Enemic invisible

Autor: Peter May
Editorial, any: Univers, 2020
Títol original, idioma, any: Lockdown, anglès, 2020
Gènere: Intriga
Traducció: Joan Puntí
Número de pàgines: 340
Llegit en: Català

 

Les obres del nou hospital van a tota màquina, hi ha ordres d'acabar-lo en una setmana, cosa que seria una bogeria, si no fos pel context en què s'ha pres aquesta decisió. Londres està tancada per un brot esfereïdor de grip aviar. Les restriccions de mobilitat, horàries i de seguretat personal són dures, però és l'única manera de fer front a la crisi sanitària. Quan els operaris estan a punt d'abocar ciment a un fossat, descobreixen una bossa plena d'ossos, que per la mida semblen d'una criatura petita. Queda clar que algú els ha llençat allà pensant que les obres els sepultarien per sempre. L'inspector Jack MacNeil, que està a punt de jubilar-se del servei actiu, entomarà el cas. Si ja és difícil enfrontar-se amb algú que és capaç de perpetrar un crim així, fer-ho en una ciutat tancada amb pany i forrellat, amb un estat d'emergència declarat, amb un virus amb una taxa de mortalitat altíssima i descontrolat, i amb militars per totes bandes, encara ho complica més. Però  ni en Mac Neil, ni ningú, pot imaginar-se ni per un moment les ramificacions d'aquest cas.

Llegint l'argument d'aquesta novel·la a cavall entre el gènere negre i la distòpia, és fàcil pensar 'ja està, algú que s'ha aprofitat del context actual per escriure la seva novel·la'. Però això és només veritat a mitges. Peter May va escriure aquesta història fa 15 anys. En el seu moment, el plantejament d'una Londres en estat d'emergència, militaritzada, amb saquejos i un virus mortífer condicionant la vida de tothom, no va atreure els editors. Per massa inversemblant. Tenint en compte la situació actual, l'autor va treure aquest text del calaix i, ara sí, ha aconseguit publicar-lo. L'ambient que descriu se'ns fa terriblement familiar. Probablement hi ha hagut una mica de revisió per ajustar més a la realitat alguns punts, però l'exercici que va fer May en el seu moment és força meritori. La trama negra que planteja és indissoluble de la situació d'emergència, no és tan sols un marc per dificultar les coses. Conté diversos elements interessants, però a estones és una mica confusa. Manté un bon ritme i un bon pols narratiu, un argument que és fàcilment imaginable en format pel·lícula i, per tant, una d'aquestes històries que et volen a les mans. Per destacar-ne algunes pegues, diré que personalment m'ha cansat la fal·lera de l'autor de recitar els itineraris dels protagonistes carrer per carrer. Ja ho sabem que coneix bé Londres, però no ens cal en el text, és molt sobrer. Segons ell mateix, no era així a la versió original, i ja ho podria haver deixat tal com estava. També li he trobat algunes errades i el que m'han semblat defectes de traducció, no sé si producte de publicar el llibre massa ràpid. 

Tota la trama succeeix en un sol dia, especialment en la seva nit, cosa que ens recorda les novel·les de Dan Brown. En aquest temps hi passen moltes, moltes coses. Potser massa i tot. Hi ha molta acció, ciència forense, persecucions, violència a cabassos i escenes dignes de Hollywood. El llibre és un molt bon entreteniment i enganxa força. El fet d'estar ambientat en una pandèmia, llegit en els temps que corren, encara li afegeix un puntet més d'interès. El que em grinyola una mica és la manera de relacionar el crim que ocupa la investigació i la pandèmia pròpiament dita. Penso que aporta una resolució una mica perillosa, però bé, me l'agafaré com el llibre de ficció que és, i així ha d'estar tot permès. Llibre ideal per passar una bona estona de lectura, amb molts ingredients que atrapen i força ben escrit, que per aquesta mena de literatura no és poca cosa. A més, tot i que no sigui indicatiu de res, he de dir que té una de les portades més espectaculars que recordo. M'agraden les edicions que fa Univers, també ho he de dir. Trobo que aquest llibre pot ser un bon regal pels amants del gènere thriller, especialment en aquestes dates. No crec que els decebi.

