dissabte, 16 de gener de 2021

La costa més llunyana

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: The Farthest Shore, anglès, 1972
Gènere: Fantasia
Traducció: Blanca Busquets
Número de pàgines: 239
Llegit en: Català
 
Terramar s'està quedant sense màgia. A tots els confins del món, mags, fetillers, bruixots i bruixes, estan perdent els seus poders. Els encanteris ja no funcionen. I el que és encara més greu, tothom està començant a pensar que, en realitat, la màgia no ha existit mai. Per advertir d'això a l'Arximag de Roke, que no és altre que el nostre vell amic Esparver, Arren, fill del príncep d'Enlad, viatja des de la seva llunyana terra fins la Casa Gran. El Consell de Savis veu confirmats així els rumors que ja havien sentit, però no tots els mestres mags donen la mateixa validesa a aquestes enraonies. L'Esparver decideix anar a descobrir què és el que està pertorbant l'equilibri de Terramar, encara que això suposi deixar-hi la vida en l'intent. Per aconseguir-ho haurà de viatjar més lluny que mai en la seva barca Miraenllà, en una travessia llarga i penosa. Però no hi anirà sol, s'emportarà el jove Arren, a qui el destí li té reservat un futur que no s'espera.

Continuem avançant en el cicle de Terramar amb aquest tercer volum de la sèrie. A diferència de Les tombes d'Atuan, que comptava amb una llarguíssima introducció sobre el personatge estrella de la Tenar, l'acció comença molt aviat a 'La costa més llunyana'. A més, ho fa amb un plantejament interessant: la desaparició de la màgia en un món eminentment fantàstic. L'Esparver és cada cop més gran i més savi, igualment prudent i responsable. El jove Arren és una alenada d'aire fresc i algú de qui sospitem que tindrà una gran importància en el futur, per l'experiència d'haver llegit Le Guin anteriorment. Aquí es mostra valent però insegur, no sap en què podrà ajudar ell al gran Arximag en el seu viatge ple de perills. El llibre es podria dir que és una 'road movie', però per mar. Allà on van els dos protagonistes hi trobaran les misèries d'un món que està perdent el sentit. La trama servirà per introduir temes com la drogoaddicció, l'esclavatge, la maldat o la mort. Hi ha molta reflexió sobre aquests temes i molts d'altres, sempre amb un estil descriptiu i molt treballat, a estones gairebé poètic. Dracs, fills del mar i forats entre dos mons completen una història amb moltíssims elements a tenir en compte i que, de ben segur, una relectura en podria descobrir de nous.
 
Dels tres llibres del cicle que he llegit, probablement aquest és el que més m'ha agradat. Em segueix costant una mica avançar, no sé si és perquè l'estil tan descriptiu se m'entrebanca una mica, o pel tipus de lletra, però probablement és la trama més clara i més ben definida de les tres. Una mica complicat de seguir en el tram final, especialment quan la línia entre la vida i la mort és més difosa. A risc de ser repetitiu, vull tornar a destacar la gran feina editorial que hi ha darrere de la publicació d'aquests llibres, com també dels altres de ciència ficció de l'autora que Raig Verd ha publicat. Tant a nivell de disseny, com de traducció, la feina és excel·lent. Si bé Ursula K. Le Guin era una assignatura pendent que tenia, en poc temps estic fent un intensiu i ja és el sisè llibre seu que llegeixo. Com que encara no me n'he cansat, no passarà gaire temps més fins que torni a aparèixer pel blog. Per començar, la publicació del quart volum de Terramar està prevista per d'aquí a molt poc. La situació en la que ha quedat l'Esparver fa necessari descobrir com continuarà la seva participació. Aviat ho sabrem.

