diumenge, 9 de desembre de 2018

Ha anat així

Autora: Natalia Ginzburg
Editorial, any: Edicions de la ela geminada, 2017
Títol original, idioma, any: È stato cosí, italià, 1947
Gènere: Narrativa
Traductora: Alba Dedeu
Número de pàgines: 112
Llegit en: Català

Jove i poc experimentada en afers del cor, la nostra protagonista s'acaba enamorant d'un home més gran que inicialment no li crida gens l'atenció. S'acaben casant tot i saber que el seu home ha estat i està enamorat d'una altra dona des de sempre. La seva relació és impossible i per això l'Alberto intenta oblidar-la i començar de nou amb algú altre. Però des del principi les coses entre els dos van de mal borràs i no aconsegueixen mantenir la relació amorosa que la jove desitja. Les escapades de l'Alberto, les seves mitges veritats i la negació a respondre cap pregunta fan que la noia es vagi submergint cada cop més en el seu petit món. Plena de desesperació i gelosia, s'auto-enganya per mantenir-se ferma però les coses no paren d'empitjorar i tampoc no aconseguiran l'estabilitat quan tenen la seva filla, una nena que rebutja instintivament els braços del seu pare, que acabarà desentenent-se'n del tot.

El llibre està escrit en primera persona i comença pel final. Sabrem de seguida, a les primeres paraules, com acaba. Faltarà per descobrir com s'ha arribat fins aquí. Motius no li'n faltaran a la nostra protagonista, ja que el seu marit li dóna una existència molt desgraciada. És una història dura d'un matrimoni en el que l'amor és inexistent i en el que l'entorn no ajuda a centrar una protagonista que no sap com afrontar les mentides i infidelitats del seu marit. Tot i estar escrita a mitjans del segle passat no sembla desfasada, s'ha fet una bona feina amb el llenguatge. Això no treu que costi una mica empatitzar amb la protagonista. Sembla una dona feble i submisa que no controla la seva vida, però acabarà mostrant la seva determinació i valentia quan la pitjor de les desgràcies li caigui a sobre.

Primer contacte amb aquesta escriptora i regust una mica agredolç. Per una banda, llibre curtet, una de les diverses novel·les curtes que conté la seva bibliografia, ben escrit i detallat. Per l'altra, una mica dens. També m'ha costat connectar amb el que explica. Pot ser un d'aquests casos que necessites una mica de temps per copsar la manera de fer de l'autor i fins que no hi entres no en gaudeixes com pots fer-ho. Per això penso que mereix una nova oportunitat que pot confirmar les bones sensacions i eliminar els dubtes. No diré que no m'ha agradat, però em costaria trobar les persones adients a qui recomanar-lo. Si ho torno a provar, veurem si millora aquesta primera impressió.

Impressió general: @@ i mitja
Una recomanació de l'Allau.

dimarts, 4 de desembre de 2018

400 llibres ressenyats

És tradició en aquest blog que, quan s'arriba a un número rodó de ressenyes, s'ha de mirar enrere i fer una mica d'estadística de tot el que he ressenyat. El 'Llibres, i punt!' ja compta amb 400 ressenyes, cosa que em fa molt content. Anem a repassar una mica els números!

Els llibres de ficció segueixen sent els meus preferits, encara que de tant en tant m'agrada llegir algun assaig o no-ficció. En total, comptant les biografies, constitueixen només el 4.5% dels llibres ressenyats. Els gèneres que més toco són la narrativa, que en ser tan genèric ja acumula 137 volums (34%), la novel·la negra puja i es posa en segon lloc, 51 volums (13%), intriga 49 (12%), els relats 36 (9%), ciència ficció 20 (5%) i fantasia 17 (4%). Com que les xifres comencen a ser altes, els percentatges no varien massa, perquè tampoc he canviat massa els meus hàbits lectors.

