divendres, 1 de novembre de 2019

La imperfecció de les bombolles

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Erola editors, 2009
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Qui no ha somiat alguna vegada en ser escriptor, en ser admirat com tants i tants autors i autores? Aquest és l'anhel de la nostra protagonista que, esperonada per una primera feina com a correctora i negre literari, s'adona que ha arribat el seu moment. Compta amb el suport d'una editora molt ambiciosa que li donarà l'empenta que li cal, però que també li demostrarà que el món de la literatura no és tan idíl·lic com es podria pensar, és un negoci i un espectacle, com tants d'altres. Aquell romanticisme de publicar un llibre se't passa aviat quan entres en la roda del sistema. En aquest llibre viurem l'evolució d'una autora novella fins a la consagració, alhora que coneixerem el seu entorn enrarit i entrarem en la vida d'altres personatges que, aparentment, no tenen cap relació amb la història de fons, però que potser sí que hi tenen relació.

Després de llegir les novel·les més noves de Llort, recupero una de les antigues d'un dels autors que més m'agraden en llengua catalana. Es tracta d'una història diferent i valenta on narra l'evolució d'una autora des de la ingenuïtat inicial fins a guanyar els premis literaris més importants. Una persona una mica asocial i torturada, amb una relació sentimental intermitent i complicada i amb una relació amb la seva editora que és pràcticament de vassallatge. Realment, no retrata un món editorial massa engrescador, probablement hi ha molts apunts autobiogràfics aquí, però molt ben decorats i narrats com si fossin invenció. Puntejant la història central, trobarem altres personatges amb històries pròpies. Costa una mica d'entendre que aquests capítols saltejats i que constitueixen relats en ells mateixos, són a la protagonista el que l'autor intenta fer amb ale llibre: explicar amb ficció cabòries pròpies. 

Cert desordre inicial i aquestes històries paral·leles, fan que costi una mica entrar en aquest llibre, és més endavant, quan entens on vol anar a parar, que comences a gaudir-lo plenament i pots fixar-te en com de ben escrit està, i com de cru és allò que explica. M'agradaria creure que no tot el món editorial funciona d'aquesta manera i que encara hi ha romanticisme en escriure un llibre i publicar-lo, però no voldria caure en la mateixa ingenuïtat que la protagonista d'aquesta història. El que sí que faré és reafirmar la meva fe en Llort, que també m'agrada encara que el registre i la temàtica siguin molt diferents, abans de publicar llibres tan bons com 'Si quan et donen per mort un dia tornes' o 'No n'estiguis tan segur'. Un gran narrador que basteix els seus personatges i trames amb gran versemblança. El que no he acabat d'entendre aquí és la necessitat de fer unes notes a peu de pàgina tan llargues...

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 26 d’octubre de 2019

L'analfabeta

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: L'analfabète. Récit autobiographique, francès, 2004
Gènere: Biografia
Traductora: Montserrat Solé Serra
Número de pàgines: 86
Llegit en: Català

Les novel·les d'Agota Kristof no deixen indiferent. La guerra, per bé que mai el conflicte armat, n'és sempre un personatge més. I quan veus com les passen els seus protagonistes et sembla inversemblant. Però en aquesta curta, curtíssima biografia sabrem que poca ficció trobem a les seves obres, encara que tot estigui barrejat, la major part dels relats els va viure o veure l'autora. En unes escasses 60 pàgines repassa la seva infantesa, joventut i la seva migració des d'Hongria fins a França i com es va sentir analfabeta en haver d'aprendre una llengua totalment nova ja de gran, malgrat que des de sempre havia escrit poemes i havia llegit tot el que li havia caigut a les mans. La sensació d'indefensió davant del francès no la va aturar i és precisament en aquesta llengua, nova i desconeguda, i amb la companyia inseparable d'un diccionari, que va acabar escrivint les seves reconegudes obres.

Per ser que l'escriptora va tenir una vida molt intensa, almenys fins que va arribar a França, aquest llibre es queda molt curt. És cert que decideix centrar-lo en un aspecte molt concret de la seva migració i que la resta és una mica per fixar els marcs, però ens quedem amb les ganes de saber més. Està estructurat en capítols molt curts, de manera que es llegeix d'una revolada. Les darreres 26 pàgines corresponen a una entrevista que Riccardo Benedetti li va fer l'any 1999 i diria que això espatlla una mica la bona impressió que tinc de l'autora, que em sembla profunda, reflexiva i amb un món interior gegant. Benedetti li pregunta per les seves obres, pel procés de creació literària i l'autora no respon a gairebé res.

