dimecres, 15 de juny de 2016

La vídua

Autora: Fiona Barton
Editorial, any: Columna, 2016
Títol original, idioma, any: The widow, anglès, 2016
Gènere: Intriga
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 503
Llegit en: Català

En Glen Taylor acaba de morir. A l'estrada, la seva vídua, la Jean Taylor, està a punt de declarar i s'acabarà tot. La policia i la premsa hi són presents, i és que en Glen era un dels homes més investigats dels últims anys. Aparentment, un pobre diable, prepotent, controlador, però amb unes aficions que quan surten a la llum li portaran molts problemes: és consumidor de pornografia, fins i tot infantil. Quan la Bella Elliott, una preciosa nena de pocs anys, desapareix del jardí de casa seva, tots els focus apuntaran a en Glen i ell haurà de maldar molt per demostrar la seva innocència. La Jean li dóna el seu suport incondicional, però cada cop hi ha més evidències que apunten en Glen. Com va viure la vídua tota la investigació i el calvari del seu marit? Qui va emportar-se la Bella, si no va ser ell? Aquesta serà l'obsessió dels altres protagonistes de la història, l'inspector Bob Sparkes, i la periodista Kate Waters. Els dos, per motius diferents, no pararan fins a descobrir la veritat.

La trama narrativa es desenvolupa a través de tres personatges durant gairebé tot el llibre, per bé que només un parla en primera persona, la Jean. També hi ha capítols des de la perspectiva de la Kate i d'en Bob. No es tracta d'una història lineal, va fent salts en el temps entre el present més immediat i el moment del segrest de la Bella i tot el que se'n va esdevenir. Això provoca algun embolic de vegades. El principi és molt potent i atrapa amb una escriptura fàcil i àgil, però no em sembla que la tensió es mantingui fins el final, hi ha una desacceleració potser perquè és una mica més llarg del que caldria. És una bona història amb diversos girs, però no dóna massa espai a la sorpresa, la gràcia és anar descobrint com va passar tot.

'La vídua' té vocació de llibre de la temporada i potser acabarà sent un súper-vendes. I com a tal, és probable que decebi als lectors més habituals, i que enganxi moltíssim als que no ho són tant. Amb tot, passes una bona estona llegint-lo, passa fàcil i intriga. Personalment els capítols que m'han agradat més són els d'en Bob, on hi ha la investigació. A en Glen i la Jean els donaries un bon mastegot a cadascun, per motius diferents, senyal que estan prou ben recreats. Aconsegueix captar la teva atenció, però com sol passar en aquests casos, no està especialment ben escrit i s'embolica més del necessari. Ara que ve l'estiu, ja hi ha un llibre per emportar-se a la platja.

Puntuació: @@@

diumenge, 5 de juny de 2016

Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Autora: Empar Moliner
Editorial, any: Quaderns crema, 2005
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 171
Llegit en: Català

Dones de fer feines, menjadors socials, botigues de mobles, construcció d'un refugi atòmic, maltractaments, la llei d'educació, l'aspecte físic, la tria d'una bona eina per una casserolada, fer-se apòstata, els que llegeixen el diari sense pagar, la manera de vestir dels homosexuals, els taxistes xerraires, el pes de les motxilles de la canalla per anar a escola, la negativa al correu comercial, l'exageració del feminisme, i així, fins a 40 escrits i temes diversos vistos i transcrits des de la mirada àcida, irònica i peculiar de l'Empar Moliner, que ara s'ha fet famosa com a tertuliana i monologuista polèmica, però que ja fa temps que corre per la paraula escrita. Més que relats, cròniques de la vida mateixa, res s'escapa a la seva mirada i a la seva curiositat endimoniada. I en la seva recerca de les situacions més variades, tot un tractat de psicologia humana.

Difícil definir aquest recull, perquè com deia no podem parlar de relats ni contes, no tenen estructura, ni principi ni final. Són retrats, descripcions de tot allò que ha cridat l'atenció de l'autora. No per casualitat durant l'obra s'autodenomina cronista, i parla sempre en primera persona. No dubta en esmentar el seu nom real, ni el d'altres persones reals. Per exemple, dedica un dels escrits a Quim Monzó. Tot i que tot això podria sonar a sopar de duro, les cròniques no es fan pesades, estan escrites sempre amb un toc irònic i aquella falsa ingenuïtat que mostra sempre la Moliner, i com que són curtes, la majoria de només quatre planes, es llegeixen amb molta facilitat i agilitat. Per no esmentar l'absoluta correcció lingüística, sense que el text sigui feixuc. Això és un punt a favor.

