diumenge, 27 de desembre de 2020

Enemic invisible

Autor: Peter May
Editorial, any: Univers, 2020
Títol original, idioma, any: Lockdown, anglès, 2020
Gènere: Intriga
Traducció: Joan Puntí
Número de pàgines: 340
Llegit en: Català
 
Les obres del nou hospital van a tota màquina, hi ha ordres d'acabar-lo en una setmana, cosa que seria una bogeria, si no fos pel context en què s'ha pres aquesta decisió. Londres està tancada per un brot esfereïdor de grip aviar. Les restriccions de mobilitat, horàries i de seguretat personal són dures, però és l'única manera de fer front a la crisi sanitària. Quan els operaris estan a punt d'abocar ciment a un fossat, descobreixen una bossa plena d'ossos, que per la mida semblen d'una criatura petita. Queda clar que algú els ha llençat allà pensant que les obres els sepultarien per sempre. L'inspector Jack MacNeil, que està a punt de jubilar-se del servei actiu, entomarà el cas. Si ja és difícil enfrontar-se amb algú que és capaç de perpetrar un crim així, fer-ho en una ciutat tancada amb pany i forrellat, amb un estat d'emergència declarat, amb un virus amb una taxa de mortalitat altíssima i descontrolat, i amb militars per totes bandes, encara ho complica més. Però  ni en Mac Neil, ni ningú, pot imaginar-se ni per un moment les ramificacions d'aquest cas.

Llegint l'argument d'aquesta novel·la a cavall entre el gènere negre i la distòpia, és fàcil pensar 'ja està, algú que s'ha aprofitat del context actual per escriure la seva novel·la'. Però això és només veritat a mitges. Peter May va escriure aquesta història fa 15 anys. En el seu moment, el plantejament d'una Londres en estat d'emergència, militaritzada, amb saquejos i un virus mortífer condicionant la vida de tothom, no va atreure els editors. Per massa inversemblant. Tenint en compte la situació actual, l'autor va treure aquest text del calaix i, ara sí, ha aconseguit publicar-lo. L'ambient que descriu se'ns fa terriblement familiar. Probablement hi ha hagut una mica de revisió per ajustar més a la realitat alguns punts, però l'exercici que va fer May en el seu moment és força meritori. La trama negra que planteja és indissoluble de la situació d'emergència, no és tan sols un marc per dificultar les coses. Conté diversos elements interessants, però a estones és una mica confusa. Manté un bon ritme i un bon pols narratiu, un argument que és fàcilment imaginable en format pel·lícula i, per tant, una d'aquestes històries que et volen a les mans. Per destacar-ne algunes pegues, diré que personalment m'ha cansat la fal·lera de l'autor de recitar els itineraris dels protagonistes carrer per carrer. Ja ho sabem que coneix bé Londres, però no ens cal en el text, és molt sobrer. Segons ell mateix, no era així a la versió original, i ja ho podria haver deixat tal com estava. També li he trobat algunes errades i el que m'han semblat defectes de traducció, no sé si producte de publicar el llibre massa ràpid. 

Tota la trama succeeix en un sol dia, especialment en la seva nit, cosa que ens recorda les novel·les de Dan Brown. En aquest temps hi passen moltes, moltes coses. Potser massa i tot. Hi ha molta acció, ciència forense, persecucions, violència a cabassos i escenes dignes de Hollywood. El llibre és un molt bon entreteniment i enganxa força. El fet d'estar ambientat en una pandèmia, llegit en els temps que corren, encara li afegeix un puntet més d'interès. El que em grinyola una mica és la manera de relacionar el crim que ocupa la investigació i la pandèmia pròpiament dita. Penso que aporta una resolució una mica perillosa, però bé, me l'agafaré com el llibre de ficció que és, i així ha d'estar tot permès. Llibre ideal per passar una bona estona de lectura, amb molts ingredients que atrapen i força ben escrit, que per aquesta mena de literatura no és poca cosa. A més, tot i que no sigui indicatiu de res, he de dir que té una de les portades més espectaculars que recordo. M'agraden les edicions que fa Univers, també ho he de dir. Trobo que aquest llibre pot ser un bon regal pels amants del gènere thriller, especialment en aquestes dates. No crec que els decebi.
 
Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 24 de desembre de 2020

Propòsits lectors pel 2021

No sabem què podrem fer al 2021 i què no, però llegir segur que sí. Com faig cada any, és moment de fer-me alguns propòsits lectors per tal de donar sortida a alguns llibres que porten molt temps esperant el seu torn a la lleixa de pendents. Si no els dono una petita empenta continuaran allà florint-se fins ves a saber quan. Comencem per repassar si he complert els propòsits per aquest 2020:
 
Doncs tenint en compte que aquest any he llegit més que mai, molt per sobre de les meves possibilitats reals, seria una mica vergonyós que no hagués llegit els 5 llibres previstos. I efectivament, he fet ple i els he llegit tots 5! De fet, els tenia llegits la primera meitat de l'any, no fos cas! 
 
Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals (gener)
Van venir com orenetes - William Maxwell (març)
Mitja vida - Care Santos (febrer)
Cafè Barcelona - Joan Carreras (maig)
Tòquio Blues - Haruki Murakami (juny)
 
Més que content amb el ritme de lectura actual, i content d'haver llegit tots els llibres que em vaig proposar l'any passat. Som-hi amb els propòsits pel 2021, a veure si segueix la bona ratxa!

L'home d'origami
, Joan Carreras
Aquest any vaig llegir un altre llibre seu i em va deixar una sensació agredolça. Una bona història, però no em va acabara de convèncer l'estil de l'autor. En Salvador Macip em va dir que costava una mica, però que valia la pena donar-li una altra oportunitat a veure si m'enganxa. Com que per casa corre aquest, ho tornaré a intentar, a veure.

 
 
 
Restes de carnaval, Clarice Lispector
M'encurioseix molt aquesta autora, en sentia parlar molt bé i vam comprar aquest llibre. Però la Fantàstica Acompanyant no l'ha pogut acabar, diu que molts relats no hi ha per on agafar-los. Ho hauré de provar, a veure si jo tinc més sort i m'enganxa. No es que faci gaire que s'espera, però sé que si no m'ho proposo seriosament l'acabaré deixant passar.

 
 
 
La felicitat no és completa
, Vicenç Pagès
He llegit diversos llibres de l'autor i, en general, m'agrada prou el seu estil. No és fàcil, probablement no escriu a gust de tothom, però a mi em sembla correcte. Aquest llibre fa molt temps que espera torn, fins i tot li han passat a davant altres llibres del mateix autor que han arribat més tard. Per algun motiu, m'ha fet mandra llegir-lo. Em sembla que ja li va tocant.
 
 
 
 
L'intermediari, John Grisham
Fa molts i molts anys que no llegeixo Grisham. Al principi d'aquest blog vaig començar a llegir-lo i en vaig ressenyar quatre d'ell, però des de llavors no l'he tornat a llegir. Ja no és un tipus de lectura que faci habitualment, però aquest fa molt que s'espera. A més, és una traducció al català, a diferència dels altres que vaig llegir. Suposo que llegir un 'bestseller' no em farà mal. 

 
 
La mort d'Ivan Ilitx
/ La sonata a Kreutzer, Lev Tolstoi
No recordava que a casa tenim aquest volum amb dues històries curtes de Tolstoi. L'altre dia va aparèixer, no sé per quin motiu, i vaig pensar que el podria llegir. Els autors russos són una assignatura pendent, no m'han interessat mai prou com per llegir els grans clàssics. Serà tota una experiència per mi! Si m'agrada, tinc molt camp per córrer.

 
 
 
 
A primera vista em semblen uns propòsits més difícils que els de l'any passat, però ningú ha dit que hagin de ser fàcils! Veurem si me'n surto. Que tingueu tots i totes un gran any lector, i un gran any en general, si el virus ens deixa!

dimarts, 22 de desembre de 2020

Com el temps

Autora: Jenny Offill
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Weather, anglès, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Yannick Garcia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

La Lizzie va força de bòlit. Fa de bibliotecària, però també s'ha embolicat a col·laborar en un podcast sobre clima i dubtes existencials d'una antiga professora. Això ho ha de compaginar amb la seva vida familiar, amb en Ben i el petit Eli, que sovint se senten desatesos. I per si no fos prou, ha de tenir cura del seu germà Henry, que s'acaba de separar i viu permanentment col·locat i no fa altra cosa que jugar a la consola. És fàcil d'imaginar que no té massa temps per ella mateixa i veu com la vida li passa més ràpid del que pot assumir. No serà fins que en Ben decideix marxar de vacances amb la seva germana, tant si la Lizzie s'hi apunta com si no, i que s'emporta l'Eli, que tindrà un respir i podrà dedicar-se temps. I qui sap, potser sorgirà alguna cosa més en aquest temps mort que la vida li ofereix. El que està clar és que el cervell li funciona sempre a mil per hora.

