dimarts, 7 de maig de 2019

Una història negra

Autora: Antonella Latanzi
Editorial, any: La Campana, 2018
Títol original, idioma, any: Una storia nera, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

La Carla i en Vito s'han separat. Però la separació física no esborra els lligams emocionals de tota una vida junts, per més que en Vito la pegués i l'amenacés contínuament. A més, tenen tres fills en comú, la Rosa i en Nicola, ja grans, i la petita Mara. És precisament per l'aniversari de la menuda que la família es torna a reunir. Però un cop acabada la festa, en Vito es queda una estona amb la Carla i els seus fills grans marxen una mica preocupats. Els dies posteriors es descobrirà que en Vito ha desaparegut, cosa no estranya del tot, però amb el pas de les setmanes la preocupació de la família va en augment. Acabarà apareixent el seu cadàver i caldrà discernir què ha passat. No caldrà buscar massa sospitosos, de seguida la Carla confessa. Però les històries no sempre són el que semblen. Aquesta és ben negra, però els matisos seran els que decidiran si la Carla és culpable o no.

El llibre compta amb tres parts. La primera ens posa en situació i ens presenta la família, originària del sud d'Itàlia tot i que els protagonistes viuen a Roma. És una família dura i xapada a l'antiga, de la Itàlia més profunda. A la segona part hi ha el judici de la Carla, que despertarà l'interès dels mitjans de comunicació. I a la darrera ens acabarem de decidir sobre si la Carla és un monstre o una santa.  El ritme del text és força lent i pesant, com les caloroses tardes d'estiu que descriu. És força reflexiu i ens presenta la trama des de diversos angles i des del pensament de diversos personatges. Hi ha investigació policial i interrogatoris, i aconsegueix atrapar perquè tot i que la Carla ha confessat, hi ha coses que fallen. Tampoc se'ns explica tot de manera lineal, anirem fent salts en el temps per entendre com s'ha arribat al punt que s'ha arribat. Això fa que calgui posar una mica d'atenció a la lectura.

El classifico en el gènere d'intriga perquè té misteris per resoldre, però no seria ben bé una novel·la negra o criminal. Es deixa llegir i és prou interessant, però aquest ritme lent que deia fa que costi de llegir amb agilitat. Tot té una pesantor i un caire de tragèdia que costa una mica també. Probablement mostra de manera fidedigna la manera de pensar i actuar de les zones més conservadores del sud d'Itàlia, se li ha de reconèixer el mèrit, però no són unes maneres que a mi m'atreguin gaire. El seu punt fort és posar-nos un dilema sobre la taula durant bona part del llibre, no sabem ben bé què hem de pensar de la Carla i diversos fets ens aniran fent canviar d'idea. Un llibre que no està malament, però tampoc tirarem coets.

Impressió general: @@ i mitja

diumenge, 21 d’abril de 2019

Tots els símbols de la por

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2019
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 331
Llegit en: Català

ATENCIÓ, CONTÉ SPOILERS!

Han passat uns dos anys des que en Wilbur va desaparèixer, molts el donen per mort, però no està disposat a deixar-se atrapar tan fàcilment. En aquest temps ha après molt sobre les seves capacitats, el seu cos pot regenerar-se, no pateix malalties i els seus sentits funcionen a un rendiment fora del comú. Queda clar que és una mena de súper home, però per què? D'on ha sortit? Qui l'ha fet així? ARS Corp té totes les respostes i en Wilbur les aconseguirà, amb l'ajuda dels Guardians, que són una mica frikis, però que li són de molta utilitat. Però els recursos d'ARS són il·limitats i no dubtaran en posar a prova el seu enginy i les seves febleses. I si en té alguna, aquesta és l'Abigail, la noia més popular de l'institut que va resultar ser tota una guerrera. Quan ARS Corp amenaça la seva integritat per tal d'atreure en Wilbur i capturar-lo, ell no pot fer més que picar l'ham, però sabent-ho, plantarà cara. El retrobament entre els dos està servit, però a partir d'ara la seva vida serà molt diferent de com havia estat.

