dimecres, 22 de gener de 2020

Tony Takitani

Autor: Haruki Murakami (il·lustracions Ignasi Font)
Editorial, any: Empúries, 2019
Títol original, idioma, any: Tony Takitani, japonès, 1990
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 75
Llegit en: Català

Tothom es pensa que en Tony Takitani no és japonès de soca rel. Aquest nom, Tony, és ben poc comú per algú que té els dos pares japonesos. Però sempre hi ha una història que pot explicar-ho. La seva mare va morir poc després del part i el seu pare va haver de pujar-lo sol. El nom el va triar algú que va fer molt costat a en Shozaburo Takitani, el pare de la criatura. Ja de més gran, en Tony i el seu pare fan vides completament independents, el pare segueix sent músic de jazz i voltant per tot arreu, com sempre, i ell es dedica a fer unes il·lustracions que sorprenen tothom pel seu realisme. Serà gràcies a la seva feina que, gairebé de rebot, coneixerà la que serà la seva dona, quan ja es pensava que estaria tota la vida sol. Amb ella aprendrà què és l'amor, però també, malauradament, quin és el dolor més profund de tots. 

Una nova entrega de conte il·lustrat d'en Haruki Murakami. En aquest cas ens trobem un conte publicat anteriorment al recull 'El salze cec i la dona adormida', il·lustrat per Ignasi Font amb unes làmines més icòniques i no tan inquietants com les de Kat Menschik d'entregues anteriors. El conte està ben ambientat i genera un protagonista típic de l'autor: solitari, especialista en una feina poc habitual, amb dificultats per les relacions. El desenvolupament de la història però, allà on l'autor sempre ens porta a través d'algun deliri o fins i tot d'elements paranormals, no sembla que sigui un dels seus punts àlgids d'inspiració. No és que estigui mancat de la mística i la intriga no sempre resolta dels seus relats i novel·les, però no és tan engrescador com d'altres que li he llegit.

Segueixo adquirint i llegint totes les traduccions de l'autor japonès que trobo, encara que ja les hagi llegit anteriorment en algun altre recull, com és el cas. Aquests contes il·lustrats estan bé, és una altra manera de llegir-los i visualitzar-los, encara que aquest cop la fórmula no passa de discreta, ja que ni les il·lustracions són massa explicatives (tot i que són maques i ben fetes) ni el conte és dels millors que li recordo. Veurem si hi ha millor sort la propera vegada, i sobretot si l'autor treu material nou aquest any.

Impressió general: @@

dissabte, 18 de gener de 2020

Primavera, estiu, etcètera

Autora: Marta Rojals
Editorial, any: La Magrana, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 363
Llegit en: Català

És habitual que l'Èlia torni al poble per Tots Sants, sempre hi va a veure els seu pare i la tieta. El que ja no és tan normal és que hi vagi sense en Blai. Els diu que el noi s'ha quedat a Barcelona, que tenia feina, però la realitat és que l'ha deixada. Abandonada als 34 anys després de tota una vida, i amb una situació laboral no gaire estable, la visita al poble ha de ser balsàmica i l'ha d'ajudar a evadir-se. Al poble, a la Ribera d'Ebre, el temps passa de manera diferent. Inevitable que tots els records d'infantesa li vinguin a la memòria, la seva germana Joana quan eren petites, la mare, les primeres experiències, els seus amics d'adolescència, la Clara, en Bernat de can Trau... Precisament l'aparició d'aquest darrer al poble la traurà de l'espiral de records  per començar a actualitzar-los. En Bernat encara conserva els seus rinxols i el seu atractiu, per bé que els anys també se li noten. La seva trobada casual desenterrarà uns sentiments que portaven molt temps latents i controlats. Sentiments prohibits, però no per això menys intensos.

M'ha costat, però finalment m'he decidit a llegir la Marta Rojals, començant per la seva primera novel·la. Es tracta d'això que anomenen ficció contemporània, una història moderna que descriu els problemes de la gent en la trentena, ruptures, feina, tecnologia, rellotges biològics, maternitat..., però ho fa en un escenari peculiar: la tornada al poble després de viure molts anys en ciutats grans. I al poble el temps pràcticament no ha passat, és clar. Està dividit en dues visites de l'Èlia al poble: Tardor i Hivern. Bona part dels capítols de Tardor es basen en records per situar-nos els personatges i per a que coneguem la seva vida. Tot canvia i es precipita, també la lectura, quan es troben casualment l'Èlia i en Bernat, es pot dir que és aquí on comença la trama del llibre. Però el tret més destacat del text és que els diàlegs es transcriuen en la variant dialectal oral de la regió i això els fa molt versemblants. Pots imaginar-te perfectament aquests diàlegs en temps real i fins i tot es detecten diferències d'intensitat del dialecte en funció de qui parla. Sens dubte, un gran encert de l'autora haver-los plasmat així.

