dimecres, 22 de gener de 2014

Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2013
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 591
Llegit en: Espanyol

A les acaballes de la seva vida, Martí Zuviría dicta a la seva cuidadora austríaca Waltraud el que ha de ser el relat del setge de Barcelona al 1714. Per entendre-ho bé, s'ha de remuntar a la seva infantesa, quan va estudiar al costat del millor enginyer del seu temps, el marquès de Vauban, quan va lluitar a l'exercit borbònic, i quan es va posar a les ordres del general Villarroel, ja del bàndol austriacista. La vida d'en Zuvi camesllargues ha estat molt intensa, i entre trinxeres i setges sempre ha tingut temps per les passions i l'amor. Això sí, no hi ha cap merder en el que no hi hagi tingut un paper, o personatge rellevant a qui no hagi freqüentat. Un punt de vista des de baix, des d'algú del poble que lluita sobretot pels seus interessos personals i per defensar allò que és seu. Auto-declarat un covard i un poca-pena, què no serà capaç de fer algú que mira per la gent que estima, els seus mestres i amics?  

Sánchez Piñol va escriure aquesta obra en espanyol perquè diu que en català no se'n sortia. He decidit fer-li cas i llegir la versió original. Només puc dir que, per la manera d'escriure i moltes paraules, es nota molt que és català. Incomprensible em resulta, però, que totes les mini-frases que posa en català siguin traduïdes a l'espanyol, però les escrites en francès no, sembla que no cal. Potser algú s'hagués ofès si no traduïa les catalanes? A banda d'això, que m'ha fet pujar la mosca al nas, estem davant d'un bon llibre, molt ben documentat, i que reparteix estopa als dos bàndols per igual. El narrador no s'està per orgues i explica les coses com les veu i com les sent, amb un llenguatge molt planer. Antol·lògics els aclariments que fa en forma d'aturada per contestar la fictícia Waltraud, a qui insulta constantment. Un bon toc humorístic entre tanta desgràcia i uns fets tan seriosos, i un bon recurs que ens ajuda a entendre coses. La història és absorbent per la manera com està explicada, és dens però passa molt bé, una manera diferent i molt distreta de reviure un dels fets més tràgics de la història de Catalunya.

Aquest és un dels meus autors catalans preferits, i tot i que no considero que sigui el seu millor llibre, és una obra magna que val la pena llegir i que pot agradar i esgarrifar a tothom per igual. No escatima detalls desagradables, però la realitat que narra no era maca ni alegre. L'estil pot agradar més o menys, a mi m'ha divertit força (Zuviría és molt canalla!), però no hi ha lloc pels surrealismes típics de l'autor. Martí Zuviría va existir de veritat i va participar activament en tots aquells fets, però tot el que fa referència a la seva vida personal és inventat. De vegades inversemblant, i d'altres molt exagerat, però és un personatge que dóna molt de joc i s'espera que el llibre tindrà continuació per explicar altres fets rellevants a nivell europeu d'aquell segle. Tant si us agrada Sánchez Piñol com si no, Victus és diferent i recomano que li doneu una oportunitat, no crec que us decebi.

Puntuació: @@@@

15 comentaris:

  1. Jejeje.... tu sempre FIUUUUUU, jo en cara estic a mitges... anar fent i mica en mica, que tinc ara moltes coses i cert recel pel temps que em falta per llegir tranquil·lament.
    La teva visió sempre és inspiradora. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Jo llegeixo un llibre que havies recomanat i que m'ha agradat i tu llegeixes un llibre que havia recomanat i t'ha agradat, em sembla molt just i ni fet expressament :D
    Bon personatge en Zubi, i una novel·la plena d'acció i força absorbent, què més podem demanar? Que no hi surtin granotots? Què menys!

    ResponElimina
  3. L'estic llegint en aquests moments, el tinc força avançat així que aviat tornaré a dir-te que em sembla el llibre i la teva ressenya (que de moment no llegeixo). Fins ara!

    ResponElimina
  4. A mi em va costar més de llegir que altres que té, però com molt bé dius, cal llegir-lo.

    ResponElimina
  5. A mi em va agradar molt i se'm va fer curt. El riure es va barrejar diferents vegades amb la ràbia de saber el final (per la derrota). He de reconèixer que aquests segles de la història m'han semblat menys els menys interessants. Se salven pels fets que encara ens afecten.

    ResponElimina
  6. Vaig haver de deixar "La pell freda" perquè no hi havia manera d'entrar en el llibre i ja ni m'havia plantejat llegir "Victus". Llegint la teva ressenya, potser li dono una oportunitat...ni que sigui perquè aquest any 2014 que ens ha de deparar grans victòries (que ja tocaria...).

    ResponElimina
  7. Estic a mig fer i m'està agradant, tot i que coincideixo amb tu que és poc Sánchez Piñol. L'atmosfera no té res a veure amb cap dels dos llibres que havia llegit anteriorment.

