diumenge, 14 de gener de 2018

Astrofísica per a gent amb presses

Autor: Neil deGrasse Tyson
Editorial, any: Edicions 62, 2017
Títol original, idioma, any: Astrophyics for People in a Hurry, anglès, 2017
Gènere: Divulgacó
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 184
Llegit en: Català

En Neil deGrasse Tyson és el divulgador científic que va prendre el relleu a Carl Sagan en la sèrie de documentals anomenats Cosmos. El seu camp investigador és l'astrofísica i val a dir que és capaç d'explicar conceptes realment difícils de manera planera, entenedora i aportant un toc d'humor molt personal. En aquest llibre pretén fer-nos una repassada general dels coneixements que tenim actualment en astrofísica, i això no vol dir només parlar de planetes i galàxies llunyanes. A l'espai hi ha molts misteris i per anar-los resolent els investigdors han hagut de posar-hi ingeni al llarg del temps. Així doncs, no només descobrirem com es va formar l'univers que coneixem, sinó com ens ho hem fet per anar aprenent tot això. Ah, i fins i tot sabrem com s'ho podrien muntar els extraterrestres per descobrir-nos a nosaltres!

Aquest és un llibre ben estructurat i que ens fa un recorregut per uns coneixements que la majoria de nosaltres desconeixem i se'ns escapen. Però per aproximar-nos a entendre l'univers, la seva distribució i el seu coneixement també necessitarem alguns conceptes que ens toquen de més a prop, com les radiacions electromagnètiques i la física departícules. Mons fascinants que acaben sent eines per saber d'on (i de quan) venim i cap a on anem. Neil deGrasse ho explica molt bé, i amb gràcia, pero no es pot evitar que ens perdem, perquè l'astrofísica no és fàcil per més bon divulgador que siguis. I ell ho és, però quan ens parla de matèria fosca, o d'energia fosca, de camps gravitacionals i trajectòries planetàries, el que acaba donant voltes és el nostre cap.

Tot i així, m'ho he passat bé llegint-lo, no és el primer llibre de divulgació d'aquest tipus que llegeixo malgrat que dista molt del meu camp de coneixement i no ho entenc pas tot. Però no em rendeixo, i menys si qui m'ho explica és aquest autor, que em va encantar a Cosmos, i m'ha tornat a atrapar amb aquest llibre. Una lectura força estimulant, però tampoc no es que es pugui recomanar a tort i a dret, és perfectament comprensible que aquests temes deixin indiferent a molta gent. Encara que, qui no porta un petit astronauta a dins?

Valoració: @@@

diumenge, 7 de gener de 2018

El ferrocarril subterrani

Autor: Colson Whitehead
Editorial, any: Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: The Underground Railroad, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Albert Torrescasana
Número de pàgines: 390
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer 2017, National Book Award 2016 i Indies Choice Book Award 2017

La vida en els camps de cotó de Geòrgia no és fàcil pels esclaus, i menys quan els amos de la plantació són dèspotes i despietats. La Cora treballa a la finca dels Randall però després d'una pallissa que rep per protegir un vailet que ha comès una errada infantil, i que està a punt de rebre de valent, decideix acceptar l'oferta d'en Caesar per escapar-se amb ell cap el nord. Així comença el periple de la Cora a través de diversos estats esclavistes a les acaballes del segle XXI, cadascun amb les seves diferències en la manera d'entendre l'esclavitud i la presència dels negres en general, però on serà molt difícil que la jove trobi la seguretat. A més, en Ridgeway, el famós caçador de recompenses, li segueix els passos, l'amo Randall ha posat preu al seu cap, així que no es podrà despistar ni un segon, ni confiar en ningú. Per sort, la xarxa de solidaritat que conforma el ferrocarril subterrani, clandestí i secret, li atorgarà una oportunitat.

Aquest llibre està basat en fets reals. La història de la Cora podria ser la de qualsevol esclau que provava d'escapar-se del jou de l'esclavatge, i no ens estalvia detalls sobre el tracte que rebien els negres ni els càstigs que patien si els atrapaven. És ficció, però alhora és realitat, una realitat molt dura. La història se'ns explica en capítols llargs ambientats en cadascuna de les parades que fa la Cora en el seu viatge cap a la llibertat. I entre estacions, coneixerem amb una mica més de detall alguns dels personatges que són importants a la seva vida, en capítols més curts. L'autor s'empesca una trama que no ens pot deixar indiferents, s'allunya de persecucions cinematogràfiques i espectaculars per donar prioritat al realisme de la manera més explícita i explicativa possible. Transmet així les atrocitats d'una època molt fosca de la història americana, i ho fa amb mestratge, amb rigorositat i amb ofici.

