dilluns, 8 de febrer de 2016

VAE Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2015
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 527
Llegit en: Espanyol

Barcelona ha caigut. Les tropes borbòniques han entrat a la ciutat després del setge, i ja no hi ha possible resistència. Els supervivents es recuperen de les ferides i sobretot de les pèrdues. Entre ells, Martí Zuviría, l'enginyer que va lluitar al costat del general Villarroel per defensar la ciutat. Ell, a més, va perdre bona part del costat esquerra de la cara, a causa de la metralla. Convalescent encara, haurà de fugir com pugui per allunyar-se de les urpes del duc de Berwick. La història de VAE Victus comença el 12 de setembre de 1714 i es perllongarà bona part del segle XVIII. El nostre protagonista viatjarà per mig món i sempre estarà al mig de tots els saraus. El bo d'en Zuvi és un gran enginyer poliorcètic, però també és malparlat i faldiller, tot un personatge que anirem coneixent cada cop més de la seva pròpia veu, ja que segueix dictant les seves memòries a la seva soferta ajudant Waltraud als seus 98 anys d'edat. Ha viscut molt, però el cap el té perfectament clar.

El llibre està dividit en quatre parts desiguals (Americanus, Hispaniensis, Magna parens i Australis), ja que la primera, que situa l'acció a Amèrica amb els indis yames, ocupa més o menys la meitat de les pàgines. Després en Zuviría torna a la seva terra per participar en la revolta catalana i també viurà aventures a Prusia, Londres i lluny, molt lluny. La darrera, Australis, sembla una mica inconnexa amb la resta i passa uns quants anys més tard, quan el protagonista ja en té 70, però és la que queda oberta. Durant tota la narració l'autor manté la personalitat d'en Zuviría, que és molt gamberro i malparlat i sovint t'arrenca un somriure o una rialla, però m'ha semblat que cap al final ja es passa de groller, no respecta res ni ningú. És divertit llegir-lo, però també cansa tant menyspreu. El llenguatge planer i sense embuts ens fa entendre molt bé tots els conflictes que es descriuen al llibre, tots ells fets reals vistos des de la peculiar òptica de l'enginyer. Com sol passar amb aquest autor, et quedes enganxat al llibre i no hi ha manera de deixar-lo anar.

Algunes crítiques que he sentit d'aquest VAE Victus és que parla poc de Barcelona i de 1714, que és el que ens interessa. No hi estic d'acord. Aquesta és la història de la vida Martí Zuviría. La primera part d'aquesta trilogia es desenvolupa a la Barcelona assetjada, però allò és una història acabada. Victus s'hauria pogut acabar aquí? És innecessària aquesta segona part? I la tercera? Doncs no, no calia continuar. Però la vida de Zuviría, lligada a la història del segle XVIII, és interessant per si sola, i explicant-la com ho fa en Sánchez Piñol estem davant d'un altre grandíssim llibre que ens atrapa, que ens diverteix, amb el que descobrim moltes coses que desconeixíem, i que val totalment la pena llegir, se'ns dubte. Només cal saber què buscar en aquest volum. No cal dir que m'ha agradat molt i que ho he passat bé. Cap sorpresa, aquest autor per mi és ja un dels millors de les lletres catalanes de sempre, encara que s'entesti en seguir escrivint aquesta saga en espanyol. El meu respecte és tal que li segueixo fent cas i llegint l'original. Això no ho faig amb qualsevol.

Puntuació: @@@@

dissabte, 30 de gener de 2016

Islàndia, somnis de riolita

Autor: Jordi Morell
Editorial, any: Raig Verd, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

El Cafè Cultura de Reykjavík esdevé, per uns instants, el centre de l'univers per una sèrie de personatges ben diversos que no es coneixen, que no tenen res a veure els uns amb els altres, però que comparteixen un aquí i un ara. Un rellotger de Sabadell, una parella gran de geòlegs francesos, un jove periodista, un trompetista islandès i un triomfador de l'autoajuda. Un cop passat aquest moment de confluència, començarem a conèixer les històries de cadascun d'ells, les passades o les futures, depenent del cas, que ens ajudaran a entendre què els ha portat al Cafè Cultura, i ells no es tornaran a trobar mai. O potser sí? Aquesta és la història, o històries, d'uns personatges perduts i desolats, en el lloc més remot, perdut i desolat que es pugui imaginar. Islàndia, amb tota la seva esplendor i el seu famós sol de mitjanit aporta un escenari inigualable i forma part indivisible de la història. Ah, i un omnipresent Halldór Laxness, que d'alguna manera els afectarà a tots ells. 

