dijous, 16 de juliol de 2015

Aigua bruta

Autor: Pau Vidal
Editorial, any: Empúries, 2007
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català
Premis: Literatura Científica 2006

Què hi fa un lingüista, perquè dir filòleg espanta a la gent, fent de detectiu? En Miquel Camiller és un apassionat de la llengua i la seva aspiració és actualitzar el diccionari etimològic Coromines. Per això s'ha aficionat a visitar els poblets i mirar d'apuntar tants dialectalismes com li sigui possible. Però al poblet on fa cap amb la seva motassa, Farnera, hi passa alguna cosa estranya, la mort d'un veí en circumstàncies estranyes el posa en alerta, sobretot després de rebre un anònim que l'adverteix que la resposta és a l'aigua. Així comença una investigació de pa sucat amb oli, deixant de banda algunes responsabilitats, però que el bo d'en Miquel no realitzarà sol, tindrà la inestimable ajuda de la seva padrina centenària i la seva nova becària Juli. L'aigua que consumeix la gent de Farnera està bruta, però no és l'única cosa bruta que hi ha rere aquest misteri. 

Aquesta novel·la, que ja té uns quants anys, em va atreure per haver guanyat un premi de literatura científica. És cert que l'argument gira al voltant de temes científics, però també conté una gran càrrega lingüística. Tant és així, que a estones sembla un tractat de filologia, i explica moltes coses que són completament innecessàries, però que defineixen el protagonista: un boig de les lletres. El protagonista, per cert, és el típic antiheroi, tot li ve a sobre sense saber com, però anirà traient l'entrellat de la història. Està escrit en primera persona, des d'aquest antiheroi, i la narració és força còmica, tot i explicar uns esdeveniments que tenen molt poc de divertits. Moltes gracietes, algunes sobre la ineptitud social del prota, i d'altres lingüístiques. Còmic no sempre vol dir divertit, però sí força distret, en aquest cas.

La història que sustenta aquest llibre està força ben pensada, però li he trobat diversos defectes. Per exemple, el final és molt precipitat i hi apareixen personatges que no han tingut cap paper abans, tot es resol del no res, i només alguna coseta sí que tanca el cercle. Es deixa llegir, és entretingut i el personatge principal fa gràcia de vegades, però li falta una mica perquè el consideri un bon llibre. Se m'ha fet feixuc a estones, hi ha massa palla de temes lingüístics que no venen al cas (cosa que no vol dir que no siguin interessants, però no venen al cas), i en canvi la trama, que és bona, queda coixa. Tot i no ser massa llarg, sí que se me n'ha fet una mica. 

Puntuació: @@

7 comentaris:

  1. Ni del premi de literatura científica es pot refiar un

    ResponElimina
  2. A mi em molesta força quan en un llibre de detectius la trama es resol amb fets o personatges dels que no en sabem res en tota la lectura i que apareixen a última hora només per fer quadrar el final. Així que, malgrat el premi científic, el deixo còrrer.

    ResponElimina
  3. Quan he començar a llegir la ressenya m'ha semblat que podia ser interessant, però ha anat davallant :)
    millor, que ja en tinc massa pendents.

    ResponElimina
  4. Entre "Premi literatura científica" (pas enrere), "tractat de filologia" (un altre pas enrere) i la teva conclusió final, m'ha convençut per no llegir-lo. Si m'acabes confirmant que s'embolica amb la becària fujo cames ajudeu-me.

    A mi no em molesta que l'assassí sigui algú que no apareix a la trama fins al final, sempre que això estigui més o menys clar des d'un principi. Es que tantes novel·les en que has d'esbrinar l'assassí entre, posa-li, 10 personatges, em cansen una mica. No per l'exercici de deducció, que m'encanta, si no perquè alguns forcen molt la història per fer-ho així.

    ResponElimina
  5. Ep, Xexu, en Pau Vidal. Moltes gràcies per la ressenya, que m'ha semblat molt honesta i escrita amb el cor. Només era per dir-te que això que dius de "una mica massa llengua per ser científica" és precisament la part científica. Jo, com a filòleg, sóc científic, i totes les observacions, comentaris i explicacions filològiques que fa el protagonista són tan científiques com les anàlisis que fa el biòleg de l'aigua contaminada. Els científics tradicionals, com per exemple els bioquímics, teniu la sort que el comú dels mortals no es passen la vida discutint la vostra feina, però els filòlegs hem d'aguantar que moltíssima gent opini sobre llengua a tort i a dret sense tenir-ne ni idea, com si la lingüística, a diferència de la química o la física, fos una qüestió d'opinió. I no: és una disciplina de base empírica feta a partir de fets observables. Una altra cosa és que a cadascú li interessi el que li interessa. Molt cordialment.

