divendres, 9 de maig de 2014

Cròniques de la veritat oculta

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1995 (primera edició 1979)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Des d'un desig que desconcerta qui l'ha demanat fins a l'argumentació d'un crim esfereïdor, passant per una guerra iniciada en un terrat, un armari que amaga secrets que no es poden revelar, un arbre que creix al menjador, un conflicte amb el Pare Noel, l'explicació d'un motiu decoratiu vingut d'Amèrica o un raspall amb ànima de gos. I així fins a 31 històries narrades en primera persona, imaginatives, fresques i amb un punt d'ironia que et fa riure sempre per sota el nas. Uns contes que parteixen de la quotidianitat de l'època en que van ser escrits i de la senzillesa dels seus protagonistes, per endinsar-se en la fantasia i les situacions més estrambòtiques i inversemblants, explicades com si es tractés de la normalitat més absoluta. Tot amb una escriptura planera i volgudament pulcra  molt característica de l'autor per començar rient-se d'ell mateix, i acabar fent-nos riure a nosaltres.

El recull està separat en tres parts: La imprevista certesa, Ver, però inexplicable i L'escenari desconcertant. Cadascuna ens dóna pistes sobre el tipus de relats que podem trobar-hi. A la primera part són contes més llargs i elaborats i sobretot a la segona trobem relats molt més curts que descriuen només una escena concreta. Es llegeix molt fàcilment i la manera d'explicar les coses de Pere Calders és agradable i divertida, tot i que en alguns relats, els més llargs, m'he despistat una mica i he perdut el fil.

Em sento còmode llegint Calders perquè tinc la impressió que no busca l'erudició ni l'excel·lència literària, sinó la complicitat amb el lector, i textos massa recarregats posen distància entre qui escriu i qui llegeix. Els protagonistes de les històries, sempre homes que podrien ser el mateix autor però diferents en cada cas, sovint es dirigeixen al lector com si li estiguessin explicant els fets directament, i això m'agrada. Ironia fina, fets inexplicables i situacions que s'accepten estoicament per estranyes que siguin. Tot plegat una prosa que arriba, que enganxa i que et deixa sempre amb un mig somriure. Aquest sí és un bon llibre per combinar amb un altre i no empassar-se'l de cop com he fet jo perquè al final la repetició d'estil pot acabar saturant una mica. Alguns m'han fet perdre l'interès, però la majoria m'han deixat un bon sabor de boca.  Sóc especialment fan dels relats curts per tot el que diuen amb molt poques paraules. Gran Calders, de moment és una de les meves grans alegries literàries de l'any.

Puntuació: @@@

8 comentaris:

  1. No et descobreixo res si et dic que jo sóc un gran fan de Pere Calders. En general de tota la seva obra però molt especialment dels contes. Ho defineixes molt bé. tenen un estil,planer i divertit que fa que t'expliqui la història més inversemblant i inimaginable com si fos la cosa més normal del món. Certament és un gran autor, me n'alegro que tu també el gaudeixis.

    ResponElimina
  2. "Gran alegria" i només li dones 3 punts al Mestre? Calders va revolucionar el conte en català. Va marcar molt la meva generació (jo de petit volia ser com ell!).

    ResponElimina
  3. De Calders només n'he llegit tres llibres de contes i una novel·la (i inacabada, a sobre), però sóc absolutament fan dels seus contes.
    També escric contes (en plan amateur, amb el somni que algun dia m'arribin a publicar), i la gent que els ha llegit diu que el meu estil s'assembla força a Calders. El què no sé és si va ser primer l'ou o la gallina, o sigui: escric com escric perquè m'agrada molt Calders, o m'agrada Calders perquè és molt del meu estil...
    Aquest segurament és el llibre que més vegades he rellegit a la meva vida. I mira, fa temps que no... i ara me n'has fet venir ganes.

    ResponElimina
  4. Calders no deixa indiferent a ningú, i tampoc jo et descobreixo res si et dic que m'entusiasma Calders, sobretot els contes, també...

