dissabte, 24 gener de 2015

La reina de diamants

Autors: Sebastià Bennasar, Lluís Llort, Salvador Macip, Marc Moreno
Editorial, any: Llibres del delicte, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Uns assaltadors albano-kosovars. La casa d'un mafiós rus. Una dona espectacular. Un botí dels que fan època. Un empresari de la nit endeutat fins les celles. Prostíbuls, drogues, alcohol, sexe i negocis bruts. Trets, morts i interessos foscos. I tot això, a Lloret de Mar. A vuit mans, aquesta història ambientada en terres catalanes, però amb tints de pel·lícula d'acció americana, ens mostra tot allò que intuïm que existeix però que preferim no saber. Un entramat de màfia i plans maquiavèl·lics de gent que no s'està per orgues, una bona quantitat de milions importa molt més que una vida humana, o les que siguin. I ja se sap que els diamants són els millors amics de les dones, però també dels mafiosos. Acció frenètica i una història amagada molt ben trenada, això és el que es pot trobar en aquest experiment de quatre escriptors emergents de la literatura catalana actual.

Tot i que es tracta d'una única història, cada escriptor ha escrit un capítol separat, cadascun des de la perspectiva d'un dels personatges que hi surten. La trama no perd coherència en cap moment, no queden caps per lligar, però sí que perd ritme. Els dos primers capítols són un espiral d'acció, personatges durs i situacions extremes, amb molta canya. El canvi sobtat en el tercer capítol, on comença a explicar-se la història subjacent, no s'arregla introduint infinitat de paraulotes, es nota massa. Tot i així, el conjunt és completament absorbent i ben construït. Quatre estils d'escriptura diferents que es complementen. Fàcil de llegir i intrigant, et manté ben atrapat fins el final.

Si he de triar, em quedo amb els dos primers capítols. Per sort, la història que sustenta el llibre està molt bé i té més d'un gir inesperat, però el canvi des de la meitat del llibre és massa brusc. Aquesta és la principal critica, i que es donen massa explicacions al final. Però a banda d'això, he de dir que moltes estones m'ha fet gaudir com un camell, m'ho he passat molt bé i es llegeix rapidíssim. El posarem a novel·la negra a falta d'una altra categoria, però és un llibre d'acció i agraeixo que no hi hagi un excés d'exaltació de la pàtria, on no quadra que passin aquestes coses, ni de participació dels inefables mossos literaris. Un llibre molt recomanable si us va la marxa i els personatges sense escrúpols. Els del llibre, no els autors!

Puntuació: @@@@

diumenge, 18 gener de 2015

Queixalades de barracuda

Autora: Cristina Malagelada
Editorial, any: Bubok, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

A les festes benèfiques de la fundació James hi assisteix la flor i nata de Nova York, importants empresaris que contribueixen amb els seus diners a ajudar els més desfavorits de la ciutat. Els motius pels quals donen diners s'escapen a l'Aimé, la nova i guapíssima cap de projectes de la fundació. Altruisme? Una manera de blanquejar efectiu? Tant se val, mentre donin. Però entre gent tan poderosa i adinerada sempre hi ha qui juga brut rere una aparença de bons samaritans. Els socis d'una important corporació tenen costums una mica escabrosos i les seves empreses tenen pràctiques poc legals. Tot es complica quan un dels socis deixa una altíssima quantitat de diners a la fundació com a herència, que rebran en el moment que ell mori. Poc després apareix mort: suïcidi. Als seus companys, com és normal, no els farà gens de gràcia perdre aquesta quantitat de diners...

L'autora d'aquest llibre es va posar en contacte amb mi per si el volia llegir i ressenyar, i la veritat és que n'he quedat gratament sorprès. Es tracta d'una bona història amb alguns punts esfereïdors que posen els pèls de punta. L'escriptura és planera i àgil, es llegeix a molta velocitat. Falla una mica l'edició de Bubok, però és còmode poder-lo llegir en paper. Els escenaris de Nova York són coneguts per l'autora i fan més creïble aquesta trama de mala praxis en els negocis i gent despietada. No té ni gota de palla, això també ajuda a la lectura, però m'ha semblat que tot passa massa ràpid, gairebé no hi ha lloc pel misteri. El lector coneix la història, però els 'bons' no haurien de descobrir-la tan fàcilment.

