dimecres, 24 de febrer de 2016

No et refiïs de Peter Pan

Autor: John Verdon
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: Peter Pan must die, anglès, 2013
Traductors: Albert Torrescasana i Marc Rubió
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 550
Llegit en: Català

Una visita d'en Jack Hardwick no pot portar mai res de bo, a saber què li vol demanar ara a en Gurney, no el deixen acabar de retirar! En Dave Gurney ha marxat a viure a les muntanyes al nord de l'estat amb la Madeleine, però el seu passat de súper policia multi-condecorat el persegueix. Ara en Hardwick, a qui van fer fora del cos de policia, vol dedicar-se a investigar casos dubtosos i n'ha trobat un de molt sucós. L'assassinat de l'empresari Carl Spalter, que un policia corrupte va carregar a la dona del mort, la Kay Spalter. Hi ha moltes evidències de que hi va haver mala praxis, un cas fàcil per recórrer i fotre una mica a l'autoritat. Però si en Gurney accepta ajudar-lo, serà amb les seves pròpies normes, i a ell no l'interessa la licitació del cas, el que l'encurioseix a ell és: si la Kay no va ser la culpable, qui va matar en Carl? Potser que no s'hagués fet mai aquesta pregunta. El criminal amb el que està a punt d'enfrontar-se és dels més freds i despietats que mai ha conegut. Un home no gaire alt, però que no s'està per orgues.

La quarta entrega del detectiu retirat Dave Gurney segueix un patró molt semblant a les anteriors, i per tant manté allò que fa que vulguis llegir més. Un crim amb una història enrevessada darrere, un protagonista amb escasses capacitats socials, però una intel·ligència deductiva desmesurada i una gran importància de la psicologia criminal que s'amaga rere el cas. Aquesta entrega no m'ha semblat tan densa en reflexió com altres, prescindeix d'alguns fets recurrents de la vida del protagonista i això la fa més àgil, però la seva dona Madeleine i la peculiar relació que tenen es manté. Les seves converses de vegades m'exasperen una mica, em segueixen exasperant, més aviat. Però la història en general és absorbent, per temàtica i per com està escrita. Una mica llarg, però es llegeix a molt bon ritme.

Un llibre, o una sèrie de llibres, que estan a cavall de la novel·la negra i la intriga, en la que sempre hi ha un dolent molt dolent i molt intel·ligent que posa en dificultats al protagonista. La batalla psicològica està servida. En aquest quart llibre però, trobo que abusa una mica del psicòpata i el fa actuar amb massa lleugeresa, encara que també té explicació. El final m'ha semblat massa fantasma, i un pèl decebedor. No és un mal final, és un final com un altre, però esperava alguna altra cosa. Són llibres en els que ja saps què hi trobaràs, poca sorpresa, però que vénen de gust de tant en tant. I dintre la categoria de 'llibres fàcils', penso que aquests estan en el rang alt. L'hagués puntuat més, llàstima de la darrera part.

Puntuació: @@@  

6 comentaris:

  1. Hauria d'estar molt sense saber què llegir per llegir un altre Verdon. M'agrada trobar històries originals, malgrat que en Sergi digui que només n'hi ha 12 possibles de diferents.

    ResponElimina
  2. A mi m'agrada en John Verdon, ara en tinc un esperant a casa, crec que deu ser l'últim. Proposa bons jocs i et fa jugar a endevinar, a seguir les pistes... Tens raó que potser no sorprenen molt, però de moment repetiré, a veure si ens ho complica una mica més.

    ResponElimina
  3. A mi John Verdon, tot i no haver-lo llegit mai, no em crida l'atenció... El trobo un escriptor de novel·la negra com tots...

    ResponElimina
  4. No he llegit res de John Verdon, me l'apunto però començaré pel primer, m'agrada la novel·la negra però els psicòpàtes no gaire.

    ResponElimina
  5. No li donaré cap oportunitat més a Verdon, però entenc que t'agradi, perquè és cert que és molt entretingut. Però es que vaig trobar en Gurney tan...tan... Imbècil! Molt sobrat el tiu, molt ell. Tampoc em va convèncer la manera de fer de l'autor. Però que enganxa i entreté, això sí que se li ha de reconèixer.

    ResponElimina
  6. Ja veig que en John Verdon no desperta massa simpaties. Doncs jo m'ho passo bé, ves per on. El seguiré llegint. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Pons, t'alegrarà saber que no són 12, sinó 14 possibles trames diferents! Vaja, ja veig que Verdon no et va convèncer, i tampoc a la Roselles... dec ser jo el raret...

    Jomateixa, em passa el mateix, és un tipus de llibre que es llegeix fàcilment i que planteja misteris per jugar a saber on està la trampa de tot plegat. No el vendrem com un gran autor contemporani, però crec que fa bo de llegir i també continuaré.

    Jan, potser no és especial, però en alguns aspectes jo el trobo un puntet per sobre d'altres. Fins aquest no li havia trobat tantes fantasmades com podríem trobar en Connelly, per exemple, ara potser encara s'assembla més a la resta.

    Botika, doncs és més aviat de joc psicològic amb psicòpates, així que no sé si et farà el pes. Però en tot cas, si el vols tastar, comença pel primer, és clar.

    Roselles, si el protagonista no et cau bé és difícil que una sèrie t'enganxi. O és un dolentot una mica canalla que t'atrapa per això, o ha de ser d'una altra mena. En Gurney és especial, molt sòmines de vegades, però hi ha personatges similars en algunes sèries, amb escasses dots socials, tret de quan han de tractar amb psicòpates. La veritat és que a mi em distreu, així que sí que li donaré més oportunitats.

    ResponElimina