dilluns, 25 de maig de 2015

El país dels crepuscles

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés (Crims.cat), 2013
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

El que havia de ser una visita de cortesia per impartir un seminari a la Vall de Boí, s'acaba convertint en un malson. El comissari Jaume Fuster pensa que passarà uns dies tranquils i agradables convidat pel seu amic Miquel, però de seguida s'adona que no serà així. Penjat en una església Patrimoni de la Humanitat apareix un cap humà que encara goteja sang. El cos no trigarà a aparèixer, i sembla que la víctima no ho va passar bé una estona abans de morir. Tampoc no serà l'única sorpresa que trobaran els mossos de la Vall, i en Fuster de retruc, que s'hi veu embolicat sense remei. Sembla que algú ha decidit complir una vella profecia medieval i, si és cert, tota la contrada es pot convertir en un bany de sang que tacarà l'abundant neu que ja hi ha. I en mig de tot això, un grup ecoterrorista, llops, i tot de personatges que han fet més d'una malifeta. Quin sidral que hi ha muntat al país dels crepuscles!

Novel·les com aquesta demostren que es pot fer bona novel·la negra ambientada al nostre territori. Però és que Bennasar no escatima recursos. Com el mateix llibre destaca, ens trobem una trama digna de novel·la d'acció i sang i fetge americana, barrejada amb l'ambient gèlid típic de les històries nòrdiques que es van posar de moda fa un temps. Però tot plegat posat a la coctelera de l'autor que n'acaba traient un producte marca de la casa, molt ben narrat i que no li manquen tocs d'humor que s'agraeixen. Humor ben negre, això sí. La història no és gens simple, i més que un crim de pa sucat amb oli trobem un autèntic psicòpata i d'altres personatges sense escrúpols capaços de qualsevol aberració, i l'autor no ens les estalvia. Un llibre sòlid i ben construït, que aconsegueix atrapar-te i et fa interessar. Original en el plantejament, és d'aquestes històries que no podries esperar que passin prop de casa.

Tot i les lloances, també n'he de destacar alguns punts en negatiu.Tot i que no és com els llibres més recents de l'autor, que compten amb tres o quatre trames independents que se'ns expliquen barrejades, aquest llibre inclou alguns arguments paral·lels que no acaben de tenir prou importància per la història general, i en alguns casos no s'entén per què hi insisteix. Per altra banda, tot i que m'encanta el parlar de ses Illes, i m'és agradable també llegir-lo, se m'ha fet molt estrany veure com personatges del Pirineu, o de Barcelona, parlen en mallorquí allà dalt a les muntanyes. Descomptant això, és una molt bona novel·la negra que fa bo de llegir, però tenint en compte que a Bennasar li encanta la sang, i no ens n'estalvia ni una gota.  

Puntuació: @@@ i mitja

dijous, 14 de maig de 2015

Puja a casa

Autor: Jordi Nopca
Editorial, any: L'Altra, 2015
Gènere: Relats
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català
Premis: Documenta 2014

El recull de 10 contes que li va valdre el premi Documenta a Jordi Nopca és ple d'històries quotidianes, retrats hiper-realistes de vides vulgars, relacions trencades, alcoholisme i gent que es consumeix. Dit així no sembla gaire engrescador, però cal introduir-se en les històries per entendre que podríem ser qualsevol dels personatges, que ens podríem veure immersos en una relació sorgida en un centre comercial, o planificant un viatge a través de la literatura originària de la nostra destinació, o fins i tot fent veure que tot ha canviat quan tot continua igual. Són 10 històries de llargada semblant, tret d'alguna excepció, que es poden confondre entre elles perquè comparteixen un viatge a les profunditats dels seus personatges, però que totes tenen alguna peculiaritat que les fa especials, tacades aquí i allà per alguns fets més excepcionals i delirants.

Més que les històries, que també, el que destaca de Nopca és la seva manera d'explicar-les. La seva escriptura és treballada, rebuscada fins i tot, però et fa pensar que estàs llegint un text de gran qualitat. Es permet jugar amb les paraules i mostra riquesa de referències. Es pot arribar a pensar que s'està exhibint, però li perdones perquè t'agrada com ho fa. Descriu molt bé les situacions i els personatges sense que es faci pesat, i això és una virtut. Respecte als contes, en alguns casos m'ha semblat que alguns canviaven molt el seu argument a la meitat, o més aviat que el final tenia poc a veure amb el gruix del text. Això de vegades té sentit, i d'altres no tant.

