divendres, 9 de setembre de 2016

Cianuro espumoso

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1998
Títol original, idioma, any: Sparkling Cyanide, anglès, 1945
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 254
Llegit en: Espanyol

No és el millor que podria estar fent, però la Iris Marle es troba recordant la mort de la seva germana Rosemary. Va ser en aquella festa, la Rosemary havia estat molt deprimida després d'una grip que va passar, i es va suïcidar amb cianur que va ingerir amb el xampany. Recorda, Iris, recorda. És possible que no fos un suïcidi? Ara noves proves demostren que algú podia tenir motius per matar-la, i potser no era l'únic. Però qui? L'Anthony Browne? L'Steve Farraday? Tots dos eren molt amics de la Rosemary, per què haurien de voler-la morta? Qui més va assistir a aquella festa? L'esposa de l'Steve, l'Alexandra Farraday, el seu cunyat ara vidu George Barton i la seva eficient secretària Ruth Lessing. Si va ser un assassinat, algun d'ells ha de ser el culpable. Però a taula hi havia una cadira lliure, la del Coronel Race, que no va venir, però que ara sens dubte ajudarà a resoldre el misteri.

Les novel·les de l'Agatha Christie no enganyen, saps sempre què hi trobaràs. El misteri està servit, sempre en un escenari de l'alta societat amb personatges molt estirats i molt 'repipis', però cal tenir en compte que són llibres amb més de 60 anys d'antiguitat. Aquest en concret l'he trobat una mica embolicat, i es troba a faltar algun dels seus investigadors més clàssics. El que no se li pot negar és que, com sempre, l'autora juga a despistar i posa realment difícil saber qui és l'assassí. Saps sembrar el dubte com ningú, perquè tots els seus personatges tenen motius, i fins i tot oportunitat de ser els malvats, però només un o una ho acabarà sent. En aquest llibre, els dubtes sorgeixen perquè tots tenen motius, però ningú sembla haver pogut ser l'autor material del crim.

Aquest 'Cianuro espumosos' és un dels títols coneguts, però no compta amb en Poirot o Miss Marple, i això li fa perdre una mica. Té una llarga introducció als personatges, les primeres 100 pàgines, abans d'entrar en matèria, però el passat dels personatges és important. És sempre agradable llegir aquesta mestressa del crim, encara que aquests caràcters tan aristocràtics i tants formalismes carreguen una mica. És un estil ja molt caducat, però encara val la pena llegir-la de tant en tant, encara que aquestes edicions tan antigues no hi ajudin: Lletra molt menuda i junta, típica de les edicions del Molino. Com que no descobrim res parlant de llibres de la Christie, que cadascú decideixi si val la pena llegir-lo o no!

Puntuació: @@@

8 comentaris:

  1. Si no busques floritures ni literatura que et faci adormir abans d'anar al llit, l'Agatha sempre és una bona opció ;)

    ResponElimina
  2. És un clàssic que no falla. Quan agafes un llibre de Dame Agatha ja se sap que hi trobaràs i, sens dubte, ho trobes. I això no és cap demèrit, sinó tot el contrari. Potser no és alta literatura però si que és bona literatura quan el que vols és passar una estona entretinguda amb un llibre a les mans.

    ResponElimina
  3. A mi m'agraden molt els seus llibres, i ara les meves filles volen començar a conèixer-la també. Una escriptora que no pot faltar a les lectures recomanades de tots els temps.

    ResponElimina
  4. La vaig llegir quan era adolescent, i ara en tinc un grapat a casa pendents de llegir algun dia, aquesta no en concret. Però sí que recordo que les que més m'agradaven eren les que no sortien ni en Poirot ni Miss Marple. Potser ara, després de tants anys seria diferent.

    ResponElimina
  5. Ostres, als 10 negrets hi ha una mort igual! Mor un personatge bevent xampany i els altres pensen que podria ser un suïcidi. No sé si era quelcom habitual a l'època això de suïcidar-se enmig d'un sopar i a mitja conversa, però que els testimonis arribessin a plantejar-s'ho ho vaig trobar molt ridícul.

    ResponElimina
  6. En general tinc bona memòria pels llibres llegits, però, tot i que el títol m'és molt conegut, no recordo en absolut de què va i el que tu expliques a la ressenya tampoc m'ha ajudat... Conclusió: L'hauré de tornar a llegir! ;-))

    ResponElimina
  7. Quan es parla de la Christie, de seguida es nota que tothom ha llegit algun que altre títol seu. I tot i que penso que el seu estil i les coses que explica estan molt passades de moda, se li té el respecte de ser una pionera i de saber enganxar encara avui amb els seus misteris. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Maurici, l’estil ja ha quedat una mica desfasat i és repipi, però sap com mantenir el misteri fins el final, i això és el que et manté enganxat a un llibre. No és això el que busquem en la lectura?

    McAbeu, d’això es tracta, i per això jo me’n llegeixo un de tant en tant, amb força temps de diferència. Sempre em costa començar, per l’estil, pels personatges aristocràtics, pel retrat d’aquella època que tant m’embafa, però quan veus que comença a haver-hi misteris i que sap despistar-te com ningú perquè no encertis l’assassí, ja estàs atrapat. Això ningú li pot discutir que ho fa de meravella. Avui la literatura de misteri ha evolucionat, però ella és ja tot un clàssic.

    Jomateixa, ja triguen les teves filles a obrir un blog conjunt de ressenyes literàries. Però com és possible que encara no hagin començat? Amb una mecenes com tu, que els patrocines els llibres, més fàcil no ho poden tenir!

    Botika, aquest és tot just el sisè d’ella que llegeixo, si vull continuar en tinc una pila per llegir. M’agrada quan hi ha un protagonista investigador fort, però he de recoèixer que aquests dos són massa intel•ligents, les seves deduccions són gairebé sobrenaturals. Tot i així, jo prefereixo trobar-los-hi.

    Roselles, tota la raó del món. La protagonista difunta d’aquesta història es va suïcidar en mig d’un sopar perquè estava deprimida després d’haver passat una grip, aquesta és l’explicació que accepta tothom, fins i tot els metges. Com tothom sap, la grip deprimeix molt, després de passar-la no val la pena viure. Efectivament, és d’allò més inversemblant i cutre, per què no dir-ho. Però mira, ja va amb tot el cutrerio de l’escenificació d’aquesta autora. ‘Deu negrets’ és un dels que em falta llegir, i que tinc interès en aconseguir. No n’espero ni més ni menys que amb els altres, que em distregui una estona.

    Assumpta, no t’hi pensis més, doncs. Toca buscar-lo i tornar-lo a llegir, segur que et torna a sorprendre com la primera vegada. Ja saps que jo no explico massa cosa, per si algú vol llegir el llibre que ressenyo.

    ResponElimina