Aquest llibre podria ser una sàtira del món en que vivim, una crítica sobre com tractem el planeta i un retrat de la quotidianitat en clau còmica, com promet. Però no ho és. O jo no ho he sabut trobar. Està escrit a petites píndoles, com si fos un dietari en el que l'autora exposa situacions del dia a dia, reflexions, dades concretes, pensaments... i ho fa sense seguir cap ordre, saltant d'un cantó a l'altre, tal i com funciona la ment humana, de manera que nosaltres hem d'anar reconstruint la història de fons d'entre totes les inquietuds de la protagonista. És un format que s'aproxima més a twitter que a la narrativa convencional, que fa que la lectura pugui ser meteòrica, però també que ens perdem sovint perquè no sabem on estem i la nostra ment es desvia cap a pensaments propis. Molt complicat poder centrar-se per seguir-li el fil. Això millora cap a la part final del llibre, no sabria dir si perquè ja ens hem avesat al format, o perquè la mateixa autora centra més el fil argumental principal. Però llavors ja és massa tard per congraciar-se amb l'obra.
 
Es podria dir que aquest és un llibre ràpid, però que no és fàcil. La manera d'escriure d'Offill sembla que ha fet fortuna i que li ha valgut reconeixement, però jo no he aconseguit connectar-hi, se m'ha fet difícil avançar sense que em marxés el cap a altres bandes. Fins molt avançat el llibre no ha captat el meu interès, suposo que en el moment que he entès què intentava explicar-me m'hi he pogut concentrar més. No es pot negar que és una manera de comunicar molt actual, molt pels temps que corren, fragments curtets, expressant només allò que vols dir, sense palla, i amb algunes reflexions interessants. Però personalment valoro més l'esforç de donar continuïtat al text i a la trama, encara que no s'expliqui de manera lineal, però tampoc a glopades. Pel que tinc entès, aquest és l'estil de l'autora, així li surt d'escriure, i ben segur que tindrà el seu públic. Però molt em temo que no podrà comptar-m'hi a mi.
 
Impressió general: @ i mitja

diumenge, 20 de desembre de 2020

Les memòries de Sherlock Holmes

Autor: Arthur Conan Doyle
Editorial, any: Viena Edicions (El cercle de Viena), 2018
Títol original, idioma, any: The Memoirs of Sherlock Holmes, anglès, 1893-94
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Xavier Zambrano
Número de pàgines: 350
Llegit en: Català

No pot sorprendre a ningú que el doctor James Watson s'hagi convertit en cronista oficial del seu bon amic Sherlock Holmes. No hi ha res que l'ompli més que acompanyar l'agut detectiu en les seves aventures i després narrar-les amb tot el detall possible. En aquest volum, el metge ens presenta dotze nous casos en la resolució dels quals en Holmes hi té una importància cabdal. Alguns són recents, d'altres de l'època en que compartien casa a Baker Street, i fins i tot algun és d'abans de conèixer-se. A més, hi apareixen dos personatges recurrents nous que són de vital importància en el cànon holmesià: en Mycroft Holmes, germà del detectiu, i el seu antagonista principal, el professor Moriarty. Robatoris, assassinats, misteris, enganys, plans molt ben traçats, res no es resisteix a les capacitats deductives d'en Sherlock Holmes, que segueix veient la llum allà on la policia, el seu company Watson o les víctimes dels seus casos no hi veuen altra cosa que desconcert i boira. Però alerta, perquè tenir un enemic com Moriarty complica molt les coses. I també les complica que el seu creador, Sir Arthur Conan Doyle, estigui una mica cansat d'ell... 

Després de llegir el primer volum de relats publicat per Viena, Les aventures de Sherlock Holmes, vaig saber que no em quedaria allà i que el continuaria llegint. L'editorial ha publicat un llibre cada any pels volts de Nadal i enguany treuen el quart i últim. Aquest és tot just el segon i els relat que inclou són molt semblants als anteriors, l'estructura és similar ja que es publicaven originalment a un setmanari que devia tenir les seves normes i limitacions. En Watson ens presenta el cas, començant habitualment per unes quantes deduccions mundanes per part d'en Holmes a mode de 'divertimento'. Generalment, hi ha un misteri que té a tothom desconcertat i es fa una narració molt exhaustiva dels esdeveniments. Amb aquesta explicació, en Holmes sovint ja té una idea clara de per on van els trets, com a molt li caldrà fer algun experiment dels seus, alguna comprovació o posar algun parany perquè el malfactor de torn es posi en evidència. Malgrat que Conan Doyle pensava que aquestes històries de misteris li impedien dedicar-se a l'escriptura d'obres superiors, val a dir que són textos d'altíssima qualitat literària, amb uns personatges d'un extracte social concret (classe alta), amb històries personals ben trenades, i que compten amb el principal atractiu de l'acció detectivesca d'en Holmes, que sempre sorprèn. Com sempre, direm que algunes deduccions són difícils d'empassar, però per a trames d'aquestes característiques funcionen perfectament i contribueixen enormement al gaudi dels lectors.

Parlem d'unes històries de més de cent anys que segueixen en una bona forma envejable. Si, a més, són tractades amb la cura que ho ha fet Viena, amb una traducció notable per part de Xavier Zambrano y un epíleg magistral de Josep Lluís Martín Berbois, encara tindran corda per molt temps. Posat que tots els relats són semblants, potser no seria recomanable llegir els quatre volums d'una tirada, però anar llegint aquests llibres de tant en tant et puja els ànims lectors segur. No només això, sinó que em fa mirar els clàssics amb altres ulls, ja que sempre he tingut molta reticència a llegir-ne, i segurament m'estic perdent molt bones obres. En aquests relats no hi trobareu policia científica, ni anàlisi d'ADN, ni bases de dades de criminals, ni violència extrema, ni persecucions amb vehicles supersònics, ni tecnologia punta. Però sí un protagonista carismàtic amb molt d'enginy, un punt fatxenda i molt excèntric. Amb això i un grapat de misteris capaços de captar el seu interès, Conan Doyle en té prou per regalar-nos una gran estona de lectura i mantenir-nos atrapats de manera irremeiable. Continuaré llegint-lo, i tant!

Impressió general: @@@@

dilluns, 14 de desembre de 2020

Escopiré sobre la vostra tomba

Autor: Boris Vian
Editorial, any: Comanegra, 2019
Títol original, idioma, any: J'irai cracher sur vos tombes, francès, 1973
Gènere: Intriga
Traducció: Adrià Pujol Cruells
Número de pàgines: 177
Llegit en: Català

A en Lee Anderson totes li ponen. S'està fent un lloc entre la gent de casa bona i és inqüestionable que té un gran èxit entre les dones. No dubta a tractar-les com a mercaderia i a emprar fins i tot la violència amb elles, però les té totes encisades. Fa poc que ha esdevingut el llibreter del poble i li va bé, pot mantenir-se i viure la vida de festa en festa. Però el que no sap la seva nova colla d'amistats és que en Lee és negre. Té la pell clara, sí, però les seves arrels familiars són negres. Un negre que triomfa en un món de blancs. I que hagi decidit barrejar-se amb els blancs de la contrada no és casual. En Lee ordeix una venjança, mira de guanyar-se la confiança i l'amor de les noies de famílies adinerades per després fer-los pagar allò que no pot perdonar. Què el motiva a comportar-se d'aquesta manera tan freda i calculadora? Doncs ho explica a la contracoberta del llibre, però com que en la història no se'ns aclareix fins més endavant, no ho penso explicar!
 
En aparença, en Lee Anderson és només un fatxenda amb moltes ganes de gresca. Però de seguida que comencem a llegir aquest 'Escopiré sobre la vostra tomba' sabrem que no fa les coses que fa per pur plaer hedonista. Sabem que ha passat alguna cosa amb un germà seu i sempre el té present. Amb ell en ment, va construint el seu pla de revenja immers en una espiral d'alcohol i sexe. El llibre no ens estalvia escenes violentes de caire sexual. En Lee força diverses noies, de vegades en connivència amb altres personatges. Si en el seu dia aquests comportaments que descriu i el fet que narri una revenja per motius racials el van convertir en un llibre prohibit, actualment algunes descripcions tampoc són acceptables i corprenen en llegir-les. Personalment, m'han arribat a semblar desagradables. Aquesta novel·la és molt coneguda, es va convertir en un al·legat anti-racista i probablement és la més popular de l'autor, però no és un text fàcil ni amable. És cru, despietat i explícit. Qui la fa, la paga. Aquest és l'ensenyament que sembla voler transmetre el text. I de quina manera.
 
Segons l'edició de Comanegra, aquest llibre posa a prova la tolerància dels més puritans. Deu ser que sóc un purità, perquè no m'entusiasma llegir textos tan desagradables. M'ha agradat l'argument, és una bona trama per un llibre de gènere negre, fosca, rebuscada i amb molt males intencions per part del protagonista. Però reconec que m'han costat una mica les escenes sexuals i el comportament d'en Lee amb les noies en general, algunes d'elles menors d'edat, per cert. No és un mal llibre, la seva trajectòria l'avala, però si no n'he gaudit més és només per una qüestió de gustos, d'allò que ens agrada que ens expliquin o no en els llibres. És curtet i es llegeix molt ràpid per la predominança dels diàlegs, pot esdevenir una mica repetitiu en les escenes, però quan arranca 'el pla' tot s'accelera encara més. Un llibre que depèn molt de la tolerància de cadascú davant de certs temes. Arguments no n'hi falten, però no és per mi.

