No obris els ulls

Autor: John Verdon

Editorial, any: Proa, 2011

Títol original, idioma, any: Shut your eyes tight, anglès, 2011
Traductores: Mercè Santaulària i Esther Roig
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 540
Llegit en: Català

Els integrants del Departament d'Investigació Criminal de la Policia de Nova York no han acabat d'entendre que en David Gurney s'ha retirat del servei, ara viu una vida tranquil·la a Catskills amb la seva dona Madeleine, allunyats de tot i mirant de dedicar-se temps l'un a l'altre, sobretot després del que va passar en el cas Mellery. Però no debades és l'inspector més condecorat del departament, i Jack Hardwick, un antic company seu, el busca perquè se'ls ha presentat un cas que sembla encara més esgarrifós. En Gurney no en vol ni sentir a parlar, però no es nega a escoltar, per si pot aportar alguna idea. Greu error, el cas presenta unes incògnites tan grans que aviat acapararan el seu pensament i no pot fer altra cosa que involucrar-s'hi. Una dona brutalment assassinada el dia de la seva boda. Aparentment, tot apunta amb claredat a un sospitós desaparegut. Però massa peces del trencaclosques fallen, i aquí és un en Gurney és extraordinari. Bo per la família i pel cas que participi. Però bo per ell?

John Verdon torna a construir un cas de proporcions monstruoses, on res no és el que sembla i els girs argumentals són constants, la trama s'embolica fins a punts insospitats, i les implicacions són esfereïdores. Hi ha molta investigació criminal, però l'accent recau en la part psicològica dels interrogatoris i de les accions que emprenen els protagonistes. No s'enfronten a delinqüents de poca volada, la seva intel·ligència només es pot combatre amb astúcia i coneixements, per això en David Gurney és l'home indicat, el típic policia que treballa amb el cap i no amb la pistola. Tot i no ser una lectura lleugera, ja que és força elaborat, es llegeix ràpid perquè enganxa molt i et va deixant amb els ulls com taronges.

Com em va passar amb el primer de l'autor, a estones em sembla que decau una mica, que s'allarga innecessàriament en alguns punts, però en conjunt és una molt bona obra d'intriga, i quan les peces comencen a encaixar no el pots deixar. Personalment, he de reconèixer que se'm fa pesada i anguniosa la relació que té el protagonista amb la seva dona, ho he de dir, sovint no suporto la Madeleine. A banda d'això és d'aquests estranys casos d'obra comercial estil best seller, però força aconseguit en tots els aspectes. Molt recomanable pels amants del gènere amb una mica d'estómac.

Puntuació: @@@@ (generoses)   

Els jocs de la fam II: En flames

Autora: Suzanne Collins

Editorial, any: labutxaca, 2013

Títol original, idioma, any: The Hunger Games. Catching Fire, 2008
Traductors: Armand Carabén i Mercè Santaulària
Gènere: Ciència ficció / Juvenil 

Número de pàgines: 421
Llegit en: Català

ATENCIÓ, SI NO HAS LLEGIT EL PRIMER LLIBRE D'AQUESTA SAGA NO LLEGEIXIS LA SINOPSI QUE VE A CONTINUACIÓ.

A la recentment acabada edició 74 dels Jocs de la Fam, la Katniss va desafiar, sense adonar-se'n, el poder absolut del Capitoli. A Panem qualsevol acte de rebel·lia és castigat durament, i com a prova hi ha el desaparegut districte 13. Per això el president Snow no està disposat a que els actes de la Katniss mostrin cap mena de feblesa del seu poder, alguns districtes ja mostren signes de revolta. La següent edició dels Jocs coincideix amb una Extinció Especial, cada 25 anys el Capitol utilitza aquesta massacre televisiva per refermar encara més el seu poder amb unes normes fora de tota imaginació. Aquest cop les sorpreses no seran poques i tot sembla indicar que l'objectiu és fer desaparèixer la Katniss del mapa. Però ella no està disposada a deixar-se vèncer sense lluitar, i encara que hi perdi la vida, pensa complir amb els objectius que s'ha proposat.

Una continuació anunciada, però entrada una mica amb calçador. L'estructura és molt similar, la Katniss és la protagonista absoluta i la trama és totalment lineal, des de la seva perspectiva, sense salts ni canvis de visió. Tot i que inclou escenes de violència, m'ha semblat encara més juvenil que el primer, no es complica la vida i explica una història atractiva i absorbent. La limitada escriptura de l'autora es veu compensada amb l'argument (relativament) original i la lectura àgil que se'n deriva. Tot i la remor de fons de revoltes populars contra el poder, millor llegir-la sense buscar tres peus al gat.