La segona part de 'Fills de la Setena Onada' és, de principi a fi, una pel·lícula d'acció. No és gens difícil imaginar-se les imatges que descriu el llibre, gairebé sembla un guió cinematogràfic! Això el fa molt diferent a la primera part, que també podria ser una pel·li, però d'adolescents. Aquí ens posem més seriosos. Tot el que només s'intuïa a 'Fills...' ara se'ns exposa amb molta claredat, els elements científics i tecnològics construeixen l'argument i són portats fins als límits de l'ètica, com si l'autor hagués convertit en novel·la el seu 'Jugar a ser Déus', cosa que, dit de passada, li vaig recomanar molt que fes en el seu dia. Un ritme alt, persecucions, batusses, ciència i megalòmans enfollits. Personatges que han evolucionat, sacrificis, amistat, amor, sexe i feromones. Un munt d'ingredients ben lligats que fan una trama absorbent i intrigant. Sense sortir de l'estil juvenil, aquesta segona part és molt més adulta i, als meus ulls, és clar, molt més interessat que la primera.

Amb aquest llibre Salvador Macip recupera els trets que, al meu entendre, més el caracteritzen. Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti! M'ho he passat molt bé llegint-lo i ha aconseguit revertir la sensació de la primera part, que em va semblar que dedicava massa espai a descriure el món adolescent a un institut americà. Aquí ja anem de cara a barraca i m'ha atrapat molt més. El final queda una mica obert, qui sap si aquesta història es pot reprendre i tot. És una bona opció per a joves lectors, que tinguin paciència amb la primera part perquè la segona no els decebrà segur. Potser hi ajuda tenir nocions de genètica i evolució, però no cal ser graduat en aquestes disciplines per gaudir-ne!

Impressió general: @@@@

dissabte, 6 d’abril de 2019

L'Ocell de Foc

Autor: Emili Teixidor
Editorial, any: Cruïlla, 2002 (34a edició, original del 1972)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 172
Llegit en: Català

La companyia ha deixat enrere Peguera i s'encamina als castells de Rocabruna i Rocablanca per seguir fent el seu espectacle de varietats i cantar les cançons joglaresques per lloar l'infant rei Jaume I. El Cec de Cabrera i l'Ocell de Foc, que li fa de pigall, van davant. A certa distància, els segueixen la Soldadera, el Cavaller Salvatge amb el seu os i... on és l'Escarnidor d'Ocells? La seva desaparició no augura res de bo i, efectivament, poc temps després senten que s'acosten cavalls. Segur que són els homes del vescomte de Peguera, el molt bandit ve a recuperar tot allò que els ha donat, un cop ja ningú no el veu. Però a l'Ocell de Foc no el poden atrapar. És massa valuós. El Cec l'insta a fugir, a trobar el seu camí i que no es deixi atrapar. Vigila Ocell, perquè tothom et buscarà, no ets un simple infant orfe amb vocació de joglar. Però qui ets?

Fa ja 5 any que va morir Emili Teixidor i la xarxa es va omplir de ressenyes dels seus llibres. En aquell moment jo també en vaig adquirir perquè no el llegia des de petit, amb la idea d'homenatjar-lo, però no ha estat fins enguany que m'he decidit a treure la pols a les seves obres, ja a principi d'any aquesta és una de les lectures que em vaig imposar, senzillament perquè ja era hora. L'Ocell de Foc és un clàssic de la literatura juvenil del nostre país, no per casualitat l'exemplar que tinc, de segona mà d'un tal Kevin que feia 4t d'ESO, és una 34a edició. Ambientat a inicis del segle XIII, ens porta al període en que Jaume I era massa jove per governar i tenia tant partidaris com detractors.  En aquest context, el nostre protagonista va d'incògnit amb una companyia ambulant per amagar-se, ni ell mateix sap qui és, però acabarà tenint un paper entre els partidaris del Conqueridor. Un llibre ple de misteris que barreja ficció i realitat i que compta amb poemes especialment escrits per Miquel Martí i Pol i Jaume Vidal i Alcover, i amb les il·lustracions de Victòria Tubau.