Impressió general: @@@

dijous, 14 de gener de 2021

El festí de Babette

Autora: Isak Dinesen (Karen Blixen)
Editorial, any: Petits Plaers (Viena Edicions), 2020
Títol original, idioma, any: Babettes Gaestebud, danès, 1952
Gènere: Narrativa
Traducció: Maria Rossich
Número de pàgines: 91
Llegit en: Català
 
En un poblet costaner de Noruega hi viuen dues germanes: la Martine i la Philippa. Són filles d'un pastor que va fundar una congregació luterana molt estricte. El degà i profeta va aplegar un bon nombre de seguidors en aquesta comunitat que viu aïllada de la resta del món. Però amb la seva mort i amb l'avançada edat dels feligresos, la comunitat que ara mantenen les germanes va minvant cada cop més. Un bon dia reben una visita inesperada, i ja és ben estrany perquè molt poca gent arriba a aquell racó de món. Es tracta de Babette, una dona francesa que arriba esgotada i amb una carta que farà servir com a credencial. Un vell amic de la família demana a la Martine i la Philippa que acullin a Babette, que ha patit persecució a França i li cal un refugi. No caldrà que li paguin res i ajudarà amb les feines de casa a canvi d'allotjament. A més, sap cuinar. Una mica a contracor, perquè a més Babette és catòlica, les germanes la deixen quedar i els anys els demostren que ha estat una bona decisió. La francesa serà d'una ajuda inestimable i no pertorbarà la seva austera vida. Però Babette no oblida el seu passat i, quan se li presenta l'oportunitat, voldrà demostrar a tothom allò que és.
 
Viena Edicions ha rentat la cara a unes quantes peces de narrativa breu i ha creat la col·lecció Petits Plaers amb uns dissenys preciosos. 'El festí de Babette' és un dels últims que ha vist la llum i són 91 pàgines de molt bona literatura. L'escriptora danesa Karen Blixen, sota el pseudònim Isak Dinesen, va escriure una història lluminosa en un entorn més aviat trist, auster i melancòlic. Una comunitat religiosa estricta en la que no hi ha luxes, unes conviccions morals rectes i inflexibles, i tot plegat en un llogaret perdut i aïllat. Babette arribarà per agitar la vida de les germanes, per bé que no ho farà per període de 14 anys, però es reserva una sorpresa per la commemoració del naixement del degà. L'escriptura és alegre, els capítols són curts i es llegeix de manera molt àgil, i també incorpora un humor irònic molt fi i molt lleu que ens arrenca més d'un somriure. Diuen que el llibre té un component autobiogràfic, potser és per això que té un rerefons de crítica als estaments religiosos i de reivindicació de l'art.

Aquest llibre ha estat tota una sorpresa. Curt i intens, molt ben escrit. M'ha generat molt bon rotllo mentre el llegia. No em sol passar que un llibre em sembli massa curt, a qualsevol obra li sobra alguna pàgina, capítol o fins i tot més, però aquí no m'hagués importat saber una mica més de la Babette i de les germanes, fins i tot d'algun altre personatge. Però té la mida justa per degustar-lo i que et quedi la sensació d'haver llegit un molt bon relat. Això em convida a seguir explorant aquesta col·lecció de petites joies clàssiques d'autors que no he llegit, una manera genial de conèixer escriptors i escriptores a petites dosis i, com és el cas de Blixen, tenir ganes de conèixer més la seva obra. Encara m'aficionaré als clàssics, qui m'ho havia de dir... Si en teniu l'oportunitat, llegiu-lo. Apte per a tots els públics i amb altes probabilitats que us deixi un bon sabor de boca. Per llargada no arriba a festí, però sí que és un magnífic piscolabis literari.

Impressió general: @@@@

dilluns, 11 de gener de 2021

La pira al port

Autor: Boris Pahor
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Grmada v pristanu, anglès, 1960-2009
Gènere: Narrativa testimonial
Traducció: Simona Skrabec
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català
 
Boris Pahor és un supervivent dels camps nazis i dels pocs que pot dir que també va veure la Primera Guerra Mundial: actualment té 107 anys. Després de la Gran Guerra, la seva Trieste natal va deixar de pertànyer a l'Imperi Austrohongarès i va ser integrada a Itàlia. El poble i la cultura eslovena van ser perseguits i castigats, però van saber sobreviure al feixisme i a la intolerància. Pahor és un testimoni d'excepció de la història contemporània de la seva regió i ho demostra en les seves narracions, recollides en aquest llibre per l'escriptora i traductora Simona Skrabec, en les que explica els horrors viscuts des de la perspectiva d'un nen que veu o que viu situacions molt crues, i en alguns casos petites i aparentment insignificants, però molt reveladores. De vegades en primera persona, o per veu d'altres personatges, descriu una vida gens fàcil des dels ulls d'algú que no entén per què passa tot allò que passa. Fins i tot sent adult i comprenent molt bé les vivències de Pahor, també són difícils d'entendre.