 

Impressió general: @@@ i mitja

Propòsits lectors pel 2021

No sabem què podrem fer al 2021 i què no, però llegir segur que sí. Com faig cada any, és moment de fer-me alguns propòsits lectors per tal de donar sortida a alguns llibres que porten molt temps esperant el seu torn a la lleixa de pendents. Si no els dono una petita empenta continuaran allà florint-se fins ves a saber quan. Comencem per repassar si he complert els propòsits per aquest 2020:

 

Doncs tenint en compte que aquest any he llegit més que mai, molt per sobre de les meves possibilitats reals, seria una mica vergonyós que no hagués llegit els 5 llibres previstos. I efectivament, he fet ple i els he llegit tots 5! De fet, els tenia llegits la primera meitat de l'any, no fos cas! 

 

Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals (gener)
Van venir com orenetes - William Maxwell (març)

Mitja vida - Care Santos (febrer)

Cafè Barcelona - Joan Carreras (maig)

Tòquio Blues - Haruki Murakami (juny)

 

Més que content amb el ritme de lectura actual, i content d'haver llegit tots els llibres que em vaig proposar l'any passat. Som-hi amb els propòsits pel 2021, a veure si segueix la bona ratxa!

L'home d'origami, Joan Carreras

Aquest any vaig llegir un altre llibre seu i em va deixar una sensació agredolça. Una bona història, però no em va acabara de convèncer l'estil de l'autor. En Salvador Macip em va dir que costava una mica, però que valia la pena donar-li una altra oportunitat a veure si m'enganxa. Com que per casa corre aquest, ho tornaré a intentar, a veure.

 

 

 

Restes de carnaval, Clarice Lispector

M'encurioseix molt aquesta autora, en sentia parlar molt bé i vam comprar aquest llibre. Però la Fantàstica Acompanyant no l'ha pogut acabar, diu que molts relats no hi ha per on agafar-los. Ho hauré de provar, a veure si jo tinc més sort i m'enganxa. No es que faci gaire que s'espera, però sé que si no m'ho proposo seriosament l'acabaré deixant passar.

 

 

 

La felicitat no és completa, Vicenç Pagès

He llegit diversos llibres de l'autor i, en general, m'agrada prou el seu estil. No és fàcil, probablement no escriu a gust de tothom, però a mi em sembla correcte. Aquest llibre fa molt temps que espera torn, fins i tot li han passat a davant altres llibres del mateix autor que han arribat més tard. Per algun motiu, m'ha fet mandra llegir-lo. Em sembla que ja li va tocant.

 

 

 

 

L'intermediari, John Grisham

Fa molts i molts anys que no llegeixo Grisham. Al principi d'aquest blog vaig començar a llegir-lo i en vaig ressenyar quatre d'ell, però des de llavors no l'he tornat a llegir. Ja no és un tipus de lectura que faci habitualment, però aquest fa molt que s'espera. A més, és una traducció al català, a diferència dels altres que vaig llegir. Suposo que llegir un 'bestseller' no em farà mal. 

 

 

La mort d'Ivan Ilitx / La sonata a Kreutzer, Lev Tolstoi

No recordava que a casa tenim aquest volum amb dues històries curtes de Tolstoi. L'altre dia va aparèixer, no sé per quin motiu, i vaig pensar que el podria llegir. Els autors russos són una assignatura pendent, no m'han interessat mai prou com per llegir els grans clàssics. Serà tota una experiència per mi! Si m'agrada, tinc molt camp per córrer.

 

 

 

 

A primera vista em semblen uns propòsits més difícils que els de l'any passat, però ningú ha dit que hagin de ser fàcils! Veurem si me'n surto. Que tingueu tots i totes un gran any lector, i un gran any en general, si el virus ens deixa!

Com el temps

Autora: Jenny Offill
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Weather, anglès, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Yannick Garcia
Número de pàgines: 215
Llegit en: Català

La Lizzie va força de bòlit. Fa de bibliotecària, però també s'ha embolicat a col·laborar en un podcast sobre clima i dubtes existencials d'una antiga professora. Això ho ha de compaginar amb la seva vida familiar, amb en Ben i el petit Eli, que sovint se senten desatesos. I per si no fos prou, ha de tenir cura del seu germà Henry, que s'acaba de separar i viu permanentment col·locat i no fa altra cosa que jugar a la consola. És fàcil d'imaginar que no té massa temps per ella mateixa i veu com la vida li passa més ràpid del que pot assumir. No serà fins que en Ben decideix marxar de vacances amb la seva germana, tant si la Lizzie s'hi apunta com si no, i que s'emporta l'Eli, que tindrà un respir i podrà dedicar-se temps. I qui sap, potser sorgirà alguna cosa més en aquest temps mort que la vida li ofereix. El que està clar és que el cervell li funciona sempre a mil per hora.

