dijous, 22 d’octubre de 2020

Dona i poder

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català

L'escriptora Jenn Díaz, autora del Premi Mercè Rodoreda 2016 amb 'Vida Familiar', entre d'altres, va entrar en política a les eleccions del 2017. Des de llavors, és diputada al Parlament de Catalunya i ha destacat en els àmbits de cultura i igualtat. La seva militància feminista la porta ara a escriure un assaig sobre la relació de les dones amb el poder, centrat sobretot en el món de la política, però també aplicable en altres sectors com els consells d'administració i altres posicions en les que es remenen les cireres. Amb el seu anàlisi, descobrirem que no n'hi ha prou amb les lleis que asseguren la presència de les dones a les institucions, sinó que cal que hi desembarquin massivament i que no se les consideri intruses per poder participar de manera real en la presa de decisions. L'autora posa de manifest les dificultats de les dones que es dediquen a la política, perquè, si bé ningú els ho impedeix, no s'ha previst qui les substituirà en totes les seves tasques fora de l'àmbit professional. El lideratge femení, la comunicació feminista i l'agenda política feminista són altres temes de reflexió que podrem trobar en aquest assaig curtet i amb epíleg de la politòloga Tània Verge.

D'un temps ençà m'interessa força tot allò que està relacionat amb la lluita feminista, els últims anys he llegit força assajos que aborden aquesta temàtica des de diverses perspectives, però encara no havia llegit cap aproximació a l'àmbit de la política i el poder, des d'una posició d'experiència personal i compartida. El que he trobat en aquest 'Dona i poder' és força revelador, en molts aspectes. Si bé no és cap sorpresa que la dona sempre s'intenta relegar a un segon pla, les regles del poder són heteropatriarcals i els qui l'ostenten malden perquè segueixi sent així. Encara ara, que molts veiem normal la presència de dones en llocs de representació, la discriminació en posicions de rellevància i de presa de decisions és molt palpable. També la manera de fer, entendre i comunicar la política ve marcada pels homes i caldrà molta més presència femenina per poder canviar les dinàmiques. Cal dir que l'autora fa referència tant a la política institucional com a les cúpules dels partits polítics, que per més que implementin plans d'igualtat encara estan lluny d'una igualtat efectiva i real. Es tracta d'un text seriós, reflexiu i molt meditat, escrit des del ple coneixement de causa, i que aporta idees per feminitzar la manera de fer política. Un text que, des de la meva perspectiva de privilegi com a home, blanc, heterosexual i de mitjana edat, requeriria d'una segona lectura sencera per poder amar-me de tot el que explica.

No cal dir que m'ha semblat una aproximació molt interessant, ja que jo mateix sóc militant polític i certes relacions amb les altes esferes de poder ningú te les sol explicar. Amb aquesta ressenya no li faré justícia al llibre perquè em manca formació en diversos aspectes, segurament no he destacat aquí reflexions importants que ajudarien a entendre les relacions de poder, com per exemple que les dificultats de les dones per accedir a la política són també una qüestió de classe, però el llibre és a l'abast de tothom per poder-ne fer una lectura ben exhaustiva i prendre consciència de les desigualtats existents en l'àmbit de la política institucional i de partit. He de dir que l'autora és dura en la seva valoració de la situació, especialment pel que fa a organitzacions polítiques, i això no és fàcil de pair, però no tinc dubtes que parla des de l'experiència. No és un llibre fàcil ni banal, probablement calen coneixements específics per entendre'l del tot, o simplement ser dona i voler dedicar-se a la política. Diria que una mica per sobre del meu nivell de comprensió sobre temàtica feminista, però precisament per això he pogut aprendre coses i interioritzar algunes reflexions. Ara falta ser-ne conscient quan calgui actuar en conseqüència.

Impressió general: @@@

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Les inseparables

Autora: Simone de Beauvoir
Editorial, any: Angle Editorial, 2020
Títol original, idioma, any: Les inséparables, francès, 2020 (escrita el 1954)
Gènere: Narrativa
Traductora: Margarida Castells
Número de pàgines: 143
Llegit en: Català

La Sylvie és sempre la primera de la classe a la seva escola, el col·legi Adélaïde. Però aquest inici de curs li portarà una sorpresa. Una nova alumna que l'enlluernarà de seguida. Tenen 9 anys i estem a finals de la dècada dels '10 del segle XX. L'Andrée és una noia alegre, molt intel·ligent i amb unes idees força avançades per ser que prové d'una família catòlica, molt conservadora i amb idees retrògrades. L'amistat que es construiran totes dues les farà inseparables fins el punt de l'obsessió, especialment per part de la Sylvie, que mai havia conegut ningú com l'Andrée. Tant és així, que la família de la seva amiga començarà a veure-la amb mals ulls. Per això, i perquè la Primera Guerra Mundial arruïnarà la família de la Sylvie, que haurà de rebaixar el seu nivell social. Quan Sylvie s'adona que la devoció que professa per Andrée no és del tot corresposta, posa una mica de distància entre les dues, però al llarg dels anys i de moltes converses i reflexions compartides, l'amistat perdurarà i sempre seran un puntal l'una per l'altra.

La Sylvie d'aquesta història no és altra que la mateixa Simone de Beauvoir, que explica en aquesta biografia novel·lada la seva relació amb Zaza Lacoin, l'Andrée en el llibre. La seva amistat va perdurar dels 9 als 21 anys i va marcar profundament la vida de l'autora. Com s'explica a l'epíleg, escrit per Sylvie Le Bon de Beauvoir, filla de l'escriptora, de Beauvoir va introduir la seva amiga Zaza en altres llibres, però no és fins aquesta obra pòstuma, publicada aquest any 2020, on explica aquesta història íntima amb molts detalls, tot i que amb noms i llocs canviats. Es diu que era massa íntima per ser publicada en vida de l'autora. 'Les inseparables' té dues parts. En la primera les noies són encara joves, tot i que Andrée comença a interessar-se pels nois i Sylvie professa tal admiració i està tan absorta amb Andrée que es deixa entreveure que el que sent per ella va més enllà de l'amistat. Actualment ningú s'hauria de sorprendre per aquest fet, però tenint en compte el marc històric en el que s'ambienta l'obra i la dècada en que es va escriure el manuscrit, és d'una gran valentia posar-ho sobre paper. Aquesta primera part, amb la relació que s'estableix entre les dues noies, és força absorbent i atractiva. A la segona la Sylvie pren distància i la trama deriva una mica, es torna una mica menys interessant, pel meu gust. Però tot el llibre situa elements per la reflexió, com els privilegis de classe, la religió, les cotilles socials de les dones o el trencament emocional, entre d'altres. I val a dir que l'autora ho exposa tot amb gran destresa.

Simone de Beauvoir és un d'aquells noms que et ressonen sempre al cap i penses que algun dia l'hauries de llegir. Així que, quan l'oportunitat m'ha passat per davant, no m'ho he pensat dos cops. L'autora ha esdevingut tota una icona del feminisme, i encara que aquest llibre és més íntim i autobiogràfic, també demostra un pensament crític respecte al paper de la dona a la societat. Aquesta edició d'Angle Editorial inclou un annex amb fotografies i cartes creuades entre Beauvoir i Lacoin, per cert. Estic content d'haver llegit Simone de Beauvoir per fi. No tinc tirada a llibres autobiogràfics, però com que desconeixia la seva història completament, per mi ha estat com llegir ficció. M'ha agradat com està escrit, he gaudit especialment de la primera part, ha aconseguit interessar-me. Després l'atenció baixa una mica, per això penso que em caldrà tornar a llegir l'autora, per acabar de decidir si connecto amb ella o no. De moment, tinc la voluntat de fer-ho, que ja és bon senyal. 

Impressió general: @@@

dissabte, 17 d’octubre de 2020

La foscor que coneixes

Autora: Amy Engel
Editorial, any: La Campana, 2020
Títol original, idioma, any: The Familiar Dark, anglès, 2020
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català

El petit llogarret de Barren Springs no arriba pràcticament a poble. Tothom es coneix i no hi ha massa coses a fer. Per això, quan succeeix un fet esfereïdor, l'Eve Taggert té clar que no ha estat obra de cap desconegut: l'autor ha d'haver estat un dels seus conveïns. La Junie, filla de 12 anys de l'Eve, ha aparegut morta al costat de la seva amiga inseparable Izzy, algú va acabar amb les seves vides amb una arma blanca, en mig d'una tempesta desacostumada pel mes d'abril. L'Eve és pobra, però llesta i tenaç. Treballa en una cafeteria per poder mantenir la filla, ella és l'únic motiu de la seva existència. Ara que ja no hi és, el seu món s'esfondra. La seva poca confiança en la policia, tot i que el seu germà Cal, amb qui estan molt units, pertany al cos, fa que es posi a investigar pel seu compte, sense saber per on començar, però estirant un fil que cada cop es va fent més llarg i que la porta a descobrir secrets que no s'esperava de la gent del poble. Ningú és el que sembla, tothom, qui més, qui menys, té algun cadàver a l'armari. Està decidida a no deixar que l'assassí de la Junie quedi impune, però també descobrirà que en un racó de món infecte com el que l'ha vist créixer hi ha coses que seria millor no saber.
 