La part on narra la seva història i els seus aprenentatges m'ha agradat molt més, evidentment. És interessant i està escrit amb el segell Kristof, costa molt posar-se a la seva pell, però això no vol dir que no tingui un gran poder atractiu amb la seva lletra. No sóc gaire de llegir biografies, però aquesta se m'ha fet curta. Sorprèn saber que moltes de les coses narrades a 'Claus i Lucas' són basades en la realitat, o directament descrites. Posa els pèls de punta. He descobert aquesta autora aquest any i espero seguir posant-me al dia amb la seva obra, ben cert, com em deien, que no deixa indiferent.

Impressió general: @@@

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Gegants de gel

Autor: Joan Benesiu
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016 (8a edició, primera al 2015)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 290
Llegit en: Català
Premis: Llibreter 2015 i Crexells 2015

Un francès, un anglès, un mexicà i un alacantí es troben en un bar i... Aquest podria ser el principi d'un acudit, però també és l'argument de 'Gegants de gel', amb la peculiaritat que aquest bar es troba a la remota Ushuaia, la ciutat (digna d'aquest nom) més austral del planeta, i el nom del bar és Katowice. Allà, on només hi van els que busquen els extrems de tot, es reuniran al voltant d'una taula convidats per la mestressa, la Dominika, i explicaran cadascun les seves vivències i, molt especialment, què els ha portat fins allà. Un grapat de vides, amb motxilles plenes de rocs a l'esquena, que conflueixen en l'últim lloc que es podria esperar. Explicaran tots la veritat quan els toqui el torn?

Aquest llibre està format per capítols llargs o parts que al principi separen la vivència d'un dels comensals de la taula del Katowice, però que mica en mica es van barrejant. Com que són d'orígens diversos, cadascun explica la seva història, que vindrà modulada pel marc geopolític i social que els ha tocat viure, de manera que podria tractar-se d'un llibre de relats de ficció històrica contemporània units pel nexe del curiós escenari, però anirà més enllà quan algun dels fils es barrejarà. És lògic trobar més interessants unes històries o altres, però la qualitat literària del text es manté durant les 290 pàgines. Molt ben escrit, en algun cas massa adornat i tot, compta amb llarguíssimes explicacions i ni rastre de diàlegs entre els personatges, de manera que les pàgines no avancen tan ràpidament, però es van assaborint. I entre el text, algunes fotografies antigues que formen part de les històries i que s'hi integren perfectament.

Com la majoria de productes que ens presenta Periscopi, 'Gegants de gel' transpira qualitat i saber fer per part de l'autor. No hi ha lleugeresa, el redactat solemne i elaborat li dóna pàtina de gran obra, i així és: sòlida i compacta com la mateixa edició que la sustenta. El fil conductor de l'obra m'ha fet pensar en el de 'Istanbul Istanbul', però m'ha agradat més aquest. Una bona obra que ens permet, de retruc, conèixer una mica d'història de llocs remots com la Patagònia, Xile i sobretot Polònia. I en el cas de la Terra del Foc, on es troben el protagonistes, no només aprendrem història sinó que tindrem una bona guia del territori, ideal per a turistes. He de dir que la impressió inicial era per més nota de la que li posaré, el conjunt és bo, però d'haver mantingut aquesta primera impressió podria ser més alta. No ho considero demèrit del llibre sinó del lector.

Impressió general: @@@

dissabte, 12 d’octubre de 2019

El club de la Bona Estrella

Autora: Amy Tan
Editorial, any: Butxaca 62, 2001
Títol original, idioma, any: The Joy Luck Club, anglès, 1989
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Arbonès
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

Actualment la Xina i els Estats Units estan immersos en una virulenta guerra comercial. Però no tants anys enrere la Xina patia situacions bèl·liques més palpables que feien emigrar la seva gent. Un dels destins somniats, precisament, eren els EUA.  Aquesta és la història de quatre dones que, per motius diversos, van haver d'emigrar de la seva Xina natal i van anar a parar a San Francisco. Allà es van conèixer i van fundar el club de la Bona Estrella, una reunió entre amics per fer pinya en un país inhòspit. Però també és la història de quatre de les seves filles, nascudes totes als Estats Units i amb una mentalitat i uns costums molt diferents de les seves mares. El salt generacional, en aquest cas, va molt més enllà d'una diferència d'edat. Es tracta d'un abisme cultural que no sempre és fàcil de capejar. No sempre s'entenen, no sempre estan d'acord, però rere totes les discussions, hi ha l'amor infinit que es professen.