Aquest llibre podria ser una sàtira del món en que vivim, una crítica sobre com tractem el planeta i un retrat de la quotidianitat en clau còmica, com promet. Però no ho és. O jo no ho he sabut trobar. Està escrit a petites píndoles, com si fos un dietari en el que l'autora exposa situacions del dia a dia, reflexions, dades concretes, pensaments... i ho fa sense seguir cap ordre, saltant d'un cantó a l'altre, tal i com funciona la ment humana, de manera que nosaltres hem d'anar reconstruint la història de fons d'entre totes les inquietuds de la protagonista. És un format que s'aproxima més a twitter que a la narrativa convencional, que fa que la lectura pugui ser meteòrica, però també que ens perdem sovint perquè no sabem on estem i la nostra ment es desvia cap a pensaments propis. Molt complicat poder centrar-se per seguir-li el fil. Això millora cap a la part final del llibre, no sabria dir si perquè ja ens hem avesat al format, o perquè la mateixa autora centra més el fil argumental principal. Però llavors ja és massa tard per congraciar-se amb l'obra.

 

Es podria dir que aquest és un llibre ràpid, però que no és fàcil. La manera d'escriure d'Offill sembla que ha fet fortuna i que li ha valgut reconeixement, però jo no he aconseguit connectar-hi, se m'ha fet difícil avançar sense que em marxés el cap a altres bandes. Fins molt avançat el llibre no ha captat el meu interès, suposo que en el moment que he entès què intentava explicar-me m'hi he pogut concentrar més. No es pot negar que és una manera de comunicar molt actual, molt pels temps que corren, fragments curtets, expressant només allò que vols dir, sense palla, i amb algunes reflexions interessants. Però personalment valoro més l'esforç de donar continuïtat al text i a la trama, encara que no s'expliqui de manera lineal, però tampoc a glopades. Pel que tinc entès, aquest és l'estil de l'autora, així li surt d'escriure, i ben segur que tindrà el seu públic. Però molt em temo que no podrà comptar-m'hi a mi.

 

Impressió general: @ i mitja

Les memòries de Sherlock Holmes

Autor: Arthur Conan Doyle
Editorial, any: Viena Edicions (El cercle de Viena), 2018
Títol original, idioma, any: The Memoirs of Sherlock Holmes, anglès, 1893-94
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Xavier Zambrano
Número de pàgines: 350
Llegit en: Català

No pot sorprendre a ningú que el doctor James Watson s'hagi convertit en cronista oficial del seu bon amic Sherlock Holmes. No hi ha res que l'ompli més que acompanyar l'agut detectiu en les seves aventures i després narrar-les amb tot el detall possible. En aquest volum, el metge ens presenta dotze nous casos en la resolució dels quals en Holmes hi té una importància cabdal. Alguns són recents, d'altres de l'època en que compartien casa a Baker Street, i fins i tot algun és d'abans de conèixer-se. A més, hi apareixen dos personatges recurrents nous que són de vital importància en el cànon holmesià: en Mycroft Holmes, germà del detectiu, i el seu antagonista principal, el professor Moriarty. Robatoris, assassinats, misteris, enganys, plans molt ben traçats, res no es resisteix a les capacitats deductives d'en Sherlock Holmes, que segueix veient la llum allà on la policia, el seu company Watson o les víctimes dels seus casos no hi veuen altra cosa que desconcert i boira. Però alerta, perquè tenir un enemic com Moriarty complica molt les coses. I també les complica que el seu creador, Sir Arthur Conan Doyle, estigui una mica cansat d'ell... 