Un dels problemes dels llibres auto-editats és que els falta revisió, i es nota. Un editor que s'hagués interessat per l'obra li hauria pogut retocar els defectes de correcció i formals i treure força suc a una bona història com aquesta. Queda la sensació que si l'original el signés James Patterson o Michael Connelly, i arreplegat per un bon editor, aquest podria ser un èxit de vendes. És diferent de la novel·la negra que es fa per aquí, més ianki, i és una bona opció per passar una bona estona de lectura. Li desitjo sort a la Cristina Malagelada i que no es rendeixi, que el talent el té.

Puntuació: @@@

dimecres, 14 gener de 2015

El vigilant

Autor: Peter Terrin
Editorial, any: Raig Verd, 2014
Títol original, idioma, any: De Bewaker, neerlandès, 2010
Gènere: Intriga
Traductora: Maria Rosich
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català
Premis: Premi de Literatura de la Unió Europea

Alguna cosa ha passat, encara que ells no sàpiguen què és. Tots els residents han marxat, el luxós edifici resta ara buit. Però els dos vigilants de l'aparcament no pensen abandonar la seva posició, és la seva feina, i el perill pot arribar en qualsevol moment, han d'estar a l'aguait. En Harry hi insisteix, no poden baixar la guàrdia. A més, sap perfectament que només han marxat 39 dels 40 residents, els té comptats. Un encara és dalt, i mentre no arribi el relleu, ells dos no defalliran, l'han de protegir. En Michel hi està d'acord, naturalment. Si fan la feina bé és probable que els ascendeixin a l'elit, s'ho han guanyat a pols. A més, els van dir que arribaria un nou vigilant i no l'envien. Senyal que ells dos són prou per la feina encomanada per l'organització, han vist que no els cal reforç, cosa que els omple d'orgull. Però els dies passen, i les setmanes. A l'aparcament hi ha poques novetats i cap notícia...

Aquesta història ens és narrada amb la veu d'en Michel i s'anirà construint a partir de capítols molt curts que salten en el temps i de vegades en l'espai, en forma de records. Això passa sobretot a la primera part del llibre. A l'aparcament es genera un clima obsessiu i angoixant que no molesta als vigilants, és el seu regne. La descripció té un pes important en el text i la manera d'explicar l'acció és més aviat en retrospectiva. Està clar que està ben escrit, però la lectura és feixuga com l'ambient que es deu respirar a l'aparcament; pensant, carregada. És l'efecte de la narració i de l'escenari, no pas que el que s'explica sigui avorrit o pesat. 

He de dir que m'ha costat una mica precisament per aquesta sensació opressiva, però atrapa per l'espiral paranoic que es pot desenvolupar en una situació així. Moltes preguntes sense resposta, i a la part final un canvi d'escenari que m'ha fet perdre una mica, no estic segur d'haver-lo entès del tot. És una bona lectura, reposada, però inquietant. També té fases, algunes estones no trobava que tingués massa interès, però les ganes de saber què passa te les fan superar. Si al final hi ha respostes o no ja és una altra història.

Puntuació: @@@ 
Lectura recomanada per l'Aniol Rafel de l'editorial Periscopi.

dimarts, 6 gener de 2015

Segui vora el foc

Autor: Jair Domínguez
Editorial, any: Amsterdam, 2014
Gènere: Terror
Número de pàgines: 320
Llegit en: Català

Què pots esperar de dos germans antisocials, marginats i sense sentiments? Doncs no massa res de bo. En David i la Judit són aquests germans, tan diferents físicament com semblants en la seva anormalitat. Després de perdre els pares en un terrible accident, cap dels dos no queda especialment afectat, però en David descobrirà el món de les gravacions gore i el porno extrem i quedarà fascinat. Des de llavors, on hi hagi un accident mortal, allà seran els dos germans per enregistrar l'agonia dels accidentats. Vídeos snuff, execucions, tortures, com més va, més entregat està el David a aquesta causa i en fa la seva manera de viure. I per damunt de tot: la Cinta, una gravació de pocs minuts que diuen que destrueix la ment d'aquell que la visiona. Naturalment, poder arribar a veure aquesta cinta serà un dels objectius vitals del David. Quan està sobri, és clar.