Quatre mares i quatre filles es reparteixen per igual els 16 capítols d'aquest llibre, a dos per cap. Tots ells podrien ser relats independents, però conflueixen en alguns punts i amb elements d'altres personatges que van apareixent de tant en tant. Coneixerem la història particular de cadascuna posant el focus en les relacions materno-filials, complicades, embolicades, sobretot per manca de comprensió entre les maneres de fer d'unes i altres. Amb les mares aprendrem molts usos i costums típicament xinesos, i amb les filles la mentalitat occidental, sense acabar d'abandonar mai les arrels. És una experiment literari coral que tan sols posa l'accent en la parella mare filla Suyuan Wu i Jing-mei Wu. Per la resta, no segueix un únic fil argumental, però ens farem una idea de la història de totes elles, del moment actual i també sabrem quins motius van tenir les mares per abandonar la Xina. Es llegeix a bon ritme, tot i que de vegades abusa una mica de les descripcions. Però sobretot ens farà veure la immensa distància entre la cultura xinesa clàssica i la nostra.

Aquest llibre feia molt temps que esperava torn a la lleixa dels pendents i ja tocava llegir-lo. És el llibre més reconegut de l'autora, americana d'origen, com no, xinès. Per tant és molt probable que moltes de les coses que explica a 'El club de la Bona Estrella' siguin autobiogràfiques, almenys pel que fa a relacions amb la cultura de la que prové. És un bon llibre al qual pot costar una mica entrar, però com a molt se li pot criticar que a estones sembla un compendi d'usos, costums i tradicions xineses, allò que no se'n vol deixar cap per explicar. Però m'ha agradat prou, a estones també m'ha fet pensar en Care Santos per la manera d'explicar les relacions, però a la xinesa, és clar. No correré a buscar altres llibres de l'autora, però tampoc descarto tornar-la a llegir si me'n cau algun a les mans.

Impressió general: @@@

dilluns, 30 de setembre de 2019

Homenatge als caiguts

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2019
Gènere: Relats
Número de pàgines: 175
Llegit en: Català

Fa uns anys l'Albert Sánchez Piñol va col·laborar amb el Matí de Catalunya Ràdio, en l'època de l'Antoni Bassas. Cada dijous llegia en directe, i per espai de només dos minuts, textos de la seva creació que recollien vivències, anècdotes, dades curioses o reflexions, i tot plegat amanit amb el seu peculiar sentit de l'humor i la seva ironia. L'èxit de la seva 'columna' setmanal el va sorprendre fins i tot a ell, que poc es devia pensar que un dels aficionats al seus textos radiofònics era l'editor de Rosa dels Vents. Anys després van coincidir i els dos es van posar d'acord per publicar aquelles petites píndoles literàries en format llibre, i d'aquí aquest 'Homenatge als caiguts' que ha vist la llum aquest 2019.

Sánchez Piñol ja ens té habituats als reculls de relats, però els que conformen aquest llibre, pensants com a peça radiofònica, són molt curts, de només un parell de pàgines. No hi són tots els que va fer per 'La contraportada' de El Matí, s'han recollit els que encara podien tenir vigència després de 10 anys. No són de ficció, encara que la imaginació i l'enginy de l'autor ja fa pensar que algunes dades o anècdotes són de la seva invenció. Com a estructura general, cada relat exposa una idea que exemplifica amb una anècdota, que invariablement porta a una relació d'idees a la que només Sánchez Piñol podria arribar. N'hi ha de més reflexius i de més superficials, d'inspiració molt diversa, les anècdotes i contes que inclouen el relats provenen de molts llocs diferents del món i fins i tot hi trobarem crítica social i el desconcert de l'autor amb el gènere humà, tot i la seva formació d'antropòleg. I l'humor, això que no falti! La ironia i la mordacitat són omnipresents i marca de la casa.

