dimecres, 21 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Perdre la persona que estimes en un accident és una de les coses més dures que li pot passar a algú. Imagineu-vos com deu ser perdre-la dos cops. En Mauro acaba de perdre la vida. Marxava de casa amb el seu cotxe però no ha arribat a destinació. Es dóna el cas, però, que just abans de marxar havia comunicat a la Paula que la seva relació s'havia acabat, que hi havia una altra persona i que ja tenia decidit acabar amb tots aquells anys de convivència. En molt poc temps la Paula rep dos cops dels que li costarà molt recuperar-se. La mort no és una cosa que es pugui amagar, però la decisió d'en Mauro la coneixerà molt poca gent i turmentarà la nostra protagonista gairebé tant com la seva absència. Comença el procés de dol de la Paula, de qui coneixerem fins els pensaments més íntims i tots els detalls dels seus sentiments. Un camí de superació que no serà fàcil i que remourà tots els aspectes de la seva vida, però que tindrem el privilegi de compartir com si de la nostra amiga més íntima es tractés.

Aquesta és una història escrita en primera persona i de manera tan gràfica i explícita que és impossible no imaginar-se la Marta Orriols interpretant el paper de Paula. Al final de molts capítols, a més, es reserva un espai per dirigir-se a en Mauro, com si li expliqués a ell directament el que li està passant pel cap en aquell moment. És fàcil pensar que 'Aprendre a parlar amb les plantes' és un llibre trist i depriment, parla de la mort i del dol, parla de pèrdues i de reconstruir-se. Però ens equivocarem si el descartem perquè no ens ve de gust llegir una història lacrimògena. Aquest llibre és tendresa, és poesia, són sentiments en carn viva. Cada situació, cada esdeveniment i cada estat mental de la protagonista són els naturals, els lògics en les seves circumstàncies. És humana, sensible però forta alhora, lluitadora sense tenir la sensació d'estar lluitant. I la Marta Orriols ens ho explica amb una senzillesa, però al mateix temps amb una complexitat d'estil que ens atrapa en la teranyina de la història i no podrem sortir. Però no hi ha perill de ser devorats per cap aranya, els que devorarem serem nosaltres: un llibre amb una escriptura exquisida i molt treballada que no ens deixarà marxar.

Tenia ganes de llegir aquest llibre després de la bona impressió de l''Anatomia de les distàncies curtes', però em vaig enfadar una mica amb Periscopi perquè veia que li estaven fent molta propaganda i en canvi 'Canteu, esperits, canteu' de la Jesmyn Ward, que a mi m'havia agradat, passava una mica desapercebut. Això me'l feia agafar amb suspicàcia, però aviat se'm va passar la 'tonteria'. M'ha agradat molt, m'encanta la manera que té la Marta Orriols de descriure les situacions, me les fa sentir molt properes i versemblants. És un llibre que parla de coses tristes, però no és trist. És tendre i és profundament humà. Vénen unes ganes d'abraçar la Paula... L'autora passa la prova de la novel·la, que és el que li reclamava en llegir-li els relats, no fa altra cosa que callar-me la boca contínuament. No només la passa, ho fa amb nota altíssima. És un llibre molt recomanable, però convé llegir-lo en el moment apropiat, quan no estem patint del mateix mal que la protagonista o d'algun similar. La Marta Orriols s'ha guanyat un lector fidel, però també ha generat una gran expectativa pels seus propers treballs. Sort que ja he après a no dubtar d'ella.

Impressió general: @@@@

dimecres, 14 de novembre de 2018

Fills de la Setena Onada

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2018
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 286
Llegit en: Català

La vida a Brawnytown és d'allò més monòtona i estereotipada, malgrat que ja entrem en el segon terç del segle XXI. A l'institut les animadores surten amb els jugadors de futbol americà i aquests es dediquen a intimidar els 'empollons', que intenten passar desapercebuts. Però les coses estan a punt de canviar. L'Abigail és una de les noies més maques de l'escola, però vol deixar de ser el florer que acompanya el Linebacker estrella. Vol una vida normal, sense ser el centre d'atenció de tots els seus companys. Es fixa en en Wilbur, un xaval a qui paga perquè li faci els treballs i que aparentment és completament anodí. Però quan a en Wilbur se li comencen a aparèixer encaputxats vestits de negre per passar-li missatges xifrats en sobres ja es veu que no és una personeta qualsevol. Ni ell ni els seus amics saben de què va la pel·lícula, però en Wilbur no és qui es pensen que és, ni com es pensen que és. És especial. 