D'un nivell molt similar a la primera entrega, ni cansa ni enganxa més, és una continuació digna. Té capacitat per atrapar un públic molt variat, sempre que tinguem en compte que és només pura distracció. M'ha agradat i ho he passat bé llegint-lo, però li falta consistència i profunditat perquè se'l pugui considerar alguna cosa més que un llibre juvenil. Potser un pelet massa llarg pel que és, però no massa. En definitiva, que prou recomanable. Acabaré la trilogia aviat.

Puntuació: @@@

Nana

Autor: Chuck Palahniuk

Editorial, any: Debols!llo, 2012

Títol original, idioma, any: Lullaby, anglès, 2002
Traductor: Javier Calvo
Gènere: Terror

Número de pàgines: 261
Llegit en: Espanyol

El periodista Carl Streator rep un encàrrec poc agradable, ha d'escriure una sèrie d'articles sobre la mort sobtada infantil. En visitar diversos escenaris on ha mort un nen sense causes aparents, acaba descobrint un patró en comú, en tots els casos detecta la presència d'una antologia de poemes africans, i aparentment tots han estat llegits fins la pàgina 27. El poema de la pàgina 27 resulta ser una cançó de bressol amb poders letals. Aquest descobriment el portarà a conèixer la Helen Hoover Boyle, una agent immobiliària que utilitza mètodes peculiars per obtenir ingressos amb la venda d'immobles, i la seva secretària Mona. Sabedors del poder que tenen entre mans, decideixen destruir tots els exemplars del poemari, i per això emprenen un viatge per tot el país en el que s'afegeix el xicot de la Mona. Però cadascun d'ells té els seus propis plans pel que fa al poder que se'ls ha revelat.  

Aquest és el tercer llibre de Palahniuk que llegeixo i el seu estil encara em desconcerta a hores d'ara. Més que una història, és una successió d'imatges, és un text completament visual i sincopat. La trama parteix d'una idea molt imaginativa i es torna totalment delirant, les coses amb aquest autor mai són el que semblen i cadascun dels personatges amaga coses que anirem coneixent al llarg del llibre, per acabar completant un puzzle d'infinites peces que no ens encaixaven. Trobo l'obra realment meritòria, però és complicada i enrevessada, cal estar a l'aguait. A banda de l'argument de ficció, no està mancada de reflexions profundes i crítica social. El classifico com a terror, però seria més aviat horror, d'esgarrifós n'és una estona.

Alguna cosa té aquest autor que em manté pendent. De totes maneres, sempre em sembla que l'argument va de més a menys, pel fet que és molt sorprenent d'inici, i després costa molt mantenir el nivell. Com algú pot pensar uns arguments així? Me'n faig creus. Crec fermament que Palahniuk és carn de psicòleg. Quan al final del llibre tanques el cercle, et torna a semblar millor, però he de dir que durant bona part del llibre m'ha avorrit i no he entès on treia cap el que explicava, la gràcia ja s'havia acabat. A més, et regira i et deixa un sabor de boca agredolç. No és un autor apte per tots els públics, clarament.

Puntuació: @@

Societat limitada

Autor: Ferran Torrent

Editorial, any: labutxaca, 2008 (Publicat per Columna el 2002)

Gènere: Intriga 

Número de pàgines: 333
Llegit en: Català

Aparentment, un nou ric de l'Albufera valenciana, els principals responsables d'un partit nacionalista minoritari, un redactor veterà de la secció de successos amb un trist passat, l'administrador d'una empresa dedicada als productes de fumigació, el propietari d'un prostíbul o el cantant d'un grup de música radical no han de tenir res a veure amb algunes de les primeres espases de la política valenciana, socialistes i conservadors. Però això és només en aparença. A través d'una complicada xarxa de tràfic d'influències, suborns, corrupció i pràctiques poc legals tots aquests personatges, i molts d'altres, es veuran connectats d'una manera o altra, fent certa la dita que si una papallona bat les ales a l'altra punta del món pot desencadenar una tempesta a casa nostra. Cadascú juga un paper en un entramat de ficció que podria ser tan real com la vida mateixa. 