El ferrocarril s'està emportant molts elogis tant de la crítica com del públic, i són ben merescuts. És un llibre que s'ha d'anar mastegant, amb una lectura atenta i concentrada. L'única pega que li podria trobar és certa dispersió en alguns moments, salts d'unes situacions a d'altres, però només en les parts més explicatives. Per la resta, val la pena llegir-lo perquè hi trobem una bona història amb sobrada qualitat literària, i a més un relat novel·lat de l'època colonial americana, vist des de la perspectiva dels que patien les atrocitats dels blancs. Atrapa, t'adones que estàs llegint un bon llibre, i a més aprenem una mica d'història recent. Més recent del que ens agrada reconèixer. Com ja és habitual, Edicions del Periscopi ratlla a altíssim nivell amb la publicació d'aquesta joia. No hi busqueu lectura fàcil, però sí una lectura sòlida i que no deixa indiferent.

Valoració: @@@@

dijous, 4 de gener de 2018

Frases 2017

Amb una mica de retard pel que era habitual, per imperatiu geogràfic, començarem l'any lector amb el recull de les millors frases que vaig anar apuntant durant les 40 lectures de l'any passat, a veure si en trobeu alguna que us agradi. Les frases van en l'idioma que les vaig llegir, amb el seu corresponent llibre i autor. Espero que les gaudiu!
  • Sembla mentida com l'apassionament ens lleva l'equanimitat i ens fa ésser injustos. (Gaeli i l'home Déu, Pere Calders)
  • Quan ets petit et vols fer gran per tenir més llibertat i, a l'hora de la veritat, et trobes lligat per responsabilitats més grans i poderoses. (Els bessons congelats, Andreu Martín i Jaume Ribera)
  • Lots of things are mysteries. But that doesn't mean there isn't an answer to them. It's just that scientists haven't found the answer yet. (The curious incident of the dog in the night-time, Mark Haddon
  • Protestar és fàcil, però és molt més útil intentar que canviïn les coses. (Doble mortal, Salvador Macip i Elisenda Roca)
  • A vegades, l'estupidesa, la ignorància i la demència s'abanderen amb la religió per crear monstres. (El retorn del Cató, Matilde Asensi)
  • Les queixes, per als bons moments. En els dolents s'ha d'aguantar i plantar cara. (El retorn del Cató, Matilde Asensi)
  • No hi ha res més estúpid que voler aparentar allò que no s'és, que voler demostrar coses que no són. (Nocturn de Sant Felip Neri, Sebastià Bennasar
  • Sovint la vida és una guerra que es lliura a llarg termini, plena de moments de mandra i fastigueig. (De que parlo quan parlo d'escriure, Haruki Murakami)
  • Les persones que juguen amb foc corren el perill de cremar-se, però se sorprenen quan això els passa. (L'home del llac, Arnaldur Indridason)
  • Els enemics són mortals, però l'odi no. Enverina la sang i es transmet de pares a fills durant generacions. (Els últims dies dels nostres pares, Joël Dicker)
  • Tots ens mereixem morir, però ningú no hauria de decidir per nosaltres quan ho hem de fer. (Mort a la Fenice, Donna Leon)
  • La vida és lleugera, no hem de permetre a ningú que ens la faci pesada. (Els dies de l'abandonament, Elena Ferrante)
  • No cal gaire claror per mirar dins un mateix. (Robinson, Vicenç Pagès)
  • Els homes ploren més sovint del que sembla. Han d'estar sols, això sí. (Això no és Amèrica, jordi Puntí)
I amb aquestes frases dono el tret de sortida al 2018 lector. Aviat tornen les ressenyes, i ho faran amb aroma de colons i esclavatge. Que tingueu un gran any lector, i que el puguem compartir!!

dijous, 28 de desembre de 2017

Propòsits lectors pel 2018

Quan s'acaba una temporada d'una sèrie, però ha de continuar, és habitual que els productors ens situïn l'acció en un punt àlgid, però també solen fer un tastet del que ens espera la temporada següent, no fos cas que ens passi pel cap no seguir mirant-la. Doncs ara que tanco any lector amb la publicació de la llista de llibres llegits jo m'he proposat fer una cosa similar. També ho podria anomenar senzillament 'propòsits lectors pel 2018', però el símil de la sèrie m'ha semblat prou gràfic. 

