dimecres, 24 de juny de 2015

Triviacat-Ciència

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Angle Editorial, 2015
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 191
Llegit en: Català

Com aconseguir que la gent s'interessi per la ciència? Doncs jugant. Aquesta és l'aposta del darrer llibre de Daniel Closa, conegut blogaire i divulgador científic. L'editorial Angle engega una col·lecció de llibres amb un format peculiar: un test de preguntes amb resposta múltiple, i la seva pertinent explicació posterior. Aquest sobre ciència no deixa de ser un llibre de divulgació, però de temes molt diversos i variats, i amb l'afegit que pots jugar a encertar les preguntes abans d'assabentar-te de moltes curiositats científiques, algunes de les quals erròniament acceptades per la cultura popular. Ideal per posar a prova els coneixements a nivell usuari, i fer una cura d'humilitat als que ens hi dediquem! Però sobretot, una aproximació a la ciència de manera planera i entenedora, i un recordatori que la ciència és a tot arreu, no només als laboratoris.

Qualsevol que hagi llegit algun dels llibres de divulgació d'en Closa, o que llegeixi el seu blog diàriament (ara fa vacances el tio), ja sap què pot trobar en aquest llibre, que és curtet i compta només amb 47 preguntes. I dic només, perquè al final et quedes amb ganes de més. La seva manera d'explicar la ciència està a l'abast de tothom, i això que la diversitat de temes tractats és sorprenent. En aquest cas, cada explicació és encara una mica més concisa, de poc més de dues pàgines, i respon a la pregunta que introdueix el tema, amb quatre possibles respostes per triar. En podríem dir ciència quotidiana, però els fonaments no tenen res d'estar per casa.

Si us agraden els jocs de preguntes com el trivial, i a poc competitius que sigueu, passareu una molt bona estona mirant d'encertar-les. Jo m'ho prenia més com un examen! I tot i que difícilment cap pregunta us sonarà a xinès mandarí, jo només he fet un 35/47, el que vindria a ser un 7.4, un notable i gràcies! Algunes tenen trampa perquè tiren per terra algun mite molt estès. S'aprenen coses i és molt fàcil de llegir, me l'he empassat pràcticament. Ah, hi ha un error a la pregunta 45, la resposta D no correspon a la solució de la pregunta! Exigeixo revisió d'examen! A banda d'això, m'ho he passat molt bé i el recomano molt, interessant per qualsevol. A poc que us agradi la ciència, poseu-vos a prova!

Puntuació: @@@@

diumenge, 21 de juny de 2015

El gat negre

Autor: Edgar Allan Poe
Editorial, any: Editorial Base, 2013
Títol original, idioma, any: És un recull de 4 relats independents, no editat anteriorment.
Gènere: Terror
Traductor: David Aliaga
Número de pàgines: 89
Llegit en: Català

Aquest llibre és un recull de quatre contes independents del conegut mestre del terror Edgar Allan Poe, preparats per una lectura juvenil, ja que venen anotats. El gat negre dóna nom al recull, però també hi trobarem El cor delator, La màscara de la Mort Vermella i Ligeia. No solc llegir mai novel·les de terror perquè no són del meu gust, però em van regalar aquest llibret de només 89 pàgines i vaig pensar que no faria un lleig. Tenia l'esperança, com he acabat trobant, que els contes de Poe estiguessin desactualitzats i no fessin por. I efectivament, els he trobat innocents i excessivament adornats. Hem de tenir en compte que l'autor va viure fa dos segles, i que la literatura ha canviat molt des de llavors. Fa servir, per exemple, el recurs d'escriure en primera persona i passar la narració com si l'hagués viscut ell mateix, de manera que els fets inexplicables i terrorífics que explica a continuació el lector els ha de prendre com a reals. En l'actualitat, pot ser terror per nens, potser ni això.  

Pel que fa als contes, a més, els dos primers tenen la mateixa base, s'assemblen molt. Al de la màscara no li he trobat massa gràcia, i Ligeia és massa llarg pel que explica, durant pàgines i pàgines el protagonista va lloant un antic amor amb una descripció que arriba a exasperar. Potser el que dóna nom al recull és el que m'ha agradat més. Tot i així, no he aconseguit introduir-me en les històries, ni m'han atrapat. Devien ser molt impactants al 1800, però he llegit coses molt pitjors catalogades en el gènere de comèdia. Em sap greu perquè és un autor clàssic, però no m'ha distret tant com pensava.

