dissabte, 8 d’abril de 2017

Nocturn de Sant Felip Neri

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Meteora, 2013
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català

Un escriptor de poca volada rep un encàrrec molt poc habitual, en resposta a una història encara menys habitual. La Clara, hereva i darrera descendent de la família Bertran, és cega i té una malaltia a la pell que li impedeix exposar-se a la llum del sol. Des del seu casalot de la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona sent cada matí un violinista que toca d'una manera especial, si fa no fa com fa ella mateixa, amb un sentiment fora del comú. No el coneix, no pot anar-lo a veure, però sent una atracció per ell que li fa prendre una decisió. És conscient que l'estirp dels Bertran acabarà amb ella, i per tant pot desprendre's del patrimoni més preuat de la família: la biblioteca. A través d'un llibreter amic, contracta en Carles i li encarrega que escrigui la història del violinista, en Franz Bogdanovic, perquè està segura de que amaga secrets importants. I no s'equivoca. A canvi, un sou mensual i un pagament en llibres valuosíssims cada cop que li porti un capítol escrit i li llegeixi.

El punt fort d'aquesta obra és, sens dubte, la història. Els dos protagonistes del text, la Clara i en Franz tenen vides molt difícils i tristes, cadascú a la seva manera. En Franz ve de Sarajevo i va viure de massa a prop la guerra dels Balcans. El llibre no estalvia els horrors que es van viure en aquella terra. De fet una part important consisteix en descriure'ls i denunciar-los. També hi ha una bona part de denúncia de la Barcelona de fa uns anys, que no dista de com està ara. Bennasar dedica dures paraules al consistori barceloní. Els capítols van alternant la trama amb fragments del llibre que escriu en Carles, en una altra tipografia. Tot plegat per reconstruir una vida plena de desgràcies i misèria. 

Bennasar és un bon escriptor, però precisament perquè sé que pot escriure d'una altra manera, el llenguatge d'aquest llibre és innecessàriament florit i enrevessat. La història no és per riure, i per tant cal certa profunditat en el que s'explica, però potser no cal tant. Hi ha diferència, per exemple, entre el text i els fragments del llibre del Carles, no tan guarnits. Tot i això, és un bon llibre amb una història sorprenent i tràgica, amb personatges ben construïts i ben documentada. Si de cas, pel ritme general de la trama, trobo que acaba precipitadament, de sobte. I no és el primer cop que em passa amb l'autor. A qui li agradi el llenguatge poètic i les lectures tristes, segur que gaudirà molt d'aquesta obra ben trenada. Jo prefereixo el Bennasar menys tràgic i més negre.

Valoració: @@@ 

3 comentaris:

  1. La història és força potent, però la manera d'escriure m'ha resultat més gratificant a "Un oceà de memòria".

    ResponElimina
  2. Benassar és un dels autors que tinc ganes de conéixer més i millor, només he llegit On mai no creix l'herba, però si haig d'escollir m'estimo més, com dius, menys tràgic i més negre.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies a les dues pels comentaris. Joma, ja és el quart llibre que llegeixo d'ell, com a autor únic o compartit, i he de dir que m'agrada més en la seva vessant negra. Em queda molta bibliografia seva per provar, això sí. Aquest és un bon llibre, però cadascú té els seus gustos, i a mi no m'agrada la prosa tan florida, m'embafa. També m'estressa una mica quan barreja tantes històries en un espai tan curt, que no és el cas d'aquest llibre, sinó d'altres que he llegit d'ell. Però un escriptor a seguir, en tot cas. I Botika, aquest llibre que dius encara no l'he llegit, no sé si és dels tràgics o dels negres. Ja veuré quin trio per continuar, quan li torni a arribar el moment.

    ResponElimina