dijous, 22 d’octubre de 2020

Dona i poder

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català

L'escriptora Jenn Díaz, autora del Premi Mercè Rodoreda 2016 amb 'Vida Familiar', entre d'altres, va entrar en política a les eleccions del 2017. Des de llavors, és diputada al Parlament de Catalunya i ha destacat en els àmbits de cultura i igualtat. La seva militància feminista la porta ara a escriure un assaig sobre la relació de les dones amb el poder, centrat sobretot en el món de la política, però també aplicable en altres sectors com els consells d'administració i altres posicions en les que es remenen les cireres. Amb el seu anàlisi, descobrirem que no n'hi ha prou amb les lleis que asseguren la presència de les dones a les institucions, sinó que cal que hi desembarquin massivament i que no se les consideri intruses per poder participar de manera real en la presa de decisions. L'autora posa de manifest les dificultats de les dones que es dediquen a la política, perquè, si bé ningú els ho impedeix, no s'ha previst qui les substituirà en totes les seves tasques fora de l'àmbit professional. El lideratge femení, la comunicació feminista i l'agenda política feminista són altres temes de reflexió que podrem trobar en aquest assaig curtet i amb epíleg de la politòloga Tània Verge.

D'un temps ençà m'interessa força tot allò que està relacionat amb la lluita feminista, els últims anys he llegit força assajos que aborden aquesta temàtica des de diverses perspectives, però encara no havia llegit cap aproximació a l'àmbit de la política i el poder, des d'una posició d'experiència personal i compartida. El que he trobat en aquest 'Dona i poder' és força revelador, en molts aspectes. Si bé no és cap sorpresa que la dona sempre s'intenta relegar a un segon pla, les regles del poder són heteropatriarcals i els qui l'ostenten malden perquè segueixi sent així. Encara ara, que molts veiem normal la presència de dones en llocs de representació, la discriminació en posicions de rellevància i de presa de decisions és molt palpable. També la manera de fer, entendre i comunicar la política ve marcada pels homes i caldrà molta més presència femenina per poder canviar les dinàmiques. Cal dir que l'autora fa referència tant a la política institucional com a les cúpules dels partits polítics, que per més que implementin plans d'igualtat encara estan lluny d'una igualtat efectiva i real. Es tracta d'un text seriós, reflexiu i molt meditat, escrit des del ple coneixement de causa, i que aporta idees per feminitzar la manera de fer política. Un text que, des de la meva perspectiva de privilegi com a home, blanc, heterosexual i de mitjana edat, requeriria d'una segona lectura sencera per poder amar-me de tot el que explica.

No cal dir que m'ha semblat una aproximació molt interessant, ja que jo mateix sóc militant polític i certes relacions amb les altes esferes de poder ningú te les sol explicar. Amb aquesta ressenya no li faré justícia al llibre perquè em manca formació en diversos aspectes, segurament no he destacat aquí reflexions importants que ajudarien a entendre les relacions de poder, com per exemple que les dificultats de les dones per accedir a la política són també una qüestió de classe, però el llibre és a l'abast de tothom per poder-ne fer una lectura ben exhaustiva i prendre consciència de les desigualtats existents en l'àmbit de la política institucional i de partit. He de dir que l'autora és dura en la seva valoració de la situació, especialment pel que fa a organitzacions polítiques, i això no és fàcil de pair, però no tinc dubtes que parla des de l'experiència. No és un llibre fàcil ni banal, probablement calen coneixements específics per entendre'l del tot, o simplement ser dona i voler dedicar-se a la política. Diria que una mica per sobre del meu nivell de comprensió sobre temàtica feminista, però precisament per això he pogut aprendre coses i interioritzar algunes reflexions. Ara falta ser-ne conscient quan calgui actuar en conseqüència.