Després de llegir el primer volum de relats publicat per Viena, Les aventures de Sherlock Holmes, vaig saber que no em quedaria allà i que el continuaria llegint. L'editorial ha publicat un llibre cada any pels volts de Nadal i enguany treuen el quart i últim. Aquest és tot just el segon i els relat que inclou són molt semblants als anteriors, l'estructura és similar ja que es publicaven originalment a un setmanari que devia tenir les seves normes i limitacions. En Watson ens presenta el cas, començant habitualment per unes quantes deduccions mundanes per part d'en Holmes a mode de 'divertimento'. Generalment, hi ha un misteri que té a tothom desconcertat i es fa una narració molt exhaustiva dels esdeveniments. Amb aquesta explicació, en Holmes sovint ja té una idea clara de per on van els trets, com a molt li caldrà fer algun experiment dels seus, alguna comprovació o posar algun parany perquè el malfactor de torn es posi en evidència. Malgrat que Conan Doyle pensava que aquestes històries de misteris li impedien dedicar-se a l'escriptura d'obres superiors, val a dir que són textos d'altíssima qualitat literària, amb uns personatges d'un extracte social concret (classe alta), amb històries personals ben trenades, i que compten amb el principal atractiu de l'acció detectivesca d'en Holmes, que sempre sorprèn. Com sempre, direm que algunes deduccions són difícils d'empassar, però per a trames d'aquestes característiques funcionen perfectament i contribueixen enormement al gaudi dels lectors.

Parlem d'unes històries de més de cent anys que segueixen en una bona forma envejable. Si, a més, són tractades amb la cura que ho ha fet Viena, amb una traducció notable per part de Xavier Zambrano y un epíleg magistral de Josep Lluís Martín Berbois, encara tindran corda per molt temps. Posat que tots els relats són semblants, potser no seria recomanable llegir els quatre volums d'una tirada, però anar llegint aquests llibres de tant en tant et puja els ànims lectors segur. No només això, sinó que em fa mirar els clàssics amb altres ulls, ja que sempre he tingut molta reticència a llegir-ne, i segurament m'estic perdent molt bones obres. En aquests relats no hi trobareu policia científica, ni anàlisi d'ADN, ni bases de dades de criminals, ni violència extrema, ni persecucions amb vehicles supersònics, ni tecnologia punta. Però sí un protagonista carismàtic amb molt d'enginy, un punt fatxenda i molt excèntric. Amb això i un grapat de misteris capaços de captar el seu interès, Conan Doyle en té prou per regalar-nos una gran estona de lectura i mantenir-nos atrapats de manera irremeiable. Continuaré llegint-lo, i tant!

Impressió general: @@@@

Escopiré sobre la vostra tomba

Autor: Boris Vian
Editorial, any: Comanegra, 2019
Títol original, idioma, any: J'irai cracher sur vos tombes, francès, 1973
Gènere: Intriga
Traducció: Adrià Pujol Cruells
Número de pàgines: 177
Llegit en: Català

A en Lee Anderson totes li ponen. S'està fent un lloc entre la gent de casa bona i és inqüestionable que té un gran èxit entre les dones. No dubta a tractar-les com a mercaderia i a emprar fins i tot la violència amb elles, però les té totes encisades. Fa poc que ha esdevingut el llibreter del poble i li va bé, pot mantenir-se i viure la vida de festa en festa. Però el que no sap la seva nova colla d'amistats és que en Lee és negre. Té la pell clara, sí, però les seves arrels familiars són negres. Un negre que triomfa en un món de blancs. I que hagi decidit barrejar-se amb els blancs de la contrada no és casual. En Lee ordeix una venjança, mira de guanyar-se la confiança i l'amor de les noies de famílies adinerades per després fer-los pagar allò que no pot perdonar. Què el motiva a comportar-se d'aquesta manera tan freda i calculadora? Doncs ho explica a la contracoberta del llibre, però com que en la història no se'ns aclareix fins més endavant, no ho penso explicar!

 

En aparença, en Lee Anderson és només un fatxenda amb moltes ganes de gresca. Però de seguida que comencem a llegir aquest 'Escopiré sobre la vostra tomba' sabrem que no fa les coses que fa per pur plaer hedonista. Sabem que ha passat alguna cosa amb un germà seu i sempre el té present. Amb ell en ment, va construint el seu pla de revenja immers en una espiral d'alcohol i sexe. El llibre no ens estalvia escenes violentes de caire sexual. En Lee força diverses noies, de vegades en connivència amb altres personatges. Si en el seu dia aquests comportaments que descriu i el fet que narri una revenja per motius racials el van convertir en un llibre prohibit, actualment algunes descripcions tampoc són acceptables i corprenen en llegir-les. Personalment, m'han arribat a semblar desagradables. Aquesta novel·la és molt coneguda, es va convertir en un al·legat anti-racista i probablement és la més popular de l'autor, però no és un text fàcil ni amable. És cru, despietat i explícit. Qui la fa, la paga. Aquest és l'ensenyament que sembla voler transmetre el text. I de quina manera.