Puntuació: @@

dijous, 18 de juny de 2015

La noia del tren

Autora: Paula Hawkins
Editorial, any: La Campana, 2015
Títol original, idioma, any: The girl on the train, anglès, 2015
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 461
Llegit en: Català

Qui no s'inventa pel·lícules al tren? Els companys de seient, aquell noi que escolta música, la parella que sembla que discuteixi... o potser aquells desconeguts que veus cada dia a les cases que voregen la via. Això li passa a la Rachel, una noia com qualsevol altra, que cada dia fa el mateix trajecte en tren, i que imagina una vida perfecta per una parella del carrer Bleinheim Road, el mateix carrer on va viure abans amb en Tom, uns números més enllà d'on viu la seva admirada parella. Però allò d'en Tom ja es va acabar, els temps més feliços s'han fos, potser per això imagina altres vides que li agradaria viure. La Jess i en Jason són el seu model. Bé, el seu model inventat. Perquè qui són aquesta gent en realitat? Són feliços, com ella es pensa? La Rachel està a punt de descobrir que no, però què pot fer ella al respecte? Una persona amb la vida desfeta pot ajudar en alguna cosa? És hora de deixar de ser només la noia del tren. Baixarà. Però en aquell carrer també hi viu en Tom... i l'Anna...

És difícil centrar l'argument d'aquesta obra sense revelar alguna dada que faci bo de ser descoberta. És el clar exponent de foto quotidiana, i aparentment anodina, però que amaga una profunditat difícil de predir. Cada pàgina és un nou descobriment de cadascun dels personatges, fins que acabes pensant que no n'hi ha cap de sa. El llibre compta amb tres veus narratives i, per exigències del guió, amb dos temps diferents. Les tres protagonistes femenines explicaran, amb les seves pròpies paraules, com viuen la situació, i mica en mica es construeix una història complexa i plena de sorpreses i girs. La narració és aparentment monòtona, i no perquè els fets no siguin colpidors, però sembla una cançó en la que els greus estan constantment baixos. No obstant, la trama és prou potent com per mantenir-te atrapat i concentrat. Els diàlegs i el doble interlineat ajuden a avançar a molt bon ritme.

El primer llibre de la Paula Hawkins ha estat un gran èxit al Regne Unit i als EUA, i s'ha fet un esforç de promoció perquè ho sigui també aquí. He de dir que m'ha atrapat i que l'he llegit força ràpid. Malgrat la fluïdesa, mentre llegeixes sembla que t'envolti una espessa boira, aconsegueix generar una atmosfera densa i angoixant que pesa com una llosa. Pocs personatges i girs constants, unes vides amb molt bagatge, i un viatge a les profunditats del dolor, l'addicció a l'alcohol i a les relacions amoroses. Se m'ha fet un pelet llarg, però no es pot dir que no passin coses constantment. Potser una mica reiteratiu de vegades. Però val la pena donar-li una oportunitat, és una bona història que et manté enganxat.

Puntuació: @@@ i mitja

dijous, 4 de juny de 2015

Eufòria

Autor: Xavier Bosch
Editorial, any: labutxaca, 2015 (Publicat per Proa al 2014)
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 317
Llegit en: Català

Què ha passat aquí? En Santana, en Daniel Santana, el famós periodista, en un llit d'hospital, pràcticament invàlid, gravant un vídeo per penjar al youtube i assegurant al seu agressor que el trobarà? Ens hem perdut alguna cosa! Qui ha atemptat contra en Santana, i sobretot per què? Aviat sabrem que l'incident té alguna cosa a veure amb un home molt i molt ric que té intencions de construir un parc temàtic a la nostra terra. Però el nostre heroi, heroi per anomenar-lo d'alguna manera, no sabrà estar-se quiet ni tan sols convalescent. A l'Institut Stoner on s'està recuperant coneixerà en Gratu, un xaval paraplègic que mata el temps investigant pel seu compte al mateix centre i ha descobert unes curioses coincidències en l'administració d'un antidepressiu de darrera generació. Ja tenim les trames muntades, ara només queda descabdellar-les.

Encara que en aquest llibre trobem personatges coneguts de les dues anteriors novel·les de l'autor, no m'atreviria a dir que aquí en Santana és el protagonista, més aviat és un secundari de luxe. El que sí que es manté és el patró de la novel·la, la voluntat de desgranar què hi ha darrere d'alguns casos d'actualitat practicant la ficció-realitat. Llegint a Bosch et penses que estàs llegint un cas real, i la veritat és que el percentatge de realitat que hi ha darrere la novel·la deu ser molt alt, i a més els escenaris són perfectament coneguts. L'estil és molt planer i fàcil de llegir, tot i que el llenguatge de vegades és desigual, a estones hi ha un desplegament de figures literàries i d'altres llenguatge barroer, i no parlo dels diàlegs, és clar. És fàcil enganxar-se a la història perquè tot i que els noms són desconeguts, és com si estiguessis veient la cara B d'un informatiu real. També he de dir que en l'afany d'explicar coses que el comú dels mortals desconeixem, de vegades estira de la manta gratuïtament i sense continuïtat.