Impressió general: @@@

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Les inseparables

Autora: Simone de Beauvoir
Editorial, any: Angle Editorial, 2020
Títol original, idioma, any: Les inséparables, francès, 2020 (escrita el 1954)
Gènere: Narrativa
Traductora: Margarida Castells
Número de pàgines: 143
Llegit en: Català

La Sylvie és sempre la primera de la classe a la seva escola, el col·legi Adélaïde. Però aquest inici de curs li portarà una sorpresa. Una nova alumna que l'enlluernarà de seguida. Tenen 9 anys i estem a finals de la dècada dels '10 del segle XX. L'Andrée és una noia alegre, molt intel·ligent i amb unes idees força avançades per ser que prové d'una família catòlica, molt conservadora i amb idees retrògrades. L'amistat que es construiran totes dues les farà inseparables fins el punt de l'obsessió, especialment per part de la Sylvie, que mai havia conegut ningú com l'Andrée. Tant és així, que la família de la seva amiga començarà a veure-la amb mals ulls. Per això, i perquè la Primera Guerra Mundial arruïnarà la família de la Sylvie, que haurà de rebaixar el seu nivell social. Quan Sylvie s'adona que la devoció que professa per Andrée no és del tot corresposta, posa una mica de distància entre les dues, però al llarg dels anys i de moltes converses i reflexions compartides, l'amistat perdurarà i sempre seran un puntal l'una per l'altra.

La Sylvie d'aquesta història no és altra que la mateixa Simone de Beauvoir, que explica en aquesta biografia novel·lada la seva relació amb Zaza Lacoin, l'Andrée en el llibre. La seva amistat va perdurar dels 9 als 21 anys i va marcar profundament la vida de l'autora. Com s'explica a l'epíleg, escrit per Sylvie Le Bon de Beauvoir, filla de l'escriptora, de Beauvoir va introduir la seva amiga Zaza en altres llibres, però no és fins aquesta obra pòstuma, publicada aquest any 2020, on explica aquesta història íntima amb molts detalls, tot i que amb noms i llocs canviats. Es diu que era massa íntima per ser publicada en vida de l'autora. 'Les inseparables' té dues parts. En la primera les noies són encara joves, tot i que Andrée comença a interessar-se pels nois i Sylvie professa tal admiració i està tan absorta amb Andrée que es deixa entreveure que el que sent per ella va més enllà de l'amistat. Actualment ningú s'hauria de sorprendre per aquest fet, però tenint en compte el marc històric en el que s'ambienta l'obra i la dècada en que es va escriure el manuscrit, és d'una gran valentia posar-ho sobre paper. Aquesta primera part, amb la relació que s'estableix entre les dues noies, és força absorbent i atractiva. A la segona la Sylvie pren distància i la trama deriva una mica, es torna una mica menys interessant, pel meu gust. Però tot el llibre situa elements per la reflexió, com els privilegis de classe, la religió, les cotilles socials de les dones o el trencament emocional, entre d'altres. I val a dir que l'autora ho exposa tot amb gran destresa.

Simone de Beauvoir és un d'aquells noms que et ressonen sempre al cap i penses que algun dia l'hauries de llegir. Així que, quan l'oportunitat m'ha passat per davant, no m'ho he pensat dos cops. L'autora ha esdevingut tota una icona del feminisme, i encara que aquest llibre és més íntim i autobiogràfic, també demostra un pensament crític respecte al paper de la dona a la societat. Aquesta edició d'Angle Editorial inclou un annex amb fotografies i cartes creuades entre Beauvoir i Lacoin, per cert. Estic content d'haver llegit Simone de Beauvoir per fi. No tinc tirada a llibres autobiogràfics, però com que desconeixia la seva història completament, per mi ha estat com llegir ficció. M'ha agradat com està escrit, he gaudit especialment de la primera part, ha aconseguit interessar-me. Després l'atenció baixa una mica, per això penso que em caldrà tornar a llegir l'autora, per acabar de decidir si connecto amb ella o no. De moment, tinc la voluntat de fer-ho, que ja és bon senyal. 

