divendres, 7 d’agost de 2020

Nou illes al nord

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Més Llibres, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

Ningú no coneix gaire les Illes Properes, i això que no estan gaire lluny de la costa, però no sembla que a ningú del país els interessin massa. A més, es diu que els seus habitants són esquerps i parlen llengües estranyes. Un article en una revista de viatges ho canviarà tot. La perspectiva que s'exposa sobre les nou illes és molt diferent del que la gent es pensa i això atraurà l'interès d'un grapat de persones que d'una manera o altra s'arribaran a conèixer. La nostra protagonista és una d'aquestes persones, s'escapa a una de les illes més llunyanes, Skogen, per instal·lar-se a Fargene i esdevenir la mestra del llogarret. Fuig d'un seguit d'experiències traumàtiques, la mort de la mare, després que el pare les abandonés un temps enrere. Pensa que allà, lluny de tot i de tothom que coneix, hi trobarà la pau per recomençar. En realitat, hi trobarà molt més. 
 
On són les nou illes d'aquesta novel·la? Doncs no ho sabem del cert, però tenen noms nòrdics. Unes illes poc poblades i amb personalitat pròpia que descobrirem en un article que les descriu per obrir el text. A partir d'aquí, un seguit de secundaris ens aporten la seva visió sobre la història de la protagonista, la seva infància, com va acabar a Skogen, què hi va viure. Capítols llargs en els que aquests personatges, que d'alguna manera han passat per la vida de la mestra de Fargene, li expliquen a una interlocutora desconeguda la història des del seu punt de vista. Les diferents visions s'aniran trenant per construir una panoràmica que ens permetrà comprendre tot el que ens cal saber. Finalment, descobrirem aquesta interlocutora misteriosa, que mentre llegim tenim impressió de ser nosaltres mateixos, i que ens acabarà d'omplir els buits si encara ens en queda algun. Una trama atractiva amb una execució molt original i una escriptura deliciosa, això ofereix aquest llibre. Per trobar-li alguna pega, podria dir que les diferents veus que parlen sobre la protagonista podrien diferenciar-se més, ja hi ha trets que els donen un toc personal, però podria ser més intens. I també que en la recta final es detecten algunes errades tipogràfiques que fan la impressió d'haver-lo acabat de corregir a correcuita. Ni ho destacaria si no fos que la resta del llibre és impecable.
 
Després de llegir 'Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres' he trigat una bona temporada a tornar a llegir Mònica Batet, tot i saber que hi tornaria. L'experiència m'ha satisfet encara més. Al principi d'aquest llibre no entenia què m'estava explicant, però mica en mica entres a la història i tot lliga. Gran feina d'explicar a cada moment allò que cal i anar-ho completant amb cadascun dels testimonis, des de la seva perspectiva. En total, cinc testimonis més el final, sis narradors per una història, però tots ells necessaris per tenir una visió completa. M'ha agradat molt aquest plantejament, molt original, i també com està escrit. Quina capacitat narrativa que té aquesta autora. A més, ja m'agrada que els dos llibres que li he llegit tinguin ambientació nòrdica. Em sembla que aquest cop no trigaré tant a tornar a llegir algun llibre seu. 

Impressió general: @@@@

dimecres, 5 d’agost de 2020

Jo confesso

Autor: Jaume Cabré
Editorial, any: Proa, 2011 (segona edició)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 998
Llegit en: Català
Premis: Premi de la crítica narrativa 2012, Serra d'Or 2012, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada i Premi Crexells 2012

Aquesta és la història d'una vida plena de música, de llengües i de filosofia: la de l'Adrià Ardèvol, des que és un marrec fins als seus últims dies. Però també és la història d'un violí antic que ha passat per diferents mans al llarg del temps. Sense oblidar que és la història d'un gran amor, el de la Sara i l'Adrià, o la d'una gran amistat, la que uneix el protagonista amb en Bernat. En paral·lel al fil conductor de la novel·la, escrita com una llarga carta a la seva estimada pel mateix Adrià, coneixerem tota una sèrie de relats complementaris amb els seus propis protagonistes que ens han d'ajudar a comprendre per què passen algunes de les coses que passen a l'Adrià i a contextualitzar la seva situació. Un entramat d'històries que es barregen al llarg del temps i l'espai i que s'acabaran confegint una de sola, magna, plena de referències i de moments històrics.

D'en Jaume Cabré només n'havia llegit llibres infantils i juvenils, no ha estat fins ara que m'he decidit a llegir algun dels seus llibres per a adults. Feia temps que per casa corria aquest 'Jo confesso' i finalment he fet un cop de cap, ja que aquest any el ritme lector acompanya a afrontar un volum de mil pàgines. La vida de l'Adrià Ardèvol està plena d'alts i baixos, molts d'ells lligats a la Sara Voltes-Epstein, però també al violí Vial, fet pel mestre Storioni al 1764. La narració d'aquesta història, i de totes les que apareixen, al llibre t'atrapen sense remei, Cabré té una escriptura tan agradable i engrescadora que aconsegueix que les pàgines vagin passant soles. I això que no és un llibre lineal ni simple, està redactat com una carta de l'Adrià i ell va explicant la vida, però salta contínuament d'història i de personatges, sense avisar, i ens cal estar atents. També canvia la primera persona per la tercera a l'hora de referir-se a ell mateix, de vegades dintre del mateix paràgraf. Fins i tot tindrem accés a la consciència del protagonista en forma de dues joguines de quan era petit. L'Adrià és un erudit, un savi, de manera que el llibre també està farcit de referències culturals, en especial musicals, històriques, geogràfiques, lingüístiques que el converteixen en un text pràcticament acadèmic, d'un nivell intel·lectual molt elevat.

He quedat molt content de la decisió de llegir 'Jo confesso'. Tots els premis que ha guanyat i les bones crítiques que va rebre li fan justícia, és un llibre amb una història potent, interessant i que atrapa, tant per la trama ben portada, com per l'originalitat de l'escriptura, els salts i els canvis de perspectiva que t'obliguen a estar atent. Això sí, no és un llibre per llegir a estones, com vaig començar a fer, sinó per enganxar-t'hi i no distreure't amb res més. Les mil pàgines que té poden tirar enrere, però penso que val la pena llegir-les. És un llibre que convida a la reflexió, temes com el mal, la comunicació humana, la culpa, entre d'altres, hi són molt presents, formen part de la història mateixa. I per sobre de tot, un protagonista molt intel·ligent, prudent però arrauxat quan convé, que estima profundament i que coneixerem des de ben petit fins al final, i a qui és molt difícil no agafar afecte. Em donaré un temps, però buscaré 'Les veus de Pamano', aquest 'Jo confesso' m'ha fet venir ganes de llegir-lo.

Impressió general: @@@@

divendres, 24 de juliol de 2020

La drecera

Autor: Miquel Martín i Serra
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 148
Llegit en: Català

El fill dels masovers veu passar la vida des del seu prisma particular. Els pares tenen cura del xalet dels senyors de Barcelona i sempre ho han de tenir tot a punt per quan vénen amb els seus fills, els gossos i el servei. És un poble de platja, però un ambient rural. El pas del temps farà que el nostre jove protagonista, en edat escolar, vagi perdent la innocència, descobreixi l'amistat, la passió, la pèrdua i vegi com el seu entorn va canviant i perd la seva essència perquè una gent de fora decideix fer-se'l a la seva mida. Alegries, decepcions i sorpreses de començar a fer-se gran i madurar, tot i la tendra edat. A partir d'anècdotes concretes, les petites experiències del noi i la seva vida diària, anirem construint la seva història i percebrem la seva evolució. Una novel·la iniciàtica centrada en algú que no sabem si ho està vivint o ens ho explica des de la distància en el temps, però que podria ser la de qualsevol altra persona, perquè la vida és descobriment i aprenentatge constants.

Miquel Martín s'estrena a Periscopi amb una novel·la curteta i sense grans trets argumentals, el que veiem és el que hi ha, i allò que s'insinua ho podrem entendre perfectament. Capítols curts, cadascun centrat en un esdeveniment concret, que ens permetran anar trenant la història del jove protagonista sense nom. Moltes d'aquestes anècdotes són petites, pròpies d'allò que impacta a un infant, ajudar a la granja, veure com els pares serveixen als senyors de ciutat, el futbol, coses així. D'altres esdeveniments seran més profunds i marcaran més al jove, com descobrir les noies o la mort d'una persona estimada. D'un llibre que, a priori, pot despertar més o menys interès segons els gustos, se n'han de destacar dos factors. Un és la naturalitat amb que s'exposa l'evolució del noi, mica en mica, però sense pausa, una transició que a tots ens toca fer a aquesta edat, ben emmarcada en el fil temporal, definit a base de citar jugadors del Barça, i molt especialment en el paisatge rural canviant. L'altre factor brilla amb llum pròpia: la llengua. La riquesa de vocabulari, que té en compte l'època i la geografia, converteix el text en un festival filològic que s'integra perfectament en la història. Només molt de tant en tant potser trobarem alguna paraula o expressió que pensarem 'aquesta no calia'.

He de dir que aquesta mena de novel·les que relaten només 'una vida' no solen despertar-me gran interès. Això m'ha passat també amb aquest 'La drecera', tot i que la qualitat literària satisfà altres sentits, no aconseguia atrapar-me especialment. Però hi ha moments que sí, que capten l'interès totalment, i aquí els planetes s'alineen. Com tot llibre, té un període d'adaptació. En aquest cas, quan més n'estava gaudint, ja plenament immers en la història, llavors s'acaba. No hi busqueu grans trames, ni girs argumentals, llegiu aquest llibre si us ve de gust una estona de lectura plaent i satisfactòria, sense més. Està molt ben escrit i el vocabulari enamora. No sé fins a quin punt és autobiogràfic, però el grau de detall en les descripcions fa pensar que molt, ho sigui o no. Millor en l'execució que en l'argument, pel meu gust, però no es pot negar que no li manquen virtuts.