    I penso com en Macip... només tres punts al mestre? ;D

    ResponElimina
  5. Com diu el Salvador: 3 punts al Mestre? I gairebé igual un altre cop: jo, de gran, vull ser com ell!

    ResponElimina
  6. Fa molt temps que no el llegeixo i m'has fet agafar ganes de tornar-hi, però ara mateix estic saturada de llibres pendents, hauré d'esperar a esbargir-ho una mica.

    ResponElimina
  7. Recordo que ens el van fer llegir a l'escola, però ja no recordo res més. Amb tan bona opinió suposo que serà el moment de recuperar-l'ho.Bona recomanació!

    ResponElimina
  8. Calders és un autor molt estimat i crec que és per mèrits propis, sap com posar-se els lectors a la butxaca. Penso que està bé llegir-lo de tant en tant. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    McAbeu, és un mestres fent això que descrius. T'ho explica amb tanta naturalitat que ni tu mateix t'estranyes de les coses més inversemblants. Ja veus quan l'he descobert, aquest any, i ja era hora! Sé que ets un gran fan, potser aquest llibre me'l vas recomanar tu i tot, ara no ho recordo, però ho hauria d'haver posat a la ressenya. Seguim coincidint en gustos.

    Salvador, tres arroves semblen poques, però no estan malament en aquest blog, ho explicaré més en un post. Els relats sempre tenen menor puntuació, crec que només el mateix Calcers ha tingut més nota, la sorpresa inicial, ja se sap. Ara ja m'esperava què trobaria, però alguns contes són una mica massa llargs pel meu gust, amb l'estil de l'autor. Llegint-lo fa venir ganes d'escriure com ell, però penso que el seu humor és inimitable, així que millor buscar-se un estil propi.

    Captaire, bona reflexió la teva, de vegades ens agrada una cosa perquè és com nosaltres l'escriuríem, però d'aquí a que puguem escriure-ho així hi ha un món. No és per menystenir els teus contes, que no n'he llegit cap, però comparar-se amb algú de la categoria de Pere Calders és una mica complicat. Potser l'estil s'hi pot assemblar, però l'humor, la ironia, l'originalitat, la naturalitat... reuneix un conjunt de característiques que el fan difícilment imitable, penso jo. Per cert, que no et vaig contestar al Bona Nit, prefereixo no dir de la colla castellera que sóc, però és força imaginable.

    Carme, destaqueu els contes, però no puc comparar perquè de moment només he llegit dos reculls. El que sí que puc dir és que prefereixo els curts, d'una pàgina o dos, que són perles imaginatives i sorprenents. El tema de les arroves tindrà post a part!

    Maurici, a tu que t'he llegit sí que puc dir que l'estil recorda al de Calders, salvant les distàncies, sobretot temàtiques, marcades especialment pel decalatge temporal que us separa. Posa un punt de bogeria i sorpresa als teus contes i t'hi aproparàs una mica més.

    Jomateixa, t'explico el meu cas... després d'aconseguir 9 llibres a la campanya de Sant Jordi tenia unes ganes boges de llegir-los, i els he encadenat perquè em venen de gust. Però vaig donar a llegir Calders a la meva parella i li va agradar, així que em va fer venir moltes ganes de llegir més de l'autor. Així que abans d'agafar la següent novetat, vaig estirar el braç a la lleixa de pendents i aquest recull es va saltar tot el protocol. Tenim una llista, però els llibres ens criden, no s'hi pot fer res. La resistència és inútil.

    maria, com sempre, jo no recordo que me'l fessin llegir a l'escola. Només recordo que em feien llegir, i molt, però ves a saber què! Segurament he llegit alguns llibres i ni ho sé. Però mira, així no tinc el típic prejudici de 'me'l van fer llegir i li he agafat mania'. Els puc gaudir com si fos el primer cop.

    ResponElimina