Després de molts llibres compartits, Salvador Macip torna a escriure en solitari una mini-saga que constarà de dos volums. Aquest és el primer dels dos i posa les bases pel que serà, sens dubte, una segona part molt més fantàstica i atrevida. El llibre és un crossover d'intriga encarat a un públic jove. Els protagonistes tenen 17 anys i bona part de la història narra les interaccions entre protagonistes a l'entorn de l'institut. La trama es va complicant i cada cop apareixen més elements per arribar al nus de la qüestió, però potser inverteix massa temps a descriure el món adolescent dels protagonistes. Sempre des de la perspectiva del lector adult, és clar. El que es pot intuir del passat d'en Wilbur és prou intrigant i té un rerefons científic, és aquí on aconsegueix captar més l'interès. Alguns elements són una mica confusos, però confio que quedaran ben lligats a la segona part. Una crítica que faria és la vessant futurista del llibre. L'acció se situa uns 15-20 anys en el futur, no és massa, però al ritme que avança la tecnologia m'hauria esperat que els canvis es notessin en tots els aspectes de la societat i només es perceben en casos concrets. 

El final de 'Fills de la Setena Onada' deixa més interrogants que respostes, ja apunta a que la vida d'en Wilbur està a punt de fer el tomb definitiu. Haurem d'esperar fins a Sant Jordi per conèixer el desenllaç d'aquesta història d'intriga futurista que introdueix alguns elements interessants, però que no ens deixa veure, de moment, per on acaben d'anar els trets. La part de les relacions personals del protagonista sí que són més tòpiques i previsibles, personalment m'interessen menys. Però la història de fons s'ho val i evidentment la completaré amb el segon volum. D'ell espero que la càrrega científica i d'intriga guanyi a la part més juvenil. Em sembla que a en Wilbur ja se li ha acabat la innocència. 

Impressió general: @@@ generoses

divendres, 9 de novembre de 2018

Canteu, esperits, canteu

Autora: Jesmyn Ward
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Sing, Unburied, Sing, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 301
Llegit en: Català
Premis: National Book Award 2017

El pare és a la presó. La mare sovint no hi és tota i a més veu el seu germà mort quan va col·locada. L'àvia té càncer i no li queda massa temps de vida. L'avi s'ha de carregar la majoria de responsabilitats de la casa. La Kayla, la germaneta petita, no té cap figura paterna que tingui cura d'ella, només en Jojo, un pre-adolescent que porta el pes de totes les desgràcies de la família a l'esquena. Pot ser pitjor la seva situació? I tant: és un nen mestís, fill de mare negra i pare blanc i viuen al sud dels Estats Units. Un dia qualsevol reben una trucada: en Michael, el pare, surt de la presó i li demana a la seva dona Leonie que el vagi a buscar. La dona, els seus dos fills i una amiga emprendran el viatge en cotxe cap a la presó de Parchman, on també havia estat tancat l'avi, a qui tothom anomena Pa. El viatge evidenciarà encara més el poc instint maternal de la Leonie, que només té ulls per en Michael. També revelarà a en Jojo alguns detalls de l'estada d'en Pa a Parchman, una història que només ell pot acabar d'explicar-li.

La veu d'aquesta història la posen en primera persona en Jojo i la Leonie, que es reparteixen els capítols alternativament amb només la participació d'un convidat sorpresa que en té alguns de propis. Tot i això, el fil narratiu és únic i l'anem teixint des de la perspectiva dels tres personatges, això sí, amb nombrosos records i flashbacks que ajuden a construir la trama i a entendre-ho tot. És una història de misèria, tant moral com física, en la que un acte salvatge pot amagar compassió però en canvi una mare pot no fer honor, en absolut, a aquest nom. Crua, difícil, però esquitxada d'humanitat per totes bandes. No estalvia explicar amb detall els problemes racials que fins i tot ara a l'actualitat hi ha en aquell territori. I ho fa amb una mirada clara, sense embuts però sense laments. Descriu una realitat que és, i tal com és. De postres també hi ha aportacions del més enllà, perquè ningú que no mor en pau se n'acaba d'anar mai.