Si parlem d'autors i autores, les 400 ressenyes són de 232 mans diferents. Si mirem la progressió entre els altres resums, tenim 67, 126 i 176. Això vol dir que, tot i tenir uns quants autors de capçalera, també diversifico molt les lectures i m'agrada conèixer noves veus. Però si parlem dels clàssics de la casa, Salvador Macip s'ha destacat amb 23 ressenyes, seguit de molt a prop per Haruki Murakami amb 21. Molt lluny, trobem en Lluís Llort amb 9, Agatha Christie, Daniel Closa i Roald Dahl amb 7, Albert Sánchez Piñol, Terry Pratchett i George RR Martin amb 6 i Henning Mankell i Arnaldur Indridason amb 5. Però les ressenyes no ho són tot, perquè jo tenia una vida abans de tenir un blog! Si no parlem de ressenyes, sinó de llibres llegits, encara guanya Murakami amb 24 i en les primeres posicions també hi ha Robin Cook amb 21 i Neal Stephenson amb 11. Es pot consultar a l'apartat Top Ten d'autors i autores.

Si els classifico per procedència, dels 232 escriptors i escriptores 97 són dels Països Catalans, 25 de nous en les darreres 100 ressenyes. Un total de 8 són de l'Estat espanyol, amb només 2 de nous. 127 són de la resta del món, amb 29 de nous. Això vol dir que el 42% són producte de proximitat, el 55% són d'importació i només el 3% són de l'Estat. 168 són homes i només 64 són dones, 72-28%. Això és una diferència molt gran i sempre ho destaco perquè no m'agrada tanta desigualtat. El que sí que puc dir és que dels últims 100 llibres, entre els 56 nous autors i autores que s'han incorporat a la llista, trobem 31 homes i 25 dones, 55-45%. Això vol dir que vaig millorant en aquest aspecte i a més estic descobrint un munt d'escriptores molt interessants. Ara m'hi miro més a l'hora de triar. Però els percentatges de llibres llegits no són tan esperançadors. Aquest any he llegit 65 llibres escrits per homes, 33 escrits per dones i 2 de mixtos, que fan un total de 312 llibres escrits per homes, 86 escrits per dones i 2 de mixtos.

Sempre que puc llegeixo en català, això es reflecteix molt en els números. Dels 100 darrers llibres, 93 eren en català, 4 en espanyol i 3 en anglès. Això fan un total de 321 (80%) en català, 64 (16%) en espanyol i 15 (4%) en anglès. El percentatge de català està pujant. I també ho fa la quantitat d'originals en català que llegeixo, que dels darrers 100 llibres han estat 46 originals en català, per un total de 155 (39%). Deixant de banda els 79 llibres llegits en castellà o anglès, els 166 restants són traduccions d'altres llengües al català. Els originals en anglès segueixen sent majoritaris, i a banda del japonès i el suec, també hi ha italià, francès, portuguès i fins i tot polonès o coreà o turc.

I pel que fa a les editorials, cada cop llegeixo més editorials petites que tradueixen i publiquen en català. Aquestes es van fent un lloc a les primeres posicions de les ja 95 editorials que he llegit, 12 noves en les últimes 100 ressenyes. La classificació encara l'encapçala sobradament Labutxaca amb 64 llibres, però només n'he llegit 4 de nous dels últims 100. Empúries ja n'acumula 27 (7 nous), seguit per La Campana amb 20 (8 nous), Columna amb 16 (4 nous), Debols!llo amb 16 (però cap de nou, són tots dels primers temps del blog), Edicions 62 15 (5 nous), La Magrana 11 (6), Proa 11 (1), Periscopi 11 (6), L'Altra 10 (5), Males Herbes 10 (3), Quaderns Crema 9 (2) i Cossetània 7 (2). 

I aquest és el resum dels primers 400 llibres ressenyats en el meu estimat blog. Arribarem als 500? Quina xifra més meravellosa seria. Aviat tornaran les ressenyes, que ja sabeu que sempre porto un llibre o altre sota el braç. Moltes gràcies per llegir-me i comentar-me!

divendres, 30 de novembre de 2018

El jurament

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Bromera, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 329
Llegit en: Català
Premis: Premi de Narrativa Blai Bellver