La capacitat descriptiva de Ferran Torrent i el seu coneixement de la societat valenciana, tant l'alta com la baixa, donen a aquesta història un punt de versemblança que espanta. És difícil destriar què és real i què no, ja que també s'expliquen capítols de la història valenciana recent. Un llibre ple d'intrigues polítiques i de jugadors d'un joc força perillós. T'ajuda a entendre com mouen els fils els poderosos de veritat. Precisament per aquesta capacitat descriptiva, costa una mica entrar-hi perquè explica massa coses, detalla amb escreix d'on venen els personatges, i en algun cas s'arriba a fer pesat. Al text no li falta, però, aquell punt gamberro i irònic que caracteritza l'autor.

M'és una mica difícil de valorar aquest llibre. Gaudeixo de les intrigues polítiques, però altres temes m'avorreixen més. Penso que potser ha volgut ajuntar massa coses en un mateix llibre, això li dóna consistència a l'entramat, però desvia una mica l'atenció. Es força distret i es deixa llegir, però no puc dir que m'hagi enganxat del tot, i penso que la temàtica ho podria fer. Així que potser hi ha una component de concentració, aquest llibre llegit en un altre moment m'hauria atrapat més. Només per això l'autor mereix alguna altra oportunitat.

Puntuació: @@ 

Després del terratrèmol

Autor: Haruki Murakami

Editorial, any: Empúries, 2013

Títol original, idioma, any: Kami no kodomo-tachi wa mina odoru, japonès, 2000

Gènere: Relats
Traductor: Albert Nolla

Número de pàgines: 155
Llegit en: Català

Després del terratrèmol, la dona d'en Komura es queda enganxada a les notícies de la tele fins que acaba desapareixent i no vol saber res del seu marit. Després del terratrèmol, la Junko, en Keisuke i el senyor Miyake encenen una foguera molt especial. Després del terratrèmol, en Yoshiya es desperta amb una ressaca terrible sense saber que aquell dia una trobada casual el farà pensar d'on ve. Després del terratrèmol, la Satsuki fa un viatge a Tailàndia on passarà unes vacances fantàstiques després d'un congrés. Després del terratrèmol, en Katagiri rep la visita d'una granota gegant que vol salvar Tòquio d'una catàstrofe. Després del terratrèmol, la petita Sara té malsons i el seu 'oncle' Junpei la calma amb uns contes fantàstics. Sis històries independents que passen després del terratrèmol, a uns protagonistes que, com sempre, tenen les seves vides prou sacsejades.

El terratrèmol al que es refereix el llibre és el de Kobe de 1995, on van morir més de 6000 persones. Les històries del recull tenen poc o gens a veure amb aquest fet, però en totes apareix com una cosa que ha passat abans del punt inicial de cada relat. M'ha semblat una manera original de relacionar-los. Són relats llargs amb tots els ingredients que sol fer servir l'autor, fets inexplicables i inexplicats, relacions tortuoses, un punt de fantasia, trames estàtiques i una mica esperpèntiques i, com no, pinzellades sexuals en tots i cadascun.

L'he trobat més fluixet que altres obres menors de Murakami, però també té punts interessants. M'ha agradat especialment el darrer relat 'Pastissos de mel' que és el que millor representa el seu estil. És un recull molt curtet que es llegeix de seguida, potser una bona obra per familiaritzar-se amb la manera d'escriure de l'autor i passar després a d'altres de més bones. No decep, però li falta una mica. Com sempre, 100% apte pels amants de Murakami, i 100% descartable pels seus detractors. Amb ell no hi ha terme mig.

Puntuació: @@@

El hombre sonriente

Autor: Henning Mankell

Editorial, any: Tusquets, 2011

Títol original, idioma, any: Mannen som log, suec,1994
Gènere: Novel·la negra/Intriga
Traductora: Carmen Montes Cano

Número de pàgines: 476
Llegit en: Espanyol

Després dels fets que s'expliquen a La leona blanca, l'inspector Kurt Wallander va quedar molt afectat i es va enfrontar a un abisme personal. De baixa indefinida del seu càrrec, es dedica a beure i a dilapidar els seus estalvis viatjant pel món, fins que troba un bon retir a Skagen, a la platja danesa. Està decidit a deixar de ser policia, ja no ho aguanta més. Però allà rep la visita d'un advocat amic seu que li demana ajuda. El pare de Sten Torstensson ha mort fa poc en un accident de trànsit, però ell dubta que fos realment un accident. Wallander li diu que no el pot ajudar, que està a punt de retirar-se. Però quan uns dies després veu al diari l'esquela del seu amic reconsidera la seva decisió, el seu instint li diu que en passa alguna de grossa i que les dues morts no són casuals. I com sol passar, no s'equivoca, els finats no són més que la punta d'un iceberg amb arrels molt i molt profundes.