He de reconèixer que m'he entrebancat una mica llegint aquest llibre, i penso que no l'he arribat a gaudir com podria. No és culpa seva, sóc jo que tinc el cap en altres bandes. És un llibre reposat i per anar fent, perquè no hi ha grans escenes, ni gaire acció, amb alguna excepció. Si m'he de quedar amb algun conte, seria 'Navalla suïssa', el més llarg de tots, probablement el que m'ha agradat més. Són tots actuals i exposen una realitat que coneixem bé. Però per sobre de tot, les maneres de Nopca, un altre exemple de que el com pot arribar a ser més important que el què.

Puntuació: @@@

dimarts, 5 de maig de 2015

El secret de la banya embruixada

Autors: Salvador Macip i Sebastià Roig
Editorial, any: animallibres, 2015
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 202
Llegit en: Català

La mare de la Sil no acaba d'entendre per què la nena li ha sortit tan rebel, i per què està tan obsessionada amb els temes paranormals. El que no es pot imaginar, ni tampoc la jove, és que en realitat és una mèdium amb el poder de veure els morts. Ho descobreix de sobte, mentre va cap a l'institut amb el seu amic Pep i se li apareix un buldog que ningú més pot veure. No entén com, però sap que l'animal es diu Charlie J. Fatburger. I no serà l'única aparició, aviat entra en escena l'antic escriptor i caçador Robert Ruark, en Bob. Alguna cosa està passant, els aparells electrònics fallen, cobren vida, i ningú no entén res. Però en Bob ho té clar: són els tikoloshes, uns dimonis vinguts d'un altre món. Ell ja va tenir oportunitat de contenir-los quan era viu, i ara es disposa a tornar-hi, però no podrà sense l'ajuda de la Sil, en Pep i el seu germà Marc. I d'en Charlie, és clar. Ves que en l'aparició dels tikoloshes no hi tingui alguna cosa a veure el robatori d'una banya de rinoceront...

A la contraportada del llibre hi diu que es tracta d'una comèdia paranormal, i no li falta raó. És una història esbojarrada i frenètica on tot és possible, ja que al públic al que va adreçat ja li agrada que hi hagi acció, sense plantejar-se massa la seva coherència. La combinació d'elements és del tot estrambòtica, per això la sorpresa està garantida. Els capítols són curts i van saltant d'un escenari a l'altre, fins que convergeixen en un tram final que combina el terror, el suspens i l'humor, a parts iguals. És una escriptura planera i fàcil de seguir, és clar, va adreçada a nens de 10 a 14 anys, diria. La història s'adapta a aquesta edat, però alguns elements sembla que apuntin cap a gent més gran, amb una mica més d'ironia i picardia, però sense abandonar l'estil.

Estem davant d'un bon llibre per canalla, però és més difícil que convenci a gent més gran (tampoc ho busca). És divertit i distret, però una mica poca-solta si mires de fer-te una idea global de la història i trobar-li un fil argumental coherent. Però ja se sap, als llibres juvenils tres nens i dos fantasmes poden salvar el món d'una terrible amenaça, no és nou, i a més és motivador per algú d'aquesta edat, però als que estem una mica caducats ja no ens cola. Doneu-lo a llegir a qui toca i probablement quedi més que satisfet.

Puntuació: @@

dimecres, 29 d’abril de 2015

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014 (1a edició 2013)
Títol original, idioma, any: La Véríté sur l'Affaire Harry Quebert, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 682
Llegit en: Català
Premis: Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, Premi Goncourt dels Instituts, Premi de la revista Lire.

En Marcus Goldman pateix la malaltia dels escriptors. El seu primer llibre va ser tot un èxit que el va catapultar a la fama i li va reportar uns beneficis quantiosos, però ara es troba davant la pàgina en blanc i no hi ha manera d'escriure res decent. A més, el seu editor li recorda els terminis del contracte, i aquests s'acosten perillosament. Tot buscant la inspiració, decideix anar a passar uns dies a la caseta que el seu amic i mestre Harry Quebert té a la tranquil·la Aurora, a Nou Hampshire. Quebert és un gran escriptor i fa classes a la universitat, allà es van conèixer, quan en Marcus era 'El Fantàstic'. Per casualitat, a la casa el jove troba una capsa amb records i apareix un nom que per ell és desconegut: Nola. La Nola va ser el gran amor d'en Harry, però hi havia un problema, tenia només 15 anys, i ell 34. Allunyats de totes les mirades, van construir un món propi, fins que ella va desaparèixer el 30 d'agost del 1975. Ara, 33 anys després, el cadàver de la Nola apareix i la història es precipita. La tranquil·la localitat tornarà a estar capgirada, com al 1975, i els seus habitants hauran de refer una història ben enrevessada en la que tots hi amaguen alguna cosa.

