dimecres, 12 de març de 2014

Steppenwolf

Autor: Hermann Hesse
Editorial, any: Penguin Books, 2011
Títol original, idioma, any: Der Steppenwolf, alemany, 1927
Gènere: Narrativa
Traductor: Basil Creighton
Número de pàgines: 253
Llegit en: Anglès

L'anciana i el seu nebot han tingut hostes de tota mena a l'habitació moblada que lloguen, però cap de tan estrany com aquest Harry Haller que un bon dia va aparèixer dient que la casa feia molt bona olor, i que va desaparèixer de manera igualment abrupta. Rere seu només va deixar uns quants records que ara el nebot ens exposa, i un manuscrit inquietant que posa a la seva disposició perquè el jove en faci el que vulgui. En aquest escrit Haller es mostra a ell mateix com algú amb moltes cares, però sobretot la d'un intel·lectual burgès deprimit sense cap ànim per viure, i la d'un llop estepari que treu les dents. El jove nebot de la mestressa no sap si el que explica en Haller és cert, en el seu text diu que té pensat suïcidar-se quan faci els 50 anys, per la qual cosa no falta gaire, però narra tot un seguit d'esdeveniments que li canviaran la vida a partir del descobriment de l'anunci d'un teatre màgic, només per homes bojos. Un viatge a les profunditats d'en Haller, i unes paranoies que, per més fantasioses que siguin, val la pena mostrar al món. 

Només a mi se'm podia acudir la brillant idea de llegir en anglès el conegut llibre 'El llop estepari', per caure després en que, en realitat, l'original és en alemany. Només amb aquesta premissa ja poso de manifest la dificultat d'aquesta lectura, però a més he de dir que més que una novel·la, estem davant d'un tractat de psicologia aplicada. Per més que se'ns expliquin les interioritats i neguits d'un home en concret, el llibre ens parla de mals endèmics de la societat, i això que ja s'acosta als 100 anys d'antiguitat. La desídia, els clixés, els prejudicis, i sobretot la disconformitat amb un mateix i les múltiples vessants d'una única personalitat són els motors de l'obra. Com explica el mateix autor en una introducció, i s'ha sabut després, el llibre és força autobiogràfic, producte d'una mala època de Hesse, però parla de temes tan comuns i de manera tan profunda que és molt fàcil sentir-se identificat amb el llop estepari. Al principi del llibre hi ha una detalladíssima descripció dels seus sentiments i estat mental que és molt farragosa de llegir (ho deu ser fins i tot en català), però quan comencen a passar coses es desencalla i és més senzill avançar. Té un toc fantàstic també, però s'integra bé en la personalitat del protagonista.

No és una lectura fàcil i penso que no és la millor tria que podia fer per llegir en anglès, però tot i així se li endevinen les virtuts que l'han portat a ser una obra de culte. És una reflexió constant sobre les persones, sobre els sentiments i les relacions, sobre la soledat i la depressió. De com el més gran dels erudits no té per què ser feliç. A més, hi ha participació d'artistes històrics, cosa que posa una mica de salsa a la història. Psicologia i filosofia pures, no se'n pot dir una altra cosa. No obstant, tot i que prefereixo llegir coses més lleugeres, té alguna cosa que atrapa i que m'ha fet pensar força. Un bon candidat a una relectura d'aquí a una temporada, però aquest cop en català, si us plau.

Puntuació: @@@

6 comentaris:

  1. Fa molt anys que el vaig llegir i en tinc un bon record. Recordo més la sensació de la lectura, una bona lectura, que del contingut del relat.

    ResponElimina
  2. per molt que passin els anys psicològicament no canviem tant.
    aquest no l'anoto de moment.

    ResponElimina
  3. Aquest sí que l'he llegit. ^-^ Per fi coincidim en algun. Ja fa uns anyets i va ser en alemany. Em va agradar i més encara pel fet de saber que havia estat prohibit en l'època nazi.Nio n'he tornat a llegir cap més d'en Hesse. M'apunto l'escriptor de nou i a una nova relectura d'aquest.

