dimecres, 29 de març de 2017

Brujerías

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Plaza & Janés, 1999
Títol original, idioma, any: Wyrd Sisters, anglès, 1988
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 324
Llegit en: Espanyol

Al llunyà regne de Lancre el rei acaba de passar a millor vida. Bé, de fet, acaba de passar a la vida de fantasma, i no li agrada del tot. Mira que s'havia preocupat de cultivar el seu cos en vida! La seva mort no ha estat natural, ni molt menys casual. El Duc de Felmet li ha donat una petita empenteta, amb la inestimable ajuda de la seva dona. Naturalment, l'objectiu era aconseguir la corona, i així s'esdevé. Però el regne, no la seva gent ni ningú concret, sinó el regne com a ens, no està gens content amb el canvi, ningú ho està. De manera que s'hi haurà de posar remei, i en això les bruixes hi tenen la mà trencada, ja que, com tothom sap, elles mai no es fiquen pel mig de res. La Yaya Ceravieja, la Tata Ogg i l'aprenent Magrat seran les encarregades de restablir l'ordre. El rei Verence va deixar un hereu legítim, però encara és un nen petit. Alguna cosa hauran de fer les bruixes perquè pugui ocupar el lloc que li pertoca.

Sisè llibre que llegeixo de Pratchett, i la sensació és molt semblant en tots, almenys de moment, per això aquest cop he trigat tant a llegir un altre llibre de la saga Discworld. Tots comencen de manera graciosa i original, però la sorpresa es va perdent i m'acaben cansant. No hi ha capítols, només alguna separació en el text, i molts salts d'escenari i personatges que de vegades ajuden a dinamitzar la història i d'altres a perdre's completament. Això sí, és pràcticament tot diàlegs. El món imaginat per l'autor està ple de sorpreses i tot és possible, aquest és l'origen de la majoria de gràcies que fa. La història d'aquest volum concret està molt vista, restauració de l'hereu legítim a un tron que ha estat usurpat per algú que no agrada, però la manera que té d'explicar-ho Sir Pratchett és molt peculiar, se'n riu del gènere que practica, però alhora es nota que el respecta.

El llibre se m'ha fet molt llarg i força pesat, cal dir-ho. No és que la història no estigui bé, però moltes parts són innecessàries i no aporten, i com deia a la llarga em cansen les gracietes constants. També n'hi ha de bones, eh, però amb tants soliloquis t'acabes perdent. Per acabar-ho d'adobar, la traducció no és gaire lluïda, i a més hi ha diverses errades que et fan perdre, això no hi ajuda. Però també és just dir que traduir Pratchett ha de ser un infern. Per cert, l'edició que tinc no és la de la foto, és una més antiga, i potser edicions posteriors estan millor. En definitiva, que tornarà a passar un bon temps fins que agafi el següent llibre de l'autor, se m'ha d'oblidar que bona part del temps m'he avorrit, però segur que hi tornaré a caure.

Valoració: @@

divendres, 17 de març de 2017

Doble mortal

Autors: Salvador Macip i Elisenda Roca
Editorial, any: Fanbooks, 2017
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

En Biel ha desaparegut. El seu amic Max l'esperava a Londres, però no ha arribat a l'hora convinguda. Per això en Max Romero contacta la germana d'en Biel via Facebook: la Julieta. Però ella tampoc en sap res, el noi s'ha fet fonedís. Aquí comença una investigació que els descobreix que una noia molt atractiva ha engalipat al xaval, i que possiblement a la seva arribada a l'aeroport de Luton es va trobar amb ella. Potser només està passant-ho bé amb la misteriosa i explosiva 2U, però i si està en perill? De seguida en Romero i la Julieta comencen una recerca aferrissada que els portarà a endinsar-se a les estances d'un Lord anglès amb intencions poc clares, però també a patir i mirar de reprimir una atracció que es palpa entre els dos. En Max és encara més guapo que quan venia a casa amb en Biel, i la Julieta ja és tota una dona...

Aquesta és una d'aquelles històries frenètiques d'en Salvador Macip, que aquest cop s'ha buscat una còmplice, l'Elisenda Roca, que li segueix el joc perfectament. Encarat bàsicament a joves lectors, és molt fàcil de llegir i et deixes portar per una trama sense complicacions i atractiva. La major part del text és diàleg, i introdueix elements que encara fan més dinàmica la lectura, com ara converses a través de missatgeria instantània. Tot el llibre transpira acció i bon humor, però com a lector sènior li he trobat a faltar profunditat. El punt més divertit és la tensió sexual que es respira entre els dos personatges principals.

