dijous, 26 març de 2015

El bigoti

Autor: Emmanuel Carrère
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: Le Moustache, francès, 1986
Gènere: Narrativa
Traductors: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 157
Llegit en: Català

Després de portar un frondós bigoti durant 10 anys, el pensament d'afaitar-se'l és tot un esdeveniment. El nostre protagonista ho planteja a la seva dona Agnès, que no l'ha vist mai sense, però es pensa que no s'hi atrevirà. Aprofitant un moment que ella baixa a comprar, s'afaita el bigoti en un rampell, pensant en la cara que posarà ella quan torni. Però quan ella puja, no sembla adonar-se de res. Ell creu que és un joc, però realment l'Agnès no li troba res diferent i, després d'una discussió, li diu que què s'empatolla, si mai no ha portat bigoti. L'ex-bigotut pensa que la dona li pren el pèl, però tampoc els seus amics i companys semblen trobar a faltar la mata negra de sota el nas, i tot es torna confús. És que l'Agnès, amb ànim de mantenir la broma, ha conspirat amb tots els altres? És que s'està tornant boig? O la boja és ella? Perquè no serà l'única cosa en la que no es posaran d'acord respecte a la seva vida. Alguna cosa passa, però el que és segur és que ja no pot confiar en ningú.

La idea central d'aquest llibre és molt bona i t'atrapa de seguida. Què deu passar amb el bigoti, existia? No existia? Però quan comences a llegir et trobes una mica frenat perquè el llenguatge és atapeït i feixuc, una mica pedant, m'atreviria a dir, i el protagonista, saberut i condescendent, et fa una mica de rabieta. Es podria dir que està ben retratat, i potser sí, però m'ha costat avançar, no trobo que sigui una lectura fluïda. I és una pena, ja que amb un llenguatge una mica més planer, i aquesta idea, en podria haver sortit un llibre rodó. A mesura que avança, la trama es va tornant més desconcertant i intrigant, fins arribar al tram final, que he trobat molt avorrit. I no parlaré del final, que després d'un gir interessant, m'ha acabat de matar.

Ja aviso que probablement seré injust amb aquesta obra. Deu ser que està feta per paladars més elevats que el meu, però a mi el llibre se m'ha fet més llarg que un dia sense pa. No és la història, que té el seu què, sinó la manera com està escrita, que probablement pugui fascinar a alguna gent, però que a mi no m'ha entrat gens. Si estigués escrit d'una altra manera (i no tingués el final que té) el recomanaria molt, però no ho puc fer, m'he avorrit i les estones que ha aconseguit captar la meva atenció han estat escasses. Segurament tenia expectatives altes i això no ajuda, però se li pot aplicar allò de 'no ets tu, sóc jo', no és un llibre construït per mi. El protagonista no ho sé, però jo sí que afaito el bigoti a base de bé.

Puntuació: @

diumenge, 22 març de 2015

Herències col·laterals

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA La Magrana, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Els diners no sempre fan la felicitat. L'adinerat advocat Ernest Claramunt va fer la que ell es pensava que era una jugada mestra: va acordar amb l'anciana Francesca Puigmajor, de 77 anys, que li pagaria una substanciosa pensió a canvi que en el moment de la seva defunció el seu fantàstic pis de l'Eixample passés a ser d'ell per herència. L'operació va ser molt celebrada a la família Claramunt, la senyora Puigmajor no podia durar massa, però el que no es podien esperar és que la vella sobreviuria, i de molt, l'Ernest, i que la seva dona i descendents se les veurien negres per pagar mensualment la pensió establerta. L'anciana no pensa perdonar ni una mensualitat, i els Claramunt no volen renunciar al pis. Potser ha arribat el moment de donar-li a la vella un cop de mà en allò que no sembla disposada a fer, però tot i que ja és a punt de fer els 105 anys, els demostrarà que és força dura de pelar.