No cal ser futuròleg per saber que l'any que ve seguiré comprant llibres sense control, així que molts dels que acabaré llegint encara no els conec, la majoria ni han vist la llum encara. Però n'hi ha alguns que esperen torn des de fa temps i penso que el 2018 serà el seu any. així que us faig un tast del que us espera aquí al Llibres l'any vinent, a veure si així us convenço de no marxar a la competència, i també espero que em serveixi a mi per no deixar-los més temps arraconats... 

Societat Negra, Andréu Martin. 
Sempre és bon moment per llegir el mestre de la novel·la negra en català, un autor que mai em decep i que tindrà també el seu espai al 2018 com l'ha tingut al 2017.

Snow crash, Neil Stephenson. 
Abans de la irrupció de Murakami i Macip a la meva vida, Neil Stephenson era un dels meus autors més llegits. Snow crash va estar a punt de sortir de la lleixa de pendents aquest any. Ara ja no hi haurà qui el pari. 

Balanç fins a la matinada, Manuel de Pedrolo. 
He descobert Pedrolo no fa massa anys i em vaig proposar anar-lo llegint. Aquest llibre és una recomanació directa d'en McAbeu, un dels més grans valedors de l'autor a la catos. Quan me'l va recomanar el vaig comprar, però per ara no l'he tocat de la lleixa. Ja va sent hora, oi?

La quinta mujer, Henning Mankell. 
Fa massa temps que tinc en Wallander oblidat, serà qüestió de treure-li la pols al sisè volum de la sèrie que és un dels habitants il·lustres de la lleixa de pendents. Segur que els altres el trobaran a faltar. 

L'illa de Maians, Quim Monzó. 
He de reconèixer que Monzó no m'ha acabat de convèncer mai, i això que li he donat ja tres oportunitats. Aquest llibre corre per casa i no s'ha de quedar sense llegir. Ara fa anys que no ho provo, a veure si a la quarta...






Aquests són els meus propòsits lectors per aquest 2018. Evidentment, llegiré més llibres que aquests, i no sé en quin ordre aniran caient, però espero que no arribaran a 2019, almenys això em proposo. D'aquí un any veurem si he complert, això també m'ha de servir per donar sortida a llibres que se m'estan eternitzant. I a banda d'això, sempre amb un ull obert a les novetats! Que tinguem tots i totes un gran any lector!

diumenge, 24 de desembre de 2017

Això no és Amèrica

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 218
Llegit en: Català

Vides trencades en rehabilitació que la mort separa, però que  no impedeix mantenir els vells i curiosos costums. Homes que fan auto-stop i s'inventen vides per justificar-ho. Germans que reapareixen només quan els hi va la vida, amb una demanda que sembla desproporcionada. Els records del descobriment del sexe que porten a buscar aquell primer amor sobtat per tancar el cercle. L'escapada a un creuer per la mediterrània després d'un trencament sentimental on un pianista et canviarà la vida. I així fins a 9 històries completes i detallades que exploren l'essència humana, les relacions i les vivències més sorprenents, però des de la naturalitat de la vida quotidiana que demostra que tothom pot tenir una història per explicar.   

De Jordi Puntí em va agradar molt Maletes perdudes, però no tant els dos reculls de relats que li havia llegit. El mateix m'ha passat amb aquest llibre també. I no precisament perquè l'autor no escrigui bé, la qualitat literària d'aquestes històries està més que garantida. Tampoc és perquè les trames no siguin atractives i imaginatives, el repertori dels 9 contes és variat i original. Són contes llargs que no sempre segueixen l'estructura típica d'aquest format, i comparteixen que proporcionen una lectura reposada, lenta, perquè explica les situacions amb molt detall. Això ajuda a una bona comprensió, però resta agilitat a la lectura i es trava una mica. Insisteixo, no perquè el llenguatge sigui rebuscat i lluny de l'abast de tothom, al contrari, però tampoc és fàcil i banal, cosa que és una virtut.