Aquest llibre està a cavall de la narrativa i els relats. En realitat narra cinc històries independents que tenen uns quants nexes en comú: Islàndia i els seus paisatges, el Cafè Cultura, el premi Nobel islandès, i poca cosa més. També comparteixen que els seus protagonistes estan força perduts i fora de lloc, no saben què fer amb les seves vides, i aprofitant aquest escenari que sembla que fa alentir el temps, ens endinsarem a les profunditats dels seus pensaments i sentiments. Es tracta d'una narrativa molt estàtica en la que no passen grans coses, els canvis estan més aviat en l'interior dels personatges i no en l'escenari. Tot i així, i que l'autor a estones es regala una mica amb el llenguatge, és molt agradable de llegir i atrapa força. A més, cadascuna de les històries està partida en dos, fa una primera ronda explicant la primera meitat de cadascuna, i després les remata en una segona ronda, de manera que ve de gust saber com acaben cadascuna d'elles.

Per la mena d'històries que explica, he de dir que el llibre m'ha agradat més del que seria previsible. És una obra per llegir reposadament i mastegant les frases, però no es fa gens pensat ni avorrit, encara que no estigui passant gran cosa. M'han agradat les descripcions dels paisatges islandesos, i això tampoc no és habitual en mi. Ho interpreto com que està molt ben fet. Part de l'interès segur que es deu a que parla d'Islàndia, que és el motiu que em va impulsar a comprar-lo, però he de dir que m'he trobat una bona obra, que potser costa una mica al principi, però que m'ha acabat deixant un bon gust de boca.

Puntuació: @@@ i mitja

dimecres, 20 de gener de 2016

L'Arman i la fàbrica podrida

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2015
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

L'Arman s'està acostumant al seu nou súper poder, mentre que els seus pares treballen activament per trobar un antídot. Potser no està tant malament això que li passa (i que no direm per no revelar massa), de vegades li serveix per escapar-se d'una bona, encara que també li porta embolics. Aquest cop, més que un embolic, fa un descobriment. La fàbrica de pintura Bundesfräu de Virolainek no és tan neta com va assegurar el ministre Zhirkov, fa abocaments clandestins al riu Garoinek! Ho ha de denunciar, però a qui pot dir-ho que el cregui? És clar, a la seva colla d'amics de l'escola! Així que amb l'ajuda de la Lij, en Vasili, l'Astrud i en Josef pensa desemmascarar la fàbrica podrida, de la que s'escapa molta pudor, i qui hi ha darrere. A més, ara compten també amb l'ajuda d'un nou amic, en Mika, tot i que a no tots els fa la mateixa gràcia. Ah, sense oblidar en Timurtz, el lèmur amic de l'Arman, sempre disposat a donar un cop de pota, i a menjar regalèssia vermella. Se'n sortiran?

El nombre de bogeries de la factoria Macip augmenta per moments, i ha trobat en Lluís Llort i Sergi Càmara uns aliats ideals. Un cop més, la sensació que els autors s'ho passen tan bé, o encara més que els seus lectors potencials està present en tot el llibre. Destinat a un públic entre 9 i 12 anys, evidentment el llibre té certes llacunes argumentals que no passen per alt a un adult, però tenint en compte el seu públic, salta a la vista que les aventures de l'Arman i en Tim faran les delícies dels més petits. Un cop fetes les presentacions i l'exposició dels fets en el primer llibre, ara trobem una història plena d'aventures que fa participar tots els personatges. Pinta que pot ser una sèrie amb molts volums, tants com els vingui de gust fer als autors. M'ha semblat que tenia més lletra i menys il·lustracions que el primer, però el que no canvia és que aquestes són tan esbojarrades com el propi text.