No hi ha reclam que tingui més poder d'atracció cap a la llibreria, per mi, que una novetat de Sánchez Piñol (i d'alguns altres pocs autors escollits). Aquest és el típic llibre que, si fos d'algú altre, em passaria per alt, però per sort no l'he deixat passar i l'he llegit amb moltes ganes i a molt bon ritme. Ideal per anar llegint a estones, ara un parell d'anècdotes, ara un parell més. Especialment recomanat per a persones curioses que els agrada aprendre coses sense cap finalitat acadèmica, només per saber. I evidentment, tot i no contenir elements fantàstics i grans històries èpiques, l'estil de l'autor s'hi pot reconèixer fàcilment. Passa francament bé i, com que és diferent a la resta, se'n pot gaudir encara que no se sigui especialment fan de l'autor. Els que ja en sigueu fans l'acabareu llegint, a qui voleu enganyar?

Impressió general: @@@

dimarts, 24 de setembre de 2019

Sempre han parlat per nosaltres

Autora: Najat El Hachmi
Editorial, any: Edicions 62, 2019
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

La Najat El Hachmi és una escriptora catalana d'origen marroquí molt activa en la lluita feminista i molt crítica amb l'islamisme i el sobrevingut feminisme islàmic. Dels seus articles d'opinió neix aquest manifest curtet, però molt intens, que narra la seva experiència personal, les vivències dels primers anys de vida al Marroc i després a casa nostra. Les seves tesis són molt properes a les del feminisme occidental, parla de llibertat, d'igualtat, però en aquest llibre ens explica sobretot per què les noves corrents de feminisme islamista defensen més l'islam que a les dones, i prova d'això és que els homes allà l'aplaudeixen perquè els fan part de la feina de seguir mantenint les dones com a persones de segona categoria. També avisa de la crescuda de corrents islamistes a Europa, especialment entre els i les joves, que amenaça amb tirar per terra les poques llibertats conquerides al llarg del temps.

Aquest no és un text amable i, a més, és diametralment contrari a algunes de les creences que tenim avui en dia sobre els musulmans que viuen a casa nostra. És un manifest que, si estigués escrit per algú no musulmà (o educada en la fe musulmana), i ja no diguem per un home, seria titllat de racista i molt políticament incorrecte. Però El Hachmi és molt crítica amb els musulmans i no es mossega la llengua per dir que sí, que és una religió molt masclista i que no se l'ha de justificar mai en nom del respecte a les cultures foranes, com estan fent els darrers anys les esquerres. Un punt clau de tot el llibre és l'ús del mocador com a símbol de la repressió envers les dones i, segons El Hachmi, que en permetem l'ús com a mostra de respecte a la cultura és fer el joc al masclisme i a una religió que redueix les dones a la mínima expressió. 

M'interessava llegir aquest llibre per tenir una visió diferent de la lluita feminista i m'he quedat molt sorprès perquè no m'esperava aquesta posició tan radical en contra de l'islam. Val a dir que era el primer cop que llegia aquesta autora, probablement si n'hagués llegit algun article abans no m'hauria agafat tant de sorpresa. Ella ho té molt clar i m'ha convençut en algunes coses, però noto que em faltaria saber més sobre el tema, opinions d'altres dones musulmanes que s'autoanomenen feministes però que, per exemple, no han abandonat (o que han tornat a portar) el mocador. Si en tinc l'oportunitat les llegiré. Assumeixo el toc d'atenció respecte al blanquejament que fem les esquerres respecte una religió masclista que no és la nostra, i que si ens definim com a aconfessionals no hauríem de tolerar, com no tolerem alguns preceptes de l'església catòlica. He rebut unes quantes bufetades mentre llegia aquest llibre. Em calen lectures complementàries, però algunes dosis de realitat també van bé de tant en tant.

Impressió general: @@

divendres, 20 de setembre de 2019

Mites

Autor: Stephen Fry
Editorial, any: Ara Llibres, 2019
Títol original, idioma, any: Mythos, anglès, 2018
Gènere: Divulgació
Traductora: Anna Llisterri
Número de pàgines: 394
Llegit en: Català

Qui més qui menys ha sentit a parlar de Zeus, del bell Apol·lo o a l'encara més bella Afrodita. També d'altres déus olímpics rellevants com Posidó o Hermes. Però coneixeu a Rea? A Cadme? A Psique? Potser no tant, oi? En aquest recull de mites de l'antiga Grècia del conegut actor i comediant Stephen Fry teniu l'oportunitat de conèixer-los, a ells i a una munió més de personatges mitològics. En aquesta cronologia de l'antigor podrem repassar alguns dels mites més famosos, com el del tità Prometeu o el de Sísif, i d'altres més desconeguts. Si una cosa tenien els antics grecs era imaginació, així que podrem llegir històries d'allò més inversemblants i curioses, però que en definitiva busquen donar explicació a l'origen d'algunes coses que per nosaltres són perfectament comunes. Tot plegat, amanit amb la notable capacitat narrativa i el bon humor de Fry, que ens fa arrencar més d'una rialla.