Impressió general: @@

divendres, 11 de desembre de 2020

Una balena anomenada Goliat

Autora: Cristina Sandu
Editorial, any: Nits Blanques, 2020
Títol original, idioma, any: Valas nimeltä Goliat, finès, 2017
Gènere: Narrativa
Traduccció: Emma Claret Pyrhönen i Eila Pyrhönen
Número de pàgines: 233
Llegit en: Català

És difícil per una mare romanesa veure marxar els seus fills a viure a l'estranger en plena dictadura comunisca de Nicolae Ceaușescu, però el règim els posava les coses molt difícils. En Costel va marxar als Estats Units i en Mihai es va casar amb una finlandesa i va marxar a Hèlsinki. La seva filla Alba és la protagonista d'aquesta història, que comença amb la malaurada notícia de la mort del seu avi, i pare d'en Costel i en Mihai, a qui anomenaven Llop i era un antic milicià del Partit Comunista. Tota la família es reunirà a la Vila Roja, el poblet que els va veure créixer, per assistir a l'enterrament d'en Llop i fer costat a la Flavia. Tot i tenir les seves vides muntades en altres parts del món, mai han perdut la vinculació amb la seva terra, la seva família i la seva antiga casa. Les arrels els criden. Serà inevitable que aquesta trobada els evoqui una pila de records dels anys difícils i de com van haver de marxar per forjar-se un futur.

La nova editorial Nits Blanques s'ha proposat acostar a casa nostra veus nòrdiques que no es dediquen a escriure thrillers de qualitat dubtosa, sinó bona narrativa. M'estreno amb aquesta barreja que se'm fa estranya, entre Romania i Finlàndia. L'escriptora Cristina Sardu és finlandesa però les seves arrels són romaneses, de manera que el llibre té gran part d'autoficció. El gruix de la trama succeeix en aquest poblet als afores de Bucarest, on la família Popescu es reuneix per retre homenatge al finat Llop. Ens mourem entre aquesta trobada familiar entranyable, serena, assossegada i els records de l'Alba que fan referència als seus familiars en èpoques passades. També, a capítols alterns, anirem coneixent el passat de la família, abans del naixement de l'Alba. En aquests capítols més 'històrics', generalment curtets, és on copsarem la manera de viure a Romania prèvia a la revolució, la dictadura comunista i tot el que això va comportar, sense que tinguem sensació en cap moment d'estar rebent una lliçó d'història. Tot plegat, molt ben integrat en el text. En els capítols 'estàndard', l'actualitat es barreja amb els records sense previ avís i cal estar atent per saber on som. L'escriptura és delicada, elegant i treballada, podríem dir que a estones fins i tot poètica. Això li aporta un ritme lent, és una lectura que demana calma.

Estem davant d'un bon llibre, ben escrit i que ens pot atreure més o menys en funció de l'interès que tinguem en la història romanesa recent. No puc dir que sigui un dels meus temes preferits, però m'han interessat les parts en que els protagonistes pateixen els estralls i els perills de l'època comunista, mai està de més aprendre'n una mica, t'endús més d'una sorpresa. Pel que fa a la trobada familiar, també és prou interessant i serveix per conèixer costums i creences dels romanesos, les seves tradicions, la seva mentalitat i la consideració que tenen pels estrangers. És un text sòlid, dens i consistent i he de dir que se m'ha travat una mica, però no ho atribueixo el llibre, sinó a una avidesa de lectura accelerada per part meva. S'ha d'anar assaborint cada detall, perquè cada frase, cada fragment diuen alguna cosa i es poden relacionar amb altres parts, i segurament jo no ho he sabut fer. És d'aquells casos que penso sincerament que el llibre és millor del que m'ha semblat a mi. Per tant, qui sigui capaç de fer-ne una lectura reposada i dedicada, probablement en gaudirà molt, perquè és un llibre amb alguna cosa especial i amb molta informació per integrar i assaborir. Ah, si voleu saber el perquè del títol l'haureu de llegir, no ho penso explicar!

Impressió general: @@@

dimecres, 9 de desembre de 2020

La mort blanca

Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020
Títol original, idioma, any: Myrknaetti, islandès, 2011
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Esther Roig
Número de pàgines: 357
Llegit en: Català

Ha arribat l'estiu a Islàndia i el clima és molt més temperat, tot i que al nord, a l'aïllada Siglufjördur, tampoc es pot dir que gaudeixin de clima tropical. Del que sí que es lliuren és del núvol de cendra que està enfosquint Reykjavík, arran de l'erupció de l'Eyjafjallajökull. El policia Ari Tór ja s'ha acostumat a la seva destinació remota i gaudeix cada cop de més confiança per part del seu superior. Encara es llepa les ferides de la ruptura amb la Kristín, és la dona de la seva vida i està decidit a recuperar-la. Entretant, apareix un cadàver a la localitat propera de Skagafjördur, sembla evident que ha estat una mort amb violència. Elías Freysson era un contractista d'obra que treballava en el túnel que havia d'unir Siglufjördur amb la civilització. Els primers sospitosos són els seus subordinats. El reduït equip policial del llogarret es posarà en marxa per descobrir qui ho ha fet, els crims de sang no són gaire comuns a Islàndia. Aquest cop, comptaran amb l'ajuda inesperada de l'Ísrún, una periodista vinguda de Reykjavík que sembla molt interessada en descobrir més coses del finat.

Vaig llegir el primer volum d'Islàndia negra, 'L'ombra de la por', i ja vaig comentar que era un llibre que fluixejava i que tenia molt marge de millora. La lectura d'aquesta segona entrega m'ha confirmat el mal pressentiment i no ha aprofundit en aquelles virtuts incipients del primer. Escrit perquè te l'empassis a glopades, amb capítols molt curts i editat amb lletra gran i molt d'espai, no hi ha dubte que és un llibre que flueix i passa volant. Una altra cosa és que la trama sigui interessant. Torno a llegir un autor nòrdic pensant que em volen vendre novel·la negra quan en realitat em venen una història simplona amb un cadàver pel mig. Potser la meva percepció del que ha de ser una novel·la negra és massa canònica, però passo a relatar-ne els defectes, segons el meu punt de vista. El protagonista, l'Ari Tór, té una escassa incidència en la investigació i està infinitament més preocupat per la seva vida personal. La investigació mateixa és testimonial en el llibre. Qui descobreix més coses és la periodista, els policies tururut. La insistència en trames paral·leles que no van enlloc ens desvien de l'objectiu. Tota la primera part, i parlem de 200 pàgines, és pràcticament irrellevant. A la segona part, l'interès va en augment, hi passen coses, tot s'accelera, però els grans temes que acaben explicant la motivació del llibre, que són d'envergadura, només s'anuncien, sense incidir-hi, sense antecedents, sense documentació, sense aprofundir mínimament. L'agilitat en la narrativa, que tampoc no és cap meravella, és proporcional a la buidor de continguts.

Amb aquesta llista de despropòsits és fàcil entendre que el llibre m'ha semblat molt, molt justet. I això que l'he llegit d'una revolada, a gran velocitat, però gairebé més per inèrcia que per interès. No és un llibre que et plantegis deixar, es llegeix sol, però un cop acabat m'ha quedat una mica de sensació de presa de pèl. I sap greu, perquè adoro Islàndia i tinc ganes que m'agradin les obres ambientades en aquest país, però si he de ser honest, he de dir que m'ha fet perdre l'interès i l'expectativa que em va generar el primer. Vaig pensar que, amb l'experiència, l'autor corregiria els defectes, però no m'ho ha semblat. Hi havia l'opció d'anar cap a aquella mena de gènere negre nòrdic que ja vaig descartar fa molt temps, o apropar-se a Indridason o Mankell. Jónasson s'ha decantat per la primera opció, així que probablement m'ha perdut com a lector. Més enllà de l'estil o els temes personals en els que incideix, he de dir que tot el conjunt m'ha semblat força fluix i l'anunci d'alguna trama delictiva rellevant que no s'acaba de concretar no fa que el conjunt millori. Sentint-ho molt, penso que els lectors de novel·la negra mereixen més.
 
Impressió general: @

dissabte, 5 de desembre de 2020

Gina

Autora: Maria Climent
Editorial, any: L'altra editorial, 2020 (sisena edició, primera del 2019)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 184
Llegit en: Català

Un dia comparteixes pis amb les companyes de la facultat, o te'n vas d'Erasmus i congenies amb una boja, o t'enamores perdudament del primer que passa, i el següent et deleixes per ser mare i la vida et castiga amb el diagnòstic d'una malaltia crònica. La Gina encara és jove i no fa massa que ha deixat enrere l'adolescència, però sobretot té molt presents els records d'aquella època. Els estius al Delta de l'Ebre, les seves primeres relacions, les inseguretats, les vergonyes. Alguns fets puntuals l'han acompanyat fins la seva vida adulta i encara li ballen pel cap, com conèixer l'Elizabeth, una dona que la té enlluernada, però ara ha d'afrontar i acceptar la seva nova situació. Fer-se gran li ha vingut de cop, quan ha passat?? Encara té molt per assumir mentre lluita contra ella mateixa i les seves pors, mentre s'adona que la seva feina, la seva parella o el lloc on viu no són realment allò que vol. I per si no fos prou, la malaltia. El seu futur és incert, en tots els aspectes, però precisament per aquest motiu, el que té més clar és que no pot desaprofitar el present.