 

Segons l'edició de Comanegra, aquest llibre posa a prova la tolerància dels més puritans. Deu ser que sóc un purità, perquè no m'entusiasma llegir textos tan desagradables. M'ha agradat l'argument, és una bona trama per un llibre de gènere negre, fosca, rebuscada i amb molt males intencions per part del protagonista. Però reconec que m'han costat una mica les escenes sexuals i el comportament d'en Lee amb les noies en general, algunes d'elles menors d'edat, per cert. No és un mal llibre, la seva trajectòria l'avala, però si no n'he gaudit més és només per una qüestió de gustos, d'allò que ens agrada que ens expliquin o no en els llibres. És curtet i es llegeix molt ràpid per la predominança dels diàlegs, pot esdevenir una mica repetitiu en les escenes, però quan arranca 'el pla' tot s'accelera encara més. Un llibre que depèn molt de la tolerància de cadascú davant de certs temes. Arguments no n'hi falten, però no és per mi.

Impressió general: @@

Una balena anomenada Goliat

Autora: Cristina Sandu
Editorial, any: Nits Blanques, 2020
Títol original, idioma, any: Valas nimeltä Goliat, finès, 2017
Gènere: Narrativa
Traduccció: Emma Claret Pyrhönen i Eila Pyrhönen
Número de pàgines: 233
Llegit en: Català

És difícil per una mare romanesa veure marxar els seus fills a viure a l'estranger en plena dictadura comunisca de Nicolae Ceaușescu, però el règim els posava les coses molt difícils. En Costel va marxar als Estats Units i en Mihai es va casar amb una finlandesa i va marxar a Hèlsinki. La seva filla Alba és la protagonista d'aquesta història, que comença amb la malaurada notícia de la mort del seu avi, i pare d'en Costel i en Mihai, a qui anomenaven Llop i era un antic milicià del Partit Comunista. Tota la família es reunirà a la Vila Roja, el poblet que els va veure créixer, per assistir a l'enterrament d'en Llop i fer costat a la Flavia. Tot i tenir les seves vides muntades en altres parts del món, mai han perdut la vinculació amb la seva terra, la seva família i la seva antiga casa. Les arrels els criden. Serà inevitable que aquesta trobada els evoqui una pila de records dels anys difícils i de com van haver de marxar per forjar-se un futur.

La nova editorial Nits Blanques s'ha proposat acostar a casa nostra veus nòrdiques que no es dediquen a escriure thrillers de qualitat dubtosa, sinó bona narrativa. M'estreno amb aquesta barreja que se'm fa estranya, entre Romania i Finlàndia. L'escriptora Cristina Sardu és finlandesa però les seves arrels són romaneses, de manera que el llibre té gran part d'autoficció. El gruix de la trama succeeix en aquest poblet als afores de Bucarest, on la família Popescu es reuneix per retre homenatge al finat Llop. Ens mourem entre aquesta trobada familiar entranyable, serena, assossegada i els records de l'Alba que fan referència als seus familiars en èpoques passades. També, a capítols alterns, anirem coneixent el passat de la família, abans del naixement de l'Alba. En aquests capítols més 'històrics', generalment curtets, és on copsarem la manera de viure a Romania prèvia a la revolució, la dictadura comunista i tot el que això va comportar, sense que tinguem sensació en cap moment d'estar rebent una lliçó d'història. Tot plegat, molt ben integrat en el text. En els capítols 'estàndard', l'actualitat es barreja amb els records sense previ avís i cal estar atent per saber on som. L'escriptura és delicada, elegant i treballada, podríem dir que a estones fins i tot poètica. Això li aporta un ritme lent, és una lectura que demana calma.