Tinc la impressió que aquest llibre no ha tingut tanta difusió com altres títols d'aquesta editorial, que ja sabeu que em té el cor robat. Però em, sorprèn més que el boca-orella no hagi fet la seva feina. No és un llibre fàcil i requereix una lectura reposada i conscient, però definitivament mereix una oportunitat. En la meva opinió, admet menys matisos que altres obres sobre quin dels personatges aglutinarà més simpatia, però no hi ha bons ni dolents, només supervivents. Hi ha comportaments reprovables, bales perdudes, però tots tenen la seva vessant humana, i precisament per condició humana, per totes les vivències, no poden evitar ser com són. Un llibre interessant, ben aconseguit i ben fet. Com deia, mereix una oportunitat, i l'autora probablement més d'una.

Impressió general: @@@

diumenge, 28 d’octubre de 2018

La forma de l'aigua

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2010
Títol original, idioma, any: La forma dell'acqua, italià, 1994
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Riu
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Un conegut polític, líder del seu partit, mor en circumstàncies estranyes i en un lloc de baixa estofa que no el deixa en gaire bon lloc. Sembla que ha estat un atac de cor mentre practicava sexe amb una dona que ningú coneix, això convulsionarà la seva família i provocarà canvis necessaris dins del partit. Hi ha pressa per tancar el cas i passar pàgina, però el comissari Montalbano no està tan segur que hagi estat un simple atac de cor. Amb una mica d'insistència i dedicació descobrirà tota la trama que s'amaga rere la mort de Luparello i entendrà les conseqüències que se n'estan derivant. Si hi afegim la influència de la màfia, la corrupció, dones fatals i escombriaires que veuen una oportunitat per sortir de la misèria ja tenim un bon combinat per amanir l'estrena del carismàtic comissari Salvo Montalbano. 

Després de moltes recomanacions aquí a la xarxa m'he decidit a estrenar-me amb Camilleri. Volia començar pel principi, però em va costar trobar aquest títol en català i me'l vaig fer portar a la llibreria de referència. Me'l vaig quedar tot i les advertències de la llibretera, ja que es tracta d'una edició per gent amb visibilitat reduïda i té la lletra gegant, cosa que en dificulta una mica la lectura, paradoxalment. Tot i així és un llibre que es llegeix ràpid i una trama que avança amb facilitat. Camilleri retrata la societat siciliana en la que la corrupció i la picaresca són la normalitat i on Montalbano és el comissari bonàs que suposa l'excepció. Home carismàtic, divertit i enginyós que ja apunta maneres en aquesta primera aparició. Tot i així, la història és una mica embolicada i la quantitat de noms en italià que no paren d'aparèixer fan que et perdis, falten arbres genealògics aquí. El final no és ben bé com estem acostumats en les novel·les negres, però això és Sicília, amics meus!

El millor que puc dir d'aquesta obra és que no serà l'única que llegeixi de l'autor. Tinc intenció de donar-li més oportunitats perquè probablement amb una no es pot captar tot el que pot oferir. Cal acostumar-se a l'escenari, als personatges i a la seva manera de fer, i aquest llibre se m'ha quedat una mica curt i m'ha embolicat massa. Probablement no és la millor traducció que se'n podia fer, tampoc. Però hi insistiré perquè vull saber més de Montalbano, vull conèixer els altres elements del conjunt i vull anar-me fent meu aquest univers sicilià que segurament en alguns casos em repugni, però que no deixa de ser molt literari. Podria dir que la primera experiència Camilleri xep-xep, però s'ha guanyat el dret a noves oportunitats. Veurem si la propera em convenç més.

Impressió general: @@  

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Els llits dels altres

Autora: Anna Punsoda
Editorial, any: Amsterdam, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 142
Llegit en: Català
Premis: Roc Boronat 2018

Una dona desesperada li aboca tot a una vella coneguda que regenta una fonda prop de la masia on es va criar. La Claustre no es guardarà res al pap, anirà relatant els episodis més dolorosos de la seva vida, des que era una nena amb pocs anys fins a la dona de 30 que és ara, aquells que l'han marcada i que també l'han convertit en una supervivent. El camí no ha estat fàcil i no estalviarà cap detall: abusos, trastorns alimentaris, relacions tòxiques i tota mena d'experiències. Una vida que es va convertir en una espiral autodestructiva amb un inici més o menys clar, però amb un futur del tot incert. La Claustre segueix aquí i les ha passades de tots colors, però el simple fet de pensar en algun dels esdeveniments viscuts li obre les ferides i necessita pausa.

