dimarts, 30 d’agost de 2016

Setembre de passió

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: La Campana, 1997
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Barcelona té els dies comptats. Potser les hores comptades. Les tropes franco-espanyoles de Felip V cada cop estan més a prop de trencar el setge i entrar a la ciutat. Si ho fan sense negociació prèvia, hi haurà saqueig, mort i s'haurà acabat tot. Però potser encara hi ha una possibilitat de negociar una rendició favorable, evitar la destrucció absoluta de la ciutat, i mantenir una oportunitat futura de ressorgir com a poble. En això hi tindrà un paper inesperat l'Adrià, un llibreter reconvertit en soldat, a qui el general Antonio de Villarroel i Rafael Casanova encarregaran una missió especial. No hi ha possibilitats de guanyar, però potser no perdran del tot si l'Adrià se'n surt. Segurament no és el millor espia que ha existit, però com dir que no a dos personatges d'aquesta categoria? 

Fent una mica d'arqueologia literària, vaig ensopegar amb aquest ancestre d'en Daniel Closa, una de les seves primeres novel·les, fruit de la sorpresa que en mencionar el general Villarroel, la gent es pensés que parlava del carrer de l'Hospital Clínic. Aquesta novel·la curta té més de relat del que va passar durant la caiguda de Barcelona que de ficció, però l'autor barreja uns quants personatges inventats que interactuen amb els protagonistes d'aquell moment històric i tenen un paper destacat. Ve a ser una mena de 'Victus', però escrit 15 anys abans, i sense amanir tant la història (ni creant un protagonista tan gamberro). Tot i que és una lliçó d'història, es llegeix fàcilment i distreu, i a més ens acosta a la realitat del 1714, que avui potser tenim una mica més present, però ens era menys popular l'any 1997 quan es va escriure el llibre.

El pes de la ficció en aquesta història és força escàs, i la part inventada no es complica massa la vida. S'endevina l'estil narratiu d'en Dan, que aquí estava a les beceroles, i es llegeix fàcilment. A més, és com allò del Titànic, tots sabem com acaba la pel·lícula, però tot i així el llegeixes amb ganes fins el final. Una bona i didàctica manera d'aprendre com va anar l'escomesa final de les tropes borbòniques i com es vivia a l'interior de les muralles de Barcelona, més interessant això que la ficció, tot i que jo no sigui un gran amant de la Història. Un d'aquells llibres que llegeixes per l'autor, i tant si t'agrada la temàtica com si no, saps que t'agradarà com està escrit. Ideal per aquestes dates!

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 25 d’agost de 2016

Nèmesi

Autor: Jo Nesbø
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Sorgenfri, noruec, 2002
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Laia Font
Número de pàgines: 495
Llegit en: Català

Un atracament molt ben planejat, que a més ha de lamentar una víctima mortal, té capficat a en Harry Hole, inspector d'homicidis d'Oslo. La policia està completament despistada. No sembla un atracador com els habituals, es tracta d'un especialista. Sort de l'ajuda de la Beate Lønn, una experta en anàlisi de vídeo del departament de robatoris que posa una mica de llum a l'assumpte. Per acabar-ho d'adobar, la Rakel ha hagut de marxar a Moscou amb el seu fill Oleg per negociar-ne la custòdia, i mentre ells són allà, en Harry rep la trucada de l'Anna Bethsen, una antiga amant que el convida a sopar a casa. Al final accepta, però s'acaba despertant a casa seva amb una ressaca de cal Déu, no recorda res de la nit amb l'Anna, i a sobre ella apareix morta unes hores després. Un robatori aparentment perfecte i la mort d'una antiga amant, dos casos que portaran a l'indisciplinat Harry Hole de corcoll, i qui sap si tenen alguna relació.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de l'autor i va caure a les meves mans de manera casual. Es veu clarament que forma part d'una sèrie perquè fa referència a casos antics i al continu de la vida dels personatges, de manera que hi ha 'spoilers' si no has llegit els anteriors. Es tracta d'una història, o de dues històries, molt complicades i enrevessades fins el punt que et pots perdre una mica, i alguns noms en noruec tampoc ajuden a situar-se, però tot i això és un llibre que es llegeix amb interès i agilitat, sap mantenir la intriga i la tensió lectora. Per fer-hi crítiques, diria que els malfactors són extremadament intel·ligents, una mica massa potser, i això fa perdre versemblança. En canvi, m'han agradat els canvis de perspectiva de la narració i els salts en el temps i l'espai, a petita escala però donen un plus.

Feia temps que sentia parlar de Jo Nesbø, gairebé em perseguia, però fins ara no havia trobat el moment d'iniciar-me en la seva obra. I ja puc dir que no serà l'únic llibre que llegiré d'ell. En conjunt trobo que és un bon llibre de novel·la negra, amb un protagonista fosc, obsessionat amb la feina, alcohòlic, però sobretot bona persona. Vaja, com marquen els cànons. Una escriptura notable, pel que és el gènere, i es centra en la investigació policial, com a mi m'agrada. Potser una mica llarg i embolicat, però suposo que també és acostumar-se a l'estil. L'únic que em sap greu és que si llegeixo llibres anteriors ja sabré les coses que passaran, segurament continuï des d'aquí amb les aventures d'en Harry Hole.

Puntuació: @@@ i mitja  

divendres, 19 d’agost de 2016

300 llibres ressenyats

A un ritme més lent, però el blog ja ha arribat a les 300 ressenyes publicades, i ja sabeu que quan arribem a números rodons m'agrada celebrar-ho amb una mica d'estadística. Encara que no tinc tant temps per llegir, un llibre segueix sense estar acabat fins que no està convenientment ressenyat aquí, així que anem a fer una mica de resum d'aquests 300 llibres en 6 anys i escaig de blog.