El llibre comença lent, saltant de record en record. Tot i que estan perfectament exposats i estructurats (fan pensar en una autobiografia), se'm feia una mica feixuc de llegir. És indubtable que l'autora domina el llenguatge  i juga amb les paraules, això és una constant de tot el llibre. Però és quan l'actualitat pren protagonisme que assistim als diàlegs més hilarants i als pensaments i reflexions de l'Èlia, que van a mil per hora. El text és fresc, àgil i amb elements tragicòmics, però els moments divertits acaben guanyant als tristos. L'argument no deixa de ser una comèdia romàntica, algú que ve d'un fracàs amorós recupera un vell amor de joventut que es va acabar casant amb la seva millor amiga. El que passa a continuació et sorprendrà. O no, però en tot cas, es tracta d'una obra original per l'escenari i l'exposició, i amb uns personatges molt enginyosos i aguts que ens fan passar una bona estona. Bona descripció de l'ecosistema rural, reflexions i neguits de la trentena, de les relacions humanes, i una bona ploma que no em sorprèn que hagi fet fortuna entre els lectors. A més, citant Antònia Font i Murakami, ja sap que tindrà la meva simpatia garantida.

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 11 de gener de 2020

Tothom hauria de ser feminista

Autora: Chimamanda Ngozi Adichie
Editorial, any: Fanbooks, 2016
Títol original, idioma, any: We should all be feminists, anglès, 2012
Gènere: Assaig
Traductora: Scheherezade Surià López
Número de pàgines: 52
Llegit en: Català

Quan pensem en la discriminació que pateixen les dones arreu del món ho solem fer des d'una perspectiva occidental, tot i ser conscients que hi ha països en els que les diferències són encara més accentuades i fins i tot criminals. Per això em vaig decidir a llegir aquest llibret de l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, que en realitat és un text adaptat d'una xerrada de la mateixa autora. D'una manera molt planera i amb exemples pràctics, amb anècdotes pròpies i de conegudes seves, ens explica les dificultats que troben les dones nigerianes, principalment per qüestions culturals, però també les americanes. L'autora viu a cavall de la seva Nigèria natal i els Estats Units i el xoc cultural segur que no ha estat fàcil. 

El llibre evita, entenc que voluntàriament, parlar de violència i d'agressions masclistes, però sí que exposa la supeditació que pateixen les dones nigerianes als seus marits. Una mena de sentiment de propietat que ens recorda molt a l'època del 'Cuéntame' i que, malauradament, no sembla que hagi passat de llarg encara tampoc a casa nostra. També posa molt l'accent en la manca de comprensió dels homes tant de la discriminació que pateixen les dones com de la lluita feminista i denuncia la pressió social que pateixen tant homes com dones per fer allò que se suposa que hem de fer. Una perspectiva que va canviant, però que encara ben entrat el segle XXI no hem superat.

És un text molt curt i no se'n pot dir massa cosa més, és una bona reflexió, sense entrar en el victimisme i amb un puntet d'esperança que fa bo de llegir. Com sempre, ens posa un mirall i potser no ens agradarà la imatge que hi veiem, però no és gens incisiu, ho fa de manera molt planera i didàctica, fins i tot. I potser ja està bé per començar a entendre moltes coses, sense entrar en detalls, encara que sense oblidar que les arrels del masclisme i del patriarcat són fondes i antigues. M'ha agradat llegir-lo, encara que no aprofundeixi massa. Tot el que m'ajudi a prendre consciència serà benvingut. No descarto gens buscar altres assajos de l'autora, fins i tot alguna de les seves novel·les. I m'hagués agradat també veure la xerrada en directe, segur que era molt clara i que l'autora hi posava tocs d'humor i tot.