Si digués que no he gaudit de la bona ploma de Jordi Puntí estaria mentint. Però si dic que me l'he empassat de cop (només 218 pàgines) i que m'ha entusiasmat estaria mentint encara més. És un bon llibre de narracions i es nota la feina que hi ha darrere de cada peça, et queda la impressió de que cada conte ha estat rellegit, reescrit i corregit fins l'extenuació, però en mi no ha aconseguit despertat aquesta voracitat que fa que no abandonis els llibres, se m'ha anat allargant perquè no em costava deixar-lo de banda per fer altres coses. No obstant, no em rendiré amb aquest autor, perquè és un dels bons que tenim. Potser acabaré decidint que no acaba de ser per mi pels tempos de les seves obres, però de moment seguiré atent al que faci.

Valoració: @@ i mitja

divendres, 15 de desembre de 2017

L'home de Déu

Autora: Mireia Vancells
Editorial, any: Cossetània, 2017
Gènere: Terror
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català
Premis: XXXIV premi de narrativa Ribera d'Ebre

Just el dia que esdevé clergue, el jove Marcial Ustrell rep una missió per part del seu mentor, l'arquebisbe Gregorio Modrego. Haurà d'anar a comarques a inventariar una vintena de parròquies de la diòcesi, i s'ha de fer en un temps molt curt. S'hi passarà l'estiu, però don Gregorio li promet que si fa la feina després aconseguirà una beca per seguir estudiant a Roma. Tampoc no té opció de refusar, així que en Marcial comença a fer tots els preparatius per dur a terme la tasca encomanada. Tot això estaria molt bé si no sabéssim que, per algun motiu que desconeixem, en un futur proper el malaurat jove ja serà mort. En el seu primer emplaçament, Montcenalls, s'haurà d'enfrontar amb unes forces que desconeix i que el superen. Al mateix temps, descobrirem la llarga nissaga de dones amb nom de planta i amb habilitats remeieres que acaba amb la Malva. La jove i el nostre capellà es trobaran a Montcenalls i les conseqüències d'aquest encontre només les coneix el mateix diable.

L'autora d'aquest llibre em va contactar per si podia llegir-lo i ressenyar-lo, i val a dir que m'he emportat una grata sorpresa. L'etiqueto en el gènere de terror perquè hi surten bruixes i el mateix dimoni hi juga un paper, però tampoc es passa por llegint-lo. Es tracta d'una bona història que té molta més substància de la que sembla al primer cop d'ull. Potser les explicacions inicial, la contextualització, és una mica extensa, però els dos fils argumentals, el del capellà per una banda, i el de les bruixes per l'altra (que de bon inici només sembla un salt enrere en el temps, però va derivant) aconsegueixen captar l'interès del lector. M'ha passat una cosa estranya, però. La lectura ha estat més lenta del que és habitual, m'ha costat avançar, però en cap cas ho atribueixo a l'argument, que atrapa prou al llarg de tot el llibre, ni tampoc a la capacitat literària de l'autora, és un llibre ben escrit, correcte tant en fons com en forma. Així que no sé per què he anat tant al ralentí.

He de dir que no sempre que m'envien un llibre per ressenyar quedo tan satisfet d'haver-lo llegit. La proposta de la Mireia Vancells aborda temes complexos com són l'església, els poders curatius de les plantes i les forces malèfiques i el resultat és notable. Com deia, la lectura no se m'ha fet àgil, però la sensació d'estar llegint un bon llibre l'he tinguda en tot moment. Ens va donant la informació que necessitem en cada moment i de tant en tant algun ensurt. A més, com que sabem que el protagonista està mort quan s'explica la història, és obligatori acabar-la per saber com ha anat. Un llibre per donar-li una oportunitat, i una autora per prestar-li atenció.