Impressió general: @@@

dissabte, 17 d’octubre de 2020

La foscor que coneixes

Autora: Amy Engel
Editorial, any: La Campana, 2020
Títol original, idioma, any: The Familiar Dark, anglès, 2020
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català

El petit llogarret de Barren Springs no arriba pràcticament a poble. Tothom es coneix i no hi ha massa coses a fer. Per això, quan succeeix un fet esfereïdor, l'Eve Taggert té clar que no ha estat obra de cap desconegut: l'autor ha d'haver estat un dels seus conveïns. La Junie, filla de 12 anys de l'Eve, ha aparegut morta al costat de la seva amiga inseparable Izzy, algú va acabar amb les seves vides amb una arma blanca, en mig d'una tempesta desacostumada pel mes d'abril. L'Eve és pobra, però llesta i tenaç. Treballa en una cafeteria per poder mantenir la filla, ella és l'únic motiu de la seva existència. Ara que ja no hi és, el seu món s'esfondra. La seva poca confiança en la policia, tot i que el seu germà Cal, amb qui estan molt units, pertany al cos, fa que es posi a investigar pel seu compte, sense saber per on començar, però estirant un fil que cada cop es va fent més llarg i que la porta a descobrir secrets que no s'esperava de la gent del poble. Ningú és el que sembla, tothom, qui més, qui menys, té algun cadàver a l'armari. Està decidida a no deixar que l'assassí de la Junie quedi impune, però també descobrirà que en un racó de món infecte com el que l'ha vist créixer hi ha coses que seria millor no saber.
 
L'Eve serà l'encarregada de desgranar aquest thriller en primera persona, de manera que coneixerem la seva duresa, la seva fredor davant de la misèria que l'envolta, però també la profunditat del seu dolor. Producte d'una família desestructurada ja fa diverses generacions, acostumada a la violència, al maltractament, a l'abús, intenta escapar del món que l'ha criada per donar una oportunitat a la seva filla, però ni així pot protegir-la. La pèrdua li revifa els instints més foscos i la portarà als racons més sòrdids del poble. Ambientada a 'l'Amèrica profunda', en aquesta obra ens trobarem un bon grapat de tòpics, tots aquells que trobem a llibres i pel·lícules similars. L'acció és lenta i la importància de la narració recau sobre la vida viscuda per l'Eve, més que en la seva investigació. Tots els esdeveniments que va descobrint li van fent aflorar una ràbia que havia enterrat amb el naixement de la Junie. Els girs argumentals són constants, perquè ningú no és el que sembla i tothom amaga coses. És lògic i habitual en aquesta mena d'obres, però en aquest cas la insistència en algunes descripcions fa sospitar que allò s'ha de torçar, i no ens equivoquem. No vull donar massa pistes al respecte, però és una mica previsible, potser no el desenllaç final, però sí per on van els trets.

Malgrat que no es pugui dir que sigui un argument ni un format gaire innovadors, 'La foscor que coneixes' és d'aquesta mena de llibre que enganxa: està fet per a això. Tampoc excel·leix en els recursos narratius de l'autora, però és intrigant, és fosc i planteja dilemes morals, ens presenta el dolor d'una mare i no se n'està de fugir dels estereotips: una mare no té per què mostrar-se només afligida, també pot estar enrabiada, i tant que sí. La Eve ho està i molt. Durant tot el llibre hi trobarem missatges feministes ben inserits i fins i tot ironia i humor negre, detalls que li fan sumar alguns punts. I és fàcil de llegir, és clar, et manté ben atent. No té gaire acció i és estranyament reflexiu pel que és el gènere, però tot i així atrapa. Fa la funció que se li demana, un entreteniment i una evasió de la pròpia existència, et transporta a un entorn i unes circumstàncies en les que no t'agradaria trobar-te. Una distracció, sense més.
 