Estem davant d'un bon llibre, ben escrit i que ens pot atreure més o menys en funció de l'interès que tinguem en la història romanesa recent. No puc dir que sigui un dels meus temes preferits, però m'han interessat les parts en que els protagonistes pateixen els estralls i els perills de l'època comunista, mai està de més aprendre'n una mica, t'endús més d'una sorpresa. Pel que fa a la trobada familiar, també és prou interessant i serveix per conèixer costums i creences dels romanesos, les seves tradicions, la seva mentalitat i la consideració que tenen pels estrangers. És un text sòlid, dens i consistent i he de dir que se m'ha travat una mica, però no ho atribueixo el llibre, sinó a una avidesa de lectura accelerada per part meva. S'ha d'anar assaborint cada detall, perquè cada frase, cada fragment diuen alguna cosa i es poden relacionar amb altres parts, i segurament jo no ho he sabut fer. És d'aquells casos que penso sincerament que el llibre és millor del que m'ha semblat a mi. Per tant, qui sigui capaç de fer-ne una lectura reposada i dedicada, probablement en gaudirà molt, perquè és un llibre amb alguna cosa especial i amb molta informació per integrar i assaborir. Ah, si voleu saber el perquè del títol l'haureu de llegir, no ho penso explicar!

Impressió general: @@@

La mort blanca

Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020
Títol original, idioma, any: Myrknaetti, islandès, 2011
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Esther Roig
Número de pàgines: 357
Llegit en: Català

Ha arribat l'estiu a Islàndia i el clima és molt més temperat, tot i que al nord, a l'aïllada Siglufjördur, tampoc es pot dir que gaudeixin de clima tropical. Del que sí que es lliuren és del núvol de cendra que està enfosquint Reykjavík, arran de l'erupció de l'Eyjafjallajökull. El policia Ari Tór ja s'ha acostumat a la seva destinació remota i gaudeix cada cop de més confiança per part del seu superior. Encara es llepa les ferides de la ruptura amb la Kristín, és la dona de la seva vida i està decidit a recuperar-la. Entretant, apareix un cadàver a la localitat propera de Skagafjördur, sembla evident que ha estat una mort amb violència. Elías Freysson era un contractista d'obra que treballava en el túnel que havia d'unir Siglufjördur amb la civilització. Els primers sospitosos són els seus subordinats. El reduït equip policial del llogarret es posarà en marxa per descobrir qui ho ha fet, els crims de sang no són gaire comuns a Islàndia. Aquest cop, comptaran amb l'ajuda inesperada de l'Ísrún, una periodista vinguda de Reykjavík que sembla molt interessada en descobrir més coses del finat.

Vaig llegir el primer volum d'Islàndia negra, 'L'ombra de la por', i ja vaig comentar que era un llibre que fluixejava i que tenia molt marge de millora. La lectura d'aquesta segona entrega m'ha confirmat el mal pressentiment i no ha aprofundit en aquelles virtuts incipients del primer. Escrit perquè te l'empassis a glopades, amb capítols molt curts i editat amb lletra gran i molt d'espai, no hi ha dubte que és un llibre que flueix i passa volant. Una altra cosa és que la trama sigui interessant. Torno a llegir un autor nòrdic pensant que em volen vendre novel·la negra quan en realitat em venen una història simplona amb un cadàver pel mig. Potser la meva percepció del que ha de ser una novel·la negra és massa canònica, però passo a relatar-ne els defectes, segons el meu punt de vista. El protagonista, l'Ari Tór, té una escassa incidència en la investigació i està infinitament més preocupat per la seva vida personal. La investigació mateixa és testimonial en el llibre. Qui descobreix més coses és la periodista, els policies tururut. La insistència en trames paral·leles que no van enlloc ens desvien de l'objectiu. Tota la primera part, i parlem de 200 pàgines, és pràcticament irrellevant. A la segona part, l'interès va en augment, hi passen coses, tot s'accelera, però els grans temes que acaben explicant la motivació del llibre, que són d'envergadura, només s'anuncien, sense incidir-hi, sense antecedents, sense documentació, sense aprofundir mínimament. L'agilitat en la narrativa, que tampoc no és cap meravella, és proporcional a la buidor de continguts.