La parella s'ha instal·lat ja a Llançà, a la casa nova. Ella, la Pilar, pintora. Ell, en Manel, antiquari. Encaren el futur plegats amb moltes ganes i il·lusió, de moment el pla és acabar de gaudir de les vacances. Però un regal inesperat els farà canviar els plans de pau i tranquil·litat. Reben a casa un quadre propietat d'un dels mentors de la Pilar, el reconegut expert en art Geoffrey Slater. És una peça del que ell anomena 'autors menors', que a la Pilar li agradava molt. Però amb una anàlisi en detall del quadre se n'adona que, sota la pintura anomenada Alfa i Omega, s'amaga una altra obra que pot pertànyer a un autor molt més reputat. Per corroborar-ho emprendran un viatge al Regne Unit que els portarà a reconstruir el camí que ha fet el quadre fins els nostres dies. Camí que, mentrestant, nosaltres anirem coneixent de la mà dels testimonis que el van crear i posseir al segle XVII, quan la pesta assolava pobles sencers. Fins coneixerem l'autor original de l'obra.

La novel·la compta amb dues parts i un epíleg. La primera servirà per introduir la història i anirem saltant en el temps i l'espai per situar-nos en tres escenaris diferents, Catalunya en l'actualitat, Anglaterra al segle XVII i Holanda també al segle XVII. La segona part se centra a Anglaterra i només saltarem del passat al present per anar coneixent, per una banda, les investigacions sobre la troballa i, per l'altra, les vivències dels primers posseïdors del quadre. Les dues trames són interessants i es complementen bé, tot i que la del passat s'estén una mica més enllà del que caldria i podria constituir una història completament independent no relacionada amb la pintura. La barreja entre personatges de ficció i esdeveniments i personatges històrics està prou ben aconseguida i sempre aporta un atractiu a aquesta mena de novel·les. Està escrita de manera planera i es llegeix amb agilitat, encara que m'hi ha semblat trobar algunes incorreccions en la llengua i també alguna errada argumental, però potser queda resolta al final.

Ja és la tercera obra que llegeixo de l'autora, que segueix confiant en mi com a ressenyaire dels seus llibres. No m'equivoco si dic que aquest és el que m'ha semblat millor dels tres. És una història complexa amb diferents escenaris i temps, però se'n surt bé a l'hora de combinar-los. Es llegeix amb facilitat ja que l'escriptura és molt planera. Això sí, sense voler explicar massa, un dels personatges se m'ha fet força carregós. Ja es diu d'ell que és el 'pallasso' del grup, comença amb força fent algunes bromes enginyoses, però després cansa una mica que només digui ximpleries. Tot i així, aporta un toc d'humor a una història més aviat dramàtica, per una part, i intrigant per una altra. Una mica previsible a estones, però té sorpreses fins el final de tot. Si decidiu llegir-lo, passareu una bona estona de lectura.

Impressió general: @@@

AQUESTA ÉS LA RESSENYA NÚMERO 400 DEL LLIBRES, I PUNT!

dimecres, 21 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Perdre la persona que estimes en un accident és una de les coses més dures que li pot passar a algú. Imagineu-vos com deu ser perdre-la dos cops. En Mauro acaba de perdre la vida. Marxava de casa amb el seu cotxe però no ha arribat a destinació. Es dóna el cas, però, que just abans de marxar havia comunicat a la Paula que la seva relació s'havia acabat, que hi havia una altra persona i que ja tenia decidit acabar amb tots aquells anys de convivència. En molt poc temps la Paula rep dos cops dels que li costarà molt recuperar-se. La mort no és una cosa que es pugui amagar, però la decisió d'en Mauro la coneixerà molt poca gent i turmentarà la nostra protagonista gairebé tant com la seva absència. Comença el procés de dol de la Paula, de qui coneixerem fins els pensaments més íntims i tots els detalls dels seus sentiments. Un camí de superació que no serà fàcil i que remourà tots els aspectes de la seva vida, però que tindrem el privilegi de compartir com si de la nostra amiga més íntima es tractés.

Aquesta és una història escrita en primera persona i de manera tan gràfica i explícita que és impossible no imaginar-se la Marta Orriols interpretant el paper de Paula. Al final de molts capítols, a més, es reserva un espai per dirigir-se a en Mauro, com si li expliqués a ell directament el que li està passant pel cap en aquell moment. És fàcil pensar que 'Aprendre a parlar amb les plantes' és un llibre trist i depriment, parla de la mort i del dol, parla de pèrdues i de reconstruir-se. Però ens equivocarem si el descartem perquè no ens ve de gust llegir una història lacrimògena. Aquest llibre és tendresa, és poesia, són sentiments en carn viva. Cada situació, cada esdeveniment i cada estat mental de la protagonista són els naturals, els lògics en les seves circumstàncies. És humana, sensible però forta alhora, lluitadora sense tenir la sensació d'estar lluitant. I la Marta Orriols ens ho explica amb una senzillesa, però al mateix temps amb una complexitat d'estil que ens atrapa en la teranyina de la història i no podrem sortir. Però no hi ha perill de ser devorats per cap aranya, els que devorarem serem nosaltres: un llibre amb una escriptura exquisida i molt treballada que no ens deixarà marxar.