Impressió general: @@@

dilluns, 6 de gener de 2020

La mà esquerra de la foscor

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig verd, 2019
Títol original, idioma, any: The Left Hand of Darkness, anglès, 1969
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 338
Llegit en: Català
Premis: Nebula 1970, Hugo 1970

El procediment de l'Ekumen és clar: enviar inicialment un sol home a dialogar amb un món habitat al qual es pretén convèncer per unir-se a la Federació Galàctica. L'enviat a Hivern és en Genly Ai, que ja porta un any esperant audiència amb el rei Argaven, del país de Karhide. Hivern, o Gheten, és un planeta congelat, les condicions climàtiques són molt adverses. A més, els humans que hi habiten tenen una peculiaritat evolutiva: són tots hermafrodites amb aparença d'home i només canvien la seva fisiologia quan entren en kemmer, el procés d'aparellament, per poder engendrar. Potser aquestes diferències físiques i les condicions adverses o l'endarreriment tecnològic són les causes de la reticència que senten per aquest foramon que els ve a explicar històries inversemblants de viatges per l'espai i comunicació instantània amb mons llunyans. A l'enviat no li serà gens fàcil trobar aliats que l'ajudin a complir la seva missió.

Després de Els desposseïts, Raig verd recupera una altra obra de ciència ficció de l'Ursula K. Le Guin que, coneixent el precedent, em venia molt de gust llegir. L'editorial ha fet un gran esforç per aportar una edició exquisida de tapa dura i amb una gran traducció en els dos volums que ha publicat, un senyal de reverència a una autora d'un nivell literari extraordinari. A 'la mà esquerra...' trobem dues veus que es complementen i que es reparteixen els capítols: el foramon Genly Ai i el gethenià Estraven, dues visions de l'aventura d'adhesió galàctica que busca l'enviat. Els dos tindran desavinences i desconfiances, però construiran una amistat molt forta després de passar moltes penúries plegats. El llibre també inclou capítols pont en pàgines grises on aprendrem història, mitologia, costums i fisiologia getheniana, molt aclaridors i complementaris al fil argumental. La ciència ficció de Le Guin és una meravella perquè, tot i incloure pinzellades de tecnologia, té una alta càrrega política, diplomàtica i psicològica. També fa gala d'una gran imaginació i explica tot allò que cal per retratar les societats galàctiques que s'empesca. Una autèntica mestra del gènere.

El plantejament d'aquesta obra, a poc que t'interessi la ciència ficció, la política i la diplomàcia, és molt engrescador. El 'problema' és que compta amb dues parts molt diferenciades, o amb tota una part central, per mi excessivament extensa, que és més epopeia de l'home contra la natura que una missió de diplomàcia galàctica. En condicions normals, això per mi li faria baixar molts punts, no m'agrada que els llibres es desviïn massa del tema central, però l'autora aconsegueix explicar-ho amb una mestria que fins i tot això se li perdona. N'he gaudit molt, és una gran història molt ben explicada i guarnida. Una manera d'escriure que requereix pausa i parar atenció a cada pàgina, però que no pots deixar. Sempre diré que no sóc massa de ciència ficció, però ara sé que sí que sóc d'Ursula K. Le Guin. Em quedo amb ganes de més.

Impressió general: @@@@

dimecres, 1 de gener de 2020

Frases 2019

Una tradició és una tradició. Com els darrers anys, tancaré l'any lector amb un recull de les millors frases que vaig trobar en els 40 llibres llegits l'any 2019 que acabem de deixar enrere. M'adono que aquest any passat només vaig llegir llibres en català, per tant totes les frases seran en aquesta llengua, amb el seu llibre i autor/a corresponent. Espero que en trobeu alguna que us cridi l'atenció com a mi!
  • Les lleis només entren en joc quan la política i els diners els ho permeten. (Estació Boira, Enric Herce)
  • De vegades les persones obliden coses que en teoria haurien de recordar, i recorden coses que en teoria haurien hagut d'oblidar. (La mort del comanador llibre 2, Haruki Murakami)
  • La credibilitat és una eina de supervivència bàsica. (Els homes m'expliquen coses, Rebecca Solnit)
  • Una cançó no serveix per a altra cosa que per alegrar o entristir els qui l'escolten. (L'ocell de foc, Emili Teixidor)
  • Caminar de nit és com nedar sota l'aigua, només que no pots sortir a la superfície per agafar aire. (La passió, Jeanette Winterson)
  • L'amor, la misericòrdia i la compassió es troben fins i tot als cors més negres. (Foc i Sang, George R.R. Martin)
  • La vida pot trigar més o menys temps a demostrar-t'ho, però al final sempre acaba sent una merda. (Pes mort, Llort)
  • Tinc comprovat que no hi ha res com la mort perquè se t'obrin les portes. (Àlies Grace, Margaret Atwood)
  • En aquesta vida has d'arreplegar totes les engrunes de bondat que trobes, perquè no és que abundin precisament. (Àlies Grace, Margaret Atwood)
  • No hi ha res tan misteriós com el que s'esdevé al nostre davant. (Ni d'Eva ni d'Adam, Amélie Nothomb
  • El magnetisme que irradia un altre ésser humà que t'escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teva vida permet el subministrament de les confidències. (Gegants de gel, Joan Benesiu)
  • Les pilones i els turistes no molesten a la vista; la pobresa, sí. (Privilegi a l'altra banda del riu, Ruben Wagensberg
No en són gaires, i a més he estat molts llibres que no n'he trobat cap, no sé si per manca d'atenció, d'interès, o perquè no tenien res ressenyable. En tot cas, espero que el 2020 sigui més fructífer en aquest aspecte. M'hi poso ja a apuntar-ne!

