dimecres, 23 de juliol de 2014

Les mans del drac

Autor: Sebastià Benassar
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2014
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català

Potser en Joan Miquel Romaní no és la persona més fiable del món. Expulsat de l'església, expulsat també de la universitat per exorcista i fidel seguidor de les creences de mossèn Cinto Verdaguer, és avui el millor corrector en llengua catalana que existeix, i té una malaltissa obsessió amb els turistes, els ciclistes, i especialment amb els turistes ciclistes. Però quan en vigílies de diumenge de Pasqua, que a més coincidirà amb Sant Jordi, descobreix una dona jove dessagnant-se a l'església de Sant Agustí Nou, de seguida intueix que una vella profecia ha començat a fer camí. A més a més, hi ha algú capficat amb que aquest any el Sant Jordi sigui diferent, perquè no tot el que està entre dues cobertes és literatura, i els escriptors farsants ho pagaran. Un periodista cultural, una sergent dels mossos i un grup terrorista d'ultradreta completaran l'elenc d'aquesta esbojarrada història amb tints de tragicomèdia.

124 pàgines no són prou per una història de la magnitud de la que s'explica en aquest llibre. Perquè per si no fos poc, en realitat són dues històries clarament diferenciades i encara n'hi ha una tercera que podria ser autònoma. Les dues trames principals tenen un pes específic similar i separadament i amb la pompositat necessària serien dos bestsellers americans, tot i que ambientats a Barcelona. Això per idees i temàtica, molt engrescadora i inquietant. A més està molt ben escrit, amb un estil molt irònic i amb bones dosis d'humor. Es podria dir que és una paròdia de certs tipus de llibres, però una paròdia no té un argument tan treballat. La última volta de cargol són les diferents veus narratives que trobem segons el personatge principal de cada capítol, escrit en primera, segona i tercera persona segons el cas. Tot un exercici.

La sensació que tens mentre llegeixes és que no pot ser que el llibre sigui tan curt. La troca s'embolica més i més i saps que et faltaran pàgines. I així és, tot i ser la demostració que amb poc espai i sense palla es poden construir molt bones històries, m'ha deixat amb les ganes. M'hagués encantat que cadascuna de les trames estigués més desenvolupada, i posats a triar, que fossin dos llibres diferents. Tot i així, m'ha agradat molt la manera d'escriure de l'autor i espero llegir-ne alguna cosa més. També m'agrada molt el format compacte d'aquesta editorial. Em queda una mica la sensació de gran història desaprofitada, tot i així l'he gaudit molt i val la pena llegir-lo, te'l pots acabar d'una sentada perfectament.

Puntuació: @@@@

divendres, 18 de juliol de 2014

Camps de maduixes

Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial, any: Cruïlla, 2001 (primera edició 1997)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 153
Llegit en: Català

Una trucada de matinada mai és una bona notícia. Els pares de la Lluciana no s'esperen un cop tan fort quan el telèfon els desperta per anunciar-los que la seva filla és a l'hospital en coma després d'haver consumit alguna substància que se li ha posat malament. Tampoc l'Eloi s'ho espera. El xicot de la Lluciana aquell divendres no ha sortit amb ella i els altres amics perquè havia d'estudiar i ara se'n culpa. Aquí comença una cursa contra-rellotge per descobrir què ha pres i qui li ho va donar. La vida de la jove està en joc, una partida a vida o mort que passa per trobar una pastilla amb una lluna en relleu per saber com treure-la del coma, els metges no poden fer res ni poden consolar família i amics. Toca esperar, però l'Eloi no hi està d'acord, no pensa quedar-se quiet. Moure's el distreu de mals pensaments, i potser podrà aconseguir fer-hi alguna cosa.

Aquesta és una de les novel·les juvenils més conegudes del prolífic Jordi Sierra i Fabra. Protagonitzada per adolescents a les acaballes del segle passat, qualsevol persona de la meva generació s'hi pot veure molt reflectida pel que fa a la manera de fer dels joves de llavors. El llibre està estructurat a capítols molt curts i cadascun està titulat amb un moviment de partida d'escacs, a mesura que avança entendrem per què. Els capítols salten d'uns personatges a altres per donar múltiples visions de la història, fins i tot coneixerem els pensaments de la Lluciana. El text és senzill, fàcil de llegir i la història està ben construïda, tot i que a estones és molt alliçonadora, una mica massa moralista. Però trobo que és una bona obra per adolescents, és previsible què passarà, però no endolceix detalls i mostra la realitat tal com és. De fet, podria estar basada en un cas real i t'ho creuries. Probablement s'han viscut molts casos així a la vida real.

M'ha agradat llegir aquesta història que passa molt bé, tot i que m'ha semblat una mica un compendi de tòpics adolescents, sembla que no es deixa cap tema per tractar, les drogues, el conflicte generacional, els desordres alimentaris, tangencialment el sexe, etc. En alguns casos semblen introduïts amb calçador per poder-ne parlar, i quan li dóna per alliçonar queda una mica artificial. Tot i així, entenc que tingués èxit entre els joves de la meva generació i que encara pugui tenir corda, tot i que s'hauria d'actualitzar, però és fàcil sentir-lo proper, i la manera planera d'escriure de l'autor hi ajuda. Segueixo pagant deutes de lectura, però aquest llibre, tot i llegir-lo de massa gran, passa amb bona nota.

