dimecres, 20 de gener de 2016

L'Arman i la fàbrica podrida

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2015
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

L'Arman s'està acostumant al seu nou súper poder, mentre que els seus pares treballen activament per trobar un antídot. Potser no està tant malament això que li passa (i que no direm per no revelar massa), de vegades li serveix per escapar-se d'una bona, encara que també li porta embolics. Aquest cop, més que un embolic, fa un descobriment. La fàbrica de pintura Bundesfräu de Virolainek no és tan neta com va assegurar el ministre Zhirkov, fa abocaments clandestins al riu Garoinek! Ho ha de denunciar, però a qui pot dir-ho que el cregui? És clar, a la seva colla d'amics de l'escola! Així que amb l'ajuda de la Lij, en Vasili, l'Astrud i en Josef pensa desemmascarar la fàbrica podrida, de la que s'escapa molta pudor, i qui hi ha darrere. A més, ara compten també amb l'ajuda d'un nou amic, en Mika, tot i que a no tots els fa la mateixa gràcia. Ah, sense oblidar en Timurtz, el lèmur amic de l'Arman, sempre disposat a donar un cop de pota, i a menjar regalèssia vermella. Se'n sortiran?

El nombre de bogeries de la factoria Macip augmenta per moments, i ha trobat en Lluís Llort i Sergi Càmara uns aliats ideals. Un cop més, la sensació que els autors s'ho passen tan bé, o encara més que els seus lectors potencials està present en tot el llibre. Destinat a un públic entre 9 i 12 anys, evidentment el llibre té certes llacunes argumentals que no passen per alt a un adult, però tenint en compte el seu públic, salta a la vista que les aventures de l'Arman i en Tim faran les delícies dels més petits. Un cop fetes les presentacions i l'exposició dels fets en el primer llibre, ara trobem una història plena d'aventures que fa participar tots els personatges. Pinta que pot ser una sèrie amb molts volums, tants com els vingui de gust fer als autors. M'ha semblat que tenia més lletra i menys il·lustracions que el primer, però el que no canvia és que aquestes són tan esbojarrades com el propi text.

Si se li ha de trobar una pega, potser és que no sorprèn tant com el primer, perquè ja saps què hi trobaràs, però és una història distreta i molt fàcil de llegir i que passa bé. També dir que hi ha alguna broma no tan encarada a nens que entendran els més ganàpies, però per la canalla hi ha una mica de pedagogia sobre natura, no tanta com a l'anterior, i conscienciació ecològica, a més de molta diversió. Què més es pot demanar? Ah, em segueixo declarant molt fan de les exclamacions d'en Zoran Dubrovny, el pare de l'Arman, per mi de les millors coses del llibre (exemples "per tots els pèls de la barba de Darwin!" o "maleïda sia la bola del pèndol de Foucault!"). Veurem amb què ens sorprenen els autors en la propera entrega, que surt aquest 2016.

Puntuació: @@@

4 comentaris:

  1. Un partit trepidant senyors! Es desfà l'emptat a favor de Macip! Macip 16 - Murakami 15

    ResponElimina
  2. Gràcies per continuar llegint l'Arman! Sí, tu, ens ho passem molt bé fent-li fer animalades. I és el que tu dius, que al segon volum potser hi ha menys sorpresa però també més soltura amb els personatges. El tercer per mi encara és millor, ja veuràs :). I el Zoran continua fent de Capità Haddock científic! :)

    Ah, Pons, aquest any el Murakami ho té cru. Si no s'espavila li clavaré una golejada! :)

    ResponElimina
  3. Els vaig regalar per Nadal i van tenir molt èxit.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies als tres per comentar, espero que aquests llibres i els que vindran tinguin molt èxit entre la canalla.

    Pons, Macip guanya a ressenyes, però no a llibres llegits. En aquest apartat el japonès encara domina, i aviat tornarà a empatar a ressenyes també, em temo.

    Salvador, hi ha una major participació de personatges, especialment els amics de l'Arman, però ja es veu que la sèrie té molta corda, o la pot tenir, tanta com li'n vulgueu donar. Fundaré el club de fans d'en Zoran, que a més, pels dibuixos d'en Sergi Càmara, no sé pas a qui em recorda...

    Jomateixa, no en dubto pas, si ens agraden a nosaltres, a la canalla segur que els encanta!

    ResponElimina