Ja imaginava què podia trobar en aquesta tercera entrega de la sèrie d'en Santana i no m'ha decebut. Si de cas, a estones hi ha massa dispersió de les trames, la història se'ns explica desordenada, però al final totes les peces encaixen. Parlant del final, tractant-se d'una trama tan realista és difícil trobar-ne un de versemblant i que estigui a l'alçada, els casos han de quedar en res perquè la realitat ja la coneixem i res no ha canviat després de destapar-los. No he trobat que sigui millor que els altres dos, potser pel coneixement de la fórmula, però tampoc és pitjor i et proporciona una bona estona de lectura. Em queda la sensació, però, que a l'autor li demanarien una mica més de polidesa si no fos qui és. Les històries que explica s'ho valen, i amb això em quedo.

Puntuació: @@@

dilluns, 25 de maig de 2015

El país dels crepuscles

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés (Crims.cat), 2013
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

El que havia de ser una visita de cortesia per impartir un seminari a la Vall de Boí, s'acaba convertint en un malson. El comissari Jaume Fuster pensa que passarà uns dies tranquils i agradables convidat pel seu amic Miquel, però de seguida s'adona que no serà així. Penjat en una església Patrimoni de la Humanitat apareix un cap humà que encara goteja sang. El cos no trigarà a aparèixer, i sembla que la víctima no ho va passar bé una estona abans de morir. Tampoc no serà l'única sorpresa que trobaran els mossos de la Vall, i en Fuster de retruc, que s'hi veu embolicat sense remei. Sembla que algú ha decidit complir una vella profecia medieval i, si és cert, tota la contrada es pot convertir en un bany de sang que tacarà l'abundant neu que ja hi ha. I en mig de tot això, un grup ecoterrorista, llops, i tot de personatges que han fet més d'una malifeta. Quin sidral que hi ha muntat al país dels crepuscles!

Novel·les com aquesta demostren que es pot fer bona novel·la negra ambientada al nostre territori. Però és que Bennasar no escatima recursos. Com el mateix llibre destaca, ens trobem una trama digna de novel·la d'acció i sang i fetge americana, barrejada amb l'ambient gèlid típic de les històries nòrdiques que es van posar de moda fa un temps. Però tot plegat posat a la coctelera de l'autor que n'acaba traient un producte marca de la casa, molt ben narrat i que no li manquen tocs d'humor que s'agraeixen. Humor ben negre, això sí. La història no és gens simple, i més que un crim de pa sucat amb oli trobem un autèntic psicòpata i d'altres personatges sense escrúpols capaços de qualsevol aberració, i l'autor no ens les estalvia. Un llibre sòlid i ben construït, que aconsegueix atrapar-te i et fa interessar. Original en el plantejament, és d'aquestes històries que no podries esperar que passin prop de casa.

Tot i les lloances, també n'he de destacar alguns punts en negatiu.Tot i que no és com els llibres més recents de l'autor, que compten amb tres o quatre trames independents que se'ns expliquen barrejades, aquest llibre inclou alguns arguments paral·lels que no acaben de tenir prou importància per la història general, i en alguns casos no s'entén per què hi insisteix. Per altra banda, tot i que m'encanta el parlar de ses Illes, i m'és agradable també llegir-lo, se m'ha fet molt estrany veure com personatges del Pirineu, o de Barcelona, parlen en mallorquí allà dalt a les muntanyes. Descomptant això, és una molt bona novel·la negra que fa bo de llegir, però tenint en compte que a Bennasar li encanta la sang, i no ens n'estalvia ni una gota.  

Puntuació: @@@ i mitja

dijous, 14 de maig de 2015

Puja a casa

Autor: Jordi Nopca
Editorial, any: L'Altra, 2015
Gènere: Relats
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català
Premis: Documenta 2014

El recull de 10 contes que li va valdre el premi Documenta a Jordi Nopca és ple d'històries quotidianes, retrats hiper-realistes de vides vulgars, relacions trencades, alcoholisme i gent que es consumeix. Dit així no sembla gaire engrescador, però cal introduir-se en les històries per entendre que podríem ser qualsevol dels personatges, que ens podríem veure immersos en una relació sorgida en un centre comercial, o planificant un viatge a través de la literatura originària de la nostra destinació, o fins i tot fent veure que tot ha canviat quan tot continua igual. Són 10 històries de llargada semblant, tret d'alguna excepció, que es poden confondre entre elles perquè comparteixen un viatge a les profunditats dels seus personatges, però que totes tenen alguna peculiaritat que les fa especials, tacades aquí i allà per alguns fets més excepcionals i delirants.