No és fàcil establir una cronologia fidedigna dels mites grecs, si bé queda clar que alguns successos han de passar abans que d'altres, establir una línia temporal per poder seguir el fil és complicat. Una de les virtuts d'aquest recull és que ho aconsegueix tant com és possible i relaciona molt bé uns mites amb altres. Es podria dividir en tres parts: una primera on ens explica l'origen dels déus principals i que té una sobresaturació de noms, una segona on els olímpics són els protagonistes i més endavant es comencen a relacionar amb els humans, i una darrera més difícil de lligar, amb protagonistes humans i alguna intervenció divina. Jo em quedo amb la segona, per mi conté els mites més coneguts i les històries més originals i engrescadores. Ah, si una cosa no preocupava massa als creadors de mites era mantenir les formes a nivell de relacions, una gran majoria de relats s'originen per enamoraments sobtats i violacions. En canvi, val a dir que l'homosexualitat la vivien amb total naturalitat. 

Si no es té interès per la mitologia grega aquest títol no pot atreure de cap manera. Però potser és cometrà un error, perquè es pot agafar com un llibre de relats fantasiosos amb uns protagonistes molt particulars i pot agradar igualment. En canvi, si com em passa a mi sou aficionats a la mitologia, o ho éreu en la vostra etapa d'estudiants, per ser més exactes, aquest llibre us pot portar molt bons records i refrescar-vos la memòria, fins i tot posar-hi context, perquè jo recordava la mitologia de manera molt inconnexa i aquí s'explica molt ben trenada i amb força gràcia. Potser se m'ha acabat fent una mica llarg perquè els mites del final ja no em resultaven tan interessants, però en conjunt m'ha agradat llegir-lo i m'ho he passat bé. I no plegaré sense destacar la meva història preferida, el mite de Prometeu, del qual fins i tot en vaig fer un treball a l'escola. Com? Que no coneixeu a Prometeu!? Doncs ja sabeu què toca. Li deveu!

Impressió general: @@@

dijous, 5 de setembre de 2019

Amb l'aigua al coll

Autor: Daniel Arbós
Editorial, any: Amsterdam, 2017
Gènere: Humor
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Qui s'ho podia pensar que la important empresa d'exportacions que acaba de fitxar en Dídac Bartra era en realitat una tapadora pel tràfic de drogues? Ell no. Un bon revés a la seva carrera, del qual aconsegueix sortir-ne indemne, per sort. Però què fer a partir d'ara per guanyar-se el pa? El seu nom ha quedat seriosament tacat. La idea sorgeix de la visita a una masia regentada per la seva amiga Aurembiaix, en companyia d'en Toni, un amic que es dedica a la biologia marina. A la masia practiquen tota mena de teràpies alternatives i creuen en energies diverses. Hi ha qui creu que, fins i tot, beure aigua de mar aporta molts beneficis al cos. I a això es dedicarà en Dídac a partir d'ara: a vendre aigua talassotel·lúrica, originària del Mediterrani i influïda per les forces tel·lúriques que passen justament pel mas, allà al Montseny. El negoci resultarà ser molt lucratiu, però a en Dídac i als seus col·laboradors no els mancaran maldecaps. Començant per la competència, que no vol perdre terreny!

Classifico aquest llibre en el gènere d'humor perquè és molt irònic i està escrit en to distès i buscant el riure amb la presentació de l'absurditat, però és en realitat una crítica força mordaç a les pseudociències, les teràpies alternatives i l'homeopatia. Una novel·la amb una trama prou absorbent i interessant que es llegeix de manera àgil, però que no es deixa d'allisar a cap dels xarlatans que han anat apareixent els darrers temps. En el llibre trobarem personatges que creuen cegament en les teràpies alternatives (alguns d'ells ho paguen), gent, com en Dídac, que només hi veuen una oportunitat de negoci sense pensar massa en les conseqüències, i la veu de la raó, en Toni, que ens argumentarà en diverses lliçons magistrals per què no s'ha de creure en aquests remeis. És a dir, que aborda la qüestió des de diferents angles, sempre amb humor, i això el fa especialment interessant. No se n'està de reproduir algunes de les discussions clàssiques que sempre tenen els partidaris de la medicina i els de les teràpies alternatives.

