dimecres, 30 de setembre de 2020

Les mares no

Autora: Katixa Agirre
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Amek ez dute, euskera, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

Un llibre que aborda els problemes de la maternitat partint del cas d'una mare recent que ofega els seus dos fills petits a la banyera? La nostra protagonista, una escriptora que va gaudir de cert èxit amb el seu primer llibre, acaba de tenir el seu primer fill i això ocupa gairebé tot el seu temps. No es pot dir que tingui un instint maternal gaire esmolat i, de fet, tampoc es pot dir que el pare de la criatura sigui l'home de la seva vida. Quan s'assabenta del cas de la infanticida, descobreix que és una coneguda seva d'un passat remot i decideix que escriurà un llibre sobre ella i el que ha fet als nadons. Això la porta a una investigació sobre l'evolució de la noia que li permetrà conèixer el cas des de diverses perspectives, però alhora li farà descobrir com de difícil és compaginar la maternitat amb la feina, amb el procés d'escriptura, amb les relacions socials i amb la resta d'aspectes de la vida. Un llibre ple de reflexions i que trenca tabús sense pèls a la llengua.

'Les mares no' compta amb dues parts diferenciades. En la primera coneixerem el cas criminal i la vida de la protagonista i la seva investigació. En la segona assistirem al judici de l'Alice, la mare que ha comés l'infanticidi. La trama, que resulta força interessant, es veu intercalada per un conjunt de reflexions sobre temàtiques relacionades amb la maternitat que són tema de conversa habitual, i de controvèrsia també, sobre el paper de la mare com a criadora i cuidadora, sobre el misticisme que s'ha generat al voltant de la maternitat. L'autora no se n'està de plantejar qualsevol tema de manera crua i sense maquillatge, probablement posa sobre la taula pensaments que moltes, o la majoria de mares tenen, però que no s'atreveixen a verbalitzar perquè se les pot titllar de 'males mares'. Aquest mateix neguit, per exemple, és producte d'anàlisi del llibre, entre molts d'altres. Algunes reflexions estan molt ben encabides seguint la trama, d'altres s'expliquen de manera inconnexa gairebé a mode d'assaig. Aquestes dues vessants per separat, la literària i la reflexiva, poden resultar interessants per elles mateixes, però personalment no m'han acabat de funcionar en un mateix volum.
 
Darrerament llegeixo sobre qualsevol tema i no em tanco a explorar gèneres o temàtiques que estiguin allunyades de les meves preferències; sempre es descobreixen coses interessants. Però la maternitat realment no seria el meu tema preferit. Pel plantejament del llibre vaig pensar que em podia servir per entendre una mica què passa pel cap de les mares i quines relacions estableixen amb els seus fills. Queda clar que fuig de perspectives ensucrades, però en cap moment nega aquest amor incondicional que es pressuposa. Posa en qüestió, això sí, la manera de sentir-se, el paper de l'home en tot plegat o les convencions socials respecte a les mares. En aquest sentit, em quedo un grapat de reflexions interessants, però penso que és un llibre que pot agradar, i fins i tot fascinar, a qui s'hi pugui sentir més identificada. Content d'haver-lo llegit, però inevitablement no m'ha arrencat unes sensacions tan vives com podria ser. Recomanat sobretot a mares que algun cop han fantasiejat amb llençar els seus fills per la finestra (però que, evidentment, no ho faran mai!).

Impressió general: @@

4 comentaris:

  1. Intento anotar poques recomanacions perquè tinc una acumulació bestial de llibres pendents, però aquest també el tinc a casa i veure dues @ no anima...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És una valoració molt personal, pensa que sóc home i sense fills, ni ganes de tenir-los. No he connectat gaire amb el llibre, he trobat interessants moltes reflexions, però la manera com està escrit no m'ha acabat de funcionar. És només això. Estic segur que conec gent a qui fascinaria aquest llibre, com ja ha fet a molta gent. A mi no m'ha semblat tan polèmic perquè no tinc lligams emocionals com els que descriu, però ja et dic, depèn molt de com cadascú viu el tema.

      Suprimeix
  2. Em sembla molt i molt interessant, però això d'una mare que mata les criatures em fa encongir el cor i no em veig capaç de llegir-ho. I mira que cada cop que veig coses d'aquestes a les notícies ja hi penso, en la mare. Evidentment que hi ha un component mental, transitori o permanent, però què desencadena tot això? És acumulatiu? Perquè el món no ho posa fàcil a les mares, i menys si s'està o se sent sola. Però quina és la desesperació que et fa fer quelcom així? En fi, me l'apunto però ja ho veurem.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Precisament, moltes d'aquestes preguntes que fas es tracten al llibre, es busquen respostes, tot i que no m'ha acabat de quedar clar que es trobin. Al principi del llibre s'explica força el cas de la dona que mata els fills, vull dir que és explícit. Si superes això, després només es tracta de reflexions al respecte. Molt interessant, però si t'ha de deixar afectada aquest principi, potser que t'ho repensis.

      Suprimeix