El plantejament d'aquest recull és molt interessant, ja que l'autor va escriure les seves vivències no sense dificultat, hi ha horrors que es reviuen un cop rere un altre. Escriure'ls és una manera d'expulsar-los, però també és dolorós. El llibre consta de diversos escrits, el més llarg dels quals, i probablement també el més interessant, és el que li dóna títol. Descriu bé el rebuig que generaven els nens d'origen eslovè i com eren escarnits i intimidats pels italians. També exposa la importància de la seva família i com vivien tots plegats la situació. A 'Una cúpula de cendra' ensopeguem amb una descripció exhaustiva i detallada sobre l'horror en un camp de concentració, densa i penosa. És l'única narració una mica diferent. La resta està escrita de manera molt senzilla, es podria dir que amb humilitat, i la perspectiva de l'infant ajuda a generar una sensació d'irrealitat, es deixa entreveure allò que passa, però tot és làbil i eteri, ell només vol ser acceptat i no entén que el tractin diferent i què ha fet la seva gent per merèixer-ho.

Em sap greu dir que el llibre no ha aconseguit atrapar-me, tret de passatges concrets. Com deia, el plantejament fa pensar que és un privilegi poder comptar amb un testimoni així, però a la pràctica aquesta visió infantil i jove no ha aconseguit captar la meva atenció. M'ha semblat més aviat avorrit, a estones pesat i menys interessant del que esperava. No és que estigui mal escrit, la prosa és planera, però no hi he connectat. Però pels temes que toca i l'escriptura senzilla (que no vol dir simple), puc entendre que atregui i convenci a molta altra gent, no s'ha de restar importància al document i als fets històrics que explica, que per aquí a casa nostra són molt desconeguts. Per això em sap greu no poder-ne parlar millor, però cal tenir en compte que sempre expresso la meva opinió personal. Per mi és dels Periscopis més fluixets que recordo. I que no em convenci un llibre d'aquesta editorial sí que és notícia.
 
Impressió general: @@

dimecres, 6 de gener de 2021

Restes de carnaval

Autora: Clarice Lispector
Editorial, any: Comanegra, 2020
Títol original, idioma, any: Recull sense equivalència de l'obra de l'autora, portuguès, 1960-74
Gènere: Relats
Traducció: Josep Domènech i Pere Comellas
Número de pàgines: 373
Llegit en: Català
 
Gallines, ous, roses, mecanògrafes i records. Elements recurrents en aquest recull de relats de la brasilera d'origen ucraïnès Clarice Lispector. En total, una quarantena de narracions de llargades molt variables però amb l'estil molt peculiar de l'autora, directe, punyent i sense pèls a la llengua. Escrits a raig, tal com surt del cor, van de les situacions més surrealistes i delirants a la descripció de records, ja siguin propis o inventats, de les seves protagonistes gairebé sempre femenines. Escriure com a teràpia, per treure allò que crema dins i poder respirar. Uns textos que sembla que diguin 'accepta'm tal com sóc, si no t'agrada això que llegiràs, deixa'm'. I no, no ens ho posa fàcil. El seu estil, els seus temes, de ben segur que no són menges per a tots els paladars. Tot i així, amb prou dedicació se li endevina la genialitat. Ja se sap que, sovint, genialitat i bogeria van de la mà.

Clarice Lispector és poc coneguda a casa nostra però a Brasil és tota una institució. Té fama de no ser una escriptora fàcil i, efectivament, no ho és. Aquesta selecció de textos amb portada vistosa de l'editorial Comanegra és una bona mostra del seu estil, molt intimista i personal. Cada conte, per divers que sigui, conté un bocinet de l'autora i sembla que en tancar-lo es va treure un pes de sobre. Les veus femenines són majoritàries i aborda precisament la feminitat i el poder de la dona des de múltiples vessants. Són relats plens de reflexions, en alguns casos molt evidents i en d'altres no tant. En aquest sentit, hi ha uns quants contes que són tan surrealistes que maregen i no tenen sentit aparent. Et fan sentir una mica petit perquè tens la impressió que t'estàs perdent alguna cosa i que no ets capaç d'entendre l'autora. Per contra, també trobem alguns textos més entenedors, aguts, irònics i una mica fotetes fins el punt de la comicitat, que són tot un tractat de condició humana. És capaç de construir bones anècdotes a partir de situacions simples i concretes. Això sí, amb un estil punxegut, prudent de vegades, però que no s'està de deixar les coses clares. I amb una tendència, només de vegades, d'anar-se'n per les branques sense gaire necessitat.
 
