dimarts, 22 de maig de 2012

El collidor de vesc

Autor: Pau Urgell
Editorial, any: Fonoll, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 181 
Llegit en: Català

Al petit i recondit poble de Sant Gregori, de no més de 150 habitants, cap a mitjans del segle XX, hi va a caure un personatge estrafolari i de poques paraules. Va tot brut i esparracat i no parla ni gens ni poc. S'instal·la al bosc de la localitat i només en surt per bescanviar les plantes i fruits que recull per altres productes necessaris. Això li val el sobrenom de 'el collidor de vesc'. Els vilatans no visiten massa el bosc perquè pensen que és perillós, i tret d'alguns marrecs emprenyadors, el collidor de vesc viu tranquil la seva existència. Fins el dia del solstici d'hivern de 1950, que té la pensada d'anar una mica més lluny del normal a buscar les seves herbes i topa amb un pi gegantí arrecerat en un racó al quan només es pot accedir per una cinglera molt estreta. La troballa el desconcerta, però les sorpreses no acaben, ja que un cop recollit el vesc, el boscater es queda enganxat per una mà al gran arbre i no hi ha manera d'alliberar-se. En aquells moments, no es pot ni imaginar les conseqüències que tindrà aquest infortuni.

Aquesta surrealista història és en realitat una recreació de la vida de Jesús de Natzaret, una mica sui generis, això sí. Té vocació de posar en evidència els fanatismes religiosos i la baixesa dels humans. És un relat curiós i una mica agosarat, pel meu gust fa servir una narració una mica carregada en algunes fases, es llegeix amb facilitat i interès, però no és una escriptura planera. A més, el primer terç del llibre és realment difícil, se'm va fer molt pesat i inacabable, a banda d'una mica fastigoset, però a partir de llavors la cosa canvia i és molt més amè de llegir i, al meu parer, molt més interessant.

En conjunt, es deixa llegir, una història tan curiosa que et manté pensant com acabarà tot allò, però els defectes que li he trobat fan que no el consideri una gran obra. La primera part se'm va fer feixuga, i cap el final es torna una mica delirant, i també una mica pesat. Per mi la bola es fa massa grossa, però potser precisament per aquest motiu a d'altra gent els pot agradar molt, ideal pels amants de l'embolica que fa fort. Un llibre realment difícil de saber si l'has de recomanar o no.

Puntuació: @@ 

dissabte, 19 de maig de 2012

El vigilant en el camp de sègol

Autor: J. D. Salinger
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The Catcher in the Rye, anglès,1945-46
Gènere: Narrativa
Traductors: Ernest Riera i Josep M. Fonalleres 
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català
Relectura

Holden Caulfield: un jove malparlat, irreverent, exagerat, una mica inadaptat, amb complex d'inferioritat envers els seus germans, que odia els seus pares, milhomes i molt, molt pagat de si mateix. En definitiva: un adolescent de 16 anys amb tots els tòpics que se li suposen a un adolescent de 16 anys. L'acaben de fer fora de l'institut Pencey per haver-ho suspès gairebé tot, i no és el primer cop que l'expulsen d'un centre. El món està en contra del nostre jove amic, totes les persones són hipòcrites, totes les situacions són cursis i no pot suportar a ningú. Queden pocs dies per les vacances de nadal i haurà d'anar transmetre el seu nou fracàs a la seva família, però està tan cansat de l'institut i dels seus companys que decideix marxar abans d'hora, encara que no té intenció d'anar a casa fins el dimecres que toca. Així comença un cap de setmana llarguíssim que portarà en Holden a multitud de llocs i situacions. No té ni idea de què fer amb la seva vida.

Es diu que aquesta novel·la va ser tota una revolució a l'època que va sortir i no en dubto, però a dia d'avui el seu estil ja no impressiona a ningú. Per començar, jo li posaria l'etiqueta de 'juvenil' en comptes de la de 'narrativa', però mira, encara em queda un xic de respecte a l'ànima. Parla un adolescent i aconsegueixes odiar-lo tant o més del que ell odia tot el que l'envolta. Ara, aquest parlar de pinxo de barri ja no és sorprenent i arriba a ser desagradable, per no dir que la traducció catalana és de l'any 1990 i totes les paraulotes estan desactualitzades. En Holden se'n va per les branques contínuament, salta d'un cantó a l'altre i sovint entra en monòlegs molt llargs d'escàs interès. Meritori per posar-se a la pell d'un adolescent de manera tan fidedigna, penso que molts ens hi podem reconèixer, encara que una mica sobredimensionat, és clar. Naturalment, tot el que explica és d'importància per ell, les seves reflexions, el seu univers, petit molt petit, però, com tot adolescent, es pensa que ja ho sap tot d'aquesta vida.

