dilluns, 16 de desembre de 2013

L'home que mirava passar els trens

Autor: Georges Simenon
Editorial, any: Edicions 62 (Avui col·lecció novel·la negra), 2003
Títol original, idioma, any: L'homme qui regardait passer les trains, francès, 1938
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 251
Llegit en: Català

L'holandès Kees Popinga és un home exemplar. Fidel a la seva dona i amb dos fills, no diu mai una paraula més alta que l'altra i gaudeix de molt bona reputació a Groningen. Un dia però, un dels vaixells de la companyia del seu amo, el poderós Julius de Coster, no salpa a l'hora, de manera que això suposa un greu contratemps per les seves finances. Quan Popinga va a dir-ho a l'amo, se'l troba emborratxant-se en un hostal de dubtosa reputació al qual li fa fins i tot vergonya entrar. De Coster li diu que tot és igual ja que ha ordit un pla per fer-se passar per mort i fugir amb una bona quantitat de diners. Això exalta Popinga, per què no pot tenir ell una vida plena d'emocions? Per què ha de ser tan assenyat? Aquest rampell el portarà primer a Amsterdam, i després a Paris, deixant rere seu un seguit d'entremaliadures i un crim. La policia parisenca li segueix la petja, però el bo d'en Kees ha trobat el gust a això de ser un fugitiu, fins i tot es comença a divertir amb la seva nova situació i el que expliquen els diaris d'ell. 

Simenon és molt conegut pels llibres de l'inspector Maigret, però aquest volum no és d'aquesta sèrie. Narra la història d'un home gris que entra en una espiral que li ve gran, però que el fa sentir poderós, una persecució d'aquelles d'atrapa'm si pots. La troca s'embolica de valent, al mateix temps que en Popinga es diverteix més i més. El llibre està catalogat com a novel·la negra, però no ho és pas. Està ben escrit i fa una bona repassada a llocs emblemàtics de Paris, on transcorre la major part de la història. La trama és interessant i un bon exercici de com pot evolucionar una persona inicialment anodina.

Es tracta d'un bon llibre, però com em sol passar sovint, el fet que estigui escrit vuitanta anys enrere fa que no l'hagi llegit amb fluïdesa. L'estil, que en principi és àgil i dinàmic, em costa una mica. El que podria ser un llibre d'enganxar-s'hi i no deixar-lo fins el final pel seu interessant plantejament, no m'ha acabat d'atrapar, però adverteixo que en aquest cas és més per culpa meva que seva, els clàssics i jo sempre tenim problemes. Em queda pendent llegir alguna de les històries de Maigret.

Puntuació: @@

5 comentaris:

  1. Aquest era un autor molt estimat pel meu pare... Els tenia tots... Curiosament jo no m'hi he enganxat mai.

    ResponElimina
  2. Ostres! no el coneixia aquest escriptor i pel que expliques en deu tenir una col·lecció àmplia.Me l' apunto per una propera lectura, però impressionada amb les tècniques actuals de com troben els morts em costa llegir els clàssics de novel·la negra. De tota manera sempre s'hi pot acabar descobrint alguna cosa.

    ResponElimina
  3. És l'únic Simenon que he llegit i em va agradar més que a tu. El vaig trobar original i prou ben escrit.

    ResponElimina
  4. Ostres! El vaig llegir fa mil anys quan em vaig "obligar" (amb molt de gust) a llegir els clàssics de novel·la negra. Però no me'n recorde de res. El buscaré per rellegir-lo perquè el que sí que recorde era que em va agradar, tot i que era un altre ritme. Ara m'ha entrat curiositat per repassar-lo!

    ResponElimina
  5. Un clàssic del gènere que hauré de tornar a llegir a veure què tal l'inspector Maigret. Amb una mica més de salsa investigadora segur que em convenç més. Gràcies a tots pels comentaris.

    Carme, ja veus, saltant-nos generacions. Jo li donaré alguna altra oportunitat, però fins ara no m'hi havia apropat mai. No sé si a casa els pares en deuen tenir algun...

    maria, la veritat és que no sé si té gaire obra, suposo que sí. A mi em passa com a tu, prefereixo les novel·les actuals, ja que la tecnologia evoluciona molt i en aquestes obres influeix molt. Suposo que en el moment que es van publicar eren igualment revolucionàries com els que llegim ara.

    Salvador, no està pas malament, la història va més enllà d'aquesta espiral de bogeria, és per reflexionar-hi, l'evolució del personatge és notable. Una obra destacable, però l'estil no m'ha acabat d'atrapar, coses que passen.

    mi3eia, sigues molt benvinguda al Bona nit, ja he apuntat el teu blog per seguir-lo, ja que m'ha semblat que ens entendrem en lectures! Aquest és prou bon llibre, però a mi no m'ha atrapat, qüestions de gustos personals, la novel·la negra m'agrada més canyera. Si el tornes a llegir ja explicaràs què tal. He de dir que he llegit les teves darreres 6 lectures i que tens força bon gust triant! John Verdon i Patrick Rothfuss +1 (de fet a en Rothfuss li donaria +1000), i Susanne Collins passable, la trilogia va perdent a mesura que avança. Ens llegim!

    ResponElimina