El llibre comença com un autèntic thriller amb un estil molt negre que et fa estar pendent i preparat pel que sigui, i no decep. Però després l'argument es pausa i passa a ser tota una altra cosa, una història amb arrels llunyanes que ens ajudarà a entendre la situació actual, molt ben trenada i explicada, perquè realment en Llort narra molt bé, amb puntets d'humor i amb una gran capacitat de descriure els personatges i de captar l'atenció del lector. Tot i l'aparent canvi argumental, el llibre no decau i es manté la sensació d'estar llegint una bona història. El misteri inicial s'acabarà revelant com més aviat còmic que inquietant.

Alguna part del llibre, com la història de la senyora Puigmajor, se m'ha fet una mica llarga, però en general és una obra que es llegeix molt bé i a bon ritme, sense entrebancs gràcies a una escriptura planera i fluïda, però no pas simple. He passat una molt bona estona de lectura, però a l'hora de puntuar em debato entre la bona sensació general i alguns punts concrets que m'han semblat tractats una mica a la lleugera o amb hilaritat, i alguna qüestió temporal que m'ha grinyolat una mica. De totes maneres, és un bon llibre i un autor molt a tenir en compte, apunta a un dels descobriments de l'any.

Puntuació: @@@ i mitja   

dimecres, 18 març de 2015

Tu i jo, living style

Autor: Marcel Pujol
Editorial, any: Aurifany, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

Alguna cosa li ha passat a en Siscu, va deixar una bona feina i ja no està amb la Júlia, la seva xicota de sempre. Però quan es troba en uns moments complicats, apareix l'Ariadna a la seva vida, i això ho canviarà tot. El trencaclosques de la vida del protagonista s'anirà resolent a base de salts en el temps a aquells moment que van marcar la diferència i arribarem a un present que pot canviar en un segon. Les amistats, l'exigència de la família, l'amor, la incertesa del futur i les referències generacionals se'ns presenten de manera tan realista com la vida mateixa. Tot plegat esquitxat per algunes escenes d'obres com Superman, Bola de Drac o El Senyor dels Anells modificades per la intensa imaginació d'un Siscu, que hauria volgut ser director de cinema i no advocat. La transició de l'adolescència a la vida adulta no és cosa fàcil. Com se sol dir, pura vida.

Aquest llibre ha caigut a les meves mans perquè l'autor em va demanar si el podia llegir. El primer que sorprèn és l'edició, molt fresca i detallista. L'estil també és planer i desenfadat, amb un llenguatge col·loquial, correcte tenint en compte que estem en la ment d'un jove força immadur i una mica tarambana. Els diàlegs, de vegades, són una mica inversemblants, però no és una impressió general, sinó puntual. L'estructura, de capítols molt curts que retraten escenes contretes de diferents moments de la vida del protagonista, a priori està molt bé, però m'ha semblat trobar-hi algunes errades temporals, encara que es nota que està treballat, però és fàcil que s'escapi algun detall. Com per exemple la paraula 'style', omnipresent en tot el llibre (arriba a cansar), penso que abans no es feia servir aquesta expressió "alguna cosa style", per dir que fas alguna cosa 'a la manera de...'. Sobre aquests salts, alguns capítols semblen introduïts amb calçador, només per explicar alguna referència de joventut, però sense que tinguin rellevància en la història, almenys aparentment, i per tant, al meu entendre, són sobrers, encara que potser són dels més divertits.

El llibre es llegeix molt ràpid i entra bé, especialment si ets de la meva generació, ja que totes les referències, tics i experiències de la gent que estem entre la trentena i la quarantena s'hi veuen reflectits. Necessàriament t'hi sents identificat. En conjunt he passat una bona estona llegint-lo, i té alguns moments brillants, com aquests capítols que recreen escenes de pel·lícules o sèries. La història és bona, però m'ha semblat que queden moltes coses a l'aire, o mal resoltes, i definitivament el final del llibre no és el que jo hauria triat, no sembla lligar massa amb el desenvolupament de l'argument i l'estil, però en ser un llibre com la vida mateixa, t'exposes a situacions així. L'autor té detalls bons i virtuts, ara caldria veure si és capaç d'alliberar-se d'aquest estil juvenil i afrontar una història adulta. Haurem de seguir-lo.