Impressió general: @@@

dimarts, 21 de juliol de 2020

Els testaments

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2020
Títol original, idioma, any: The Testaments, anglès, 2019
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 407
Llegit en: Català

Han passat quinze anys des que l'Offred va aconseguir escapar-se de Galaad i no se n'ha sabut res més. El règim patriarcal està en hores baixes, no compta amb simpaties a l'exterior i hi ha organitzacions com Mayday que treballen activament per desballestar un sistema que redueix a la dona a simple element decoratiu i reproductiu. Tot i així, el poder absolut dels Senyors i tots els mecanismes de control mantenen les dones de Galaad en la seva posició assignada, sense que hi puguin fer res. En aquest context, coneixerem els testimonis de dues joves, una que ha nascut i crescut a Galaad i l'altra del Canadà, que explicaran les seves històries, així com tindrem accés a l'anomenat Document Hològraf d'Ardua Llar, escrit per una de les Ties més prominents, que arrisca els seus privilegis com una de les dones més poderoses de Galaad, encara que això sigui dir poc, per tombar el règim. A partir d'aquests tres testimonis es construeix el fil conductor d'aquesta lluita perillosa i arriscada de les dones per assolir la llibertat com a individus i trencar les cadenes que les lliguen.  

Aquest llibre és la continuació de El conte de la Serventa, i n'és un molt digne successor. L'Agnes Jemima i la Daisy donen testimoni a posteriori, els seus capítols respectius, que es van succeint, estan fets a mode de declaració. El Document Hològraf, també intercalat entre els capítols de les noies, és un text escrit en secret per la Tia Lydia que explica a un hipotètic lector o lectora les seves maquinacions per ordir un pla que acabi amb el règim totalitari de Galaad. Les tres trames es van trenant i acabaran convergint. Margaret Atwood demostra novament tot el seu potencial com a escriptora i com a creadora d'un món esfereïdor que, portat fins l'extrem, no està tan lluny de la realitat. El primer llibre se centrava en la figura de les Serventes i ara el protagonisme passa a les Ties. Com més sabem de Galaad, més ens posa els pèls de punta. El conjunt de les dues obres és un autèntic al·legat feminista que ens posa sobre la taula la necessitat d'aquesta lluita. Alhora, és una distòpia atemporal amb infinitat d'elements atractius i un notable valor literari. Amb un estil detallat i descriptiu, però que atrapa irremeiablement, assegura moltes hores de lectura intensa.

He de donar les gràcies a la volada que va agafar la sèrie sobre 'El conte de la Serventa', que encara no he vist, per impulsar-me a llegir el llibre en que es basa i així conèixer a una grandíssima autora. Margaret Atwood m'ha convençut en els tres llibres que li he llegit per ara i és fàcil intuir que em pot agradar qualsevol llibre que porti el seu segell. Sap atrapar amb les seves històries treballades, molt ben escrites i sense caure en la prosa fàcil dels best sellers. Per anar bé, abans de llegir 'Els testaments' convé haver llegit la Serventa. No és una segona part estricta, però l'ambientació, la jerarquia i l'estructura de Galaad és millor conèixer-les d'abans. És una ciència ficció sense ciència, ens parla d'una estructura social diferent, distòpica, i completament esbiaixada que, malauradament, segur que a alguns no els semblaria tan malament. Vull creure que la majoria de possibles lectors i lectores seran capaços d'abominar l'aberració que descriu. No cal dir que recomano la lectura dels dos llibres, a poc que tingueu interès en els temes que estic comentant. A mi m'han agradat molt.

Impressió general: @@@@

dimecres, 15 de juliol de 2020

Mira'm als ulls

Autora: Míriam Hatibi
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2018
Títol original, idioma, any: Mírame a los ojos, castellà, 2018
Gènere: Assaig
Traductora: Imma Estany
Número de pàgines: 134
Llegit en: Català

Arran de l'atemptat de les Rambles del 17 d'agost del 2017, es van alçar algunes veus per defensar que ser musulmà no significa ser terrorista, i per desvincular la comunitat musulmana de Catalunya d'aquells fets esfereïdors. Una de les persones que va adquirir popularitat perquè va aparèixer en programes de debat i entrevistes va ser la Míriam Hatibi, una jove amb arrels marroquines, que vestia vel i que s'expressava en un perfecte català. No hauria de ser un fet sorprenent, ja que és una de les seves llengües, però el conjunt de ben segur que va resultar xocant per molta gent. Aquelles aparicions públiques li han brindat a l'autora l'oportunitat d'escriure un breu assaig sobre islamofòbia a casa nostra, sobre prejudicis, sobre biaix als mitjans de comunicació i sobre percepcions errònies que tenim sobre les persones d'orígens diversos que viuen al nostre voltant. En definitiva, és un llibre que parla sobre la convivència, respecte i de por a la diferència. Però si ens mirem als ulls no hauria de ser tan difícil entendre'ns.

Reconec, perquè no vull mentir, que vaig arribar a aquest llibre per error. Vaig llegir Sempre han parlat per nosaltres de la Najat El Hachmi i em va deixar tocat, moltes de les seves opinions sobre feminisme són difícils de pair. Vaig pensar que em calia llegir l'opinió d'una altra persona feminista d'origen islàmic per contraposar idees i opinions. Dec una disculpa a la Míriam Hatibi per assumir que el seu llibre aniria d'això i que em serviria de contrapès al de El Hachmi. En aquest 'Mira'm als ulls' hi trobarem només alguna petita referència a la dificultat de la dona per accedir a llocs de responsabilitat o de debat. Però com deia, és un llibre que vol trencar murs, parla d'identitat, que no és un concepte senzill quan els teus pares s'estableixen en un nou país. Parla de la dificultat que et vegin com una igual malgrat que hagis nascut aquí i et sentis, almenys en part, autòctona, només per la teva aparença. De fet, la llei tampoc no t'hi considera. I parla dels factors que influeixen perquè aquests prejudicis es mantinguin, com ara el biaix als mitjans de comunicació, que no tracten les notícies igual en funció de qui n'és el protagonista. Tot plegat ho fa en un llenguatge molt planer i entenedor, amb nombrosos exemples per il·lustrat tot allò que exposa.

Aquest és un llibre honest, breu i molt clar sobre la situació de les persones racialitzades al nostre país. Ens pensem que el racisme i la xenofòbia són reductes petits i concentrats en un determinat tipus d'individu, però com altres xacres de la societat, estan ben presents en la nostra vida quotidiana i tots i totes caiem en prejudicis i generalitzacions. Per això convé llegir textos així, sempre ens ajudaran a veure-hi una mica més enllà. Està bé i és senzill i ràpid de llegir, així que no hi ha excusa, i ens pot servir per ajudar-nos a fomentar la convivència i a combatre certs discursos molt estesos. Se centra més aviat en allò que ens uneix i no en el que ens separa, això és bo. Malgrat no ser el que esperava trobar-me, m'ha resultat força interessant.

Impressió general: @@@

diumenge, 12 de juliol de 2020

My Name is Lucy Barton

Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Penguin Books, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 191
Llegit en: Anglès

Han passat molts anys d'això, però un cop la Lucy es va haver de passar gairebé nou setmanes ingressada en un hospital de Nova York. Va entrar-hi per una apendicectomia, però va tenir complicacions. Durant la seva estada, va rebre la visita de la seva mare, per sorpresa, i tot i que feia molts anys que no es veien. La seva relació no havia estat fàcil. Però la mare va passar diversos dies al seu costat, tenir una filla a l'hospital és més del que una mare pot suportar. Les converses que van tenir durant aquells dies van reforçar els seus vincles, van fer memòria de quan la Lucy era petita i vivien en la misèria, i van fer reflexionar molt la noia sobre la seva vida a la ciutat en aquells moments: sense urgències econòmiques, casada amb un home que amb prou feines la visitava en la seva convalescència i amb dues filles petites a les qui estimava més que a res en aquest món. Aquells dies van canviar la percepció de la Lucy Barton per sempre.

Fa una temporada el nom d'Elizabeth Strout va tenir certa anomenada a casa nostra arran que Edicions de 1984 va publicar els seus llibres en català. En el seu moment no els vaig llegir, però buscant algun llibre per llegir en anglès vaig ensopegar amb aquesta edició de Penguin i vaig decidir llegir-lo ara. M'ha durat tres dies. És curt, amb línies separades, però l'idioma no ha estat cap impediment per llegir-lo de manera molt fluïda, àgil i gaudir-ne força. Si tenim en compte l'argument, no sembla un llibre especialment atractiu si busquem acció o trames recargolades, però Strout ens sap atrapar amb una història tendra, humana i on s'exposen les febleses i les difícils relacions humanes, i on també es parla de classes socials, d'amor i de desamor en múltiples formes. La Lucy Barton fa memòria, parla i comenta amb la seva mare sobre anècdotes de la seva vida en comú, que aniran construint la seva primera joventut, i mica en mica ens va desgranant també les seves vivències des que es va casar i va anar a viure a ciutat. Capítols curts, una escriptura entranyable i uns personatges honestos i versemblants. Una combinació que et fa passar pàgines sense parar.