Si se li ha de trobar una pega, potser és que no sorprèn tant com el primer, perquè ja saps què hi trobaràs, però és una història distreta i molt fàcil de llegir i que passa bé. També dir que hi ha alguna broma no tan encarada a nens que entendran els més ganàpies, però per la canalla hi ha una mica de pedagogia sobre natura, no tanta com a l'anterior, i conscienciació ecològica, a més de molta diversió. Què més es pot demanar? Ah, em segueixo declarant molt fan de les exclamacions d'en Zoran Dubrovny, el pare de l'Arman, per mi de les millors coses del llibre (exemples "per tots els pèls de la barba de Darwin!" o "maleïda sia la bola del pèndol de Foucault!"). Veurem amb què ens sorprenen els autors en la propera entrega, que surt aquest 2016.

Puntuació: @@@

dissabte, 16 de gener de 2016

Trajecte final

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Edicions 62,1983 (original del 1974)
Gènere: Relats, Ciència Ficció
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

Una llista en la que està tot el món apuntat i es poden traçar les diferents reencarnacions. Universos paral·lels. Una empresa que s'encarrega de fer desaparèixer aquells que no volen existir. Robots humanoides creades per donar plaer. Un extraterrestre capaç de canviar la seva fesomia. Salts en el temps, des del llunyà 1996. La capacitat de rejovenir fins la infantesa passats els 75 anys. Aquests són els temes que Manuel de Pedrolo tracta en aquest llibre, temes clàssics de la ciència ficció, agafats des de l'òptica més costumista i nostrada. Escenaris quotidians i gens fantàstics, conviuen amb fets fora de la comprensió dels protagonistes, que no s'esperen que en el seu món tan definit, hi passin coses tan estranyes. Una bona combinació de fantasia i realitat de la mà d'uns escriptor capaç de tocar tots els pals, i fer-ho sempre amb criteri, retratant sempre la seva època, i transformant-la en allò que només ell pot imaginar.

Aquest és el llibre que més m'ha agradat dels tres que he llegit de l'autor. Els 7 relats que formen aquesta obra estan ben pensats i ben descrits, fins el punt que penso que tots ells són embrions per escriure'n novel·les. Els tres darrers són més llargs i expliquen moltes més coses, però dels altres t'agradaria saber-ne més. La prosa i l'ambientació són antics, però d'alguna manera Pedrolo aconsegueix que no ens sembli que estem llegint històries caducades. No trobem ambientació futurista, i només en alguns casos parlem de distòpia, però fins i tot en un ambient quotidià dels anys 70 hi podem encabir la ciència ficció. El que sí que és antic és l'edició, i la lletra una mica massa petita pel meu gust, però les històries i la manera d'explicar-les fan que la lectura no sigui gens feixuga.

Un cop més, demanaré col·laboració d'aquells qui llegiu aquesta ressenya, per recomanar-me títols d'aquest autor que estic descobrint ara, i que penso que val la pena anar llegint de tant en tant. Aquest 'Trajecte final' me l'ha acabat de confirmar com a un dels grans autors de la literatura catalana, poc m'ho pensava quan el 'Mecanoscrit' em va deixar amb sensacions contradictòries. Avançat a la seva època i força visionari, capaç de bastir històries sòlides i creïbles amb un vocabulari molt popular i proper. Sé que a molts no els estranyarà que en parli així, no els explico res de nou. Mai no és tard per rectificar algunes mancances lectores.

Puntuació: @@@@

diumenge, 3 de gener de 2016

El misteri del bressol buit

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2015
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 275
Llegit en: Català

Lleida torna a estar commocionada per la mort violenta d'una parella benestant i la desaparició del seu fill petit, del que no hi ha cap rastre que es pugui seguir per trobar-lo. La sergent Grimm té un altre cas espinós entre mans, la ciutat se li ha tornat a tenyir de sang. Amb l'ajuda del seu equip començarà a estirar el fil de relacions de la parella, i també del pare de la criatura, l'ex-parella de la Raquel Ballart, la dona assassinada. On és el petit Marc? Qui se l'ha emportat? És viu? Són les preguntes que ressonen, i la prioritat per l'equip de mossos. Les investigacions els portaran fins a Coma-Ruga, passant per diversos pobles propers a Lleida. Sembla que la mort de la Ballart afavoreix una quanta gent, però qui ha estat capaç de perpetrar un crim tan atroç? L'Anna Grimm no pensa parar fins a trobar el petit desaparegut i els culpables d'assassinat. Però ficar el nas segons on pot arribar a costar-li car.

