dissabte, 13 setembre de 2014

Setmana 2014

Des que les petites llibreries de Barcelona han tret el cap, la Setmana del Llibre en Català trobo que ha perdut una mica de sentit, ja que ara és relativament fàcil trobar l'oferta en la nostra llengua durant tot l'any. Però tot i així, com a bon caçador de llibres que sóc, no em perdo aquesta cita i fa uns dies que m'hi vaig deixar caure.

Una de les coses que la fa diferent és que pots trobar llibres separats per editorials, perquè aquestes disposen d'espai per fer d'aparador. Naturalment, l'editorial no és el més important, però fa goig veure com evolucionen alguns dels nous segells catalans que aposten per la literatura de qualitat a petita escala, és a dir, de manera independent i arriscant-hi més del que guanyen. En aquest sentit, era inevitable passar per la caseta de Llegir en Català, la nova agrupació editorial que compta actualment amb 9 membres, i allà vaig poder xerrar una estona amb en Marc Moreno de Llibres del Delicte i l'Aniol Rafel de Periscopi. Va ser interessant la conversa, em van dir que els va molt millor ara que estan junts, que arriben a molta més gent, i que no es fan la competència perquè cada editorial del grup té la seva pròpia línia. La prova de foc va ser demanar-los que em recomanessin un llibre d'alguna editorial que no fos de les seves dues, i l'Aniol em va parlar tan bé d'un llibre de Raig Verd que me'l vaig quedar.

El món editorial m'interessa, considero d'una gran valentia embrancar-se en projectes així perquè realment poca gent compra llibres. S'ha de ser molt i molt amant de la literatura per apostar-hi totes les energies, però salta a la vista que ells ho són. A banda d'aquesta interessant conversa, vaig fer una bona passejada i vaig remenar llibres de diverses casetes de llibreries com la Laie o la Nollegiu. I tot i que no feia ni una setmana ja m'havia firat dos exemplars a La Impossible, no podia marxar a casa amb les mans buides, quin contrasentit! El caçador no se'n va content si no s'hi deixa part del sou (que encara no té). Així que us deixo una imatge de les preses aconseguides. Les pertinents ressenyes, en aquesta mateixa casa. Al temps.

dimarts, 9 setembre de 2014

Els silencis dels pactes

Autor: Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 205
Llegit en: Català

Si ets un home de negocis important i et trobes al teu despatx fora d'hores, amb una noia morta als teus peus i amb evidents signes d'haver estat practicant sexe amb ella abans que passés a millor vida, el millor que et pot passar no és precisament que l'Òscar Masferrer, un assessor que dóna servei a la teva empresa, et descobreixi en aquestes circumstàncies. Perquè en Masferrer et guardarà el secret, però per un mòdic preu, i que tingui l'exclusiva potser et farà una mica dependent. Fer desaparèixer un cos és senzill, però potser hi haurà algú que buscarà la pobra noia. Qui pot relacionar aquesta mort amb ells? Ningú. Enterrem el problema, i santes pasqües. Però a Mataró tot s'acaba sabent, i tot i que la mossa d'esquadra Núria Torrent no té massa ganes d'escoltar ningú després que la destinessin a persones desaparegudes com a càstig, un insistent nigerià l'acabarà posant sobre la pista del crim.

Un nou cas ambientat a la nostra terra, en la que sembla que floreix la novel·la negra cada cop amb més insistència. L'argument és prou interessant i intenta demostrar com deure un favor o fer un pacte amb algú es torna altament perillós quan hi ha molts diners pel mig. És un llibre no massa llarg i que es llegeix amb facilitat i fluïdesa, però els diàlegs se m'han fet molt poc creïbles. Les reaccions dels personatges no em semblen les que caldria esperar davant d'uns fets que s'exposen de manera molt clara. Un exemple és que la mossa deixa que l'Òscar la insulti i la tracti sense cap respecte i no reacciona en absolut davant el menyspreu clar cap a l'autoritat. Personatges poc definits i alguns diàlegs gens versemblants. També trobo a faltar més pes d'investigació al llarg de la història.