A aquest llibre cal reconèixer-li que té cura dels joves lectors, exposa una història seriosa que no edulcora les penúries que passa al protagonista, amb tocs d'humor, sap mantenir el pols narratiu i el misteri i també defineix i explica el marc històric. Però m'agafa gran i en un moment de poca concentració i he de reconèixer que m'ha costat seguir-lo. Poc valor té la meva impressió actual davant d'aquesta obra que seguirà de capçalera per molts estudiants durant molt temps, imagino, i de manera ben merescuda. Encara reposa a la lleixa un dels títols per a adults més famosos de l'autor i espero que no tornin a passar 5 anys fins que li torni a tocar tanda.

Impressió general: @@

divendres, 29 de març de 2019

Els homes m'expliquen coses

Autora: Rebecca Solnit
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Men Explain Things to Me, anglès, 2014
Gènere: Assaig
Traductora: Marina Espasa
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català

En una festa a la que no tenia massa ganes d'assistir, la Rebecca Solnit parla amb l'amfitrió que, sabent que és escriptora, li descriu un llibre molt interessant que suposadament ha llegit. Després d'una estona de lloar-lo, s'adonen que el llibre del qual està parlant pertany, precisament, a la Rebecca Solnit. L'amfitrió s'enduu una bona sorpresa, en realitat ni tan sols havia llegit el llibre. Amb aquesta anècdota comença aquest assaig feminista al qual s'atribueix la creació del concepte 'mansplaining' (tot i que la mateixa autora desmenteix ser-ne la creadora), és a dir, la tendència que tenen els homes a explicar coses a les dones amb condescendència i superioritat. Però aquest llibre no es queda només aquí, posa sobre la taula diversos temes habituals del feminisme, com la violència masclista, la invisibilitat de la dona en tot allò que és públic i l'anul·lació de les dones per part de les seves parelles, sempre aportant una perspectiva històrica i ben documentada.

De tant en tant m'agrada llegir assaig feminita per tal d'aprendre una mica sobre el tema i mirar de fer les coses millor. Aquest llibre és una mica més complex que d'altres que he llegit, no només parla de feminisme, també parla de nivell sociocultural, d'economia i dels poders. Amb aquests temes demostra les barreres que es troben les dones en el món que vivim, sense caure en victimismes, perquè intenta exposar les dades de manera esperançadora, malgrat que són devastadores. El llenguatge és complex i demostra un nivell cultural per sobre del que m'entra amb facilitat, però pel que fa a exposició dels temes resulta molt interessant i demostratiu. Sí que hi ha un capítol sencer sobre l'escriptora Virginia Woolf, molt admirada per Solnit, que sembla desconnectat de la resta i que, si sóc sincer, no he entès gens. Aquí l'atenció pot patir un daltabaix i perdre completament el fil. Després, però, remunta parlant de credibilitat i de la valentia de les feministes a les xarxes.

Per llegir aquesta mena de llibres cal estar interessat en els temes que tracten, però definitivament no cal ser dona per llegir-los. De fet, seria bo que molts homes el llegissin per abraçar la causa, conèixer els problemes sempre és l'inici per poder posar-hi remei. Fa de mal recomanar, és clar, tant pels lectors no habituats a l'assaig, com si el comparem amb altres llibres de la mateixa temàtica, però a poc interessats que estigueu en la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones, escoltar, informar-se i no sentir-se atacat perquè ens posen davant d'un mirall són bons camins, i acompanyar-ho de lectures com aquesta no farà mai nosa. I per les lectores, doncs bé, segurament no us explicaran coses que no sapigueu ja, però us pot ajudar a aclarir alguns conceptes i a refermar les vostres conviccions, que tampoc fa nosa.