Daniel Arbós sempre es mostra crític amb les pseudociències, com altres vells coneguts de la casa i de la catosfera com en Salvador Macip o en Daniel Closa que, per cert, fan un cameo en aquest llibre. No cal dir que jo comparteixo amb ells la visió sobre l'assumpte, potser per això he gaudit d'aquest llibre i m'ho he passat bé veient com allisen les teràpies alternatives. Potser, si algú hi creu molt, se sentirà una mica incòmode llegint-lo. Aquest podria ser senzillament un llibre de divulgació en favor de la medicina que explica per què no s'ha de creure en les pseudociències com a remei per les malalties, però escrit de manera novel·lada i en clau d'humor és molt més agradable i amè de llegir I em sembla que el missatge arriba de manera igualment clara i cristal·lina. Com l'aigua de mar.

Impressió general: @@@

dissabte, 31 d’agost de 2019

El guardià invisible

Autora: Dolores Redondo
Editorial, any: Labutxaca, 2018
Títol original, idioma, any: El guardian invisible, castellà, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductores: Laia Font i Núria Garcia
Número de pàgines: 470
Llegit en: Català

Una sèrie d'assassinats fa tornar la inspectora Amaia Salazar a la seva terra natal, al poble d'Elizondo. Des de molt jove va anar a estudiar a Pamplona i des de llavors no ha tornat massa vegades. Té els seus motius, la seva infància va ser traumàtica, tot i que tot allò queda molt lluny en la seva memòria. Ara algú està acabant amb la vida de noies molt joves i les deixa en una posició concreta a la riba del riu Baztan. El seu equip i ella es veuran obligats a desplaçar-se a la petita localitat i enfrontar-se amb un monstre implacable del qual no tenen gaires pistes. Però tot i la duresa del cas, la tornada dels fantasmes del passat serà una prova encara molt més dura per la inspectora que la portarà fins el col·lapse. Tot plegat, amanit amb alguns esdeveniments inexplicables que freguen allò paranormal, la Salazar tindrà feina per sortir airosa d'una de les missions més difícils que li han encarregat.

Aquest és el primer llibre de la 'Trilogia del Baztan' de la Dolores Redondo, títol que li va donar notorietat i un bon èxit de vendes. Que en la descripció de l'argument hagi dedicat el mateix temps a parlar del cas que investiga la inspectora Salazar i sobre la seva vida familiar no és casualitat. En aquest primer volum les dues històries tenen el mateix pes, potser m'atreviria a dir que l'aspecte personal supera la investigació dels assassinats. M'ha recordat molt a la novel·la negra sueca que tant m'irrita, perquè si llegeixo literatura criminal és per a que em parlin de morts i d'investigació policial, no perquè m'expliquin vida i miracles d'una família. Amb una concessió, en aquest cas la família de l'Amaia està força barrejada amb el cas dels assassinats. A més, s'allarga una mica massa en algunes descripcions i en fils paral·lels, podria anar més al gra. Tot i així, és un llibre que es deixa llegir i compta amb alguns elements intrigants que mantindran el pols narratiu.

Els companys de feina em parlaven tan bé d'aquesta saga que al final em vaig decidir a llegir almenys el primer llibre. Ara puc dir que no hi trobo els atractius que em relataven. Pot ser un bon llibre per passar l'estona i fer unes quantes càbales, però per mi s'embolica massa i barreja massa coses. Aquesta és, obviament, la voluntat de l'autora, posar el pes narratiu en el passat tortuós de la protagonista, però llavors no cal que estigui investigant una sèrie de crims d'un psicòpata amb modus operandi i pensant amb enyorança en els seus temps a Quantico. Potser el que més intriga són alguns elements fantàstics lligats a la tradició navarresa que van planant pel llibre, tot i que sigui embolicar encara més la troca. Sóc crític tot i ser conscient que és un llibre que pot agradar a molta gent. En el meu cas no és que descarti continuar amb els altres dos llibres, però sí que puc dir que no tinc cap pressa per fer-ho. 

Impressió general: @@ i mitja