Impressió general: @@@

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Quan la música ho és tot

Autors: Haruki Murakami i Seiji Ozawa
Editorial, any: Empúries, 2020
Títol original, idioma, any: Ozawa Seiji-san to ongaku ni tsuite hamashi o suru , japonès, 2011
Gènere: No-ficció
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Haruki Murakami, escriptor japonès de llarga trajectòria i prestigi internacional. Seiji Ozawa, director d'orquestra japonès reconegut mundialment per les seves interpretacions. Tots dos artistes, dedicats al món de la cultura, però no havien tingut oportunitat de conèixer-se, tot i que Murakami és un gran aficionat a la música clàssica i seguidor d'Ozawa. A través de la filla del director, que coneix a la dona de l'escriptor, es posen en contacte i gaudeixen de la bona conversa sobre música. Així, i a instàncies de la Seira, filla d'Ozawa, es proposen enregistrar les seves trobades i converses per fer-ne un llibre. De resultes, aquest 'Quan la música ho és tot' que arriba ara a casa nostra després de 9 anys de la seva publicació. Murakami demostra no ser un simple aficionat, és un gran coneixedor de la música en les seves múltiples vessants, però li manca formació tècnica que el mestre Ozawa, ben sorprès pels coneixements de l'escriptor, pot complementar i explicar. Parlaran d'obres concretes, de companys de professió d'Ozawa, d'anècdotes de la seva carrera i de la seva vocació de formar nous talents, entre d'altres temes.

Sigui dit d'inici: no sóc consumidor de música clàssica i els meus coneixements són escassos. Tampoc no tinc tendència a llegir llibres de no ficció, ni de converses o entrevistes. De manera que aquest llibre tenia molt poques possibilitats amb mi. Que l'hagi llegit respon només a un petit detall, a una paraula escrita a la coberta: Murakami. Doncs sí, segueixo completant la meva biblioteca de l'autor japonès i li he llegit tota l'obra traduïda (que sàpiga). Si no fos així, aquest llibre difícilment hauria acabat a casa. No obstant, una conversa sobre música podia tenir els seus al·licients, qualsevol tema pot ser interessant si es tracta amb passió. Bé, no ha estat el cas, com a mínim de la primera meitat del llibre, en la que els dos autors es dediquen a comentar peces musicals concretes i les diferències que hi ha entre diferents interpretes, directors i solistes. La meitat del llibre és apta només per a experts. Després se suavitza una mica i ofereix allò que esperava, conversen sobre diferents sales de concerts, compositors, òpera, orquestres diferents i paren especial atenció a la formació. Trobem reflexions interessants, una mica de biografia i obra del director i la lectura es torna més distesa, però no aconsegueix redreçar el torrent de concrecions que trobem a la primera meitat. Pel que fa a la conversa, gaire debat no hi trobarem, és una diàleg de donar-se la raó mútuament.
 
He llegit altres obres similars de l'autor que a priori em despertaven escàs interès, com 'Underground', sobre l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio, o 'De què parlo quan parlo de córrer', sobre l'afició de Murakami a fer maratons i com això influeix en la seva obra. En els dos casos, i en algun altre, n'he gaudit. M'ha agradat com el japonès abordava els temes i els descrivia. Això esperava també d'aquesta conversa sobre música, que encara que fos clàssica, m'encuriosia una mica. Però no ha estat així, aquesta primera part, per un autèntic novell en la matèria, et mata. Després ja no he pogut connectar emocionalment amb el llibre, tot i que va a millor. Se salven els interludis, petites converses paral·leles entre les entrevistes, i alguns temes concrets com l'òpera, les orquestres de temporada o els cursos de tecnificació per a joves músics. Si hi ha algun fan de Murakami a la sala que, a més, sigui entès en clàssica, probablement pot gaudir molt d'aquest llibre. Si no és fan de l'autor però sí que coneix Ozawa i la seva obra, o li agrada la música clàssica en general, potser també, perquè no és un Murakami típic. Però em sembla difícil que pugui convèncer a algú que, com jo, no en té ni idea d'aquest gènere musical.
 