Sé que em guanyaré alguna que altra esbroncada, potser enemics i tot, però aquest llibre em sembla una patata bullida. Comença fent certa gràcia, però n'he acabat ben tip. Al meu entendre, no passa absolutament res en tot el llibre. El vaig llegir fa temps i ara que tenia l'oportunitat de rellegir-lo (i en català) vaig pensar que la meva impressió milloraria, però no. És un llibre que tothom acaba llegint, però a mi no m'ha fet ni fred ni calor. Segons els experts, se suposa que és una de les obres més grans de la literatura del XX, doncs jo ara i aquí em declaro un inculte. Em sap greu, però si ho sé no perdo el temps rellegint-lo. Per cert, que he acabat fins els collons (amb totes les lletres) de l'expressió 'de debò que sí'. Rabietes que té un.

Puntuació: @

dimarts, 15 de maig de 2012

100 invents que han canviat el món

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Cossetània, 2011
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 212
Llegit en: Català

Estic segur que si us pregunten per quins invents creieu que han canviat la història de la humanitat de seguida us vindran al cap coses com la roda, la pólvora, el paper, el motor d'explosió, la impremta, el telèfon, i sobretot (però sobretot, eh!): Internet. Però el martell? L'anestèsia? Els daus? Els llumins? El termos? Qui ho diria, oi? Però sí, sí tots ells van tenir una importància molt gran quan van aparèixer. O fins i tot coses en les que no pensaríem però que hem de reconèixer que fan la diferència, com ara el pa, el vàter, la vacuna o el microxip. Tots ells, i fins a 100 invents cabdals es troben recollits en aquest llibre divulgatiu, d'una manera molt planera i breu aprendrem el quan, el qui, el com i la importància que tenen tots aquests ginys i descobriments. Com sempre, no sabem tant de les coses que ens envolten, i en la majoria de casos no les valorem ni remotament lluny del que es mereixen! 

El científic i blogaire Daniel Closa, conegut anteriorment com a Dan, torna a fer un recull divulgatiu en aquesta col·lecció. Els escrits, tots ells de només dues pàgines, van molt en la línia i l'estil del que sol publicar al Centpeus, per tant, aquells que el conegueu sabreu que té una manera totalment entenedora i propera d'explicar coses que podrien ser molt difícils. En aquest cas tots els invents són de sobres coneguts, però no tots són senzills d'entendre, i ell ens ho fa aconseguir. Ideal per llegir a estones, però com que sóc un animal, jo l'he llegit tot de cop, és clar. Fàcil i ràpid.

És un llibre molt entretingut i distret de llegir. No tots els invents són igual d'interessants, però això també va a gustos. Per criticar alguna cosa podria parlar de la distribució. Al principi sembla que segueix un ordre més o menys cronològic d'aparició, i lògic per temes tractats, però quan més embalat va acostant-se a l'actualitat, salta a una mena de calaix de sastre amb alguns invents i descobriments que semblen gairebé per omplir i arribar a 100. Només canviant l'ordre potser estarien més integrats en el fil del llibre. Però a banda d'això, força recomanable i interessant.

Puntuació: @@@ 

divendres, 11 de maig de 2012

No es país para viejos

Autor: Cormac McCarthy
Editorial, any: Debols!llo, 2008
Títol original, idioma, any: No Country for Old Men, anglès, 2005
Gènere: Intriga
Traductor: Luis Murillo Fort 
Número de pàgines: 242
Llegit en: Espanyol

No passa cada dia que et trobis, mentre estàs caçant tranquil·lament al desert, una carnisseria de narcotraficants amb múltiples cadàvers i sang per tot arreu. Però encara passa menys que en aquest panorama t'hi trobis un maletí que conté més de dos milions de dòlars. Sent que no hi ha cap testimoni, què t'impedeix d'endur-te els diners i marxar corrent? Doncs res, és clar, així que aquesta és la decisió que pren en Llewelyn Moss. Però potser si sabés qui el perseguirà en busca dels diners s'ho hagués pensat dos cops, hauria marxat tan feliçment mirant cap una altra banda. Anton Chigurh no està per ximpleries, el gallet de la seva arma sempre va fluix. A tot això, el xèrif Bell mirarà d'impedir que continuïn les morts relacionades amb el cas, però no ho tindrà gens fàcil. Els seus enemics no fan broma.

