dissabte, 21 de maig de 2016

L'elefant desapareix

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2016
Títol original, idioma, any: Zou no shoumetsu, japonès, 1993
Gènere: Relats
Traductors: Marina Bornas i Sandra Ruiz Morilla
Número de pàgines: 398
Llegit en: Català

17 són els relats que componen aquest recull antic de l'autor japonès que Empúries ha traduït ara. En ells trobarem representat una mica de tot l'univers Murakami, la quotidianitat més estàtica, les relacions sentimentals laxes, el suspens, la màgia i els fets inexplicables i inexplicats. Narrats en primera persona i de manera molt natural, l'autor fa parlar els seus personatges com si fossin ell mateix, fins i tot quan el protagonista del relat és una dona. Així trobarem, per exemple, una parella que atraca un McDonald's de matinada només perquè tenen una gana voraç, una dona que fa disset dies que no dorm i es troba perfectament, un nan que amb el seu ball encaterina tot el món o un jove que talla gespa per encàrrec que estima la seva feina, entre moltes altres històries estrafolàries. 

Els relats d'aquesta col·lecció tenen llargades molt diverses. Alguns podrien ser gairebé novel·les curtes, com 'Son', que de fet ha estat editat en forma de conte il·lustrat i ja ressenyat en aquest blog prèviament. Altres han servit d'embrió per alguna de les seves novel·les, o han tingut altres adaptacions. Tot i ser obres primerenques, se les nota més madures que aquelles primeres novel·les curtes. Hi trobem fantasia surrealista i tampoc hi falten els tocs d'humor trapella que l'autor explota en els relats més que en les novel·les llargues. Per trobar-li defectes, alguns dels contes s'allarguen innecessàriament perquè no tenen una direcció clara. De vegades sembla que l'autor comença a descriure un escenari, i de sobte tot canvia de manera brusca, com si se li hagués acudit llavors com afrontar el relat. Això descol·loca, i no és el primer cop que li detecto.

Murakami sempre és garantia de bona lectura per mi. He gaudit amb aquests contes, que agradaran als fans i faran arrufar el nas als que no, com sempre. He trobat que és una mica llarg per ser un llibre de contes, donada la llargada d'algun d'ells, potser 17 eren massa. Però tot i així, continua el meu idil·li amb aquest senyor japonès al que no li donen mai el Nobel, gràcies a déu. Encara que no el puntuï amb la màxima nota, sempre és un plaer llegir-lo. Aquest és un bon llibre per introduir-se a Murakami i veure el pa que s'hi dóna, així que si algú encara no ho ha intentat i té dubtes, pot començar per aquí. Ànim, valents!

Puntuació: @@@

dilluns, 16 de maig de 2016

Company punt

Els qui em coneixen del Bona Nit segurament sabran que sóc una mica obsessiu amb algunes coses, com ara fer llistes, classificacions o posar etiquetes. També sabran que em costa molt desprendre'm de les coses que tinc. I no parlem de llibres, ja que és pràcticament impossible que em desprengui d'un llibre que cau a les meves mans (EVIDENTMENT!).

L'afecció que agafo per tot allò que faig servir habitualment és molt gran, i això, per exemple, es pot veure molt clarament amb el punt de llibre. No m'agrada malmetre els llibres de cap manera, així que fa molts anys que faig servir punt, però quan en trio un m'acompanya fins el final dels seus dies. Tret dels moments d'impàs, o de quan llegeixo més d'un llibre alhora, des de l'any 98 o 99 només m'han acompanyat dos punts de llibre. Sí sí, he dit dos. I els dos s'han acabat perdent, ja que el llibre va amb mi a tot arreu i tard o d'hora el punt pot caure, ves a saber on. Aquest era el punt que feia uns 10 anys que m'acompanyava, d'abans de l'existència d'aquest blog i tot:


Però aquest era el segon que us deia, i fa un parell de mesos que es va perdre (#jesuispuntdellibre). Havia de trobar-ne algun altre que em convencés per passar anys i anys al meu costat, i durant les darreres setmanes he anat fent servir algun punt pont. Però ara ja he trobat un substitut digne, i no és un de sol, sinó que en són dos, que aniré alternant de llibre a llibre.