Personalment l'he trobat fluix en diversos aspectes, tot i que potser els esdeveniments estan més propers a la realitat del que ens pensem. M'agrada que hi hagi una mica d'espectacle literari en aquesta mena de llibres. Té punts argumentals bons, cap el final té alguns detalls ben resolts, però al llarg del llibre li he trobat alguns defectes en la trama, no formals, sinó que es podien treballar més o desenvolupar millor. Em sap greu no valorar-lo més perquè l'autor, Marc Moreno, em mereix molt respecte per la seva valentia i aportació al món editorial català, però he d'expressar la meva opinió tal i com l'he construïda. Al cap i a la fi, és només això, una opinió, i espero que d'altres lectors el sàpiguen valorar millor que jo.

Puntuació: @@

dimecres, 3 setembre de 2014

Homes d'honor

Autor: Xavier Bosch
Editorial, any: Proa, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 317
Llegit en: Català

L'alcalde de Barcelona, Antoni Negrier, abusa dels poders i la discreció que li permeten el càrrec, però el seu encant natural l'ha fet guanyar les eleccions dos cops de manera fàcil. Probablement també ajuda ser fill d'un heroi nacional que va salvar la vida a molta gent dels dos bàndols a la guerra civil. Precisament torna a Barcelona un quadre de Marià Fortuny que Negrier pare va salvar de la crema, i l'alcalde no pot estar més cofoi. L'equip de Punt de vista de TV10, capitanejat per en Daniel Santana, ex director del diari Crònica, cobrirà la notícia, però l'entrevista que li fan a l'alcalde serà més accidentada del compte arran d'una informació que en Santana ha rebut sobre l'incendi del Liceu. Però no és l'única exclusiva que té Santana, per més que foti a algun company de la tele, serà ell qui entrevisti la Tuzza Talese, escriptora italiana que va estar casada amb un sicari de la màfia i que ha explicat la seva experiència sense embuts en un llibre que ha esdevingut best seller. Un privilegi per un periodista, però entrevistar-la no serà l'únic privilegi d'en Santana. 

Segona entrega de Xavier Bosch amb en Daniel Santana com a protagonista. És inevitable imaginar-te la imatge de l'autor en la pell del seu protagonista, però no és precisament un personatge recte i sense defectes. Se'ns presenta un periodista amb ofici, però emocionalment una mica inestable i immadur, no mancat d'ambició ni mala llet. El llibre compta amb tres històries molt diferenciades amb algun punt de connexió, però petit, a banda que l'equip que les investiga és el del periodista Santana. El text és amè i molt fàcil de llegir i seguir, i atrapa perquè barreja realitat i ficció amb molt encert. El problema d'introduir trames reals novel·lades com la del Liceu és que genera unes expectatives molt altes i t'atrapa totalment, però després no es poden resoldre. Alguna petita decepció amb la conclusió de les històries, però no et pots inventar un final per un cas que existeix a la realitat i que no ha estat resolt.

En general m'ha agradat força, tant per l'estil directe com pel contingut, en el que s'introdueixen molts elements reals, o si no realistes, tot i que no poder saber més acaba destrempant una mica. Però s'ha d'entendre com una manera de fer pensar al lector, cal que sapiguem que per més que es tanqui i arxivi un cas, no vol dir que està resolt. Totes les trames toquen temes grossos, l'incendi del Liceu, la màfia o històries tèrboles d'un heroi nacional, l'autor no s'hi posa per poc, però trobo que cap d'ells li ve gran, com passa de vegades en aquest tipus de llibres. Això sí, el Santana em cau una mica gros, no ho puc evitar. La lectura del tercer de la trilogia està garantida, tard o d'hora caurà a les meves mans.