Puntuació: @@@

dilluns, 14 de juliol de 2014

La sergent Anna Grimm

Autor: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2014
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

No és pot dir que, a la ciutat de Lleida, una sergent dels mossos tingui habitualment gaire feina, però el panorama està a punt de canviar, i molt, per l'Anna Grimm. Capficada encara per la desaparició de la seva germana, ja fa més d'un any, l'avisen de l'aparició d'un cadàver al Museu Diocesà de Lleida. No serà l'últim i sembla que s'enfronta a un mateix assassí. Però les víctimes, tret de ser homes d'edats similars, no semblen tenir cap lligam que pugui establir una connexió entre els crims. I ella que es pensava que això només passava als llibres de lladres i serenos! La sergent, amb l'ajuda del seu equip, haurà de posar els cinc sentits per resoldre el cas, al mateix temps que no perd detall de les investigacions per la recuperació de la seva germana Clara. Alguna cosa li diu que segueix viva, però on?

Aquest és el primer llibre de la Montse Sanjuan, més coneguda per aquests verals com a Kweilan. Com ella mateixa insinua al principi, si li hem de buscar una semblança la trobarem en els llibres de Henning Mankell i altres autors suecs, però portats a la nostra terra i amb un estil personal. Són, en realitat, dues històries paral·leles amb l'únic lligam de la sergent, una que li toca a l'àmbit familiar i l'altra és la investigació en curs. Les dues són interessants i ben pensades, per bé que una mica previsibles, descomptant els detalls concrets, però de seguida veus per on van els trets. També he trobat una mica fluixos els detalls de la investigació, però això potser la converteix en més realista, res de fantasmades. Fa de bon llegir i passa amb facilitat, els defectes estructurals o argumentals que pugui tenir són fàcilment corregibles perquè la Kweilan escriu molt bé, això ja ho sabia.

No m'hagués pensat que l'opera prima de l'autora seria una novel·la negra, la feia escrivint algun altre gènere, però amb el llibre en mà, no dubtaria ni un moment a posar-li aquesta etiqueta, cosa que sí faig amb altres obres presumptament policíaques. Potser li falta una mica d'espurna d'aquella que t'arrapa a les solapes del llibre, però està ben construït i l'argument és prou complex per una primera novel·la. Personalment no hauria repartit el pes de les dues històries de la mateixa manera que l'autora, però és una valoració subjectiva que algú altre pot discutir perfectament. Per passar una bona estona, sense escarafalls ni estridències, però amb unes trames interessants i ben explicades.

Puntuació: @@@

dimecres, 2 de juliol de 2014

La taronja mecànica

Autor: Anthony Burgess
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: A clockwork orange, anglès, 1962
Traductor: Jordi Arbonès
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

I ara què farem, eh? Doncs el mateix que fem totes les nits: pegar, violar, saquejar, prendre drogues i escapar-nos de la policia. Divertir-nos, en definitiva. L'Alex, un fanàtic de la música clàssica, i els seus amics són una banda de quatre que practiquen la ultraviolència pels carrers de la ciutat, com fan tants altres grups d'adolescents, o 'nadsat', com ells mateixos s'anomenen. Van vestits a l'última moda i parlen el seu propi argot; es creuen els amos. Però cal anar amb compte, és un joc excitant i divertit, però si t'enxampen tens un problema. Sobretot si els que creus que són els teus 'drugs', és a dir, col·legues, no et tenen tant respecte com et pensaves i et disputen el lideratge del grup. Fins i tot d'una visita malintencionada a la vella dels gats se'n pot sortir mal parat.

Aquesta història distòpica és molt coneguda per la pel·lícula que se'n va fer als anys 80 (i que no he vist). Narra les experiències d'un grup de joves amb la ultraviolència, la violència com a forma de divertiment i sense cap límit. També explica les conseqüències que això té i les maneres d'un govern totalitarista. Coneixem la història de la mà de l'Alex que ens explica totes les seves vivències en el dialecte 'nadsat', un pastitxo de paraules de diferents orígens que substitueixen les que nosaltres coneixem. Al principi és una mica difícil de seguir i la lectura s'entrebanca, però mica en mica t'hi acostumes i llegeixes sense problemes fins al punt que algunes paraules et venen al cap quan parles amb gent. La majoria es dedueix per context, però al final del llibre disposem d'un glossari. Moltes es podrien fer servir, però d'altres arribes a odiar-les, com ara 'horrouxou' (meravellós, extraordinari, bo...) que la repeteix un miler de vegades i és insuportable.

L'Alex aconsegueix caure malament, tot i la proximitat de les seves paraules, no fa cap pena. És un malparit i un mala ànima, però la moralitat del llibre ja s'encarrega d'anar-li fent pagar tots els seus greuges. Al principi em va costar per com està escrit, però mica en mica agafes la directa i passa molt millor, tot i que el que explica no és massa agradable. És un llibre per reflexionar sobre els actes de joventut, sobre la repressió i sobre la reinserció social. Fa pensar, m'ha resultat força interessant i com a distòpia fa esgarrifar, perquè l'intueixes no massa llunyana. Per cert, el pròleg, a mode de presentació del llibre, és de Quim Monzó, per a qui consideri això com un punt positiu. Un llibre que convé llegir i que ha madurat bé, el pots sentir actual i em sembla que perdurarà encara moltes generacions.

Puntuació: @@@