Tot i que és el primer llibre de l'autora que ressenyo, no és el primer que llegeixo d'ella. Per ser que en un altre moment podria dir que escrits d'aquest tipus no són relats i que no he trobat el que esperava, he de dir que ho he passat bé llegint-lo, que en cadascuna de les cròniques he trobat coses interessants i fins i tot he après. A més, aquesta manera d'explicar les coses de manera irònica i abstenint-se de fer judicis de valors evidents, fa la lectura molt atractiva i distreta. Si he de triar un escrit però, potser em quedaré amb el més llarg, 'Hadisha a l'època del xat', que descriu la situació d'una jove marroquina que s'ha de casar amb el seu promès, però no és verge. D'estructura no és diferent dels altres, però és el que més m'ha impactat. Un llibre molt ben escrit i distret de llegir. No hi busqueu grans històries ni gaire imaginació. La realitat és així, però alguns tenen més gràcia explicant-la que d'altres. I Empar Moliner en té força.

Puntuació: @@@ 

dimarts, 31 de maig de 2016

Gorski

Autora: Vesna Goldsworthy
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Gorsky, anglès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martín Lloret
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

Que ningú llegeix llibres és un fet. I de comprar-los ja ni en parlem. Per això la llibreria londinenca Fynch's amb prou feines cobreix despeses, i en Nikola, un refugiat serbi que hi treballa, ho sap molt bé. Tot canviarà quan, un dia qualsevol, el bilionari d'origen rus Roman Gorski apareix per allà i els fa un encàrrec sorprenent. Està a punt d'establir-se en un palauet proper i vol comptar amb la biblioteca privada més impressionant de tot Europa. El pressupost és pràcticament il·limitat, i tant l'amo de la llibreria com en Nikola no poden refusar l'oferta. Però d'on ha sortit aquest home carregat de diners? Quines intencions té i per què vol aquesta biblioteca tan enlluernadora? Són preguntes que anirem resolent al llarg de la trama i de diversos escenaris d'una Londres plagada de russos i opulenta com pocs ciutadans la coneixen. I potser el que menys la coneixia és el nostre protagonista serbi. Però l'arribarà a conèixer molt bé.  

Aquesta història de poc més de 200 pàgines és una versió actualitzada de la famosa novel·la El Gran Gatsby. De fet, tenen molts punts en comú, per exemple la similitud dels noms dels protagonistes, i naturalment la història subjacent, tot i que aquella estava ambientada als EUA, i aquesta a Londres, i amb uns protagonistes de l'Europa de l'Est. La veu narrativa la porta el personatge secundari, allà Nick Carraway, i aquí Nikola Kimovic. Gorski passa a l'actualitat que coneixem, gairebé 100 anys després de la novel·la que li serveix de patró. Les referències a l'art i a la cultura russes són molt presents, i està escrita amb una prosa molt acurada i meticulosa. Una altra coincidència entre els dos llibres és que en aquest també costa molt arrencar, sembla que la història no avança i es fa farragosa, però a la segona part es van encaixant les peces i passa millor. 

Es tracta d'un d'aquells casos en que saps que estàs davant d'un bon llibre, però a tu no t'acaba d'entrar. El fet d'haver llegit ja 'El Gran Gatsby' li ha restat el factor sorpresa, però tot i així el llibre costa i se m'ha fet llarg, s'ha d'anar mastegant. I no perquè el llenguatge sigui especialment florit, però sí força elaborat, i el ritme de la trama és lent. Valoro els llibres per la sensació que m'han aportat, i sóc conscient que aquest el valoraré per sota del que a molta gent li semblaria correcte, per això penso que se li ha de donar una oportunitat. Un llibre sòlid, ben escrit i amb una història que pot semblar una mica inversemblant, però distreta. Un digne homenatge d'un llibre que ha passat a la història de la literatura americana. Però ni aquell em va impressionar, ni aquest ho ha fet tampoc.

Puntuació: @@

dissabte, 21 de maig de 2016

L'elefant desapareix

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2016
Títol original, idioma, any: Zou no shoumetsu, japonès, 1993
Gènere: Relats
Traductors: Marina Bornas i Sandra Ruiz Morilla
Número de pàgines: 398
Llegit en: Català

17 són els relats que componen aquest recull antic de l'autor japonès que Empúries ha traduït ara. En ells trobarem representat una mica de tot l'univers Murakami, la quotidianitat més estàtica, les relacions sentimentals laxes, el suspens, la màgia i els fets inexplicables i inexplicats. Narrats en primera persona i de manera molt natural, l'autor fa parlar els seus personatges com si fossin ell mateix, fins i tot quan el protagonista del relat és una dona. Així trobarem, per exemple, una parella que atraca un McDonald's de matinada només perquè tenen una gana voraç, una dona que fa disset dies que no dorm i es troba perfectament, un nan que amb el seu ball encaterina tot el món o un jove que talla gespa per encàrrec que estima la seva feina, entre moltes altres històries estrafolàries. 