Puntuació: @@@

diumenge, 15 març de 2015

Homes sense dones

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2015
Títol original, idioma, any: Onna no inai otokotachi, japonès, 2014
Gènere: Relats
Traductors: Albert Nolla i Jordi Mas López
Número de pàgines: 269
Llegit en: Català

En aquest recull de relats llargs Murakami ens retrata set històries protagonitzades per set protagonistes que, per una raó o per una altra, han perdut la seva dona. Així tenim en Kafuku, un actor de segona que ha perdut la seva preciosa esposa per culpa d'un càncer, en Kitaru, un mal estudiant que no pot mantenir la relació que té amb la seva xicota de sempre quan ella va a la universitat, o en Kino, que deixa la feina i munta un bar després de saber que la seva dona s'allita amb un company seu. Set retrats independents que van des del més realista fins als confins més inquietants i surrealistes de l'univers Murakami. Alhora, ens mostra una reflexió profunda sobre la solitud, les relacions personals, els sentiments i els motius de les persones per fer les coses que fan. En una societat de vegades retrògrada i masclista com la japonesa, els homes sense dones no són res. Tenen un buit que no pot omplir-se, de vegades, ni amb una altra dona.

És difícil explicar de què va aquest llibre posat que el fil que uneix les set històries és tènue i només les relaciona que els homes són protagonistes, però potser encara ho són més les dones que els falten. També sóc conscient que llegint l'argument no sembla res de l'altre món, però puc assegurar que es tracta d'un llibre brillant. Normalment en un recull de relats en trobo de fluixos i un parell destaquen. En aquest cas, tots són molt bons, i alguns són espectaculars. D'una cinquantena de pàgines cadascun, tret dels dos últims, que són més curts, l'estil descriptiu i estàtic de Murakami transpira pels quatre costats. També els seus finals abruptes. No falten fets inexplicables (i inexplicats), però s'hi afegeix un puntet d'humor i de trapelleria, gens acostumada en l'autor, que arrodoneix encara més unes idees molt inspirades. Tot i que els personatges són un pèl esperpèntics, com no, no és difícil trobar-se retratat en alguna de les històries.

Que sóc fan de Murakami no és cap secret, però aquest cop he de dir que m'ha sorprès i agradat encara més que habitualment, fins el punt de dir que és dels millors llibres que he llegit en força temps. Per ser que és una lectura a la que li has de dedicar temps per anar paint, el vaig llegir rapidíssim. Ara ja fa uns dies que el vaig acabar i he esperat a veure si se'm passava, però no, segueixo pensant que és brillant, brutal. Tots els relats tenen alguna cosa, però destacaré 'Kino' i 'Samsa enamorat', increïbles. Recomanable 100% per aquella gent a qui agradi l'autor, què feu que encara no l'esteu llegint?? Espavileu. Però tot i que a mi m'ha entusiasmat, als que no us agrada l'autor ni ho intenteu, no digueu 'a veure si amb aquest...'. No, heu sentit? No us agradarà i punt. No el poseu a la llista, no us gasteu diners. A mi em va meravellar, però és Murakami en estat pur. No se'n parli més.

Puntuació: @@@@@

dilluns, 9 març de 2015

El silenci del far

Autor: Albert Juvany 
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2014
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 234
Llegit en: Català

Al poblet de Húsavík, al nord d'Islàndia, tothom es coneix. És un llogaret que viu de la pesca, on els homes són durs i les dones més aviat submises. Allà viu l'Anna, la jove bibliotecària del poble, que no es pot dir que tingui gaire feina. L'Anna va ser abandonada pels seus pares quan era petita i es va criar amb els oncles. Fa molt temps que no pensa en el seu passat, però una carta adreçada a la seva antiga casa familiar, la que ara resta abandonada, remourà tot el seu món. L'escriu 'el teu pare que t'estima', aparentment des de les acaballes de la seva vida. El seu pare? L'home del qual no en sap res? Per què ara diu que l'estima i li demana que el perdoni? La necessitat de saber torna a centrar el món de l'Anna. I no serà l'única. Al mateix temps apareix al poble en Gísli, un jove biòleg de la capital que també busca respostes. Quina connexió tenen les seves vides? Estan a punt de descobrir-ho.