L'Eve serà l'encarregada de desgranar aquest thriller en primera persona, de manera que coneixerem la seva duresa, la seva fredor davant de la misèria que l'envolta, però també la profunditat del seu dolor. Producte d'una família desestructurada ja fa diverses generacions, acostumada a la violència, al maltractament, a l'abús, intenta escapar del món que l'ha criada per donar una oportunitat a la seva filla, però ni així pot protegir-la. La pèrdua li revifa els instints més foscos i la portarà als racons més sòrdids del poble. Ambientada a 'l'Amèrica profunda', en aquesta obra ens trobarem un bon grapat de tòpics, tots aquells que trobem a llibres i pel·lícules similars. L'acció és lenta i la importància de la narració recau sobre la vida viscuda per l'Eve, més que en la seva investigació. Tots els esdeveniments que va descobrint li van fent aflorar una ràbia que havia enterrat amb el naixement de la Junie. Els girs argumentals són constants, perquè ningú no és el que sembla i tothom amaga coses. És lògic i habitual en aquesta mena d'obres, però en aquest cas la insistència en algunes descripcions fa sospitar que allò s'ha de torçar, i no ens equivoquem. No vull donar massa pistes al respecte, però és una mica previsible, potser no el desenllaç final, però sí per on van els trets.

Malgrat que no es pugui dir que sigui un argument ni un format gaire innovadors, 'La foscor que coneixes' és d'aquesta mena de llibre que enganxa: està fet per a això. Tampoc excel·leix en els recursos narratius de l'autora, però és intrigant, és fosc i planteja dilemes morals, ens presenta el dolor d'una mare i no se n'està de fugir dels estereotips: una mare no té per què mostrar-se només afligida, també pot estar enrabiada, i tant que sí. La Eve ho està i molt. Durant tot el llibre hi trobarem missatges feministes ben inserits i fins i tot ironia i humor negre, detalls que li fan sumar alguns punts. I és fàcil de llegir, és clar, et manté ben atent. No té gaire acció i és estranyament reflexiu pel que és el gènere, però tot i així atrapa. Fa la funció que se li demana, un entreteniment i una evasió de la pròpia existència, et transporta a un entorn i unes circumstàncies en les que no t'agradaria trobar-te. Una distracció, sense més.
 
Impressió general: @@@

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Quan la música ho és tot

Autors: Haruki Murakami i Seiji Ozawa
Editorial, any: Empúries, 2020
Títol original, idioma, any: Ozawa Seiji-san to ongaku ni tsuite hamashi o suru , japonès, 2011
Gènere: No-ficció
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Haruki Murakami, escriptor japonès de llarga trajectòria i prestigi internacional. Seiji Ozawa, director d'orquestra japonès reconegut mundialment per les seves interpretacions. Tots dos artistes, dedicats al món de la cultura, però no havien tingut oportunitat de conèixer-se, tot i que Murakami és un gran aficionat a la música clàssica i seguidor d'Ozawa. A través de la filla del director, que coneix a la dona de l'escriptor, es posen en contacte i gaudeixen de la bona conversa sobre música. Així, i a instàncies de la Seira, filla d'Ozawa, es proposen enregistrar les seves trobades i converses per fer-ne un llibre. De resultes, aquest 'Quan la música ho és tot' que arriba ara a casa nostra després de 9 anys de la seva publicació. Murakami demostra no ser un simple aficionat, és un gran coneixedor de la música en les seves múltiples vessants, però li manca formació tècnica que el mestre Ozawa, ben sorprès pels coneixements de l'escriptor, pot complementar i explicar. Parlaran d'obres concretes, de companys de professió d'Ozawa, d'anècdotes de la seva carrera i de la seva vocació de formar nous talents, entre d'altres temes.

Sigui dit d'inici: no sóc consumidor de música clàssica i els meus coneixements són escassos. Tampoc no tinc tendència a llegir llibres de no ficció, ni de converses o entrevistes. De manera que aquest llibre tenia molt poques possibilitats amb mi. Que l'hagi llegit respon només a un petit detall, a una paraula escrita a la coberta: Murakami. Doncs sí, segueixo completant la meva biblioteca de l'autor japonès i li he llegit tota l'obra traduïda (que sàpiga). Si no fos així, aquest llibre difícilment hauria acabat a casa. No obstant, una conversa sobre música podia tenir els seus al·licients, qualsevol tema pot ser interessant si es tracta amb passió. Bé, no ha estat el cas, com a mínim de la primera meitat del llibre, en la que els dos autors es dediquen a comentar peces musicals concretes i les diferències que hi ha entre diferents interpretes, directors i solistes. La meitat del llibre és apta només per a experts. Després se suavitza una mica i ofereix allò que esperava, conversen sobre diferents sales de concerts, compositors, òpera, orquestres diferents i paren especial atenció a la formació. Trobem reflexions interessants, una mica de biografia i obra del director i la lectura es torna més distesa, però no aconsegueix redreçar el torrent de concrecions que trobem a la primera meitat. Pel que fa a la conversa, gaire debat no hi trobarem, és una diàleg de donar-se la raó mútuament.
 
He llegit altres obres similars de l'autor que a priori em despertaven escàs interès, com 'Underground', sobre l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio, o 'De què parlo quan parlo de córrer', sobre l'afició de Murakami a fer maratons i com això influeix en la seva obra. En els dos casos, i en algun altre, n'he gaudit. M'ha agradat com el japonès abordava els temes i els descrivia. Això esperava també d'aquesta conversa sobre música, que encara que fos clàssica, m'encuriosia una mica. Però no ha estat així, aquesta primera part, per un autèntic novell en la matèria, et mata. Després ja no he pogut connectar emocionalment amb el llibre, tot i que va a millor. Se salven els interludis, petites converses paral·leles entre les entrevistes, i alguns temes concrets com l'òpera, les orquestres de temporada o els cursos de tecnificació per a joves músics. Si hi ha algun fan de Murakami a la sala que, a més, sigui entès en clàssica, probablement pot gaudir molt d'aquest llibre. Si no és fan de l'autor però sí que coneix Ozawa i la seva obra, o li agrada la música clàssica en general, potser també, perquè no és un Murakami típic. Però em sembla difícil que pugui convèncer a algú que, com jo, no en té ni idea d'aquest gènere musical.
 
Impressió general: @@  

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Dolça introducció al caos

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 248
Llegit en: Català

Les relacions de parella passen per diferents fases. Després de dos anys de relació i gairebé un de convivència, la Marta, fotògrafa i molt independent, i en Dani, guionista de televisió, encara mantenen la passió i la dolçor dels primers temps. Però un accident en absolut buscat farà trontollar aquesta serenitat i l'equilibri. "Estic embarassada. No ho vull tirar endavant". La Marta està convençuda que no és el moment, que és massa precipitat i que la relació no està prou consolidada. Com que decideix ella sobre el seu cos, pensa interrompre l'embaràs. A en Dani, qui fins ara tampoc havia mostrat un especial interès en ser pare, aquesta decisió unilateral li encendrà totes les alarmes. No és un bon moment? Quan ho és? No estan preparats? No tenen edat ja per ser pares i fer créixer la família? Les seves situació personals, familiars, laborals, com poden influir en la presa d'aquesta decisió tan important? Comença així una espiral emocional que ens portarà als confins més profunds dels seus éssers. Coneixerem tot allò que s'hi amaga i que explica per què no estan d'acord en un moment cabdal de les seves vides i que amenaça en ser un punt d'inflexió, per a bé o per a mal.

L'esperat retorn de la Marta Orriols deixa sensacions una mica agredolces. No dubto que tindrà grans elogis de crítica i de públic, per això intentaré destacar de la manera més objectiva possible els punts que no m'han agradat tant, encara que és difícil ser objectiu en aquest cas. El plantejament del llibre és posar-nos en situació, com explicava a la sinopsi, i després entrar a la ment d'en Dani, primer, i a la de la Marta després. L'exploració dels sentiments de cadascun és molt correcte, el punt més fort de l'obra. Però el pes del Dani és molt més gran que el de la Marta, se li dediquen moltes més pàgines i matisos a ell. D'alguna manera, sembla que els dos protagonistes tenen els rols canviats, no són una dona amb l'instint maternal a flor de pell i un home amb por al compromís, passa més o menys a la inversa, però això no treu que tot plegat sembli una mica tòpic. Ara bé, no hi ha gaires maneres diferents de sentir-se davant de la possibilitat de tenir un fill, suposo. Aquesta exploració dels sentiments és on l'autora excel·leix, té en compte moltes vessants i aprofundeix en la creació i història dels personatges (més extensa en el cas del Dani), però potser dóna massa voltes i el llenguatge és massa florit i rebuscat, molt poètic i metafòric, i això, penso, ens allunya d'uns personatges que podríem entendre, estimar i sentir-nos-hi perfectament identificats per la seva profunda humanitat. 

Després de cridar molt la meva atenció amb 'Anatomia de les distàncies curtes' i meravellar-me amb 'Aprendre a parlar amb les plantes', el llistó per aquesta tercera entrega estava molt alt i l'expectativa generada juga molt a la contra de 'Dolça introducció al caos'. Vol dir això que m'ha decebut, que no m'ha agradat? Doncs tampoc és això, és un bon llibre, és un tema proper i que ens fa pensar, que molta gent en la franja d'edat dels protagonistes haurà d'afrontar algun dia i no el viuran de manera massa diferent. No sabria dir què esperava, però les ganes de tornar a llegir Marta Orriols eren tan altes que el llibre m'ha suposat una frenada. Segueixo convençut que és una de les bones autores que tenim a casa actualment, per sobre d'altres a qui s'està posant molt el focus. Les properes entregues, que no dubtaré en llegir, ens diran si la culpa de la davallada és de l'autora, que va tenir un moment àlgid amb el llibre de les Plantes, o meva i d'altres lectors, que ens hem generat unes expectatives impossibles d'acomplir i ara som injustos amb un bon llibre. De moment, manté el crèdit. Que Edicions del Periscopi segueixi apostant per ella ja marca la pauta, sempre cal confiar en el seu criteri.