Ha estat una bona descoberta, he de dir que no m'ho esperava. És un llibre introspectiu, reflexiu i molt honest, la protagonista no amaga què sent i ens explica aquells fets que, per algun motiu i per petits que semblin, van marcar la seva existència. Potser no és el tipus de llibre que solc llegir, però m'ha agradat, pensava que em costaria més i m'ha passat volant. De manera que el dubte que tinc ara no és si llegir algun altre llibre de l'autora, sinó si continuar llegint-la en anglès o passar-me al català. No és un llibre per recomanar a tothom, té una perspectiva molt femenina i els pocs personatges masculins que hi surten tenen un paper molt testimonial. Això ja suposa una alenada d'aire fresc pel que sol ser la literatura, però pot ser que tiri enrere a alguns lectors. A mi no, n'he gaudit molt i m'agrada que els llibres tinguin veus femenines de tant pes. Si heu llegit l'autora em podeu recomanar per quin llibre continuar, de moment tinc al cap 'Olive Kitteridge'. Veurem.

Impressió general: @@@@

dijous, 9 de juliol de 2020

El marit gos

Autora: Yoko Tawada
Editorial, any: Godall edicions, 2019
Títol original, idioma, any: Perusona, Kakato o nakushite, Ine mukoiri, japonès, anys 90
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Mas López
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Una japonesa que viu a Hamburg i que s'ha d'esforçar per semblar japonesa, ja que tothom es pensa que és d'algun altre país de l'extrem oriental. També s'ha d'esforçar en semblar una persona, ja que sembla que tothom està interessat en què fa el seu germà, i gens en ella, i a superar el xoc cultural. O una dona que es casa per correu, però no arriba a veure el seu marit, que la defuig. Fa classes de comportament per poder adaptar-se al país i té somnis molt realistes que fan que sovint confongui son i vigília. O la professora d'una acadèmia amb uns mètodes una mica peculiars, que de sobte rep la visita d'un home que s'instal·la a ca seva i té un comportament no exactament humà. Tres històries amb protagonista femenina, poc convencionals, tant elles com les seves vivències, i amb tots una mica sobrenaturals i misteriosos. Així és la narrativa de la Yoko Tawada, japonesa establerta a Alemanya, que conserva aquest misticisme dels autors orientals.

Si no vaig errat, aquesta és la primera traducció al català que es fa d'aquesta autora. Després de llegir-ne una bona crítica, vaig decidir provar-ho. El meu idil·li amb Murakami em fa mirar-me sempre els autors japonesos, però no sempre m'han agradat, tot i que tenen trets comuns entre ells, fruit de la gran diferència cultural. En aquest volum trobem tres contes llargs, o novel·les curtes, reposats, una mica esperpèntics i que descriuen situacions entre costumistes i surrealistes. El xoc cultural hi és present, la mentalitat conservadora dels japonesos també, i es contraposa amb les idees més obertes de les protagonistes. És una prosa descriptiva, de baix ritme i no hi ha pràcticament cap acció trepidant, més aviat és posicional. Però no està mancada de qualitat, és agradable de llegir i força absorbent, per bé que moltes estones sembla que no està passant res. Problemes d'aquest format d'història d'unes 50 pàgines, no es pot ser tan expeditiu com en una novel·la, ni tampoc et cenyeixes a les normes (variables i múltiples) dels contes.

La Yoko Tawada passa amb prou bona nota la meva primera experiència amb ella. Tant és així que ja he mirat altres obres seves, si les tradueixen és ben probable que les llegeixi. L'estil m'ha recordat a Murakami, no ho puc negar, però té un segell personal. Si m'he de quedar amb una de les tres novel·letes, triaria 'El marit gos', la que dóna nom al recull. És la més surrealista de les tres, però potser la que té una trama més estructurada, dins del deliri. Les altes també tenen punts interessants i han aconseguit atrapar-me. De cara a recomanar-la, em guiaré pel bo d'en Murakami. Si en sou fans és possible que la Yoko Tawada també us agradi. I si no, sospito que tampoc us farà el pes. De totes maneres, són 160 pàgines que aviat són llegides. Un tast que probablement sigui suficient per saber si és una autora per vosaltres o no. De moment, jo li dono el sí.  

Impressió general: @@@

dilluns, 6 de juliol de 2020

Dues dones

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès Editors, 2020
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Els vencedors de la Guerra Civil no ho van posar gens fàcil als vençuts. Famílies trencades, joves desapareguts, presó, exili. La Genoveva i en Marçal, masovers a Palau de Tremp, han perdut un fill, no saben res d'ell i temen que hagi mort. Fins que s'assabenten per algú amb contactes a la presó de Lleida que en Jordi és allà tancat: és viu! Al mateix temps, la Natàlia i en Manuel, que viuen a la capital, pateixen dia rere dia la sentència de mort que ha rebut el seu fill Emili. A través dels dos joves republicans, que es coneixen a la presó i es faran molt de costat, la Genoveva i la Natàlia establiran una relació epistolar que arribarà a ser un puntal de la seva existència, un suport fonamental i vital. La Natàlia pot visitar els dos nois a la presó, però per la Genoveva és impossible baixar a Lleida, requereix un esforç econòmic que no pot assumir. Les cartes de la Natàlia la mantindran dempeus, però el suport que ella pot oferir a la seva amiga no és gens menyspreable.

Amb aquesta novel·la històrica ambientada a l'inici de la post-guerra, Montse Sanjuan abandona el gènere negre per endinsar-se en una història molt humana de patiments i penúries, una recreació de com va ser la vida rural i la de ciutat d'aquella època convulsa d'ocupació i amb moltíssima gent represaliada. El bàndol perdedor patia, mentre que els nacionals es creien els amos de tot i de tothom. Gran part de la novel·la se centra en descriure la vida dels dos joves abans de la guerra per entendre com han arribat on han arribat. També coneixem les famílies de les dues dones, la Genoveva a Palau de Tremp i la Natàlia a Lleida. Tot plegat convergeix en la relació epistolar que estableixen elles dues mentre els seus fills són a la presó, relació que només té rellevància en dues fases del llibre. La segona, que tanca el llibre, serveix per explicar l'evolució de les famílies en els anys posteriors a la resolució de la trama, els que coincideixen amb la Segona Guerra Mundial, per bé que el conflicte no afecta les dues dones. 

Havent llegit prèviament els casos de la sergent Anna Grimm, no sorprèn la bona mà que té l'autora amb l'escriptura. En aquesta ocasió, però, la història no ha aconseguit atrapar-me del tot, segurament perquè no estic massa interessat en aquestes èpoques de la història recent del nostre país. Això no vol dir que el llibre no estigui ben ambientat i documentat, descriu de manera perfectament versemblant aquells anys i què es va viure, també el patiment i les preocupacions de les famílies. Aborda aquelles realitats complementàries des de diferents angles, amb unes protagonistes fortes i lluitadores, cadascuna a la seva manera. Però no em puc treure del cap que són històries explicades ja molts cops. Potser el tret diferencial és la localització: Lleida i comarques, que és la terra de l'autora. No puc dir que no m'hagi agradat, està força ben construït, però no ha aconseguit emocionar-me. És fàcil de llegir, àgil i ben treballat, passa bé. M'he embolicat una mica amb les famílies, també ho he de dir. No és del tipus d'històries que prefereixo llegir, potser per això li demanaria una mica més per posar-li millor nota.

Impressió general: @@ i mitja 

dimarts, 30 de juny de 2020

Un mag de Terramar

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: A Wizard of Earthsea, anglès, 1968
Gènere: Fantasia
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

Quedar-se orfe de mare i ser el fill del bronzer del poble no augurava gaires atencions a en Duny. La seva tieta se n'encarrega mentre és petit, però de seguida se'n desentén. Fins que descobreix que el noi té unes capacitats fora del normal. La tieta, que es bruixa, li ensenya les beceroles de la fetilleria, però després d'una gran gesta passarà a ser deixeble d'Ogion, el mag de Re Albi, que li revelarà que el seu nom veritable és Ged. En Ged té ambició i vol esdevenir un gran mag, per això anirà a estudiar a l'escola de mags de Roke. L'orgull i la competència amb un company d'estudi que el menysté faran que s'excedeixi en l'ús del poder que atresora i alliberarà una força antiga, una ombra que a punt està d'acabar amb ell. Per salvar-lo, l'arximag Nemmerle perd la vida i l'estranya i perillosa criatura queda lliure. En Ged sap que el perseguirà tota la vida, que s'hi haurà d'enfrontar un cop rere un altre i que no es pot quedar allà on és. Comença un peregrinatge per Terramar en el que viurà moltes aventures i se n'haurà de sortir gràcies a la màgia que sap i la que anirà aprenent. Però la seva enemiga també aprèn amb el temps. El combat està servit.

Si bé en la literatura fantàstica actual estem molt acostumats a que ens expliquin com els mags aprenen la seva màgia, o on rau realment el poder que tenen, quan Ursula K. Le Guin va escriure 'Un mag de Terramar' pràcticament l'única referència a l'abast era 'El Senyor dels Anells'. Pensada com una novel·la per a adolescents, sobre aquesta intenció només podem detectar un protagonista molt jove i en formació. Per la resta, és un bon llibre de fantasia per un públic ampli, que pretén trencar alguns dels cànons del gènere, de manera subtil i en alguns casos no ho aconsegueix, però que trenca els motlles del relat èpic i que ha servit de clara inspiració per obres molt posteriors com les sagues de 'Harry Potter' o 'La crònica de l'assassí de reis'. Potser per això, a aquells que no vam llegir Le Guin quan tocava i ho fem ara, poc ens vindrà de nou. Però era molt innovador quan la història va veure la llum a finals dels 60 del segle passat. Una trama molt ben construïda, detallada i molt descriptiva. Imaginativa i amb diversos episodis destacables que ens fan agafar cada cop més afecte per en Ged i per altres personatges com en Veça, el mestre Ogion o, més endavant, la Milfulles.