Impressió general: @@ i mitja 

dissabte, 23 de març de 2019

Els finals no arriben mai de sobte

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Enciclopèdia, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

Quan diem que la vida et pot canviar en un segon, no hi ha millor exemple per explicar-ho que l'atemptat a les Torres Bessones de Nova York de l'11 de setembre de 2001. Aquell esdeveniment va canviar la història, però també va canviar la vida de la gent que el va viure i patir en directe. La Sandra i el Guillem van anar a Nova York a llaurar-se un futur millor. Poc després els va seguir un amic, en Roger, que feineja buscant-se a ell mateix. A més, el pare d'en Guillem, en Josep Maria, hi ha anat a passar uns dies. Poc es podien pensar, quan es lleven a primera hora, que la vida els canviarà tant. No és només la por, el desconcert. És també una força que els remou per dins i els fa replantejar la seva realitat, la seva aventura, les seves certeses. L'atemptat va sacsejar la ciutat que mai no dorm. Però encara va sacsejar més la vida dels protagonistes d'aquesta història.

Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual, explica les vivències d'uns personatges que pateixen en primera persona els atemptats de Nova York. Però aquest és només l'escenari que ho capgirarà tot. Com si d'un vesper es tractes, el terratrèmol que provoca l'atemptat farà sortir tots els dimonis de dins. És un llibre introspectiu ja que l'autor va viure aquells moments, mira d'exposar amb paraules tots els sentiments i sensacions que allò va despertar, però els personatges són de ficció. I com a personatges de ficció, alguns ens agradaran més que altres i entendrem més o menys com actuen. Hi ha dos narradors diferents en primera persona i també capítols en tercera. I d'entre els narradors, un escriu pràcticament en forma de diari. El llenguatge, en alguns casos, és una mica carregat i florit, amb massa metàfores, però en general és una escriptura planera. Això sí, trobarem un text molt reflexiu i introspectiu, com deia. 

Em va costar una mica acostumar-me a aquest estil més madur de l'autor, però mica en mica vas entenent què et vol transmetre i vas coneixent els personatges. Penalitza haver llegit tants altres llibres seus, amb aquest surts de la 'zona de confort'. Les descripcions dels fets del setembre de 2001 a Nova York són un marc incomparable per la història de fons, si no fos que és molt novel·lat, bona part del llibre es podria classificar com a no-ficció. Més enllà d'això, els personatges són humans i tenen problemes i preocupacions humanes, relacions difícils i visions de la vida que porten a discussions i a diferències. Això és el que es pot trobar en aquest volum que és el primer d'un nou cicle en la bibliografia de l'autor. Quan surtin el següents els llegiré, és clar, i m'hauré d'acostumar a aquesta nova faceta seva. Aviat, però, toca devorar un altre dels seus blokbusters. Atents a les vostres pantalles.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 16 de març de 2019

Claus i Lucas

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: Le grand cahier, La preuve, Le troisième mensonge, 1986-91
Gènere: Narrativa
Traductor: Sergi Pàmies
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Les guerres ho trenquen tot. La Ciutat Gran ja no és segura, així que la mare d'en Claus i en Lucas els porta a la Ciutat Petita amb la seva àvia fins que passi el conflicte. Els dos germans bessons, de molt poca edat, es queden amb la vella harpia que ni els vol ni està disposada a tenir-ne cura. Ja a la seva tendra edat hauran d'aprendre a espavilar-se i demostraran una gran capacitat d'adaptació. Es convertiran en dos supervivents davant de totes les atrocitats que els tocarà viure, sempre junts, units com un de sol. Els dos escriuran una història dura i despietada que no deixarà indiferent a ningú. Però potser aquesta història no és com se'ns explica. Potser les coses no van passar exactament així. Potser algú té molta imaginació.

Aquest volum inclou tota una trilogia i per això està formada per tres parts molt diferenciades. A la primera, amb capítols molt curs, gairebé sempre de dues pàgines, en Claus i en Lucas expliquen en primera persona del plural la seva lluita per la supervivència en un món hostil i sense pietat. Unes ciutats sense nom i una guerra que no sabem ben bé quina és. No se'ns estalvia cap detall i probablement és la part més impactant del llibre. Molt sovint penses 'que bèstia'. A partir de la segona part ja no parlen en plural, però millor no explicar massa per no fer spoilers. Només dir que val la pena seguir llegint perquè res és el que sembla inicialment. Per les grans diferències formals de les tres parts sembla gairebé un exercici literari, però en tot cas és un exercici d'altíssima qualitat. Una escriptura magnètica i un ritme molt alt que aconsegueix amb diàlegs constants que fan que les pàgines volin. Difícilment es poden consumir 400 pàgines de text amb tanta velocitat i, a més, amb els ulls com plats.