Al llarg de les 373 pàgines que té aquest recull, epíleg de Tina Vallès inclòs, les meves impressions han estat una muntanya russa. Em va costar entrar-hi, he dit ja que l'estil de la Lispector no és fàcil? Vaig passar per l'aprovació amb un somriure per sota al nas a la desesperació més absoluta i fins i tot a l'indignació per alguns textos que, segons el meu criteri, no tenien ni cap ni peus, i de nou a la tranquil·litat de l'acceptació de l'estil i el reconeixement del bon ull de l'autora. La meva opinió canviant va ser la definició d'allò que és irregular. El balanç, finalment, és més positiu que negatiu, però tampoc oblido els mals moments que m'ha fet passar, moments de sentir-se sobrepassat per l'autora i d'estar a punt d'abandonar. Per sort, vaig insistir i també he gaudit de molt bons moments de lectura. Destacaria, per exemple, Per molts anys, La dona més petita del món, Legió estrangera, Felicitat clandestina o Restes de carnaval. No sé si tornaré a llegir Lispector. El que tinc clar és que, de moment, el que necessito és pair-la.

Impressió general: @@@

diumenge, 3 de gener de 2021

Frases 2020

Ja us devíeu pensar que aquest any us estalviava el post de frases trobades en les lectures de l'any anterior, oi? Generalment, és el post que obre l'any en aquest blog, però aquest cop tenia un llibre pendent de ressenyar i ho vaig fer abans, per fer net. Però no, les tradicions s'han de mantenir, així que endavant el meu recull de frases, que inclou, és clar, títol del llibre on la vaig trobar i el seu autor o autora. Ja em direu si alguna us crida l'atenció.
  • Un home que no detesta un mal govern és insensat. (La mà esquerra de la foscor, Ursula K. Le Guin)
  • Com més dur s'obliga un home a ser, més dèbil és el seu ego. (Tothom hauria de ser feminista, Chimamanda Ngozi Adichie)
  • Venjar és una paraula molt forta. No és fer justícia. O és fer justícia però amb una càrrega d'odi i ràbia que no admet fronteres. (L'Harem del Tibidabo, Andreu Martín)
  • Es necessita tota mena de gent per fer un món. (L'Harem del Tibidabo, Andreu Martín)
  • Hi ha estones que només pots sobreviure ignorant la felicitat dels altres. (Mitja vida, Care Santos)
  • L'amistat perdona les distàncies, al contrari que l'amor. (Mitja vida, Care Santos)
  • La lectura és una activitat alienant més entretinguda que les drogues, socialment acceptada i més barata. (Germà de gel, Alicia Kopf)
  • L'odi ens fa presoners dels nostres propis sentiments. (El jersei, Blanca Busquets)
  • La manera perquè l'enemic t'escolti no és cridant-li fort des de lluny, sinó parlant-li fluix a cau d'orella. (El gran salt, Jonathan Lee)
  • El dolor lleuger és loquaç, el dolor fort és mut (Sèneca) (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, Mary Ann Shaffer)
  • No hi ha res tan enganyós com un fet evident. (Les aventures de Sherlok Holmes, Arthur Conan Doyle)
  • Quan algú diu una mentida, després ja no pot parar de dir-ne per mantenir la primera. (Tòquio Blues, Haruki Murakami)
  • Una persona sola no és una persona completa: existim en relació amb els altres. (Els testaments, Margaret Atwood)
  • Els homes que són amics de l'ànima saben barallar-se i reconciliar-se, i saben no dir-s'ho tot, no fos cas que l'altre els pogués donar un cop de mà. (Jo confesso, Jaume Cabré)
  • Si tothom feia els ulls grossos, llavors tothom hi estava ficat. (Els nois de la Nickel, Colson Whitehead)
  • Quan només tens una opció, per absurda que sigui, ha de ser la bona. (Temps mort, Llort)
  • L'edat acostuma a ser un fre per a l'entusiasme revolucionari de primera línia (No diguis res, Patrick Radden Keefe)
  • A la política, com a la vida, hi ha un tòpic que és veritat i és que ningú pot tenir el cent per cent d'allò que desitja. (No diguis res, Patrick Radden Keefe)
  • Tal com passa amb l'amor, de "música bona" no n'hi ha mai prou. I és que el nombre de persones que la fan servir de combustible per a recarregar les seves ganes de viure és incalculable. (Quan la música ho és tot, Murakami-Ozawa
  • Totes les coses grans de la vida han estat fetes per persones que se sentien insatisfetes. (La llibreria ambulant, Christopher Morley)
  • La tristesa és més digna que un adéu sense llàgrimes. (Gina, Maria Climent)
  • Una casa és com una persona, la personalitat se li forma amb el pas dels anys. Té una olor i uns sons característics. Els records s'apilen a la seva pell. Les seves cicatrius i blaus expliquen històries. (Una balena anomenada Goliat, Cristina Sandu)