Raig Verd s'ha proposat anar reeditant la bibliografia de l'Ursula K. Le Guin i jo recullo el guant. No he estat mai un gran aficionat a la novel·la fantàstica i de ciència ficció, però he trobat en aquesta autora un puntal on agafar-me. M'agrada com escrivia Le Guin, els trets diferencials dels seus textos i les reflexions que introdueix a les seves obres. L'edició d'aquest 'Un mag de Terramar' és una preciositat, un d'aquells volums que fa goig tenir a les mans. Només li podria retreure que la lletra és una mica petita pel meu gust. Això se suma a una escriptura una mica densa a estones, cal posar sobre la taula la descripció del món, els personatges i les circumstàncies. A banda d'això la història està ben trenada i ens mostra un protagonista creixent i que encara ha de créixer més en la continuació de la saga. El proper serà 'Les tombes d'Atuan', que arribarà a les llibreries al setembre. Suposo que a ningú li sorprendrà veure'l ressenyat en aquest humil blog abans que acabi l'any.

Impressió general: @@@

dissabte, 27 de juny de 2020

Elles parlen

Autora: Miriam Toews
Editorial, any: Les Hores, 2020
Títol original, idioma, any: Women talking, anglès, 2018
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Geronès
Número de pàgines: 223
Llegit en: Català

Les dones de la colònia han patit atacs nocturns. Molts cops es lleven adolorides, amb ferides i blaus. I el que és pitjor, sense saber com, algunes queden embarassades. Evidentment, el bisbe Peters, que comanda la colònia, assegura que són esperits malignes que han vingut per castigar-los els pecats. Però res més lluny, s'acaba descobrint que vuit homes de la colònia les visiten de nit, les atordeixen amb esprais de belladona, les violen i les vexen. En Peters fa venir la policia... per protegir a aquests homes, ja que en destapar-se el pastís, les dones els volen pelar i fins i tot hi ha hagut alguna agressió. S'emporten els violadors a ciutat, a presó, també per protegir-los. Però la resta d'homes se n'hi va per pagar la fiança i que puguin tornar a la colònia. Passaran només dos dies i tots ells tornaran. Aquest és el temps que tenen les dones de la colònia per decidir què faran al respecte. Tenen tres opcions: no fer res, quedar-se i lluitar, o marxar. Vuit d'elles, de les famílies Loewen i Friesen, discutiran durant 48h què han de fer i amb quines condicions. Com que són analfabetes, mai les han deixat estudiar, demanen ajuda a l'August Epp, el mestre de la colònia, per prendre acta d'aquestes reunions.

Interessant plantejament basat en una història real. Els fets que narra aquest llibre van passar de veritat, per més inversemblant que sembli. Les vuit dones d'aquesta història debaten què fer, tenint en compte moltes vessants que es poden derivar dels seus actes. Paradoxalment, és un home qui pren les actes, bàsicament per dos motius. Cap d'elles sap escriure i volen deixar constància escrita de les seves deliberacions. Això ja diu molt. Per altra banda, l'August és un represaliat de la colònia, el van fer fora de jovenet i va aconseguir tornar a condició de fer de mestre, un ofici necessari, però de molt poc prestigi. Se'l considera poc home i efeminat. La colònia és una estructura patriarcal en la que les dones són poc més que animals. Ara n'han pres consciència i decideixen empoderar-se, sempre dins dels límits que les seves creences els permeten. Es pot dir que, amb les seves converses, les vuit dones descobreixen el feminisme, reneguen del comportament dels homes i comencen a prendre les seves pròpies decisions. L'evolució i les reflexions són molt interessants, és fàcil empatitzar amb elles. A l'altra cantó de la balança, el text és una mica reiteratiu i potser donen massa voltes als mateixos temes. L'August actua amb respecte en tot moment i només participa quan se li demana, però també coneixerem la seva història, ja que ell n'és el narrador.

És esgarrifós que aquest llibre sorgeixi a partir d'uns fets que van succeir de veritat, però també ajuda a que el cas sigui més públic i que en tinguem coneixent. Tot el que serveixi per visibilitzar les xacres del patriarcat és positiu, i si es fa en forma de literatura pot ajudar a obrir els ulls a més gent. És molt interessant com reflexionen les vuit protagonistes sobre la decisió que han de prendre i les conclusions que van traient. Per això és un llibre recomanable, però també és una mica repetitiu i dispers. Divaguen molt. En això podríem dir que 'les actes' que pren l'August Epp són fidedignes, no hi ha una estructuració del relat ni aconsegueixen centrar els temes. Són dones que conversen i prenen decisions. Un llibre diferent que ens obre perspectives, allò que està assumit a la nostra cultura, per més que a la pràctica no sempre es compleixi, no està ni a les beceroles a altres indrets del món. Lectura interessant.

Impressió general: @@ i mitja

dimarts, 23 de juny de 2020

Tardor

Autora: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2020 (3a edició)
Títol original, idioma, any: Autumn, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 233
Llegit en: Català

L'amor pot prendre moltes formes, no hi ha normes ni fórmules que el puguin descriure. De vegades, fins i tot no és fàcil d'entendre ni d'explicar. L'Elisabeth viu moments cabdals pel seu país, Gran Bretanya, que acaba de votar que es vol separar d'Europa. Com tanta altra gent, no entén el resultat del referèndum i no li agraden els canvis que percep a la societat: el desencís amb els polítics, la polarització de les idees, el creixement de la xenofòbia. Paral·lelament, recupera el contacte amb en Daniel Gluck, un veí estranger que ja era vell quan ella era petita i amb qui va establir una estreta amistat, diferent de qualsevol altra. Ara en Daniel viu en una residència i està força delicat de salut. Després de molt temps sense veure'l, l'Elisabeth anirà sovint a fer-li companyia, a llegir-li llibres, i recordarà com d'important i de decisiu ha estat aquell vellet en la seva vida. Tant de bo ho segueixi sent, tot i que en Daniel ja té més de cent anys.

Algunes veus apunten a Ali Smith com un dels valors de la literatura britànica actual i una ferma candidata al Nobel en un futur. Aquest llibre és la primera entrega d'una sèrie en quatre parts que porten cadascuna el nom de les estacions. 'Tardor' està escrit a capítols curts i desordenats. La trama de fons queda molt difosa entre records que ens han d'ajudar a entendre la relació entre l'Elisabeth i en Daniel, amb la presència sempre controvertida de la mare d'ella, i també alguns fragments d'èpoques passades i altres personatges amb un paper tangencial en el llibre. O això m'ha semblat, perquè a hores d'ara encara no estic segur d'haver entès el missatge que vol transmetre. L'autora té un estil molt peculiar, a estones més treballat, a estones escrit a raig, té fragments dramàtics, d'altes que tiren d'un humor molt anglès, però el conjunt m'ha semblat una mica indigest, potser per aquests canvis estilístics o els salts en el temps, m'ha costat concentrar-me en la lectura i trobar-li un sentit.

'Tardor' ha recollit elogis i no és casualitat que a casa nostra ja vagi per la tercera edició. Personalment, em sembla que apunta molt, però que no acaba de rematar. M'han agradat l'Elisabeth i en Daniel, m'han agradat les referències al Brexit i la paròdia del sistema burocràtic anglès. M'ha agradat també que mira de normalitzar alguns temes típicament tabú.  Però el conjunt no m'ha convençut, no hi he aconseguit connectar. Segurament prefereixo llibres més lineals, no tan desconstruïts. O potser hauré d'assumir que Ali Smith no és una autora del meu gust. He de dir que em feia gràcia llegir els quatre volums estacionals amb aquesta preciosa edició de Raig Verd, però hores d'ara no n'estic tan convençut. Quan surti 'Hivern', que paradoxalment ho farà a la tardor, decidiré si li dono una altra oportunitat.

Impressió general: @@   

dissabte, 20 de juny de 2020

Atrapa la llebre

Autora: Lana Bastašić
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Uhvati zeca, croat, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Pau Sanchis
Número de pàgines: 274
Llegit en: Català

Han passat dotze anys. La Sara viu a Dublín amb en Michael i un alvocater que sobreviu contra pronòstic. Escriu i tradueix. Fins que un bon dia sona el telèfon. És ella: la Lejla. Eren amigues d'infància, van passar juntes tota l'adolescència i la primera joventut. Estaven molt unides, tot i que el temps ha donat perspectiva a la Sara, que ara pot veure la toxicitat de la relació i està dolguda per com va acabar tot, de manera sobtada. La Lejla, sense cap explicació, li diu que ha d'anar a buscar-la a Mostar, on s'està ara, i portar-la a Viena. Què s'ha pensat? Espera que després de més d'una dècada sense saber-ne res ara la Sara deixarà la seva vida enrere per fer-li aquest favor? Està determinada a no fer-ho, però llavors la Lejla diu la paraula màgica: Armin. Armin és el germà de la Lejla. Va desaparèixer durant la guerra dels Balcans i no en sabien res. Ara és a Viena i la seva germana hi vol anar. I la Sara també, perquè l'Armin va marcar-la molt quan era una nena. No pot perdre l'oportunitat de tornar-lo a veure. Comença un viatge a l'altra punta d'Europa, però que també serà en el temps a un passat fosc i complicat.

