dimecres, 9 d’agost de 2017

Els últims dies dels nostres pares

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014
Títol original, idioma, any: Les dernieres jours de nos pères, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 353
Llegit en: Català
Premis: Premi dels escriptors ginebrins 2010

Són joves i no saben massa bé on es fiquen, però han estat reclutats per esdevenir agents del SOE, el departament d'operacions especials de l'exèrcit anglès durant la Segona Guerra Mundial, i això vol dir que alguna cosa excepcional deuen tenir. Però per convertir-se en agents i marxar a operar a la França ocupada hauran de passar un duríssim entrenament, lluny de la seva família, lluny de tot, i no tot el regiment en serà capaç. Però el vincle que quedarà entre els més forts no es podrà trencar mai. En els camps d'entrenament aprendran a ser agents de primera, però també descobriran l'amistat, i fins i tot l'amor. En Pal, en Gras, en Claude, la Laura i els altres tindran les seves pròpies missions que posaran en risc les seves vides a cada acció, però tot esforç és poc per poder fer fora els alemanys i tornar a viure en pau, recuperant els seus éssers estimats, i gaudir d'aquesta nova família que han creat entre tots. 

Aquest llibre és anterior al 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' que va fer mundialment conegut a aquest autor i que va tenir una digna continuació amb 'El llibre dels Baltimore', però aquí va arribar després del gran èxit i va portar més d'una decepció per part de qui es pensava que es trobaria un altre Harry Quebert. Ni comparteixen protagonista ni la trama té res a veure amb aquella, és un llibre ambientat en la Segona Guerra Mundial i se centra en un grup de joves que esdevenen agents secrets per lluitar contra els alemanys, però per damunt de tot, estableixen uns vincles que mai es trencaran. Sí que trobarem similituds en la manera planera i simple d'explicar les coses de l'autor, per bé que en trams sencers del llibre és desacostumadament detallat i una mica pesat i repetitiu. També hi ha la seva capacitat d'atrapar-te amb una història interessant i, com no, el desmesurat i completament exagerat elogi de l'amor, en aquest cas tant romàntic com paternofilial. Tot el que té de bon narrador, també ho té d'embafador, a estones. És ensucrat fins la nàusea.

Es tracta d'un llibre una mica irregular. La primera part parla només de l'entrenament i es fa pesat. Després comencen a passar coses i es torna més interessant, però els canvis abruptes en el protagonisme dels personatges m'ha suposat algun desordre mental. És un llibre que es deixa llegir, perquè aquest autor en sap molt de fer-se llegir, i que no està malament si aconsegueixes no comparar-lo amb els altres títols, tot i que el gust pel gir infinit de l'argument ja se li intueix. Però a mi personalment em posen una mica nerviós alguns dels tics de l'autor que comentava abans. M'agrada llegir-lo, però el dia que em fastiguegi més del que m'agrada la seva capacitat narrativa, pararé de llegir-lo. De moment, a l'expectativa a veure si apareix llibre nou.

Valoració: @@@

4 comentaris:

  1. En aquest cas, i al contrari del que comentàvem al post anterior, si que he llegit aquest autor per ordre de publicació. Potser per això, aquesta novel·la em va agradar força. És com la típica pel·lícula de la Segona Guerra Mundial amb nazis, espíes, etc i la trama és fa prou interessant per convertir-se en una lectura prou amena.

    Dit això, també et dic que tens tota la raó quan indiques que no arriba, ni molt menys, a l'alçada de 'La veritat sobre el cas Harry Quebert'. Aquest últim t'enganxa molt més i és una història molt millor treballada.

    'El llibre dels Baltimore' encara no l'he llegit però, més tard o més aviat, també caurà.

    ResponElimina
  2. Jo també he llegit aquest autor, però abans d'anotar aquest, encara tinc pendent "El llibre dels Baltimore"

    ResponElimina
  3. Doncs no té gaires pàgines perquè sembli tan descriptiu com dius. El Harry Quebert em va agradar molt, potser si haig de seguir amb l'autor potser seguiré amb els Baltimore, tot i que la trama d'aqeuest la trobo força interessant.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies als tres pels comentaris. És un bon narrador en Dicker, llegir-lo de tant en tant et deixa bon sabor de boca.

    McAbeu, és probable que aquesta novel·la es pugui valorar més si no has llegit els altres llibres abans, perquè són molt diferents, i com dius, aquesta és una història d'espies que pot estar bé, i és prou distreta. El cas, però, és que l'estil de Dicker, que enganxa molt, és una mica infantil. Estem parlant d'espies, i no tenen 15 anys, tots tenen més de 20 o 20 llargs (menys un, que paradoxalment és prou madur), i semblen una colla de nens malcriats. Així que, tot i haver-ne gaudit prou, tinc la impressió que per explicar una història tan seriosa com és la Segona Guerra Mundial, el tema li ve gran a l'autor. És la meva opinió només, però ho penso així. Altres autors, amb els seus defectes, et fan les històries de la guerra més creïbles. Però 'El llibre dels Baltimore' és tota una altra cosa. Sense arribar a Harry Quebert, és una continuació digna.

    Jomateixa, el que tens pendent és la continuació del Harry Quebert, en el sentit que comparteix protagonista. Aquest és tota una altra història, ho has de tenir en compte a l'hora de decidir llegir-lo.

    Botika, sí que descriu, sí. Bona part del llibre se'l passa explicant el entrenament dels aprenents d'espia, i s'arriba a fer pesat. Quan comencen a passar coses és més distret. Jo també et recomanaria seguir amb els Baltimore, però si t'agraden les històries de la Segona Guerra Mundial, potser aquest et pugui interessar també.

    ResponElimina