A través d'una vintena de capítols numerats en islandès, Juvany trena una història complicada que nosaltres coneixem o imaginem abans que els propis protagonistes, i que de vegades es fa estrany que ells no entenguin. De totes maneres, no és previsible i ens endurem més d'una sorpresa. Està molt ben escrit i hi ha continus salts temporals i de personatge, sovint sense avisar. M'ha recordat vagament l'estil d'Eduard Márquez, fins i tot per la profunditat tràgica del que s'explica. Atrapa, però no és senzill i fluid, l'has d'anar mastegant i paint poc a poc. Però una bona història i ben explicada no es fa pesada encara que costi. Potser el que se m'ha fet més feixuc són les descripcions musicals que he trobat innecessàries, però crec que són innegociables per l'autor.

Una de les coses que em va fer interessar pel llibre és l'escenari, tinc una fixació amb Islàndia, i no m'ha decebut. A més, no passa a Reykjavík, encara el fa més especial, i descriu bé com es viu en un petit poble islandès, que per altra banda podria ser un petit poble de qualsevol lloc. Una història de records, de passats d'esdeveniments inconfessables, i de molt patiment. Ben narrada, d'una manera prou original, però que no és difícil de seguir, cosa que significa que està ben feta. Un llibre recomanable, no una distracció qualsevol, sinó bona literatura de prendre's amb calma i invertir el seu temps. Potser no és el meu tipus de lectura ideal, però m'ha deixat la sensació d'haver enllestit un bon llibre, i això és bo.

Puntuació: @@@

dissabte, 7 març de 2015

I el guanyador del concurs del 5è aniversari és...

Finalment ja coneixem el guanyador del concurs dels cinc anys de blog, i l'atzar ha volgut que sigui...



El número que va sortir en el sorteig del trio del divendres 6 de març va ser el 982, i això fa que l'Edgar s'emporti el lot de llibres gentilesa de Labutxaca, Edicions del Periscopi, L'Altra Editorial i Salvador Macip. Com que l'Edgar té un blog de ressenyes, espero veure les ressenyes de tots ells aviat! Edgar, posa't en contacte amb mi per saber on te'ls he d'enviar.


Moltes gràcies a tots per la participació i els comentaris. Ara el blog tornarà a l'activitat normal, que tinc ressenyes pendents, o és que pensàveu que durant aquests dies del concurs no he estat llegint!?

dijous, 5 març de 2015

Repartició de números

S'ha acabat el temps per participar en el concurs! La veritat és que no sou massa estranys, la majoria llegiu en els llocs habituals, però també ha sortit gent que llegeix mentre condueix, cosa que és molt pro. Com que sóc molt bona persona, al final us he inclòs a tots en el sorteig, tret d'aquells que han especificat que no hi volien ser. En total heu estat 21 participants, que no està gens malament, moltes gràcies a tots! El guanyador o guanyadora es decidirà per atzar, mitjançant el sorteig del trio de demà divendres 6 de març, i el guanyador, tot i que el podreu comprovar vosaltres mateixos, es farà públic el dissabte 7.

Com ho farem això? Doncs repartirem els 1000 números possibles del trio entre els 21 participants, i per no fer-ho per ordre d'aparició, he escrit els vostres noms en paperets i l'atzar d'una mà innocent (la dreta) ha servit per triar l'ordre en que rebreu els números.