    ResponElimina
  8. Encara no l'he acabat, però m'agrada molt com pinta. I després de llegirla teva crítica encara més.Trobo que aquest és un llibre de referència pel nostre 1714.
    No me l'apunto perquè ja el tinc , l'estic llegint i el tinc entremig.^-^

    ResponElimina
  9. Ei! No havia descobert el teu blog de llibres!
    Si és poc Sánchez Piñol, potser m'agradarà i tot, però Pandora al Congo em va avorrir mortalment i La pell freda el vaig trobar tonto.

    ResponElimina
  10. Gràcies per esperar-me ;-D.
    Ahir el vaig acabar i he de dir que és un llibre que m'ha agradat molt. Jo l'he llegit en català per tant no m'he trobat això que dius de les frases catalanes traduïdes a l'espanyol mentre les franceses no, un fet ben curiós i jo diria que fins i tot insultant... insultant pels lectors espanyols al considerar-los incapaços d'entendre unes mini-frases en català.
    Pel que fa al llibre, coincideixo amb tu. T'enganxa la narració d'en Zuviria i, malgrat que coneixem el final de la història, és fa molt interessant el que ens va explicant. Els fets històrics explicats des del punt de vista d'algú que els està vivint en pròpia carn et fan entrar en la història i, com dius, t'esgarrifes amb les cruels escenes de guerra i t'indignes amb les decisions dels pendons vermells sempre més a favor de mantenir l'estatus que de mirar pel poble (no sé a qui em recorda això). Coincideixo també en aplaudir les aturades de la narració en forma d'aclariments a la horrorosa Waltraud, són molt adients per posar una mica de distància als greus fets que et va explicant i que et colpeixen.
    Resumint, m'ha semblat un bon llibre, entretingut de llegir i que et fa conèixer més coses d'una etapa històrica prou important del nostre país.

    ResponElimina
  11. Ostres, no m'havia fixat en aquesta "discriminació" a l'hora de traduir les frases. Veig que tu ja coneixies Sánchez Piñol, jo no n'havia llegit res i en vaig quedar prou contenta. Se'm van fer una mica llargues les darreres pàgines (tota la part de la batalla), però en general és un molt bon llibre, com bé diuen les teves quatre arrobes.

    ResponElimina
  12. Coincidim una "història absorbent per la manera com està explicada" perquè crec que sinó es faria un pèl, o molt, feixuga de seguir. M'ha agradat força, com saps, molt més que la resta de novel•les de l'autor.

    ResponElimina
  13. Prou que he trigat a llegir aquest llibre, que vaig saber que llegiria des del moment que el vaig veure. N’he quedat content i he après moltes coses, val la pena llegir-lo, tant si t’agrada Sánchez Piñol com si no. El seu estil potser es pot reconèixer, però la temàtica no té res a veure amb el que ens té habituats. Moltes gràcies a tots els que heu comentat, molts ja l’heu llegit o hi esteu posats, i els que no ho acabareu fent!

    Martulina, no hi ha cap pressa, amb la calma, eh! Si t’està agradant, ja n’hi ha prou, és un llibre que requereix el seu temps, molt interessant, però tampoc no passa com l’aigua. Ja ens explicaràs què tal quan l’acabis.

    Pons, això sí que comença a ser preocupant, són dos llibres que ens han agradat als dos per igual. Em veig llegint coses de zombis en un tres i no res. De totes maneres, sento dir-te que no ha estat a recomanació teva que he llegit ‘Victus’, vaig saber que el llegiria quan va sortir. Sánchez Piñol és dels pocs escriptors que llegeixo perquè són ells, normalment trio els llibres per argument, per interès, però en uns pocs casos, si porta el nom d’aquell escriptor cau a les meves mans, i aquest home és un dels privilegiats. Així que jo sí que he trobat a faltar uns quants granotots a ‘Victus’. Llàstima, potser a la segona part.

    McAbeu, el dia que deixi de fer ressenyes una de les coses que més trobaré a faltar serà comentar els llibres amb tu. I mira que, com dius, no passes tan sovint per aquí, però quan hi passes és una festa! Un cop més, gran coincidència d’opinions, i això és molt bo perquè podem confiar en les recomanacions de l’altre sense problema. Segur que algun dia diferim, però està bé que anem compartint preferències.
    Com ja han dit per aquí, si aquest llibre no estigués explicat d’aquesta manera no tindria l’èxit que ha tingut. Segurament n’hi ha altres possibles, però la història en si no té res de divertit i ja la coneixem, encara que amb ‘Victus’ s’aprenen els detalls i s’entenen moltes coses. A mi m’ofenia molt l’actitud dels ‘felpudos rojos’, em recordaven molt i molt als polítics actuals, i tota l’estona pensava que no hem millorat gens en 300 anys. I una de les coses bones que té el llibre és precisament que canta les quaranta als dos bàndols, els dos tenien coses bones i coses dolentes, i no és un llibre tendenciós, per bé que el protagonista ja sabem de quin cantó lluita. I bé, què dir de la Waltrud? Dóna molt de joc, i el que és actualitat per ell, que deu ser pels volts del 1800 dóna peu a continuar la història d’en Zuviría. Llegirem la continuació, oi?