M'estreno amb Cormac McCarthy i he de dir abans de res que em queda una impressió agredolça. El llibre comença amb una força i una intensitat increïbles que fan presagiar una història potent i addictiva, però mica en mica es va diluint fins a convertir-se en una reflexió sobre els Estats Units i la vellesa, entre d'altres temes. És força violent i escatima pocs detalls. M'ha agradat la manera com està escrit, amb diàlegs molt versemblants, i sobretot el personatge de Chigurh, és clar, una mala bèstia sense escrúpols. Els capítols comencen sempre amb un monòleg del xèrif Bell (en cursiva que fa mal als ulls) i el segueixen sempre diferents fragments que salten d'uns personatges a altres i els van encreuant. Una distribució força encertada.

La veritat és que m'havia emocionat amb aquest llibre per la fama que va tenir la pel·licula i perquè el començament realment em va atrapar. Però mica en mica l'acció decau i es converteix en un seguit de reflexions que destrempen una mica per tot el que prometia. Em penso que al final m'he perdut coses i tot perquè m'estava avorrint, no entenia a què treu cap tota l'última part, encara que segur que és interpretable. Les ganes d'afegir McCarthy a la llista d'imprescindibles han desaparegut, però penso que es mereix alguna altra oportunitat.

Puntuació: @@
Recomanat al La veritat dins la ficció...

diumenge, 6 de maig de 2012

Grans esperances

Autor: Charles Dickens
Editorial, any: Proa, 1985
Títol original, idioma, any: The Great Expectations, anglès,1861
Gènere: Narrativa
Traductor: Josep Carner 
Número de pàgines: 572
Llegit en: Català

La vida d'en Pip no sembla que hagi de ser un camí de roses. És orfe i viu amb la malcarada de la seva germana, sort en té del marit d'ella, en Joe, que és un sant! Però vagarejant per un cementiri, com té per costum, ensopega amb un convicte fugitiu que l'amenaça de mort si el delata i si no li porta menjar en un breu període de temps. Per por, decideix fer-li cas i no entregar-lo a la justícia. L'aprenent de ferrer, que és l'ofici d'en Joe, tampoc no té altres emocions que aquesta. Fins que un dia el condueixen en presència d'una anciana i fantasmal dama que viu en un casalot i no ha vist la llum del sol de fa molts anys, des del seu desengany amorós, la senyoreta Havisham. Allà coneixerà la seva filla adoptiva, l'Estel·la que el menysprea pels sus orígens humils. Avergonyit, en Pip desitja convertir-se en un senyor per poder enamorar l'Estel·la, i per sorpresa seva, al cap d'un temps les seves grans esperances es veuen complertes gràcies a un benefactor misteriós. Veurem com se'n surt ara, el bo d'en Pip.

Aquesta és una novel·la, novel·la. Està escrita de forma lineal i tots els personatges i situacions juguen un paper i queden resoltes. Una obra clàssica del segle XIX, que sempre s'ha de tenir en compte quan la llegim avui en dia. La història és interessant i se'ns presenta amb una prosa força àgil, però cal dir que la traducció al català no hi ajuda. Probablement és molt fidedigna, però això trava la lectura fent que no sigui tan fluida com podria ser. No sé determinar quanta culpa d'això té Dickens i quanta en té Carner. A banda d'això al llarg de les llarguíssimes 572 pàgines hi ha fases de tot, algunes que passen com l'aigua i altres absolutament soporíferes. Naturalment, en una obra així hi ha molt més escrit del que cal, la palla pròpia d'una obra d'aquestes característiques.

Aquest any se celebra el bicentenari del naixement de Dickens, així que si havia de llegir algun cop una obra seva, està bé que hagi estat ara, tot i no arribar a l'homenatge que se'n va fer a principi d'any aquí a la catos. M'ha agradat llegir-lo tot i que he hagut d'agafar aire i forces per fer-ho. El resultat no em decep, és un bon llibre amb moltes virtuts, però no és el meu estil. L'argument molt bé, l'execució també, però se m'ha fet pesat en moltes fases i costós de llegir, suposo que més per culpa meva que del llibre en sí. Després de l'experiència, no sé si llegiré res més de l'autor, o en tot cas esperaré un bon temps, prefereixo altres lectures, però estic content d'haver-lo llegit.

Puntuació: @@@
Aquest llibre me'l va recomanar l'Assumpta, no sé, un o dos cops, i així de passada. La pistola que m'ha posat a la templa no hi ha tingut res a veure.