Tenia ganes de llegir aquest llibre després de la bona impressió de l''Anatomia de les distàncies curtes', però em vaig enfadar una mica amb Periscopi perquè veia que li estaven fent molta propaganda i en canvi 'Canteu, esperits, canteu' de la Jesmyn Ward, que a mi m'havia agradat, passava una mica desapercebut. Això me'l feia agafar amb suspicàcia, però aviat se'm va passar la 'tonteria'. M'ha agradat molt, m'encanta la manera que té la Marta Orriols de descriure les situacions, me les fa sentir molt properes i versemblants. És un llibre que parla de coses tristes, però no és trist. És tendre i és profundament humà. Vénen unes ganes d'abraçar la Paula... L'autora passa la prova de la novel·la, que és el que li reclamava en llegir-li els relats, no fa altra cosa que callar-me la boca contínuament. No només la passa, ho fa amb nota altíssima. És un llibre molt recomanable, però convé llegir-lo en el moment apropiat, quan no estem patint del mateix mal que la protagonista o d'algun similar. La Marta Orriols s'ha guanyat un lector fidel, però també ha generat una gran expectativa pels seus propers treballs. Sort que ja he après a no dubtar d'ella.

Impressió general: @@@@

dimecres, 14 de novembre de 2018

Fills de la Setena Onada

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2018
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 286
Llegit en: Català

La vida a Brawnytown és d'allò més monòtona i estereotipada, malgrat que ja entrem en el segon terç del segle XXI. A l'institut les animadores surten amb els jugadors de futbol americà i aquests es dediquen a intimidar els 'empollons', que intenten passar desapercebuts. Però les coses estan a punt de canviar. L'Abigail és una de les noies més maques de l'escola, però vol deixar de ser el florer que acompanya el Linebacker estrella. Vol una vida normal, sense ser el centre d'atenció de tots els seus companys. Es fixa en en Wilbur, un xaval a qui paga perquè li faci els treballs i que aparentment és completament anodí. Però quan a en Wilbur se li comencen a aparèixer encaputxats vestits de negre per passar-li missatges xifrats en sobres ja es veu que no és una personeta qualsevol. Ni ell ni els seus amics saben de què va la pel·lícula, però en Wilbur no és qui es pensen que és, ni com es pensen que és. És especial. 

Després de molts llibres compartits, Salvador Macip torna a escriure en solitari una mini-saga que constarà de dos volums. Aquest és el primer dels dos i posa les bases pel que serà, sens dubte, una segona part molt més fantàstica i atrevida. El llibre és un crossover d'intriga encarat a un públic jove. Els protagonistes tenen 17 anys i bona part de la història narra les interaccions entre protagonistes a l'entorn de l'institut. La trama es va complicant i cada cop apareixen més elements per arribar al nus de la qüestió, però potser inverteix massa temps a descriure el món adolescent dels protagonistes. Sempre des de la perspectiva del lector adult, és clar. El que es pot intuir del passat d'en Wilbur és prou intrigant i té un rerefons científic, és aquí on aconsegueix captar més l'interès. Alguns elements són una mica confusos, però confio que quedaran ben lligats a la segona part. Una crítica que faria és la vessant futurista del llibre. L'acció se situa uns 15-20 anys en el futur, no és massa, però al ritme que avança la tecnologia m'hauria esperat que els canvis es notessin en tots els aspectes de la societat i només es perceben en casos concrets. 