Impressió general: @@@

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Tothom et recordarà

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Crims.cat, 2019
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 332
Llegit en: Català
Premis: Premi de narrativa ciutat de Vila-Real 2018 

En una Barcelona convulsa que viu entre l'atemptat gihadista de les Rambles, el Primer d'Octubre i les eleccions autonòmiques posteriors, apareix el cos sense vida de l'inspector Santiago Ortuño, de la Policia Nacional. La mort de l'agent, que no comptava amb gaires simpaties dins el cos, és objecte d'una investigació policial a partir d'un testimoni ocular. Estirant el fil enrere, descobrirem que Ortuño estava relacionat amb una cantant d'origen sud-americà, la Leire Alfaro, que va demanar-li papers pel seu xicot Abduh Fayad. L'Abduh treballa a la botiga dels germans Xaddad, Reparacions de la Llar, un antre que la mateixa policia sospita que és una tapadora, allí s'hi cou un brou de cultiu que podria ser l'origen de nous atemptats. En aquesta novel·la amb diversos fronts oberts, descobrirem com funciona una cèl·lula gihadista per dins i com es desenvolupa el treball policial per detectar-la i desarticular-la. A més, també haurem de descobrir qui és l'assassí de l'inspector, d'entre tota la gent que li tenia ganes.

Tenia aquest llibre pendent d'Andreu Martín, a qui coneixem com 'el mestre', perquè és un dels millors autors de novel·la policíaca del país. La seva capacitat per bastir històries fosques, complexes i aprofundir en la investigació policial és molt notòria. En aquest cas, s'introdueix en el món del gihadisme i dels musulmans que viuen a Barcelona. Ho fa amb capítols llargs i amb un ventall de personatges que van trenant la seva pròpia història per completar la imatge global; tots ells hi jugaran algun paper. A més, tindrem dos tipus de narració: una que descriu els fets tal com van anar passant, i uns documents, a font de lletra canviada, on tindrem accés a informes policials, interrogatoris i atestats. El personatge d'Ortuño té un paper protagonista a la trama, se'ns presenta com un poble diable amb ganes de destacar, però amb escasses capacitats. Un depredador sexual entrat en anys que l'autor aconsegueix fer-nos desagradable, des de bon inici sabrem que acaba mort i no ens sabrà greu. En canvi, la Leire, un altre dels personatges destacats, és una dona forta, decidida i capaç de tot allò que es proposa. Cal destacar que els llibres recents de l'autor no compten amb un investigador fix, no té una saga amb el típic heroi policial recurrent, cosa estranya en els temps que corren. Això li aporta llibertat a l'hora d'escriure.

Si he de triar, aquest no seria el llibre d'Andreu Martín que més m'ha agradat, el superen 'La violència justa' o 'L'harem del Tibidabo', per exemple. Això no vol dir que no hagi passat una bona estona llegint-lo, la manera que té l'autor de narrar atrapa sense remei. Resulta una mica embolicat a estones, perquè anirem saltant en el temps d'uns fets a uns altres, i això que la trama s'emmarca en una època molt coneguda i acotada de la nostra història recent. Però en conjunt es llegeix bé i molt ràpidament, genera interès per la temàtica que aborda, tot i que l'argument està una mica encotillat per la realitat d'aquelles dates i no pot fer excessos. Els personatges, els cossos policials, els antagonistes, són prou creïbles i les seves accions i bagatges versemblants. En definitiva, com és costum, l'autor no es limita a una trama policíaca: hi afegeix literatura. Potser algunes reaccions dels gihadistes són massa impostades, si el llibre grinyola en alguna banda, és aquí. També en el fet que dóna moltes explicacions en el text mateix sobre terminologia i costums musulmans, serveixen per ambientar-nos, però resten fluïdesa a la narració. Potser hagués estat millor posar notes a peu de pàgina. Tot i aquests peròs, Andreu Martín és molt Andreu Martín, els seus llibres honoren el gènere negre. No cal dir que estaré a l'aguait de les novetats que ens proposi, que segueixi ampliant la seva extensíssima bibliografia! 

Impressió general: @@@

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Dins del cor de Chopin

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Empúries, 2020
Gènere: Relats
Número de pàgines: 139
Llegit en: Català

Polònia, a banda de ser un popular programa de televisió, és també un país que se les ha vist magres durant tot el segle XX. Estar situat entre dues potències com Alemanya i la Unió Soviètica no li augura res de bo. Però també és un país ric en tradicions, en costums i en anècdotes. En aquest recull de relats curts, Polònia és la protagonista absoluta. A retalls, coneixerem un país militaritzat, fosc, esquerp i que no dóna cap seguretat als seus habitants. Els personatges dels contes, bona gent majoritàriament de classes baixes, viuran en carn pròpia les misèries o ens explicaran tradicions instaurades en l'imaginari polonès. Seran peces per construir un trencaclosques, un conjunt que ens proporcionarà una imatge completa i àmplia del país. És poc comú que sigui una autora catalana qui aborda la dissecció quirúrgica d'un dels gegants desconeguts del cor d'Europa, però la traça que té Mònica Batet per trenar paraules i descriure situacions ens permet, novament, transportar-nos a una terra llunyana, aquest cop amb nom propi, i fer-nos-la nostra.

Aquest és el tercer llibre que llegeixo de la Mònica Batet després de 'Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres' i 'Nou illes al nord'. Puc dir que aquells qui me la recomanaven de manera entusiasta no s'equivocaven. L'autora fa servir una escriptura deliciosa, que t'abraça. En aquest cas, el format no és novel·la, però podria ser-ho, una novel·la coral on cada capítol està protagonitzat per personatges diferents, però que tots expliquen una única història: Polònia. Efectivament, són relats curts que descriuen alguna situació personal per posar sobre la taula algun moment de la història polonesa, una costum, algun esdeveniment conegut del país. Mica en mica, ens anem fent una imatge global d'aquesta terra de llengua endimoniada. Desconec el grau de coneixement que té l'autora del País que descriu, però amb la seva manera d'explicar les coses, la senzillesa, la riquesa de detalls, ens presenta una Polònia perfectament versemblant. Si li he de criticar alguna cosa, diré que potser en alguns casos tira de tòpics i sembla que no se'n vulgui deixar cap de pendent, potser n'hi ha algun afegit amb calçador, però en tot cas no distorsiona la lectura i passa escasses vegades.
 
Tres lectures, tres encerts. Sense fer tan soroll com altres autores, probablement per no tenir el mateix suport mediàtic, Mònica Batet se'm presenta com a una de les millors escriptores en llengua catalana que tenim actualment. Naturalment, es tracta d'una qüestió de gustos, a mi m'agrada molt com escriu, m'arriba, m'atrapa i m'intriga amb les seves històries. Aquest 'Dins del cor de Chopin' no ha estat menys, fa de molt bon llegir i t'acabes de seguida les seves 139 pàgines. Per triar-ne un parell, perquè tots els escrits tenen un nivell similar, em quedaria amb 'Anthropology Review' i 'No hi era ni en sé res', que són dels més llargs. En destaco l'escriptura per sobre dels arguments, però també és cert que hi ha anècdotes molt curioses sobre Polònia que també és interessant conèixer. Una altra autora per afegir a la llista de 'atenció, que treu un nou llibre' i per recuperar-ne algun títol anterior. 

Impressió general: @@@ i mitja

dimecres, 30 de setembre de 2020

Les mares no

Autora: Katixa Agirre
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Amek ez dute, euskera, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

Un llibre que aborda els problemes de la maternitat partint del cas d'una mare recent que ofega els seus dos fills petits a la banyera? La nostra protagonista, una escriptora que va gaudir de cert èxit amb el seu primer llibre, acaba de tenir el seu primer fill i això ocupa gairebé tot el seu temps. No es pot dir que tingui un instint maternal gaire esmolat i, de fet, tampoc es pot dir que el pare de la criatura sigui l'home de la seva vida. Quan s'assabenta del cas de la infanticida, descobreix que és una coneguda seva d'un passat remot i decideix que escriurà un llibre sobre ella i el que ha fet als nadons. Això la porta a una investigació sobre l'evolució de la noia que li permetrà conèixer el cas des de diverses perspectives, però alhora li farà descobrir com de difícil és compaginar la maternitat amb la feina, amb el procés d'escriptura, amb les relacions socials i amb la resta d'aspectes de la vida. Un llibre ple de reflexions i que trenca tabús sense pèls a la llengua.

'Les mares no' compta amb dues parts diferenciades. En la primera coneixerem el cas criminal i la vida de la protagonista i la seva investigació. En la segona assistirem al judici de l'Alice, la mare que ha comés l'infanticidi. La trama, que resulta força interessant, es veu intercalada per un conjunt de reflexions sobre temàtiques relacionades amb la maternitat que són tema de conversa habitual, i de controvèrsia també, sobre el paper de la mare com a criadora i cuidadora, sobre el misticisme que s'ha generat al voltant de la maternitat. L'autora no se n'està de plantejar qualsevol tema de manera crua i sense maquillatge, probablement posa sobre la taula pensaments que moltes, o la majoria de mares tenen, però que no s'atreveixen a verbalitzar perquè se les pot titllar de 'males mares'. Aquest mateix neguit, per exemple, és producte d'anàlisi del llibre, entre molts d'altres. Algunes reflexions estan molt ben encabides seguint la trama, d'altres s'expliquen de manera inconnexa gairebé a mode d'assaig. Aquestes dues vessants per separat, la literària i la reflexiva, poden resultar interessants per elles mateixes, però personalment no m'han acabat de funcionar en un mateix volum.
 
