diumenge, 23 d’agost de 2015

El parèntesi més llarg

Autora: Tina Vallès
Editorial, any: Proa, 2013
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2012

Els 17 relats que componen aquest recull parteixen de la quotidianitat i de situacions puntuals en les que qualsevol de nosaltres es pot trobar. Estirar-los amb ironia, humor i amb molta imaginació és la tasca que fa la Tina Vallès, coneguda per aquests verals per ser una blogaire d'aquelles prehistòriques, ara ja dedicada a la seva faceta d'escriptora, pel que en sé. Així doncs sabrem què passa pel cap d'una embarassada que va cap a parir en un taxi, les pel·lícules que es munta un home que detecta un canvi en els hàbits de la seva dona, com surt del mal pas tota una senyora octogenària que es deixa les claus dintre casa, o l'estratègia per aconseguir un producte important que t'has deixat de comprar quan tens una llarga cua de clients darrere a la caixa del súper. No tot és humor, també hi ha reflexió i profunditat, però compta molt la manera d'explicar-ho. L'autora ha trobat la seva.

Tots els contes del recull tenen una llargada similar, són curtets i es llegeixen de manera àgil. És literatura basada en l'experiència i en l'observació, afegint-hi bones dosis d'imaginació. I allà on no cal imaginació, sí que cal explicar-les amb gràcia, i com deia, la Tina Vallès té un estil propi, fa servir molta figura literària i algunes repeticions que donen èmfasi al relat. No és una escriptura simple, com no ho són els personatges retratats en cadascun dels relats, però fan molt bo de llegir. Els personatges són importants, generalment hi ha un protagonista clar, i la resta són secundaris. La persona narrativa varia, però sempre hi ha un personatge central.

No sabia què em trobaria en llegir aquest llibre però he quedat gratament sorprès. Els relats m'han agradat i la manera d'escriure també. No s'ha d'esperar grans històries, ni fantasia ni res d'això, però de vegades la vida ja és prou enrevessada ella sola com per inventar-se massa cosa, no cal anar massa lluny per viure situacions que freguin el surrealisme. Predominen els personatges una mica neuròtics i algun que altre desequilibrat, però donen molt de joc i faciliten els tocs d'humor. Una lectura agradable i fàcilment recomanable. Ideal per llegir a estones, i que siguin estones ben aprofitades.

Puntuació: @@@

dilluns, 17 d’agost de 2015

Si quan et donen per mort un dia tornes

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: RBA-La magrana, 2012
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 217
Llegit en: Català

Ja fa 14 anys que l'Agustí va desaparèixer. Els pares i els germans han fet de tot, no han parat de buscar-lo, han sortit a la tele, han contractat un detectiu privat... però res, l'Agustí s'ha fos. I tot de sobte, un dia qualsevol, truquen a la porta i la Maria Antònia s'endú un bon ensurt. És el seu fill, i ja no és un nen de 18 anys com quan va marxar, és tot un home. Com és natural, la tornada del fill desaparegut revoluciona tota la família, molts retrets, moltes preguntes. Per què no ha trucat ni un sol cop? Però ni tan sols ara l'Agustí sembla disposat a explicar res, els va donant informació amb compta-gotes. Però per què segueix amagant-se si ja és a casa? Sembla que no ha tingut una vida fàcil aquest 14 anys lluny de la seva família, però tant com per ni tan sols parlar-ne? No ho entenen, però nosaltres que sabrem la veritat, estarem segurs que més els val no saber-ho.

La història de l'Agustí se'ns anirà explicant a poc a poc en diferents capítols que fan constants salts en el temps, movent-se entre l'actualitat amb la seva família retrobada, i diferents punts en el passat que ens ajudaran a entendre què ha passat. Tot i l'explicació desordenada, la trama se segueix perfectament i està molt ben lligada perquè no sapiguem res abans no toca. L'escriptura sòlida de Llort es mostra construint un relat perfectament explicat i versemblant, molt documentat i creïble, tot i mostrar gran diversitat d'escenaris i situacions poc comunes. El qualifico d'intriga perquè hi ha una història tèrbola darrere, però no em sembla només per passar l'estona, és un llibre d'indubtable qualitat literària.