Força frases aquest any, i això que no he posat totes les que he apuntat. Algunes perquè m'han semblat molt suades i d'altres perquè llegides fora de context, temps després, no tenen la mateixa intensitat. Si n'he apuntat moltes ha estat perquè també he llegit molts llibres, no perquè fossin més profunds i reflexius. Però com deia, confio que alguna us farà pensar una miqueta. Ara, a recollir frases pel recull de 2021!

divendres, 1 de gener de 2021

La mà que prenia la meva

Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra editorial, 2019 (segona edició, primera al 2018)
Títol original, idioma, any: The hand that first held mine, anglès, 2010
Gènere: Narrativa
Traducció: Núria Parés
Número de pàgines: 366
Llegit en: Català
 
A la dècada dels 60 del segle passat, una jove Alexandra Sinclair somia en abandonar el poblet on viu amb la família i marxar a Londres a forjar-se una vida. Quan coneix l'Innes Kent, un jove sofisticat de la ciutat, se li obren les portes dels seus somnis. L'esbojarrat Innes la rebateja com a Lexie i viuran plegats un amor pur però ple d'entrebancs, mentre miren de tirar endavant el projecte editorial d'una revista cultural. Paral·lelament, i a l'actualitat, l'Elina i en Ted acaben de tenir el seu primer fill i malden per sortir-se'n com a pares novells. L'Elina pateix amnèsia del part, no recorda haver donat a llum, i és que les complicacions li van fer perdre molta sang i gairebé no ho explica, però no li han volgut dir. Els dos fils temporals segueixen el seu propi camí, plens de llums i ombres, però els uneixen uns lligams que cap dels protagonistes pot intuir. I, per sort, tampoc els lectors que gaudeixen d'aquestes dues històries de la mà de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell.

Segon llibre que llegeixo d'aquesta autora després de L'estranya desaparició d'Esme Lennox, en poc temps de diferència, i això ja dóna pistes sobre què em sembla la seva obra. 'La mà que prenia la meva' es pot dir que és una única història explicada en dos plans temporals diferents, tot i que en aparença tenen poc a veure, però és fàcil intuir que arribaran a algun punt de trobada. Saltem d'un pla a l'altre en capítols alterns. No és fàcil entrar-hi, costa situar-se, és molt descriptiva i es recrea molt en les explicacions. Al fil actual hi ha llargues dissertacions sobre maternitat primerenca, per això inicialment preferia la història dels 60, més motivadora, i amb una Lexie independent, forta i avançada al seu temps. Però tot i aquest inici una mica travat, cal reconèixer que Maggi O'Farrel ja t'atrapa només amb la seva escriptura, és una narradora notable i construeix els personatges perfectament, els fabrica i els poleix amb molta dedicació. Mica en mica, les trames van prenent força i la lectura s'accelera, sense perdre la qualitat narrativa i la pausa a l'hora de descriure. S'arriba a un clímax cada cop que apareix un nexe d'unió entre els dos fils, primer tímidament, però després van convergint, com no podia ser d'altra manera. El moment d'il·luminació en el que descobreixes un vincle entre els dos plans temporals l'he trobat emocionant i tot.  