He catalogat aquest llibre en el gènere de terror perquè una meitat ben bona es dedica a relatar amb tot luxe de detalls accidents a la carretera, execucions i mutilacions de tota mena. Arriba a fer força fàstic. Mica en mica, tot el garbuix de violència pren sentit per construir la història del David i d'altres personatges rellevants. Fa por pensar que hi pugui haver persones com les que narra aquest llibre. Tot i això, si aconsegueixes superar la nàusea (no garanteixo que tothom pugui), el llibre està ben escrit i en un estil força àgil i absorbent. La segona part m'ha semblat una mica inconnexa amb la primera, s'hi descriuen escenaris de més llarga durada que semblen afegits a la història sense tenir massa importància, i per contra algunes trames interessants s'exploten poc. El conjunt es completa amb poemes escrits per en David i algunes reflexions de collita pròpia de l'autor al llarg de tot el text.

De la mateixa manera que el personatge que interpreta l'autor en els mitjans (Crackòvia, La Segona Hora, Frikandó Matiner) genera reaccions entre l'amor i l'odi, el seu llibre et fa sentir de la mateixa manera. He de reconèixer que a mi em fa gràcia en Domínguez, per això vaig anar a buscar el seu llibre, però l'he maleït més de dues i més de tres vegades mentre el llegia. No és per cors sensibles, això està clar. No puc dir que no m'hagi agradat, però tant detall potser no era necessari. Encara que si no fos així, no seria ell, suposo. Recomanable per gamberros, per amants del gore, i per aquells que sàpiguen separar molt bé ficció de realitat, tenint en compte que el que descriu transpira realisme. La resta, ni ho proveu. 

Puntuació: @@@

dissabte, 3 gener de 2015

Frases 2014

El primer cop que fas una cosa pot ser només una anècdota. Si ho fas un segon cop, pots estar generant un costum. Per tercera vegada, ja pot esdevenir una petita tradició. Com els últims anys, vull compartir un recull de les millors frases que he apuntat a la llibreta, extretes dels 43 llibres (un inacabat) que he llegit al llarg del 2014. No n'he apuntat tantes com altres cops, no sé si per culpa dels llibres o de mi mateix, però també n'hi ha algunes de bones. Aquí les teniu, com sempre, en la llengua que les vaig llegir, llibre i autor/a:

  • Un crio no se queja tanto de las palizas que le han dado como de los abrazos que no ha recibido. (Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Todos los reies, por definición, son unos tarados o acaban siendolo. (Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • El ser humano es tan cobarde que lo habitual es que no esté dispuesto a arriesgar su vida ni para salvarla. (Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Estar enamorat és superar-se a un mateix. (El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde)
  • La tragèdia de la vellesa no és pas ser vell, sinó no ser jove. (El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde)
  • True humor begins when a man ceases to take himself seriously. (Steppenwolf, Hermann Hesse)
  • L'instint només és una paraula bonica per referir-se a l'experiència. (Científics lletraferits, Daniel Closa)
  • La història de la humanitat és un compendi de mitges veritats narrades pels vencedors. (La peixera, Maiol de Gràcia)
  • Qui gosa oferir la veritat acostuma a  endur-se la pitjor part. (Simulacions de vida, Enric Herce)
  • Encara que tècnicament siguem capaços de fer una cosa, això no vol dir necessàriament que l'hàgim de fer. (Jugar a ser déus, Macip i Willmott)
  • It doesn't matter who you are or what you look like so long as somebody loves you. (The witches, Roald Dahl)
  • Quan ens deixem arrossegar per coses més grans o més poderoses que el nostre jo, com per exemple la història, Déu o la inconsciència, perdem amb gran facilitat la coherència del que tenim al davant. (a Underground, Haruki Murakami, però frase de Russel Banks)
  • Els humans sobreviuen perquè els microbis ens deixen. (Els límits de la vida, Bueno, Macip, Martorell)
  • Un llibre és un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació. (Una lectora poc corrent, Alan Bennett)

I amb això tanquem el 2014 lector. El 2015 ja està en marxa, en breu vindran noves ressenyes, més llibres i més frases. Bon any a tots i totes i que les lectures ens acompanyin!

dimecres, 24 desembre de 2014

Una lectora poc corrent

Autor: Alan Bennett
Editorial, any: Labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The Uncommon reader, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 95
Llegit en: Català

La vida de la reina d'Anglaterra és molt atrafegada, sempre amunt i avall, sempre mantenint la flegma i sense temps per ella mateixa. Però un bon dia, seguint els seus gossos pels jardins de palau, arriba a una zona per la que no sol passejar-se i ensopega amb la biblioteca mòbil del senyor Hutchings, que fa marrada allà tots els dimecres. Allà coneix en Norman, un jove servent de la cuina reial que no havia vist mai i que és un àvid lector. Gairebé per compromís la reina s'endú un llibre, però aquesta lectura la meravellarà. A partir de llavors la monarca només llegeix a totes hores, ha de recuperar el temps perdut, com ha pogut estar tots aquests anys sense llegir? Per fomentar el seu hàbit la reina comptarà amb la complicitat d'en Norman, però amb el rebuig de la plana major de la cort i de la política anglesa. I és que la reina ara només pensa en llegir, i llegir...