'Gina' és el primer llibre de la Maria Climent, autora ampostina, que escriu emprant, en gran part del llibre, en el dialecte de la seva terra. Com que estem acostumats a llegir en un català més neutre i estàndard, això aporta un toc 'exòtic' força interessant. El text no està dividit en capítols i no és gaire lineal, anirem saltant en el temps per conèixer diferents episodis de la vida de la Gina, alguns com a records inconnexos, d'altres que la van marcar i ens serviran per entendre altres fets posteriors. Tenint en compte que narra un parell de dècades de la protagonista i alguns dels esdeveniments duren anys, de vegades costa una mica reconstruir la cronologia. El motor principal és el pas de l'adolescència a la vida adulta, la protagonista és insegura, no especialment sociable, amb l'autoestima baixa. Dubta, s'espanta, fuig. Tot té una aura d'incertesa, de provisionalitat. Per exposar-ho, l'autora fa servir una escriptura planera i agradable, sempre en primera persona i amb tocs d'humor, especialment quan podem accedir als pensaments de la narradora. També inclou una serie de cartes que la Gina escriu a l'Elizabeth, no és ben bé una relació epistolar ja que no les envia, però les escriu a mode de diari per deixar constància del darrer episodi que coneixerem de la seva vida. Desconec quin percentatge del llibre és autobiogràfic, però allò que descriu té tal versemblança que diria que és allò que anomenen autoficció. 

Aquest és un llibre que parla de superació, de les pròpies pors i de la mala notícia que suposa que et diagnostiquin una malaltia crònica. La protagonista, que no se'ns presentarà com una persona especialment forta, ni decidida, ni valenta, ha d'entomar la vida com li ve i fer-se gran de cop. Podríem dir que, quan li passa, ja anava tocant! Jo li he trobat semblances amb 'Primavera, estiu, etcètera' de la Marta Rojals per la tornada al poble i per estar escrit en variant dialectal, i també m'ha fet pensar en 'Els llits dels altres' de l'Anna Punsoda per alguns episodis especialment dolorosos. L'he trobat una mica irregular, hi ha estones que t'atrapa i sap captar perfectament l'atenció, i d'altres fases que són una mica sobreres. Els temes que aborda no són nous i aquest any m'he fet un fart de llegir llibres similars, potser això li ha restat una mica. Tot i així, és un llibre fresc, amb segell propi i bons detalls que li aporten valor afegit. Es llegeix ràpid, és força distret i ens ensenya a no prendre's la vida tan a la valenta. Si la Gina pot, nosaltres també hauríem de poder.

Impressió general: @@@

dimecres, 2 de desembre de 2020

El colibrí

Autor: Sandro Veronesi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Il colibrì, italià, 2019
Gènere: Narrativa
Traducció: Pau Vidal
Número de pàgines: 338
Llegit en: Català
Premis: Strega 2020

Potser és veritat que en Marco Carrera ha comès algunes errades a la seva vida, com no calibrar bé una patologia de la seva filla, o la seva afició al joc quan era més jove. I és veritat que estima una dona que no és la seva, un amor impossible que no li ha impedit mai ser un marit sol·lícit. Però no ha estat tan mala persona com per merèixer tantes desgràcies acumulades al llarg dels anys. L'oftalmòleg resident a Roma, que de petit tenia dèficit de creixement i per això la seva mare li va posar el malnom de colibrí, té una llarga trajectòria vital abans que aquesta història comenci l'any 1999 i també li quedaran molts anys per endavant. Ell no ho sap, però està a punt de separar-se, i no de manera amistosa precisament. El previndrà el terapeuta de la seva dona, el doctor Carradori, que ha detectat que la Marina en porta alguna de cap per trencar la relació i destrossar-li la vida. Però les capacitats del colibrí, saber mantenir-se estàtic quan convé i fer grans salts si el guió ho exigeix, l'ajudaran a sortir-se'n i a continuar endavant. Endarrere només hi pot anar amb el pensament. 

Avalat pel segell editorial que el publica a casa nostra, que sempre és garantia de qualitat, Sandro Veronesi arriba com un desconegut, però no pas com un debutant, ja que a Itàlia té una llarga trajectòria. 'El colibrí', amb una narrativa planera i absorbent, és una obra d'orfebreria que retrata tota la vida del protagonista des de la seva adolescència fins a la vellesa, però no ho fa de manera lineal. La història comença amb la separació de la Marina l'any 1999 com a punt d'inflexió, i a partir d'aquí va fent salts en el temps per explicar-nos els fets passats i futurs d'en Marco. Paradoxalment, tot i que podria semblar desordenat, l'ordre en què llegim ens permet entendre molt millor la història que si fos lineal. Sens dubte, seria molt més monòtona. Els capítols on narra esdeveniments concrets, alguns de dramàtics i d'altres de no tant, estan intercalats amb cartes creuades amb la Luisa, el gran amor impossible d'en Marco, i amb els mails que envia al seu germà Giacomo per decidir sobre el llegat dels seus pares. Veronesi és un narrador hàbil en qualsevol dels formats que explora en el llibre, té una escriptura agradable i lluminosa tot i que estigui explicant moments tristos, i salpebra el text amb una mica d'humor i força referències. 

Es diu del llibre que és una història de superació i que està ple d'amor per la vida. Coincideixo en la valoració d'aquesta segona apreciació. Hi ha molta vida en aquest llibre, molta humanitat, i més que superació jo diria acceptació, personal i de tot allò que et passa. La trajectòria vital d'en Marco podria ser la de qualsevol de nosaltres, amb els seus defectes que potser ens faran arrufar el nas, i les seves virtuts que admirarem. El mèrit de l'autor és que una història com tantes altres es converteixi en un llibre que no pots parar de llegir, que t'atrapa sense remei, i que un volum de 338 pàgines farcit d'esdeveniments dramàtics no sigui un ball de llàgrimes, tot al contrari. N'he gaudit molt, em sembla un llibre apte per a tots els gustos. Emotiu, tendre, profund quan convé, i fins i tot fa un cop d'ull al nostre futur. Un bon llibre i un nou encert de Periscopi. Res de nou sota el sol.

Impressió general: @@@@

dissabte, 28 de novembre de 2020

Hivern

Autora: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: Winter, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 274
Llegit en: Català

Nadal sempre és un moment de retrobament amb la família. Però hi ha famílies de tota mena, com la de la Sophia, dona d'èxit però que viu sola en una casa de setze habitacions a Cornualla. El seu fill Arthur, blogaire força conegut, anirà a passar aquestes dates amb ella i li ha dit que no vindrà sol, ho farà amb la seva companya Charlotte, tot i que la Charlotte que l'acaba acompanyant no és ben bé qui havia de ser. També hi serà la germana gran de la Sophia, la idealista Iris, amb qui fa molts anys que ni tan sols es parlen. El xoc de trens està servit, no es pot dir que els quatre personatges principals d'aquesta novel·la tinguin gaire esperit nadalenc! Amb una trama ambientada en l'actualitat, i amb unes discussions ben emmarcades amb els temps i problemàtiques que ens toca viure, la Sophia i companyia aniran asserenant-se i resolent comptes pendents.
 
Segona entrega de la sèrie de llibres estacionals d'Ali Smith, després de Tardor. L'argument d'aquesta novel·la no té res a veure amb la primera, però sí que hi trobarem moltes similituds formals i estilístiques, a banda de coincidir en el marc temporal, ja que són històries actuals, molt polítiques i que tracten temes com la importància de les xarxes socials, la comunicació, els populismes i el Brexit. I pel que es deixa veure dels personatges, són històries molt, molt britàniques. L'autora sembla viure instal·lada en l'exercici literari constant, no es conforma amb una narrativa punyent i incisiva, explora sovint noves formes d'exposar allò que vol explicar. Per exemple, és molt donada a enunciar algun fet, i quan ens pensem que ja ha passat de llarg, descabdellar tota una trama que ens hi porta perquè entenguem com s'hi ha arribat. O fent servir diàlegs desestructurats. Elements que aporten frescor a un argument que podria no ser gaire innovador, no deixa de parlar de relacions personals, però també de relacions dels personatges amb el món actual, barrejant realitat ficció amb una notable naturalitat. Hi trobarem una bona dosi de crítica social que s'aborda des de diferents perspectives, la reflexiva i la gairebé còmica. La ironia tampoc hi manca, cosa que no ens ha de sorprendre tenint en compte que, com deia, l'obra no pot amagar que és britànica, ni crec que ho intenti. 
 
No vaig connectar gaire amb 'Tardor', llibre que, per cert, ha guanyat recentment el Premi Llibreter 2020. Com ja vaig explicar, no era tant per la història, sinó per com estava explicada. En aquell moment em va costar l'estil d'Ali Smith, però un cop estàs previngut i t'adones que amb els seus llibres cal prestar un extra d'atenció per no perdre's, la lectura flueix molt més. Això m'ha passat amb 'Hivern', ja previngut per l'experiència, el vaig agafar amb una mica de reticència però amb voluntat. L'experiència ha resultat ser molt més positiva. Ara el que m'ha fet gaudir més és, precisament, com es basteix aquesta història, l'escriptura creativa de l'autora, les referències i les reflexions. És realment una veu diferent, actual i valenta, capaç d'abordar sense embuts conflictes nous i els de tota la vida i fer que convisquin, actualitzar els segons i humanitzar els primers. És millor aquest 'Hivern' que 'Tardor'? Vist amb perspectiva, penso que no necessàriament. Personalment m'ha agradat més, sí. Força més, diria. Però ho atribueixo a la manca de coneixement que tenia de l'autora. Un cop Ali Smith ha aconseguit atrapar-me, després d'una decepció inicial, em sembla que el que toca ara és quedar-me esperant la Primavera.