La segona entrega de la investigadora Anna Grimm deixa millor sabor de boca que el seu predecessor. La sensació global és la de llegir una obra més completa, sòlida i madura. I això sense deixar de banda l'estil planer que els converteix en llibres fàcils de llegir i força absorbents. En aquest cas, a més, tenim accés no només als pensaments de la sergent, sinó també a una mena de dietari que ens narra la visió d'un altre personatge que, acostumats a llegir novel·la negra, ja podem intuir que té molt a veure amb el crim comès. Aquest dietari ens permetrà entendre bé com s'ha arribat on s'ha arribat. Els capítols curts ajuden a fer la lectura encara més fluïda, i la història és bona, tot i que m'ha semblat grinyolar en algun punt, però no sabria dir per què.

Per trobar-li algun defecte, perquè val a dir que m'ha agradat força, diré que hi ha una insistència en que la sergent Grimm és una dona dura i malcarada, però això no es reflecteix en les seves actuacions i pensaments. En realitat és indecisa, insegura, confia en el seu instint, però la seva vida és un caos i perd confiança. No hi ha cap mal en que el personatge sigui així, al contrari, el fa humà, i això no li treu ni mica de talent a l'hora de portar el seu equip o resoldre crims. Però llavors no cal insistir en una cosa que no és, només per mirar de bastir el personatge! A banda d'això, bones sensacions i una història que fa bo de llegir. Podríem dir que 'progressa adequadament', per tant, que passi el següent!

Puntuació: @@@ i mitja 

divendres, 1 de gener de 2016

Frases 2015

Per tancar l'any de lectures, i començar-ne un altre amb empenta, faré el resum de frases recollides dels 37 llibres que he pogut llegir durant el 2015, ja que la llista completa ja la vaig publicar al Bona Nit. M'adono que cada cop n'apunto menys, i potser és perquè vaig sempre atabalat i no em fixo en els detalls, però alguna de bona sempre en trobo. Les frases estan en l'idioma en que les he llegit, i referencio llibre i autor. Espero que us agradin tant com a mi.
  • En la bañera de la historia, la verdad es tan difícil de aferrar como una pastilla de jabón, y aún más difícil de encontrar... (Rechicero, Terry Pratchett)
  • Les grans ments sempre han fet por a les ments mediocres. (El símbol perdut, Dan Brown)
  • La possibilitat de patir un dolor conegut o imaginable ens empeny a la por; quan el que ens pot passar és desconegut, caiem en el pou del terror. (Herències col·laterals, Lluís Llort)
  • L'única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d'un mateix. (Homes sense dones, Haruki Murakami)
  • D'entre les passions humanes, segurament no n'hi havia cap de tan dolenta com la gelosia i l'orgull. (Homes sense dones, Haruki Murakami)
  • Fugis on fugis, els teus problemes se't fiquen a la maleta i et segueixen per tot arreu. (La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker)) 
  • La vida és una successió de decisions que després has de saber assumir. (La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker)
  • La veritat no canvia en absolut el que puguis sentir per una altra persona. Aquest és el gran drama dels sentiments. (La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker)
  • A Internet preval el que impacta per sobre del que importa. (Eufòria, Xavier Bosch
  • L'home es va haver d'inventar el treball per escapolir-se de l'esforç de pensar. (Mort al Nil, Agatha Christie)
  • La ciència intenta explicar a la gent, d'una manera que tothom ho pugui entendre, coses que abans no sabia ningú, la poesia és tot el contrari. Coses que sap tothom (...) s'expliquen de manera que no les entengui ningú. (Locus, Antoni Gual)
  • Al món no hi ha ningú que sigui fort. Només hi ha gent que sap fer veure que ho és. (Escolta la cançó del vent, Haruki Murakami)
  • Es podria dir que actualment la mentida i el silenci són els dos grans pecats de la societat moderna. En realitat, no parem de dir mentides i cada dos per tres ens quedem en silenci. (Escolta la cançó del vent, Haruki Murakami)
  • Les persones que no llegeixen estan a mig fer, tenen el cervell mutilat i mai no sabran escriure decentment. (El segrest de les balenes, Joan Voltas
I aquestes són les frases 2015. Esperem que el 2016 ens en porti algunes que siguin igualment reveladores. I per trobar-les només hi ha una manera: a llegir! Bon any de lectures a tots i totes!