Un de cuir, que suposo que durarà més, i l'altre de paper, amb una imatge ben refrescant. S'admeten apostes sobre quan em duraran, ja veieu que la previsió és per una llarga temporada. I és que si un llibre és un gran company de viatge, el punt de llibre que va veient passar els volums també ho pot ser.

dijous, 12 de maig de 2016

The little book of the icelanders

Autora: Alda Sigmundsdóttir
Editorial, any: Vaka-Helgafell, 2015 (original de 2012)
Gènere: Assaig 
Número de pàgines: 101
Llegit en: Anglès

Aquest llibret de només cent pàgines és omnipresent en totes les cases de souvenirs i llibreries d'Islàndia. Vaig ensopegar amb ell i em va fer gràcia saber una mica més com són els islandesos, així que el vaig comprar, i vaig aparcar la lectura en curs. L'autora és una periodista nascuda a l'illa però va passar tota la seva joventut en altres països, de manera que s'ha socialitzat en altres llocs abans de tornar a viure-hi, i ens aporta una visió una mica externa, irònica i gens florida de com són els seus compatriotes. Són 50 píndoles sense massa ordre que ens retraten el que seria un islandès típic. Ens parla, per exemple, de la seva fal·lera pel facebook, de les trobades socials en banys termals, de la diversitat a l'hora de generar els cognoms o del seu exagerat alcoholisme. Tot plegat amanit amb una escriptura planera i entenedora, i una bona dosi d'humor i d'ironia.

L'autora presenta el llibre com 50 mini-assajos, tal com li han sortit, i ve a ser això. Capítols molt curts que parlen de la manera de ser o els costums dels islandesos. En alguns casos explica coses sorprenents per la diferència amb la nostra realitat, però en altres no ens sorprendrem tant. A més et queda el dubte de saber si només exposa tòpics o si parla des de la seva experiència només, però és molt distret i amè de llegir, i estic convençut que no va errada en molts dels temes que tracta. Està escrit originalment en anglès, i traduït a altres idiomes, entre els quals no hi era el català, ni tampoc l'islandès, pel que vaig veure. No sé si és que el llibre no farà gràcia a la gent del país, o que no els cal llegir-lo, però de totes maneres, allà tothom parla un anglès més que acceptable, en el pitjor dels casos.

He de dir que he passat una molt bona estona llegint-lo, i m'ha fet força gràcia. No tots els capítols són igual d'interessants, però tots es deixen llegir de manera àgil i distesa. No puc dir que sigui una lectura que atrapi sense remei, però la curiositat pot, i a mi Islàndia en general m'encurioseix molt. No compto que ningú el vulgui llegir, però m'agrada deixar constància que jo ho he fet i que m'ha agradat. Ara sé una mica més dels islandesos, i ja va bé. L'autora té altres llibres de l'estil, i no descarto llegir-ne algun altre, però me'ls hauré de fer enviar!

Puntuació: @@@

dilluns, 25 d’abril de 2016

Helvasaccc Barcelona

Autors: Helena Guasch i Josep González-Cambray
Editorial, any: La vocal de lis, 2016
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 138
Llegit en: Català

Una vetllada familiar, una nit d'estiu, pot ser un bon bàlsam per un home torturat per la seva situació personal. Però també pot ser una trampa pel que fa als records. I precisament aquests records són els que més vivament reviurà en assabentar-se, poc després, que el seu antic company de feina i gran amic ha mort a la muntanya. Però el que realment canviarà la seva mentalitat i aconseguirà treure'l del pou és un antic braçalet amb la inscripció helvasaccc que trobarà a la casa de la platja on comparteix la nit de Sant Llorenç amb la seva família. Què s'amaga rere aquestes lletres? Encara no ho sap, però és el camí que necessita per tornar a estar bé amb ell mateix i amb el món. I a més haurà de fer aquest camí a la ciutat de Barcelona amb la urgència d'algú que el persegueix, relacionat amb la mort del seu amic. Arribarà al final? 

Llegint l'argument del llibre pinta interessant, però em veig incapaç de ressenyar aquesta obra perquè m'ha decebut completament, i els autors em són coneguts. És, en realitat, un llibre d'autoajuda amb una història ben pensada, però que es dilueix i desaprofita. Molt poques de les frases presumptament punyents que evoquen grans reflexions m'han fet aturar-me a rellegir-les. No he trobat sentit ni als personatges que es van apareixent ni al periple per Barcelona. Em sap greu, però no en puc dir gaire més.

Puntuació: sc

dilluns, 18 d’abril de 2016

El dia del cérvol

Autora: Marina Espasa
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2016
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 206
Llegit en: Català

La vida no és gaire emocionant quan estàs a la recta final d'una tesi sobre el temps circular a la literatura. La Minerva porta mesos tancada escrivint, i no avança a massa bon ritme. I per un dia que surt, i li comencen a passar coses estranyes. Com és que hi ha tants cérvols últimament per Barcelona? En l'etiqueta d'una cervesa, impresos a les parets... no s'hi havia fixat abans. Però hi ha qui sí que ho sabia, i es dedica a 'caçar cérvols'. Encara es complica més la cosa quan coneix en Ricard, un botiguer de Gràcia. En Ricard forma part dels Ganduls del Sud, la banda (organització, secta o digues-li com vulguis) rival dels Atletes del Nord. La Minerva encara no ho sap, però per herència també és una Gandula i acabarà acompanyant en Ricard a un viatge molt especial on descobrirà els poders màgics que tenen els cérvols.