divendres, 27 de desembre de 2019

Propòsits lectors pel 2020

Un any més, els únics propòsits que em faré per l'any entrant són els lectors. No es tracta de quantitats, o de pàgines, perquè després l'any surt com surt, però sí que em puc proposar llegir alguns llibres concrets que fa temps que esperen torn a la lleixa de pendents i que, si no els dono una empenteta, allà es quedaran. Però abans de parlar de futur, haurem de mirar si aquest 2019 he complert els propòsits després de l'èxit de 2018.

Doncs aquest any he de dir que l'he complert a mitges, o amb un compliment de 3.5/5. Repassem:

L'imperi dels lleons - Sebastià Bennasar (juliol-agost)
Una columna de foc - Ken Follett
El club de la bona estrella - Amy Tan (setembre-octubre)
L'ocell de foc - Emili Teixidor (març-abril)
Tòquio Blues - Haruki Murakami

Com veieu, hi ha dos noms sense enllaç. 'Tòquio Blues' no he aconseguit rellegir-lo, com que no he tingut el ritme lector desitjat, he preferit anar llegint llibres encara inèdits. I pel que fa a 'Una columna de foc', l'estic llegint, però el tinc al llit perquè és un totxo i no me'l puc emportar amunt i avall. En llegeixo una miqueta cada nit, però em quedo fregit aviat. No perquè no sigui distret, però sempre vaig cansat. Espero que l'acabaré en algun moment de 2020.

Som-hi doncs amb els propòsits d'aquest any vinent, a veure si aconsegueixo fer el ple:

Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals
Tinc dos llibres de l'autora a casa i no m'he decidit a llegir-la encara. Tenia certes reticències, però després de descobrir molt bones autores aquests darrers anys, li ha arribat el moment. Ja tocava, oi?





Van venir com orenetes, William Maxwell
Aquest llibre fa tant temps que va venir a casa que ja no sé ni d'on el vaig treure, i no és broma. Però estranyament, ha sobreviscut a algunes purgues de llibres que tenia la certesa que no llegiria mai. Com a premi, penso que toca donar-li una oportunitat.





Mitja Vida, Care Santos
El primer llibre que vaig llegir d'aquesta autora em va deixar molt bona impressió. Com que tenia aquest altre a casa vaig voler llegir-lo també, va arribar a estar en rampa de sortida a la barra lateral del blog, però per algun motiu va passar de llarg. Intentaré que al 2020 no li passi el mateix.





Cafè Barcelona, Joan Carreras
Em va tocar en alguna rifa per aquí a la catosfera, suposo que de la Jomateixa, però un cop em van dir que era estranyot. Ha anat passant el temps i no m'hi he decidit mai, i això que l'autor gaudeix de bona crítica. Veurem si val la pena explorar la seva bibliografia. 





Tòquio Blues, Haruki Murakami
Si es tractés d'un altre llibre, diria que ja l'hi ha passat l'oportunitat al 2019, però no és qualsevol llibre. El primer llibre que vaig llegir d'un dels meus autors preferits mereix una relectura i una ressenya en aquest blog, ja que el vaig llegir abans de tenir-lo. Així que no defalleixo, si el guió ho permet, caurà aquest 2020.