Puntuació: @@@@

dijous, 21 agost de 2014

El franctirador

Autor: Albert Pijuan
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

No totes les tornades a casa són plàcides ni les benvingudes caloroses. El mateix dia que Krzysztof torna a la seva ciutat natal de K*** a Polònia, un franctirador dispara al carrer des d'un punt indeterminat i aparentment de manera aleatòria, amb la simple voluntat de fer mal. Corre l'any 1991 i això no és bona propaganda per una Polònia que intenta agradar a Europa. De seguida comença una investigació i un sospitós és detingut i executat. Però el franctirador continua matant. Entretant, Krzysztof ha de refer la seva vida al costat de la seva anciana mare en un bloc de pisos monstruós on viuen les classes socials més pobres de la ciutat. Amb el pare desaparegut i el seu germanastre Jerzy col·laborant amb la policia, Krzysztof amaga els motius pels quals ha hagut de marxar de Suècia on l'oncle Henryk l'havia acollit. Assistim a un retrat d'una societat trencada, desconfiada i decadent on l'aparició del franctirador ho sacseja tot.

El primer que sorprèn d'aquesta obra d'un escriptor català és l'escenari, una ciutat indeterminada de la Polònia post-comunista. Els personatges són polonesos en la seva majoria, i els noms que gasten ho acrediten. La història és enrevessada i té força girs, es tracta d'una trama sòlida i ben construïda, però explicada de manera desordenada, cosa que la fa difícil de seguir en moltes fases. L'aparent principal protagonista és tan sòmines que arriba a exasperar. En canvi, el policia encarregat de la investigació, que és alemany, és tot el contrari i l'únic que posa la directa en la història. Considero que està molt ben escrit en termes de qualitat, sense descripcions sobreres i amb bona dosi narrativa, però això no sempre es correspon amb una lectura fluïda i fresca. En la meva opinió, no és fins al darrer terç del llibre que la història se centra i es fa més entenedora.

He de reconèixer que m'ha costat i que la meva velocitat lectora ha disminuït fins a límits gairebé insultants. La història avança amb lentitud i va fent salts al passat i en l'espai per reconstruir el trencaclosques, no és difícil perdre's, i més amb tants noms estranys i tantes 'w'. Cas una mica estrany en el que considero que el llibre està bé, però que se'm creua i no avanço. La darrera part m'ha reconciliat una mica amb l'obra, però ja estava una mica cansat. El qualifico de novel·la negra perquè hi ha un cas criminal, però el pes de la història recau en la miserable vida dels protagonistes. S'ha de llegir amb paciència i dedicació i potser aconseguireu que us atrapi més que a mi.

Puntuació: @@ (estrictes)
Una altra recomanació de Salvador Macip.

dilluns, 11 agost de 2014

Grimpow, el camí invisible

Autor: Rafael Ábalos
Editorial, any: Montena, 2005
Títol original, idioma, any: Grimpow, el camino invisible, espanyol,2005
Traductor: Sílvia Alemany
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 544
Llegit en: Català

De vegades un parell de lladres vividors poden tenir un cop de sort. No és pas culpa d'en Dúrlib i el seu 'aprenent' Grimpow que un cavaller hagi mort de fred justament a les muntanyes nevades per on fan camí. Com que a ell ja no li faran servei, decideixen emportar-se les seves pertinences, entre les quals hi ha diversos objectes de valor, un estrany manuscrit i una pedra que aparentment no té res d'especial i que Grimpow es queda com a amulet. Però un cop saquejat, el difunt els desapareix davant dels nassos, i això no els fa tanta gràcia. A més, aviat descobreixen que la pedreta confereix noves habilitats al jove Grimpow, així que es dirigeixen a l'abadia de Brínkdum a buscar respostes en els savis monjos que l'habiten. Poc s'ho pensen els dos l'embolic en el que s'han ficat. De ser uns perduts, ara seran els responsable d'una missió molt i molt antiga plena de perills i dificultats. Realment els ha tocat la grossa.