Més que les històries, que també, el que destaca de Nopca és la seva manera d'explicar-les. La seva escriptura és treballada, rebuscada fins i tot, però et fa pensar que estàs llegint un text de gran qualitat. Es permet jugar amb les paraules i mostra riquesa de referències. Es pot arribar a pensar que s'està exhibint, però li perdones perquè t'agrada com ho fa. Descriu molt bé les situacions i els personatges sense que es faci pesat, i això és una virtut. Respecte als contes, en alguns casos m'ha semblat que alguns canviaven molt el seu argument a la meitat, o més aviat que el final tenia poc a veure amb el gruix del text. Això de vegades té sentit, i d'altres no tant.

He de reconèixer que m'he entrebancat una mica llegint aquest llibre, i penso que no l'he arribat a gaudir com podria. No és culpa seva, sóc jo que tinc el cap en altres bandes. És un llibre reposat i per anar fent, perquè no hi ha grans escenes, ni gaire acció, amb alguna excepció. Si m'he de quedar amb algun conte, seria 'Navalla suïssa', el més llarg de tots, probablement el que m'ha agradat més. Són tots actuals i exposen una realitat que coneixem bé. Però per sobre de tot, les maneres de Nopca, un altre exemple de que el com pot arribar a ser més important que el què.

Puntuació: @@@

dimarts, 5 de maig de 2015

El secret de la banya embruixada

Autors: Salvador Macip i Sebastià Roig
Editorial, any: animallibres, 2015
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 202
Llegit en: Català

La mare de la Sil no acaba d'entendre per què la nena li ha sortit tan rebel, i per què està tan obsessionada amb els temes paranormals. El que no es pot imaginar, ni tampoc la jove, és que en realitat és una mèdium amb el poder de veure els morts. Ho descobreix de sobte, mentre va cap a l'institut amb el seu amic Pep i se li apareix un buldog que ningú més pot veure. No entén com, però sap que l'animal es diu Charlie J. Fatburger. I no serà l'única aparició, aviat entra en escena l'antic escriptor i caçador Robert Ruark, en Bob. Alguna cosa està passant, els aparells electrònics fallen, cobren vida, i ningú no entén res. Però en Bob ho té clar: són els tikoloshes, uns dimonis vinguts d'un altre món. Ell ja va tenir oportunitat de contenir-los quan era viu, i ara es disposa a tornar-hi, però no podrà sense l'ajuda de la Sil, en Pep i el seu germà Marc. I d'en Charlie, és clar. Ves que en l'aparició dels tikoloshes no hi tingui alguna cosa a veure el robatori d'una banya de rinoceront...

A la contraportada del llibre hi diu que es tracta d'una comèdia paranormal, i no li falta raó. És una història esbojarrada i frenètica on tot és possible, ja que al públic al que va adreçat ja li agrada que hi hagi acció, sense plantejar-se massa la seva coherència. La combinació d'elements és del tot estrambòtica, per això la sorpresa està garantida. Els capítols són curts i van saltant d'un escenari a l'altre, fins que convergeixen en un tram final que combina el terror, el suspens i l'humor, a parts iguals. És una escriptura planera i fàcil de seguir, és clar, va adreçada a nens de 10 a 14 anys, diria. La història s'adapta a aquesta edat, però alguns elements sembla que apuntin cap a gent més gran, amb una mica més d'ironia i picardia, però sense abandonar l'estil.

Estem davant d'un bon llibre per canalla, però és més difícil que convenci a gent més gran (tampoc ho busca). És divertit i distret, però una mica poca-solta si mires de fer-te una idea global de la història i trobar-li un fil argumental coherent. Però ja se sap, als llibres juvenils tres nens i dos fantasmes poden salvar el món d'una terrible amenaça, no és nou, i a més és motivador per algú d'aquesta edat, però als que estem una mica caducats ja no ens cola. Doneu-lo a llegir a qui toca i probablement quedi més que satisfet.

Puntuació: @@

dimecres, 29 d’abril de 2015

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014 (1a edició 2013)
Títol original, idioma, any: La Véríté sur l'Affaire Harry Quebert, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 682
Llegit en: Català
Premis: Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, Premi Goncourt dels Instituts, Premi de la revista Lire.

