dimecres, 18 de juny de 2014

El monstre de Hawkline

Autor: Richard Brautigan
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: The Hawkline Monster, anglès, 1974
Traductor: Miquel Izquierdo
Gènere: Intriga 
Número de pàgines: 161
Llegit en: Català

Ens situem a l'Oest Americà l'any 1902. Allà, una estranya jove amb aparença índia, molt guapa (i sembla que molt fogosa), contracta dos pistolers per una quantitat molt superior a la que estan acostumats. L'hauran de seguir a un indret remot d'Oregon, un llarg camí fins a la propietat dels Hawkline, que resultarà ser un casalot d'una estètica gens comuna per aquestes terres. En Cameron i en Greer no s'ho pensen dues vegades perquè la recompensa és molt sucosa, però de seguida que posen un peu a cals Hawkline començaran a patir un seguit de situacions estrafolàries i inexplicables. Definitivament, aquesta no és una feina com qualsevol altra. No han vist res tan estrany, a excepció, potser, de Hawaii. 

El subtítol del llibre és 'Un western gòtic', i això és el que és. En un ambient de western, un casalot on passen coses misterioses i esfereïdores. Consta de tres parts i està estructurat en capítols curts, molts d'ells d'una sola pàgina, que descriuen situacions concretes, escenes estàtiques amb poca acció, es podria dir que la història avança a base d'imatges. És una escriptura força minimalista i sense floritures, fàcil de llegir, malgrat que a mesura que avança la trama el contingut es va tornant més estrafolari i delirant. No li falten punts divertits.

Tot i que avança lentament, sap mantenir l'atenció i l'interès en què està passant a la casa, un llibre que no deixes perquè vols conèixer el monstre. El final m'ha semblat una mica fluix, com de conte, però en conjunt és un argument força original, estrany i una mica inquietant. No és un llibre d'acció, així que la part de western només existeix en estètica, però és curiós i m'ha agradat força. Prou per interessar-me per l'autor, que no coneixia. És un bon llibre, però d'aquells que et penses dues vegades abans de recomanar, per la seva estranyesa és una loteria si t'agradarà o no.

Puntuació: @@@
Recomanat per en Salvador Macip.

6 comentaris:

  1. per 161 pàgines tampoc corres el risc de perdre gaire temps si el trobes massa estrany

    ResponElimina
  2. En tinc molts i la ressenya no m'ho deixa clar, però com diu en pons, tampoc s'hi perd massa. L'anotaré a la llista per si algun dia ho vull provar.

    ResponElimina
  3. Ja ho dius bé: és un llibre original i estrany. Aquest és un dels seus punts forts, el surrealisme progressiu de la història. Estic d'acord que no és per tots els públics, però per qui l'interessin els llibres diferents, aquest és una bona opció.

    Si et planteges provar altres Brautigans, la majoria dels que he llegit van pel mateix camí, menys el primer que va escrirue (que és més lisèrgic) i el penúltim (que és més realista). Però tots són interessants.

    ResponElimina
  4. Per cert, el teu estimat Murakami reconeix sovint Vonnegut i Brautigan com influències, així que no pots dir que no et faig les recomanacions adequades, eh? :)

    ResponElimina
  5. No conec aquest autor i m'ha cridat l'atenció la teua ressenya. Me l'apunto!!!

    ResponElimina
  6. M'agrada que em recomanin llibres perquè si no molts em passarien desapercebuts. Aquest seria un, sens dubte, dels que m'hauria passat de llarg, i ja m'està bé haver-lo llegit, té coses interessants, tot i ser molt, molt estrany! Gràcies a tots pels comentaris.

    Pons, 161 pàgines poden ser molt llargues si no t'agrada, tot depèn dels gustos de cadascú, però aquest és difícil saber si agradarà o no.

    Jomateixa, una recomanació d'en Macip, ja saps. Però tenim tanta feina que aquest potser el podries deixar passar. Si cau a les teves mans no el llencis, però de moment deixa'l en standby.

    Salvador, és cert que el llibre es va fent més estrany a mesura que passes pàgines, al principi és força realista, tot i que ja veus una atmosfera estranya, però després ja és del tot surrealista. És el punt fort, és clar, en aquest escenari no t'esperaries trobar una història tan fantàstica. Suposo que si llegeixo alguna cosa més de l'autor serà perquè alguna de les noves editorials treu edició en català i en fa propaganda, sóc fàcil de convèncer... Ah, em pensava que eres tu el que reconeixia Vonnegut i Brautigan com a referències! A veure si el japonès i tu al final tindreu més semblances de les que penses, i de les que vols reconèixer!

    Kweilan, jo tampoc el coneixia, però en Macip és un pou de saviesa i el va recomanar. Jo sóc molt obedient.

    ResponElimina