L'Anna Punsoda debuta amb aquesta novel·la en primera persona que té aparença d'autobiografia, però que fa desitjar que hagi viscut poques de les coses que explica. Amb una narrativa àgil i sense massa complicacions va saltant de capítol en capítol a moments concrets de la vida de la Claustre i no estalvia detalls. Parla de sexe desacomplexadament, descriu sensacions provocades per fets traumàtics i arriba a ser completament escatològica sense despentinar-se. És d'agrair llegir veus femenines que exposin la realitat amb tanta claredat, cruesa i amb molta valentia, malgrat que no sempre és fàcil llegir el que explica. No és un llibre agradable, ni hi trobarem tendresa i sí molta incomprensió i aïllament. Un cop de puny a la cara en tota regla. 

D'un llibre així és difícil dir si m'ha agradat o no. Li he trobat qualitats literàries i també algun defecte, com ara que no totes les desgràcies que li passen a la protagonista es tracten amb la mateixa profunditat, com si l'autora s'hagués recreat molt més en allò que li és més proper, encara que potser és just al contrari. Però que estigui ben fet no vol dir que agradi llegir el que explica, per més versemblant que sigui. Costa, s'ha de reconèixer, és dur i de vegades desagradable, senyal que hi ha bona feina, però la sensació lectora és la que és. En certa manera m'ha recordat a Permagel pel tipus d'història, però l'escriptura potser és una mica menys elaborada. Com amb l'Eva Baltasar, caldrà veure com l'autora es desenvolupa en altres registres per saber si compleix allò que apunta.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 20 d’octubre de 2018

La mort del comanador, llibre 1

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Kishidancho Goroshi (Killing Commendatore), japonès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català

A qui no li ha passat mai que la seva parella, un bon dia, i sense motiu aparent, li digui que ja no pot continuar vivint amb ell i que vol acabar la relació? Als protagonistes de Murakami, per descomptat, els passa cada dos per tres. Al nostre jove de 36 anys i sense nom li acaba de passar. Una mica desconcertat, decideix que serà ell que marxarà de casa i no es pensa discutir per les poques propietats que compartien. Només feia 6 anys que eren casats. Ell es dedica a pintar retrats de gent amb diners que els llueixen als seus despatxos, ha assolit cert renom perquè els retrats que fa són molt bons. Però decideix que ho deixa tot enrere i marxa de viatge pel Japó amb el seu vell cotxe, fins que al cap d'un temps el seu amic Masahiko li proposa fer de masover a la casa que el seu pare té a la muntanya i que ha hagut de deixar perquè està perdent les facultats mentals. El pare resulta que és un pintor molt conegut, així que el nostre heroi s'instal·la a casa seva buscant un lloc on estar-se i recuperar la inspiració. Allà hi viu sense sobresalts fins que coneix en Menshiki, un veí de la vall amb unes intencions poc clares. Això, i que comença a sentir un estrany i repetitiu soroll a les nits que fins i tot fa callar els insectes...

Aquest és el primer llibre del que promet ser una trilogia. 'La mort del comanador', en el llibre, és un quadre, però també és una escena de l'òpera Don Giovanni de Mozart. Diverses expressions artístiques es venen a trobar en aquesta obra, la pintura té molta rellevància en aquest cas, però la música mai es queda enrere, aquest cop es parla sobretot de clàssica més que de jazz. Murakami ens torna a obsequiar amb una història que no s'escapa gens de la seva línia, amb un protagonista solitari amb una feina peculiar, una relació amb les dones en la que el sexe hi juga un paper important i en la que no hi manquen elements misteriosos i sovint fantàstics. Fantasia i realitat es barregen sense que cap dels participants se n'estranyi massa. Aquesta naturalitat, aquesta parsimònia en exposar tots els esdeveniments, són marca de la casa. Això sí, no sé si és perquè ja hi estic acostumat o si és per voluntat de l'autor, però en aquest cas el protagonista m`ha semblat 'menys inadaptat'. No és tan estrafolari com altres cops. Tampoc la càrrega de fantasia és tan gran com en altres ocasions, tret d'alguns fets puntuals, es podria considerar una història molt més canònica i 'humana'. De moment.

Què voleu que us digui, si ressenyo un llibre de Murakami tothom que m'hagi llegit algun cop sap que en parlaré bé. No serà una excepció en aquest cas i he de dir que aquesta obra comença en el rang alt. Sense ser especial, perquè no és diferent de la resta de la seva obra, t'atrapa i et fa llegir a un ritme molt àgil i amb una narrativa molt planera, de vegades una mica repetitiva, però agradable i intrigant. No hi ha grans estridències ni gens d'acció, però la simple participació dels diferents personatges ja et posa a l'aguait perquè saps que l'autor et pot sortir per qualsevol banda. Al final, les converses més inversemblants i aparentment fora de lloc t'acaben semblant d'allò més normals. Tot s'acaba relacionant, qualsevol escena, per estranya que sigui, evoca experiències passades al protagonista. La sensació de connexió en tots els esdeveniments de la vida també és marca de la casa. Per acabar, el mateix consell de sempre. Si sou fans de Murakami aquest llibre no us decebrà. Si sou d'aquests/es que ja heu provat l'autor i heu arrufat el nas, no us hi esforceu. Jo ja tinc ganes de llegir el segon, sembla que no hauré d'esperar massa.