El final de 'Fills de la Setena Onada' deixa més interrogants que respostes, ja apunta a que la vida d'en Wilbur està a punt de fer el tomb definitiu. Haurem d'esperar fins a Sant Jordi per conèixer el desenllaç d'aquesta història d'intriga futurista que introdueix alguns elements interessants, però que no ens deixa veure, de moment, per on acaben d'anar els trets. La part de les relacions personals del protagonista sí que són més tòpiques i previsibles, personalment m'interessen menys. Però la història de fons s'ho val i evidentment la completaré amb el segon volum. D'ell espero que la càrrega científica i d'intriga guanyi a la part més juvenil. Em sembla que a en Wilbur ja se li ha acabat la innocència. 

Impressió general: @@@ generoses

divendres, 9 de novembre de 2018

Canteu, esperits, canteu

Autora: Jesmyn Ward
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Sing, Unburied, Sing, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 301
Llegit en: Català
Premis: National Book Award 2017

El pare és a la presó. La mare sovint no hi és tota i a més veu el seu germà mort quan va col·locada. L'àvia té càncer i no li queda massa temps de vida. L'avi s'ha de carregar la majoria de responsabilitats de la casa. La Kayla, la germaneta petita, no té cap figura paterna que tingui cura d'ella, només en Jojo, un pre-adolescent que porta el pes de totes les desgràcies de la família a l'esquena. Pot ser pitjor la seva situació? I tant: és un nen mestís, fill de mare negra i pare blanc i viuen al sud dels Estats Units. Un dia qualsevol reben una trucada: en Michael, el pare, surt de la presó i li demana a la seva dona Leonie que el vagi a buscar. La dona, els seus dos fills i una amiga emprendran el viatge en cotxe cap a la presó de Parchman, on també havia estat tancat l'avi, a qui tothom anomena Pa. El viatge evidenciarà encara més el poc instint maternal de la Leonie, que només té ulls per en Michael. També revelarà a en Jojo alguns detalls de l'estada d'en Pa a Parchman, una història que només ell pot acabar d'explicar-li.

La veu d'aquesta història la posen en primera persona en Jojo i la Leonie, que es reparteixen els capítols alternativament amb només la participació d'un convidat sorpresa que en té alguns de propis. Tot i això, el fil narratiu és únic i l'anem teixint des de la perspectiva dels tres personatges, això sí, amb nombrosos records i flashbacks que ajuden a construir la trama i a entendre-ho tot. És una història de misèria, tant moral com física, en la que un acte salvatge pot amagar compassió però en canvi una mare pot no fer honor, en absolut, a aquest nom. Crua, difícil, però esquitxada d'humanitat per totes bandes. No estalvia explicar amb detall els problemes racials que fins i tot ara a l'actualitat hi ha en aquell territori. I ho fa amb una mirada clara, sense embuts però sense laments. Descriu una realitat que és, i tal com és. De postres també hi ha aportacions del més enllà, perquè ningú que no mor en pau se n'acaba d'anar mai.

Tinc la impressió que aquest llibre no ha tingut tanta difusió com altres títols d'aquesta editorial, que ja sabeu que em té el cor robat. Però em, sorprèn més que el boca-orella no hagi fet la seva feina. No és un llibre fàcil i requereix una lectura reposada i conscient, però definitivament mereix una oportunitat. En la meva opinió, admet menys matisos que altres obres sobre quin dels personatges aglutinarà més simpatia, però no hi ha bons ni dolents, només supervivents. Hi ha comportaments reprovables, bales perdudes, però tots tenen la seva vessant humana, i precisament per condició humana, per totes les vivències, no poden evitar ser com són. Un llibre interessant, ben aconseguit i ben fet. Com deia, mereix una oportunitat, i l'autora probablement més d'una.

Impressió general: @@@

diumenge, 28 d’octubre de 2018

La forma de l'aigua

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2010
Títol original, idioma, any: La forma dell'acqua, italià, 1994
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Riu
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Un conegut polític, líder del seu partit, mor en circumstàncies estranyes i en un lloc de baixa estofa que no el deixa en gaire bon lloc. Sembla que ha estat un atac de cor mentre practicava sexe amb una dona que ningú coneix, això convulsionarà la seva família i provocarà canvis necessaris dins del partit. Hi ha pressa per tancar el cas i passar pàgina, però el comissari Montalbano no està tan segur que hagi estat un simple atac de cor. Amb una mica d'insistència i dedicació descobrirà tota la trama que s'amaga rere la mort de Luparello i entendrà les conseqüències que se n'estan derivant. Si hi afegim la influència de la màfia, la corrupció, dones fatals i escombriaires que veuen una oportunitat per sortir de la misèria ja tenim un bon combinat per amanir l'estrena del carismàtic comissari Salvo Montalbano. 