Amb aquesta llista de despropòsits és fàcil entendre que el llibre m'ha semblat molt, molt justet. I això que l'he llegit d'una revolada, a gran velocitat, però gairebé més per inèrcia que per interès. No és un llibre que et plantegis deixar, es llegeix sol, però un cop acabat m'ha quedat una mica de sensació de presa de pèl. I sap greu, perquè adoro Islàndia i tinc ganes que m'agradin les obres ambientades en aquest país, però si he de ser honest, he de dir que m'ha fet perdre l'interès i l'expectativa que em va generar el primer. Vaig pensar que, amb l'experiència, l'autor corregiria els defectes, però no m'ho ha semblat. Hi havia l'opció d'anar cap a aquella mena de gènere negre nòrdic que ja vaig descartar fa molt temps, o apropar-se a Indridason o Mankell. Jónasson s'ha decantat per la primera opció, així que probablement m'ha perdut com a lector. Més enllà de l'estil o els temes personals en els que incideix, he de dir que tot el conjunt m'ha semblat força fluix i l'anunci d'alguna trama delictiva rellevant que no s'acaba de concretar no fa que el conjunt millori. Sentint-ho molt, penso que els lectors de novel·la negra mereixen més.

 

Impressió general: @

Gina

Autora: Maria Climent
Editorial, any: L'altra editorial, 2020 (sisena edició, primera del 2019)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 184
Llegit en: Català

Un dia comparteixes pis amb les companyes de la facultat, o te'n vas d'Erasmus i congenies amb una boja, o t'enamores perdudament del primer que passa, i el següent et deleixes per ser mare i la vida et castiga amb el diagnòstic d'una malaltia crònica. La Gina encara és jove i no fa massa que ha deixat enrere l'adolescència, però sobretot té molt presents els records d'aquella època. Els estius al Delta de l'Ebre, les seves primeres relacions, les inseguretats, les vergonyes. Alguns fets puntuals l'han acompanyat fins la seva vida adulta i encara li ballen pel cap, com conèixer l'Elizabeth, una dona que la té enlluernada, però ara ha d'afrontar i acceptar la seva nova situació. Fer-se gran li ha vingut de cop, quan ha passat?? Encara té molt per assumir mentre lluita contra ella mateixa i les seves pors, mentre s'adona que la seva feina, la seva parella o el lloc on viu no són realment allò que vol. I per si no fos prou, la malaltia. El seu futur és incert, en tots els aspectes, però precisament per aquest motiu, el que té més clar és que no pot desaprofitar el present.

'Gina' és el primer llibre de la Maria Climent, autora ampostina, que escriu emprant, en gran part del llibre, en el dialecte de la seva terra. Com que estem acostumats a llegir en un català més neutre i estàndard, això aporta un toc 'exòtic' força interessant. El text no està dividit en capítols i no és gaire lineal, anirem saltant en el temps per conèixer diferents episodis de la vida de la Gina, alguns com a records inconnexos, d'altres que la van marcar i ens serviran per entendre altres fets posteriors. Tenint en compte que narra un parell de dècades de la protagonista i alguns dels esdeveniments duren anys, de vegades costa una mica reconstruir la cronologia. El motor principal és el pas de l'adolescència a la vida adulta, la protagonista és insegura, no especialment sociable, amb l'autoestima baixa. Dubta, s'espanta, fuig. Tot té una aura d'incertesa, de provisionalitat. Per exposar-ho, l'autora fa servir una escriptura planera i agradable, sempre en primera persona i amb tocs d'humor, especialment quan podem accedir als pensaments de la narradora. També inclou una serie de cartes que la Gina escriu a l'Elizabeth, no és ben bé una relació epistolar ja que no les envia, però les escriu a mode de diari per deixar constància del darrer episodi que coneixerem de la seva vida. Desconec quin percentatge del llibre és autobiogràfic, però allò que descriu té tal versemblança que diria que és allò que anomenen autoficció. 