M'agrada l'O'Farrell, m'agrada. Ha estat un bon descobriment d'aquest passat 2020 i estic content de saber que hi haurà llibre nou al 2021. De totes maneres, encara en queden de pendents que probablement amb el temps vagi recuperant. Com ja em va passar també amb Esme Lennox, aquest llibre va in crescendo, sembla que calgui una adaptació prèvia, però quan agafes el fil ja no pots parar de llegir. Té canvis de ritme, no estem parlant d'una acció trepidant, però sap com concentrar-nos, com deixar-nos una estona distesa i com fer-nos patir i emocionar-nos tal i com fan els seus personatges. És inevitable anar jugant a establir els possibles lligams entre els personatges, i això et fa estar dins del llibre fins i tot quan no estàs llegint. Hi haurà qui dirà que tot plegat és molt evident i que es veu a venir. Personalment, he de dir que jo no n'encertava ni una i anava de sorpresa en sorpresa, i dic això com a immensa virtut del llibre. N'he gaudit, m'ha sorprès, m'ha atrapat i considero que està molt ben escrit i que hi ha molta feina en aquestes pàgines. Si no fos per algunes escenes i descripcions que m'han semblat una mica sobreres i innecessàries, seria un llibre pràcticament rodó. Tot i així, el trobo molt recomanable.
 
Impressió general: @@@@ 

diumenge, 27 de desembre de 2020

Enemic invisible

Autor: Peter May
Editorial, any: Univers, 2020
Títol original, idioma, any: Lockdown, anglès, 2020
Gènere: Intriga
Traducció: Joan Puntí
Número de pàgines: 340
Llegit en: Català
 
Les obres del nou hospital van a tota màquina, hi ha ordres d'acabar-lo en una setmana, cosa que seria una bogeria, si no fos pel context en què s'ha pres aquesta decisió. Londres està tancada per un brot esfereïdor de grip aviar. Les restriccions de mobilitat, horàries i de seguretat personal són dures, però és l'única manera de fer front a la crisi sanitària. Quan els operaris estan a punt d'abocar ciment a un fossat, descobreixen una bossa plena d'ossos, que per la mida semblen d'una criatura petita. Queda clar que algú els ha llençat allà pensant que les obres els sepultarien per sempre. L'inspector Jack MacNeil, que està a punt de jubilar-se del servei actiu, entomarà el cas. Si ja és difícil enfrontar-se amb algú que és capaç de perpetrar un crim així, fer-ho en una ciutat tancada amb pany i forrellat, amb un estat d'emergència declarat, amb un virus amb una taxa de mortalitat altíssima i descontrolat, i amb militars per totes bandes, encara ho complica més. Però  ni en Mac Neil, ni ningú, pot imaginar-se ni per un moment les ramificacions d'aquest cas.

Llegint l'argument d'aquesta novel·la a cavall entre el gènere negre i la distòpia, és fàcil pensar 'ja està, algú que s'ha aprofitat del context actual per escriure la seva novel·la'. Però això és només veritat a mitges. Peter May va escriure aquesta història fa 15 anys. En el seu moment, el plantejament d'una Londres en estat d'emergència, militaritzada, amb saquejos i un virus mortífer condicionant la vida de tothom, no va atreure els editors. Per massa inversemblant. Tenint en compte la situació actual, l'autor va treure aquest text del calaix i, ara sí, ha aconseguit publicar-lo. L'ambient que descriu se'ns fa terriblement familiar. Probablement hi ha hagut una mica de revisió per ajustar més a la realitat alguns punts, però l'exercici que va fer May en el seu moment és força meritori. La trama negra que planteja és indissoluble de la situació d'emergència, no és tan sols un marc per dificultar les coses. Conté diversos elements interessants, però a estones és una mica confusa. Manté un bon ritme i un bon pols narratiu, un argument que és fàcilment imaginable en format pel·lícula i, per tant, una d'aquestes històries que et volen a les mans. Per destacar-ne algunes pegues, diré que personalment m'ha cansat la fal·lera de l'autor de recitar els itineraris dels protagonistes carrer per carrer. Ja ho sabem que coneix bé Londres, però no ens cal en el text, és molt sobrer. Segons ell mateix, no era així a la versió original, i ja ho podria haver deixat tal com estava. També li he trobat algunes errades i el que m'han semblat defectes de traducció, no sé si producte de publicar el llibre massa ràpid. 