Els relats d'aquesta col·lecció tenen llargades molt diverses. Alguns podrien ser gairebé novel·les curtes, com 'Son', que de fet ha estat editat en forma de conte il·lustrat i ja ressenyat en aquest blog prèviament. Altres han servit d'embrió per alguna de les seves novel·les, o han tingut altres adaptacions. Tot i ser obres primerenques, se les nota més madures que aquelles primeres novel·les curtes. Hi trobem fantasia surrealista i tampoc hi falten els tocs d'humor trapella que l'autor explota en els relats més que en les novel·les llargues. Per trobar-li defectes, alguns dels contes s'allarguen innecessàriament perquè no tenen una direcció clara. De vegades sembla que l'autor comença a descriure un escenari, i de sobte tot canvia de manera brusca, com si se li hagués acudit llavors com afrontar el relat. Això descol·loca, i no és el primer cop que li detecto.

Murakami sempre és garantia de bona lectura per mi. He gaudit amb aquests contes, que agradaran als fans i faran arrufar el nas als que no, com sempre. He trobat que és una mica llarg per ser un llibre de contes, donada la llargada d'algun d'ells, potser 17 eren massa. Però tot i així, continua el meu idil·li amb aquest senyor japonès al que no li donen mai el Nobel, gràcies a déu. Encara que no el puntuï amb la màxima nota, sempre és un plaer llegir-lo. Aquest és un bon llibre per introduir-se a Murakami i veure el pa que s'hi dóna, així que si algú encara no ho ha intentat i té dubtes, pot començar per aquí. Ànim, valents!

Puntuació: @@@

dilluns, 16 de maig de 2016

Company punt

Els qui em coneixen del Bona Nit segurament sabran que sóc una mica obsessiu amb algunes coses, com ara fer llistes, classificacions o posar etiquetes. També sabran que em costa molt desprendre'm de les coses que tinc. I no parlem de llibres, ja que és pràcticament impossible que em desprengui d'un llibre que cau a les meves mans (EVIDENTMENT!).

L'afecció que agafo per tot allò que faig servir habitualment és molt gran, i això, per exemple, es pot veure molt clarament amb el punt de llibre. No m'agrada malmetre els llibres de cap manera, així que fa molts anys que faig servir punt, però quan en trio un m'acompanya fins el final dels seus dies. Tret dels moments d'impàs, o de quan llegeixo més d'un llibre alhora, des de l'any 98 o 99 només m'han acompanyat dos punts de llibre. Sí sí, he dit dos. I els dos s'han acabat perdent, ja que el llibre va amb mi a tot arreu i tard o d'hora el punt pot caure, ves a saber on. Aquest era el punt que feia uns 10 anys que m'acompanyava, d'abans de l'existència d'aquest blog i tot:


Però aquest era el segon que us deia, i fa un parell de mesos que es va perdre (#jesuispuntdellibre). Havia de trobar-ne algun altre que em convencés per passar anys i anys al meu costat, i durant les darreres setmanes he anat fent servir algun punt pont. Però ara ja he trobat un substitut digne, i no és un de sol, sinó que en són dos, que aniré alternant de llibre a llibre.


Un de cuir, que suposo que durarà més, i l'altre de paper, amb una imatge ben refrescant. S'admeten apostes sobre quan em duraran, ja veieu que la previsió és per una llarga temporada. I és que si un llibre és un gran company de viatge, el punt de llibre que va veient passar els volums també ho pot ser.

dijous, 12 de maig de 2016

The little book of the icelanders

Autora: Alda Sigmundsdóttir
Editorial, any: Vaka-Helgafell, 2015 (original de 2012)
Gènere: Assaig 
Número de pàgines: 101
Llegit en: Anglès

Aquest llibret de només cent pàgines és omnipresent en totes les cases de souvenirs i llibreries d'Islàndia. Vaig ensopegar amb ell i em va fer gràcia saber una mica més com són els islandesos, així que el vaig comprar, i vaig aparcar la lectura en curs. L'autora és una periodista nascuda a l'illa però va passar tota la seva joventut en altres països, de manera que s'ha socialitzat en altres llocs abans de tornar a viure-hi, i ens aporta una visió una mica externa, irònica i gens florida de com són els seus compatriotes. Són 50 píndoles sense massa ordre que ens retraten el que seria un islandès típic. Ens parla, per exemple, de la seva fal·lera pel facebook, de les trobades socials en banys termals, de la diversitat a l'hora de generar els cognoms o del seu exagerat alcoholisme. Tot plegat amanit amb una escriptura planera i entenedora, i una bona dosi d'humor i d'ironia.