És força difícil descriure aquest llibre. Ja vaig llegir la primera novel·la de l'autora i ja sabia que té tendència a l'abstracció, podria incloure's gairebé dins el gènere de la fantasia. La trama comença en una Barcelona ben real, però va recargolant-se fins el deliri i atorga propietats quàntiques als cérvols. Una mica difícil d'empassar pel meu gust. L'he trobat original, però intercala passatges que trobo innecessaris o que em semblen fora d'un argument principal que es va difuminant fins a perdre's. Potser està aquí la gràcia precisament, però jo no li acabo de trobar. És indubtable que Espasa té un gran domini del llenguatge i molts coneixements de literatura, fa un bon ús de les referències, i les picades d'ull també són gracioses, segur que més d'una se'm deu haver escapat. A destacar el 'cameo' de Patricia Heras, la protagonista de la pel·lícula documental Ciutat Morta.

He de dir que el llibre no m'ha acabat d'entrar, i quan això em passa amb llibres que estan tenint prou volada, sempre penso que és culpa meva. Genera certa expectativa al principi i t'intriga què està passant amb els cérvols. Després l'argument es complica i l'interès augmenta, però a la segona part la història es va difuminant i no arriba enlloc, o si més no, no arriba a cap lloc que m'hagi satisfet. Tot i estar ben escrit, costa una mica, probablement perquè l'interès deixa d'acompanyar. Llegiré amb ganes altres ressenyes per saber què m'he perdut, però no és un llibre que recomanaria.

Puntuació: @@

diumenge, 10 d’abril de 2016

El caballero de los Siete Reinos

Autor: George R.R. Martin
Editorial, any: Gigamesh, 2015
Títol original, idioma, any: A Knight of the Seven Kingdoms, anglès, 2015
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 280
Llegit en: Espanyol

Uns 90 anys abans que Robert Baratheon guanyés per les armes el Tron de Ferro, els Targaryen governaven els Set Regnes sense més pretendents que les pròpies branques bastardes de la família. Sota el regnat del feble Aerys I, amb la seva mà no tan feble Brynden Rius, conegut com a Corb de Sang, un escuder s'acaba de quedar sense el cavaller al qual servia. En Dunk, sortit del Cau de Puces, el lloc més infecte de Port Reial, enterra el seu mestre ser Arlan de l'Arbre de la Moneda i es troba completament sol. Ser Arlan el va nomenar cavaller, però és un cavaller errant, sense més possessions que una espasa i un cavall. La 'sort' li canviarà quan, de camí a un torneig de justes, única possibilitat que té de guanyar algun diner, en Dunk coneix un vailet massa espavilat a qui anomenen Egg. Aquest llibre ens explica les aventures d'en Dunk, el cavaller gegant, amb una estatura poc comú, però no massa llest, i el seu escuder Egg, que també és de Port Reial, però no precisament del Cau de Puces.

He trigat una mica a encarar aquest llibre que no fa altra cosa que fer venir salivera mentre esperem el sisè volum de Cançó de Gel i Foc. Es tracta d'una preqüela, no hi trobem els personatges que han fet famosa la saga, però sí totes les famílies que ens són conegudes. El protagonista, ser Duncan l'Alt, és anomenat en els llibres posteriors, i l'Egg també tindrà un paper en la història dels Set Regnes. Costa una mica situar-se al principi de cadascuna de les tres històries que componen el volum, però Martin aconsegueix atrapar-nos amb les seves lluites i les seves intrigues. Llegint entre línies s'aconsegueix entendre coses de la saga que queden una mica inexplicades, i això és molt llaminer. L'escriptura és densa i tornem a trobar la narració centrada en un personatge, en aquest cas en Dunk, del qual podrem saber no només què fa, sinó també què pensa.