Els llibres juvenils, si els llegeixes de gran, depenen molt de com t'agafin. Aquest és una història esbojarrada i efectiva com a entreteniment, però em costa posar-me en la pell del meu jo de jove per saber si n'hauria gaudit enormement, perquè conté tots els ingredients, però el meu jo de gran l'ha trobat més fluixa que, per inevitable comparació, Herba Negra. És evident que les històries no són comparables, però sí el públic objectiu. No vol dir que no ho hagi passat bé, i a més es llegeix rapidíssim, però m'hi ha faltat una mica de substància. Ja m'ho diuen que em dec estar fent gran.

Valoració: @@ i mitja

dimarts, 14 de març de 2017

The curious incident of the dog in the night-time

Autor: Mark Haddon
Editorial, any: Vintage, 2004 (original de 2003)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 272
Llegit en: Anglès
Premis: Whitbread Novel of the Year, Guardian Children's Fiction Prize i South Bank Show Book
RELECTURA

Algú ha matat en Wellington, el gos de la senyora Shears, amb una forca. La senyora Shears es pensa que ha estat en Christopher, però ell només ha sortit a saludar en Wellington, a ell li agrada molt, en Wellington. I no suporta que el toquin, per això pega el policia que intenta saber si ha estat ell qui li ha clavat la forca el gos. En Christopher és un noi de 15 anys amb síndrome d'Asperger, terriblement intel·ligent i amb una memòria prodigiosa, però per qui les relacions amb la gent són molt difícils. El seu món està regit per la lògica i les matemàtiques, i les persones no són ni una cosa ni l'altra, no les entén. Viu amb el seu pare, perquè la mare és morta, al poble de Swindon, i ja que la policia no té cap pista, decideix ser ell qui descobreixi qui ha matat el gos de la veïna, i es posa a investigar. I el que descobrirà li farà canviar completament la concepció del petit món que l'envolta.  

El narrador d'aquesta història és el propi Christopher, ja que se suposa que és un llibre que ell mateix escriu per explicar les seves investigacions sobre la mort d'en Wellington, sota la supervisió de la Siobhan, la seva mestra d'educació especial. Com a tal, està escrit com pensa el noi, i explica tot el que li passa pel cap. Els capítols, enumerats només amb nombres primers, intercalen la trama amb explicacions diverses del món d'en Christopher, com el significat de veure passar cotxes vermells o grocs, alguns jocs matemàtics o digressions astronòmiques. La barreja funciona perfectament i és impossible no sentir afecte pel nano, tot i que seria molt difícil conviure-hi. No importa que la història s'agafi una mica amb pinces, es fa creïble igualment, i t'enamora a cada pàgina que passes. Gran mèrit de l'autor haver sabut recrear tan bé el comportament d'un noi amb aquest trastorn.

Aquest llibre és una petita meravella. Entranyable, absorbent, sorprenent... ja el vaig llegir en català fa uns anys, però després d'anar a veure l'obra de teatre a principis d'any, em vaig prometre llegir-lo altre cop, i en anglès. Així ho he fet, i m'ha agradat encara més del que recordava. I no hi fa res conèixer la història, val la pena igual. Per cert, l'obra de teatre estava increïblement ben recreada. Si encara hi ha algú que no l'ha llegit, trobo que és molt recomanable per a tots els públics. Perquè és diferent, t'atrapa sense remei. De l'autor no n'he tornat a llegir res més, però cal dir que amb aquest llibre va saber tocar la tecla.

Valoració: @@@@

dissabte, 4 de març de 2017

Contra el vent del nord

Autor: Daniel Glattauer
Editorial, any: La Campana, 2010
Títol original, idioma, any: Gut gegen Nordwind, alemany, 2006
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Gala
Número de pàgines: 320
Llegit en: Català

Algunes subscripcions són molestes. Però a l'hora de mirar de cancel·lar-les, més val fixar-s'hi i posar l'adreça de correu correcta, si no no rebrem resposta i no hi haurà manera de lliurar-se'n. O això, o potser l'adreça incorrecta serà la d'algú altre, i podrem començar una correspondència intensa amb un 'pen friend' inesperat. Això és el que li passa a l'Emma, una noia feliçment casada d'edat indeterminada i que calça un 37 de peu, per una carambola de la virtualitat comença a enviar-se mails amb en Leo Leike, un jove també d'edat indeterminada, que acaba de sortir d'una relació d'aquelles d'amor-odi que desgasten tant. Entre els dos, inevitablement, s'establiran uns vincles molt forts, s'agraden, s'atreuen, i és només per la manera com tenen de comunicar-se. Cap dels dos sap com és l'altre, però els és igual. Superaria aquesta fantàstica relació una trobada presencial en el món real? 