Aquest llibre va sortir fa uns quants anys i el van promocionar a bombo i plateret, no és comú publicar un producte nacional d'aquestes característiques. Està ambientat en el món medieval real, però barreja personatges inventats i molts elements de l'imaginari fantàstic de l'època. És una lectura amena i distreta però se la va considerar juvenil per motius que es van fent evidents durant la lectura. Per començar està ple de tòpics medievals, no se'n salta ni un, de vegades encara que els hagi d'introduir amb calçador. Els secrets (importantíssims!) que ha de descobrir en Grimpow estan protegits per enigmes de pati d'escola que es resolen només mirar-los. Força molestos els constants recordatoris i resums del que ha passat, totalment innecessaris, i la mania de dir sempre els noms sencers dels personatges. Els diàlegs són una mica artificials, poc frescos. El ritme del llibre és molt fluctuant, de vegades es recrea en excés en alguns temes i altres els ventila massa ràpid.

Tot i la llarga llista de defectes que he citat, és un llibre fàcil de llegir i que et manté amb certes ganes d'arribar al desenllaç. No és que sigui mal llibre, però té un problema, que perd de molt, moltíssim, la comparació amb altres llibres de temàtica similar com poden ser Gel i Foc o Assassí de Reis. Probablement si no se'n han llegit d'altres pot ser una obra estimable, però la comparació li fa molt mal. Potser per joves funciona millor, a mi m'ha quedat una mica curt, no d'extensió, sinó d'intensitat i de profunditat. Té certa gràcia però no em convida a llegir els següents de la saga.

Puntuació: @@

dimecres, 23 juliol de 2014

Les mans del drac

Autor: Sebastià Benassar
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català

Potser en Joan Miquel Romaní no és la persona més fiable del món. Expulsat de l'església, expulsat també de la universitat per exorcista i fidel seguidor de les creences de mossèn Cinto Verdaguer, és avui el millor corrector en llengua catalana que existeix, i té una malaltissa obsessió amb els turistes, els ciclistes, i especialment amb els turistes ciclistes. Però quan en vigílies de diumenge de Pasqua, que a més coincidirà amb Sant Jordi, descobreix una dona jove dessagnant-se a l'església de Sant Agustí Nou, de seguida intueix que una vella profecia ha començat a fer camí. A més a més, hi ha algú capficat amb que aquest any el Sant Jordi sigui diferent, perquè no tot el que està entre dues cobertes és literatura, i els escriptors farsants ho pagaran. Un periodista cultural, una sergent dels mossos i un grup terrorista d'ultradreta completaran l'elenc d'aquesta esbojarrada història amb tints de tragicomèdia.

124 pàgines no són prou per una història de la magnitud de la que s'explica en aquest llibre. Perquè per si no fos poc, en realitat són dues històries clarament diferenciades i encara n'hi ha una tercera que podria ser autònoma. Les dues trames principals tenen un pes específic similar i separadament i amb la pompositat necessària serien dos bestsellers americans, tot i que ambientats a Barcelona. Això per idees i temàtica, molt engrescadora i inquietant. A més està molt ben escrit, amb un estil molt irònic i amb bones dosis d'humor. Es podria dir que és una paròdia de certs tipus de llibres, però una paròdia no té un argument tan treballat. La última volta de cargol són les diferents veus narratives que trobem segons el personatge principal de cada capítol, escrit en primera, segona i tercera persona segons el cas. Tot un exercici.

La sensació que tens mentre llegeixes és que no pot ser que el llibre sigui tan curt. La troca s'embolica més i més i saps que et faltaran pàgines. I així és, tot i ser la demostració que amb poc espai i sense palla es poden construir molt bones històries, m'ha deixat amb les ganes. M'hagués encantat que cadascuna de les trames estigués més desenvolupada, i posats a triar, que fossin dos llibres diferents. Tot i així, m'ha agradat molt la manera d'escriure de l'autor i espero llegir-ne alguna cosa més. També m'agrada molt el format compacte d'aquesta editorial. Em queda una mica la sensació de gran història desaprofitada, tot i així l'he gaudit molt i val la pena llegir-lo, te'l pots acabar d'una sentada perfectament.