diumenge, 20 de desembre de 2015

The end of Eternity

Autor: Isaac Asimov
Editorial, any: Tom Doherty Associates, original del 1955
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 253
Llegit en: Anglès

Tota història està ambientada en un temps concret, o passa en diferents períodes. Aquesta no. L'acció d'aquest llibre no passa en un 'quan' com els que coneixem. Passa a l'Eternitat, una franja atemporal on treballen els eterns. Existeix tota una jerarquia d'eterns i s'encarreguen de controlar la realitat de la gent que viu en el 'temps', que ells compten per segles, i no per anys. Quan hi ha alguna cosa que no funciona, fan estudis, calculen realitats alternatives, i apliquen els canvis necessaris per generar una realitat en la que tot vagi com una seda. El nostre protagonista és l'Andrew Harlan, un reputat 'tècnic' que gaudeix de tracte preferencial per part del 'computador' en cap. Però les coses es començaran a torçar quan apareix a Eternitat una dona que farà perdre el cap a en Harlan. Els eterns no poden emparellar-se, i menys encara amb els 'temporals'. La Noÿs portarà problemes, fins i tot més enllà del que es poden imaginar.

En quin moment se'm va acudir llegir aquest llibre en anglès...? Em va semblar una bona pensada, però la veritat és que m'ha costat molt de llegir, he anat lent i m'he entrebancat contínuament. No és pas que sigui especialment difícil, però la ciència ficció ja pot costar per ella sola, en anglès era potser una mica massa. La història que presenta és molt interessant i ben pensada, el tema central són els viatges en el temps, i com li agradava fer a l'autor, tot basat en la seriositat i de la ciència. S'inventa una súper estructura per explicar com es fan els viatges en el temps, com es van crear, i moltes coses més. No hi falta tampoc la filosofia associada a tot plegat, i en aquest cas no és poca. Canviar la realitat a base de viatges en el temps no és cosa menor. Costa força situar-se al principi, però en general m'ha semblat una mica embolicat, i alguns salts en la trama m'han fet perdre una mica, però probablement l'idioma hi té molta culpa. En català no seria gaire més fàcil, però no m'hagués perdut.

Tinc la voluntat de llegir de tant en tant en anglès, però em sap greu haver fet aquesta tria perquè penso que aquest llibre m'hauria agradat més si l'hagués llegit de manera més fluïda. És un molt bon llibre de ciència ficció, amb molta reflexió, amb una història que sustenta la trama, amb acció i un bon final. Se m'ha fet pesat en algunes fases i he trigat tant a llegir-lo que ja em pujava la mosca al nas, i per això no el valoro més, però no em resta ganes de llegir Asimov, que de la poca SciFi que consumeixo, és probablement l'autor que més m'agrada.

Puntuació: @@@

dimecres, 25 de novembre de 2015

Un viatge inesperat

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2015
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 182
Llegit en: Català

Quin refredat que porta l'Arman a sobre! Potser és per això que té somnis tan estranys. Però el que, més que un somni, és més aviat un malson, és la visita que en Vladimir Zhirkov, Ministre de Recerca, Noves Tecnologies, Esports d'Equip i Narrativa de Ciència-ficció fa als seus pares de matinada. I és que els seus pares són els científics més reputats de tot Virolainek! En Vladimir té algun compte pendent amb ells, per això els té mania, i ara amenaça amb fer-los fora si no acaben aviat els seus darrers experiments. En Zoran i la Dasha tenen problemes, per això l'Arman decideix ajudar-los com pugui, i comptarà amb el seu inseparable Timurtz, el seu lèmur de companyia (qui no en té un?). Nen de 9 anys, lèmur, laboratori d'alta tecnologia... la cosa no pota acabar bé de cap manera. L'Arman acabarà en una illa remota i amb un poder ben estrany...