Darrerament llegeixo sobre qualsevol tema i no em tanco a explorar gèneres o temàtiques que estiguin allunyades de les meves preferències; sempre es descobreixen coses interessants. Però la maternitat realment no seria el meu tema preferit. Pel plantejament del llibre vaig pensar que em podia servir per entendre una mica què passa pel cap de les mares i quines relacions estableixen amb els seus fills. Queda clar que fuig de perspectives ensucrades, però en cap moment nega aquest amor incondicional que es pressuposa. Posa en qüestió, això sí, la manera de sentir-se, el paper de l'home en tot plegat o les convencions socials respecte a les mares. En aquest sentit, em quedo un grapat de reflexions interessants, però penso que és un llibre que pot agradar, i fins i tot fascinar, a qui s'hi pugui sentir més identificada. Content d'haver-lo llegit, però inevitablement no m'ha arrencat unes sensacions tan vives com podria ser. Recomanat sobretot a mares que algun cop han fantasiejat amb llençar els seus fills per la finestra (però que, evidentment, no ho faran mai!).

Impressió general: @@

divendres, 25 de setembre de 2020

No diguis res

Autor: Patrick Radden Keefe
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Say Nothing, anglès, 2019
Gènere: No-ficció
Traductor: Ricard Gil
Número de pàgines: 460+114 de referències
Llegit en: Català
Premis: Premi Orwell de no ficció 2019

Els conflictes entre catòlics i protestants al Regne Unit fa molts segles que duren. Després de la independència d'Irlanda el 1922, una petita part del país, de majoria protestant, va decidir romandre al Regne Unit, però els catòlics que hi vivien no estaven disposats a quedar-se de braços plegats. El segle XX va ser un període sagnant a Irlanda del Nord, la irrupció de l'IRA, l'exercit republicà d'Irlanda, va portar nombrosos enfrontaments amb la policia, l'exèrcit i els lleials a la corona anglesa, amb un balanç de víctimes esfereïdor. En aquest escenari es desenvolupa aquest 'No diguis res'. A principis dels anys 70, a Belfast, una colla d'encaputxats treuen la Jean McConville de casa seva i se l'emporten. És mare de 10 fills petits i només té 38 anys. Ningú sap qui són els segrestadors i on l'han portat, però la Jean no torna. Amb aquest cas sempre planant en el text, un de tants que es van esdevenir en aquella època, coneixerem alguns dels membres més rellevants de l'IRA, les escissions de diferents faccions, la lluita armada, la presó, les vagues de fam i l'inici del procés de pau. De finals dels 60 fins l'actualitat. Tot i que el conflicte sembla estar en fase de letargia, no ha acabat mai del tot i Irlanda encara no s'ha unificat. I l'IRA no ha marxat mai.

El conflicte nord-irlandès sempre m'ha generat curiositat però no li havia prestat massa atenció. Les bones crítiques que ha rebut aquest llibre m'han fet decidir a llegir-lo, tot i que no solc consumir no-ficció. El subtítol de l'obra, 'Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord', defineix perfectament allò que hi podem trobar. Fets i personatges reals, atemptats, trames d'espionatge, grups paramilitars, revenges, molta violència i pocs remordiments. Tot plegat, perfectament documentat i molt ben narrat, de manera que es converteix en una lectura absorbent. Mentre el llegeixes penses 'això no pot ser veritat, ha de ser una llicència de l'autor', però no, és una història ben real, i per més crus que siguin els fets que s'hi relaten, són un retrat fidel d'una època i d'una manera de viure el conflicte. La narració es desenvolupa de manera més o menys cronològica, amb lògics salts en el temps per tornar a esdeveniments que se solapen en el temps. Està dividit en tres parts, una primera en la que situa escenaris i personatge, la segona on explica alguns episodis especialment sagnants, i una part final més encarada al gir polític de l'IRA cap el Sinn Féin i el procés de pau. El llibre inclou fotografies reals on podrem veure els protagonistes d'aquesta història.

Per poc que us interessi la història recent d'Irlanda del Nord, com es va desenvolupar la lluita per escapar-se del jou del Regne Unit i annexionar-se a la República d'Irlanda, aquest llibre té molts números d'atrapar-vos. És llarg, però no es fa pesat en absolut, tot i que s'hi relaten infinitat de fets i detalls sobre el conflicte. Potser caldria fer-ne una lectura reposada per anar paint i assumint allò que llegim, que no pot deixar indiferent per la cruesa d'aquells temps, però el cos et demana més, et demana no parar de llegir, perquè allò que t'entra pels ulls és increïble, és producte per una sèrie televisiva de ficció, però és ben real, no obstant. Tant si ja coneixeu el conflicte com si us hi voleu introduir, aquest llibre és una bona opció. Finalment, dir que és inevitable fer comparacions amb el procés d'independència de Catalunya. Deixant de banda la lluita armada, moltes de les dinàmiques del moviment, molts fets puntuals, esdeveniments concrets, idees, ens resulten tremendament familiars. Motiu de més per llegir-lo: veure que no som especialment originals com a poble. Una gran lectura.
 
Impressió general: @@@@

dilluns, 21 de setembre de 2020

Les tombes d'Atuan

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: The Tombs of Atuan, anglès, 1971
Gènere: Fantasia
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 181
Llegit en: Català

A les llunyanes terres de Kargad hi ha un temple on només hi habiten sacerdotesses, els homes no hi poden anar, tret d'alguns eunucs per fer feines pesades. És l'Indret de les Tombes d'Atuan, unes velles làpides que daten de l'època dels primers homes. Per sobre de tothom, fins i tot del Rei Déu d'Atuan, la Sacerdotessa Única és la responsable de vetllar per les tombes i pels tresors que s'amaguen al laberint que s'estén sota d'elles. Quan la Sacerdotessa suprema mor, es reencarna en una criatura nascuda en el mateix moment del decés, com si busqués només un nou cos per seguir amb la seva tasca. L'última hereva de la responsabilitat és la Tenar, convertida ara en Arha, que seguirà el seu destí de Sacerdotessa Única, fent ús dels poders que se li han concedit. Però és un poder enverinat que la lliga indefectiblement a les tombes. Tot canviarà quan un estrany home de pell fosca apareix al laberint sense saber com hi ha pogut entrar. L'Ahra té el deure de castigar l'intrús amb la mort, ho manen els seus senyors Sense Nom, els déus davant dels qui respon. Però aquest home, que sembla ser un mag de mar enllà, exerceix una atracció que li farà canviar la seva perspectiva.

Segon volum de la saga Terramar que segueix a Un mag de Terramar i que no és ben bé una continuació, però comparteix món fantàstic i un enllaç molt clar amb el primer llibre: el retorn del seu protagonista Esparver. En aquest cas, però, el mag tindrà un paper secundari, per bé que cabdal. La protagonista absoluta és la Tenar, en ella se centra més de la meitat del llibre. Un cop més, cal dir que l'estil és molt descriptiu i una mica dens, inverteix molt temps en posar-nos en situació respecte la vida i evolució de la Tenar com a Sacerdotessa Única, però no és realment fins que apareix l'Esparver que comença l'argument i s'introdueixen elements històrics de Terramar que seran el motiu de la trobada entre els dos personatges. Aquesta part ha despertat molt més el meu interès. Això no vol dir que la part inicial del llibre no sigui imaginativa, descriu llocs, societats i jerarquies que de ben segur han servit d'inspiració per a moltes obres fantàstiques, i com a marca de la casa també hi ha espai per plantejar el paper de la dona en qualsevol circumstància. Però personalment penso que l'acció arriba massa tard.

De moment, dels llibres que Raig Verd ha publicat de l'Ursula K. Le Guin, em quedo amb els de ciència ficció, que m'han meravellat. Aquesta saga fantàstica de Terramar m'està costant una mica més. Es diu que és més aviat juvenil, però s'esdevenen coses que no tenen res d'infantils, és una literatura que no menysté ni pren per ximples els joves lectors i que, definitivament, pot llegir-se en edat adulta sense pensar que estàs llegint llibres per criatures. Compta a més amb un epíleg on l'autora ens explica de primera mà les motivacions i objectius que tenia per escriure el llibre, que és de lectura obligatòria i que ens ajudarà enormement a entendre moltes coses. Destacar un cop més el gran esforç de l'editorial en el disseny de la col·lecció, quina manera de mimar l'autora i als lectors, és clar. Tot i que m'estan costant una mica més, estic ben decidit a continuar la saga, que constarà de 6 volums. Tant per l'esforç editorial com per l'autora, paga la pena. 

Impressió general: @@ i mitja

dijous, 17 de setembre de 2020

Tornarem a vèncer (I com ho farem)

Autors: Oriol Junqueras i Marta Rovira
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català


L'Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana i vicepresident del Govern durant els fets d'octubre de 2017, i la Marta Rovira, secretària general d'Esquerra, han escrit un petit assaig a quatre mans per analitzar què va passar a partir d'aquell Primer d'Octubre i què hem de fer per estar més preparats pel proper embat amb l'Estat, que sens dubte arribarà. Tots dos han patit la pitjor cara de la repressió, ell amb la presó i ella amb l'exili, però tot i això no perden la determinació d'aconseguir l'objectiu anhelat: la independència de Catalunya. Com és lògic, que no normal, no s'han pogut veure en directe per poder escriure aquest text, ho han hagut de fer a través de missatges, intermediaris i alguna vídeo-conferència. El resultat és una exposició dels fets sensata i reflexionada per detectar les febleses que teníem, les errades que vam cometre, les petites victòries que vam obtenir i els punts on ens van passar la mà per la cara (en alguns casos, literal). Però sobretot, és un manual per saber com hem de procedir a partir d'ara per fer créixer el moviment per, quan arribi el moment, ser molts més dels que érem i tenir més força. I encara més important, sense retrets cap a companys de viatge, només amb la voluntat d'assolir l'objectiu, encara que sigui molt difícil. 