    Jomateixa, no és un llibre que es llegeixi ràpid i de manera fàcil, però sí que atrapa i és interessant. No diré que cal, però sí que és recomanable llegir-lo.

    Jordi, és cert que hi ha una mica d’humor, molt propi d’aquest autor, però els fets són els que són. Precisament perquè estan explicats així, des d’una perspectiva molt desacostumada, el llibre és atractiu i amè. No diré que se’m va fer curt, però pesat tampoc, i en un llibre de tantes pàgines això té força mèrit. Jo no sóc gens d’història, en general m’interessa poc, però sí la que afecta a casa nostra, així que aquest llibre era obligatori.

    La., sóc conscient que Sánchez Piñol no agrada a tothom. A mi m’agrada força, la veritat, però les seves històries solen ser molt estrafolàries, cosa que a mi ja em va bé. Però en aquest cas ja saps que és una novel•la històrica, no pot explicar res massa fantàstic, i l’única diferència que hi ha amb un llibre d’història és que t’ho explica des d’una perspectiva diferent i molt propera a algú que viu el conflicte de molt a prop. No puc garantir que t’agradi, però no és la típica història d’aquest autor.

    ResponElimina
  14. Mireia, és un autor de literatura fantàstica, bàsicament. Li agrada explorar la condició humana des d’una perspectiva irreal, però en aquest cas ho fa (perquè també ho fa) des d’uns fets històrics que ens són molt propers. No és el típic llibre seu, però és un llibre seu i també es nota. A mi m’ha agradat força, espero que a tu no et decebi el que et quedi per llegir.

    maria, no és estrany que jo parli bé d’aquest autor, però a més és coherent llegir-lo aquest any, oi? Aquest 2014 ha de ser especial per nosaltres, llegir aquest llibre és entendre una mica d’on venim, perquè no es pot entendre el present ni construir un futur sense tenir en compte el passat.

    Deric, no coincidim. A mi ‘La pell freda’ em va semblar un bon llibre, força torbador, i ‘Pandora al Congo’ em va agradar molt. M’agrada molt l’estil d’aquest autor, encara que reconec que no és per tothom. Aquest llibre és diferent perquè narra fets històrics reals, però la seva manera d’escriure te la trobaràs igual.

    Màgia, no només el conec sinó que és dels meus preferits. ‘Victus’ és un gran llibre, encara que jo penso que la part més pesada (encara que suportable) és quan explica com construir els baluards i aquestes coses. Però no és el llibre típic d’aquest autor, si decideixes tornar-lo a llegir perquè t’ha agradat, et trobaràs literatura del gènere fantàstic i un viatge profund a la condició humana, en la seva versió més negra. No és un autor per tothom, però a mi m’agrada força, crec que és un dels millors del país.

    Quadern, l’avantatge d’aquest ‘Victus’ és que explica coses molt interessants, amb la qualitat habitual d’aquest autor, però sense els tics que conté la seva altra obra. Pot agradar a qualsevol encara que no suporti els seus altres llibres. I molt ben vist que el llibre triomfa per la manera de narrar-lo, perquè si no seria un llibre d’història qualsevol que llegirien ben pocs.

    ResponElimina
  15. De passar-hi, hi passo sempre. El que no faig és comentar-hi gaire perquè ja saps que coincidim en poques lectures. Ja sé que podria comentar els libres que no he llegit dient "no l'he llegit però me l'apunto" o "no l'he llegit però de moment no m'interessa", però també ja saps que jo no acostumo a fer-les aquestes coses (cadascú és com és).
    Ara bé et dono la raó que quan coincidim en alguna lectura. m'agrada molt comentar-la amb tu. És cert que no ha de passar sempre, però portem una temporada que coincidim completament en la valoració de les lectures que compartim. I aquest llibre n'és un altre exemple, no n'havies dit res a la teva ressenya però no m'estranya gens que t'ofengui, com a mi m'indigna, l'actitud dels pendons vermells (per cert, m'ha sobtat això dels "felpudos rojos" però trobo que remarca més el sentit pejoratiu del terme).
    Pel que fa a la continuació del llibre, vaig llegir no sé on que Sànchez Piñol ja la té al cap i que passarà a l'any 1715 a Amèrica explicant una guerra entre colons nord-americans i els indis. Quan surti la llegirem, és clar, però em fa por que no m'enganxi tant. Un dels punts que més m'han atrapat de Victus és justament que explica i et fa aprendre coses de la nostra història, a mi almenys m'ha enganxat sobretot per la part "sentimental" en el sentit que ens toca de ben a prop, malgrat els 300 anys passats. Però bé, si quan surti tu encara fas ressenyes i jo encara estic per aquí, em comprometo a venir a dir que m'ha semblat, que si no ho pogués fer jo també ho trobaria a faltar.

    ResponElimina