Per parlar d'aquest llibre has de mirar-lo amb ulls d'infant. La darrera bogeria de Llort i Macip està destinada a un públic d'entre 9 i 12 anys, i va dedicat als escriptors de la nostra terra que els van fer gaudir de valent quan eren petits. Molts d'ells també em feien gaudir a mi, i amb aquest llibre he recuperat aquelles bones sensacions de les lectures primerenques, tan absorbents i sorprenents. L'Arman viu tota mena d'aventures fantàstiques amb el seu poder, i mentrestant els seus pares tenen problemes per trobar-lo, i per defensar-se dels dolents de la pel·lícula, que són malvats, és clar. I no pot faltar el contrapunt d'en Tim, la bestiola simpàtica que ajuda i també ho embolica tot. Vist amb ulls d'adult, la polarització dels personatges, les situacions que es resolen de manera miraculosa i una certa tendència a la pedagogia pel que fa als animals que apareixen es noten molt. Però amb els ulls d'un infant és un còctel explosiu ple de diversió i emocions.

He de dir que m'he divertit llegint el llibre, si pogués tornar a tenir 10 anys segur que m'agradaria encara més. M'ha arrencat algunes rialles, sobretot al principi, i és que els autors són força gamberros. Ah, molt fan de les expressions d'en Zoran, el pare de l'Arman, totes amb referències científiques, de les coses que m'han agradat més. És un llibre 100% regalable a canalla d'aquesta edat, penso que passaran una molt bona estona llegint-lo. També divertirà als grans si fan una regressió a la infància per unes hores o dies, cosa que recomano  fer de tant en tant. Llegiré el segon de la sèrie, perquè és una sèrie, i els que vinguin, però deixant passar una mica de temps per tornar a la visió adulta mentrestant.

Puntuació: @@@

dijous, 12 de novembre de 2015

El segrest de les balenes

Autor: Joan Voltas 
Editorial, any: Columna Jove, 2001
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2001

El Marcel és un jove de família bona, molt reservat i estudiós. La seva gran passió són les balenes, fins que en descobreix una altra: la màquina del milió. Els seus pares no volen que s'hi acosti, i molt menys que vagi a bars, però ell hi dedica una estoneta cada dia després de sortir de l'escola. El que no s'espera és que uns segrestadors l'han triat per emportar-se'l i demanar un rescat, saben que el seu pare té diners i que no li costarà pagar-los. El poca-pena d'en Felip, que acaba de sortir de la presó, serà qui muntarà el pla, que inclourà el seu germà Toni, que és una mica lent de reflexos, i una parella de venedors ambulants que vol sortir de la misèria. Els segrestadors ho tenen molt ben pensat, però hauran d'anar amb compte perquè en Marcel és molt espavilat. Què se'ls pot estar escapant?

M'agrada llegir llibres juvenils de tant en tant, i aquest corria per casa des de fa una temporada. El veritable protagonista d'aquesta història no és en Marcel, sinó els segrestadors. Sobre ells i el seu pla es parla la major part del temps. Es tracta d'una trama una mica inversemblant, però que no s'embolica i es llegeix fàcilment. Arrossega unes quantes lliçons moralistes, com ja passa en aquest tipus de llibres, encara que també amaga uns quants vestigis de costums masclistes, ara potser no serien gaire ben vistos. És un llibre curt i passa bé, els dolents no són tan dolents, ni els bons tan bons o perfectes, això està bé.

Quan es llegeix un llibre destinat a públic adolescent s'ha d'intentar valorar-lo des d'una perspectiva no adulta. En aquest sentit, el llibre està bé i enganxa, i toca alguns temes que segur que són de l'interès de la jovenalla. També ens parla d'una gent que emprenen una acció, un segrest, a la desesperada, per escapar d'una vida miserable, i això ja és donar una mica més de profunditat a la història. En conjunt, un llibre que el públic més jove devorarà sense problemes i amb ganes. I l'adult també, però la idea principal queda molt simplificada per no complicar-se la vida ni la lectura.

Puntuació: @@@