Només coneixia aquesta autora d'oïda i no sé si m'hauria decidit a llegir-la, de vegades cal una petita empenta i, per sort, aquest cop la vaig tenir. Un gran encert que Amsterdam hagi decidit recuperar aquest títol, m'ha permès descobrir una gran escriptora que trenca esquemes i que tornaré a llegir segur. No és uns llibre per a tots els públics, especialment la primera part. La manca de sentiments dels nens i la indiferència que mostren davant de tot i tothom descriu algunes situacions no aptes per a cors sensibles. Però es tracta indubtablement d'un gran llibre, dur, punyent, però també sorprenent i fantàsticament escrit.

Impressió general: @@@@

diumenge, 10 de març de 2019

The man in the high castle

Autor: Philip K. Dick
Editorial, any: Penguin Books, 2014 (original de 1962)
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 249
Llegit en: Anglès

I si la història no fos com la coneixem? I si els aliats no haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial? Això planteja aquest llibre de Philip K. Dick que recentment ha tingut la seva versió en forma de sèrie televisiva. Un món dividit entre els alemanys i els japonesos, que a més han aconseguit estendre's a altres planetes. Però l'acció es desenvolupa en uns Estats Units dividits entre nazis i nipons, i en el que els natius americans són ciutadans de segona, pur folklore. Naturalment, els jueus segueixen perseguits. En aquest escenari, i en la franja dels Estats Units que és terra de ningú, un escriptor desafia els poders establerts amb una novel·la que descriu la realitat com si els aliats haguessin guanyat la guerra. Quina pensada més estranya. Però això sol farà trontollar les bases del nou sistema.

Aquest llibre va caure a les meves mans per sorpresa i em va encuriosir. Me'l van deixar en anglès i inicialment em va semblar bé, però a la llarga vaig comprovar que va ser un error. Philip K. Dick és difícil fins i tot en una llengua pròpia, així que llegir-lo en anglès m'ha suposat un gran esforç i perdre'm bona part de l'argument. La premissa és interessant i atractiva, però no sabria dir si en aquest llibre està ben resolta. Hi ha salts d'escenari i de personatges força sovint, cosa que no contribueix a seguir el fil. M'ha semblat tot força embolicat i carregós de llegir, segurament perquè no tinc prou nivell d'anglès, però no m'ha semblat una trama fluïda i fàcil de llegir.

No he vist la sèrie que han fet a partir del llibre, que diuen que està força bé, però no m'han quedat gens de ganes de llegir-la. Segurament no li faig justícia, però deixant de banda l'idioma, que segur que li ha fet perdre molts punts, he d'assumir que aquest autor no està fet per mi, malgrat que és ja el tercer llibre que li llegeixo. Li poso mala nota perquè m'ha costat horrors acabar-lo, fins el punt de deixar-me d'interessar completament, però la premissa em segueix semblant interessant i m'agradaria parlar-ne amb algú que sí que n'hagi gaudit, no m'atreveixo a desrecomanar la seva lectura de manera categòrica. Una pena.

Impressió general: @

dijous, 7 de març de 2019

Adreça desconeguda

Autora: Kressmann Taylor
Editorial, any: La Magrada, 2018, 10a edició (primera edició al 2000)
Títol original, idioma, any: Address Unknown, anglès, 1938
Gènere: Narrativa, novel·la epistolar
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 76
Llegit en: Català

Martin Shulse decideix tornar a Alemanya des de Califòrnia i deixa enrere el seu amic i soci Max Eisenstein, un jueu nord-americà. La seva relació però, no queda oblidada. Els dos s'escriuen cartes plenes d'enyorança a banda de parlar del negoci que tenen en comú, una galeria d'art. A Alemanya la situació no és fàcil, però l'ascens d'un nom, el d'Adolf Hitler, promet canvis, incerts de moment, però segur que hi haurà canvis. En Martin transmet aquests dubtes al seu amic, però aviat les seves cartes prenen un to molt diferent de les inicials. Sembla que en Martin ha abraçat el nazisme i no vol saber res del seu amic jueu. En Max no s'ho pot creure, com pot ser que el seu amic, el seu germà, renegui així d'ell? La correspondència serà cada cop més escassa i més horrible. Amb Hitler al poder, efectivament, Alemanya va  canviar. Aquests dos amics ho van patir molt.