Road trip a través de Bòsnia que ha recollit elogis de crítica i públic. Els capítols d'aquest llibre són curiosos, la narradora és sempre la Sara, però la primera meitat del capítol està dedicada a narrar el moment present, el viatge a través de Bòsnia primer, Croàcia, Eslovènia i finalment Àustria. Escrit en primera persona, singular o plural, constitueix el fil argumental de la història. La segona meitat del capítol, entre claudàtors, són records d'infantesa i joventut que la Sara exposa desordenats en segona persona, com si els expliqués a la Lejla directament. Hem d'entendre que són els pensaments de la protagonista. Serviran per saber com hem arribat a l'interior d'aquest cotxe atrotinat que les porta totes dues a Viena. La Sara ens descriu una Lejla immadura, egoista i egocèntrica. La relació que tenien era tòxica, més de dependència que d'amistat. Té la sensació d'haver-se desviscut sempre per la seva amiga, d'haver estat sempre a la seva ombra per pura devoció i admiració. Un complex d'inferioritat infundat que sempre li ha impedit plantar-li cara. És fàcil posar-nos del costat de la Sara i agafar mania a la Lejla, però si una cosa ens demostrarà el llibre és que sempre, sempre hi ha dues versions d'una mateixa història. Com a mínim.

El llibre es llegeix bé i aquesta estructura dels capítols el fa més interessant. No tot el que se'ns explica és agradable, ens mostra una ex-Iugoslàvia dura, tal com va ser, on s'havia de sobreviure com es podia. El tema central és la relació entre les dues joves, s'aprofundeix molt en les seves diferències i desavinences, i en tot el que ha quedat a l'interior de la Sara. A la Lejla sembla que res li importi massa, però també la descobrirem. Diuen que exposa una mena de relació semblant a la de 'L'amiga estupenda' de l'Elena Ferrante, però no puc comparar. Puc dir que el llibre m'ha agradat, no precisament perquè sigui alegre i agradable, però té molts matisos i i detalls que ens han d'ajudar a construir un trencaclosques força complicat de sentiments, sensacions i vivències. Sigui com vulgui, jo sóc #TeamSara, però no em sorprendria que la Lejla tingui més adeptes dels que pugui semblar. Bon llibre, no pas fàcil, però que es pot llegir de manera àgil. Atenció a aquesta autora, per properes entregues.

Impressió general: @@@

dimecres, 17 de juny de 2020

QualityLand

Autor: Marc-Uwe Kling
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: QualityLand, alemany, 2017
Gènere: Ciència ficció
Traductor: Ramon Farrés
Número de pàgines: 391
Llegit en: Català

Us imagineu un país en el que tots els aparells compten amb intel·ligència artificial i estan connectats? On la immensa majoria de les feines han estat robotitzades? On tothom té un perfil a xarxes socials i els algoritmes decideixen per tu qui ets i què has de consumir en funció de les teves cerques i comparticions? Un país en el que tot es regeix per puntuacions, fins i tot les persones, i la classe social a la que pertanys depèn del teu nivell de punts? Un país en el que la política és pur populisme que es dedica a afavorir sempre les classes dominants? En el que la tecnologia ho regeix tot, però on imperen les idees xenòfobes i supremacistes? Doncs aquest país existeix, és QualityLand! Ja ningú recorda el nom antic del país ni com es vivia abans, ara tothom gaudeix del QualityTime. En aquest escenari en el que és pràcticament impossible estar fora del sistema, en Peter Aturat emprendrà una croada molt particular perquè no està d'acord amb el que els algoritmes decideixen que ell vol. No, no tenen raó! Aconseguirà tornar un producte que li han enviat per error, per més difícil que li posin. I si de pas demostra que les màquines sí que poden equivocar-se, a diferència del que ens volen fer creure, doncs encara millor.

La combinació d'elements d'aquesta distòpia hipercapitalista és guanyadora. Per una banda, ens exposa, a base de capítols curts i amb molt diàleg, situacions que es deriven dels avenços tecnològics que dominen la societat. Ens fa esgarrifar perquè allò que mostra ja existeix, està en fases experimentals, però podem intuir que serà una realitat més aviat que tard. El llibre està ben documentat i, veient l'evolució dels esdeveniments, és perfectament versemblant; aviat quedarà obsolet. Per altra banda, ho fa amb un humor mordaç, amb molta ironia i convertint un fet absurd en l'eix central de la narració. La tendència a ridiculitzar personatges i situacions encaixa a la perfecció amb la narració i a més serveix per introduir un altre element important del llibre: la crítica social. L'acceptació acrítica d'allò que ens planten a davant, les trampes de la tecnologia, la inutilitat de la classe política, la superioritat de les màquines. I porta a l'extrem aquella màxima que diu 'si t'ofereixen un producte gratuït, és que el producte ets tu'. La trama, que es va construint a partir de diferents personatge, es veu esquitxada per una guia de viatge a QualityLand i per anuncis o notícies plenes d'anuncis en pàgines negres. El conjunt és completament absorbent i hipnòtic, ens costen de creure les exageracions com les del llibre i no ens adonem que la nostra realitat és més propera del que volem admetre o del que podem discernir.

Si l'argument, els personatges i l'execució és molt satisfactòria, l'edició d'aquest volum no es queda enrere. El color negre i el codi de barres platejat de la coberta i la contraportada impressionen. La divisió interior amb aquestes pàgines negres és un plus, a banda que ens ajuden a entendre alguns elements que apareixeran en la trama. Un altre encert de Periscopi i una edició impecable. Només puc dir que m'ha encantat, em va atrapar molt i el vaig deborar, no podia parar. És divertit, és enginyós, original, atrevit, una mica gamberro i ensenya les costures del capitalisme, de la dependència de la tecnologia i dels populismes. Fàcil de llegir i ple de referències a persones, música i pel·lícules molt conegudes en el nostre temps que aporten un bon contrapunt. Si les coneixes, és clar. Molt recomanable fins i tot si no us agrada la ciència ficció, res del que s'explica us sonarà estrany, potser sí exagerat, però com deia, estem més a prop de QualityLand del que ens pensem. Sens dubte, el millor llibre que he llegit aquest any, de moment.

Impressió general: @@@@@

dissabte, 13 de juny de 2020

Tòquio blues

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Labutxaca, 2009 (primera edició a Labutxaca 2007)
Títol original, idioma, any: Noruwei no mori, japonès, 1987
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català
RELECTURA

En Toru Watanabe recorda. Han passat molts anys, però allò que va viure quan encara no en tenia 20 i estudiava teatre a Tòquio probablement li marcarà l'existència per sempre. El suïcidi del seu únic amic, en Kizuki, i com això fa que s'apropi a la seva xicota, la Naoko. Els dos s'han quedat molt sols, en Kizuki era la cola que els mantenia units. En Toru i la Naoko comencen una relació pràcticament platònica, però ella no suporta la pressió de la vida que porta i els esdeveniments que ha viscut, de manera que se'n va a un sanatori que és un santuari on es pot aïllar del món i recuperar-se. En Toru cada cop n'està més enamorat, però la solitud el fa anar-se'n al llit amb moltes noies desconegudes, tot i que no li aporta res. Fins que apareix la Midori, una noia molt especial que capgirarà novament el seu món. El Soldat d'Assalt, en Nagasawa, la Reiko, són altres protagonistes d'una història tendra i de creixement personal d'un adolescent introvertit, asocial, sincer i assenyat que entoma les coses tal com li vénen, sempre amb calma i serenitat.

Aquest és, probablement, el llibre més famós d'Haruki Murakami. Si s'ha llegit aquest autor, és pràcticament impossible que aquest no hagi estat un dels volums triats. Explica el pas de l'adolescència a la vida adulta d'en Toru Watanabe a finals dels anys 60. Una època convulsa, de descobrir-se a ell mateix i les relacions amb els altres. En Toru n'és el protagonista i parla en primera persona, però els altres personatges juguen un paper cabdal en els seus actes. És una història d'amors complicats, d'amistats, de sexe, de lleialtat, de malaltia i de desencís amb la vida. Un viatge a l'interior d'un protagonista que de vegades sembla buit, però que té molta profunditat i que s'involucra amb tothom i es dóna a aquells que té a prop. Està ple de referències literàries i musicals marca de la casa que es comenten entre diferents personatges. Un ritme lent, escenes absurdes pels estàndards occidentals, relacions estrafolàries, fets que no s'acaben d'explicar i d'altres que s'expliquen sense necessitat. En Toru i d'altres personatges poden arribar a exasperar. No cal dir que a mi no em fan aquest efecte.

Vaig llegir aquest llibre farà uns dotze o tretze anys. Va ser la meva primera experiència Murakami i em va generar sentiments contradictoris, la sensació de voler tornar a llegir l'autor, però d'una lectura agredolça. 26 llibres seus després, és un dels meus autors de referència i he volgut tornar allà on vaig començar i fer-li la ressenya que no ha tingut mai, ja que el vaig llegir abans de tenir el blog. Aguantaria la prova de la relectura? Doncs sí, i amb escreix. Aquest cop m'ha agradat molt més que el primer, ha estat molt entranyable recuperar en Toru i la Naoko, una lectura meravellosa. No té un argument gaire definit, es mou per escenes. Té un ritme lent i de vegades se'ns fa incomprensible. Però i què? N'he gaudit plenament, m'ha encantat. Sempre recomanava començar Murakami per aquest llibre, però després de l'experiència de llegir tota la seva obra, n'he pogut gaudir d'una altra manera. Per què? Doncs com diria en Toru: no ho sé explicar. Només em sembla fantàstic. Per això, per com m'ha agradat, i per l'afecte que li tinc a aquest llibre, em permetré ser generós amb la puntuació. Per mi se la mereix.