Després de moltes recomanacions aquí a la xarxa m'he decidit a estrenar-me amb Camilleri. Volia començar pel principi, però em va costar trobar aquest títol en català i me'l vaig fer portar a la llibreria de referència. Me'l vaig quedar tot i les advertències de la llibretera, ja que es tracta d'una edició per gent amb visibilitat reduïda i té la lletra gegant, cosa que en dificulta una mica la lectura, paradoxalment. Tot i així és un llibre que es llegeix ràpid i una trama que avança amb facilitat. Camilleri retrata la societat siciliana en la que la corrupció i la picaresca són la normalitat i on Montalbano és el comissari bonàs que suposa l'excepció. Home carismàtic, divertit i enginyós que ja apunta maneres en aquesta primera aparició. Tot i així, la història és una mica embolicada i la quantitat de noms en italià que no paren d'aparèixer fan que et perdis, falten arbres genealògics aquí. El final no és ben bé com estem acostumats en les novel·les negres, però això és Sicília, amics meus!

El millor que puc dir d'aquesta obra és que no serà l'única que llegeixi de l'autor. Tinc intenció de donar-li més oportunitats perquè probablement amb una no es pot captar tot el que pot oferir. Cal acostumar-se a l'escenari, als personatges i a la seva manera de fer, i aquest llibre se m'ha quedat una mica curt i m'ha embolicat massa. Probablement no és la millor traducció que se'n podia fer, tampoc. Però hi insistiré perquè vull saber més de Montalbano, vull conèixer els altres elements del conjunt i vull anar-me fent meu aquest univers sicilià que segurament en alguns casos em repugni, però que no deixa de ser molt literari. Podria dir que la primera experiència Camilleri xep-xep, però s'ha guanyat el dret a noves oportunitats. Veurem si la propera em convenç més.

Impressió general: @@  

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Els llits dels altres

Autora: Anna Punsoda
Editorial, any: Amsterdam, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 142
Llegit en: Català
Premis: Roc Boronat 2018

Una dona desesperada li aboca tot a una vella coneguda que regenta una fonda prop de la masia on es va criar. La Claustre no es guardarà res al pap, anirà relatant els episodis més dolorosos de la seva vida, des que era una nena amb pocs anys fins a la dona de 30 que és ara, aquells que l'han marcada i que també l'han convertit en una supervivent. El camí no ha estat fàcil i no estalviarà cap detall: abusos, trastorns alimentaris, relacions tòxiques i tota mena d'experiències. Una vida que es va convertir en una espiral autodestructiva amb un inici més o menys clar, però amb un futur del tot incert. La Claustre segueix aquí i les ha passades de tots colors, però el simple fet de pensar en algun dels esdeveniments viscuts li obre les ferides i necessita pausa.

L'Anna Punsoda debuta amb aquesta novel·la en primera persona que té aparença d'autobiografia, però que fa desitjar que hagi viscut poques de les coses que explica. Amb una narrativa àgil i sense massa complicacions va saltant de capítol en capítol a moments concrets de la vida de la Claustre i no estalvia detalls. Parla de sexe desacomplexadament, descriu sensacions provocades per fets traumàtics i arriba a ser completament escatològica sense despentinar-se. És d'agrair llegir veus femenines que exposin la realitat amb tanta claredat, cruesa i amb molta valentia, malgrat que no sempre és fàcil llegir el que explica. No és un llibre agradable, ni hi trobarem tendresa i sí molta incomprensió i aïllament. Un cop de puny a la cara en tota regla. 