Impressió general: @@  

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Dolça introducció al caos

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 248
Llegit en: Català

Les relacions de parella passen per diferents fases. Després de dos anys de relació i gairebé un de convivència, la Marta, fotògrafa i molt independent, i en Dani, guionista de televisió, encara mantenen la passió i la dolçor dels primers temps. Però un accident en absolut buscat farà trontollar aquesta serenitat i l'equilibri. "Estic embarassada. No ho vull tirar endavant". La Marta està convençuda que no és el moment, que és massa precipitat i que la relació no està prou consolidada. Com que decideix ella sobre el seu cos, pensa interrompre l'embaràs. A en Dani, qui fins ara tampoc havia mostrat un especial interès en ser pare, aquesta decisió unilateral li encendrà totes les alarmes. No és un bon moment? Quan ho és? No estan preparats? No tenen edat ja per ser pares i fer créixer la família? Les seves situació personals, familiars, laborals, com poden influir en la presa d'aquesta decisió tan important? Comença així una espiral emocional que ens portarà als confins més profunds dels seus éssers. Coneixerem tot allò que s'hi amaga i que explica per què no estan d'acord en un moment cabdal de les seves vides i que amenaça en ser un punt d'inflexió, per a bé o per a mal.

L'esperat retorn de la Marta Orriols deixa sensacions una mica agredolces. No dubto que tindrà grans elogis de crítica i de públic, per això intentaré destacar de la manera més objectiva possible els punts que no m'han agradat tant, encara que és difícil ser objectiu en aquest cas. El plantejament del llibre és posar-nos en situació, com explicava a la sinopsi, i després entrar a la ment d'en Dani, primer, i a la de la Marta després. L'exploració dels sentiments de cadascun és molt correcte, el punt més fort de l'obra. Però el pes del Dani és molt més gran que el de la Marta, se li dediquen moltes més pàgines i matisos a ell. D'alguna manera, sembla que els dos protagonistes tenen els rols canviats, no són una dona amb l'instint maternal a flor de pell i un home amb por al compromís, passa més o menys a la inversa, però això no treu que tot plegat sembli una mica tòpic. Ara bé, no hi ha gaires maneres diferents de sentir-se davant de la possibilitat de tenir un fill, suposo. Aquesta exploració dels sentiments és on l'autora excel·leix, té en compte moltes vessants i aprofundeix en la creació i història dels personatges (més extensa en el cas del Dani), però potser dóna massa voltes i el llenguatge és massa florit i rebuscat, molt poètic i metafòric, i això, penso, ens allunya d'uns personatges que podríem entendre, estimar i sentir-nos-hi perfectament identificats per la seva profunda humanitat. 

Després de cridar molt la meva atenció amb 'Anatomia de les distàncies curtes' i meravellar-me amb 'Aprendre a parlar amb les plantes', el llistó per aquesta tercera entrega estava molt alt i l'expectativa generada juga molt a la contra de 'Dolça introducció al caos'. Vol dir això que m'ha decebut, que no m'ha agradat? Doncs tampoc és això, és un bon llibre, és un tema proper i que ens fa pensar, que molta gent en la franja d'edat dels protagonistes haurà d'afrontar algun dia i no el viuran de manera massa diferent. No sabria dir què esperava, però les ganes de tornar a llegir Marta Orriols eren tan altes que el llibre m'ha suposat una frenada. Segueixo convençut que és una de les bones autores que tenim a casa actualment, per sobre d'altres a qui s'està posant molt el focus. Les properes entregues, que no dubtaré en llegir, ens diran si la culpa de la davallada és de l'autora, que va tenir un moment àlgid amb el llibre de les Plantes, o meva i d'altres lectors, que ens hem generat unes expectatives impossibles d'acomplir i ara som injustos amb un bon llibre. De moment, manté el crèdit. Que Edicions del Periscopi segueixi apostant per ella ja marca la pauta, sempre cal confiar en el seu criteri.