Tota la trama succeeix en un sol dia, especialment en la seva nit, cosa que ens recorda les novel·les de Dan Brown. En aquest temps hi passen moltes, moltes coses. Potser massa i tot. Hi ha molta acció, ciència forense, persecucions, violència a cabassos i escenes dignes de Hollywood. El llibre és un molt bon entreteniment i enganxa força. El fet d'estar ambientat en una pandèmia, llegit en els temps que corren, encara li afegeix un puntet més d'interès. El que em grinyola una mica és la manera de relacionar el crim que ocupa la investigació i la pandèmia pròpiament dita. Penso que aporta una resolució una mica perillosa, però bé, me l'agafaré com el llibre de ficció que és, i així ha d'estar tot permès. Llibre ideal per passar una bona estona de lectura, amb molts ingredients que atrapen i força ben escrit, que per aquesta mena de literatura no és poca cosa. A més, tot i que no sigui indicatiu de res, he de dir que té una de les portades més espectaculars que recordo. M'agraden les edicions que fa Univers, també ho he de dir. Trobo que aquest llibre pot ser un bon regal pels amants del gènere thriller, especialment en aquestes dates. No crec que els decebi.
 
Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 24 de desembre de 2020

Propòsits lectors pel 2021

No sabem què podrem fer al 2021 i què no, però llegir segur que sí. Com faig cada any, és moment de fer-me alguns propòsits lectors per tal de donar sortida a alguns llibres que porten molt temps esperant el seu torn a la lleixa de pendents. Si no els dono una petita empenta continuaran allà florint-se fins ves a saber quan. Comencem per repassar si he complert els propòsits per aquest 2020:
 
Doncs tenint en compte que aquest any he llegit més que mai, molt per sobre de les meves possibilitats reals, seria una mica vergonyós que no hagués llegit els 5 llibres previstos. I efectivament, he fet ple i els he llegit tots 5! De fet, els tenia llegits la primera meitat de l'any, no fos cas! 
 
Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals (gener)
Van venir com orenetes - William Maxwell (març)
Mitja vida - Care Santos (febrer)
Cafè Barcelona - Joan Carreras (maig)
Tòquio Blues - Haruki Murakami (juny)
 
Més que content amb el ritme de lectura actual, i content d'haver llegit tots els llibres que em vaig proposar l'any passat. Som-hi amb els propòsits pel 2021, a veure si segueix la bona ratxa!

L'home d'origami
, Joan Carreras
Aquest any vaig llegir un altre llibre seu i em va deixar una sensació agredolça. Una bona història, però no em va acabara de convèncer l'estil de l'autor. En Salvador Macip em va dir que costava una mica, però que valia la pena donar-li una altra oportunitat a veure si m'enganxa. Com que per casa corre aquest, ho tornaré a intentar, a veure.

 
 
 
Restes de carnaval, Clarice Lispector
M'encurioseix molt aquesta autora, en sentia parlar molt bé i vam comprar aquest llibre. Però la Fantàstica Acompanyant no l'ha pogut acabar, diu que molts relats no hi ha per on agafar-los. Ho hauré de provar, a veure si jo tinc més sort i m'enganxa. No es que faci gaire que s'espera, però sé que si no m'ho proposo seriosament l'acabaré deixant passar.

 
 
 
La felicitat no és completa
, Vicenç Pagès
He llegit diversos llibres de l'autor i, en general, m'agrada prou el seu estil. No és fàcil, probablement no escriu a gust de tothom, però a mi em sembla correcte. Aquest llibre fa molt temps que espera torn, fins i tot li han passat a davant altres llibres del mateix autor que han arribat més tard. Per algun motiu, m'ha fet mandra llegir-lo. Em sembla que ja li va tocant.
 