És fa difícil resumir l'argument d'aquesta obra per la gran magnitud de la seva trama. En ella es barregen diferents temps que se'ns mostren en constants salts, i a diferents veus. Per una banda tenim la història actual d'en Marcus Goldman que vol escriure el seu segon llibre, i ho acabarà fent a partir de la seva investigació sobre el cas Harry Quebert. Per l'altra, la història de la Nola i en Harry, que passa sobretot al 1975, però que per entendre-la ens caldrà saber fets anteriors i posteriors. Es podria dir que és novel·la negra perquè hi ha molta investigació, però guanya la partida una trama enganxosa i absorbent, enrevessada i farcida de personatges i de girs constants, ben escrita, àgil i no mancada d'humor. Per això, tot i la seva llargada, es llegeix amb molta facilitat i a bon ritme, i està escrita com si realment Joël Dicker fos Marcus Goldman que ens explica una història real. Molt bona combinació que t'acaba fent dubtar on acaba la ficció i on comença la realitat.

Aquest Harry Quebert és un gran llibre amb el que qualsevol lector pot passar una molt bona estona. És d'aquells que es poden recomanar sense témer massa de picar-nos els dits. Com a crítiques, potser és una mica llarg i embolicat, i algun tema està una mica agafat amb pinces, però se li pot perdonar per la bona sensació global que deixa. No és cap sorpresa que les apostes de La Campana siguin èxits, tenen molt bon ull a l'hora de publicar. Aquest ha tingut bona acollida gràcies al boca-orella, i penso que no és per menys. Una bona lectura, distreta, addictiva i amb tocs tràgics, romàntics, còmics... una mica de tot. Què més es pot demanar?

Puntuació: @@@@

dimecres, 22 d’abril de 2015

Llibres pongo

Us he dit algun cop que no m'agrada repetir posts d'any a any? I que m'avorreix fer el mateix post que fa tothom? Doncs sí, fa més de 8 anys que estic per aquí als blogs i sempre m'ha cansat la repetició, per això intento variar una mica, per no avorrir-me, i encara que sembla que toca fer un post de recomanació de llibres, em sembla que passo.

Per contra, us vull preguntar una altra cosa aquest any. Sant Jordi deu ser el dia de l'any que es regalen més llibres, però quin és aquell llibre que us han regalat i que mai heu llegit? Està allà, us mira, us remou per dins perquè sabeu que és un regal, però alguna força desconeguda us aparta d'ell. No cal que sigui de Sant Jordi, eh? Qualsevol llibre que us hagin regalat.

Començo jo, per Reis de l'any passat el meu germà em va regalar aquest llibre:


És de Males Herbes, i l'autor és un personatge que s'ha fet conegut a twitter per ser un poca-solta i dir les veritats de la manera més crua i maleducada possible. A mon germà li fa gràcia, i va pensar que me'n faria a mi també. La veritat és que de seguida vaig tenir reserves, i li vaig anar donant llargues. Mon germà algun cop me l'ha encertada per sorpresa meva, però amb aquest no em vaig atrevir. Fins que el vaig deixar a un conegut, i no he tingut pressa per recuperar-lo. Creieu-me que si fos un altre llibre, de no haver-me'l tornat aquest conegut ja estaria mort i enterrat. Però aquest llibre no li he reclamat amb massa insistència...

I vosaltres? Algun llibre 'pongo' que us hagin regalat i no sapigueu ni on posar?

dissabte, 11 d’abril de 2015

Joc brut

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1992 (original del 1965)
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 107
Llegit en: Català

Veus una noia, guapa, amb estil i unes cames ben llargues, i no pots evitar pujar al mateix autobús que ella, que no és el teu, i demanar-li una cita. Abans no te n'adones, ja estàs perdudament enamorat, i sembla que ella et correspon. Comença el festeig, però la noia no vol que se sàpiga, tot ha de ser d'amagat. Ets massa poca cosa per poder-ho fer oficial i cap dels dos no té prou patrimoni per poder casa-vos i viure plegats, com Déu mana. O sí? Perquè ella va rebre una herència, però no en pot disposar fins que el seu oncle, que n'és usufructuari, no traspassi. Però teniu pressa, és clar, com us agradaria deixar córrer el vostre amor lliurement. Potser cal donar-li una empenteta a l'oncle, i després tot serà molt més fàcil. Així comença 'Joc brut', una història on no tot és el que sembla, i on els diners esdevenen el motor d'uns personatges que no tenen per què tenir els mateixos objectius vitals. 