Impressió general: @@@

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Tothom et recordarà

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Crims.cat, 2019
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 332
Llegit en: Català
Premis: Premi de narrativa ciutat de Vila-Real 2018 

En una Barcelona convulsa que viu entre l'atemptat gihadista de les Rambles, el Primer d'Octubre i les eleccions autonòmiques posteriors, apareix el cos sense vida de l'inspector Santiago Ortuño, de la Policia Nacional. La mort de l'agent, que no comptava amb gaires simpaties dins el cos, és objecte d'una investigació policial a partir d'un testimoni ocular. Estirant el fil enrere, descobrirem que Ortuño estava relacionat amb una cantant d'origen sud-americà, la Leire Alfaro, que va demanar-li papers pel seu xicot Abduh Fayad. L'Abduh treballa a la botiga dels germans Xaddad, Reparacions de la Llar, un antre que la mateixa policia sospita que és una tapadora, allí s'hi cou un brou de cultiu que podria ser l'origen de nous atemptats. En aquesta novel·la amb diversos fronts oberts, descobrirem com funciona una cèl·lula gihadista per dins i com es desenvolupa el treball policial per detectar-la i desarticular-la. A més, també haurem de descobrir qui és l'assassí de l'inspector, d'entre tota la gent que li tenia ganes.

Tenia aquest llibre pendent d'Andreu Martín, a qui coneixem com 'el mestre', perquè és un dels millors autors de novel·la policíaca del país. La seva capacitat per bastir històries fosques, complexes i aprofundir en la investigació policial és molt notòria. En aquest cas, s'introdueix en el món del gihadisme i dels musulmans que viuen a Barcelona. Ho fa amb capítols llargs i amb un ventall de personatges que van trenant la seva pròpia història per completar la imatge global; tots ells hi jugaran algun paper. A més, tindrem dos tipus de narració: una que descriu els fets tal com van anar passant, i uns documents, a font de lletra canviada, on tindrem accés a informes policials, interrogatoris i atestats. El personatge d'Ortuño té un paper protagonista a la trama, se'ns presenta com un poble diable amb ganes de destacar, però amb escasses capacitats. Un depredador sexual entrat en anys que l'autor aconsegueix fer-nos desagradable, des de bon inici sabrem que acaba mort i no ens sabrà greu. En canvi, la Leire, un altre dels personatges destacats, és una dona forta, decidida i capaç de tot allò que es proposa. Cal destacar que els llibres recents de l'autor no compten amb un investigador fix, no té una saga amb el típic heroi policial recurrent, cosa estranya en els temps que corren. Això li aporta llibertat a l'hora d'escriure.

Si he de triar, aquest no seria el llibre d'Andreu Martín que més m'ha agradat, el superen 'La violència justa' o 'L'harem del Tibidabo', per exemple. Això no vol dir que no hagi passat una bona estona llegint-lo, la manera que té l'autor de narrar atrapa sense remei. Resulta una mica embolicat a estones, perquè anirem saltant en el temps d'uns fets a uns altres, i això que la trama s'emmarca en una època molt coneguda i acotada de la nostra història recent. Però en conjunt es llegeix bé i molt ràpidament, genera interès per la temàtica que aborda, tot i que l'argument està una mica encotillat per la realitat d'aquelles dates i no pot fer excessos. Els personatges, els cossos policials, els antagonistes, són prou creïbles i les seves accions i bagatges versemblants. En definitiva, com és costum, l'autor no es limita a una trama policíaca: hi afegeix literatura. Potser algunes reaccions dels gihadistes són massa impostades, si el llibre grinyola en alguna banda, és aquí. També en el fet que dóna moltes explicacions en el text mateix sobre terminologia i costums musulmans, serveixen per ambientar-nos, però resten fluïdesa a la narració. Potser hagués estat millor posar notes a peu de pàgina. Tot i aquests peròs, Andreu Martín és molt Andreu Martín, els seus llibres honoren el gènere negre. No cal dir que estaré a l'aguait de les novetats que ens proposi, que segueixi ampliant la seva extensíssima bibliografia! 