Aquestes són les meves apostes. Aconseguiré llegir els 5 llibres? Ho sabrem a finals del 2020! Que tingueu un gran any lector i un gran any en general!

diumenge, 22 de desembre de 2019

Camaleó

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Proa, 2001
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Vacances de luxe per aquells que se les poden permetre. Una illa exclusiva i privada. Un grup de turistes adinerats fent vida al paradís. Un capità veterà amb ganes de plegar. Està previst que tota la colla marxin l'endemà, però el capità Melville sap que s'acosta una tempesta i no té ganes de passar-la. Si marxen ara arribaran a l'Illa Gran i no hauran d'afrontar el temporal. Aquesta decisió sobta tota la tripulació i els turistes, però tots fan cas i embarquen. Tots... menys dos. La Goretti i l'Ernest no s'assabenten del canvi de plans i la comitiva marxa sense ells, amb les presses no fan el recompte que seria pertinent. Ells dos es quedaran a l'illa i passaran les hores albirant l'horitzó i parlant de sexe i de relacions la major part del temps. Mentrestant, les previsions del capità no es compleixen i la tempesta acaba atrapant el iot. Els fugitius hauran de combatre la fúria del mar i la incertesa: què ha passat amb els dos passatgers que els falten? 

Recupero un dels llibres més antics d'en Llort, un volum curt dedicat al sexe amb la història paral·lela dels qui lluiten contra les forces de la natura. Com sempre, tenim una bona construcció de personatges i una bona descripció d'escenaris, però en aquesta ocasió la història de fons no m'ha atrapat com en altres llibres. Les converses sobre sexe no solen despertar-me massa interès i aquí s'exposen gairebé com a relats independents o fins i tot petits assajos. A l'illa també hi ha l'aparició d'un personatge que es presenta gairebé paranormal, que no acaba de lligar amb la versemblança de la història. No obstant, al final de tot ens veurem obligats a girar la vista enrere per un sobtat gir de guió i comprendrem aquesta trama de manera diferent. Pel que fa a la resta de personatge, els que malden per no naufragar, la seva història és més consistent, però demostren tenir un paper molt secundari.

Si vas a recuperar els llibres antics d'un autor és que aquest s'ho val i no et vols perdre cap de les seves obres. Això em passa amb Llort, tinc la intenció d'anar recuperant tota la seva bibliografia. Però anar als primers llibres té risc, els autors i autores van madurant i millorant la seva escriptura al llarg del temps, i ja sigui perquè aquest llibre potser encara no arriba als bons nivells dels posteriors, o perquè realment no m'ha enganxat per un gust merament personal, no m'ha acabat de fer el pes. Sí que se li endevina la bona mà en la construcció i la descripció que fa la seva prosa tan versemblant, però m'ha costat una mica. El gir final te'l fa mirar d'una altra manera, però llavors potser ja és massa tard.

Impressió general: @@

dimecres, 18 de desembre de 2019

Exorcismes

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2018
Gènere: Relats
Número de pàgines: 254
Llegit en: Català

'Exorcismes' de Vicenç Pagès és un recull de reculls de relats. Inclou relats de les seves obres de narrativa breu més antigues: 'Cercles d'infinites combinacions', 'En companyia de l'altre' i 'El poeta i altres contes'. Les històries seleccionades són molt variades tant en temàtica com en llargada, però també en format, i pràcticament no han estat modificades respecte les originals. Ficció i realitat, fins i tot algun deliri, es barregen en uns textos on la correcció lingüística per una banda, la pròpia identitat, la terra natal de l'autor i alguns dels seus experiments i personatges recurrents són els protagonistes. Per si la riquíssima prosa de l'autor no fos prou, aquest recopilatori és la versió amb 'comentaris del director': disposem d'una introducció molt explicativa i d'un comentari final de cadascun dels contes que ens permetrà saber què els va motivar i algunes anècdotes interessants. Què més es pot demanar?

En els primers relats del recull em costava reconèixer l'estil de l'autor, però mica en mica se m'ha fet més evident que les històries curtes van evolucionar en llibres com Els jugadors de whist, el primer que vaig llegir d'ell i del qual en guardo un gran record. Vicenç Pagès sembla que no es conforma amb la literatura convencional, i no precisament perquè no faci servir una escriptura precisa, quirúrgica gairebé, però sempre explora noves maneres d'explicar les coses i ha fet de les referències i de l'enumeració un art que aquí podem degustar en el relat Biografia d'Àngel Mauri. També la llengua és protagonista de diversos relats com La correctora o Cercles d'infinites combinacions, i és que quan la domines tant com ell ha de ser difícil no fer-ne gala. També tenim la demostració que una prosa rica i acurada no és sinònim de densitat ni de posar pals a les rodes de la lectura. En aquests relats no hi manquen tampoc les dosis del peculiar humor de l'autor.