    ResponElimina
  4. El vaig llegir fa pocs mesos, en català això si. Coincideixo força amb la teva impressió, al principi em va costar força entrar en la lectura i encara que al final comencen a "passar coses" i com dius és més senzill avançar tampoc em va acabar d'enganxar. És un llibre estrany que reconec que té coses bones (un jove amic meu que va ser qui me'l va recomanar et diria que MOLT bones) però que potser és massa "psicològic i filosòfic" pel meu gust. Tal vegada tot depèn de l'estat d'ànim amb que n'emprens la lectura, així que potser sí que es mereixeria una relectura d'aquí un temps.

    ResponElimina
  5. Hehehehe m'ha fet riure això de triar llegir el llibre en anglès per adonar-te després que l'original era en alemany! :-DD

    La veritat és que no l'he llegit... tot i que em roda pel cap que alguna vegada l'he volgut llegir, no sé si arran d'alguna ressenya bloguera o algun comentari dins d'alguna ressenya... ves... ara no ho puc recordar. Bé, no crec que m'agradés massa...

    ResponElimina
  6. Un llibre dur i complicadet, i més en anglès. És d'aquests que em pensava que hauria llegit més gent i que jo seria l'estrany, tothom en parla tan bé... És un bon llibre, però en cap cas és per passar l'estona, les reflexions que proposa són molt profundes i enrevessades. Gràcies a tots per comentar aquesta ressenya.

    Quaderns, això passa amb molts llibres, però en aquest cas crec que és perquè és difícil recordar-ne coses, el que explica és enrevessat i t'acaba embolicant el cervell. Ara, sí que penso que és d'aquells llibres que recordes què et va semblar.

    Jomateixa, per això és tan fàcil sentir-se identificat amb molts llibres, per més anys que passin. No donaràs una oportunitat al pobre llop estepari?

    maria, admiració absoluta per tu si el vas llegir en alemany, té molt mèrit! Desconeixia això que expliques del llibre, li confereix atractiu, això segur. No per ara, però potser em decideixi a rellegir-lo d'aquí a uns anys en català, a veure quina impressió em causa. El que ja no sé és si llegiré alguna altra cosa de Hesse.

    McAbeu, la teva apreciació confirma, un cop més, que coincidim força en gustos, i no només, sinó també amb la manera d'entendre la lectura. Aquest és un llibre de culte, no només el teu jove amic te'n parlaria meravelles, per totes bandes jo n'he sentit elogis, per això em vaig decidir a llegir-lo, tot i sabent que tants elogis a mi em solen fer l'efecte contrari. Com dius tu, que sigui tan profund de vegades cansa, perquè en la lectura sovint busquem només distracció. Té coses bones, és una reflexió vital que convé tenir en compte, però que crec que cadascú ha de fer amb la seva pròpia vida, i que te la marquin així pot arribar a ser perillós. Més d'un, sentint-se llop estepari, deu haver pensat en el suïcidi, i ves si no n'hi deu haver hagut algun. I si la lectura depèn de l'estat d'ànim, que és cert, em sembla que aquest llibre no és massa recomanable si passes una d'aquelles èpoques de problemes existencials.

    Assumpta, és que sóc un cas. Va, t'explico la història, que segur que t'agradarà. Portava un temps rere aquest llibre perquè tothom en parlava bé. L'havia buscat en diverses llibreries i no el trobava mai, el volia en català, és clar. Tampoc no m'hi esforçava, si l'hagués volgut l'hagués trobat, a Amazon o demanant-lo a qualsevol lloc, però només esperava trobar-me'l i ja està. Fins que un dia vaig anar a la Llibreria Anglesa a comprar-me un llibre de Roald Dahl i un cop allà vaig pensar 'calla, per què no busques algun llibre més per adults i a veure si t'atreveixes a llegir-lo'. I en aquells moments em vaig il·luminar 'i si aquí tenen el llop estepari...?'. I res, que sí que el tenien. Vaig obrir una pàgina a l'atzar i vaig veure que l'entenia bé, i cap a casa que va venir. La següent vegada que vaig visitar la llibreria low cost, com no podia ser d'altra manera, el tenien allà en català. Per plorar, vaja. I res, que per augmentar la meva humiliació, en començar-lo a llegir em vaig adonar que Hermann Hesse era suïs (d'origen alemany) i que havia estat una bajanada il·luminar-me a la llibreria anglesa. Però bé, ja que el tenia...
    Pel que fa al llibre en si, molta gent recomana aquest llibre per tot arreu, és una icona. Però estic d'acord amb tu, tampoc crec que t'agradés massa, no li trobaries cap gràcia, em temo.

    ResponElimina