dimecres, 26 de febrer de 2014

La falsa pista

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2012
Títol original, idioma, any: Villospar, suec,1995
Gènere: Novel·la negra
Traductors: Dea Marie Mansten i Amanda Monjonell Mansten
Número de pàgines: 551
Llegit en: Espanyol

Arriba l'estiu a Escania, al sud de Suècia, i els integrants de la policia de Ystad comencen a preparar les vacances. Kurt Wallander té planejat passar uns dies amb la seva amiga letona Baiba Liepa, porta molt temps esperant-ho. Però uns esfereïdors fets amenacen els seus plans. Primer la visió d'una estranya noia que es crema en un camp de colza, i la seva mirada de pur terror. I després la mort violenta d'un ex-ministre de justícia que aixeca certa polseguera. Aparentment, l'assassí l'ha matat a cops de destral i li ha arrencat la cabellera. Malauradament, no és un fet aïllat, i quan encara no han pogut descobrir res, un conegut marxant d'art corre la mateixa sort. Wallander i el seu equip s'enfronten a un sanguinari psicòpata, no hi estan acostumats allà a les seves tranquil·les terres. Caldrà posar-hi els cinc sentits, i sobretot no despistar-se. En aquest cas hi ha massa coses que no lliguen.

És la cinquena entrega de la saga Wallander i segueix el mateix patró de les anteriors, aquest cop ambientada enterament a Suècia. Qui diria que en una terra tan pacífica i rural com Escania hi poden passar tantes coses. Wallander és el protagonista absolut, el que té les idees, el que acaba dirigint i decidint, tot i no ser el cap oficial. El seu equip va d'acompanyament. Brillant en temes policials, deficients en el terreny emocional, això el fa molt humà i li agafes afecte, però de vegades voldries fotre-li un calbot. Es tracta de novel·la negra normaleta, bona dosi d'investigació que enganxa i es llegeix molt fluïdament, i aquesta vegada no sembla que l'autor escrigui per sobre de les seves possibilitats, o no tant.

Ressenyar aquesta saga és dir les mateixes coses un cop rere un altre, encara que el cas sigui diferent cada cop. Surten els mateixos personatges més o menys secundaris, dels que sabem relativament poc, i es recorden fets de casos passats. Però és un d'aquells productes que fa bo de llegir, no té una gran qualitat, fins i tot podríem dir que pobresa en alguns aspectes, però enganxa i distreu, que és el que se li demana a aquest tipus de llibres que de tant en tant m'agrada llegir. Per mi segueix sent molt superior a la resta d'autors suecs que he llegit (que afortunadament ja han passat una mica de moda). D'aquí un temps, a pel sisè. I així fins a nou.

Puntuació: @@@

7 comentaris:

  1. Vaig llegir el primer fa temps i tot i que els nordics no em van massa, no em va desagradar. Hauré de posar-me al dia.

    ResponElimina
  2. Efectivament, és superior a la resta d'autors suecs. Has llegit alguna cosa de Donna Leon i el seu comissari Brunetti? També estan prou bé...

    ResponElimina
  3. Aquest sí que l'he llegit.^-^ La veritat és que els d'aquesta saga els tinc tots llegits. Els que no m'agraden gaire són els de l'altra saga que segueix.
    Em va saber molt greu ara quan fa uns mesos va sortir per dir que tenia càncer. Espero que es recuperi aviat.

    ResponElimina
  4. Què dir de la cinquena entrega de la saga? Bé, que és prou atractiu, com la resta com per seguir llegint. Segurament, llegits tots de cop et pot agafar alguna cosa, però un de tant en tant entra bé, i el llibre mateix t'ajuda a fer memòria. Gràcies a tots per comentar.

    Jomateixa, aquest és un nòrdic una mica diferent. Els personatges tenen els costums d'allà, però les històries i maneres d'explicar-les són diferents a les del gruix de suecs que van arrasar el mercat fa uns anys. És prou bona novel·la negra.

    Jordim, ara no sé si l'has llegit, amb la primera afirmació m'ho semblava, però després dius que te l'apuntes, però potser et refereixes a la Donna Leon que diu en Maurici...

    Maurici, fa una pila de mesos que tinc a l'estanteria dels pendents 'Mort a la Fenice', i no hi ha manera d'acabar-lo agafant. Amb el teu comentari li dones una empenta, però encara trigaré una mica. L'has llegit aquest? Et sembla dels bons d'ella?

    maria, no sabia això del càncer, a mi també em sap greu. Esperem que se'n surti. Aquesta saga és l'única que he llegit d'ell, els 5 primers llibres, i suposo que l'acabaré, si no passa res estrany. Tenia entès que eren 9 llibres, però després veig n'han sortit alguns altres. Quan acabi els 9 ja veurem què faig, potser ho hauria de provar amb algun independent. S'accepten recomanacions, és clar.

    ResponElimina
  5. "Mort a la Fenice" és el primer de tots i el que li va donar fama al comissari Brunetti. A mi més o menys m'han agradat els vuit que m'he llegit, però no et sabria dir quin és el millor. I salvant Mankell, que jo en general el trobo bo, Donna Leon és molt millor que alguns escandinaus. Ja ens diràs!

    ResponElimina