L'autora presenta el llibre com 50 mini-assajos, tal com li han sortit, i ve a ser això. Capítols molt curts que parlen de la manera de ser o els costums dels islandesos. En alguns casos explica coses sorprenents per la diferència amb la nostra realitat, però en altres no ens sorprendrem tant. A més et queda el dubte de saber si només exposa tòpics o si parla des de la seva experiència només, però és molt distret i amè de llegir, i estic convençut que no va errada en molts dels temes que tracta. Està escrit originalment en anglès, i traduït a altres idiomes, entre els quals no hi era el català, ni tampoc l'islandès, pel que vaig veure. No sé si és que el llibre no farà gràcia a la gent del país, o que no els cal llegir-lo, però de totes maneres, allà tothom parla un anglès més que acceptable, en el pitjor dels casos.

He de dir que he passat una molt bona estona llegint-lo, i m'ha fet força gràcia. No tots els capítols són igual d'interessants, però tots es deixen llegir de manera àgil i distesa. No puc dir que sigui una lectura que atrapi sense remei, però la curiositat pot, i a mi Islàndia en general m'encurioseix molt. No compto que ningú el vulgui llegir, però m'agrada deixar constància que jo ho he fet i que m'ha agradat. Ara sé una mica més dels islandesos, i ja va bé. L'autora té altres llibres de l'estil, i no descarto llegir-ne algun altre, però me'ls hauré de fer enviar!

Puntuació: @@@

dilluns, 25 d’abril de 2016

Helvasaccc Barcelona

Autors: Helena Guasch i Josep González-Cambray
Editorial, any: La vocal de lis, 2016
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 138
Llegit en: Català

Una vetllada familiar, una nit d'estiu, pot ser un bon bàlsam per un home torturat per la seva situació personal. Però també pot ser una trampa pel que fa als records. I precisament aquests records són els que més vivament reviurà en assabentar-se, poc després, que el seu antic company de feina i gran amic ha mort a la muntanya. Però el que realment canviarà la seva mentalitat i aconseguirà treure'l del pou és un antic braçalet amb la inscripció helvasaccc que trobarà a la casa de la platja on comparteix la nit de Sant Llorenç amb la seva família. Què s'amaga rere aquestes lletres? Encara no ho sap, però és el camí que necessita per tornar a estar bé amb ell mateix i amb el món. I a més haurà de fer aquest camí a la ciutat de Barcelona amb la urgència d'algú que el persegueix, relacionat amb la mort del seu amic. Arribarà al final? 

Llegint l'argument del llibre pinta interessant, però em veig incapaç de ressenyar aquesta obra perquè m'ha decebut completament, i els autors em són coneguts. És, en realitat, un llibre d'autoajuda amb una història ben pensada, però que es dilueix i desaprofita. Molt poques de les frases presumptament punyents que evoquen grans reflexions m'han fet aturar-me a rellegir-les. No he trobat sentit ni als personatges que es van apareixent ni al periple per Barcelona. Em sap greu, però no en puc dir gaire més.

Puntuació: sc

dilluns, 18 d’abril de 2016

El dia del cérvol

Autora: Marina Espasa
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2016
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 206
Llegit en: Català

La vida no és gaire emocionant quan estàs a la recta final d'una tesi sobre el temps circular a la literatura. La Minerva porta mesos tancada escrivint, i no avança a massa bon ritme. I per un dia que surt, i li comencen a passar coses estranyes. Com és que hi ha tants cérvols últimament per Barcelona? En l'etiqueta d'una cervesa, impresos a les parets... no s'hi havia fixat abans. Però hi ha qui sí que ho sabia, i es dedica a 'caçar cérvols'. Encara es complica més la cosa quan coneix en Ricard, un botiguer de Gràcia. En Ricard forma part dels Ganduls del Sud, la banda (organització, secta o digues-li com vulguis) rival dels Atletes del Nord. La Minerva encara no ho sap, però per herència també és una Gandula i acabarà acompanyant en Ricard a un viatge molt especial on descobrirà els poders màgics que tenen els cérvols.