Impressió general: @@@@@

dimecres, 10 de juny de 2020

La música del vent

Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial, any: Columna Jove, 2004
Títol original, idioma, any: La música del viento, castellà, 1998
Gènere: Juvenil
Traductora: Mercè Ubach
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català

El cosí de l'Albert i la seva dona acaben de tornar d'un viatge a l'Índia. L'Albert, que és periodista freelance i hi ha anat una pila de vegades, els ho va recomanar. El viatge ha estat un èxit, però un cop a casa, conviden l'Albert i l'Estrella a sopar perquè els volen ensenyar una cosa. A l'interior d'una catifa artesana que han comprat, hi han trobat un full de diari amb una nota de socors escrita. L'autor de la nota es declara esclau i demana que l'ajudin a alliberar-se. Les alertes de l'Albert es disparen, li sembla que aquella nota la pot haver escrit un nen esclau dels que sap que existeixen en aquell país. Després d'assegurar-se que no es tracta de cap broma, decideix embarcar-se tot sol en una aventura per trobar l'Iqbal, la persona que ha escrit el missatge de socors. No sap massa bé què farà quan el trobi, però no pot romandre impassible davant de les injustícies i del patiment dels infants, encara que hagi de viatjar a l'altra punta del món per evitar-los.

Una de les moltíssimes obres juvenils escrites pel prolífic Jordi Sierra i Fabra, de les quals en tenim algunes a casa que encara no havia llegit. En aquest cas, el tema són els nens esclaus de països com l'Índia o el Pakistan. Qualsevol ocasió és bona per denunciar aquesta realitat, encara que aquí es faci de manera molt superficial i l'aproximació sigui més aviat inversemblant. El llibre està escrit en primera persona i està construït a base de capítols curts. Va força per feina però també acompanya la narració d'algunes reflexions personals del protagonista, que no sempre m'han semblat encertades, per no dir que, en alguns casos, hi he estat força en desacord. Un llibre massa lleuger per tractar un tema amb ramificacions tan profundes, però que estigui adreçat a públic juvenil fa que s'intenti captar l'atenció sense arribar al fons de l'assumpte.

Els llibres juvenils han d'estar molt ben fets per aguantar el pas del temps, i aquest està una mica desactualitzat. És cert que, de ben segur, la temàtica que tracta no és fàcil d'abordar i que segueix sent molt vigent, però no ha aconseguit captar del tot la meva atenció. El protagonista no m'ha caigut especialment bé i la trama és simple i sense massa complicacions. Sí que té algun bon detall cap al final que el dignifica. Per la resta, una mica just i no sabria dir si agradaria al públic juvenil d'avui en dia, penso que optarien per una altra mena de lectures. Per mi, llegit massa tard, és clar. De totes maneres, encara tinc algun altre llibre de l'autor per casa i l'acabaré llegint tard o d'hora, però no podria acabar-me tota l'obra que ha escrit ni que ho volgués!

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 6 de juny de 2020

L'home que va confondre la seva dona amb un barret

Autor: Oliver Sacks
Editorial, any: Proa butxaca, 2004 (primera edició 1998)
Títol original, idioma, any: The Man Who Mistook His Wife for a Hat, anglès, 1985
Gènere: Assaig
Traductora: Margarida Trias
Número de pàgines: 337
Llegit en: Català

La ment humana és un terreny que encara amaga molts misteris i fets inexplicables. Quan alguna cosa falla al cervell les conseqüències són molt aparents, sense que, en molts casos, puguem determinar on és l'errada. L'any 1985 el Físic i Bioquímic especialitzat en Neurologia Oliver Sacks va publicar aquest recull de casos clínics basats en les seves experiències amb pacients deficients i amb lesions neurològiques. Des d'una perspectiva molt humana, explica els perfils dels i les pacients que va tractar i posa de manifest el vincle que es pot crear amb persones que estan estigmatitzades per la societat a causa dels seus trastorns. Totes elles amaguen molt més del que es pot veure a simple vista. Incapacitat de reconèixer els objectes o els apèndix del propi cos, impossibilitat d'entendre les paraules, però sí el to amb que es diuen, amnèsies i gent que viu en el passat, síndrome de Tourette, espectre autista (encara que llavors encara no l'anomenaven així), i fins a 24 casos d'allò més sorprenents. El recull va tenir força anomenada en el seu temps.

L'autor separa els casos en quatre parts: 'Pèrdues', 'Excessos', 'Arravataments' i 'El món dels simples', una distribució que, pels no entesos sembla una mica arbitrària. La por que tenim la majoria a perdre el cap fa que aquest assaig sigui molt interessant, els pacients que presenta tenen tots algun defecte que els fa diferents, però en molts casos presenten també alguna habilitat o capacitat molt per sobre de l'abast d ela mitjana. Pel que fa als pacients, la narració és atractiva, humana i tremendament interessant, però es tracta d'un assaig, i associat a cada cas hi ha una extensa reflexió (de vegades molt extensa) i una relació de referències i implicacions filosòfiques que en alguns casos s'arriben a fer molt pesats. Fa que desitgis que acabi l'explicació per conèixer un altre cas diferent i, com és normal, això no n'agilitza gaire la lectura. Per contra, no hi ha massa evidències científiques, entenc que perquè no se'n tenen, però sí molta especulació i suposicions.

M'atreia aquest llibre, però m'he endut una petita decepció. Val molt la pena conèixer els casos que exposa, sentir més propera la realitat d'algunes persones que no ho tenen gens fàcil a la vida i que normalment romanen apartats de la societat. Val a dir que aconsegueix que els agafem afecte i tot. La ment humana és una màquina extraordinària i el seu funcionament encara és un gran desconegut fins i tot pels científics més eminents. Si ho és ara, ja podem entendre que al 1985 encara ho era més. Si el llibre se centrés només en exposar els casos i a aportar alguna pinzellada sobre la base de la malaltia o trastorn, seria molt més atractiu pel gran públic. Però no acaba de ser un llibre de divulgació per a tothom, és llarg i feixuc i a estones sembla més un text acadèmic. M'esperava una altra cosa. Confio que, amb el temps, en el record em perduraran algunes bones sensacions de conèixer casos clínics sorprenents i no com se m'ha fet de pesat a estones.

Impressió general: @@

dissabte, 30 de maig de 2020

Les aventures de Sherlock Holmes

Autor: Arthur Conan Doyle
Editorial, any: Viena, 2017
Títol original, idioma, any: The Adventures of Sherlock Holmes, anglès, 1891-92
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Zambrano
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

El doctor John Watson s'ha casat i ja ha deixat enrere la seva convivència amb el vell amic Sherlock Holmes a Baker Street, però això no li impedeix fer-li visites periòdiques i departir amb ell a les seves antigues estances. Tampoc li impedeix relatar amb tota mena de detalls els casos nous que el perspicaç detectiu afronta, i que el bo d'en Watson no vol perdre's per res del món. Com a cronista d'excepció, plasmarà els nous èxits d'en Holmes i en recuperarà d'antics, de quan encara compartien pis, i que mai abans s'havien explicat com Déu mana. 'Un escàndol a Bohèmia', 'Les cinc llavors de taronja', 'El robí blau', 'La banda dels pics' o 'La diadema de berils' són alguns dels relats del cànon holmesià que inclou aquest primer recull publicat per Viena en una fantàstica edició. Les capacitats deductives d'en Sherlock Holmes sorprenen encara més de cent anys després que fossin plasmades per Sir Arthur Conan Doyle.

Fa uns anys vaig llegir El gos de Baskerville i he de dir que em va decebre una mica, tot el contrari que aquest primer volum de relats que recull 12 misteris protagonitzats per un dels detectius més famosos de la literatura. En aquella novel·la en Holmes només hi participava de manera testimonial, per bé que decisiva, i en aquests relats el podem gaudir en tota la seva esplendor. Allò que em va molestar una mica llavors, la seva pedanteria, el menysteniment cap en Watson, aquí m'han fet gaudir d'allò més. Val a dir que la traducció és molt bona i no m'ha semblat que tracti tant malament al seu soci. Són 12 relats llargs amb històries enrevessades i alguna incongruència per resoldre. Tots ells tenen protagonistes, els clients i clientes d'en Holmes, de classes benestants i adinerades. No són violents, majoritàriament trobarem disputes per temes econòmics o amorosos. Les capacitats deductives de Sherlock Holmes són el principal atractiu, més que les històries, que estan ben escrites i descrites, i fantàsticament narrades, és com les descabdella ell i com explica les seves deduccions i descobriments, davant d'una audiència astorada, el que captarà més la nostra atenció. Val a dir que les seves deduccions molts cops estan agafades amb pinces, però això no resta gens de diversió a l'assumpte. El llibre compta amb uns apèndix finals sobre les primeres traduccions aquí de Conan Doyle i unes quantes curiositats.