No solc llegir assaig polític, però aquest no me'l podia perdre. Reconec que la brevetat ha estat també un factor determinant, si fos un manual de 400 pàgines no l'hauria llegit. Ni jo, ni ningú, probablement. Està dividit en quatre parts. Les dues primeres estan dedicades a l'octubre del 2017, què va passar i què en vam aprendre. La segona meitat del llibre mira al futur i indica les pautes per créixer, tenint en compte el marc sociocultural del poble de Catalunya, que és divers i plural. No cal dir que l'estratègia que exposa és la que fa anys que treballa Esquerra Republicana, per tant, pot no agradar a part dels lectors. L'estratègia és a llarg termini, assumint que no som prou gent per tirar endavant una independència unilateral, perquè no tenim com defensar-la. Vam sobreestimar les nostres possibilitats i, per tant, per la propera vegada que ens enfrontem amb l'Estat hem de ser molts més per fer-ho amb garanties. En el llibre no hi ha solucions màgiques, només feina, feina i més feina a fer. Tampoc no hi ha retrets a altres independentistes, segur que tots els partits tenen part de la culpa de la situació i del desinflament del moviment post Primer d'Octubre, però és moment de mirar endavant i treballar plegats, cadascú des del seu flanc per créixer i avançar. Tirar-se pedres mútuament no ajudarà en res.

El llibre es llegeix en una estona, per les només 92 pàgines i perquè està escrit de manera molt planera, explicativa i didàctica. M'ha agradat llegir-lo tot i que no m'ha descobert massa res de nou, però és un molt bon resum de la situació dels últims anys i de la que ha de venir, una visió global molt sensata, honesta i sense estridències. No és un text contra ningú, és un text a favor de tot un poble. Jo en recomanaria la lectura a tothom, és una visió i una perspectiva molt diferents del que es pot obtenir a les xarxes socials aquests dies, però he d'advertir que coincideix amb les meves pròpies idees sobre com hem de seguir endavant en el procés d'independència. Seria molt normal que algú el llegeixi i no estigui d'acord en absolut amb les seves tesis, però no hi fa res. La discrepància, si és des del respecte, no té per què ser dolenta.

Impressió general: @@@

dimarts, 15 de setembre de 2020

Temps mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Crims.cat, 2020
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català 

Està convençut que la mala sort el persegueix. No té feina, l'Alícia ja no hi és i té una existència miserable. Però un cop de sort, amb tota la pinta de ser una estafa, està a punt de canviar-li la vida. En Robert Camp no sap qui era la Raimunda Besalú, però resulta que era parent seva i en morir-se li ha deixat en herència la seva mansió a Nova Orleans i una quantitat de diners. On és la càmera oculta? Al principi no s'ho creu, però el fet que en cap moment li demanin cap avançament per fer les gestions ni accedir a l'herència l'acabarà portant a Louisiana. En Robert no és una llumenera i compta amb una quantitat limitada de diners, aquest serà el seu últim recurs, si és un engany, estarà ben fotut. Malgrat els seus problemes amb l'idioma, aconsegueix parlar amb els advocats que l'han contactat i tot sembla en ordre, en uns dies podrà disposar del seu nou patrimoni. El que no sap encara, ni tampoc els advocats, és que l'herència està enverinada. La situació d'en Robert està a punt de capgirar-se de la manera més inesperada. El nou escenari el portarà fins el límit la seva condició humana.

Nou llibre d'en Llort que, com a la seva darrera entrega Pes mort, ens planteja un dilema moral. Si et trobessis en aquesta situació, tu què faries? És impossible no preguntar-s'ho. L'autor ho fa i es respon amb un llibre gamberro i violent, marca de la casa. El protagonista és barroer i no massa espavilat, amb nombrosos complexos. D'alguna manera, ens pot generar certa empatia, però els seus actes faran que cada cop ens caigui més gros. El llibre comença de manera molt descriptiva i li costa arrencar, potser una mica massa. A partir d'un cert punt, cop d'efecte sobtat que s'escapa dels propis cànons de l'autor i tot es precipita. És molt difícil parlar de l'argument sense esbudellar-lo, però sí que es pot dir que, tot i l'aparent calma de la primera meitat del llibre, la sensació que en passarà alguna de grossa és constant. Pel camí, alguns detalls que afecten al protagonista, que realment no té sort, però aquesta boirina que ens envolta tota l'estona s'acabarà tancant fins a fregar l'angoixa. El llibre toca diferents gèneres, tots ells foscos. El catalogo com a 'intriga' pel suspens constant, però no es limita només això, i a més tenim el dilema que se'ns planteja i que no li falta crítica de molts elements de l'actualitat. Tot plegat, explicat amb aquest estil quirúrgic i tallant de l'autor que fa servir les frases curtes com a fulles d'afaitar.

No sé què em passa que quan llegeixo Llort em ve al cap un Chuck Palahniuk a la catalana, i això que he llegit moltes més obres seves que de l'americà. Aquest estil tan fosc, i alhora tan inclassificable, no és fàcil de trobar entre els autors de casa nostra. És cert que és molt explícit i es recrea amb la violència, en alguns casos per mi una mica gratuïtat, però probablement a l'autor li serveix de vàlvula d'escapament, es nota que hi ha personatges reals a qui els té ganes. Aquestes no són les meves escenes predilectes, com tampoc algunes d'escatològiques, però sí que m'agrada el seu estil, les històries que pareix i els seus personatges molt ben definits. Com si no aconseguiria que en Robert ens arribi a despertar tantes sensacions diferents? En gran mesura, negatives, val a dir. És un llibre d'un sol personatge, i tot i així aconsegueix despertar-nos la curiositat, mantenir-nos atents i neguitosos i queda resolt satisfactòriament. Com ja he dit, és una mica bèstia, però res que no se superi amb un bon estómac per poder gaudir de les altres virtuts que té. Potser no seria el que recomanaria per iniciar-se a l'univers Llort, però difícilment decebrà als adeptes.

Impressió general: @@@

divendres, 11 de setembre de 2020

L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2020
Títol original, idioma, any: The vanishing act of Esme Lennox, anglès, 2006
Gènere: Narrativa
Traductor: Josep Alemany
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

No li va gens malament la botiga de roba de segona mà, a l'Iris Lockhart. Viu sola a Edimburg, té un amant, un gos i no vol complicar-se massa la vida. Fins que un dia la contacten d'un hospital psiquiàtric que és a punt de tancar. La seva tieta-àvia porta molts anys ingressada allà, l'Iris és la parent més propera que se'n pot fer càrrec. Podria suposar una molèstia, però sobretot, el que suposa és una gran sorpresa: ella no té cap tieta-àvia. La seva àvia sempre ha dit que és filla única, no té germans, per tant, qui és aquesta Esme Lennox que ara intenten encolomar-li? La senyora sembla pacífica i està bé de salut, però l'Iris no sap qui és. Després d'investigar una mica, sembla que sí que són parents. Però si és així, per què no n'ha sentit a parlar mai? Quins secrets amaga la seva família que han mantingut una tieta-àvia aparentment inofensiva i centrada tancada en una institució psiquiàtrica durant tants anys? L'Iris se n'acaba sentint responsable i se l'emporta a casa, una mesura temporal, fins que trobin una altra solució. I mentre prova d'adaptar-se a la nova situació i de fer-li fàcil l'estada, l'Esme recorda. 

Estreno autora amb una obra amb plantejament intrigant ja de partida. Sense  separació en capítols, però amb diferents veus narratives i línies temporals, descobrirem una família de casa bona que torna cap a Gran Bretanya després d'un temps a l'Índia. La importància de l'aparença, les aliances familiars interessades, faran acte de presència i seran part de les circumstàncies que porten a la família Lennox a amagar l'existència de l'Esme, la germana petita de la Kitty, àvia de l'Iris. Però citar els esdeveniments del passat seria donar massa informació. La trama es mou entre el present, amb l'Iris i l'Esme mirant d'acoblar-se, els records de la tieta-àvia, i la descripció dels fets en primera persona que fa la Kitty, que s'entén que és informació a la qual només els lectors tenim accés, ja que actualment la Kitty té Alzheimer i no és conscient de la realitat que l'envolta. O'Farrell aconsegueix mantenir-nos atents a l'evolució de la família amb un pols narratiu sostingut i que va descabdellant mica en mica, sap administrar la informació en les dosis que pertoca.

Un cop et poses en situació, de seguida t'adones que alguna cosa molt grossa devia passar en aquesta família perquè l'escenari sigui com es descriu actualment. La resposta és que sí, probablement més d'una. El resultat final no decep, ens hem de transportar a la joventut de l'Esme per entendre el marc en el que una família amb recursos s'enfrontava a tota mena de tabús i mantenia en secret qualsevol fet que pogués tacar el seu prestigi. L'honor, la dignitat, no eren virtuts que es volguessin permetre perdre. La trama està ben portada i narrada, de principi a fi, i només haurem de prestar una mica d'atenció als canvis de veu narrativa per deixar-nos portar per una bona història que et desperta sensacions agredolces pel que explica, però també tendresa i empatia. M'ha agradat la manera d'escriure de l'autora, la història potser no és especialment original, però sí la perspectiva des de la que s'explica. M'havien parlat bé de Maggie O'Farrell i m'ha convençut prou com per plantejar-me llegir alguna altra obra seva. La mateixa editorial L'Altra n'ha traduït tres més, així que ho tinc ben fàcil.