Res en aquest llibre enganya: és una història d'amor. Però no és un amor ensucrat i melós, és una relació plena de pors, de tabús, d'il·lusions i de sorpreses. És talment com una relació virtual de tantes que existeixen actualment, ens comuniquem molt més per internet que en persona, i moltes parelles s'han creat així. No així ben bé, però sí a través de canals virtuals. La història no té narrador, s'explica tota a través de missatges de correu electrònic, de principi a fi. De vegades llargs (mai massa llargs), i de vegades molt curts, però sempre indicant el temps que ha passat des del darrer missatge; de vegades segons, de vegades dies. Sí que està dividit en capítols, però de manera una mica arbitrària, trobo. L'especial presentació fa que es llegeixi molt ràpidament, i a més les seves converses atrapen i tota l'estona vols saber més. L'Emmi fa rabienta en alguns moments, però sospito que cadascú s'ho porta al seu terreny, em semblaria perfectament normal que algú altre sentís ràbia per en Leo.

Per aquells que ens movem en un món virtual i sabem les relacions que estableixes amb gent que no has vist mai, aquest llibre és especial i ens planta davant una història amb la que ens podem identificar. A més, ho fa sense subterfugis ni trampa ni cartró, ens porta a les profunditats de l'ànima dels dos protagonistes, i a aquella barreja de no voler explicar certes coses del teu dia a dia, però en canvi sincerar-te com només ho pots fer amb algú que no coneixes. No deixa de ser, però, la història d'una relació humana, amistosa i amorosa, mostrada en un marc modern, i això pot interessar a alguns i molt poc a uns altres. Però jo n'he gaudit, m'ha atrapat i me l'he empassat. A més, et deixa en un punt que fa necessari continuar amb la segona part, així que hauré de posar fil a l'agulla.

Valoració: @@@ i mitja

dimecres, 1 de març de 2017

7 anys caminant

L'aniversari del Llibres d'aquest any m'agafa gairebé de sorpresa, segurament perquè tinc el del Bona Nit al cap, però no vull deixar de celebrar-lo, naturalment! Ja són 7 anys de ressenyar llibres, 320 de moment, si no m'he descomptat, i la cosa no s'atura. Ja sé que no sóc tan prolífic en ressenyes com altres companys, i que no sempre llegeixo les últimes novetats, aquest no és un blog de propaganda, ja em coneixeu. Llegeixo allò que em ve de gust, i quan em ve de gust, i ho valoro com em sembla. I ara més que mai, perquè accepto molt poques propostes per ressenyar llibres. El poc temps que tinc, m'agrada que sigui per dedicar a aquelles lectures que em criden des de la lleixa de pendents.

Que m'hagi agafat l'arribada del març de sorpresa no vol dir que no tingués una cosa pensada per aquest dia. Ja fa uns mesos vaig pensar que un llibre m'havia canviat la vida. I quan dic això, no parlo d'una lectura reveladora, d'una epifania sobtada, o que la meva percepció del món i de l'univers canviés amb la lectura. Bé, en aquest cas concret... potser una mica. Però no vull dir això.

Hi ha llibres que suposen un punt d'inflexió. Per exemple, 'El nom del vent' em va causar un impacte tan gran, que em va venir de gust obrir un blog només per parlar de llibres, i ves per on, aquí segueix aquell rampell. Em va canviar la vida. I l'altre llibre del que vull parlar també me la va canviar: El senyor dels anells. És un llibre que pot marcar per ell mateix, però què em va canviar a mi? Doncs que em va enganxar tant, que quan el tren arribava a destinació i havia de fer transbordament, per primer cop no tancava el llibre de rigor, el seguia llegint caminant pels passadissos. D'aquí em ve l'afició de llegir caminant pel carrer, pels passadissos del metro per descomptat, però en aquells trajectes que em conec bé, com de l'estació a la porta de la feina, vaig llegint el meu llibre de paper, tan feliçment. Segur, segur, que no és pitjor que anar mirant el mòbil, i bé que tothom ho fa. Doncs bé, aquesta costum, que alguns ja coneixeu, va sorgir amb 'El senyor dels anells', de quan anava a la facultat, i fins avui. Un hàbit nou, i un altre llibre que va canviar la meva vida, d'alguna manera.

I ara la pregunta, és clar. M'expliqueu quin o quins llibres us han canviat costums, hàbits, en definitiva, han canviat la vostra vida? Segur que en recordeu algun que podeu assenyalar com un punt d'inflexió com els que explicava, no que us hagi agradat molt i sigui el vostre preferit, sinó que hagi provocat diferències palpables. O és que només em passen a mi aquestes coses??

Moltes, moltíssimes gràcies a tots i totes que passeu per aquí a parlar de llibres és un plaer seguir compartint aquest espai amb vosaltres.