Aquesta és una de les obres més reconegudes de la novel·la negra catalana. Es tracta d'una història molt ben trenada i pensada que a dia d'avui ens sembla que està molt vista, però que en el seu moment devia ser innovadora. Eliminar el darrer escull per aconseguir una bona suma de diners, però que els objectius que tenen els protagonistes no siguin els mateixos. Enganys, simulacions, i en definitiva, joc brut. És curt i fàcil de llegir, i t'atrapa força per saber com acabarà, però l'estil és una mica massa florit i recargolat, sona a antic, però cal tenir en compte que el llibre té 50 anys.

M'ha agradat des del punt de vista de la història, tot i que és fàcil d'anticipar, perquè a dia d'avui s'han escrit mil i una històries com aquesta, aconsegueix mantenir-te atent als esdeveniments i aconsegueix modular els teus sentiments cap els personatges, cosa que demostra la mestria de l'autor. Però tot i això, se'm fa carregós aquest llenguatge tan arcaic. Evidentment he de dir que està ben escrit per l'època, però 'per l'època' vol dir que és antic. I això no és dolent, però a mi m'agrada més l'escriptura contemporània. M'ha recordat molt a l'estil Calders, i per això em quedo amb el que explica, i no tant com ho explica.

Puntuació: @@@

dimecres, 1 d’abril de 2015

La tècnica meravellosa

Autor: Max Besora
Editorial, any: Males herbes, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

La universitat de Sant Jeremies és un centre acadèmic d'elit on estudien els millors alumnes, o aquells que poden pagar-se l'altíssima matrícula. En Juan Ramón, més conegut com a J.R., és un cas especial, és l'únic alumne autòcton de la universitat, va néixer allà mateix i mai n'ha sortit. Tampoc ha aprovat mai cap examen, però per ser l'únic nadiu, té el privilegi de no pagar matrícula. El que sí que té és un do especial per ficar-se en embolics. L'últim, comença quan la seva xicota, la Rosetta Stone, el deixa degut a la seva insatisfacció personal amb la vida que porta. La Rosetta, tot i ser molt intel·ligent, en aquests moments de la seva vida és blanc fàcil per aquells que prometen una vida millor, i el llibre 'La tècnica meravellosa', del guru infinitista Allioli Rinpoche, l'atraparà sense remei. En J.R., acompanyat dels seus amics Achuf i Rita Rico, no dubtarà a anar a rescatar-la a la Universitat Infinitista, i fa bé, perquè el tal Rinpoche no porta bones intencions...

En aquest llibre, en Max Besora se'n fot del mort i de qui el vetlla, no perdona ningú. De la universitat, de les sectes, d'ell mateix, i de la pròpia literatura. Es tracta d'una trama esbojarrada i delirant que serveix, bàsicament, per ridiculitzar tots aquests estaments i organitzacions. El llenguatge al campus és tan intel·lectualoïde que no té cap sentit, i els alumnes, de tan llestos, són rucs. Els professors i gestors són uns trepes i uns incompetents. I la universitat infinitista, la secta, es mou per principis absurds volgudament i completa. Començant pels noms de tots els personatges o els llocs, que no deixen de ser la primera paròdia que trobem, i alguns exemples són el professor Walter Colloni, el degà Barbacoa, l'alumna Pepeta Natilles o les Muntanyes Rocambolesques. I tot això només són alguns aspectes, la història sencera és del tot esperpèntica, però no deixa de ser una dura crítica que fa servir el ridícul com a eina.

El que em queda clar és que per riure's de tot plegat, s'ha de saber de què es parla. L'autor no és cap ximple, encara que la seva obra sigui esbojarrada i una mena de comèdia macabra sense massa sentit aparent, però sap molt bé el que vol dir, i no va mancat de coneixements. M'ho he passat bé llegint-lo, ho he de reconèixer, encara que si et quedes a la superfície sembla una total poca-soltada. Algunes coses no fan gràcia, d'altres sembla que reben una estopa excessiva, però en general és una lectura distreta. Gamberra i que probablement pot causar rebuig en molts, però té un punt, i es llegeix prou ràpid, tot i que el llenguatge no sempre és fàcil.