Aquest és un llibre que parla de superació, de les pròpies pors i de la mala notícia que suposa que et diagnostiquin una malaltia crònica. La protagonista, que no se'ns presentarà com una persona especialment forta, ni decidida, ni valenta, ha d'entomar la vida com li ve i fer-se gran de cop. Podríem dir que, quan li passa, ja anava tocant! Jo li he trobat semblances amb 'Primavera, estiu, etcètera' de la Marta Rojals per la tornada al poble i per estar escrit en variant dialectal, i també m'ha fet pensar en 'Els llits dels altres' de l'Anna Punsoda per alguns episodis especialment dolorosos. L'he trobat una mica irregular, hi ha estones que t'atrapa i sap captar perfectament l'atenció, i d'altres fases que són una mica sobreres. Els temes que aborda no són nous i aquest any m'he fet un fart de llegir llibres similars, potser això li ha restat una mica. Tot i així, és un llibre fresc, amb segell propi i bons detalls que li aporten valor afegit. Es llegeix ràpid, és força distret i ens ensenya a no prendre's la vida tan a la valenta. Si la Gina pot, nosaltres també hauríem de poder.

Impressió general: @@@

El colibrí

Autor: Sandro Veronesi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Il colibrì, italià, 2019
Gènere: Narrativa
Traducció: Pau Vidal
Número de pàgines: 338
Llegit en: Català
Premis: Strega 2020

Potser és veritat que en Marco Carrera ha comès algunes errades a la seva vida, com no calibrar bé una patologia de la seva filla, o la seva afició al joc quan era més jove. I és veritat que estima una dona que no és la seva, un amor impossible que no li ha impedit mai ser un marit sol·lícit. Però no ha estat tan mala persona com per merèixer tantes desgràcies acumulades al llarg dels anys. L'oftalmòleg resident a Roma, que de petit tenia dèficit de creixement i per això la seva mare li va posar el malnom de colibrí, té una llarga trajectòria vital abans que aquesta història comenci l'any 1999 i també li quedaran molts anys per endavant. Ell no ho sap, però està a punt de separar-se, i no de manera amistosa precisament. El previndrà el terapeuta de la seva dona, el doctor Carradori, que ha detectat que la Marina en porta alguna de cap per trencar la relació i destrossar-li la vida. Però les capacitats del colibrí, saber mantenir-se estàtic quan convé i fer grans salts si el guió ho exigeix, l'ajudaran a sortir-se'n i a continuar endavant. Endarrere només hi pot anar amb el pensament. 

Avalat pel segell editorial que el publica a casa nostra, que sempre és garantia de qualitat, Sandro Veronesi arriba com un desconegut, però no pas com un debutant, ja que a Itàlia té una llarga trajectòria. 'El colibrí', amb una narrativa planera i absorbent, és una obra d'orfebreria que retrata tota la vida del protagonista des de la seva adolescència fins a la vellesa, però no ho fa de manera lineal. La història comença amb la separació de la Marina l'any 1999 com a punt d'inflexió, i a partir d'aquí va fent salts en el temps per explicar-nos els fets passats i futurs d'en Marco. Paradoxalment, tot i que podria semblar desordenat, l'ordre en què llegim ens permet entendre molt millor la història que si fos lineal. Sens dubte, seria molt més monòtona. Els capítols on narra esdeveniments concrets, alguns de dramàtics i d'altres de no tant, estan intercalats amb cartes creuades amb la Luisa, el gran amor impossible d'en Marco, i amb els mails que envia al seu germà Giacomo per decidir sobre el llegat dels seus pares. Veronesi és un narrador hàbil en qualsevol dels formats que explora en el llibre, té una escriptura agradable i lluminosa tot i que estigui explicant moments tristos, i salpebra el text amb una mica d'humor i força referències. 

Es diu del llibre que és una història de superació i que està ple d'amor per la vida. Coincideixo en la valoració d'aquesta segona apreciació. Hi ha molta vida en aquest llibre, molta humanitat, i més que superació jo diria acceptació, personal i de tot allò que et passa. La trajectòria vital d'en Marco podria ser la de qualsevol de nosaltres, amb els seus defectes que potser ens faran arrufar el nas, i les seves virtuts que admirarem. El mèrit de l'autor és que una història com tantes altres es converteixi en un llibre que no pots parar de llegir, que t'atrapa sense remei, i que un volum de 338 pàgines farcit d'esdeveniments dramàtics no sigui un ball de llàgrimes, tot al contrari. N'he gaudit molt, em sembla un llibre apte per a tots els gustos. Emotiu, tendre, profund quan convé, i fins i tot fa un cop d'ull al nostre futur. Un bon llibre i un nou encert de Periscopi. Res de nou sota el sol.

Impressió general: @@@@