 
 
 
L'intermediari, John Grisham
Fa molts i molts anys que no llegeixo Grisham. Al principi d'aquest blog vaig començar a llegir-lo i en vaig ressenyar quatre d'ell, però des de llavors no l'he tornat a llegir. Ja no és un tipus de lectura que faci habitualment, però aquest fa molt que s'espera. A més, és una traducció al català, a diferència dels altres que vaig llegir. Suposo que llegir un 'bestseller' no em farà mal. 

 
 
La mort d'Ivan Ilitx
/ La sonata a Kreutzer, Lev Tolstoi
No recordava que a casa tenim aquest volum amb dues històries curtes de Tolstoi. L'altre dia va aparèixer, no sé per quin motiu, i vaig pensar que el podria llegir. Els autors russos són una assignatura pendent, no m'han interessat mai prou com per llegir els grans clàssics. Serà tota una experiència per mi! Si m'agrada, tinc molt camp per córrer.

 
 
 
 
A primera vista em semblen uns propòsits més difícils que els de l'any passat, però ningú ha dit que hagin de ser fàcils! Veurem si me'n surto. Que tingueu tots i totes un gran any lector, i un gran any en general, si el virus ens deixa!

dimarts, 22 de desembre de 2020

Com el temps

Autora: Jenny Offill
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Weather, anglès, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Yannick Garcia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

La Lizzie va força de bòlit. Fa de bibliotecària, però també s'ha embolicat a col·laborar en un podcast sobre clima i dubtes existencials d'una antiga professora. Això ho ha de compaginar amb la seva vida familiar, amb en Ben i el petit Eli, que sovint se senten desatesos. I per si no fos prou, ha de tenir cura del seu germà Henry, que s'acaba de separar i viu permanentment col·locat i no fa altra cosa que jugar a la consola. És fàcil d'imaginar que no té massa temps per ella mateixa i veu com la vida li passa més ràpid del que pot assumir. No serà fins que en Ben decideix marxar de vacances amb la seva germana, tant si la Lizzie s'hi apunta com si no, i que s'emporta l'Eli, que tindrà un respir i podrà dedicar-se temps. I qui sap, potser sorgirà alguna cosa més en aquest temps mort que la vida li ofereix. El que està clar és que el cervell li funciona sempre a mil per hora.

Aquest llibre podria ser una sàtira del món en que vivim, una crítica sobre com tractem el planeta i un retrat de la quotidianitat en clau còmica, com promet. Però no ho és. O jo no ho he sabut trobar. Està escrit a petites píndoles, com si fos un dietari en el que l'autora exposa situacions del dia a dia, reflexions, dades concretes, pensaments... i ho fa sense seguir cap ordre, saltant d'un cantó a l'altre, tal i com funciona la ment humana, de manera que nosaltres hem d'anar reconstruint la història de fons d'entre totes les inquietuds de la protagonista. És un format que s'aproxima més a twitter que a la narrativa convencional, que fa que la lectura pugui ser meteòrica, però també que ens perdem sovint perquè no sabem on estem i la nostra ment es desvia cap a pensaments propis. Molt complicat poder centrar-se per seguir-li el fil. Això millora cap a la part final del llibre, no sabria dir si perquè ja ens hem avesat al format, o perquè la mateixa autora centra més el fil argumental principal. Però llavors ja és massa tard per congraciar-se amb l'obra.
 
Es podria dir que aquest és un llibre ràpid, però que no és fàcil. La manera d'escriure d'Offill sembla que ha fet fortuna i que li ha valgut reconeixement, però jo no he aconseguit connectar-hi, se m'ha fet difícil avançar sense que em marxés el cap a altres bandes. Fins molt avançat el llibre no ha captat el meu interès, suposo que en el moment que he entès què intentava explicar-me m'hi he pogut concentrar més. No es pot negar que és una manera de comunicar molt actual, molt pels temps que corren, fragments curtets, expressant només allò que vols dir, sense palla, i amb algunes reflexions interessants. Però personalment valoro més l'esforç de donar continuïtat al text i a la trama, encara que no s'expliqui de manera lineal, però tampoc a glopades. Pel que tinc entès, aquest és l'estil de l'autora, així li surt d'escriure, i ben segur que tindrà el seu públic. Però molt em temo que no podrà comptar-m'hi a mi.
 
Impressió general: @ i mitja