Impressió general: @@@

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Dins del cor de Chopin

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Empúries, 2020
Gènere: Relats
Número de pàgines: 139
Llegit en: Català

Polònia, a banda de ser un popular programa de televisió, és també un país que se les ha vist magres durant tot el segle XX. Estar situat entre dues potències com Alemanya i la Unió Soviètica no li augura res de bo. Però també és un país ric en tradicions, en costums i en anècdotes. En aquest recull de relats curts, Polònia és la protagonista absoluta. A retalls, coneixerem un país militaritzat, fosc, esquerp i que no dóna cap seguretat als seus habitants. Els personatges dels contes, bona gent majoritàriament de classes baixes, viuran en carn pròpia les misèries o ens explicaran tradicions instaurades en l'imaginari polonès. Seran peces per construir un trencaclosques, un conjunt que ens proporcionarà una imatge completa i àmplia del país. És poc comú que sigui una autora catalana qui aborda la dissecció quirúrgica d'un dels gegants desconeguts del cor d'Europa, però la traça que té Mònica Batet per trenar paraules i descriure situacions ens permet, novament, transportar-nos a una terra llunyana, aquest cop amb nom propi, i fer-nos-la nostra.

Aquest és el tercer llibre que llegeixo de la Mònica Batet després de 'Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres' i 'Nou illes al nord'. Puc dir que aquells qui me la recomanaven de manera entusiasta no s'equivocaven. L'autora fa servir una escriptura deliciosa, que t'abraça. En aquest cas, el format no és novel·la, però podria ser-ho, una novel·la coral on cada capítol està protagonitzat per personatges diferents, però que tots expliquen una única història: Polònia. Efectivament, són relats curts que descriuen alguna situació personal per posar sobre la taula algun moment de la història polonesa, una costum, algun esdeveniment conegut del país. Mica en mica, ens anem fent una imatge global d'aquesta terra de llengua endimoniada. Desconec el grau de coneixement que té l'autora del País que descriu, però amb la seva manera d'explicar les coses, la senzillesa, la riquesa de detalls, ens presenta una Polònia perfectament versemblant. Si li he de criticar alguna cosa, diré que potser en alguns casos tira de tòpics i sembla que no se'n vulgui deixar cap de pendent, potser n'hi ha algun afegit amb calçador, però en tot cas no distorsiona la lectura i passa escasses vegades.
 
Tres lectures, tres encerts. Sense fer tan soroll com altres autores, probablement per no tenir el mateix suport mediàtic, Mònica Batet se'm presenta com a una de les millors escriptores en llengua catalana que tenim actualment. Naturalment, es tracta d'una qüestió de gustos, a mi m'agrada molt com escriu, m'arriba, m'atrapa i m'intriga amb les seves històries. Aquest 'Dins del cor de Chopin' no ha estat menys, fa de molt bon llegir i t'acabes de seguida les seves 139 pàgines. Per triar-ne un parell, perquè tots els escrits tenen un nivell similar, em quedaria amb 'Anthropology Review' i 'No hi era ni en sé res', que són dels més llargs. En destaco l'escriptura per sobre dels arguments, però també és cert que hi ha anècdotes molt curioses sobre Polònia que també és interessant conèixer. Una altra autora per afegir a la llista de 'atenció, que treu un nou llibre' i per recuperar-ne algun títol anterior. 

Impressió general: @@@ i mitja