Aquesta novel·la curta ha adquirit força popularitat i contribueix a mostrar una imatge més humana de la hieràtica Elisabet II. La veritat és que li fa un massatge a la reina, ja que la deixa molt bé, a banda de convertir-la en una obsessiva de la lectura, però això no ho considerarem dolent en aquest blog. Bàsicament el llibre narra l'evolució natural que fa qualsevol lector i en molts punts ens hi podem sentir identificats, però per la notorietat de la protagonista, la seva passió li porta força maldecaps. De pas, fa una repassada a la literatura britànica així com la va descobrint la reina. Te alguns punts divertits, però s'acosta més a una reflexió sobre la lectura i la literatura. La idea central és que els llibres són llibres independentment de qui els llegeix, i que la passió lectora no entén de classes.

El llibre es pot llegir en un parell d'estones, però no diria que passa com l'aigua, el vocabulari és una mica encarcarat de vegades. La història és entranyable i té punts que agradaran a tots els lectors, però és difícil oblidar que t'està parlant de tota una reina real, de fet en cap moment intenta que ho oblidis, i és un personatge que em genera certa antipatia, per tant em crec poc les floretes que li tira. És d'aquestes obres que s'han de llegir, i tant és si t'agrada més o menys. Als lectors ja ens agrada que ens parlin de llibres i de llegir.

Puntuació: @@@

divendres, 19 desembre de 2014

The Leftovers

Autor: Tom Perrotta
Editorial, any: Periscopi, 2014
Títol original, idioma, any: The Leftovers, anglès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 409
Llegit en: Català

Ja fa tres anys de la Desaparició Sobtada, però el món no s'ha recuperat de la sotragada. Sense previ avís, ni motiu aparent, milions de persones van desaparèixer sense deixar cap rastre, generant uns buits que no es poden omplir amb res. Ningú sap on són, ni si són en algun lloc, però és necessari assumir que probablement ja no tornaran. El que importen ara són els que es van quedar, i entre ells hi ha creences de tot tipus. Diverses sectes i religions han aparegut per homenatjar els desapareguts, i s'estan fent fortes. Mentrestant, la vida ha de continuar i compartir espai amb aquestes noves tendències. La Desaparició Sobtada no va deixar indiferent ningú, com a exemple tenim l'alcalde de Mapleton i la seva família i entorn, de la mà dels quals coneixerem com funciona la nova societat dels que no van desaparèixer. I no serà fàcil lidiar amb els fanatismes, els prejudicis i mantenir la pau.

The Leftovers és el llibre en que s'ha inspirat la sèrie televisiva d'HBO. Es tracta d'una distòpia ambientada en una actualitat alternativa després de la desaparició d'uns quants milions de persones aparentment a l'atzar i explica com ho viuen una sèrie de personatges relacionats entre ells però que només interactuen en moments puntuals. Descriu les sectes i noves religions aparegudes després de la catàstrofe, i un món més fanàtic i extremista, tot i que la majoria de gent intenta recuperar la normalitat. Es tracta d'una lectura molt amena i absorbent, t'enganxa perquè vols saber què ha passat. Potser no obtens les respostes que esperes, però quedes atrapat a la xarxa narrativa de l'autor que descriu perfectament la nova realitat i com la viuen els protagonistes. No és un llibre d'acció, sinó de descripció, però no és en absolut pesat, al contrari, voldries saber encara més.

Si una cosa se li pot criticar és que el gruix de la distòpia és al principi, i gradualment ja no tenen tanta importància les diferències i se centra en com les viuen els personatges, però llavors ja estàs massa ficat a la història com per retreure-li res. M'hagués agradat que hi hagués més marro, altres creences, més il·luminats, però no és que es quedi curt. L'he gaudit força tant per la forma com pel contingut i encara em convenç més de mirar la sèrie. Una obra força recomanable sense un gènere massa concret ja que és una realitat actual, però molt condicionada. Un autor a tenir en compte.

