Autora: Jacqueline Harpman
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2021
Títol original, idioma, any: Moi qui n'ai pas connu les hommes, francès, 1995
Gènere: Ciència ficció
Traducció: Anna Casassas
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català
 
Quaranta dones tancades en una gàbia. Una presó. No sabem per què les hi han tancades, però fa anys que malviuen amb les rutines que els imposen uns vigilants homes que no les deixen fer pràcticament res, però que els proporcionen tot el que els cal per sobreviure. Totes elles recorden que abans tenien una vida, una família, una professió. Totes, menys una: la nena. Ningú sap com es diu, va entrar en aquella cel·la amb totes les altres quan era molt petita, no té cap record del món exterior i, per tant, aquesta vida de reclusió i de privacions és l'única que coneix. Les altres dones són esquerpes amb ella, però és que ja han perdut l'esperança. La nena se sent diferent, no té passat, no ha rebut els aprenentatges d'allò que es coneix com ser humà. Fins i tot sembla que té diferències fisiològiques amb les altres. Encara és molt jove, la més jove de totes elles, i tot just comença a relacionar-se amb les companyes quan un dia sona una estrident sirena i tot canvia. La porta de la gàbia és oberta i ningú sembla impedir-los la sortida. Allò que trobaran fora de la seva presó no sembla gaire millor que la vida que tenien.

Valenta aposta d'Edicions del Periscopi, que novament fa una aposta per una obra poc coneguda, un llibre amb 25 anys d'antiguitat, i que la torna a encertar. Ens trobem davant d'una distopia del tipus filosòfic. Ens planteja una situació molt concreta i en desenvolupa les conseqüències. No tenim gaires pistes, ni arribarem a tenir resposta a la infinitat de preguntes que ens planteja la situació d'aquestes dones, però això no és impediment per a que reflexionem sobre la deshumanització que pateixen les presoneres i els dèficits cognitius i hàbils de la nostra protagonista sense nom, que ens explica la seva vivència en primera persona. Mentre 'la nena' comença a relacionar-se amb les altres, també va prenent consciència d'ella mateixa, de totes les mancances que té la seva formació com a persona, però també de la manca de limitacions autoimposades que pateixen les seves companyes. Se sap diferent, única, però això té una doble vessant: la de sentir-se rebutjada i apartada, però també la de no combregar amb els mateixos marcs mentals que les altre. El relat prossegueix de principi a fi, sense capítols ni separacions, és un continu narratiu de la protagonista, molt potent, colpidor i que no pot deixar indiferent. Una profunda reflexió sobre allò que ens fa ser humans, allò que compartim amb els nostres semblants i tot el que som capaços de fer quan ens alliberem de certes cadenes.

L'autora va patir les atrocitats de la invasió nazi i, coneixent el seu passat, és fàcil establir paral·lelismes amb aquesta gàbia sense sentit. Tant les premisses del llibre, com el seu desenvolupament, el fan molt atractiu. L'inici és molt potent i t'atrapa de seguida, l'avidesa de voler saber més és palpable. Podríem dir que el llibre té tres parts, però és difícil parlar-ne sense explicar massa. Després de 'la sirena', hi ha alguns passatges una mica densos i potser fins i tot repetitius, però en conjunt es llegeix amb molt d'interès i sent molt partícip de les reflexions de la protagonista. Algunes llibertats són més esclaves que molts captiveris. Un llibre punyent, molt evocador i que ens fa pensar en la nostra condició d'humans a partir d'una situació en la que no ens voldríem trobar. A més, ho fa des d'una perspectiva femenina, i això en fa augmentar l'interès. Té la mida justa per no fer-se pesat, però per entendre aquesta frase cal llegir-lo i veure l'evolució dels esdeveniments que narra. Una gran lectura, complexa, però que es llegeix amb facilitat. Molt recomanable.

Impressió general: @@@@