Impressió general: @@@ i mitja

dimecres, 9 de setembre de 2020

Els nois de la Nickel

Autor: Colson Whitehead
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: The Nickel Boys, anglès, 2019
Gènere: Narrativa
Traductora: Laia Font
Número de pàgines: 242
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer 2020

L'Elwood Curtis és un bon noi. Es espavilat, educat, madur per la seva edat i a més molt treballador. Somia començar aviat els seus estudis universitaris. Només té un inconvenient: és negre. A la Florida dels anys 60 això no augura un gran futur, per més que no surtis mai de la ratlla, tinguis un gran sentit de la justícia o molta dignitat. Un rebot del destí el porta a una situació compromesa que, pel sol fet de ser negre, el converteix en culpable i el traslladen a l'Acadèmia Nickel per a Nois, un reformatori juvenil on els joves reclusos estan segregats pel color de la pell i uns i altres no són tractats per igual. Allà coneixerà el racisme en la seva màxima expressió, els vigilants i responsables de la Nickel no tenen cap remordiment d'emprar la violència física com a càstig, i les seves víctimes preferides són els joves negres. Però també farà pinya amb una colla de companys per tal de sobreviure i no enfonsar-se. Mantindrà sempre la dignitat i farà bondat per poder marxar d'aquest lloc tan terrible i injust, però per més que aconseguís abandonar-lo, de seguida aprèn que la Nickel no t'abandona mai a tu.
 
L'esperat retorn de Colson Whitehead després de El ferrocarril subterrani no decep. No per casualitat les dues obres li han fet guanyar el Pulitzer al 2017 i al 2020. Si aquell estava ambientat al segle XIX, aquest transcorre a mitjans del segle XX, però els problemes racials no semblen haver millorat gaire. En aquest llibre sí que hi trobarem una millora, però ja a la tercera part, en la que alguns capítols ens descriuen una realitat molt més propera als nostres temps. La primera part explica la vida de l'Elwood abans d'arribar a la Nickel, i la segona ens descriu pròpiament l'horror d'aquell lloc. Com és comprensible, no és una lectura fàcil, en el sentit que exposa situacions de confrontació racial que poden regirar l'estómac. L'autor fa servir una prosa reposada i treballada, amb tota la naturalitat que allò que narra permet, crea una història de ficció que de ben segur està més que basada en fets reals. No és una trama ben bé lineal, tot i que sí força cronològica, però hi ha certa dispersió en la narració per descriure elements tangencials. Aquest fet no taca el talent de Whitehead, encara el potencia més i aporta una personalitat pròpia a la seva escriptura punyent i consistent, que a més ens regala de tant en tant moments autènticament brillants, d'aquells que obliguen a agafar llibreta i bolígraf.
 
A hores d'ara, ja no cal destacar les edicions que fa Periscopi, que només tenir a les mans un dels seus llibres ja saps que la cosa va de debò, ni tampoc les seves traduccions sense màcula, però amb Colson Whitehead han fet diana i ens permeten llegir en català un escriptor amb un gran potencial. Per poc interessat que s'estigui en els conflictes racials nord-americans, les seves novel·les aporten un testimoni que se'ns fa perfectament versemblant i entenedor. Li diem ficció perquè els personatges són inventats, però si em diuen que la resta és 100% veritat, m'ho crec. M'agradaria saber si es mou igual de bé en altres registres i parlant d'altes temàtiques, potser aquesta serà la seva prova de foc, però de moment m'ha convençut. El bon regust del ferrocarril em feia esperar amb candeletes la història de la Nickel i això de vegades és perillós. Per sort, aquest és un dels casos que l'expectativa es compleix i el final és feliç. Sense ser un llibre d'aquells que recomanaries a tothom, segons sensibilitats, el resultat final és molt complet i interessant, amb un bon argument i molt ben executat. I amb sorpresa, però per saber-la haureu de llegir el llibre.
 
Impressió general: @@@@

diumenge, 6 de setembre de 2020

500 llibres ressenyats

Números rodons de ressenyes, i no una xifra qualsevol, sinó que ja he arribat a les 500 ressenyes de llibres en aquest espai que tant m'estimo. No se que us semblarà a aquells i aquelles que em llegiu sovint o de tant en tant, però personalment em sembla una bestialitat. Com és tradició, toca fer repassada estadística sobre les darreres 100 ressenyes i els totals acumulats. Som-hi!

Si algú busca ressenyes sobre assaig i gèneres de no ficció, ho té una mica pelut al meu blog. La ficció l'emporta la majoria de lectures i només un 9% dels llibres no ho són. D'assaig, no-ficció, biografies i divulgació, trobem sobretot assaig feminista i divulgació científica. D'entre la ficció, el gènere que predomina és el calaix desastre de la narrativa amb 184 (36.8%) volums. De novel·la negra en són 59 (11.8%), d'intriga 53 (10.6%), de relats 39 (7.8%), de ciència ficció 28 (5.6%) i de fantasia 21 (4.2%), segueixen sent els gèneres més habituals al Llibres, i punt!. Sembla que la ciència ficció i la fantasia tendeixen a l'alça mentre que els gèneres més negres han davallat.

Els 500 llibres han estat escrits per un total de 292 escriptors i escriptores. La progressió respecte a resums anteriors és 67, 126, 176, 232 i ara 292. Això vol dir que la meitat o més dels autors que llegeixo són novetat per mi, però que també en tinc una colla que vaig repetint, bon senyal per a ells i elles! Els més ressenyats de la casa de llarg són Salvador Macip (27) i Haruki Murakami (24). Ja a certa distància trobem en Llort (13), Daniel Closa i Albert Sánchez Piñol (8) i Agatha Christie, George RR Martin i Roal Dhal (7). El nombre de ressenyes no coincideix del tot amb el nombre total de llibres llegits de cada autor/a, pel meu bagatge lectora abans de tenir blog, tot i que mica en mica les primeres posicions de les dues classificacions es va igualant. Si mirem per llibres totals, a les primeres posicions hi trobarem autors com Robin Cook (21), Neal Stephenson (11), Tolkien, Ken Follett o Matilde Asensi (8). Si us ve de gust consultar el meu Top-10 d'escriptors més llegits ho podeu fer aquí.

Els autors i autores que llegeixo es poden classificar de diverses maneres. Una d'elles és la procedència. Dels 292 registrats, 114 (39%) són dels Països Catalans, dels quals 17 són nous d'aquestes darreres 100 ressenyes. 9 (3%) són de l'estat espanyol, amb només una novetat, i 169 (58%) són de la resta del món, 41 d'ells nous. Creix la literatura traduïda i baixa el producte de proximitat, un fet del tot intencionat. 190 són homes i només 102 són dones. Això situa l'estadística en 65-35%, que segueix sent molta desproporció, però que millora el 72-28% de les primeres 400 ressenyes. Aquesta millora del biaix es deu a que, dels 59 nous autors llegits en les darreres 100 ressenyes, 38 són dones i 21 són homes. A més, he aconseguit la paritat total en els darreres 100 llibres llegits: 49 han estat escrits per un home, 49 per una dona, i un parell eren mixtes, i a més escrits tots dos per un tàndem dona-home, així que més igualtat no hi pot haver. Els totals, però, encara disten de la paritat, 361 llibres escrits per homes, 135 escrits per dones, i 4 de mixtes. El percentatge millora, però no prou.

Si passeu per aquí sovint, segur que us haureu adonat que la immensa majoria de llibres que llegeixo estan escrits en català o són traduccions a la meva llengua. Tampoc aquesta dada és casual, és una voluntat molt intencionada. Aquestes últimes 100 ressenyes han accentuat encara més el percentatge: 95 llibres en català, 3 en anglès i 2 en castellà. Els totals s'enfilen a 416 (83.2%) en català, 66 (13.2%) en castellà i 18 (3.6%) en anglès. Com ja passava amb els autors, i com és lògic, els originals en català també han disminuït fins a 37, per un total de 192, cosa que pràcticament no fa variar el percentatge total que és un 38.4%. Més d'un terç dels llibres que llegeixo encara són originals en català. A banda dels llibres llegits en castellà o anglès, que són 84, entre les traduccions al català, l'anglès segueix sent l'idioma original més habitual: 37 dels darrers 100 eren traduccions de l'anglès. De molt lluny, n'hi havia 6 en francès, 5 en italià i 4 en japonès i castellà, entre d'altres.  

Una altra voluntat que tinc és llegir llibres d'editorials petites que publiquen en català. Algunes d'elles s'ha fet grans aquests darrers temps i jo me n'alegro. Ja són 108 les editorials de les quals he llegit algun llibre, 15 de noves en aquest últim parcial. Serà difícil que cap editorial pugui baixar del primer lloc a Labutxaca, ja que quan vaig començar el blog em permetia llegir en català de manera barata (em feia falta). Després les opcions s'han diversificat. 71 dels 500 llibres són d'aquesta editorial, 7 de nous s'hi han afegit dels darrers 100. Però en les posicions següents del rànquing sí que hi ha canvis. Empúries segueix segona amb 34 (7 nous), però escala al tercer lloc Edicions del Periscopi amb 23 (12 nous), seguit per La Campana amb 22 (2), Columna 20 (4), Edicions62 18 (3), Debols!llo 16 (0 des de fa molts anys), la Magrana 14 (3), Proa 14 (3), Males Herbes 12 (2) i L'Altra Editorial 12 (2). A destacar que, dels últims 100 llibres, 5 eren de Rosa dels Vents i 4 de Raig Verd i Amsterdam, però encara es mantenen fora de les primeres posicions del rànquing d'editorials.