Aquesta és la quarta entrega de la sèrie Wallander i manté tots els ingredients que es poden trobar als llibres anteriors. Un protagonista tipus anti-heroi, però valent, noble i molt intuïtiu, envoltat d'un equip policial força peculiar. Hi ha molta investigació, i també se'ns permet entrar a la ment d'en Wallander, una persona turmentada per totes les pors i tots els dubtes que podem tenir qualsevol de nosaltres. Els casos als que s'enfronta aquest inspector són realment espectaculars i sempre molt més enrevessats del que sembla d'inici. Això els fa absorbents i interessants, però mirat fredament, és inversemblant que puguin passar coses tan grosses a la zona rural on viuen aquests policies!

M'ha agradat, com els altres, ni més ni menys. És una bona lectura a cavall de la novel·la negra i la intriga, perquè els casos no van mai d'assassinats i prou. Mankell té força traça amb aquest gènere, segueixo pensant que no sembla suec. El llibre no pot decebre a algú que ja n'hagi llegit d'altres de l'autor perquè són molt semblants, tant en la forma com en el fons. Encara me'n queden cinc per completar la sèrie Wallander original, i aniré fent, perquè de tant en tant el carismàtic inspector em crida.

Puntuació: @@@ 

La dona veloç

Autora: Imma Monsó

Editorial, any: labutxaca, 2013 (Publicat per Proa el 2012)

Gènere: Narrativa 

Número de pàgines: 382
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2012

L'Agnès, o Nes per abreviar, és psiquiatra i viu obsessionada amb el temps. Esgarrapa tots els segons que pot al rellotge, tant amb petits com grans gestos. No suporta perdre el temps i té la setmana perfectament apamada, no dedica ni un minut més del necessari a cap activitat. A la Nes li ve de família, el seu pare i la seva germana són Ràpids, com ella, però la mare i el germà són Lents. El patiment pel seu pare, ja gran, els dubtes amb el seu amant, les converses amb la seva millor amiga, tot això forma part de la seva actualitat, però res no s'explica sense els molts esdeveniments familiars que han tingut lloc des que era una nena. Mica en mica coneixerem la seva història. Però per damunt de tot, el temps, el gran protagonista que la Nes mira d'estalviar com sigui, passant per sobre de tot i de tothom. 

La història està explicada en dos fils. Per una banda, l'actualitat de la Nes, en tercera persona, on coneixem les seves neures i els seus problemes del dia a dia. Per altra banda, a capítols alternatius i escrit en primera persona, l'historial de la família Bach, en el que coneixerem tots els fets importants al llarg dels anys. Els dos fils acaben convergint. Es tracta d'un llibre que planteja reflexions interessants al voltant de l'obsessió per aprofitar el temps que tots més o menys tenim. Ens hi podem sentir reflectits, però francament, acabes agafant molta mania a la Nes, en moltes ocasions li voldries donar un parell de mastegots. A banda d'això, el llibre és força rodó, està molt ben escrit i es llegeix ràpid, tot i que és prou dens.

A mesura que llegia arrufava una mica el nas perquè la Nes em posava nerviós i no acabava de veure on treia cap el llibre. Per sort, a la darrera part millora força i he d'acabar dient que és un bon llibre, d'aquests que fan pensar, però amb una bona història de ficció associada i escrit de manera notable. S'ha de llegir amb una mica de paciència, per això no em sembla que es pugui recomanar a tothom, però no li falten virtuts si ets capaç de dominar l'estrès que et provoca.

Puntuació: @@@  

Harry Potter and the Chamber of Secrets

Autora: J.K. Rowling

Editorial, any: Bloomsbury, 2010 (Original del 1998)

Gènere: Fantasia 

Número de pàgines: 251
Llegit en: Anglès

Després d'un intens primer any a l'escola de màgia Hogwarts, en Harry Potter ha de tornar a passar l'estiu a casa dels seus oncles, els Dursleys, cosa que no li fa massa gràcia, ja que el tenen completament marginat perquè pertany al món de la bruixeria. Els Dursleys reneguen de tot el que faci olor de màgia. En Harry enyora Hogwarts, però en tot l'estiu no ha rebut ni una sola carta dels que creia els seus amics i comença a pensar que en realitat no encaixa enlloc. Fins que una estranya criatura, en Dobby, se li apareix per advertir-lo que no torni a l'escola perquè corre un greu perill. El petit elf és qui ha retingut les cartes d'en Ron, l'Hermione i en Hagrid perquè a en Harry li passin les ganes de tornar, però tot i que farà el possible per dissuadir-lo, no hi ha res que el jove aprenent de mag desitgi més, tant és el perill que corri, res no impedirà que hi vagi. Però quan comença a sentir veus estranyes i apareix una amenaçadora inscripció a la paret ja intueix que no serà un curs plàcid.

