà. A banda d'això, i sentint-ho molt, el llibre no té cap mena d'interès, ni tampoc de gràcia. És com si algú descrivís un retir espiritual a la muntanya i pretengués fer humor de les hores de meditació i de contemplació del no res. Pot ser que algú el trobi distret, però les anècdotes no són divertides, són corrents, i les mostres més grans d'humor les aporta una setantina en forma d'acudits. L'única cosa potencialment interessant, queda en no res. No aporta res, és completament prescindible i em sap greu perquè tira una mica per terra la bona impressió que em va causar l'autor amb Tor.

Puntuació: @

divendres, 21 març de 2014

L'analfabeta que va salvar un país

Autor: Jonas Jonasson
Editorial, any: La Campana, 2014
Títol original, idioma, any: Analfabeten som kunde räkna, suec, 2013
Traductors: Lluís Solanes i Imma Falcó
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 389
Llegit en: Català

Per una banda tenim la Nombeko, una nena nascuda al gueto de Soweto, a la Sudàfrica de l'Apartheid, analfabeta però molt espavilada, que ja des de ben petita treballa netejant latrines. Per l'altra tenim Ingmar Qvist, un empleat de correus de Södertälje, a Suècia, admirador del rei Gustau V que després d'una trobada casual amb ell es converteix en republicà radical. La Nombeko és un prodigi, aprèn a una velocitat endimoniada. Per contra, l'Ingmar és una mica curt de gambals. Què tenen a veure l'un amb l'altra, com es barrejaran els seus destins? Doncs molt fàcil, hi ha un enginyer alcohòlic, una bomba atòmica que sobra, dos bessons idèntics que es diuen igual, un parell d'agents del Mossad, tres germanes xineses, un ex-combatent paranoic, una caixa de carn d'antílop... bé, ben mirat potser no és tan fàcil. La història de la Nombeko té proporcions èpiques. Sort de la seva intel·ligència, perquè si ha de comptar amb la d'alguns altres...

Per aquest segon llibre, Jonas Jonasson ha triat un personatge diametralment oposat al seu avi de 100 anys que va saltar per la finestra, però la dinàmica i l'estil són els mateixos. La història és completament esbojarrada i inversemblant, plena de fets històrics explicats des d'una perspectiva diferent i de personatges inventats de tots els colors. Una comèdia d'embolics molt fresca i que passa molt bé, realment el llibre es llegeix sol. Hi ha referències contínues a fets que ja han passat per embolicar encara més la troca i relats de la vida de personatges secundaris que encara fan la trama més delirant. Un garbuix d'històries que acaben lligant totes amb vocació còmica, no perquè tingui sentit lligar-les.

No estem davant d'una obra d'alta literatura, ni ho pretén ser, però l'autor té molta traça a escriure aquesta mena de llibres, que no deixen de tenir una part d'història contemporània i un munt d'efemèrides, però els personatges històrics participen de l'argument des de la seva vessant més humana i es barregen perfectament en la trama. M'ha fet riure molt i m'ha enganxat, s'embolica tant que no pots parar de llegir. Naturalment, la història és completament inversemblant, però això la fa més divertida encara. Molt recomanable per passar una bona estona sense buscar tres peus al gat a la lectura.

Puntuació: @@@@

dimecres, 12 març de 2014

Steppenwolf

Autor: Hermann Hesse
Editorial, any: Penguin Books, 2011
Títol original, idioma, any: Der Steppenwolf, alemany, 1927
Gènere: Narrativa
Traductor: Basil Creighton
Número de pàgines: 253
Llegit en: Anglès

L'anciana i el seu nebot han tingut hostes de tota mena a l'habitació moblada que lloguen, però cap de tan estrany com aquest Harry Haller que un bon dia va aparèixer dient que la casa feia molt bona olor, i que va desaparèixer de manera igualment abrupta. Rere seu només va deixar uns quants records que ara el nebot ens exposa, i un manuscrit inquietant que posa a la seva disposició perquè el jove en faci el que vulgui. En aquest escrit Haller es mostra a ell mateix com algú amb moltes cares, però sobretot la d'un intel·lectual burgès deprimit sense cap ànim per viure, i la d'un llop estepari que treu les dents. El jove nebot de la mestressa no sap si el que explica en Haller és cert, en el seu text diu que té pensat suïcidar-se quan faci els 50 anys, per la qual cosa no falta gaire, però narra tot un seguit d'esdeveniments que li canviaran la vida a partir del descobriment de l'anunci d'un teatre màgic, només per homes bojos. Un viatge a les profunditats d'en Haller, i unes paranoies que, per més fantasioses que siguin, val la pena mostrar al món. 

