diumenge, 29 de gener de 2017

Gaeli i l'home Déu

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1986 (edició especial per a Caixa Catalunya, 1988)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 165
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Barcelona 1987 i Joan Crexells 1986

Joan Gaeli ja gaudia d'una reputació reconeguda, però el fet d'associar-se amb Miquel Gorienko, un rus amb la capacitat de realitzar proeses mai vistes, encara li ha de reportar una fama més gran i, per què no dir-ho, una bona fortuna. Gorienko, que s'auto-defineix com a home Dèu, fa miracles, efectivament. Però la societat catalana, en plena revolució, no està preparada encara per a acceptar-los com a tals, i es pensen que és un simple il·lusionista. Dels bons, això sí. La intenció dels dos socis és la de fundar una nova religió, amb en Gaeli de profeta i en Gorienko de messies, però de seguida s'adonen que no els serà tan fàcil com podria semblar, donades les sorprenents habilitats del segon. Els dos començaran un perible que els portarà a afrontar diverses situacions per demostrar les possibilitats de l'home Déu, però aquestes difícilment es resoldran de la manera que ells voldrien.

Pere Calders és un autèntic mestre de la paraula, la seva narrativa amena i trapella enganxa amb molta naturalitat i aconsegueix que el seu realisme màgic ens envaeixi com si fos el més normal del món. Però amb aquesta història no aconsegueix, al meu parer, tot l'efecte que es podria derivar d'una idea molt imaginativa i original. El plantejament és molt bo i donaria per un llibre molt més llarg i divers, però se centra en unes poques situacions que allarga en excés i no hi acaba de treure tot el suc possible. És una història amarga tot i estar explicada amb la gràcia habitual de l'autor, i que acaba gairebé com un assaig sobre l'existència de Déu, amb unes converses molt elevades, però que no semblen caçar amb la resta de la trama. El final és encara més estrafolari.

Em venia de gust llegir Calders, però m'he endut una petita decepció amb aquest llibre. Tot i que el seu estil s'hi reconeix, i la història està ben pensada, he de dir que se m'ha fet una mica pesat, especialment la segona meitat, i per això m'ha costat acabar-lo, no hi havia manera d'avançar. Em semblaria normal que a altra gent els hagin agradat les divagacions que explica, però a mi no gaire, perquè no era el que esperava trobar-hi, però això no vol dir que no siguin interessants. Tampoc vol dir que això canviï la meva admiració per aquest autor, perquè la seva prosa planera i amena tenen molt mèrit. Segur que en alguna propera lectura m'entrarà més.

Valoració: @@

5 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu, que no és dels que m'ha agradat més de Calders. És d'aquells llibres que no ha quedat gran cosa. Fa anys que el vaig llegir i no recordo gairebé res...

    ResponElimina
  2. Tampoc per a mi és aquesta la millor novel·la de Calders (en el meu rànquing particular aquest lloc li correspon a "L'ombra de l'atzavara") però dit això també he de dir que a mi em va tornar a agradar quan la vaig rellegir fa uns mesos. Estic d'acord amb tu que el tema és molt imaginatiu i original i que segurament hauria donat per molt més però, malgrat això i tenint en compte que aquesta és només la segona de les seves novel·les escrita quan tenia vint i pocs anys, el text resultant és clarament caldersià i ja s'hi pot trobar aquella subtil ironia marca de l'autor que és el que ha fet que sigui un dels meus autors preferits de sempre.

    ResponElimina
  3. Fa moltíssim temps que el vaig llegir, i ja no recordo quines sensacions em va provocar.

    ResponElimina
  4. No crec que la llegueixi, tot i que sembla com dius molt ben escrita la història no m'atrau.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Llegir Calders és obligat, de tant en tant ni que sigui, si no has fet la feina quan tocava. Però això no treu que en té de més bons i més dolents, i aquest no seria tan bo com els altres que he llegit d'ell.

    Carme, no sé si a mi em quedarà res amb el temps, però em sembla que abans en recordar-e altres.

    McAbeu, així subtilment em deixes anar un títol a veure si cola i el llegeixo... prenc nota de l'ombra de l'atzavara, a veure si el trobo, per quan decideixi tornar a llegir Calders. La ironia hi és, però potser hi ha massa informació. A estones sembla gairebé un assaig, i no calia. Per afavorir la lectura, potser hi ha massa intel·lecte. Tinc la impressió que el mateix autor hauria fet un llibre molt més distret si l'hagués escrit uns anys després.

    Jomateixa, em sembla que tampoc és un llibre per rellegir, tret que siguis un súper fan de l'autor com en Mac.

    Botika, és Calders, un d'aquells autors que val la pena llegir, però aquest no seria el seu millor.

    ResponElimina