He de dir que m'ha costat una mica entrar en el llibre, sobretot per la diversitat de temàtiques que s'hi pot trobar, però reconeixent-li en tot moment l'alta qualitat literària que destil·la. No ha aconseguit atrapar-me fins més endavant, però un cop en línia, he començat a valorar el conjunt més positivament. El tram final m'ha acabat de conquerir i les notes finals sobre cadascun dels relats hi posen un contrapunt fantàstic, són com tenir l'autor explicant-te allò que et falta per saber de cada text; personalment ho he agraït. Sóc conscient que Vicenç Pagès no és per a tots els gustos, precisament pel que explica i com ho explica és possible que no aconsegueixi conquistar alguns paladars, però cal reconèixer que té ofici, que balla amb la llengua com ningú i que els seus protagonistes són propers i versemblants, però per sobre de tot, molt humans. Si ja l'heu llegit, és probable que aquests contes us agradin, però si no us ha agradat anteriorment no cal insistir-hi. Jo sí que ho faré.

Impressió general: @@@  

dijous, 12 de desembre de 2019

La campana de vidre

Autora: Sylvia Plath
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: The Bell Jar, anglès, 1963
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 307
Llegit en: Català

Ser dona i voler accedir al mercat laboral com a professional no ha estat mai tasca fàcil, tampoc no ho era a la dècada dels 50. L'Esther Greenwood és bonica i una estudiant excel·lent, cosa que li valdrà una beca per treballar com a redactora en una revista de moda de Nova York. Però anar a la gran ciutat des del seu poblet li causarà un impacte que li costarà superar. La vida social, i sobretot la pressió auto-imposada de les seves companyes de residència, posaran de manifest la seva fragilitat mental. Potser aquell no és el seu lloc, però anhela tant convertir-se en periodista i escriptora... Amb aquesta novel·la, pràcticament autobiogràfica, la Sylvia Plath explica les seves vivències fent servir una alter ego que pateix tot allò que ella va patir. Persona turmentada i una mica perduda, va tenir una vida curta però va excel·lir com a poeta i va deixar aquesta novel·la com a testimoni del que havia estat la seva vida.

El testimoni de la Sylvia Plath té dues parts diferenciades. A la primera coneixem la seva vida a Nova York i les seves experiències en el món laboral i sentimental. La segona meitat se centra en els seus problemes que la tenen internada en un centre de salut mental. És un llibre escrit a finals dels anys 50 o principis dels 60, però la bona traducció no ens fa retrocedir tant en el temps, fins i tot sembla que les experiències de l'autora no ens queden tan llunyanes. Hi trobarem referències feministes, a relacions homosexuals i l'estigmatització de la gent amb problemes de salut mental, l'autora parla obertament de tot, probablement força enllà del que l'època permetia, així que podríem dir que es va avançar al seu temps. Una lectura dinàmica i àgil, encara que el que explica no sempre és fàcil de pair.

Aquest llibre ha tingut la mala fortuna que ha caigut a les meves mans en un viatge i l'he llegit de manera una mica sincopada, sense la continuïtat que requereix. Probablement m'he perdut coses entre la transició d'una part a l'altra, la lectura del primer tram i de l'últim, més fluïdes, m'han atrapat més. M'ha costat, això sí, connectar amb el personatge i això fa que potser no hagi entrat prou en la història. Esperava, a més, que el pes de la vida laboral de la protagonista fos més gran i que, per contra, els seus problemes de salut no centressin tant l'atenció. Vaig agafar-lo amb ganes i amb altes expectatives, però tinc la impressió de no haver-lo gaudit tant com podria. És d'aquells llibres que en reps molt bons comentaris i no et sorprèn, però jo no li he acabat de trobar el punt per valorar-lo amb una nota altíssima. Malgrat tot, és un bon llibre i està ben escrit, tracta temes interessants des d'una perspectiva molt personal, i se li ha de valorar.

Impressió general: @@@