Valoració: @@@ i mitja  

diumenge, 3 de desembre de 2017

El truc

Autor: Emanuel Bergmann
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: Der Trick, alemany, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Albert Vitó
Número de pàgines: 381
Llegit en: Català

Per una banda ens situem a Praga, l'any 1934, just abans de la Segona Guerra Mundial. Neix en Mosche Goldenhirsch, fill d'un rabí més pobre que una rata. Per l'altra, al 2007 a Los Ángeles, on en Max Cohn, de gairebé 11 anys veu com els seus pares són a punt de separar-se, cosa que no encaixa gens bé. En Max està disposat a fer qualsevol cosa per fer que els seus pares tornin a estimar-se com abans, i la seva curta edat no li impedirà remoure cel i terra. I en el passat, ens trobem un Mosche que s'enfronta a l'escalada del partit Nacional Socialista i a l'odi creixent cap als jueus. Quan té edat suficient s'enrola en un circ perquè queda impressionat amb el seu il·lusionista i vol seguir els seus passos. La màgia l'ajudarà a superar els esculls que trobarà al llarg de la vida. Com lliguen les dues històries? Com s'acaben trobant en Mosche i en Max? Doncs caldrà llegir aquesta entranyable història en la que la màgia ho pot tot, encara que sigui una màgia tramposa i de molt poca volada.

'El truc' és una tragicomèdia que ens fa llegir amb un somriure als llavis, per més tristos que siguin els fets que exposa. Les dues històries es van explicant en capítols alterns, anem saltant d'en Mosche a en Max sense que inicialment tinguin res a veure, però no ens perdrem en cap moment. Entre la prosa àgil i planera de l'autor i l'edició d'interlineat infinit de La Campana, les pàgines volen. La història atrapa, t'enganxa i costa deixar de llegir. El context lligarà en Mosche a la trista Història europea del segle XX i veurem com se'n va sortint de situacions que altres no superaran. Se'ns presenta com un personatge una mica cràpula, conscient que els seus trucs són un engany, però és impossible no estimar-lo. L'autor sap trobar les alegries en la tristesa i fa servir un humor, no de riure a grans rialles, però sí per donar un to completament diferent a una història que podria ser dramàtica. Llegir-lo és agradable i gairebé balsàmic.

He gaudit molt d'aquest llibre i tinc molt poc a criticar-li, la veritat. Com a entreteniment i per passar una bona estona de lectura, és fantàstic. Si tinc una queixa potser és per l'edició, en la que he trobat una quantitat d'errades tipogràfiques desacostumada en una editorial de la categoria de La Campana. Deixant això de banda, m'ho he passat bé i és d'aquests llibres que pots recomanar sense problema, per a tots els públics, penso que és difícil que decebi. No hi busqueu rigor històric ni massa profunditat, tot i que sembla que la família de l'autor va sobreviure a l'holocaust i això l'impulsa a parlar d'aquests temes, però com a narrador ha sabut trobar un estil que ens pot recordar a Jonas Jonasson que li funciona molt bé. Ara falta saber si sabrà canviar de registre i no repetir-se en obres posteriors. Jo estaré atent.

Valoració: @@@@

dissabte, 25 de novembre de 2017

Robinson

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Narrariva
Número de pàgines:183
Llegit en: Català

La música que posa la filla adolescent dels veïns és infernal. L'H ja no pot suportar-ho més, és un home introspectiu i reservat, ordenat i a qui no agrada molestar a ningú, però tampoc que el molestin. Així que aprofitant que els veïns han anat de vacances, com ja s'han preocupat de fer notar a tothom, inicia la seva particular 'operació comando', una incursió a la llar veïna deixant el sancta sanctorum que és el seu pis. Allà ordeix la seva petita revenja, mentre anirà saltant amb el pensament cap a altres èpoques que ens ajudaran a saber com ha arribat fins aquí, i per què és com és. Però era difícil que la seva petita croada acabés bé i com no pot ser d'altra manera, acaba sent descobert i portat davant de la justícia. Curiosament, això li obrirà unes portes que no imaginava i a conèixer una advocada que es compadirà d'ell i les seves accions inexplicables. 

Els personatges de Vicenç Pagès sempre són introspectius i tenen un món interior molt gran al que tenim accés; pura humanitat. Perquè en realitat tots som excèntrics i complicats, però no sempre ens mostrem. Les referències a pel·lícules i música, tan habituals a la seva obra, aquest cop queden camuflades en un personatge a qui aquestes coses no li interessen especialment, però hi són. I del que no prescindeix és de la seva fixació per les llistes i enumeracions, 'patologia' que compartim. L'H té una imaginació desbordant fruit d'una temporada que va fer llit quan era petit a causa d'una malaltia a la sang. El seu periple estarà esquitxat de records per acabar de construir el puzle de la seva vida. El que atrapa d'aquesta història, que podríem dir que no és res de l'altre món, és la manera com està explicada. I és que l'autor fa un ús molt acurat de les paraules, la seva prosa és exacta com una operació matemàtica, no hi ha un mot fora de lloc. H és molt difícil d'entendre, és un asocial, gairebé sociòpata. Però acabarà sent el nostre sociòpata i ens hi sentirem identificats, per estrany que sembli.

