dimarts, 22 de desembre de 2020

Com el temps

Autora: Jenny Offill
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Weather, anglès, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Yannick Garcia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

La Lizzie va força de bòlit. Fa de bibliotecària, però també s'ha embolicat a col·laborar en un podcast sobre clima i dubtes existencials d'una antiga professora. Això ho ha de compaginar amb la seva vida familiar, amb en Ben i el petit Eli, que sovint se senten desatesos. I per si no fos prou, ha de tenir cura del seu germà Henry, que s'acaba de separar i viu permanentment col·locat i no fa altra cosa que jugar a la consola. És fàcil d'imaginar que no té massa temps per ella mateixa i veu com la vida li passa més ràpid del que pot assumir. No serà fins que en Ben decideix marxar de vacances amb la seva germana, tant si la Lizzie s'hi apunta com si no, i que s'emporta l'Eli, que tindrà un respir i podrà dedicar-se temps. I qui sap, potser sorgirà alguna cosa més en aquest temps mort que la vida li ofereix. El que està clar és que el cervell li funciona sempre a mil per hora.

Aquest llibre podria ser una sàtira del món en que vivim, una crítica sobre com tractem el planeta i un retrat de la quotidianitat en clau còmica, com promet. Però no ho és. O jo no ho he sabut trobar. Està escrit a petites píndoles, com si fos un dietari en el que l'autora exposa situacions del dia a dia, reflexions, dades concretes, pensaments... i ho fa sense seguir cap ordre, saltant d'un cantó a l'altre, tal i com funciona la ment humana, de manera que nosaltres hem d'anar reconstruint la història de fons d'entre totes les inquietuds de la protagonista. És un format que s'aproxima més a twitter que a la narrativa convencional, que fa que la lectura pugui ser meteòrica, però també que ens perdem sovint perquè no sabem on estem i la nostra ment es desvia cap a pensaments propis. Molt complicat poder centrar-se per seguir-li el fil. Això millora cap a la part final del llibre, no sabria dir si perquè ja ens hem avesat al format, o perquè la mateixa autora centra més el fil argumental principal. Però llavors ja és massa tard per congraciar-se amb l'obra.
 
Es podria dir que aquest és un llibre ràpid, però que no és fàcil. La manera d'escriure d'Offill sembla que ha fet fortuna i que li ha valgut reconeixement, però jo no he aconseguit connectar-hi, se m'ha fet difícil avançar sense que em marxés el cap a altres bandes. Fins molt avançat el llibre no ha captat el meu interès, suposo que en el moment que he entès què intentava explicar-me m'hi he pogut concentrar més. No es pot negar que és una manera de comunicar molt actual, molt pels temps que corren, fragments curtets, expressant només allò que vols dir, sense palla, i amb algunes reflexions interessants. Però personalment valoro més l'esforç de donar continuïtat al text i a la trama, encara que no s'expliqui de manera lineal, però tampoc a glopades. Pel que tinc entès, aquest és l'estil de l'autora, així li surt d'escriure, i ben segur que tindrà el seu públic. Però molt em temo que no podrà comptar-m'hi a mi.
 
Impressió general: @ i mitja

0 comentaris:

Publica un comentari