Puntuació: @@@@

divendres, 18 juliol de 2014

Camps de maduixes

Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial, any: Cruïlla, 2001 (primera edició 1997)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

Una trucada de matinada mai és una bona notícia. Els pares de la Lluciana no s'esperen un cop tan fort quan el telèfon els desperta per anunciar-los que la seva filla és a l'hospital en coma després d'haver consumit alguna substància que se li ha posat malament. Tampoc l'Eloi s'ho espera. El xicot de la Lluciana aquell divendres no ha sortit amb ella i els altres amics perquè havia d'estudiar i ara se'n culpa. Aquí comença una cursa contra-rellotge per descobrir què ha pres i qui li ho va donar. La vida de la jove està en joc, una partida a vida o mort que passa per trobar una pastilla amb una lluna en relleu per saber com treure-la del coma, els metges no poden fer res ni poden consolar família i amics. Toca esperar, però l'Eloi no hi està d'acord, no pensa quedar-se quiet. Moure's el distreu de mals pensaments, i potser podrà aconseguir fer-hi alguna cosa.

Aquesta és una de les novel·les juvenils més conegudes del prolífic Jordi Sierra i Fabra. Protagonitzada per adolescents a les acaballes del segle passat, qualsevol persona de la meva generació s'hi pot veure molt reflectida pel que fa a la manera de fer dels joves de llavors. El llibre està estructurat a capítols molt curts i cadascun està titulat amb un moviment de partida d'escacs, a mesura que avança entendrem per què. Els capítols salten d'uns personatges a altres per donar múltiples visions de la història, fins i tot coneixerem els pensaments de la Lluciana. El text és senzill, fàcil de llegir i la història està ben construïda, tot i que a estones és molt alliçonadora, una mica massa moralista. Però trobo que és una bona obra per adolescents, és previsible què passarà, però no endolceix detalls i mostra la realitat tal com és. De fet, podria estar basada en un cas real i t'ho creuries. Probablement s'han viscut molts casos així a la vida real.

M'ha agradat llegir aquesta història que passa molt bé, tot i que m'ha semblat una mica un compendi de tòpics adolescents, sembla que no es deixa cap tema per tractar, les drogues, el conflicte generacional, els desordres alimentaris, tangencialment el sexe, etc. En alguns casos semblen introduïts amb calçador per poder-ne parlar, i quan li dóna per alliçonar queda una mica artificial. Tot i així, entenc que tingués èxit entre els joves de la meva generació i que encara pugui tenir corda, tot i que s'hauria d'actualitzar, però és fàcil sentir-lo proper, i la manera planera d'escriure de l'autor hi ajuda. Segueixo pagant deutes de lectura, però aquest llibre, tot i llegir-lo de massa gran, passa amb bona nota.

Puntuació: @@@

dilluns, 14 juliol de 2014

La sergent Anna Grimm

Autor: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

No és pot dir que, a la ciutat de Lleida, una sergent dels mossos tingui habitualment gaire feina, però el panorama està a punt de canviar, i molt, per l'Anna Grimm. Capficada encara per la desaparició de la seva germana, ja fa més d'un any, l'avisen de l'aparició d'un cadàver al Museu Diocesà de Lleida. No serà l'últim i sembla que s'enfronta a un mateix assassí. Però les víctimes, tret de ser homes d'edats similars, no semblen tenir cap lligam que pugui establir una connexió entre els crims. I ella que es pensava que això només passava als llibres de lladres i serenos! La sergent, amb l'ajuda del seu equip, haurà de posar els cinc sentits per resoldre el cas, al mateix temps que no perd detall de les investigacions per la recuperació de la seva germana Clara. Alguna cosa li diu que segueix viva, però on?