Tot i que és George R.R. Martin en estat pur, entenc que aquest llibre pugui decebre una mica perquè no hi trobem el que esperem trobar, però a diferència d'altres spin off d'algunes sèries, aquest l'he trobat molt digne, m'ha agradat. No és potser una lectura fluïda, i a mi per exemple m'ha costat adaptar-me a llegir-lo en espanyol, però s'accelera en els punts àlgids, que en té, hi hi passen coses molt interessants. En la tercera història, que retira a novel·la negra o a intriga, l'excés de personatges juga a la seva contra, però en conjunt és un bon llibre de cavalleries, on la fantasia només hi és de paraula. No és Gel i Foc, però és una fantàstica opció per aquells impacients que no poden esperar al sisè. T'ha d'agradar el gènere. Si n'ets fan, difícilment et decebrà.

Puntuació: @@@ i mitja  

dimecres, 30 de març de 2016

James and the giant peach

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2013 (original de 1961)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 150
Llegit en: Anglès

Aquesta història comença, com tantes altres, de manera trista. Els pares d'en James Henry Trotter van morir en un estrany incident amb un rinoceront, i des de llavors el pobre James, que només té 7 anys, es veu obligat a viure amb les seves dues tietes, unes persones cregudes, egocèntriques, i que només el fan treballar a la casa tot el dia, i no el deixen sortir mai de la seva propietat a dalt d'un turonet. Però un bon dia en James ensopega amb un vellet que surt dels arbustos del jardí, i que li ofereix una bossa que conté unes estranyes 'llavors' verdes. Segons el vellet, aquestes estranyes perletes li atorgaran poders màgics. Quina mala sort quan, mentre marxa pensant què en farà, li cauen totes just al peu d'un presseguer. Com és natural, el pobre noiet es queda molt trist, pensant que ha perdut la seva única oportunitat d'arreglar la seva situació, però no s'espera que, a causa de la seva malaptesa, de l'arbre en creixerà un préssec gegant que li canviarà la vida. 

Segueixo explorant el fantàstic univers de Roald Dahl, en el que fantàstic s'ha d'entendre en sentit ampli. Aquest llibre potser és el més infantil dels que li he llegit i explica una història delirant amb un préssec gegant, insectes bondadosos de mida també desproporcionada i un James del que és impossible no enamorar-se a primera vista, com sol passar amb els protagonistes de l'autor. La seva manera d'escriure és entranyable i enganxa, se'm fa perfectament comprensible que la canalla l'adori, i mantinc que també se'l pot adorar de més ganàpia. El seu humor, la seva ironia i la seva manera de descriure els fets el fan un contista de primera. En aquest volum explora també les cançons que els personatges s'inventen al moment, per descriure una situació concreta, amb tota naturalitat. Pura màgia pels quatre costats. Naturalment, se li perdonen les llacunes argumentals, el problema de llegir-lo de gran!

Aquest llibre no estaria al nivell de 'Charlie i la fàbrica de xocolata', però he de dir que he gaudit molt llegint-lo també, i que l'idioma no és cap problema per entendre'l bé. A destacar la manera com es burxen el Centpeus i el Cuc de Terra, els seus diàlegs són molt divertits i dels millors moments de la història. La imaginació de Dahl és notable, però tot i això hi ha algunes parts que no m'han acabat de fer el pes, necessàries per omplir l'argument durant el llarg trajecte que farà el préssec, però que m'han semblat una mica... inconnexes? No sabria com dir-ho, fora de context. Tret d'això, una història divertida, molt distreta i entranyable, res que no sabés ja de Roald Dahl!

Puntuació: @@@

divendres, 25 de març de 2016

Sota l'asfalt

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2015
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

Avui és nit de metro. El Marçal està completament decidit a trobar el seu pare, que va marxar fa vuit anys, però ell el trobarà, sens dubte. Deixa a casa la seva mare  el seu repel·lent germà, i s'introdueix al món desconegut que hi ha sota l'asfalt. El seu pare ja li va explicar moltes coses que hi passen allà sota, és per això que el van acomiadar de TMB i que el van eliminar del mapa. Avui és el dia de retrobar-lo. I no hi anirà sol, encara que no tenia pensat que ningú l'hi acompanyés, però una trobada casual amb un antic company d'institut, l'Abel, farà que s'acabi integrant en el seu grupet i que acabi descobrint un món totalment desconegut pels que viuen a fora. Una visió totalment diferent i inquietant de la que tenim del transport subterrani de la ciutat, i un subsol ple de túnels, passadissos, habitants i trens fantasma. En Marçal, molt segur d'ell mateix en un principi, descobrirà que en realitat no sap res de res del que hi passa sota els nostres peus.