D'un llibre així és difícil dir si m'ha agradat o no. Li he trobat qualitats literàries i també algun defecte, com ara que no totes les desgràcies que li passen a la protagonista es tracten amb la mateixa profunditat, com si l'autora s'hagués recreat molt més en allò que li és més proper, encara que potser és just al contrari. Però que estigui ben fet no vol dir que agradi llegir el que explica, per més versemblant que sigui. Costa, s'ha de reconèixer, és dur i de vegades desagradable, senyal que hi ha bona feina, però la sensació lectora és la que és. En certa manera m'ha recordat a Permagel pel tipus d'història, però l'escriptura potser és una mica menys elaborada. Com amb l'Eva Baltasar, caldrà veure com l'autora es desenvolupa en altres registres per saber si compleix allò que apunta.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 20 d’octubre de 2018

La mort del comanador, llibre 1

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Kishidancho Goroshi (Killing Commendatore), japonès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català

A qui no li ha passat mai que la seva parella, un bon dia, i sense motiu aparent, li digui que ja no pot continuar vivint amb ell i que vol acabar la relació? Als protagonistes de Murakami, per descomptat, els passa cada dos per tres. Al nostre jove de 36 anys i sense nom li acaba de passar. Una mica desconcertat, decideix que serà ell que marxarà de casa i no es pensa discutir per les poques propietats que compartien. Només feia 6 anys que eren casats. Ell es dedica a pintar retrats de gent amb diners que els llueixen als seus despatxos, ha assolit cert renom perquè els retrats que fa són molt bons. Però decideix que ho deixa tot enrere i marxa de viatge pel Japó amb el seu vell cotxe, fins que al cap d'un temps el seu amic Masahiko li proposa fer de masover a la casa que el seu pare té a la muntanya i que ha hagut de deixar perquè està perdent les facultats mentals. El pare resulta que és un pintor molt conegut, així que el nostre heroi s'instal·la a casa seva buscant un lloc on estar-se i recuperar la inspiració. Allà hi viu sense sobresalts fins que coneix en Menshiki, un veí de la vall amb unes intencions poc clares. Això, i que comença a sentir un estrany i repetitiu soroll a les nits que fins i tot fa callar els insectes...

Aquest és el primer llibre del que promet ser una trilogia. 'La mort del comanador', en el llibre, és un quadre, però també és una escena de l'òpera Don Giovanni de Mozart. Diverses expressions artístiques es venen a trobar en aquesta obra, la pintura té molta rellevància en aquest cas, però la música mai es queda enrere, aquest cop es parla sobretot de clàssica més que de jazz. Murakami ens torna a obsequiar amb una història que no s'escapa gens de la seva línia, amb un protagonista solitari amb una feina peculiar, una relació amb les dones en la que el sexe hi juga un paper important i en la que no hi manquen elements misteriosos i sovint fantàstics. Fantasia i realitat es barregen sense que cap dels participants se n'estranyi massa. Aquesta naturalitat, aquesta parsimònia en exposar tots els esdeveniments, són marca de la casa. Això sí, no sé si és perquè ja hi estic acostumat o si és per voluntat de l'autor, però en aquest cas el protagonista m`ha semblat 'menys inadaptat'. No és tan estrafolari com altres cops. Tampoc la càrrega de fantasia és tan gran com en altres ocasions, tret d'alguns fets puntuals, es podria considerar una història molt més canònica i 'humana'. De moment.

Què voleu que us digui, si ressenyo un llibre de Murakami tothom que m'hagi llegit algun cop sap que en parlaré bé. No serà una excepció en aquest cas i he de dir que aquesta obra comença en el rang alt. Sense ser especial, perquè no és diferent de la resta de la seva obra, t'atrapa i et fa llegir a un ritme molt àgil i amb una narrativa molt planera, de vegades una mica repetitiva, però agradable i intrigant. No hi ha grans estridències ni gens d'acció, però la simple participació dels diferents personatges ja et posa a l'aguait perquè saps que l'autor et pot sortir per qualsevol banda. Al final, les converses més inversemblants i aparentment fora de lloc t'acaben semblant d'allò més normals. Tot s'acaba relacionant, qualsevol escena, per estranya que sigui, evoca experiències passades al protagonista. La sensació de connexió en tots els esdeveniments de la vida també és marca de la casa. Per acabar, el mateix consell de sempre. Si sou fans de Murakami aquest llibre no us decebrà. Si sou d'aquests/es que ja heu provat l'autor i heu arrufat el nas, no us hi esforceu. Jo ja tinc ganes de llegir el segon, sembla que no hauré d'esperar massa.

Impressió general: @@@@