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 26 de març de 2015

El bigoti

Autor: Emmanuel Carrère
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: Le Moustache, francès, 1986
Gènere: Narrativa
Traductors: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 157
Llegit en: Català

Després de portar un frondós bigoti durant 10 anys, el pensament d'afaitar-se'l és tot un esdeveniment. El nostre protagonista ho planteja a la seva dona Agnès, que no l'ha vist mai sense, però es pensa que no s'hi atrevirà. Aprofitant un moment que ella baixa a comprar, s'afaita el bigoti en un rampell, pensant en la cara que posarà ella quan torni. Però quan ella puja, no sembla adonar-se de res. Ell creu que és un joc, però realment l'Agnès no li troba res diferent i, després d'una discussió, li diu que què s'empatolla, si mai no ha portat bigoti. L'ex-bigotut pensa que la dona li pren el pèl, però tampoc els seus amics i companys semblen trobar a faltar la mata negra de sota el nas, i tot es torna confús. És que l'Agnès, amb ànim de mantenir la broma, ha conspirat amb tots els altres? És que s'està tornant boig? O la boja és ella? Perquè no serà l'única cosa en la que no es posaran d'acord respecte a la seva vida. Alguna cosa passa, però el que és segur és que ja no pot confiar en ningú.

La idea central d'aquest llibre és molt bona i t'atrapa de seguida. Què deu passar amb el bigoti, existia? No existia? Però quan comences a llegir et trobes una mica frenat perquè el llenguatge és atapeït i feixuc, una mica pedant, m'atreviria a dir, i el protagonista, saberut i condescendent, et fa una mica de rabieta. Es podria dir que està ben retratat, i potser sí, però m'ha costat avançar, no trobo que sigui una lectura fluïda. I és una pena, ja que amb un llenguatge una mica més planer, i aquesta idea, en podria haver sortit un llibre rodó. A mesura que avança, la trama es va tornant més desconcertant i intrigant, fins arribar al tram final, que he trobat molt avorrit. I no parlaré del final, que després d'un gir interessant, m'ha acabat de matar.

Ja aviso que probablement seré injust amb aquesta obra. Deu ser que està feta per paladars més elevats que el meu, però a mi el llibre se m'ha fet més llarg que un dia sense pa. No és la història, que té el seu què, sinó la manera com està escrita, que probablement pugui fascinar a alguna gent, però que a mi no m'ha entrat gens. Si estigués escrit d'una altra manera (i no tingués el final que té) el recomanaria molt, però no ho puc fer, m'he avorrit i les estones que ha aconseguit captar la meva atenció han estat escasses. Segurament tenia expectatives altes i això no ajuda, però se li pot aplicar allò de 'no ets tu, sóc jo', no és un llibre construït per mi. El protagonista no ho sé, però jo sí que afaito el bigoti a base de bé.

Puntuació: @

diumenge, 22 de març de 2015

Herències col·laterals

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA La Magrana, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Els diners no sempre fan la felicitat. L'adinerat advocat Ernest Claramunt va fer la que ell es pensava que era una jugada mestra: va acordar amb l'anciana Francesca Puigmajor, de 77 anys, que li pagaria una substanciosa pensió a canvi que en el moment de la seva defunció el seu fantàstic pis de l'Eixample passés a ser d'ell per herència. L'operació va ser molt celebrada a la família Claramunt, la senyora Puigmajor no podia durar massa, però el que no es podien esperar és que la vella sobreviuria, i de molt, l'Ernest, i que la seva dona i descendents se les veurien negres per pagar mensualment la pensió establerta. L'anciana no pensa perdonar ni una mensualitat, i els Claramunt no volen renunciar al pis. Potser ha arribat el moment de donar-li a la vella un cop de mà en allò que no sembla disposada a fer, però tot i que ja és a punt de fer els 105 anys, els demostrarà que és força dura de pelar.

El llibre comença com un autèntic thriller amb un estil molt negre que et fa estar pendent i preparat pel que sigui, i no decep. Però després l'argument es pausa i passa a ser tota una altra cosa, una història amb arrels llunyanes que ens ajudarà a entendre la situació actual, molt ben trenada i explicada, perquè realment en Llort narra molt bé, amb puntets d'humor i amb una gran capacitat de descriure els personatges i de captar l'atenció del lector. Tot i l'aparent canvi argumental, el llibre no decau i es manté la sensació d'estar llegint una bona història. El misteri inicial s'acabarà revelant com més aviat còmic que inquietant.

Alguna part del llibre, com la història de la senyora Puigmajor, se m'ha fet una mica llarga, però en general és una obra que es llegeix molt bé i a bon ritme, sense entrebancs gràcies a una escriptura planera i fluïda, però no pas simple. He passat una molt bona estona de lectura, però a l'hora de puntuar em debato entre la bona sensació general i alguns punts concrets que m'han semblat tractats una mica a la lleugera o amb hilaritat, i alguna qüestió temporal que m'ha grinyolat una mica. De totes maneres, és un bon llibre i un autor molt a tenir en compte, apunta a un dels descobriments de l'any.

Puntuació: @@@ i mitja