M'ho he passat molt bé llegint les històries d'en Sherlock Holmes. Descriu un món molt allunyat en el temps i en l'imaginari, però les seves excentricitats, el seu tarannà i les capacitats d'observació sobrehumanes que té et mantenen enganxat a la lectura. En realitat, alguns dels relats són previsibles, però el que sol ser un defecte d'altres narradors, en aquest cas no preocupa perquè l'atractiu és saber com hi arribarà en Holmes, i mai no ens decep. Tan fatxenda, tan segur d'ell mateix i tan superior a la resta, li hauríem d'agafar mania de seguida, però per contra te l'acabes estimant. Ara tinc ben clar en quin personatge es van inspirar per crear el doctor House de la famosa sèrie! M'hi va fer pensar mentre llegia, ara ho he comprovat i les meves sospites s'han revelat certes. Destacar també l'edició i la traducció, que m'han semblat excel·lents. Tinc a casa dos volums més de relats de Sherlock Holmes i ara no tinc cap dubte que també els llegiré.

Impressió general: @@@@

dilluns, 25 de maig de 2020

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Editorial, any: Amsterdam, 2009
Títol original, idioma, any: The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Vilella
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Al 1946 un llibre propietat de la Juliet Ashton arriba a la llunyana illa de Guernsey, una de les petites illes del canal que pertanyen a Anglaterra però que estan més a prop de la Bretanya francesa. El dipositari del llibre es posa en contacte amb la Juliet perquè li encanta l'autor, en Charles Lamb, i li fa gràcia explicar-ho a la seva antiga propietària. Així comença una intensa correspondència entre la Juliet, una escriptora que ha assolit cert renom amb un llibre de cròniques de la Segona Guerra Mundial, però que no acaba d'arrencar un segon llibre, i en Dawsey, un granger de Guernsey, i una colla més d'habitants de l'illa. Guernsey va ser ocupada pels alemanys durant la Guerra i no ho van passar gaire bé. Per escapar-se de la repressió, van haver d'inventar-se una curiosa societat literària que els ha unit i que ara obren a la Juliet. L'escriptora veurà en la història dels seus nous amics de l'illa el desbloqueig que necessitava, ja sap de què tractarà la seva propera novel·la.

Aquesta novel·la epistolar va fer fortuna fa una dècada. Està escrita íntegrament a base de cartes, amb algun telegrama i algunes notes d'un dels personatges per trencar una mica la dinàmica. No és només una correspondència bidireccional, la principal protagonista és l'escriptora i bona part de la història gira al seu voltant, però hi ha cartes creuades entre altres personatges també. Els habitants de Guernsey li expliquen com van viure l'ocupació alemanya a la Juliet, i ella ho comenta també amb el seu editor i amigues seves. La Juliet acabarà anant a l'illa a conviure amb els membres de la societat literària, que han après a estimar els llibres com a vàlvula d'escapament. Els dos temes que més es tractaran seran la Guerra i la vida sentimental de la protagonista, que és una mica fleuma, val a dir-ho, però també intel·ligent, perspicaç i empàtica. És un llibre que parla d'amistat, de comunitat i d'amor en múltiples formes.

La gràcia d'aquesta història és com està escrita, és clar. Difícilment podria explicar-se sense la participació de les cartes, i justament entoma la dificultat de seguir fent-les servir quan la protagonista és al costat d'aquells amb qui s'escrivia. Però diria que aquests llibres epistolars funcionen millor quan són més curts. Les cartes tenen una mida correcta, però hi ha tanta correspondència creuada que algunes són interessants i d'altres no tant. La Juliet fa servir un to humorístic en molts dels seus escrits, proper i agradable, i es va fent estimar a mesura que avança la trama. Però com que també centralitza tota la informació, pot ser la que més ens cansi de tots els que escriuen. Els testimonis de l'ocupació alemanya són un dels altres objectius, però queden barrejats entre escenes costumistes i de vegades costa compaginar les dues coses. En resum, una història amb moments tendres, plena de valors i bones intencions que no m'ha acabat d'atrapar tant com hauria.

Impressió general: @@ i mitja  

dimecres, 20 de maig de 2020

El lladre de pastissets

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2008
Títol original, idioma, any: Il ladro di merendine, anglès, 1996
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Pau Vidal
Número de pàgines: 234
Llegit en: Català

Un tunisià mort a trets en un pesquer i un jubilat apunyalat a l'ascensor de casa seva. El comissari Salvo Montalbano s'ho fa venir bé per quedar-se la investigació sobre el jubilat i li carrega el mort tunisià al seu segon Mimí Augello, però no trigaran a adonar-se que les dues defuncions estan connectades. El nexe és la Karima, una jove tunisiana resident a Vigata que es dedica a netejar a diverses cases del poble i que cobra un extra per segons quins serveis. La Karima té un fill petit, en François, que tindrà un paper fonamental per encarrilar la investigació, i ja de pas capgirarà la relació intermitent que el comissari més canalla de Sicília manté amb la Lívia. Un nou cas de Montalbano que inclou tots els ingredients que el fan tan especial i tot el ventall de personatges secundaris que composen la peculiar auca de la comissaria de Vigata.

Tercer llibre de la sèrie del comissari Montalbano d'Andrea Camilleri i puc dir que ja li estic trobant el gust. Com deia, en Salvo Montalbano és un personatge canalla, barroer i amb molta mala llet, però també és íntegre en la seva feina i un bon policia. Bé, dels seus mètodes millor no parlar-ne, però sí, un bon policia. Té una relació molt personal amb els seus subordinats, els fa anar per on vol, però el segueixen tot i pensar que està una mica boig. Sóc fan absolut d'en Catarella, per cert. Camilleri construeix l'argument a base de petites escenes, algunes de molt curtes, en el que succeeix alguna acció, converses, trucades, indagacions, i en les que Montalbano té el protagonisme absolut. Tot gira al seu voltant. Tant l'equip com les investigacions que fan semblen d'estar per casa, t'imagines molt bé el caràcter sicilià i el ritme al que passen les coses a l'illa, tot i que el comissari va accelerat. És un llibre fàcil i ràpid de llegir, els diàlegs constants el fan dinàmic i molt passador. Em sembla detectar una evolució cap a unes trames més consistents i no tan caòtiques com m'havien semblat els dos llibres anteriors. Meritòria, molt meritòria traducció d'en Pau Vidal.

M'han dit diverses vegades que els llibres de Montalbano m'agradarien, i ara començo a donar la raó als qui me'l recomanaven. Els dos primers llibres no em van dir massa, especialment el primer, amb una traducció infame. Però en aquest 'El lladre de pastissets' he començat a gaudir d'un bon llibre de misteri, amb investigació i un protagonista molt carismàtic. Calia acostumar-se al seu entorn, a la seva manera de fer i a ell mateix. Ara toca recuperar la inversió de temps i gaudir-ne. Penso que hi ha aquesta part subjectiva, però objectivament aquest volum m'ha semblat millor que els anteriors. De manera que seguiré explorant l'extensa bibliografia protagonitzada per en Montalbano. Amb calma, amb temps. Bona novel·la negra integradíssima en el seu marc geogràfic i idiosincràtic.

Impressió general: @@@

dissabte, 16 de maig de 2020

Trenta-dos morts i un home cansat

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2004
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Una noia jove, sola, que va perdre pares i germà en un accident de trànsit que li va deixar el nas aixafat. La Míriam viu amb la seva tieta Sandra i sobreviu fent feinetes en una ciutat hostil i fosca. Va a tot arreu enfilada sobre els seus patins en línia. Els seus únics amics... bé, no es pot dir que tingui amics, només gent amb qui col·labora i amb qui se suporta. La Míriam ha fet de la violència la seva forma de vida, per aconseguir allò que vol s'ha hagut de tornar insensible al patiment aliè, fins i tot al propi. Es tracta d'una qüestió de supervivència. Un encàrrec poc comú no acabarà com s'espera i haurà de prendre decisions mentre diversa gent la posa al seu punt de mira. A més, descobreix que el seu passat no és ben bé com li havien explicat. L'espiral que es desencadena no tindrà aturador. Mentrestant, ella patina.

'Trenta-dos morts' és una de les novel·les antigues d'en Llort i està dedicada a la violència en la seva màxima expressió. En paraules del propi autor, estem tan acostumats a la violència que ens envolta, que ens insensibilitza. Amb aquest llibre fosc i que retira al ciberpunk, perquè incorpora elements futuristes, explora l'agressivitat dels personatges i la seva capacitat de fer mal fins al punt que cap lector no es pot sentir indiferent. No és un llibre per a estómacs sensibles, a estones cal apartar la vista i deixar de llegir. És molt explícit. La història barreja la recerca de la protagonista per trobar-se a ella mateixa, amb un entorn molt hostil que li fa sortir la seva pitjor versió i mostra un ventall de personatges cadascun més despietat que l'anterior. Violència en diferents formes, per cert, i les reconeixerem totes. També hi ha espai per personatges bons per naturalesa. No és difícil imaginar com acabaran. L'estil d'escriptura és molt directe, el text sembla escopit, o tallant com una fulla d'afaitar, cosa que contribueix perfectament al conjunt.

Em vaig proposar recuperar els llibres antics d'un dels autors catalans que més m'agraden de l'actualitat, però he de dir que prefereixo els més recents. No perquè aquest o Camaleó estiguin malament, però són temàtics, dedicats a explorar conceptes que potser no m'interessen tant quan llegeixo un llibre i m'agraden més les històries diverses, encara que igualment fosques, com les de No n'estiguis tan segur. Com que no m'apassiona la violència explícita, per no dir que m'esgarrifa força, llegir aquest llibre era un repte i m'ha fet saltar-me algun fragment que pintava francament malament. Incorpora elements argumentals atractius, fins i tot un humor molt negre, però per ser que mostra una protagonista insensible i disposada a tot, dóna moltes voltes a les coses, això no m'ha acabat de fer el pes. Personalment, dels Llorts que menys m'han agradat, però si us apassiona la violència explícita, el gènere gore i les històries dels fons més baixos de la ciutat en podeu gaudir com un psicòpata amb un ganivet nou. Ara, sou uns malalts, que ho sapigueu!