És força difícil descriure aquest llibre. Ja vaig llegir la primera novel·la de l'autora i ja sabia que té tendència a l'abstracció, podria incloure's gairebé dins el gènere de la fantasia. La trama comença en una Barcelona ben real, però va recargolant-se fins el deliri i atorga propietats quàntiques als cérvols. Una mica difícil d'empassar pel meu gust. L'he trobat original, però intercala passatges que trobo innecessaris o que em semblen fora d'un argument principal que es va difuminant fins a perdre's. Potser està aquí la gràcia precisament, però jo no li acabo de trobar. És indubtable que Espasa té un gran domini del llenguatge i molts coneixements de literatura, fa un bon ús de les referències, i les picades d'ull també són gracioses, segur que més d'una se'm deu haver escapat. A destacar el 'cameo' de Patricia Heras, la protagonista de la pel·lícula documental Ciutat Morta.

He de dir que el llibre no m'ha acabat d'entrar, i quan això em passa amb llibres que estan tenint prou volada, sempre penso que és culpa meva. Genera certa expectativa al principi i t'intriga què està passant amb els cérvols. Després l'argument es complica i l'interès augmenta, però a la segona part la història es va difuminant i no arriba enlloc, o si més no, no arriba a cap lloc que m'hagi satisfet. Tot i estar ben escrit, costa una mica, probablement perquè l'interès deixa d'acompanyar. Llegiré amb ganes altres ressenyes per saber què m'he perdut, però no és un llibre que recomanaria.

Puntuació: @@

diumenge, 10 d’abril de 2016

El caballero de los Siete Reinos

Autor: George R.R. Martin
Editorial, any: Gigamesh, 2015
Títol original, idioma, any: A Knight of the Seven Kingdoms, anglès, 2015
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 280
Llegit en: Espanyol

Uns 90 anys abans que Robert Baratheon guanyés per les armes el Tron de Ferro, els Targaryen governaven els Set Regnes sense més pretendents que les pròpies branques bastardes de la família. Sota el regnat del feble Aerys I, amb la seva mà no tan feble Brynden Rius, conegut com a Corb de Sang, un escuder s'acaba de quedar sense el cavaller al qual servia. En Dunk, sortit del Cau de Puces, el lloc més infecte de Port Reial, enterra el seu mestre ser Arlan de l'Arbre de la Moneda i es troba completament sol. Ser Arlan el va nomenar cavaller, però és un cavaller errant, sense més possessions que una espasa i un cavall. La 'sort' li canviarà quan, de camí a un torneig de justes, única possibilitat que té de guanyar algun diner, en Dunk coneix un vailet massa espavilat a qui anomenen Egg. Aquest llibre ens explica les aventures d'en Dunk, el cavaller gegant, amb una estatura poc comú, però no massa llest, i el seu escuder Egg, que també és de Port Reial, però no precisament del Cau de Puces.

He trigat una mica a encarar aquest llibre que no fa altra cosa que fer venir salivera mentre esperem el sisè volum de Cançó de Gel i Foc. Es tracta d'una preqüela, no hi trobem els personatges que han fet famosa la saga, però sí totes les famílies que ens són conegudes. El protagonista, ser Duncan l'Alt, és anomenat en els llibres posteriors, i l'Egg també tindrà un paper en la història dels Set Regnes. Costa una mica situar-se al principi de cadascuna de les tres històries que componen el volum, però Martin aconsegueix atrapar-nos amb les seves lluites i les seves intrigues. Llegint entre línies s'aconsegueix entendre coses de la saga que queden una mica inexplicades, i això és molt llaminer. L'escriptura és densa i tornem a trobar la narració centrada en un personatge, en aquest cas en Dunk, del qual podrem saber no només què fa, sinó també què pensa.

Tot i que és George R.R. Martin en estat pur, entenc que aquest llibre pugui decebre una mica perquè no hi trobem el que esperem trobar, però a diferència d'altres spin off d'algunes sèries, aquest l'he trobat molt digne, m'ha agradat. No és potser una lectura fluïda, i a mi per exemple m'ha costat adaptar-me a llegir-lo en espanyol, però s'accelera en els punts àlgids, que en té, hi hi passen coses molt interessants. En la tercera història, que retira a novel·la negra o a intriga, l'excés de personatges juga a la seva contra, però en conjunt és un bon llibre de cavalleries, on la fantasia només hi és de paraula. No és Gel i Foc, però és una fantàstica opció per aquells impacients que no poden esperar al sisè. T'ha d'agradar el gènere. Si n'ets fan, difícilment et decebrà.

Puntuació: @@@ i mitja