Aquest és potser el llibre més fluix dels que li he llegit a l'autor, però no per això manté algunes de les virtuts que em fan considerar-lo un dels millors escriptors que tenim aquí casa en l'actualitat. Està escrit amb un estil diferent, molt més a raig, cosa que em fa pensar en que podria ser una obra més primerenca, apareguda després de dues històries molt més treballades i sòlides com 'Herències col·laterals' o 'Si quan et donen per mort un dia tornes'. La seva qualitat literària és indubtable, juga igualment bé amb les paraules i està ben documentat, basat en llegendes urbanes sobre el metro i en el funcionament real de la xarxa, però la seva consistència no es deixa veure fins la part final del llibre. Tot el relat inicial, tot i que absorbent i intrigant, és un espiral frenètic que deriva en un conjunt de situacions que freguen l'esperpent i en algun cas el mal gust, aquell que et fa arrufar el nas en algunes ocasions i pensar que alguna cosa falla. No és, però, un llibre que deixes per desagradable. I a més val la pena llegir-lo fins el final, moment en que t'hi tornes a congraciar.

La meva fe en Llort segueix intacta, i això vol dir que no és un mal llibre, però diria que no està al nivell dels altres. Tinc dificultats en valorar-lo perquè en algunes parts m'ha agradat molt més que en altres, però cal puntuar-lo en conjunt. És una bona opció de lectura pels que gaudeixen l'autor, però poc recomanable per aquells que s'angoixen pensant en allò que hi ha amagat sota terra, als qui no els agrada la foscor i la intriga una mica asfixiant. Mentre esperem una entrega millor, aquesta tampoc decebrà.

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 17 de març de 2016

Quaderns

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Sempre es diu que en un poble petit tothom es coneix i la tafaneria fa que tot se sàpiga. Però no té per què ser veritat si ets prou discret i saps com fer-ho, i qui t'hi pot ajudar. Dues nenes petites han desaparegut i no apareixen per enlloc. Havien anat a casa la Sara, una escriptora agorafòbica que fa vida tancada a casa seva. Quan finalment les nenes apareixen, mortes de por i tancades en un armari de l'escriptora, la que ha desaparegut és precisament la Sara. Què hi tenen a veure un Casanova de províncies, un metge a qui se li han mort les dues esposes que ha tingut, una hostalera russa i un mosso d'esquadra fora de servei que viu torturat pel rebuig d'un vell amic de la infantesa? Ens trobem davant una complicada trama que no serà gens fàcil de resoldre per part dels policies locals i els amics i família de la desapareguda. Potser l'han apartat del mapa perquè coneixia l'existència d'uns quaderns on les nenes anotaven totes les seves investigacions sobre la gent del poble?   

La Ramona Solé no necessita presentacions per aquests verals, encara que potser és més coneguda com a Jomateixa. De moment. Per això, i perquè el seu blog és d'obligada lectura per mi, era tot un repte llegir i ressenyar la seva primera novel·la, i em consta que a ella li feia una mica de por que ho fes. Diuen que sempre es parla bé dels amics, i reconec que li tinc molt afecte, però em vaig prometre no fer cap concessió en aquest sentit i potser encara sóc més exigent amb els coneguts i amb les ressenyes que em demanen fer.

Dit això, i abans que li agafi un infart, anem al llibre. He de dir que, per sort, i per tranquil·litat meva, per més exigent que sigui, aquest 'Quaderns' és un bon llibre. La Ramona té una manera d'escriure que atrapa i la història que s'ha empescat és complexa i ambiciosa, especialment per una primera novel·la. Potser per això algunes trames són una mica embolicades i és senzill perdre's momentàniament, però aviat es reprèn el fil. A aquest fet hi contribueixen dos factors: una gran quantitat de noms (sense cognoms) i parentius que costen de lligar (en algun moment m'ha semblat que aquell que esmentava no era el que tocava), i els freqüents salts enrere per posar en context alguna cosa que ja ha passat. Tot i això, la història es llegeix ràpidament i amb interès creixent, que va de menys a més. Esperava potser una mica més protagonisme dels quaderns que donen nom al títol, penso que passen una mica desapercebuts.

Tenia tantes ganes de llegir aquest llibre que el més fàcil era que em decebés, però res més lluny, m'ha sorprès molt gratament l'ofici de la Ramona, que es nota que és una lectora voraç. El llibre té marge de millora, és clar, però això és bo. En destaco la imaginació per explicar les històries personals dels personatges, m'han agradat gairebé més que la part d'investigació, cosa estranya en mi. És un llibre força transversal, i permet intuir que l'autora pot explorar altres gèneres també. Potser alguns la llegireu només perquè és ella. Però és un llibre que mereix una oportunitat, i esperem que la tingui també fora dels cercles més propers de la Ramona. Molt bona estrena. Sens dubte espero noves entregues. I ja no la llegiré com a companya blogaire, sinó com a l'escriptora Ramona Solé.

Puntuació: @@@