dimarts, 30 d’agost de 2016

Setembre de passió

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: La Campana, 1997
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Barcelona té els dies comptats. Potser les hores comptades. Les tropes franco-espanyoles de Felip V cada cop estan més a prop de trencar el setge i entrar a la ciutat. Si ho fan sense negociació prèvia, hi haurà saqueig, mort i s'haurà acabat tot. Però potser encara hi ha una possibilitat de negociar una rendició favorable, evitar la destrucció absoluta de la ciutat, i mantenir una oportunitat futura de ressorgir com a poble. En això hi tindrà un paper inesperat l'Adrià, un llibreter reconvertit en soldat, a qui el general Antonio de Villarroel i Rafael Casanova encarregaran una missió especial. No hi ha possibilitats de guanyar, però potser no perdran del tot si l'Adrià se'n surt. Segurament no és el millor espia que ha existit, però com dir que no a dos personatges d'aquesta categoria? 

Fent una mica d'arqueologia literària, vaig ensopegar amb aquest ancestre d'en Daniel Closa, una de les seves primeres novel·les, fruit de la sorpresa que en mencionar el general Villarroel, la gent es pensés que parlava del carrer de l'Hospital Clínic. Aquesta novel·la curta té més de relat del que va passar durant la caiguda de Barcelona que de ficció, però l'autor barreja uns quants personatges inventats que interactuen amb els protagonistes d'aquell moment històric i tenen un paper destacat. Ve a ser una mena de 'Victus', però escrit 15 anys abans, i sense amanir tant la història (ni creant un protagonista tan gamberro). Tot i que és una lliçó d'història, es llegeix fàcilment i distreu, i a més ens acosta a la realitat del 1714, que avui potser tenim una mica més present, però ens era menys popular l'any 1997 quan es va escriure el llibre.

El pes de la ficció en aquesta història és força escàs, i la part inventada no es complica massa la vida. S'endevina l'estil narratiu d'en Dan, que aquí estava a les beceroles, i es llegeix fàcilment. A més, és com allò del Titànic, tots sabem com acaba la pel·lícula, però tot i així el llegeixes amb ganes fins el final. Una bona i didàctica manera d'aprendre com va anar l'escomesa final de les tropes borbòniques i com es vivia a l'interior de les muralles de Barcelona, més interessant això que la ficció, tot i que jo no sigui un gran amant de la Història. Un d'aquells llibres que llegeixes per l'autor, i tant si t'agrada la temàtica com si no, saps que t'agradarà com està escrit. Ideal per aquestes dates!

Puntuació: @@ i mitja

5 comentaris:

  1. Em sembla que aquest tampoc no me'l cal anotar...

    ResponElimina
  2. Hola Xexu, he llegit el post que és fet de la novel·la "Olor de Colònia" i t'he deixat un comentari. Ha passat tant de temps que no crec que el vegis, per això també el deixo aquí. Moltes gràcies.
    Salutacions.

    Penso que és una gran novel·la. Respecte a l'estil de l'autora utilitza un llenguatge senzill, però carregat de figures poètiques com: " .... Instal·lades al safareig tot fent bugada i apedaçant el món..." o "... Mentre esbandien la roba juntament amb les misèries" o "...I a la cantonada d'un dia qualsevol hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."
    Sóc de Barcelona, però fa anys que visc en un poble on hi havia una Colònia molt important. Personalment no m'haguera agradat viure amb una Colònia, tindria la sensació que són l'Elionor, de Martí i Pol. Crec que darrere d'aquesta petita gran societat tan especial s'amaguen temes universals molt ben assentats. L'avarícia, les aparences, la desconfiança, la por, "al que diran", la traïció, l'amistat, l'amor, els secrets antics que fan mal, la vergonya, la maldat, en definitiva un mosaic de febleses humanes d'uns personatges molt propers a tots nosaltres. No tots aquests adjectius formen part de la novel·la, però la vida en una colònia era més o menys així, però si ho preguntes a alguna persona que hagués viscut allà és molt possible que digui que no.
    Els anys, però, a dins la fàbrica
    es dilueixen en l'opaca
    grisor de les finestres,
    i al cap de poc l'Elionor no hauria
    pas sabut dir d'on li venien
    les ganes de plorar
    ni aquella irreprimible
    sensació de solitud.

    ResponElimina
  3. No em ve de gust llegir sobre el 1714, i si algun dia m'hi poso abans agafaré aquest que "Victus", això segur, gràcies per llegir-ho i posar-nos al dia als qui no furguem gaire en llibres sobre aquesta època.

    ResponElimina
  4. Història? No gràcies, encara que sigui d’en Dani

    ResponElimina
  5. Gràcies a tots pels comentaris, en ser un llibre força antic segur que no el coneixíeu, tot i ser d'un insigne blogaire com en Dan.

    Jomateixa, segurament no cal, jo el vaig llegir perquè era de qui era.

    Josep, sigues benvingut al Llibres. Sí que vaig veure el comentari, perquè els rebo per mail, així que em va arribar, però probablement no hagués anat a contestar-lo allà, perquè quan passa això sol ser gent que cau allà per casualitat i ja no torna més. També vaig veure el comentari que li dedicaves a l'anònim, i inicialment em vaig espantar perquè em pensava que m'ho deies a mi. El llibre el tinc una mica oblidat, penso que estava bé, però pel seu tipus i per com ho explicava, no era un llibre per mi. Si tu l'has gaudit, que sembla que sí, és fantàstic, d'això es tracta!

    Botika, no et pensis que sóc un gran amant de la història d'aquella època, però s'ha de llegir de tot. Dona, llegir aquest abans que Victus és una mica agosarat. Victus està molt i molt bé. Però l'autor t'ho agrairà!

    Pons, un dels principals fans d'en Dani, i li fallaràs així? Això no és un fan ni és res.

    ResponElimina