Que sóc un lector de llibres de ficció no és cap sorpresa, llegeixo molt poc assaig (un 1% dels llibres) o biografies (un 2%). Si anem a gèneres, la narrativa segueix sent el més freqüent amb 100 llibres clavats (33%), encara que ha baixat una mica. El segueix la intriga amb 45 llibres (15%), la novel·la negra amb 36 (12%) i els relats amb 24 (8%). Les proporcions es mantenen força constants.

El nombre d'escriptors i escriptores diferents que he ressenyat ja s'enfila fins els 176. La progressió en aquest sentit, si mirem els altres posts resum, és de 67, 126 i ara aquest 176, així que segueixo diversificant força les lectures. Els més ressenyats de la casa són Haruki Murakami i Salvador Macip amb un sorprenent empat a 17 llibres. Els segueixen de lluny Lluís Llort amb 7, Albert Sánchez Piñol i George RR Martin amb 6 i Agatha Christie, Daniel Closa, Henning Mankell i Terry Pratchett amb 5. Per sorprenent que sembli, abans de tenir el blog ja llegia, així que el número de llibres ressenyats i el número total de llibres llegits de cada autor varia. Ho podeu comprovar a l'apartat Top 10 d'escriptors a la barra lateral. 

Sobre els autors, també és interessant que dels 176, 72 (41%) són dels Països Catalans, només 6 (3%) són espanyols i 98 (56%) són de la resta del món. On hi ha una gran desigualtat és en el sexe, 137 (78%) són escriptors i només 39 (22%) són escriptores. Ja vaig dir que era un aspecte a millorar, i darrerament ho he anat fent. Però el percentatge és més greu si mirem el nombre de llibres ressenyats, només el 18% són de dones, i el 82% d'homes (53 i 247 respectivament). Podríem dir que el llibre tipus que es ressenya en aquest blog és una novel·la, traducció d'una altra llengua i escrit per un home. 

I parlant de traduccions, el domini dels llibres llegits en català segueix sent aclaparador i pujant. Dels 300, 228 (76%) són en català, 60 (20%) en espanyol i 12 (4%) en anglès. Gran increment dels originals en català aquest cop, que pugen de 54 quan vaig fer les 200 ressenyes, fins a 109, és a dir, que el 36% van ser escrits en català. De les traduccions, l'anglès guanya per golejada, i el seguirien el japonès i el suec, tot i que també trobaríem traduccions del francès i l'italià entre d'altres.

M'està quedant molt llarg el resum, però no em vull descuidar les editorials. Labutxaca segueix regnant amb 60 títols dels 300, i Empúries escala al segon lloc amb 21. Les seguirien Debols!llo amb 16 (no he llegit cap llibre d'aquesta editorial en la darrera centena), Columna i La Campana amb 12, Edicions62 i Proa amb 10 i Quaderns Crema i Males Herbes amb 7. El nombre d'editorials diferents que he llegit s'enfila ja a 79.

I ho deixaré aquí. Després de tants números, només queda tornar a agafar el llibre i no parar fins arribar a les 400 ressenyes. Tornem a començar cicle. Que gaudiu molt del que queda d'estiu, i sobretot de la lectura, jo ho penso fer!

dimarts, 9 d’agost de 2016

Catedral

Autor: Raymond Carver
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Cathedral, anglès, 1983
Gènere: Relats
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Les realitats que narra aquest recull de contes ens queden molt lluny en el temps i en l'espai, però alhora tristament properes. En els Estats Units dels anys 80 l'alcoholisme, l'adulteri, el masclisme i els prejudicis racials estaven a l'ordre del dia. No es pot dir que haguem avançat gaire, però la distancia cultural sí que ens farà estar allunyats dels protagonistes, tots ells en situacions precàries, decrèpites de vegades, però que malden per sortir-se'n amb més il·lusió que encert. L'atropellament d'un fill, converses en un centre de rehabilitació, un home que es troba sol amb els seus fills perquè la dona l'ha abandonat, una venedora professional de vitamines, i així fins a 12 històries amb uns protagonistes que passen per la vida sense pena ni glòria, però malgrat això segueixen allà, al peu del canó.

Raymond Carver va assolir força fama gràcies als seus relats fins a ser considerat un dels contistes importants de la seva època. El seu estil és planer i descriptiu, retrata molt bé aquests personatges depriments, fracassats, que han de tirar endavant perquè no tenen altre remei, i no s'embranca a inventar, en els seus contes no hi ha lloc per la fantasia. Tampoc pels girs, com sol passar a la vida real, res no canvia d'un dia per l'altre, i els seus personatges, que podrien ser persones reals, molts cops acaben tan perduts com han començat la seva història. Aquest ritme lent i explicatiu fa que no sigui una lectura ràpida i fluïda, s'ha d'anar paint. També fa que no t'atrapi, malgrat que la història pugui ser interessant, i algunes ho són, no és pas que no el puguis deixar anar.

Sense posar en dubte la bona escriptura de l'autor, i la seva capacitat per retratar la realitat, per dura que sigui, de manera tan fidedigna, he de dir que aquest recull se m'ha fet llarg i una mica carregós. No ha aconseguit interessar-me ni atrapar-me, la mateixa portada del llibre ja és una mostra de la grisor que trobarem a dintre. Grisor pel que s'hi explica, no per com s'explica, compte. Si he de destacar algun dels comptes, diria 'Un petit detall que fa bé', 'Febre' i 'Catedral', el que tanca l'obra i dóna nom al conjunt. I tot i que m'ha costat una mica, no descarto tornar a llegir aquest autor, és d'aquells casos que t'adones que allò que estàs llegint és més bo del que a tu t'està agradant.

Puntuació: @@
Aquesta és la ressenya número 300 del Llibres, i punt!