diumenge, 24 de setembre de 2017

Els dies de l'abandonament

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@  

5 comentaris:

  1. Com et vaig comentar al post de l'anterior llibre de la Ferrante, d'aquesta autora només he llegit la saga de les dues amigues (que a hores d'ara ja he acabat) i n'he quedat força satisfet. És una gran història i està molt ben explicada. Tot i així, tampoc tinc previst continuar ara mateix amb els altres llibres de la Ferrante que, pel que veig a les teves ressenyes, segueix força en la mateixa línia.

    ResponElimina
  2. Jo estic al mig de la saga que comenta McAbeu. No crec que llegeixi aquest que has llegit tu, crec que ha de ser força depriment i que han de venir ganes de donar-li un clatellot a la protagonista.

    ResponElimina
  3. Si hagués un rànquing de llibres els quals no encaixessin gens per mi aquest estaria força ben posicionat.

    ResponElimina
  4. Tinc una acumulació tal de lectures pendents, que per menys de @@@ res!

    ResponElimina
  5. Ja em vaig fent una idea de què puc trobar als llibres de Ferrante, i no acaba de ser per mi, tot i que s'ha de reconèixer que és una bona escriptora. Moltes gràcies pels comentaris.

    McAbeu, em segueix fent cosa llegir la saga perquè els llibres són molt llargs, i no dubto que estan bé, però ara el meu ritme de lectura encara ha baixat més, i no vull que els llibres se m'eternitzin. A més, ara ja sé què hi puc trobar, i penso que més pàgines que aquests anteriors que he llegit se m'acabarien fent pesades. Per la temàtica, perquè cal reconèixer que escriu molt bé.

    Botika, durant moltes estones sí, és molt depriment, i ja se sap que en aquestes situacions acaba sortint el pitjor de nosaltres mateixos. No és agradable de llegir, però això només vol dir que és fidedigne a la realitat.

    Pons, mira-ho pel cantó bo, aquest cop la portada no és de color rosa...

    Jomateixa, massa rosa per tanta negror que tens pendent.

    ResponElimina