Novel·la epistolar molt curta, però intensa, que ens mostra la correspondència entre dos amics, i a través d'ella l'escalada de la ideologia nazi a l'Alemanya d'abans de la Segona Guerra Mundial. Al llarg de les pàgines el to dels missatges d'en Martin Shulse es va endurint, ja no és la mateixa persona. La incògnita és saber si el canvi és real o només mira d'esquivar la censura. Les cartes estan redactades de manera molt plana i entenedora, amb una escriptura notable. Donada la seva brevetat, és un llibre que es pot llegir d'una tirada en una tarda, precisament poder llegir tota l'evolució sense aturar-se causa l'efecte desitjat per l'autora.

Aquesta és una lectura que es queda curta, voldries més, necessites saber més, però és intensa i impactant. Probablement l'impacte es perdria si tingués gaires més explicacions, però igualment 76 pàgines són molt poques. Qualsevol persona mínimament interessada en aquest període històric pot gaudir-lo. Bé, gaudir-lo no seria la paraula, perquè és més aviat una puntada de peu al baix ventre, i per això un magnífic testimoni del que va significar la censura, la repressió del nazisme. Molt recomanable, és difícil que deixi indiferent, però en tot cas, si el llegiu tampoc us traurà gaire temps.

Impressió general: @@@

dissabte, 2 de març de 2019

9 anys de d'embussos lectors

Si avui ja és 2 de març és que he arribat tard a celebrar l'aniversari del blog, que ja és el novè, que per ser el meu blog secundari, no està gens malament. Aquest cop sí que volia fer post en el dia assenyalat, però les hores m'han fugit i m'ha estat impossible posar-me davant de l'ordinador. Pel que mai serà tard, ni mai serà prou, és per agrair-vos que seguiu aquí comentant i compartint les vostres lectures amb mi. Com sempre, el meu agraïment més sincer.

Si darrerament he publicat tan poc, però, no és per manca de temps, sinó per culpa del que habitualment alimenta aquest blog: els llibres. No és cap secret que hi ha llibres que se'ns creuen i no hi ha manera d'avançar. Com que sóc tossut, no vull deixar cap llibre a la meitat, així que m'esforço en acabar-los i se m'allaaarguen, se m'allaaaaarguen. I quan això passa em poso nerviós perquè se m'eternitzen i els començo a agafar mania. Aquest cop no m'ha passat amb un sol llibre, sinó amb dos de consecutius, cosa que ha engegat a rodar tota la planificació lectora del mes. Em va passar amb 'Un vespre al paradís' de la Lucia Berlin i m'està passant amb 'The man in the high castle' de Philip K. Dick, que serà una propera ressenya (no gaire bona, com podeu imaginar). Tant m'he enrocat que he decidit fer una pausa a falta de 30 pàgines pel final per llegir un llibret curt que em permeti recuperar sensacions lectores.

No m'agrada gens quedar-me encallat en un llibre i tenir sensació de no estar llegint. He de dir, per tranquil·litat de tothom, que al llit en tinc un de molt més llarg que va fent i que és molt més interessant, on vas a parar. Sort d'aquest que m'alegra una estona la lectura, però aquesta estona dura el que duro jo despert. Teniu algun de llibre d'aquests que us generen un embús i que sembla que no s'hagi d'acabar mai? Potser els oblidem ràpidament en acabar-los o abandonar-los, però si quan parlo d'això us ve algun títol al cap, si us plau, compartiu-lo perquè no el llegim els altres.