Puntuació: @@@@

dissabte, 6 desembre de 2014

La biblioteca secreta

Autors: Haruki Murakami i Kat Menschik
Editorial, any: Libros del zorro rojo, 2014
Títol original, idioma, any: Fushigina Toshokan, japonès, 1990
Gènere: Fantasia
Traductora: Lourdes Porta
Número de pàgines: 63
Llegit en: Espanyol

És ben normal que un jove usuari de la biblioteca tingui ganes de llegir llibres sobre la recaptació d'impostos a l'Imperi Otomà, sobretot després de tornar els exemplars 'Com construir un submarí' i 'Memòries d'un pastor'. Per algun motiu? No, el nostre jove lector senzillament s'ha llevat amb aquesta inquietud. Però per obtenir llibres d'aquest tema ha de visitar una secció de la biblioteca que no coneix, baixant per unes escales que no sabia que hi eren, on el rep un vell estrany. L'ancià no se sorprèn de la demanda i li porta tres títols que li serviran, però s'ha de quedar allà a llegir perquè aquests volums no admeten préstec. Aquí comença l'aventura del jove que el portarà a conèixer un home-ovella i una jove molt bonica que no pot parlar. Un món llòbrec i tenebrós que ens podrem imaginar gràcies a les esfereïdores il·lustracions de la Kat Menschik.

Aquest conte infantil il·lustrat de Murakami no ha estat traduït al català encara. És una història curta per espantar els petits, però no una història de terror per adults. Descriu uns escenaris tenebrosos i uns personatges estrafolaris no del tot aliens al particular univers de l'autor. Es llegeix ràpidament i a més hi ha moltes il·lustracions de pàgina sencera que serveixen per retratar la història. Tot i la foscor, per com està escrit, a mi m'ha fet somriure més d'una vegada.

No cal dir que el llibre ha caigut a les meves mans pel nom de l'autor, miro de tenir la biblioteca Murakami completa. En aquest cas dóna només per una estoneta de lectura prou distreta i delirant. No és el millor que li he llegit però s'endevina el seu estil i la seva execució. Completament prescindible, i més al preu que va, però a mi no m'ha desagradat. Apte per aquells que vulguin filar encara més prim amb l'autor i no deixar-se escapar cap text seu.

Puntuació: @@

dimarts, 2 desembre de 2014

Echo Park

Autor: Michael Connely
Editorial, any: Rocabolsillo, 2009
Títol original, idioma, any: Echo Park, anglès, 2007
Traductor: Javier Guerrero
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 348
Llegit en: Espanyol

Un cas sense resoldre sempre turmenta els detectius. Fa 13 anys la Marie Gesto va desaparèixer i Harry Bosch i el seu company d'aleshores no van poder acusar ningú d'aquell crim. Sempre queda l'esperança, però en Bosch té la intuïció que és morta, i vol trobar-ne el culpable. Periòdicament recupera l'expedient del cas i fa un parell de gestions, però sense sort. La sorpresa li arriba quan un candidat a fiscal del districte, l'emergent Richard O'Shea, el convida a participar en un interrogatori a un convicte que promet donar informació de molts assassinats a canvi de l'indult. Entre els crims que el pres Raynald Waits s'atribueix, hi ha la mort de la Marie Gesto, i això activa tots els sentits del detectiu de Los Ángeles. I a fe que li faran falta, perquè el que descobrirà arran d'interrogar en Waits és més enrevessat del que es podria pensar. 

Aquest és el segon llibre que llegeixo de Michael Connelly i és prou per conèixer el seu protagonista Harry Bosch. Hiper-motivat amb la seva feina, temerari i poc amant de les normes, però entregat a la causa. La història és complicada i dóna diversos girs, pots intuir que alguna cosa grinyola, però és complicat imaginar el desenllaç. És un d'aquests llibres absorbent i que es llegeixen fàcil tot i que la trama no ho sigui, de fàcil. El treball policial té rellevància i no se'n va per les branques, però a estones és una mica fantasma.

Un llibre d'intriga i crims com aquest sempre entra bé, i Connelly és un bon escriptor d'aquest gènere. Diré que se m'ha fet una mica pesat a estones, però sense motiu aparent, més que pesat, una mica llarg. No és un llibre que excel·leixi, és un més entre tants altres, però trobo que és un autor per anar llegint, i que difícilment et decebrà perquè el patró de les seves novel·les és semblant. Així que és recomanable pels fans, i apte per aquells que encara no el coneguin.

Puntuació: @@@