dijous, 30 d’octubre de 2014

Underground

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2014
Títol original, idioma, any: Andaguraundo, japonès, 1997
Gènere: No-ficció
Traductors: Jordi Mas López i Albert Nolla Cabellos
Número de pàgines: 552
Llegit en: Català

El 20 de març del 1995 el metro de Tòquio va patir un dels atemptats més cruents que es recorden. La secta religiosa Aum Shinrikyô va deixar anar gas sarín a diversos combois i en línies diferents. L'atac, que va agafar completament per sorpresa els molts ciutadans que anaven a la feina com cada dia, es va cobrar 13 víctimes mortals i milers de ferits. L'escriptor Haruki Murakami va interessar-se per aquests fets i va decidir entrevistar-se amb víctimes de l'atemptat per conèixer de primera mà com l'havien viscut. De resultes, va escriure una primera part d'aquest llibre amb testimonis dels afectats pel gas. Posteriorment, va decidir entrevistar-se també amb l'altre part per saber com van viure els integrants d'Aum aquell acte tan mesquí. El volum que ens ha arribat aquest any traduït inclou les dues parts i ens ajuda a tenir una imatge més global d'aquells esgarrifosos esdeveniments, de com funciona una secta per dins, i de la mentalitat japonesa, tan diferent a la nostra.

El llibre consta de dues parts clarament diferenciades, però en els dos casos transcriu entrevistes personals, primer amb els afectats, i després amb membres de la secta Aum. Als primers els deixa esplaiar-se i l'estructura de les entrevistes s'endevina fàcilment: biografia de la persona, recorregut que fan amb el metro, com van viure l'atemptat i quins sentiments li han quedat respecte als terroristes. A la segona part l'autor participa molt més i fa altres preguntes, fins i tot posa en dubte el que li comenten. Totes les entrevistes estan transcrites de manera molt planera i entenedora i sobta molt la mentalitat japonesa, per exemple, tot i presentar clars símptomes d'intoxicació, la majoria d'entrevistats només es preocupaven d'arribar d'hora a la feina. Fàcil de llegir i interessant, tens la impressió d'estar llegint sobre personatges inventats de l'autor, senyal que habitualment descriu bé els seus compatriotes. L'única crítica és per la impressió de l'edició que tinc, un bon grapat de pàgines de la primera part estan mal impreses i fan mal a la vista.

Reconec que vaig comprar aquest llibre sense saber de què anava, només perquè era de Murakami. Quan vaig tenir-lo a les mans vaig veure que es tractava de no-ficció, sobre un atemptat al metro, de fa 20 anys, i a l'altra punta del món. Això no em va impedir començar-lo de seguida, i estic molt gratament sorprès amb el resultat. La veritat és que l'he gaudit, suposo que el tema no m'interessava especialment, però la manera d'explicar-ho de l'autor m'ha transportat al lloc dels fets, a la manera de pensar d'aquesta gent i als seus propis llibres (començo a conèixer Tòquio!). He après unes quantes coses i m'ha passat molt bé. Difícil recomanar-lo, de la mateixa manera que dic que m'ha agradat i no se m'ha fet gens pesat, al contrari, també diré que no l'hauria llegit si no fos de Murakami. Sí, tinc molt mimat a aquest autor, què passa?

Puntuació: @@@@

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Filosofia de hielo y fuego

Autors: Bernat Roca, Francesc Vilaprinyó i David Canto
Editorial, any: Ediciones invisibles, 2014
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 263
Llegit en: Espanyol

Cançó de gel i foc és l'obra mestra de l'escriptor americà George R.R. Martin que consta ja de cinc dels set volums previstos i té una legió de fans incondicionals tant dels llibres com de l'adaptació en forma de sèrie que emet la cadena HBO. Fruit d'aquesta devoció neix aquest llibre, un assaig sobre la filosofia que s'amaga rere els personatges principals de la història de Martin i que analitza amb profunditat els diferents temes intrínsecs que queden amagats per una trama plena de crueltats, traïcions, violència i sexe. Aquesta anàlisi arriba fins a les fonts d'inspiració de l'autor de la saga, tant històriques com literàries, la moralitat dels personatges, les interaccions entre ells i també analitza cites dels llibres, cites de filòsofs les idees dels quals s'adapten als personatges i fins i tot les opinions dels actors i actrius que representen els personatges a la sèrie. Una repassada exhaustiva al món de Martin, esbudellat del dret i del revés.  