Et pot agradar més o menys el que explica, i sovint construeix llibres al voltant d'arguments que no arriben enlloc, però Vicenç Pagès és, al meu parer, un dels millors escriptors en llengua catalana que tenim en l'actualitat. Aquest Robinson és un concentrat de les seves virtuts en el que el reconeixerem perfectament, sobretot al final. Sap explorar la ment humana i mostrar-nos-la tal com és, dispersa, canviant, saltant d'un pensament a l'altre. I si unim això a una escriptura notable, tenim un llibre que fa bo de llegir. De la mateixa manera, entenc que precisament per la seva manera d'explicar les coses pot tirar enrere a alguna gent. Però a mi m'ha agradat i l'he llegit molt ràpid. Seguiré explorant aquest autor, val la pena.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 19 de novembre de 2017

Instint de supervivència

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 270
Llegit en: Català

La Sofia es vol suïcidar. Sense recursos, sense família que la pugui ajudar, i amb dos nens petits al seu càrrec, ja no pot més i sap que sense ella la canalla tindrà millor atenció de la que ella els pot donar. Ho té tot previst, però quan ja jeu a terra de casa seva després d'una bona ingesta de pastilles, la troba la seva veïna Raquel, que aconsegueix que acabi en un hospital i se n'acabi sortint. La Raquel, que mai s'ha mostrat especialment afectuosa amb ella, després de la mala experiència li ofereix fer-se càrrec de la seva sogra, i així podrà guanyar-se la vida. Però aquest gest de bona voluntat amaga uns interessos personals que aviat sortiran a la llum. La Raquel cobeja la fortuna familiar d'en Francesc, i veu en la Sofia una possible infiltrada seva a la casa per obtenir informació i aconseguir així entrar en els negocis de la família. Però la Maria, la matriarca, la coneix prou bé. Les relacions amb la seva família vénen de lluny, i no se'n refia ni un pèl. La pobra Sofia es veurà immersa en una autèntica lluita de poder en la que té tots els números per sortir escaldada. Això, si no és que no és tan pobreta com elles es pensen...

La Ramona Solé ens torna a portar una història d'intrigues i de gent amb males intencions com ja va fer a Quaderns. La trama no té res a veure, però sí que hi reconeixem una estructura similar, en els seus llibres res ni ningú és el que sembla a primer cop d'ull. El que sí que destacaria és una evolució en la seva escriptura, més madura i treballada en aquest segon llibre en solitari. La història és prou interessant i atractiva i convida a seguir endavant fins el final, però de vegades és una mica repetitiva i dóna una mica massa de volta sobre el mateix concepte, o explicacions que no caldrien. En l'apartat de crítica també afegiria que amb la voluntat de generar suspens i de fer girs argumentals, aquests acaben marejant al lector. Està molt bé la sorpresa i els canvis sobtats, però jo agraeixo que no s'emboliqui tan la troca en el gènere negre, més val centrar-se en el fil principal, perquè pot acabar sent contraproduent.

He llegit el llibre a molt bon ritme, i això és bon senyal, tot i el que comentava més amunt. Els canvis constants d'escenari poden despistar, i més perquè tots els personatges fan la guerra pel seu compte per aconseguir els seus propis objectius. Alguns personatges laterals a mi no em caldrien, potser. Es diu que el llibre va de manipulacions, però jo parlaria més aviat d'enganys, d'amagar informació i de voler aprofitar-se dels altres, almenys no sembla que s'aconsegueixi manipular a ningú. La lluita psicològica de poder es decanta massa cap a un dels cantons, i això seria també millorable, però la part 'que guanya' és molt bona, sobretot al principi i al final. Final que, per cert, està molt ben aconseguit. Però no revelarem res més de la trama perquè s'ha de llegir. Segur que us deixareu portar per aquesta història tan prismàtica i amb mil i una cantonades.

Valoració: @@@