Dels 400 als 500 llibres només han passat un any i nou mesos. Això és molt menys que els dos anys llargs que solia trigar a fer un resum estadístic d'aquest tipus. El ritme actual de lectura és altíssim, tant de bo el pugui mantenir molt temps més. I que també pugui mantenir el ritme de ressenyes! Anem cap a les 600, a veure si encara estem aquí per explicar-ho. Moltes gràcies per ser-hi, per llegir-me i per comentar-me. És sempre un plaer compartir les lectures amb vosaltres.

dijous, 3 de setembre de 2020

La trena

Autora: Laetitia Colombani
Editorial, any: Salamandra, 2018
Títol original, idioma, any: La tresse, francès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Què poden tenir en comú la Smita, una dona índia del poble de Badlapur, casada i amb una filla de sis anys, que es dedica a netejar les defecacions de la casta superior del poble amb les seves pròpies mans nues, la Giulia, una noia de vint anys de Palerm i l'única de les tres filles d'en Pietro Lanfredi que sembla interessada en el negoci familiar de confecció de perruques amb cabell natural, i la Sarah, canadenca resident a Montreal que ha assolit una posició d'alta responsabilitat en un important bufet d'advocats a canvi de grans sacrificis en la seva vida personal? Les separa una gran distància geogràfica i també de classe social, però les tres són dones i només per aquest fet les uneix un estigma que les discrimina, cadascuna a la seva manera. La vida les posarà a prova a totes tres, amb problemes i maldecaps molt diferents en cada cas, i les tres hauran de lluitar per sortir-se'n de la millor manera que pugui. Pot existir un punt en comú que uneixi aquestes dones de mons diferents. Per saber-ho caldrà anar trenant les seves històries.

Interessant plantejament el de Laetitia Colombani, que ens presenta tres dones molt diferents pel que fa a les seves situacions vitals, però igual de lluitadores. És possible arribar a algun punt en comú entre elles? Les seves històries ens hi portaran. Amb capítols curts que van saltant d'una a l'altra per ordre, i que sovint acaben en cliffhanger, l'autora va construint històries independents i totes elles resulten interessants i atractives, no costa gens enganxar-s'hi. En els tres casos es plantegen situacions en les que les dones estan discriminades o troben més dificultats que els homes. L'escriptura és molt planera i resulta fàcil de llegir, però val a dir que hi ha un abús de tòpics, de manera que de vegades les trames són una mica inversemblants. També quan aborda temes de lluita feminista els exposa massa explícitament i cal dir que no és un manual, sinó un llibre de ficció, i que certes explicacions són sobreres i haurien d'estar més implícites a la trama. Hi ha la sensació que s'han volgut tractar molts temes diferents i que no s'arriba a cap en profunditat. Destacable que el missatge general és positiu. Les vivències que s'expliquen al llibre a la vida real rarament acabarien bé.

Aquest és un llibre de contrastos. Per una banda, és molt fàcil de llegir, agradable i permet fins i tot jugar a triar la nostra protagonista preferida. Tracta temes interessants, bon plantejament, bona i original estructura i una llargada que fa que te l'acabis de seguida. Però també sembla que li falta una mica, aprofundir més i, segons com, sembla un llibre destinat a un públic més juvenil, com si volgués instruir d'alguna manera. Tot i destacar-ne els defectes, he de dir que m'ho he passat prou bé llegint-lo, és una lectura fàcil que passa bé, però potser per aquest fet a les protagonistes i els seus problemes els falta una mica de volum, no acabarem de percebre el seu dolor i el seu patiment. Del que no hi ha dubte és que és un llibre que fa reflexionar i parlar-ne. Ideal per fer un club de lectura i debatre sobre com actuen la Sarah, la Smita i la Giulia i allò que no es diu però que podem llegir entre línies, o imaginem que hi és. Prou recomanable, sempre que no busquem un llibre amb una forta càrrega feminista i reivindicativa, és més un llibre bonista que explica que les dones ho poden tot, sense anar més enllà.

Impressió general: @@@ 

AQUESTA ÉS LA RESSENYA NÚMERO 500 DEL LLIBRES, I PUNT!

dimecres, 2 de setembre de 2020

L'últim amor de Baba Dúnia

Autora: Alina Bronsky
Editorial, any: Les Hores, 2020 (tercera edició)
Títol original, idioma, any: Baba Dunjas Letzte Liebe , alemany, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Farrés
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

El 26 d'abril de 1986 el nucli del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va patir un augment sobtat de potència que va produir una gran explosió per la pressió de l'hidrogen que s'hi acumulava. Les conseqüències d'aquell accident són ben conegudes i encara són palpables a dia d'avui a la ciutat fantasma de Prípiat i voltants. Tots els habitants de la zona van ser evacuats pel perill de les altes radiacions que podien produir malalties mortals a mig i llarg termini, més enllà de l'explosió inicial. Però un temps després, i contradient totes les recomanacions, un grup d'antics habitants van tornar a recuperar les seves cases, encapçalats per la Baba Dúnia, que va ser la primera a tornar. D'altres la van seguir, tots ells ancians i sense res a perdre. Allà viuen encara, aïllats del món ja que ningú vol arribar fins allà, tret d'alguns científics que encara fan estudis. Si volen tenir contacte amb la civilització han de recórrer un llarg camí i les cames ja els pesen. Incomunicats, sobrevivint amb allò que tenen i poden cultivar i compartint espai amb els seus fantasmes, els pobladors de Txernobo saben que acabaran els seus dies allà i que la radiació els afecta, però de moment segueixen vius i no tenen intenció d'anar enlloc més. 

L'accident de Txernòbil és un fet icònic dels 80 com ho va ser l'explosió del transbordador Challenger, que va esdevenir el mateix any. Per això resulta interessant llegir novel·les ambientades en aquella zona i relacionades amb aquells fets. Havia sentit que alguna gent havia retornat a les seves cases un temps després i en aquest llibre ens explica la precària vida d'un grapat d'ancians que viuen a la fictícia ciutat de Txernobo. És un text reposat amb un llenguatge poètic, a estones fins i tot oníric i no mancat d'enginy a l'hora de combinar les paraules. Els personatges són esquerps i no es permeten ser amables, però es respecten i tenen cura els uns dels altres, viuen de records en una eterna espera de la fi, que sembla no voler arribar. La seva existència insubstancial es veurà alterada per l'aparició de dues persones noves al poble que els capgiraran la tranquil·litat, però a 'L'últim amor de Baba Dúnia' és més important la descripció que la trama, i en això l'autora excel·leix i ens deixa bones mostres de qualitat literària i de sensibilitat, converteix una anciana malhumorada i condemnada en un personatge que se'ns farà altament entranyable. La brevetat del llibre ajuda a aconseguir l'efecte desitjat.

Tot i que és impossible imaginar-se com deu viure la gent que va tornar al voltant de la central sinistrada, amb aquest llibre obtenim una imatge que s'hi pot aproximar força. Precarietat, aïllament, decaïment, vellesa, però també convivència i comunitat, suport i respecte. Tot plegat, molt ben descrit en primera persona per la Baba Dúnia, que sempre té present la seva família, que viu lluny, però tampoc es treu del cap els seus companys de martiri. El llibre és una petita perla, petita en sentit ampli. Agradable de llegir, interessant per l'escenari i amb altes dosis de reflexió sobre la vellesa i sobre allò que és realment important. Lectura reposada, sense estridències ni grans girs argumentals, però que omple i convenç. Alina Bronsky és una autora que caldrà seguir, com també l'editorial Les Hores, que s'està especialitzant en publicar bona literatura estrangera d'aquella que li costa arribar a aquí.

Impressió general: @@@ i mitja

dilluns, 31 d’agost de 2020

Sakura

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: La esfera de los libros, 2019
Títol original, idioma, any: Sakura, castellà, 2019
Gènere: Aventures
Traductor: Pere Guixà
Número de pàgines: 408
Llegit en: Català

L'any 1990 el quadre 'El retrat del doctor Gachet', de Vincent Van Gogh, va ser subastat i adquirit per un multimilionari japonès, en Ryoei Saito. Les autoritats japoneses van voler gravar aquesta possessió amb uns impostos astronòmics. Com a protesta, en Saito va prometre que el quadre marxaria amb ell a la tomba i es perdria una obra d'art cabdal. Però va complir la seva amenaça quan, finalment, va morir sis anys després? Hi ha possibilitats que el juganer milionari amagués el quadre i preparés tot un seguit de proves per aquell qui vulgui recuperar-lo. Aquesta ha estat l'obsessió de la família Koga, propietària d'una important funerària, des que ho van saber. Per aconseguir-ho contracten un grup heterogeni de persones que els ajudaran, un galerista holandès, una pintora italiana, una infermera francesa, un artista urbà britànic i un manetes nord-americà. Els cinc, sempre en companyia de l'Itxiro Koga, començaran a París a jugar amb els trencaclosques d'en Ryoei Saito que els aniran guiant cap a l'important trofeu final. L'experiència els canviarà la vida a tots ells.

La Matilde Asensi sempre sap com atrapar amb les seves obres. En aquest cas, ens planteja un joc de proves d'enginy relacionades amb la vida i l'obra de Van Gogh, però ambientat majoritàriament al Japó. Pel que sembla, el pintor neerlandès era un gran admirador de la pintura ukiyo-e, hi ha un nexe d'unió entre aquest estil pictòric i ell, abanderat del postimpressionisme. La colla de protagonistes, amb el galerista l'holandès Hubert Kools al capdavant i narrant en primera persona, és heterogènia i no saben per què han estat seleccionats per la feina, però es complementen bé i saben treballar en equip, a excepció d'un. La relació que basteixen és una mica previsible, val a dir. La narrativa és lleugera, molt fàcil de llegir i no està mancada d'ironia, marca de la casa dels protagonistes d'Asensi, que sempre els atorga un punt sarcàstic, però agradable. I un altre factor marca de la casa és l'alta capacitat de resoldre els enigmes que posseeixen els personatges. Pateixen, però sempre troben la solució, potser de manera massa fàcil i sense donar massa voltes, fins i tot. Una trama lineal, típicament d'aventures, una prova porta a l'altra i mica en mica es van desgranant els misteris, fins un final amb sorpresa, però que d'alguna manera podíem intuir també.