Impressió general: @@@ i mitja

dimarts, 24 de novembre de 2020

Sortir a robar cavalls

Autor: Per Petterson
Editorial, any: Club Editor, 2020 (4a edició, 1a al 2016)
Títol original, idioma, any: Ut og stjaele hester, noruec, 2003
Gènere: Narrativa
Traducció: Carolina Moreno
Número de pàgines: 242
Llegit en: Català

Si te'n vas a viure en un llogarret remot a l'est de Noruega deixant la teva vida a Oslo, o bé fuges d'alguna cosa, o bé necessites estar amb tu mateix i allunyar-te de la resta. A en Trond T. li passen les dues coses: fuig del seu passat, de la pèrdua, i vol passar els seus últims anys de vida -ja en té 67- lluny de tot. Però aquest poble perdut li porta records de quan era adolescent i el seu pare el portava a un lloc semblant prop de la frontera amb Suècia. I la seva amistat de joventut amb en Jon, un noi de la seva edat amb qui sortia a robar cavalls. Però no ho feien de veritat, era un joc. Aquest i d'altres que, sense saber-ho, reproduïen els rols i les activitats del seu pare i de la mare d'en Jon. I en Franz, un amic del pare qui li va acabar explicant tot. Per acabar-ho d'adobar, l'únic veí que té a prop i a qui demana ajuda per prepar-se per l'hivern, encara li portarà més records, d'accidents desafortunats, de desaparicions sobtades i d'un passat que a tots dos els queda molt lluny, però que els va canviar la vida per sempre.

Estem poc acostumats a llegir literatura nòrdica que no sigui negra i criminal. Per sort, algunes editorials estan apostant per importar a casa nostra bona narrativa escandinava, que sembla que també en tenen i aquí desconeixem. Per Petterson és ja un dels consolidats i jo l'estreno amb aquesta novel·la de títol curiós i que va tenir certa volada en el seu moment. Es tracta d'un llibre a dos temps, es mou entre l'actualitat, la maduresa del protagonista que malda per adaptar-se a la vida en solitari en un poble perdut, i el seu passat remot a finals dels anys 40 del segle XX, quan d'adolescent, i entre jocs, no era conscient de què estava passant al seu voltant quan el seu pare se l'emportava prop de la frontera. Ho va saber després. Els dos fils es van barrejant sense perill de perdre's. L'escriptura és molt descriptiva, de vegades en excés, però ens fa un efecte immersiu que ens transporta directament a aquelles terres àrides i fredes. Ritme lent i reposat, però molt agradable de llegir i prou intrigant com per mantenir-nos atents i no perdre el fil.

Les descripcions excessives en els llibres de vegades penalitzen, sempre des del meu punt de vista, però aquest 'Sortir a robar cavalls' està molt ben escrit i sap atrapar-te, tot i els salts temporals, tot i no acabar d'entendre moltes coses fins que no ens les expliquen, i fins i tot sense acabar d'explicar alguns fets que queden a la nostra imaginació. Comença com un camí iniciàtic a l'adolescència d'en Trond, els descobriments i contradiccions de la joventut, però va més enllà, perquè a la cara B d'aquell estiu concret, el de 1948, en el que es desenvolupa gairebé tota l'acció del passat, hi ha una trama que al nostre jove amic se li escapa i que l'acabarà marcant per sempre més. He gaudit amb aquest llibre, m'ha agradat l'estil de l'autor i allò que explica. És una bona història. Paradoxalment, la primera part m'estava calant més que quan comencen les 'sorpreses', potser el pes de les descripcions, com comentava, es deixa notar, no és un llibre per llegir d'una revolada, cal prendre paciència per assaborir-lo, una paciència que segurament ara mateix no tinc. Però m'ha agradat prou per tenir la certesa que repetiré amb l'autor, i em sembla que no esperaré gaire. Força recomanable.

Impressió general: @@@

dissabte, 21 de novembre de 2020

La veïna del costat

Autora: Yewande Omotoso
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2020 (segona edició, la primera al 2019)
Títol original, idioma, any: The Woman Next Door, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Àfrica Rubiés
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

A Ciutat del Cap, a Sud-Àfrica, hi ha barris benestants habitats per blancs, productes de la segregació racial. En una d'aquestes comunitats, Katterijn Avenue, hi ha una excepció: l'Hortensia James. Amb arrels familiars a Barbados, la vida la va portar Sud-Àfrica i a instal·lar-se en aquest barri tan exclusiu, amb el seu marit Peter, que sí que és blanc. Tot i ser una persona amb carrera i que s'ha guanyat molt bé la vida, la seva participació a l'Associació de Veïns, i la seva simple presència, incomoda la resta d'habitants del barri, acostumats a que les persones negres només els fan de servents. D'entre tots, la Marion Agostino, la seva veïna més immediata, és la que té més reticència amb l'Hortensia. Al llarg dels anys s'ha establert entre les dues una gran rivalitat i molta agror. Cap de les dues es tolera i, cadascuna a la seva manera, intenta passar per sobre de l'altra. No s'adonen, però, que les dues s'assemblen més del que volen reconèixer, dones de caràcter, amb carrera i que han hagut de lluitar molt i patir encara més per arribar on són ara, ja a la recta final de les seves vides. Un accident fortuït potser serà la cola que les acabi unint, després de tants anys de rivalitat.

Aquesta història, que conté molts elements autobiogràfics de l'autora, parteix d'una premissa amb molts ingredients que la fan interessant. La situació socio-política de la Sud-Àfrica de l'Apartheid i posterior és un bon al·licient, i el cas concret que es narra encara hi posa una mica més de sal. S'hi tracten temes com el racisme institucionalitzat o les relacions de poder, però també la lluita feminista, la maternitat i el naufragi de les relacions personals. Un còctel que s'anirà desgranant a mesura que avança la trama centrada en l'actualitat, la relació entre les dues dones, els seus problemes amb la pèrdua, la vellesa i la propietat, alhora que coneixerem les seves històries personals, difícils, cadascuna amb les seves problemàtiques pròpies. No és de casualitat que ambdues hagin desenvolupat mal caràcter i saltin espurnes sempre que estan juntes. No tenen res personal l'una contra l'altra, però sí que aboquen en la seva antagonista tota una vida de greuges. El llibre comença a bon ritme, posant-nos en situació, però es va alentint mica en mica a mesura que se'ns presenten les vides de les dues protagonistes. Algunes de les vivències sembla que s'allarguen una mica innecessàriament. Però tot i així, la narració es manté àgil i és capaç de mantenir l'atenció del lector fins el final.
 
Una d'aquelles lectures que va molt més enllà del que es veu a simple vista. Podria ser una història simple, de dues veïnes barallades, de discrepàncies pel territori i la manera de viure, fins i tot simple en el tractament del conflicte racial. Però és tot això i moltíssim més; tot alhora. El ventall de temàtiques es correspon a la difícil trajectòria vital de dues octogenàries que se les han vist de tots els colors, però molt especialment el blanc i el negre. Assistim com a espectadors a tota mena de conflictes i tensions, amb algun punt còmic i al caràcter esquerp, agre i antipàtic, especialment entre elles, de dues protagonistes que, de totes maneres, no podem deixar d'estimar. Que els vulguem clavar un calbot de tant en tant és una altra història. Un bon llibre, de ritme lent i que convé anar paint, amb molta teca, un bon nivell narratiu i una traducció notable. I una nova mostra del bon ull de l'Editorial Les Hores per portar a casa nostra autors (i en especial autores) que ens podrien quedar molt lluny, però que val la pena que siguin traduïdes al català. Aquesta tasca mereix, sens dubte, un reconeixement.

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 14 de novembre de 2020

El dia dels trífids

Autor: John Wyndham
Editorial, any: L'Altra Tribu (L'Altra editorial), 2019
Títol original, idioma, any: The Day of the Triffids, anglès, 1951
Gènere: Terror
Traducció: Ramon Folch i Camarasa (revisada le 2019)
Número de pàgines: 332
Llegit en: Català

Que angoixant despertar-se en un hospital amb els ulls embenats des de fa una setmana, una setmana de foscor absoluta. Però per sort, ha arribat el dia que li retiraran les benes, en Bill Masen confia que la seva visió no s'haurà vist afectada. Però justament aquest matí li sembla diferent dels altres. El silenci és impropi. No ve ningú a atendre'l. Així que decideix prendre el control de la situació. De seguida descobrirà que alguna cosa molt greu ha passat, la immensa majoria de la gent s'ha quedat cega després d'admirar una pluja de meteorits provocada per un cometa, espectacle que ell es va perdre per la seva convalescència. Per sort, ell conserva la vista, el trífid que el va atacar no va acabar la feina.  Com se'n sortirà ara la humanitat, que majoritàriament ha perdut la capacitat de veure-hi, davant d'aquestes plantes gegants i perilloses que poden desplaçar-se i semblen tenir un apetit pronunciat per la carn? Comença un nou món, una situació que cal redreçar després de la catàstrofe i d'una incapacitació per la qual l'ésser humà no estava preparat. En canvi, els trífids cada cop són més nombrosos i atrevits.