Aquest autor em segueix convencent a cada llibre que li llegeixo, m'atreviria a dir que per mi és un dels millors escriptors catalans de l'actualitat. Si una cosa se li pot criticar a aquest 'Si quan et donen...' és que triga força a explicar les parts més fortes de la història de l'Agustí, fins el punt que arribes a pensar 'no m'ho explicarà, i m'emprenyaré'. Però no, i tant si ho explica, però força concentrat a la darrera part, i déu n'hi do. El principi potser es llegeix més lentament, però atrapa, tant per argument com per estil, però quan comença el marro ja no pots parar. En definitiva, un molt bon llibre, que no és de novel·la negra, però amb una intriga disfressada de quotidianitat que se't fica dins i estàs perdut. Llort em té més que guanyat.

Puntuació: @@@@

dilluns, 3 d’agost de 2015

Locus

Autor: Antoni Gual
Editorial, any: La Campana, 2015
Gènere: Biografia
Número de pàgines: 402
Llegit en: Català

Locus és un llibre estrany. Te l'agafes com una història, però de seguides veus que estàs llegint la vida d'Antoni Gual, l'autor, que relata les seves vivències tal i com les recorda, per inversemblants que semblin. De ser un infant una mica neuròtic i hipocondríac, a un jove interessat en la política, a treballador de la fàbrica familiar i fins el servei militar, en aquelles èpoques en que encara vivia el dictador, o feia poc que havia mort (tot i que alguns semblava que no ho sabien). Un relat a estones una mica desordenat i escrit amb certa melangia d'uns temps d'aquells per recordar amb una barreja d'amor i odi, amb una excepció: els llibres. A aquests només se'ls pot estimar. No hi falta la ironia i demostra que la vida real també pot estar tintada de tocs surrealistes. I tampoc no hi falta la reflexió, perquè si una cosa era el jove Gual, era caparrut i racional. Tot el que no demostrava de cara enfora, ho portava dins. I és que ja se sap que la processó...

Tot i les elogioses paraules que se li dediquen a la contraportada, aquest és un llibre que podríem haver escrit qualsevol de nosaltres, unes memòries novel·lades qualssevol, si tinguéssim gràcia per escriure. Bé, gràcia tampoc, perquè se'ns diu que fa riure molt, i encara és hora que m'arrenqui un somriure. No diré que està mal escrit, perquè aquest és el mèrit que se li pot atribuir, l'escriptura és planera i agradable, però el que explica és força avorrit, especialment el primer quart del llibre, quan presenta la seva família i entorn amb tots els detalls possibles. Si aconsegueixes superar aquesta fase (a casa només 1 de 2 ho hem fet), comença a explicar anècdotes i és una mica més distret. És un llibre amb molta reflexió i que descriu com es vivia en aquests anys al voltant de la mort de Franco. Interessant a mitges, sí el context, no algunes vivències personals de l'autor. A destacar que no para de dir que és un nen problemàtic neuròtic i que no hi toca gaire, però res en el seu comportament ho fa notar, és intel·ligent, introvertit i reflexiu, però no el que diu ser.

Tal com l'he descrit, és fàcil captar que m'ha costat acabar-lo, tot i que les 400 pàgines enganyen perquè la lletra és gran i amb molt espai. M'ha avorrit en diverses fases, i en el millor dels casos m'ha distret i m'ha resultat agradable la lectura. La fase de la mili, per exemple, no és de les pitjors, però quan portes ja una pila de pàgines llegint batalletes penses 'ara m'ha de venir amb les "històries de la puta mili"? Quina mandra'. Es pot considerar un llibre revelador, que explica coses que a molts de la seva generació se'ls faran properes, però en definitiva, un autor que no coneixes t'explica la seva vida, una vida sense res especial, perquè tots en tenim una i hem viscut els nostres propis episodis estrafolaris i les nostres neures. Distret a estones, agradable en la lectura, però és l'únic que en puc dir de bo. Si he de ser sincer, no el recomanaria.

Puntuació: @@