La fórmula d'aquest 'Sakura' no ens resultarà innovadora. De fet, l'autora sembla que es plagiï a ella mateixa les obres que la van fer saltar a la fama com 'L'últim Cató' o 'L'origen perdut'. L'escenari geogràfic varia, però l'estructura i la tipologia de personatges és molt semblant. Són llibres per a tots els públics perquè són força 'blancs', no acaben de ser punyents ni desmesurats, en canvi tenen una alta capacitat de mantenir-te enganxat a la lectura per saber cap on et porten. Tant aquest com d'altres de l'autora, són llibres ideals per aficionar-se a la lectura per aquells que són poc lectors, o per passar una bona estona de distracció a qualsevol. No s'hi ha de buscar profunditat, però sí emoció i entreteniment, tot i que ja saps que acabarà bé, per no dir molt bé. Si ja convé llegir de tant en tant algun llibre que ens desembussi i ens doni un respir, Matilde Asensi és una bona aposta. Malgrat que aquest llibre no aporta massa res de nou, n'he gaudit i m'ha proporcionat bones estones de lectura. Exactament allò que esperava d'ell.

Impressió general: @@@

dijous, 20 d’agost de 2020

La ciutat i la casa

Autora: Natalia Ginzburg
Editorial, any: Club Editor, 2020 (4a edició, primera al 2017)
Títol original, idioma, any: La città e la casa, 1984
Gènere: Narrativa
Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Amb la cinquantena complerta, En Giuseppe decideix fer un cop de cap, vendre's el pis de Roma, deixar-ho tot enrere i anar a viure als Estats Units amb el seu germà Ferruccio. Ho té decidit, ara toca acomiadar-se de la família i el grup d'amics que tenen per costum trobar-se a Les Margarides, la casa de la Lucrezia i en Piero. Ho fa per carta, escriure li agrada molt més que parlar per telèfon. Comença així una correspondència entre tots ells que s'aniran intercanviant informació i impressions, de manera que tothom estigui al cas de l'evolució de la vida dels altres. En Giuseppe deixa un fill enrere, l'Alberico, d'un antic matrimoni, amb qui mai ha tingut una relació gaire especial, però que la distància farà que senti més a prop. També li costa separar-se de la Lucrezia, amb qui havien estat amants i qui assegura que comparteixen un fill, però ell no n'està segur. L'amistat que els uneix supera qualsevol vivència de l'altre, tot i que alguns dels vincles afectius que els van unir perduren. Alegries, tristeses, desgràcies, èxits professionals, canvis de residència, matrimonis de conveniència, fracassos amorosos, tot tindrà cabuda a les cartes, una comunicació que els allibera tots ells i que fomenta la sinceritat.

Un grapat de personatges conformen un grup familiar i d'amistat més o menys tancat, alguns amb més protagonisme que d'altres, amb en Giuseppe al capdavant. Ginzburg crea un univers petit en aquesta novel·la epistolar: les relacions, l'amor, la maternitat i paternitat, l'amistat, el fet de fer-se gran, la pèrdua, el compromís, la responsabilitat. La vida, en definitiva. La història o històries que se'ns expliquen són molt humanes, els personatges pateixen i s'ho expliquen, i també s'expliquen com perceben que pateixen els altres. No s'estalvien detalls, no els cal amagar-se perquè es necessiten els uns als altres. Les afinitats es van creant i es van trencant, però algunes perduren i perduraran en el temps. Malgrat que hi ha cartes creuades entre diferents personatges, no és difícil seguir un fil argumental i tenir una imatge general d'allò que està passant a cadascun d'ells en tot moment, en els dos anys i mig que dura la correspondència. La vida pot donar moltes voltes en aquest temps. És molt agradable llegir aquestes cartes, el to en el que estan escrites, la gran humanitat i honestedat que desprenen. La majoria són curtetes, algunes de menys d'una pàgina. El llibre compta amb una cloenda per part de la traductora Meritxell Cucurella-Jorba que fa una molt bona anàlisi del text i que és molt recomanable llegir.

És el segon llibre que llegeixo de l'autora després de 'Ha anat així' i en aquest cas m'ha deixat millor sabor de boca. Em va costar una mica entrar-hi, en part perquè a l'inici hi ha un parell de cartes força llargues, probablement necessàries per posar context a la història, però també perquè la manera de fer dels italians, tan expansiva i una mica desordenada, atabala una mica. Després el fil argumental comença a fluir i passa molt millor, és inevitable anar agafant afecte per alguns personatges i antipatia per uns altres, no sempre ens agradarà allò que fan o com ho fan, però aprendrem a estimar-los o a mirar-los amb suspicàcia. L'argument té diversos girs i cops d'efecte que canviaran la manera d'actuar dels personatges, alguns d'ells molt sobtats, així que ens manté ben atents tota l'estona, encara que estiguem llegint alguna carta en la que aparentment no hi passa res d'interès. Una bona lectura, plaent, agradable, entranyable i també per pensar-hi una mica: com som les persones, com actuem, com estimem, com afrontem les atzagaiades de la vida. Prou recomanable.

Impressió general: @@@

dilluns, 17 d’agost de 2020

L'ombra de la por

Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020 (segona edició)
Títol original, idioma, any: Snjóblinda, islandès, 2009
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 361
Llegit en: Català

L'Ari Tór no sol acabar allò que comença, prova d'això són els seus estudis. Però finalment ha acabat l'acadèmia de policia i es disposa a trobar la primera feina per exercir-ne. No es tanca portes, però seria ideal que el destinessin a Reykjavík mateix, on conviu amb la seva parella Kristín. Però res més lluny, la primera oferta que rep és a Siglufjördur, una petita localitat al nord del nord, més a prop del Cercle Polar Àrtic que de la civilització, i a la qual s'accedeix només per un túnel no gaire engrescador. Un poble pescador que viu indiferent de la resta del país, on haurà de substituir un vell policia que es jubila. No s'ho pensa dos cops i accepta, cosa que li portarà una forta discussió amb la Kristín. El fiord és bonic i li diuen que a Siglufjördur no hi passa mai res. Però aviat descobrirà que no és així. El director d'una companyia amateur de teatre cau per unes escales poc abans de l'estrena d'una obra i una dona apareix gairebé dessagnada i mig nua estirada sobre la neu. Poden tenir relació els dos esdeveniments, que han passat en massa poc temps de diferència, pels estàndards del llogarret. Potser a Siglufjördur no hi passa massa cosa, però en aquesta companyia de teatre si que hi ha moviment. Tot plegat, en ple hivern i en mig d'una tempesta de neu que deixarà el poble incomunicat. Podrà l'Ari Tór acostumar-se a viure en aquestes condicions?

En conèixer l'existència d'aquesta saga de novel·la negra ambientada a Islàndia no em vaig poder resistir. La meva fixació amb aquest país no ha minvat amb el temps i les novel·les d'Arnaldur Indridason m'agraden força, encara em fa ràbia que hagin deixat de traduir-les al català. És difícil no comparar els dos autors, però a primer cop d'ull, diria que Jonasson no és Indridason. Malgrat que descriu un paisatge desolador i opressiu, es tracta d'una novel·la negra més fresca i actual, en comparació amb la d'Indridason, més treballada, reposada i amb històries molt ben construïdes. Els protagonistes tampoc s'assemblen gens. L'autor mira de construir històries per a cada personatge a mode de presentació i perquè veiem per on van els trets, però només serveixen per posar en context. Sí que hi ha molta descripció de la vida del policia protagonista, un oficial novell que parteix de zero, no comença sent inspector o detectiu, de manera que això ja és un fet diferencial del que ens trobem a la majoria de novel·la negra. Té passat com a persona, però no com a policia, ni tampoc traumes ni vicis i sí molts dubtes. Està per estrenar. Per aquest fet, se li perdona l'extensa introducció del personatge, però ja no seria acceptable en una segona novel·la que ja està en camí. La novel·la es llegeix amb molta agilitat, va atrapant i és fàcil de passar una pàgina rere una altra. Hi ajuda també l'edició de lletra molt gran de Columna. Pel que fa a la investigació, una mica justa, uns casos no massa espectaculars per començat, però té pinta d'anar a més.

He gaudit d'aquesta primera entrega de la sèrie Islàndia negra, prou com per llegir el segon volum que arribarà a la tardor. L'ambient, el protagonista creixent amb els seus dubtes, alguns dels secundaris, són elements prou interessants per aquesta segona oportunitat. Un tipus de llibre que es llegeix fàcil i serveix per passar una estona intrigant. Amb marge de millora, és cert, a estones fluixeja una mica, però l'interès es manté. En ser novel·la negra no se li demana una alta qualitat literària, tot i que hi ha sortoses excepcions, n'hi ha prou amb que enganxi i distregui, i aquesta obra de títol traduït de manera infame, compleix aquestes funcions. La saga no és d'ara, ja té més d'una dècada i ara ha arribat aquí, però per consolidar-se caldrà que demostri millora, la profunditat dels personatges, la complexitat de les trames i que sàpiga mantenir el ritme i la capacitat d'enganxar. A mi, només amb l'escenari ja em té guanyat. A veure quants crims és capaç d'inventar-se l'autor en un poble de 1200 habitants deixat de la mà de Déu i incomunicat uns quants mesos l'any.

Impressió general: @@@