Tot un clàssic de la literatura fantàstica i de terror que tenia pendent i que recupero gràcies a la reedició que en va fer L'Altra Tribu l'any passat. Es tracta d'un llibre amb un plantejament molt interessant. La humanitat, gràcies als seus coneixements en tecnologia i ciència, es passa de frenada i genera involuntàriament uns monstres vegetals amb capacitat per atacar-nos. Inicialment estan en desavantatge i espanten poc, però què passaria si juguessin amb l'avantatge que els humans no podem veure-hi? Amb aquest punt de partida, Wyndham basteix un relat en un món post-apocalíptic en el que els trífids són una amenaça cada cop més palpable, però en el que prou feina tenen els homes i dones per tirar endavant una organització, una societat i un mode de sobreviure amb els recursos que tenen. La situació planteja múltiples dilemes i convida a la reflexió. Tindrem diferents visions de com redreçar la civilització i això no vol dir que cap d'elles ens sembli adient. El llibre està escrit en primera persona, a mode de crònica del mateix Bill Masen, i és molt absorbent perquè el que descriu és molt intrigant, sorprenent i està explicat amb gran destresa, manté un pols narratiu que impedeix deixar de llegir

Un llibre molt imaginatiu, inquietant i que fa pensar més enllà dels elements fantàstics que introdueix, que no deixen d'estar relacionats amb capacitats que els mateixos humans hem desenvolupat. Per més que estigui emmarcat en una col·lecció de literatura juvenil, em sembla que encaixa més en el terror o la ciència ficció, gairebé. L'he trobat fantàstic, m'ha atrapat de principi a fi, amb un inici que capta l'atenció immediatament i un segon capítol dedicat a l'arribada dels trífids que m'ha fet pensar en 'La guerra de les salamandres'. Pensava que els trífids tindrien un paper molt més protagonista, en algunes fases del llibre ni tan sols apareixen, però la narració no perd interès perquè la situació ja és prou enrevessada per si sola. N'he gaudit molt. M'han dit que hi ha una adaptació cinematogràfica francament dolenta, trobo que l'argument dóna per fer-ne produccions ben reeixides que siguin fidedignes al llibre. Tot i que no sé si em faria gràcia veure els trífids en imatges, no dubto que podria tenir molt èxit actualment, tot i que l'obra voreja ja els 70 anys. És un clàssic que val molt la pena recuperar, o descobrir per primer cop com ha estat el meu cas.
 
Impressió general: @@@@

dimarts, 10 de novembre de 2020

L'amor d'Erika Ewald

Autor: Stefan Zweig
Editorial, any: Viena Edicions (Petits Plaers), 2020
Títol original, idioma, any: Die Liebe der Erika Ewald, alemany, 1904
Gènere: Narrativa
Traductora: Clara Formosa
Número de pàgines: 109
Llegit en: Català

L'Erika Ewald arriba a casa i s'hi troba la mateixa estampa de cada dia. Soparà amb el seu pare, ja gran, i la seva germana lletja, insignificant i miop. Cap dels tres tindrà massa res a dir-se. Les vetllades són sempre monòtones i passen sense més, fins que el pare decideix retirar-se a la seva cambra amb un 'bona nit' i la germana es posa a brodar ben encorbada endavant. L'Erika marxarà també a la seva cambra, on es passa moltes nits llegint sense parar. Però avui no, avui és diferent: ha estat amb ell. Es van conèixer al cercle social. Ella hi dóna classes de piano, ell és un virtuós del violí. Els dos gaudeixen de les estones junts i de tocar música plegats. I l'amor que sent l'Erika per ell és allò que l'ha fet més feliç de la seva vida. La intensitat del seu sentiment no pararà de créixer a cada contacte, amb cada paraula escrita o dita entre els dos, però aquest amor tan pur i desfermat també pot tenir una cara amarga, perquè és molt fàcil caure quan t'has elevat tan amunt. L'Erika és a punt de descobrir-ho.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de Stefan Zweig, autor de renom i que en els darrers anys se n'ha sentit a parlar força per les edicions en català que han sortit dels seus llibres. Es tracta d'una novel·la curta que aprofundeix en el sentiment amorós creixent, en la por, la passió, el desengany i el desamor. L'Erika viu el seu enamorament com un fet eteri, elevat i per sobre d'una realitat més aviat avorrida. El seu violinista li correspon, la relació que estableixen és pràcticament platònica. Quan deixa de ser-ho, és quan apareixeran els problemes. Zweig descriu a bastament els sentiments de la noia, d'una manera molt poètica i florida, profunda, punyent, dramàtica gairebé. La tendresa de les paraules, la fragilitat de tot el relat, la converteixen en una obra deliciosa molt agradable de llegir, però també ens indiquen que l'amor romàntic no sempre té un bon final. Tindrem la percepció que qualsevol petit desequilibri pot trencar aquest sentiment tan pur.

Personalment, no sóc amant d'escriptures tan florides i adornades com presenta aquest llibre, se'm fan una mica apegaloses, però he de dir que m'ha resultat molt agradable llegir aquesta obra. És una història petita, com tantes altres, una vivència de joventut amb la seva intensitat pertinent, viscuda amb la passió de qui no sap ben bé a què s'enfronta. Allò que, de joves, converteix un moment fugaç en tot un món, en un univers, que no ens deixa veure-hi més enllà i ens ocupa tot el nostre temps. És una lectura que es pot enllestir en una tarda, i sembla que hagi de ser obligatòriament acompanyada d'una infusió ben calenta, tot i que jo sóc de cafè. Si fora està plovent, encara millor. El llibre t'abraça, t'envolta, i et fas teva l'Erika, la seva prudència i les seves pors, perquè t'imagines tan desvalgut i tan novell com ella. Com diu el nom de la col·lecció, és un petit plaer lector. I tot i estar fora de la meva zona de confort lectora, m'ha convençut prou com per voler llegir algun altre llibre de l'autor.

Impressió general: @@@

diumenge, 8 de novembre de 2020

La mestra de te i la investigadora

Autora: Aliette de Bodard
Editorial, any: Mai Més Llibres, 2020
Títol original, idioma, any: The Tea Master and the Detective, anglès, 2012-2018
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Anna Puente
Número de pàgines: 377
Llegit en: Català

Xuya és una ucronia en la que la Xina va arribar al continent americà abans que Europa, només unes dècades abans del que la història que coneixem diu, però suficients per establir-s'hi i fundar colònies allà abans que els conqueridors. Quan aquests van arribar-hi, van trobar aliances entre imperis i no pas una població endarrerida i vulnerable a malalties. Amb el pas dels segles, l'imperi asiàtic d'Amèrica ha anat entrant en decadència, però s'ha arribat a l'era espacial. Els cinc relats que formen aquest llibre, amb 'La mestra de te i la investigadora' com a títol principal i més llarg, estan ambientats en els segles XXI i XXII i descriuen situacions pròpies d'uns temps als quals encara no hem arribat. Bots assistents, naus intel·ligents, drons de guerra i un submón molt ciberpunk que ens transporta a universos desconeguts i tecnològics, barrejats amb les tradicions familiars i el comportament reposat i prudent dels asiàtics.  

Abans de parlar del llibre, potser seria hora que vagi assumint que no estic fet per això que anomenen ciència ficció 'hard'. Perquè això és el que trobarem aquí, mons pesants i opressius en els que ens costa entrar, o a mi em costa. Els relats d'aquest recull són independents i hi he trobat pocs punts en comú en els que lligar el fil d'un únic univers literari. Insisteixo, potser no l'he sabut trobar jo i sí que hi és. Té punts interessants, ens introdueix sense preavís en les situacions concretes, ens fa partícips d'un retrat com si ja haguéssim de saber que el temps que descriu és i funciona així. Que ens estalviïn explicacions sobreres per ambientar sol ser un punt a favor que valoro, cal que les històries siguin immersives i que ens vagin situant mica en mica, i això l'autora ho fa bé. Però reconec que jo personalment m'he perdut més del compte, segurament perquè no ha aconseguit atrapar-me. Un altre punt molt interessant a destacar és que tots els personatges protagonistes són femenins, cosa molt poc comú en un gènere que tradicionalment ha estat capitalitzat per homes, amb algunes excepcions molt remarcables com l'Ursula K. Le Guin.  
 
No puc negar que el llibre m'ha costat. Els quatre relats curts descriuen situacions concretes que, un cop situat, et desperten algunes sensacions. En aquest sentit, potser em quedaria amb el primer 'Espargits al llarg del riu del Paradís'. El relat llarg, que porta el títol de l'obra, és gairebé una novel·la negra futurista amb elements interessants, però que m'ha acabat marejant una mica. Com deia, hauré de començar a descartar lectures dels gèneres més 'hard' de la ciència ficció, tan foscos i claustrofòbics, perquè no aconsegueixo entrar-hi, em falta abstracció i se'm fan difícil de llegir. Em sento més còmode amb la ciència ficció més reflexiva, filosòfica i literària que utilitza universos futurs o diferents només com a escenaris i no com a personatges mateix de la història. Em caldrà ser curós a l'hora de triar perquè no vull renunciar del tot a un gènere que m'ha aportat molt bones estones de lectura, però que en casos com aquest llibre se m'acaba fent pesat i feixuc, tot i reconèixer-li virtuts i punts interessants, com ja he explicat.
 
