dijous, 28 de juliol de 2016

Les generacions espontànies

Autors: Mar Bosch
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

De l'última cosa que té ganes l'Eva és d'anar a l'entrevista de feina de l'endemà al matí. A ella que la deixin mirant la seva sèrie de zombis preferida! Si total, no l'agafaran. Però per més que s'auto-enganyi i busqui excuses, les hores passen i el moment s'acosta. N'hi ha prou amb un primer cop d'ull per adonar-se que no encaixarà en aquella empresa. I tot i així la rep el director general, que no sol fer les primeres seleccions, però alguna cosa del seu currículum li crida l'atenció, i no és per menys. La vida de l'Eva ha donat moltes voltes i ha fet feines molt diverses. Això sí, sempre amb una passió i dedicació exemplars. Sense la pressió d'aconseguir la feina, ja que no pensa ni per un moment que pugui ser per ella, es posa a relatar les seves experiències a l'atònit director general. El resultat final d'aquesta entrevista no se l'esperen ni l'un ni l'altra.

Es podria considerar aquesta història com una successió de relats, però que no encaixen amb la divisió en capítols del conjunt. Més aviat parlarem d'episodis de la sorprenent carrera de l'Eva que es van relatant, i personalment m'he imaginat una obra de teatre amb només dos personatges, l'entrevistador i l'entrevistada. Fins i tot amb un de sol. El llibre té dues parts, el que podríem dir l'abans i el després. A la primera l'Eva se'ns mostra molt xerraire i neuròtica, explica el seu passat. Després la història present pren tot el protagonisme. Tot i que el principi em va costar una mica enganxar-m'hi, després és oli en un llum i es llegeix amb molta agilitat i interès. No està mancada d'humor i de situacions una mica surrealistes que posen salsa a l'argument. Si se li ha de criticar alguna cosa, dir que el final potser no acaba de respondre a les expectatives, t'esperes algun estirabot més, però no.

Bona descoberta aquesta autora que sap atrapar amb una història sense grans fets, però que et mantenen atent, i amb una escriptura fresca que fa bo de llegir. Diuen que té tocs de Calders, segurament per aquesta mena de realisme màgic, i la comparen amb altres grans noms, però a mi m'ha recordat a Empar Moliner i a Tina Vallès, i que consti que és un elogi! Em queda la sensació que té marge de millora, i que probablement millorarà. De moment, potser que busqui la seva primera novel·la i que la porti també cap a casa. Haurem de veure com evoluciona.

Puntuació: @@@

10 comentaris:

  1. No he llegit res d'aquesta autora i tampoc em ve present cap llibre de Tina Vallès però si que conec l'Empar Moliner i, evidentment, a Pere Calders que no em desagraden gens. Ho tindré en compte si alguna vegada tinc l'ocasió de poder llegir alguna cosa de la Mar Bosch que tres @ ja són prou garantia.

    ResponElimina
  2. Un llibre sobre una entrevista de feina? Això si que es terror psicològic.

    ResponElimina
  3. O.o Ostres, quina casualitat, és el que m'estic llegint ara! No llegeixo la ressenya encara, m'esperaré a acabar el llibre per veure si coincidim. Això sí, se m'ha anat la vista a les @ i m'ha neguitejat una mica. Suposo que al començar una novel·la sempre tenim l'esperança de que sigui un cinc @, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'ha acabat de fer el pes, per una barreja entre que no és el meu "estil" (prefereixo l'humor més àcid i atrevit) i que m'ha desconcertat en alguns punts. El poso en la llista de pendents de fer la crítica, o potser l'avanço als altres perquè el tinc més fresc i ara amb les vacances és més fàcil trobar un forat per dedicar-m'hi una estona. Si no et fa res et posaré com a referència al meu bloc com a crítica alternativa de algú a qui sí que li ha agradat.

      Elimina
  4. A casa encara tinc alguna recomanació teva de l'any passat pendent de llegir d'aquesta editorial, però aquest també sembla interessant.

    ResponElimina
  5. Aquest me l'apunto, tot i a l'espera del que digui Roselles.

    ResponElimina
  6. anna-historias.blogspot.com .

    Et deixo el meu blog de poesia per que em digis que et sembla gracies

    ResponElimina
  7. Mmm, té pinta que em pot agradar, pel tema i perquè "molineja", apuntada.

    ResponElimina
  8. Sembla que aquest llibre us ha interessat força, ja està bé, perquè penso que és una autora a seguir. Llàstima del tram final que espatlla força un bon llibre, però segur que l'autora sabrà millorar els aspectes que encara li fallen, té molt camp per córrer! Gràcies pels comentaris.

    McAbeu, les comparacions de vegades són agosarades. A mi no m'ha fet pensar en Calders, i sí en les altres dues escriptores que he citat, però és només una impressió. Molta conya i força surrealisme és el que l'acosta a aquesta autors. Li podries donar una oportunitat, total, a tu et duraria un parell de dies.

    Pons, doncs podria ser terror psicològic, però a jutjar per la conya que transpirar, no sembla que ningú ho passi malament.

    Roselles, tres arroves és una bona puntuació en aquest blog, sóc força estricte i les 5@ només les dono als meus mimats, un llibre ha de tenir moltes coses per arribar-hi. I mira que intento ser generós, però m'agrada mantenir el criteri, així que a partir de tres, ja és un llibre per prestar-li atenció.
    El que falla d'aquest llibre és el tram final. L'argument inicial pot ser que no convidi a llegir, però si li dónes una oportunitat, l'entrevista esdevé un seguit de relats que podrien ser gairebé independents. Hilarants, esperpèntics, i que et fan necessitar saber com acabarà la pel·lícula. I resulta que acaba de la manera més simple i avorrida possible. Tot i així, en el tram final també hi ha algun punt atractiu, però és força decebedor. Intento quedar-me amb les coses que m'han agradat, amb l'esperança que altres obres d'aquesta autora sabran mantenir-les i rematar millor la feina. A veure si en fas la ressenya per saber més detalls del que no t'ha agradat.

    Jomateixa, et podria agradar, fa passar una bona estona, menys el tram final que és decebedor. Aquesta editorial val la pena seguir-la, publica molt bé, com ja has pogut comprovar.

    Botika, com? Confies més en el criteri de la Roselles que en el meu!? Et declararé persona non grata! No, és conya. Jo també espero a veure què en diu, no tenen per què agradar-nos les mateixes coses a tots, i tu i jo no coincidim sovint. Fas bé d'esperar d'altres opinions abans de tirar-te a la piscina.

    ANNA, és que no sóc massa de poesia jo...

    Gemma Sara, va, m'atreveixo a recomanar-te-la, jo crec que et farà riure tot el tema de l'entrevista. Però ja aviso que al final perd molt. Si t'hi atreveixes, ja diràs el què!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És brillant i molineja, sí, és veritat que al final sembla que canviï de registre, fins i tot... bona descoberta.

      Elimina