dijous, 26 de març de 2015

El bigoti

Autor: Emmanuel Carrère
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: Le Moustache, francès, 1986
Gènere: Narrativa
Traductors: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 157
Llegit en: Català

Després de portar un frondós bigoti durant 10 anys, el pensament d'afaitar-se'l és tot un esdeveniment. El nostre protagonista ho planteja a la seva dona Agnès, que no l'ha vist mai sense, però es pensa que no s'hi atrevirà. Aprofitant un moment que ella baixa a comprar, s'afaita el bigoti en un rampell, pensant en la cara que posarà ella quan torni. Però quan ella puja, no sembla adonar-se de res. Ell creu que és un joc, però realment l'Agnès no li troba res diferent i, després d'una discussió, li diu que què s'empatolla, si mai no ha portat bigoti. L'ex-bigotut pensa que la dona li pren el pèl, però tampoc els seus amics i companys semblen trobar a faltar la mata negra de sota el nas, i tot es torna confús. És que l'Agnès, amb ànim de mantenir la broma, ha conspirat amb tots els altres? És que s'està tornant boig? O la boja és ella? Perquè no serà l'única cosa en la que no es posaran d'acord respecte a la seva vida. Alguna cosa passa, però el que és segur és que ja no pot confiar en ningú.

La idea central d'aquest llibre és molt bona i t'atrapa de seguida. Què deu passar amb el bigoti, existia? No existia? Però quan comences a llegir et trobes una mica frenat perquè el llenguatge és atapeït i feixuc, una mica pedant, m'atreviria a dir, i el protagonista, saberut i condescendent, et fa una mica de rabieta. Es podria dir que està ben retratat, i potser sí, però m'ha costat avançar, no trobo que sigui una lectura fluïda. I és una pena, ja que amb un llenguatge una mica més planer, i aquesta idea, en podria haver sortit un llibre rodó. A mesura que avança, la trama es va tornant més desconcertant i intrigant, fins arribar al tram final, que he trobat molt avorrit. I no parlaré del final, que després d'un gir interessant, m'ha acabat de matar.

Ja aviso que probablement seré injust amb aquesta obra. Deu ser que està feta per paladars més elevats que el meu, però a mi el llibre se m'ha fet més llarg que un dia sense pa. No és la història, que té el seu què, sinó la manera com està escrita, que probablement pugui fascinar a alguna gent, però que a mi no m'ha entrat gens. Si estigués escrit d'una altra manera (i no tingués el final que té) el recomanaria molt, però no ho puc fer, m'he avorrit i les estones que ha aconseguit captar la meva atenció han estat escasses. Segurament tenia expectatives altes i això no ajuda, però se li pot aplicar allò de 'no ets tu, sóc jo', no és un llibre construït per mi. El protagonista no ho sé, però jo sí que afaito el bigoti a base de bé.

Puntuació: @

7 comentaris:

  1. Estic contenta del pronostic que li has donat al llibre, així no l'hauré d'afegir a la llista :DD

    ResponElimina
  2. Fa un parell de mesos me'l vaig llegir. No em va fer la mateixa impressió que a tu, i un col·lega que també el va llegir em va parlar molt bé d'ell. Suposo que de vegades és com l'agafes, vull dir el moment en què un llegeix un llibre, i en aquest cas a mi m'ha anat bé llegir-lo tot seguit, en un parell de vespres. A mi no em va carregar el llenguatge, i en tot cas va ser la història que, seguint aquesta línia de bola de neu que cau pel pendent, no sabies ben bé com acabaria. Reconec que m'ho vaig passar bé llegint-lo. No crec que sigui per qüestions de paladar, més aviat de moments o d'expectatives.

    ResponElimina
  3. L'argument en sí sembla interessant. Ara bé el que expliques del vocabulari que utilitza em fa enrere. Me l'apunto per fer una repasseta si el veig.

    ResponElimina
  4. Ostres, quina llàstima, aquest cop no coincidim. A mi em va agradar molt sobretot per la psicosi que genera i, precisament, per la manera com està escrit. Vaig trobar que la veu de l'autor era molt diferent al que hi ha fins ara i que trenca amb la pauta general. A veure si al proper tenim més punts en comú!

    ResponElimina
  5. Ja m'agrada que apareguin veus discordants, i amb aquest llibre era d'esperar perquè ja n'havia llegit diverses ressenyes positives. Sobre gustos no hi ha res escrit, està bé que el defenseu aquells a qui us ha agradat. Moltes gràcies pels comentaris a tots.

    Jomateixa, no cantis victòria tan ràpid espavilada! Llegeix abans les altres opinions!

    Ignasi, l'estat mental en que llegeixes un llibre és molt important, pot fer que una bona obra et passi desapercebuda, o que sobrevaloris el que llegeixes. Però no és el cas. Estic prou centrat darrerament i he llegit bons llibres, fins i tot diria que si peco d'alguna cosa és de que m'agradin més els llibres, no menys. Amb això vull dir que aquest senzillament no és un llibre per mi. No és que no sigui el moment de llegir-lo, de fet, ja dic que té algunes virtuts, però l'execució no m'ha entrat de cap manera. Això vol dir que no està fet pel meu paladar. Alegra't que a tu se t'hagi fet amè i el llenguatge no et cansés, és bona cosa. No tenim per què tenir els mateixos gustos, encara que en compartim alguns.

    maria, és un bon argument, però la manera d'exposar-lo, o d'explicar-lo, a mi no m'ha agradat. Però com veus, aquí hi ha gent que discrepa en això.

    Núria, estaria d'acord amb la psicosi, realment és un espiral que no saps amb què et trobaràs. Qui és el boig? O és el propi lector qui ho està? Però la manera com està escrit em va costar, massa, com per no tenir-ho en compte. No sé si és gaire diferent aquest autor que altres, però no em convida massa a llegir-lo.

    ResponElimina
  6. Vaig llegir no fa gaire que aquesta distinció entre "fons i forma" que fem sovint en temes literaris no existeix, que la forma forma part del què ens estan dient, i crec que és veritat. L'art no és tant el què ens diuen sinó com ens ho diuen (o mostren o ens fan sentir, escoltar…). Per tant, des d'aquest punt de vista, entenc que, tot i que la història inicial t'atrapés np t'hagi agradat com t'ho explicaven perquè està clar que volien explicar-t'ho així i no d'una altra manera (una altra cosa és quan un escriptor escriu utilitzant malament la seva eina, que crec que no és el cas que ens ocupa i no sol ser gaire habitual, almenys en escriptors "consagrats".
    Crec, senzillament, que tens tot el dret a que no t'agradi aquest llenguatge, precisament de la mateixa manera que això atraurà a d'altres precisament per com està escrit. Pots educar el paladar, sí, però al final sempre hi ha uns gustos que no entren, i prou.
    Si cau a les meves mans ja et diré què m'ha semblat el "tast".

    ResponElimina
  7. Doncs a mi sí que em fa gràcia, mai se sap...

    ResponElimina