Impressió general: @@@@

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Desig de xocolata

Autora: Care Santos
Editorial, any: Labutxaca, 2016 (publicat per primer cop el 2014)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 421 + índex de personatges
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2014

El retrobament entre dos amics que fa 9 anys que no es veuen, sota l'atenta mirada de la dona d'un d'ells. La història d'una família benestant de finals del segle XIX aficionada a l'òpera i habitual del Liceu. L'expedició a Barcelona d'una delegació francesa de xocolaters i d'emissaris reials al segle XVIII. Aquestes són les tres històries que formen aquest 'Desig de xocolata', aparentment inconnexes, però encadenades per un fil conductor que traspassa èpoques i escenaris. L'autèntica protagonista d'aquest llibre és inesperada i en coneixerem la seva història en ordre invers, de fi a principi. Pel camí trobarem tres situacions vitals diferents, en èpoques diferents amb uns protagonistes que no tenen res a veure, però que malgrat tot serviran d'acompanyants perfectes a la nostra protagonista al llarg dels segles.

'Desig de xocolata' està està dividida en tres grans blocs i en uns petits apèndix que serviran de cola per enganxar a la perfecció les tres històries independents. Les històries, totes elles diferents però narrades amb una gran mestria, tenen la particularitat d'estar escrites en una persona diferent i amb construccions particulars. La primera, ambientada al present, està escrita en tercera persona i narra una situació concreta mentre que construeix la història a base de records. La segona, en segona persona, és més lineal però té la particularitat que els capítols tenen el nom d'una òpera; òpera que tindrà algun protagonisme en aquell capítol. I la tercera, ambientada al segle XVIII i en primera persona, es construeix a base de cartes o de crònica del viatge destinada a una filla de Lluís XV, amb personatges reals de l'època i que fins i tot es permet el luxe d'explicar un capítol en forma d'obra de teatre. Està fet com si d'un exercici literari es tractés per tota aquesta diversitat, però el resultat final és excel·lent. El pols narratiu és àgil i absorbent i les trames es descriuen amb gran realisme i molt detall, de manera que la versemblança és notable.

Un gran descobriment per mi la Care Santos, que té una dilatada obra per a joves lectors i adults, però que fins ara no havia caigut a les meves mans. M'ho he passat molt bé llegint-la i penso que és una gran narradora amb una imaginació desbordant. Aquest llibre és un gran entreteniment. A més, no hi falta alguna que altra falca reivindicativa ni algun puntet d'humor que completen un conjunt heterogeni, però en el que no hi sobra res ni tampoc hi he trobat massa a faltar. No em sembla fàcil construir aquesta història en sentit invers i amb tants canvis, però l'autora se'n surt amb nota. Així que no puc fer més que aplaudir i declarar que aniré visitant la seva obra, que pot ser tan llaminera com la xocolata de la que tant parla en aquest llibre.

Impressió general: @@@@

dimecres, 26 de setembre de 2018

Sabates de taló italià

Autora: Magdalena Tulli
Editorial, any: Raig verd, 2018
Títol original, idioma, any: Włoskie szpilki, polonès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Farré
Número de pàgines: 162
Llegit en: Català
Premis: Premi Gdynia, Premi Gryfice, Premi a la trajectòria Julian Tuwim

La protagonista d'aquesta història no va tenir una infància fàcil. Mig polonesa i mig italiana, de petita la marginaven pels seus orígens, i a més era una mica desastre. Viure a cavall entre Łódź i Milà durant la Guerra Freda era enfrontar-se a dos mons totalment diferents capaços de capgirar la vida de qualsevol. Ara ha hagut de tornar a casa seva, a Polònia, a tenir cura de la mare que té un Alzheimer avançat. Els records que això li despertarà la portaran a la seva infància i primera joventut i a totes les dificultats que es va trobar, començant per com la tractava la seva pròpia mare, de qui ara ha de tenir cura i que pràcticament ni es recorda d'ella. Aquesta narració retrata amb molt detall la vida de l'autora ja que es tracta d'un relat força autobiogràfic.