En Marcus Goldman pateix la malaltia dels escriptors. El seu primer llibre va ser tot un èxit que el va catapultar a la fama i li va reportar uns beneficis quantiosos, però ara es troba davant la pàgina en blanc i no hi ha manera d'escriure res decent. A més, el seu editor li recorda els terminis del contracte, i aquests s'acosten perillosament. Tot buscant la inspiració, decideix anar a passar uns dies a la caseta que el seu amic i mestre Harry Quebert té a la tranquil·la Aurora, a Nou Hampshire. Quebert és un gran escriptor i fa classes a la universitat, allà es van conèixer, quan en Marcus era 'El Fantàstic'. Per casualitat, a la casa el jove troba una capsa amb records i apareix un nom que per ell és desconegut: Nola. La Nola va ser el gran amor d'en Harry, però hi havia un problema, tenia només 15 anys, i ell 34. Allunyats de totes les mirades, van construir un món propi, fins que ella va desaparèixer el 30 d'agost del 1975. Ara, 33 anys després, el cadàver de la Nola apareix i la història es precipita. La tranquil·la localitat tornarà a estar capgirada, com al 1975, i els seus habitants hauran de refer una història ben enrevessada en la que tots hi amaguen alguna cosa.

És fa difícil resumir l'argument d'aquesta obra per la gran magnitud de la seva trama. En ella es barregen diferents temps que se'ns mostren en constants salts, i a diferents veus. Per una banda tenim la història actual d'en Marcus Goldman que vol escriure el seu segon llibre, i ho acabarà fent a partir de la seva investigació sobre el cas Harry Quebert. Per l'altra, la història de la Nola i en Harry, que passa sobretot al 1975, però que per entendre-la ens caldrà saber fets anteriors i posteriors. Es podria dir que és novel·la negra perquè hi ha molta investigació, però guanya la partida una trama enganxosa i absorbent, enrevessada i farcida de personatges i de girs constants, ben escrita, àgil i no mancada d'humor. Per això, tot i la seva llargada, es llegeix amb molta facilitat i a bon ritme, i està escrita com si realment Joël Dicker fos Marcus Goldman que ens explica una història real. Molt bona combinació que t'acaba fent dubtar on acaba la ficció i on comença la realitat.

Aquest Harry Quebert és un gran llibre amb el que qualsevol lector pot passar una molt bona estona. És d'aquells que es poden recomanar sense témer massa de picar-nos els dits. Com a crítiques, potser és una mica llarg i embolicat, i algun tema està una mica agafat amb pinces, però se li pot perdonar per la bona sensació global que deixa. No és cap sorpresa que les apostes de La Campana siguin èxits, tenen molt bon ull a l'hora de publicar. Aquest ha tingut bona acollida gràcies al boca-orella, i penso que no és per menys. Una bona lectura, distreta, addictiva i amb tocs tràgics, romàntics, còmics... una mica de tot. Què més es pot demanar?

Puntuació: @@@@

dimecres, 22 d’abril de 2015

Llibres pongo

Us he dit algun cop que no m'agrada repetir posts d'any a any? I que m'avorreix fer el mateix post que fa tothom? Doncs sí, fa més de 8 anys que estic per aquí als blogs i sempre m'ha cansat la repetició, per això intento variar una mica, per no avorrir-me, i encara que sembla que toca fer un post de recomanació de llibres, em sembla que passo.

Per contra, us vull preguntar una altra cosa aquest any. Sant Jordi deu ser el dia de l'any que es regalen més llibres, però quin és aquell llibre que us han regalat i que mai heu llegit? Està allà, us mira, us remou per dins perquè sabeu que és un regal, però alguna força desconeguda us aparta d'ell. No cal que sigui de Sant Jordi, eh? Qualsevol llibre que us hagin regalat.

Començo jo, per Reis de l'any passat el meu germà em va regalar aquest llibre:


És de Males Herbes, i l'autor és un personatge que s'ha fet conegut a twitter per ser un poca-solta i dir les veritats de la manera més crua i maleducada possible. A mon germà li fa gràcia, i va pensar que me'n faria a mi també. La veritat és que de seguida vaig tenir reserves, i li vaig anar donant llargues. Mon germà algun cop me l'ha encertada per sorpresa meva, però amb aquest no em vaig atrevir. Fins que el vaig deixar a un conegut, i no he tingut pressa per recuperar-lo. Creieu-me que si fos un altre llibre, de no haver-me'l tornat aquest conegut ja estaria mort i enterrat. Però aquest llibre no li he reclamat amb massa insistència...

I vosaltres? Algun llibre 'pongo' que us hagin regalat i no sapigueu ni on posar?