Impressió general: @@

dimecres, 4 de novembre de 2020

100 coses que cal saber dels virus

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Cossetània, 2020
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Si mirem quines paraules són les més buscades als cercadors aquest 2020, el més probable és que Covid-19 o coronavirus encapçalin els primers llocs. I és que no tots els anys patim una pandèmia global que capgira les dinàmiques de tot el món. Parlem de la malaltia, dels símptomes, de les restriccions que ens imposen per evitar contagis i molt en general de l'organisme que ho ha provocat tot: el virus  SARS-CoV-2. Però sabem què és un virus, realment? Ens podem imaginar aquest, més enllà de la típica representació que se'n fa d'esfera amb punxes? I el que provoca la SIDA? O les Hepatitis? O la grip estacional? Daniel Closa torna a venir al nostre rescat. De manera molt oportuna, aquest llibre fa una repassada molt didàctica i planera a tot allò que sabem del cert del món dels virus: com són, quins tipus n'hi ha, com infecten, com es distribueixen, què podem fer per defensar-nos-en, i fa una revisió del què sabem sobre els virus més coneguts que afecten a humans. Sí, també parla a bastament del SARS-CoV-2! No hi podia faltar l'estrella del moment.

No cal dir que Daniel Closa és un dels millors divulgadors científics que tenim a casa nostra. La ciència l'apassiona, en totes les seves branques, i la sap explicar com ningú, d'una manera tan entenedora que posa a l'abast de tothom conceptes ben complicats. I els virus en són, de complicats. I diferents. I punyeteros, perquè sembla que vulguin portar la contrària a les convencions sobre la vida i la biologia que tenim els científics. El format del llibre és perfectament conegut per l'autor, si no m'he descomptat, ja és el sisè que aporta a aquesta col·lecció 'De cent en cent', dels quals ja he llegit la majoria. Es tracta de petites píndoles temàtiques de només dues pàgines que desenvolupen conceptes concrets. Una mica com fa diàriament en el seu blog Centpeus, però tots enfocats al tema central del llibre. En aquest cas, els primers capítols estan dedicats a explicar de manera molt didàctica els fonaments de la virologia. Espectacular la capacitat de fer-se entendre en aquesta fase introductòria. Posteriorment, tracta la biologia dels virus i desgrana allò que sabem sobre els més 'populars'. No hi ha una divisió formal per blocs temàtics que personalment hauria trobat desitjable, però de manera oficiosa existeix. Com ja he comentat altres cops, aquest format és interessant, però molt limitant, de vegades perquè et falten capítols, i d'altres perquè has d'arribar a 100 i no tots aconseguiran despertar el mateix interès. Aquí potser passa això darrer, però en tot cas n'hi sobrarien molt pocs.
 
Un altre dels inconvenients que trobo al format és que sempre l'agafo amb moltes ganes, però la mateixa estructura m'acaba cansant una mica. Però això és problema meu, que m'empasso els llibres tots d'una tirada, i aquests concretament són per degustar amb més calma. Anar llegint capítols de mica en mica, potser intercalant amb algun altre llibre, perquè no t'acabis saturant d'aquestes petites càpsules divulgatives. De totes maneres, això només és un consell lector, que jo 'no el llegeixi correctament' no li resta qualitat i en valoro molt l'esforç d'estructurar i d'explicar de manera tan entenedora un tractat sobre virus, uns organismes dels que tothom ha sentit a parlar però que només aquells qui els estudien saben realment què són. Especialment recomanable la primera part de conceptes bàsics, l'he trobat fantàstica. Després ve la part interessant, però també es complica, és clar. En uns moments en que patim diàriament una tempesta d'informació no contrastada i abunden les conspiranoies, penso que seria molt recomanable invertir un temps en llegir obres com aquesta, fàcils d'entendre, amb informació veraç i amb vocació només divulgativa. Un petit oasi científic en mig de la cridòria.

Impressió general: @@@ i mitja

diumenge, 1 de novembre de 2020

Olive Kitteridge

Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Butxaca 1984, 2017
Títol original, idioma, any: Olive Kitteridge, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductora: Esther Tallada
Número de pàgines: 377
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer de novel·la 2009, Llibreter 2010

En un petit poblet de Maine tothom es coneix, però cada família té els seus propis drames, alegries, secrets i històries per explicar. L'Olive Kitteridge és una mestra de matemàtiques jubilada que afronta l'última fase de la seva vida assistint als canvis que l'envolten, cabuda i tancada en ella mateixa malgrat que té una família que l'estima i uns veïns que la respecten i la temen a parts iguals. Aquest llibre, que porta el seu nom, és en realitat un recull de relats de vides viscudes, de situacions familiars de tota mena i de reflexions vitals. En tots ells l'Olive hi jugarà un paper. De vegades és la protagonista i la patirem. Malcarada, esquerpa i molt poc donada a demanar disculpes per les seves sortides de to injustes. D'altres actuarà d'acompanyant d'algun familiar o amistat. I encara, en altres casos serà una simple observadora o farà alguna aparició fugaç. En tot cas, la tindrem sempre present, sigui o no la protagonista, perquè la seva figura rotunda no deixa indiferent a ningú. A nosaltres tampoc.  

Després de My name is Lucy Barton vaig saber que tornaria a llegir Elizabeth Strout. Aquest 'Olive Kitteridge' és potser el seu títol més reconegut, així ho indiquen els premis que va guanyar i he de dir que no m'ha decebut gens. M'ha sorprès perquè no m'esperava una protagonista així, realment li arribes agafar molta mania per com es mostra, però no deixa de ser virtut de l'autora crear un personatge en aparença tan egocèntric, esquerp i desagraït. Els capítols del llibre són llargs i ens presenten diferents famílies, cadascuna amb la seva situació i peculiaritat. Sempre haurà passat alguna cosa que no sabem, però que mica en mica se'ns permetrà descobrir. L'Olive sempre hi jugarà un paper, petit o gran. Mai seran grans trames amb girs espectaculars de guió, però sí històries molt humanes, íntimes i que ens presenten maneres de viure molt ianquis, una mica diferent del que estem acostumats, però en definitiva, les preocupacions i problemes acaben sent els mateixos. Ben descrit, ben presentat, ben desenvolupat i empaquetat. Els petits enigmes de cada família ens mantenen enganxats a la lectura i ens atrapen, l'autora sap crear un bon clima per fomentar l'interès en cada cas. Els capítols també mostren certa evolució i continuïtat en el temps, de tant en tant reapareix algun personatge o trama de capítols anteriors, més enllà de l'amiga Olive i el seu entorn més proper, que són recurrents.

Aquest és un d'aquells llibres que anys enrere no m'hauria plantejat llegir i que ara gaudeixo. És una sort haver ampliat els horitzons lectors per descobrir bones autores com Elizabeth Strout que saben ambientar bé les seves obres i generar interès en allò que expliquen, encara que siguin històries petites, íntimes i personals. La gran humanitat dels personatges, amb ombres, amb llums, autèntics supervivents de les misèries i escassos motius per les alegries. Famílies desestructurades, grans amors i amors de conveniència. Tot plegat, molt ben escrit i descrit, a ritme pausat. La relació amor-odi que establirem amb l'Olive Kitteridge també és digna d'estudi. Em fa gràcia perquè, a diferència dels Nobel, els Pulitzer de novel·la que he llegit per ara m'han agradat força. Més enllà d'això, Strout em sembla una autora a tenir en compte i no descarto gens seguir explorant la seva obra. De fet, el seu últim llibre torna a estar protagonitzat per l'Olive, però com que potser és estirar una mica massa el fil, segurament em decantaré per algun altre llibre seu.

Impressió general: @@@@

dimecres, 28 d’octubre de 2020

La llibreria ambulant

Autor: Christopher Morley
Editorial, any: Viena Edicions, 2015 (3a edició)
Títol original, idioma, any: Parnassus on Wheels, anglès, 1917
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 154
Llegit en: Català

La Helen McGill potser és una dona de camp, però n'està fins al capdamunt de tenir cura de la casa i del seu germà Andrew, el gran autor de literatura rural. Amb l'excusa d'investigar pels seus llibres i de presentar-los per tot arreu, l'Andrew descuida les seves obligacions a la granja. Definitivament, pensa només en llibres, aquest home. De manera que, quan apareix per la finca un estrany homenet pel-roig a càrrec d'una llibreria ambulant arrossegada per una vella euga, l'Helen té clar que si l'Andrew se n'assabenta, la voldrà adquirir i encara li veurà menys el pèl. I és que en Roger Mifflin, el propietari del negoci, busca comprador per poder retirar-se a Brooklyn a escriure el llibre que fa anys que somia. Per evitar que l'Andrew vulgui la llibreria sobre rodes, a l'Helen se li acudeix l'única solució possible: comprar-la ella mateixa i viure una aventura, ser ella la que volti venent llibres. Així començaran una sèrie de peripècies plegats que els portarà a construir una gran amistat i una necessitat mútua. Vendre llibres no és tan fàcil com ho sembla quan ho fa en Roger, i menys si ho has de fer desplaçant-te en una tartana amunt i avall.