Només a mi se'm podia acudir la brillant idea de llegir en anglès el conegut llibre 'El llop estepari', per caure després en que, en realitat, l'original és en alemany. Només amb aquesta premissa ja poso de manifest la dificultat d'aquesta lectura, però a més he de dir que més que una novel·la, estem davant d'un tractat de psicologia aplicada. Per més que se'ns expliquin les interioritats i neguits d'un home en concret, el llibre ens parla de mals endèmics de la societat, i això que ja s'acosta als 100 anys d'antiguitat. La desídia, els clixés, els prejudicis, i sobretot la disconformitat amb un mateix i les múltiples vessants d'una única personalitat són els motors de l'obra. Com explica el mateix autor en una introducció, i s'ha sabut després, el llibre és força autobiogràfic, producte d'una mala època de Hesse, però parla de temes tan comuns i de manera tan profunda que és molt fàcil sentir-se identificat amb el llop estepari. Al principi del llibre hi ha una detalladíssima descripció dels seus sentiments i estat mental que és molt farragosa de llegir (ho deu ser fins i tot en català), però quan comencen a passar coses es desencalla i és més senzill avançar. Té un toc fantàstic també, però s'integra bé en la personalitat del protagonista.

No és una lectura fàcil i penso que no és la millor tria que podia fer per llegir en anglès, però tot i així se li endevinen les virtuts que l'han portat a ser una obra de culte. És una reflexió constant sobre les persones, sobre els sentiments i les relacions, sobre la soledat i la depressió. De com el més gran dels erudits no té per què ser feliç. A més, hi ha participació d'artistes històrics, cosa que posa una mica de salsa a la història. Psicologia i filosofia pures, no se'n pot dir una altra cosa. No obstant, tot i que prefereixo llegir coses més lleugeres, té alguna cosa que atrapa i que m'ha fet pensar força. Un bon candidat a una relectura d'aquí a una temporada, però aquest cop en català, si us plau.

Puntuació: @@@

dijous, 6 març de 2014

El último trayecto de Horacio Dos

Autor: Eduardo Mendoza
Editorial, any: Seix Barral, 2002
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 190
Llegit en: Espanyol

Els alts càrrecs no deuen esperar massa de la missió que encarreguen al comandant Horacio Dos, la que ell espera que sigui la darrera, ja que ni tan sols sap quina és aquesta missió, ho sabrà quan arribi a destinació. Que tampoc sap quina és. Ara que ja es troben a la zona helicoïdal de l'espai, els aliments i els productes higiènics comencen a ser escassos, i el seu passatge, Ancians Improvidents, Dones Esgarriades i Delinqüents, s'alcen per demanar-li responsabilitats. No sembla que el primer segon de bord ni el segon segon de bord siguin prou competents per ajudar-lo a calmar els ànims, així que, tot i que no està previst ni recomanat, decideix desviar la ruta cap a l'estació espacial més propera, Fermat IV, on ben segur que podran avituallar-se de manera convenient i prosseguir la marxa sense més disturbis. Segur? Bé, tant l'Astrolabi Digitalitzat com les males llengües recomanen no posar un peu a Fermat IV, però això al bon comandant li semblen només rumors infundats. I total, és ell qui mana, no?

Eduardo Mendoza és conegut per la seva reconversió humorística de qualsevol gènere que es proposi. En aquest cas explora la ciència ficció des del punt de vista més satíric i és inevitable pensar en el seu famós 'Sin noticias de Gurb', tant en temàtica com en formes. Un cop més adopta la forma de diari en el que el comandant va relatant cada dia els esdeveniments de la nau, d'una manera aparentment molt formal, però no exempta de conya, és clar. No està mancat d'argument i de girs curiosos, però tot plegat és una mica poca-solta, com ja sol passar amb aquest autor, ja que em sembla que dóna més importància a l'estil que al contingut. Se li ha d'atribuir el mèrit d'una escriptura molt característica que al principi enganxa i diverteix, però quan t'hi acostumes es fa pesada i el llibre perd interès, ja m'ha passat altres vegades.

En definitiva, un llibre que va de més a menys, i que va perdent interès, però crec que més aviat per la saturació de la forma, cansa aquest estil formal tota l'estona, encara que sigui còmic. És distret i fàcil de llegir, zero complicacions. És probable que torni a llegir l'autor, tot i que sempre em sol deixar la sensació que descric de llibre en davallada. Ah, no entenc aquesta edició allargada de Seix Barral, alçada de llibre tapa dura i ampla de butxaca, una mica incòmode. Als incondicionals de Mendoza no crec que els decebi. Per mi fluixet.

Puntuació: @@

dissabte, 1 març de 2014

4 anys, 10 escriptors

Avui el Llibres està d'aniversari, ja porto 4 anys donant la tabarra amb les meves ressenyes! Estic molt content de seguir amb aquest petit projecte que em té molt enganxat. Ja he fet més de 200 ressenyes, que es diu aviat! Moltíssimes gràcies a tots els que passeu per aquí i comenteu els llibres que llegeixo, tot un plaer!