Aquest és un llibre curtet però força dens, ple de reflexió i d'introspecció, així que no és un text fàcil, requereix una lectura amb cura i paciència. Els records de l'autora s'expliquen de manera molt detallada, però una mica desordenada, com si hagués escrit sense pensar-s'hi massa i a mode de teràpia. Però sigui així o no, la seva manera d'escriure és deliciosa, se li ha de reconèixer un ofici molt per sobre de la mitjana. Malauradament per mi, és una lectura que requereix posar-hi atenció, concentrar-se en el que explica l'autora per no perdre's en les seves divagacions, i no ha estat el meu cas. Pot ser també que no acabem d'identificar-nos amb el personatge, cosa que també m'ha passat, però si hagués estat capaç de concentrar-me en la lectura n'hagués gaudit molt més. Massa coses al cap.

No puc dir que aquest sigui el tipus de lectura que prefereixo, però tenia curiositat per aquesta autora i volia llegir-la. He de dir que la seva escriptura es mereix els elogis que rep, però com comentava, no he aconseguit entrar en el que explica per manca de capacitat d'atenció. I si no hi poses els cinc sentits, estàs perdut. Tant és així que tinc la impressió que, a banda d'haver-me perdut coses, no l'he acabat d'entendre del tot. Tot i així, no descarto tornar a llegir aquesta escriptora. En general no m'agrada el concepte de novel·la autobiogràfica, però potser en algun altre registre aconseguirà atrapar-me més.

Impressió general: @@

dimecres, 19 de setembre de 2018

Istanbul Istanbul

Autor: Burhan Sönmez
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Istanbul Istanbul, turc, 2015
Gènere: Narrativa
Traductors: Pelin Dogan i Miquel Saumell
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

En una cel·la d'una presó d'Istanbul s'apleguen quatre dissidents que han estat capturats i reben tortures. No es coneixien d'abans, però les hores compartides en aquest espai minúscul, les penúries i les condicions d'insalubritat, els converteixen en els millors amics que han tingut mai. Tots tenen la seva pròpia història, els motius pels quals estan allà, però no és massa segur compartir-los. En canvi, passen els dies explicant-se contes, acudits, enigmes i tot allò que els passa pel cap per fer passar el temps entre una sessió de tortura i la següent. Fins i tot imaginen que són fora, que munten banquets i amb el pensament viatgen lluny. L'estudiant Demirtay, el Doctor, l'Oncle Küheylan i el Barber Kamo són els nostres protagonistes, tots ells molt diferents, però inevitablement units per un destí que no sembla que els hagi de ser gens favorable.  

El llibre es divideix en 10 dies consecutius i cadascun d'ells ens l'explica un dels protagonistes. El text salta constantment de la penosa situació que viuen en el present fins als contes, records i reflexions sobre l'Istanbul 'de dalt', fins a tal punt que de vegades costa saber què és ficció i què realitat. No és un llibre amb un argument canònic, relata la difícil existència diària de quatre presos que conversen i miren de fer-se la vida una mica més senzilla. Mica en mica anirem descobrint detalls de la seva vida anterior, els seus anhels, les pors i també les seves impressions sobre Istanbul, una ciutat que estimen molt. L'escriptura és planera, però també poètica, a estones. No és senzill de llegir, sense tenir en compte que en alguns punts descriu tortures que poden resultar desagradables per algú.

Arriscar-se a llegir sobre aquests temes, sobre realitats tan allunyades i diferents de la pròpia, però que alhora retraten esdeveniments malauradament realistes és sempre una incògnita. Pots trobar un text que et meravelli i et sorprengui, o potser no arribes a connectar amb el que s'hi explica. Em temo que amb aquest 'Istanbul Istanbul' m'ha passat una mica això, no m'he acabat d'identificar amb els personatges ni a entrar en la història. Potser sóc d'arguments més clàssics i m'has semblat que els contes i vivències que s'hi expliquen eren massa inconnexos, sense seguir un fil que pogués seguir. És cert que les incògnites es van resolent, però també en queden moltes a l'aire. El meu ha estat un problema més aviat d'interès, perquè no es pot dir que no estigui ben escrit i que no aporti una visió mínimament optimista d'una de les situacions més terribles que he llegit en un llibre, però ja se sap que quan no entra, no entra. Tot s'ha de dir que no conec la ciutat, potser això m'ha posat les coses més difícils.

Impressió general: @@