    ResponElimina
  6. Si havíem coincidit amb l'Agatha Christie, ara passarà molt de temps fins que tornem a coincidir en gustos...
    A mi sí que em va agradar Aigua bruta, el vaig llegir fa ben bé tres anys i en guardo un bon record, i tinc a la llista de pendents de llegir el següent, Fronts oberts. I sense interessar-me gaire els temes lingüístics, haig de dir que els vaig trobar, al contrari que t'ha passat a tu, molt adients a la trama. Potser no és la Gran Novel·la Negra, però vaig passar una bona estona llegint-ho.

    ResponElimina
  7. Veig que els meus comentaris han fet que no us vingui massa de gust llegir el llibre. Em sap greu per l'autor, que ha tingut la gentilesa de passar per aquí, tot i que la ressenya no era massa favorable. Moltes gràcies a tots i totes, i en especial a ell.

    Pons, això és el que em va atreure a llegir-lo, però es tractava d'una altra mena de ciència.

    McAbeu, em passa com a tu, potser no cal que sigui un llibre com els de la Christie, que tens tots els possibles culpables a la vista, però sí que m'agrada que hi hagi pistes per saber qui és el culpable, que jugui algun paper. Inventar la solució del no res et deixa sensació de que alguna cosa s'ha fet malament.

    Jomateixa, el llibre és interessant, això no es pot negar, perquè la trama és bona. Una altra cosa és com està desenvolupada, pot quedar com un llibre poc seriós, que parla de temes que ho haurien de ser molt.

    Roselles, almenys una cosa bona, no s'embolica amb la becària! Però... bé, l'hauràs de llegir si vols saber de què va aquest però. Però sí, entenc que descrivint-lo com ho he fet tiri una mica enrere per diversos motius. Com li deia a en Mac no cal que tots els llibres siguin com el de la Christie, i sí que és cert que la majoria dels de crims ens van donant pistes perquè trobem el culpable, que generalment ja coneixem. Però si està muntat així deu ser per alguna cosa! Ens agrada descobrir l'assassí, al mateix temps que ho fa el protagonista, té el seu al·licient, no trobes? Però el que vols dir tu és una altra cosa, que passa en tots els àmbits de la vida: hi ha llibres bons, i llibres que no. I es pot fer extensible als escriptors i escriptores. Si forces massa una trama per fomentar el misteri, al final aconsegueixes l'efecte contrari. I de vegades, amb no tanta volta, s'aconsegueixen molt bons resultats. Però si tota l'explicació està al final, per mi al llibre li falten connexions, li falta alguna cosa.

    Pau, moltes gràcies per passar i comentar la ressenya, això no passa cada dia i és un privilegi que l'autor comenti de primera mà una ressenya que li han fet. Sempre miro de ser honest i objectiu amb les ressenyes, sense descuidar que tenen molta part de subjectivitat, però intento que les dues coses estiguin diferenciades. I bé, el que anomeno objectiu també pot estar subjecte a la meva opinió, és clar, del que jo crec que és 'correcte' i què no en la literatura. A mi la llengua m'interessa, no et diré que la filologia, perquè no hi ha res més allunyat del meu camp, però sí la llengua. El que passa és que tinc una mania, i aquí sí que he caigut en el parany. Com que la temàtica del llibre és científica en el sentit que el puc entendre jo, he establert com a part central de l'argument la història de l'aigua, i llavors tot allò que s'allunya d'aquest argument em sembla palla, sobretot si no és d'aquests camps d'estudi. Suposo que és per deformació professional, però no considero la filologia una ciència, però això no vol dir que no la respecti, i que no estigui d'acord amb tu en això que que tothom se sent capaç de discutir la vostra feina (mentiria si digués que no ho he fet alguna vegada...). Però està clar que la llengua no és una qüestió d'opinió, com tampoc ho són la bioquímica i la biologia, però també alguns camps de la ciència es veuen envaïts per l'opinió pública, i certament molesta.

    Botika, ja hem trobat la coincidència d'aquest any, ara ja fins al 2016 res! Jo me l'he agafat al revés que tu, els temes lingüístics sí que m'interessen, però com que per mi no eren el tema central de l'obra, pensava que desvirtuaven la història de l'aigua. Segons ha comentat el mateix autor, sembla que la llengua sí que era un motiu per ell mateix, i així quadraria més. Però convindrem que la història de l'aigua contaminada la podria haver descobert el protagonista encara que s'hagués dedicat a una cosa totalment diferent!

    ResponElimina