Per celebrar-ho, us presento una llista que fa temps que em rondava pel cap fer, la dels autors dels quals he llegit més llibres a la meva vida. Com que ho he anat endarrerint, en Deric va tenir la mateixa idea i ens va ensenyar la seva llista fa un temps. Davant la impossibilitat de saber què llegia d'infant, em limitaré a la meva faceta com a lector 'adult', des que vaig començar a llegir llibres per adults. Si només tinguéssim en compte el temps de vida d'aquest blog seria molt fàcil, n'hi hauria prou amb consultar la llista d'escriptors de la barra lateral i veure quantes ressenyes acumulen, però si vaig una mica més enrere trobo unes quantes sorpreses.

I la primera sorpresa és que l'escriptor més llegit per mi passa desapercebut a la barra lateral, es tracta d'en Robin Cook, amb 20 títols, si no és que m'he descomptat, però en tot cas, si no són 20, en són més.



Tothom que em conegui pensaria que Murakami és el primer de la llista, però no, només és el segon amb 13 llibres, això sí, la majoria ressenyats en aquest blog.


Completant el podi, un desconegut pel gran públic, Neal Stephenson, del que he llegit tres trilogies i un llibre independent, i això sumen 10 volums. Massa friki per la majoria... tothom té un passat.



En quarta posició el primer autor català i amic de la casa, Salvador Macip, amb 8 títols, que amenaça amb escalar posicions aquest any. Tots els llibres que he llegit d'ell han estat ressenyats aquí.


De la cinquena a la setena posició tenim tres clàssics en un triple empat a 7 volums, Ken Follett, Noah Gordon i Tolkien. Follett seguirà pujant, Gordon ho dubto, i Tolkien seguirà sent rellegit.



I completant el top 10, en un altre triple empat a 6 llibres llegit, Matilde Asensi (primera escriptora del rànquing), Albert Sánchez Piñol i Carlos Ruiz Zafón. D'aquests, la que té més números de quedar-se enrere és l'Asensi. Malauradament, tinc un altre Ruiz Zafón pendent i l'hauré de llegir, i Sánchez Piñol és déu, que escrigui més!



Com que aquesta llista es modificarà amb el temps, obro una pàgina que podeu consultar aquí i a la barra lateral, i que aniré actualitzant a mesura que es vagi modificant l'ordre. Moltes gràcies altre cop, i per molts anys més de ressenyes!

dimecres, 26 febrer de 2014

La falsa pista

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2012
Títol original, idioma, any: Villospar, suec,1995
Gènere: Novel·la negra
Traductors: Dea Marie Mansten i Amanda Monjonell Mansten
Número de pàgines: 551
Llegit en: Espanyol

Arriba l'estiu a Escania, al sud de Suècia, i els integrants de la policia de Ystad comencen a preparar les vacances. Kurt Wallander té planejat passar uns dies amb la seva amiga letona Baiba Liepa, porta molt temps esperant-ho. Però uns esfereïdors fets amenacen els seus plans. Primer la visió d'una estranya noia que es crema en un camp de colza, i la seva mirada de pur terror. I després la mort violenta d'un ex-ministre de justícia que aixeca certa polseguera. Aparentment, l'assassí l'ha matat a cops de destral i li ha arrencat la cabellera. Malauradament, no és un fet aïllat, i quan encara no han pogut descobrir res, un conegut marxant d'art corre la mateixa sort. Wallander i el seu equip s'enfronten a un sanguinari psicòpata, no hi estan acostumats allà a les seves tranquil·les terres. Caldrà posar-hi els cinc sentits, i sobretot no despistar-se. En aquest cas hi ha massa coses que no lliguen.

És la cinquena entrega de la saga Wallander i segueix el mateix patró de les anteriors, aquest cop ambientada enterament a Suècia. Qui diria que en una terra tan pacífica i rural com Escania hi poden passar tantes coses. Wallander és el protagonista absolut, el que té les idees, el que acaba dirigint i decidint, tot i no ser el cap oficial. El seu equip va d'acompanyament. Brillant en temes policials, deficients en el terreny emocional, això el fa molt humà i li agafes afecte, però de vegades voldries fotre-li un calbot. Es tracta de novel·la negra normaleta, bona dosi d'investigació que enganxa i es llegeix molt fluïdament, i aquesta vegada no sembla que l'autor escrigui per sobre de les seves possibilitats, o no tant.

Ressenyar aquesta saga és dir les mateixes coses un cop rere un altre, encara que el cas sigui diferent cada cop. Surten els mateixos personatges més o menys secundaris, dels que sabem relativament poc, i es recorden fets de casos passats. Però és un d'aquells productes que fa bo de llegir, no té una gran qualitat, fins i tot podríem dir que pobresa en alguns aspectes, però enganxa i distreu, que és el que se li demana a aquest tipus de llibres que de tant en tant m'agrada llegir. Per mi segueix sent molt superior a la resta d'autors suecs que he llegit (que afortunadament ja han passat una mica de moda). D'aquí un temps, a pel sisè. I així fins a nou.

Puntuació: @@@