Aquest llibre és tot un clàssic que em van recomanar fa poc, i que no he trigat gaire a llegir. Planteja un escenari bucòlic amb una senyora McGill amb molt caràcter i molta determinació. D'alguna manera, es revela del paper que li ha estat assignat i pren les regnes, mai més ben dit! Per ser que el llibre té més de 100 anys, devia ser molt trencador quan es va publicar. La manera d'escriure de Morley és molt planera i no li manca humor, un humor blanc i més aviat trapella, d'aquests que t'arrenca un somriure per sota el nas de tant en tant. Sí que m'ha semblat que no tota la trama té la mateixa intensitat, té alguns alts i baixos, però es llegeix amb facilitat i descriu moments hilarants, d'altres d'heroics i també d'entranyables. L'obra desprèn amor pels llibres per totes bandes, també està farcit de referències literàries i de reflexions sobre els bons llibres i el plaer de la lectura. No debades al senyor Mifflin l'anomenen el professor, és un pou de ciència de saviesa lectora. Les seves digressions inevitablement fan les delícies d'aquells que som amants de la lectura.
 
Penso que si una paraula defineix aquest clàssic és entranyable. Aprenem aviat a estimar els protagonistes, ens enamorem de la passió pels llibres que senten i ens és fàcil veure'ns asseguts a la tartana arrossegada per la vella Peg. Ha envellit força bé, els temes que tracta no caduquen ni caducaran mai, per més que els escenaris canviïn. És una trama senzilla, agradable de llegir i que et deixa amb bon rotllo. Segurament no és massa versemblant, però ens és igual, perquè ho passem bé llegint, que és el que compta. Si repassem la llista de lectures d'aquest blog, és fàcil endevinar que no sóc gens de clàssics, em sol costar entrar en la manera d'escriure d'altres segles, però amb els llibres del Cercle de Viena ja he trobat algunes excepcions i no descarto gens llegir la segona part d'aquesta obra, que es diu 'La llibreria encantada'.

Impressió general: @@@

diumenge, 25 d’octubre de 2020

El Mur

Autor: John Lanchester
Editorial, any: Univers, 2020
Títol original, idioma, any: The Wall, francès, 2019
Gènere: Ciència ficció
Traductor: Joan Puntí Recasens
Número de pàgines: 284
Llegit en: Català

Quan s'arriba a certa edat, és obligatori passar un període al Mur. Dos anys de servei obligatori. Tant homes com dones, la defensa és cosa de tothom. A en Kavanagh li ha arribat el moment. És un lloc hostil, fred i amb condicions molt dures, però bé s'ha de defensar el país dels Altres. És el que té viure en un lloc pròsper i benestant, no es pot deixar que res interfereixi. El Mur és una infraestructura de 10000 quilòmetres i hi ha tota una organització molt ben estructurada de Defensors per vigilar-lo. Les ordres són clares, ningú que vingui per mar ha de poder travessar-lo, per tant, cal disparar abans de preguntar. Si algú travessa la muralla per allà on tu vigiles, ets tu qui te'n vas desterrat al mar. Tots els Defensors tenen molt clara aquesta premissa, així que tot i el fred, la monotonia, la por i el perill, passen els dies mirant el mar i seguint una rutina duríssima. Les dificultats sempre uneixen amb els companys de lluita, però en una situació tan extrema, unes condicions tan excepcionals, no saps mai qui pot ser un col·laborador dels Altres i girar-te l'esquena quan més el necessitis.

Inquietant distòpia que ens presenta John Lanchester. La informació de què disposem inicialment és molt minsa i ens la serveix en comptagotes. Des que va haver-hi el Canvi, les coses al món van canviar molt. Però què és el Canvi? On és aquest Mur? Què protegeix, i de qui? Tot això són incògnites que haurem d'anar destapant mica en mica. L'estil de l'autor és molt descriptiu, es recrea molt en l'estructura del Mur, la feina i formació dels Defensors i altres aspectes. Això fa que el ritme del llibre sigui una mica lent, però és inquietant i sap com captar la nostra atenció, tant perquè sembla que en qualsevol moment poden passar coses, com per l'interès que ens desperta tot plegat. Volem saber, necessitem saber. Però Lanchester es fa pregar, així que no hi ha més remei que seguir avançant fins el final. El llibre està dividit en tres parts que ens indiquen el moment que viuen els protagonistes. És evident que a un llibre així li calen girs i canvis d'escenari, però no he acabat de pair bé la deriva que va tenint la història. A la segona i tercera part segueix ben escrit, ben inquietant i  absorbent, però sembla que ja sigui un altre argument. Percepció personal, jo hauria preferit que les coses anessin cap una altra banda i que algunes incògnites es resolguessin. El desenllaç es podria explicar si hi ha prevista una continuació. Si no, potser queda una mica pobre per l'expectativa generada.
 
La impressió general del llibre és que a l'inici vols més, et calen explicacions, i quan descobreixes dades que se t'havien amagat fins llavors encara t'enganxes més, però a les fases finals naufraga una mica. Mirant de ser objectiu, és un bon llibre amb un escenari post-apocalíptic, inquietant, absorbent i al que se li poden fer diverses lectures, deixa més a la imaginació del que explica, cosa que probablement va amb el gènere, però jo hagués agraït algun aclariment més. Tot i que la comparació amb '1984' de la contraportada és exagerada, és un llibre al que no li cal comparació, té una veu pròpia i ens pot esgarrifar pels seus propis plantejaments. Apunta alt, encara que personalment penso que acaba una mica desinflat. Tot i així, m'ha agradat força, ha aconseguit mantenir-me ben enganxat. És un autor a tenir en compte, i un nou segell editorial al qual també cal tenir l'ull posat a sobre, perquè està publicant molt i força bé, pel que sembla.

Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 22 d’octubre de 2020

Dona i poder

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català

L'escriptora Jenn Díaz, autora del Premi Mercè Rodoreda 2016 amb 'Vida Familiar', entre d'altres, va entrar en política a les eleccions del 2017. Des de llavors, és diputada al Parlament de Catalunya i ha destacat en els àmbits de cultura i igualtat. La seva militància feminista la porta ara a escriure un assaig sobre la relació de les dones amb el poder, centrat sobretot en el món de la política, però també aplicable en altres sectors com els consells d'administració i altres posicions en les que es remenen les cireres. Amb el seu anàlisi, descobrirem que no n'hi ha prou amb les lleis que asseguren la presència de les dones a les institucions, sinó que cal que hi desembarquin massivament i que no se les consideri intruses per poder participar de manera real en la presa de decisions. L'autora posa de manifest les dificultats de les dones que es dediquen a la política, perquè, si bé ningú els ho impedeix, no s'ha previst qui les substituirà en totes les seves tasques fora de l'àmbit professional. El lideratge femení, la comunicació feminista i l'agenda política feminista són altres temes de reflexió que podrem trobar en aquest assaig curtet i amb epíleg de la politòloga Tània Verge.

D'un temps ençà m'interessa força tot allò que està relacionat amb la lluita feminista, els últims anys he llegit força assajos que aborden aquesta temàtica des de diverses perspectives, però encara no havia llegit cap aproximació a l'àmbit de la política i el poder, des d'una posició d'experiència personal i compartida. El que he trobat en aquest 'Dona i poder' és força revelador, en molts aspectes. Si bé no és cap sorpresa que la dona sempre s'intenta relegar a un segon pla, les regles del poder són heteropatriarcals i els qui l'ostenten malden perquè segueixi sent així. Encara ara, que molts veiem normal la presència de dones en llocs de representació, la discriminació en posicions de rellevància i de presa de decisions és molt palpable. També la manera de fer, entendre i comunicar la política ve marcada pels homes i caldrà molta més presència femenina per poder canviar les dinàmiques. Cal dir que l'autora fa referència tant a la política institucional com a les cúpules dels partits polítics, que per més que implementin plans d'igualtat encara estan lluny d'una igualtat efectiva i real. Es tracta d'un text seriós, reflexiu i molt meditat, escrit des del ple coneixement de causa, i que aporta idees per feminitzar la manera de fer política. Un text que, des de la meva perspectiva de privilegi com a home, blanc, heterosexual i de mitjana edat, requeriria d'una segona lectura sencera per poder amar-me de tot el que explica.

No cal dir que m'ha semblat una aproximació molt interessant, ja que jo mateix sóc militant polític i certes relacions amb les altes esferes de poder ningú te les sol explicar. Amb aquesta ressenya no li faré justícia al llibre perquè em manca formació en diversos aspectes, segurament no he destacat aquí reflexions importants que ajudarien a entendre les relacions de poder, com per exemple que les dificultats de les dones per accedir a la política són també una qüestió de classe, però el llibre és a l'abast de tothom per poder-ne fer una lectura ben exhaustiva i prendre consciència de les desigualtats existents en l'àmbit de la política institucional i de partit. He de dir que l'autora és dura en la seva valoració de la situació, especialment pel que fa a organitzacions polítiques, i això no és fàcil de pair, però no tinc dubtes que parla des de l'experiència. No és un llibre fàcil ni banal, probablement calen coneixements específics per entendre'l del tot, o simplement ser dona i voler dedicar-se a la política. Diria que una mica per sobre del meu nivell de comprensió sobre temàtica feminista, però precisament per això he pogut aprendre coses i interioritzar algunes reflexions. Ara falta ser-ne conscient quan calgui actuar en conseqüència.

Impressió general: @@@