L'assaig està separat en tres parts. A la primera s'analitzen alguns personatges masculins, a la segona els femenins, i a la tercera hi ha una mica de poti-poti de temes generals recurrents dels llibres i la sèrie. Els autors comparen el comportament i circumstàncies dels personatges amb diferents corrents de pensament filosòfic i amb multitud de referències a altres obres i pensadors, però primen les mateixes cites dels personatges de ficció. La major part del que es diu és molt interessant sempre que t'agradi la filosofia, es pot treure molt més suc dels personatges del que traiem els usuaris de l'obra, a poc que tinguis interioritzada la trama, com és el meu cas, és molt fàcil ubicar-te i entendre el que t'estan explicant. No és una lectura fluïda, és clar, es tracta de filosofia! Però filosofia aplicada a uns personatges molt estimats (o odiats), així passa molt millor.

He de dir que m'ho he passat bé llegint el llibre, encara que per força s'ha d'anar avançant a poc a cop, i la lletra, massa petita pel meu gust, tampoc hi ajuda. Ara, a mi m'ha agradat perquè m'agrada la filosofia i sóc un malalt d'aquests llibres, m'ha semblat un complement perfecte per acabar d'entendre moltes coses, per refrescar la memòria, i per ampliar encara més el ventall de matisos que té la història, però no és un llibre que es pugui llegir sense conèixer la saga, probablement no s'entendria res. A més, està completament prohibit llegir-lo si es té intenció d'iniciar l'obra, o no s'ha completat, aquest llibre us fotrà mitja història enlaire. Recomanable per fans una mica frikis, prohibits per no-fans. Aquest cop és fàcil. I així anem esperant el sisè...

Puntuació: @@@

dimecres, 1 d’octubre de 2014

L'eloqüència del franctirador

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: Quaderns crema, 1998
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 179
Llegit en: Català

El títol d'aquesta obra és tan intrigant com qualsevol dels noms dels 18 relats curts que la formen. De fet, es pot jugar a endevinar per què titula així els relats, i l'explicació sovint és tan subtil que se'ns pot escapar. No hi ha cap franctirador al llibre, però tots els i les protagonistes són solitaris que s'enfronten a situacions quotidianes que deriven en desenllaços inversemblants, sovint en un gir inesperat que ho capgira tot, fins al punt d'invalidar qualsevol idea que ens haguéssim fet. Tal com diu la contraportada, com un tret d'aquest fictici franctirador. Són un grapat d'històries que exploren els seus personatges i n'exposen les interioritats més íntimes, amb participació d'alguns esdeveniments fantàstics o poc explicables. Intercanvis de cossos, enveges entre models, maneres de recuperar la memòria perduda, cap situació no és prou sorprenent per no tenir cabuda a aquest llibre.

Es tracta d'un recull de contes curts amb subdivisions de tot tipus, amb noms, altre cop, que moltes vegades et preguntes d'on surten. El llenguatge de Màrquez és molt treballat, fins a l'extrem, i tot i que estèticament és una obra rodona, de vegades costa de llegir. El vocabulari és molt variat i sembla que no hi ha una coma fora de lloc. Pel que fa a les històries, totes tenen una atmosfera asfixiant, com d'estar tancat, i generen una certa angoixa, però són els personatges amb les seves neures i dèries. L'estil és constant al llarg del llibre i tot i que els arguments són diferents, aquesta atmosfera pesada a sobre fa que no acabis de diferenciar uns dels altres, i el llenguatge tan florit no ajuda a situar-te.

La indubtable qualitat literària de Márquez és el que m'ha portat a recuperar aquest recull antic mentre es decideix a publicar material nou. Les novel·les em van agradar força i ja aquí s'intueix el seu estil i la seva capacitat de saltar en el temps i l'espai d'una revolada i sense previ avís. He de dir que explica detalls amb comptagotes, adornats a la perfecció, però en escrits tan curts no et permet entendre la història fins que aquesta està a punt d'acabar. El prefereixo en textos més llargs, i tot i que mai no és un pou de joia, la foscor d'aquestes històries et fa venir ganes de sortir-ne. Tot plegat un ambient força depressiu, com ens té acostumats, molt ben escrit, però el prefereixo en distàncies llargues.

Puntuació: @@