Aquest és el primer llibre de la Montse Sanjuan, més coneguda per aquests verals com a Kweilan. Com ella mateixa insinua al principi, si li hem de buscar una semblança la trobarem en els llibres de Henning Mankell i altres autors suecs, però portats a la nostra terra i amb un estil personal. Són, en realitat, dues històries paral·leles amb l'únic lligam de la sergent, una que li toca a l'àmbit familiar i l'altra és la investigació en curs. Les dues són interessants i ben pensades, per bé que una mica previsibles, descomptant els detalls concrets, però de seguida veus per on van els trets. També he trobat una mica fluixos els detalls de la investigació, però això potser la converteix en més realista, res de fantasmades. Fa de bon llegir i passa amb facilitat, els defectes estructurals o argumentals que pugui tenir són fàcilment corregibles perquè la Kweilan escriu molt bé, això ja ho sabia.

No m'hagués pensat que l'opera prima de l'autora seria una novel·la negra, la feia escrivint algun altre gènere, però amb el llibre en mà, no dubtaria ni un moment a posar-li aquesta etiqueta, cosa que sí faig amb altres obres presumptament policíaques. Potser li falta una mica d'espurna d'aquella que t'arrapa a les solapes del llibre, però està ben construït i l'argument és prou complex per una primera novel·la. Personalment no hauria repartit el pes de les dues històries de la mateixa manera que l'autora, però és una valoració subjectiva que algú altre pot discutir perfectament. Per passar una bona estona, sense escarafalls ni estridències, però amb unes trames interessants i ben explicades.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 juliol de 2014

La taronja mecànica

Autor: Anthony Burgess
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: A clockwork orange, anglès, 1962
Traductor: Jordi Arbonès
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

I ara què farem, eh? Doncs el mateix que fem totes les nits: pegar, violar, saquejar, prendre drogues i escapar-nos de la policia. Divertir-nos, en definitiva. L'Alex, un fanàtic de la música clàssica, i els seus amics són una banda de quatre que practiquen la ultraviolència pels carrers de la ciutat, com fan tants altres grups d'adolescents, o 'nadsat', com ells mateixos s'anomenen. Van vestits a l'última moda i parlen el seu propi argot; es creuen els amos. Però cal anar amb compte, és un joc excitant i divertit, però si t'enxampen tens un problema. Sobretot si els que creus que són els teus 'drugs', és a dir, col·legues, no et tenen tant respecte com et pensaves i et disputen el lideratge del grup. Fins i tot d'una visita malintencionada a la vella dels gats se'n pot sortir mal parat.

Aquesta història distòpica és molt coneguda per la pel·lícula que se'n va fer als anys 80 (i que no he vist). Narra les experiències d'un grup de joves amb la ultraviolència, la violència com a forma de divertiment i sense cap límit. També explica les conseqüències que això té i les maneres d'un govern totalitarista. Coneixem la història de la mà de l'Alex que ens explica totes les seves vivències en el dialecte 'nadsat', un pastitxo de paraules de diferents orígens que substitueixen les que nosaltres coneixem. Al principi és una mica difícil de seguir i la lectura s'entrebanca, però mica en mica t'hi acostumes i llegeixes sense problemes fins al punt que algunes paraules et venen al cap quan parles amb gent. La majoria es dedueix per context, però al final del llibre disposem d'un glossari. Moltes es podrien fer servir, però d'altres arribes a odiar-les, com ara 'horrouxou' (meravellós, extraordinari, bo...) que la repeteix un miler de vegades i és insuportable.

L'Alex aconsegueix caure malament, tot i la proximitat de les seves paraules, no fa cap pena. És un malparit i un mala ànima, però la moralitat del llibre ja s'encarrega d'anar-li fent pagar tots els seus greuges. Al principi em va costar per com està escrit, però mica en mica agafes la directa i passa molt millor, tot i que el que explica no és massa agradable. És un llibre per reflexionar sobre els actes de joventut, sobre la repressió i sobre la reinserció social. Fa pensar, m'ha resultat força interessant i com a distòpia fa esgarrifar, perquè l'intueixes no massa llunyana. Per cert, el pròleg, a mode de presentació del llibre, és de Quim Monzó, per a qui consideri això com un punt positiu. Un llibre que convé llegir i que ha madurat bé, el pots sentir actual i em sembla que perdurarà encara moltes generacions.

Puntuació: @@@