Digne successor de la primera entrega, l'autora ens torna a introduir en el món màgic per narrar-nos noves aventures del jove Potter i els seus amics, una colla que sembla que atreguin els embolics i que sempre, sempre trien l'opció incorrecta a l'hora de prendre una decisió. Si pots fer-ho difícil, per què anar per la via fàcil i segura? Però això és el que fa el llibre, un seguit de situacions emocionants i algunes de divertides. Aquest és encara un llibre juvenil ja que els protagonistes tenen 12 anys, però van acumulant coneixement i experiència. Un estil fàcil i absorbent que fa que es llegeixi ràpid i atrapi força.

No descobreixo res de nou, aquests llibres són molt imaginatius i distrets i no és sorprenent que en el seu moment esdevinguessin un gran èxit literari que pot perdurar en el temps. Com em passa sovint, vaig tard, però tot i llegir-los ja de gran no m'estan decebent com m'ha passat amb altres obres. Molt recomanables, sobretot per joves, ens ensenyen molts valors, però sense mirar d'adoctrinar. I res, que encara me'n queden cinc. Anar fent, oi?

Puntuació: @@@@

La caiguda dels gegants

Autor: Ken Follett

Editorial, any: Debols!llo, 2012

Títol original, idioma, any: Fall of Giants, anglès, 2010
Traductora: Elisenda Mas
Gènere: Ficció històrica 

Número de pàgines: 1012
Llegit en: Català

Estem a principis del segle XX i es viuen èpoques convulses a Europa. Una sèrie de canvis socials amenaça la vella aristocràcia dominant, les vagues dels treballadors arran de l'aparició dels sindicats, la lluita de les sufragistes per aconseguir el vot per les dones, i l'aixecament del poble a Rússia contra el poder del tsar en són alguns exemples. Els ànims entre les diferents potències també estan una mica crispats a causa dels interessos econòmics i el domini de les colònies. L'assassinat de l'hereu de la corona austrohongaresa a Sèrbia serà el desencadenant d'una disputa a nivell europeu. Àustria posa setge a Sèrbia i això fa que França, Regne Unit i Rússia per una banda, i Alemanya per una altra s'hagin de posicionar. Així comença la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial que tindrà unes conseqüències nefastes. A través d'una sèrie de personatges nosaltres podrem entendre com es va viure el conflicte en els diferents fronts.

El llibre està dividit en tres parts, el que serien els motius de la guerra, la guerra en si, i l'inici de la post-guerra. La trama es desenvolupa gràcies a uns quants personatges inventats que es troben en els diferents punts calents en el moment apropiat. Seguint un ordre cronològic per anar narrant els fets, sabrem on es troben i què viuen aquests personatges, en part pel seu entorn, i en part també per les seves històries personals, de vegades una mica massa ensucrades. És un llibre molt llarg però que es llegeix de manera àgil, la capacitat narrativa de Follett és el seu tret principal. Tot i explicar-nos la història real, el fet de servir-se de personatges inventats fa que de vegades sembli una mica inversemblant, però són llicències que cal prendre's perquè tot quadri.

M'agrada molt la manera que té Ken Follett d'explicar les coses, així que he passat una bona estona llegint aquest llibre i ho he fet sense descans. I això que a mi la Història no és que em digui gran cosa. És un best seller, no ho negarem, un llibre escrit per arrasar a les llibreries, però també té un treball de documentació darrere i és molt distret de llegir. De Follett es diu que fa tots els llibres igual, suposo que les històries personals sí que s'assemblen a les d'altres llibres seus, personatges protagonistes molt bons i nobles, molt amor i una passió pel sexe que no es creu ni ell. Però tot i així, crec que val la pena llegir-lo, no tinc dubtes que llegiré els dos següents volums d'aquesta trilogia que es diu 'The Century', i que comença narrant els fets de la Gran Guerra.

Puntuació: @@@@