Com que la repartició no és fàcil entre 21, l'atzar també dictamina que els 13 primers noms a sortir del barret tindran 48 números i els 8 últims només 47. Si haguéssiu estat 20 participants seria més fàcil!  De totes maneres, tots tindreu prop d'un 5% de possibilitats de guanyar. La cosa queda així:
 
Ignasi: del 000 al 047
Laura.: del 048 al 095
SU: del 096 al 143
Casiopea: del 144 al 191
Gemma Sara: del 192 al 239
August: del 240 al 287
McAbeu: del 288 al 335
Jomateixa: del 336 al 383
Maurici: del 384 al 431
Mireia: del 432 al 479
Loreto: del 480 al 527
maria: del 528 al 575
Kweilan: del 576 al 623
Carme: del 624 al 670
Botika: del 671 al 717
Bruixeta: del 718 al 764
Consol: del 765 al 811
Núria Juanico: del 812 al 858
Myself: del 859 al 905
Assumpta: del 906 al 952
Edgar Cotes: del 953 al 999

Si detecteu alguna errada, digueu-m'ho tan aviat com sigui possible. Molta sort a tots, i gràcies per participar. Fins dissabte!

diumenge, 1 març de 2015

5 anys, 5 llibres

Les pàgines passen, una darrere l'altra. Els llibres s'acaben, i en comencen de nous. I així, anar fent, omplint les prestatgeries, ja han passat cinc anys. Avui el 'Llibres, i punt!' celebra el seu cinquè aniversari! Aquest blog m'ha canviat el concepte de la lectura, ara un llibre ja no s'acaba fins que no està convenientment ressenyat aquí, i segueixo gaudint de parlar de llibres, de recomanar-los, i de desmitificar-los, de vegades. A tot això hi ajuda, com sempre, tota la gent que passeu per aquí sovint o de tant en tant a conversar sobre llibres, a tots vosaltres, moltíssimes gràcies per ser-hi!

La veritat és que som uns autèntics malalts de llibres. I els malalts de llibres sempre troben una estona per dedicar a la lectura, ja ho sabeu, qüestió de prioritats. I quan el temps escasseja, s'han de trobar solucions alternatives per no perdre's una bona sessió de lectura diària. Per alguns és coneguda la meva afició a llegir mentre camino, que no perdono un trajecte en transport públic, i també que aprofito per llegir quan faig bicicleta estàtica. Però darrerament tinc un nou aliat en la meva croada lectora, aquest:


A la feina em faig un tip de treballar amb plaques d'aquestes, piles i piles de plaques de 96 pous que un cop acabat l'experiment, cal portar a llegir a un lector de plaques. La màquina, mitjançant uns filtres, mesura la fluorescència de cada pou i mostra els resultats en un excel. Cada placa triga algun temps a llegir-se, i a més se li fan dues lectures diferents. I aquí la relació d'idees: lector de plaques, llegir, lectures... per què no aprofitar el temps que triga a passar una placa rere l'altra pel lector... per anar llegint jo també el meu llibre? Dit i fet, des que faig aquesta tècnica, que em passo una estona llegint les plaques, i mentrestant, llegint el llibre. Curiosament, sempre m'ofereixo a llegir també les plaques de la companya, per què serà?

Com veieu, la meva malaltia arriba a punts insospitats. També trobo estones de lectura en altres temps d'espera a la feina, però això millor ho deixem per un altre dia. I vosaltres? Com a bons addictes a la lectura que sou segur que trobeu estones i llocs poc habituals per llegir. Vinga va, confesseu on o quan llegiu i que se suposaria que no ho hauríeu de fer? O senzillament, moments que aprofiteu per llegir quan altra gent tria altres opcions.

Contesteu, perquè hi ha premi! Per celebrar els cinc anys de blog algú de vosaltres guanyarà un lot de 5 llibres, aquests:


The Leftovers, de Tom Perrotta, gentilesa de Edicions del Periscopi.

Hipnofòbia, de Salvador Macip, gentilesa del mateix autor!

El cant del cucut, de Robert Galbralth, pseudònim de J.K. Rowling, gentilesa de Labutxaca.