Impressió general: @@

dimarts, 12 de maig de 2020

Cafè Barcelona

Autor: Joan Carreras
Editorial, any: Labutxaca, 2015 (publicat a Proa, 2013)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

Un amor d'estiu porta a la Greetje a establir lligams amb Catalunya. L'home del que s'enamora, en Pep Costa, acabaran obrint un restaurant d'especialitats catalanes a Amsterdam: el Cafè Barcelona. I d'aquesta unió també en naixerà l'Arjen. Malauradament, l'Arjen es quedarà orfe de pare molt aviat, però guanyarà una altra mare, la Roos, i una germana, l'Annabel. Aquesta història comença quan l'Arjen se suïcida poc temps després de tornar de Srebrenica, d'una missió de pau amb l'exèrcit holandès al conflicte dels Balcans. Aquest desafortunat incident marcarà la vida de les seves mares i la seva germana, i de retruc la de tota la gent que es relacionarà amb elles. En tots els esdeveniments que viuran sempre hi haurà una constant: el Cafè Barcelona, que sobreviu al llarg del temps i al canvi de cuiners i de mestressa.

Aquest és un llibre difícil de definir. Consta de quatre parts: Foc, Aigua, Aire i Terra. Hi ha un narrador omniscient en primera persona que a les dues primeres parts gairebé ni apareix, s'explica la història de l'Arjen primer, i de l'Annabel després. A partir d'Aire, impera la veu del propi narrador, un cuiner català que ara treballa al Cafè Barcelona. Però a banda de la seva història personal, que s'explica sobretot a Terra, segueix parlant dels altres personatges de la trama. Tot i que es manté certa cronologia, els diferents elements de la història s'expliquen desordenats, s'anuncien i s'expliquen més endavant, es torna enrere i es donen infinites voltes al les vivències de l'Arjen, l'Annabel i les seves mares. Una mica embolicat, val a dir. El llibre està ben documentat, però es recrea excessivament explicant detalls, com si l'autor no es volgués deixar de comentar cap dels seus coneixements sobre el tema que descriu. Les giragonses en l'argument i les llargues explicacions resten agilitat a la lectura, tot i que l'escriptura és notable.

En aquesta lectura hi trobem contrastos. Està ben escrit, però és reiteratiu i desordenat. Està ben documentat, però es recrea massa en alguns temes. Explica unes vivències interessants, però la densitat fa que t'acabin avorrint. Difícil valorar-lo i puntuar-lo. Personalment, se m'ha fet pesat, massa quantitat d'informació en no pas tantes pàgines, i encara repetida i reexplicada de diverses maneres. Tot i així, algú altre el pot agafar i gaudir de les seves virtuts que també destaco aquí dalt, però a mi m'han primat les segones parts de les frases. Un llibre dens i que costa que avanci. Potser el fet d'anar perdut per culpa del desordre i el que costa situar-se ja em va fer començar amb mal peu. Tinc un altre llibre de l'autor a casa, ara no sé si atrevir-m'hi.

Impressió general: @@

dijous, 7 de maig de 2020

El gran salt

Autor: Jonathan Lee
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: High Dive, anglès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ráfols
Número de pàgines: 473
Llegit en: Català

En Dan acaba de ser reclutat per l'IRA, encara és molt jove, però vol lluitar pels drets d'Irlanda del Nord. És electricista i expert en explosius. Per això el trien, l'any 1984, per posar una bomba al Grand Hotel de Brighton, al sud d'Anglaterra. Objectiu: la convenció del partit conservador, en la que està previst que hi assisteixi la Primera Ministra Margaret Thatcher. En Dan, amb el pseudònim de Roy Walsh, s'allotja a l'hotel un mes abans del congrés per tal d'instal·lar-hi la bomba de temps que ha d'explotar en plena convenció. Allà entra en contacte amb en Moose, ex-saltador de trampolí i director substitut del Grand Hotel, que està molt emocionat amb la important visita que tindran i espera que una recepció perfecta li valgui un impuls a la seva carrera, però també amb la seva filla Freya, que ha acabat l'institut i està meditant què fer amb la seva vida. Mentrestant treballa a l'hotel a hores. Cap dels dos pot imaginar com els condicionarà la vida aquell hoste alt i d'origen irlandès que els sembla tan bon jan.

L'inici d'aquesta obra inspirada en un fet real, l'atemptat del Grand Hotel de l'any 1984, augura una bona estona de lectura. La presentació del terrorista que ha de posar la bomba i dels treballadors de l'hotel és absorbent i l'escriptura molt agradable i fluïda, puntejada amb moments d'humor, fins i tot. Aquesta impressió es manté durant tot el llibre, però cada cop apareix més informació innecessària, fins el punt que hi sobren capítols sencers que expliquen la situació vital d'alguns personatges que no aporten res a la història. Tot i això, no es fa pesat, segueix sent àgil de llegir, però comences a preguntar-te per què t'està explicant allò i, efectivament, un cop acabat el llibre, veus que no hagués calgut. És un llibre de ficció, encara que l'atemptat contra Margaret Thatcher existís, i és normal posar-hi una mica més pa que formatge, però no d'aquesta manera. La història de fons és prou potent i aconsegueix mantenir l'interès fins el final, encara que la realitat ja ens va mostrar el desenllaç d'aquest capítol de la història britànica.

És una llàstima no poder puntuar més un llibre que apuntava unes maneres excel·lents. En realitat, m'ha agradat i m'ho he passat bé llegint, perquè passa molt bé, és senzill, agradable i té un argument que genera interès per si sol. Però, al meu parer, li sobren unes 150 pàgines pel cap baix. Vol dir això que tota aquesta palla està mal escrita, que fa de mal llegir? No, però no deixa de ser palla. Tot i aquesta taca, que no és menor, el llibre encara té arguments per convèncer i agradar. La bona estona de lectura està assegurada. L'he llegit força ràpid, de fet, perquè com dic l'escriptura és àgil i agradable. Si teniu paciència o no us importa que us fotin una mica de rotllo innecessari, aquest pot ser el vostre llibre.

Impressió general: @@@

divendres, 1 de maig de 2020

Míster Folch

Autor: Adrià Pujol
Editorial, any: Empúries, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 271
Llegit en: Català

Acosteu-vos, que el curset comença. Algú, és un dir, haurà de substituir aquest ésser superior que ha estat gestionant la Joguina i que ja està a punt de caducar. Massa vicis adquirits, ja no se'n pot fer càrrec. Per això alliçona els seus possibles substituts i els explica la història de Mr. Folch, l'escollit, que va néixer a la postguerra civil a allò que els humans anomenen Catalunya i que està destinat a grans coses, tot i que encara no ho sap. I res no ho indica, perquè la seva vida és ben miserable, amb una mare, Maria la portera, que pren bafs de verdura i renega sempre d'haver-lo portat al món i d'unes germanes bessones que el torturen en estèreo. Però l'escollit se n'anirà sortint i descobrint poc a poc que té certes habilitats extrasensorials que el fan diferent de tots els altres. Així, anirà vivint els anys de la postguerra mentre la història barcelonina li passa pel davant i esperant el seu gran moment.

El curset d'aquest Déu gamberro i dispers consta de quatre sessions, quatre parts, que es divideixen en funció del cansament del narrador. Cadascuna, dividida en petites píndoles. Aquest Déu omniscient i totipotent que s'empesca Adrià Pujol té un estil narratiu kafkià que salta d'una banda a l'altra i d'uns personatges a uns altres. Costa una mica agafar-li el fil perquè al principi, que ens hem de situar, les bromes constants saltant-se la quarta paret i els salts d'uns personatges a altres no hi contribueixen. Un estil que, inicialment, m'estava fent penedir d'haver començat a llegir-lo. Però sobretot a partir de la segona sessió la narració és més constant, més centrada, tot i que no hi falten els apunts i bromes cap als 'oïdors', i podem començar a gaudir d'una trama que no deixa de ser delirant, però que atrapa i que serveix també com a excusa per anar destacant fets històrics de la postguerra i per l'aparició de diversos personatges reals amb els quals els protagonistes hi interactuen de manera tangencial. El text compta amb una riquesa de vocabulari que espanta, el domini del llenguatge és innegable, però com sempre, diré que això no sempre és sinònim de fluïdesa en la lectura.

Havia llegit només un llibre d'aquest autor, Alteracions, ja fa temps. Aquell, que no em va acabar de fer el pes, ja mostrava l'estil que fa servir Adrià Pujol, que sembla que es diverteixi trencant cànons narratius i rient-se una mica del (o amb) el lector/a. Em vaig animar a tornar-lo a llegir amb aquest 'Míster Folch' degut a les bones crítiques; una nova oportunitat. Com deia, al principi de la lectura pensava que havia estat una equivocació, però ha anat a millor fins a interessar-me i atrapar-me. Em costa, no ho negaré, aquest estil, però m'ha acabat convencent. El final, potser, m'ha semblat una mica precipitat, canvia el ritme de l'evolució dels fets. Però bé, diguem que el gran moment que espera a Mr. Folch segurament serà de l'interès de la majoria de possibles lectors del llibre. No és un text senzill, ni serà del gust de tothom, però és una bogeria agradable, m'ho he acabat passant bé i agafant afecte als personatges, que és el que compta.

Impressió general: @@@