El noi sense color i els seus anys de peregrinatge, d'Haruki Murakami, gentilesa de Labutxaca (tot i que l'exeplar de la foto sigui d'Empúries!)

Barba xopa de sang, de Daniel Galera, gentilesa de L'Altra Editorial.


He volgut que el regal sigui representatiu del blog, Murakami, Macip, i tres editorials que representen un bon percentatge de les meves lectures. Jo mataria per aquest premi, no sé vosaltres. Així que ja ho sabeu, si el voleu guanyar, expliqueu quin moment o lloc poc habituals soleu aprofitar per llegir. Hi ha temps fins el dijous 5 de març al vespre, moment que repartiré els números del sorteig entre tots els que hàgiu participat.

Moltes gràcies a tots per acompanyar-me al llarg d'aquests cinc anys, i que en siguin molts més, mentre ens durin les ganes de llegir!

diumenge, 22 febrer de 2015

El símbol perdut

Autor: Dan Brown
Editorial, any: labutxaca, 2013 (primera edició al 2010)
Títol original, idioma, any: The lost symbol, anglès, 2009
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Estany
Número de pàgines: 667
Llegit en: Català

En Robert Langdon pensava que passaria el diumenge tranquil a casa, però no ha pogut evitar complaure la demanda d'un vell amic com en Peter Solomon, per això arriba a Washington poques hores després que el director de l'Smithsonian, i reconegut maçó, li hagi demanat substituir un ponent que li ha fallat a una gala benèfica. La conferència no li costarà, però arriba una mica just de temps. La gran sorpresa se l'emporta quan entra just a l'hora convinguda a la gran sala del Capitoli on se celebra la gala i se la troba completament buida. Alguna cosa falla, però això només serà el principi. A partir d'aquí els esdeveniments es precipiten. El descobriment d'una mà humana situada al bell mig del Capitoli, que assenyala els frescos de la cúpula i llueix un anell d'or maçònic posarà de manifest que un sonat amb males intencions busca l'ajuda d'en Langdon per descobrir els grans secrets de la maçoneria. On s'amaga la Paraula? En Mal'akh sap que en Langdon el pot ajudar, però l'entranyable professor de simbologia no té ni idea del que li demana aquest fanàtic.

Agafar un llibre de Dan Brown és saber perfectament què hi trobaràs, per això és recomanable llegir-los cada cert temps, quan ja has fet net i no recordes els seus tòpics: professor que tot ho sap, acció que transcorre en una sola nit, trencaclosques per tot arreu que s'han de resoldre contra-rellotge, caràcter femení que acompanya en Langdon, no menys intel·ligent que ell, i algun fanàtic que vol apoderar-se d'algun coneixement. Conspiracions, simbologia amagada i tot allò que els pobres mortals no reconeixem tot i tenir-ho davant dels nassos. Capítols curts que van saltant d'uns personatges o escenaris als altres, amb flashbacks i amb accés als pensaments dels protagonistes entre cometes. Escriptura planera i fàcil, però per aquest motiu ràpida de llegir i absorbent. I interessant, si ets amant d'aquesta mena d'històries de societats secretes, coneixements ocults i cultes antics. 

En Dan Brown sempre rep, és a la literatura el que un Big Mac a la gastronomia. Però la veritat és que a mi m'agraden els Big Macs. No es pot negar que enganxa, i aquest  símbol perdut tant com qualsevol dels altres. Potser com que ja t'ho esperes, no et sorprèn, però llegeixes ràpid i amb interès, i a mi especialment m'agrada quan explica coses que no sé, i que entenc que són reals. Després la història està farcida de fantasmades, però i què? És ficció, i és distracció, el que busco molts cops en la lectura. S'alenteix força a la part final, quan l'acció està acabada però encara queden misteris per descobrir. Un llibre per a tots els públics per passar una bona estona enganxat a les pàgines. La alta literatura ja la deixarem per una altra estona.

Puntuació: @@@