dilluns, 27 de febrer de 2012

La luz fantástica

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Debols!llo, 2011
Títol original, idioma, any: The Light Fantastic, anglès, 1986
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 277

Com tantes altres vegades, el fracassat mag Rincewind és a punt de morir, però aquest cop la seva desaparició faria també que l'encanteri que porta al cap es perdés, i això no ho poden permetre els altres set encanteris que formen part de l'Octà, el llibre de màgia més poderós de tots. Per evitar-ho prenen la determinació de refer tota la realitat coneguda, una cosa senzilleta. Mentrestant, els mags més importants reben la notícia de mans de la mateixa Mort que el Disc del món s'encamina cap a una col·lisió fatal contra una estrella vermella gegant. L'única manera d'evitar-ho és pronunciar els vuit encanteris consecutivament, però és clar, un d'ells està guardat al cap del pitjor alumne de la Universitat Invisible, i cap d'ells no sap on para en Rincewind. La seva recerca, no del tot benintencionada, dona lloc a l'inici d'aquesta aventura que viurà el bruixot en companyia dels seus inseparables companys de camí.

Segona entrega de la nissaga de 'Mundodisco'. Aquest cop no trobem històries separades, sinó una de sola amb un argument prou elaborat, per bé que formalment el llibre es basa en el mateix humor irònic i trapella, en les situacions absurdes i delirants per parodiar les novel·les fantàstiques. No hi ha capítols, com a molt separa escenes, tot i que hi ha constants salts de personatges i escenaris. La lectura és fluïda i fàcil, no m'ha costat tant de seguir com 'El color de la magia'.

Aquest em sembla un bon exemple per demostrar que la lectura depèn molt de l'estat d'ànim i de la predisposició amb la que agafes un llibre. Puc dir que n'he gaudit força més que de l'altre que vaig llegir de l'autor, tot i que no deixa d'utilitzar fórmules molt similars. M'ha fet riure en situacions concretes i malgrat tota la trama es descriu de manera absurda, he trobat que darrere hi ha un argument acceptable, un objectiu. Aquest segon llibre és la porta a que continuï llegint aquest autor, això sí, deixant un temps prudencial entre llibre i llibre.

Puntuació: @@@  

dijous, 23 de febrer de 2012

Natura quasi morta

Autora: Carme Riera
Editorial, any: labutxaca, 2012 (publicada el 2011 per Edicions 62)
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 255

Un alumne erasmus romanès  de l'Universitat Autònoma desapareix sense deixar rastre. Ningú no coneix massa el tímid Constantinu Iliescu, però les seves amigues italianes Laura Cremona i Domenica Arrigo, en col·laboració amb l'únic alumne autòcton que tenia una mínima relació amb el desaparegut, Marcel Bru, començaran a remoure cel i terra per trobar-lo. En plena ocupació dels anti-Bolonya, a la degana de la facultat de lletres només li faltava afrontar una desaparició, i a sobre d'un alumne estranger. Ni els professors encarregats dels erasmus, ni els mossos d'esquadra no aconsegueixen trobar cap pista sobre Iliescu, però el que menys esperen és la desaparició també de la Laura, després de ser entrevistada a TV3 denunciant l'absència del seu company. Tot això capgira la tranquil·la vida del campus i posarà en problemes les autoritats universitàries i policials del Vallès, gens acostumades a enfrontar-se a casos així.

Carme Riera s'inspira en un fet real per escriure una novel·la ambientada en una de les principals universitats catalanes, un entorn molt conegut i proper. A més parla de temes molt actuals, potser la novel·la perdrà una mica amb el temps, però a dia d'avui és perfectament creïble, descomptat que es tracta d'una novel·la negra amb crims i investigacions. L'estil de la Riera no em quadra massa amb aquest gènere, és molt descriptiva, però se'n surt prou bé. El tractament de la investigació és notable i té l'indubtable atractiu de situar la trama en un entorn que ens és perfectament conegut, amb les peculiaritats de la nostra terra.

En conjunt és una bona obra amb una història interessant. Per la cadència que imprimeix l'autora en alguns moments he dubtat que sabés acabar el llibre a l'alçada de les expectatives que genera. Concloc que és acceptable, no decep. Sap generar misteri i fer-nos dubtar dels personatges, realment no és previsible. Però potser pel fet de situar els esdeveniments en un escenari tan nostrat, cosa que per mi és un dels punts interessants, li resta versemblança, no ens creiem que a casa nostra passin certes coses! Però passen, oi? Jo n'he gaudit. No és una obra fantàstica, però m'ho he passat bé llegint-la, que no és poc.

Puntuació: @@@ 

dimecres, 15 de febrer de 2012

Wilt

Autor: Tom Sharpe
Editorial, any: Columna, 1986
Títol original, idioma, any: Wilt, anglès,1976
Traductor: Lluís Comes i Arderiu
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 250

Henry Wilt és el que podríem dir un home mediocre. O això és el que la gent es pensa. Deu anys treballant a l'Escola Tècnica d'Arts i Oficis, d'haver de tractar amb energúmens classe rere classe, i encara no ha aconseguit un ascens a professor titular. I a més, no suporta la seva dona Eva. Tant és així que cada dia, quan surt a passejar el gos, pensa en maneres de carregar-se-la. Per si no fos poc amb tot el que ja l'atabala, ara ha decidit tornar-se una dona alliberada amb els seus nous amics adinerats, els Pringsheim. Està decidit, ho pensa fer. Ara només li queda assajar una mica perquè tot surti rodat i no deixar evidències del crim. Però el mètode que tria per assajar no li acabarà de sortir bé i a arrel d'això i d'un cúmul de desafortunades coincidències, la seva vida donarà un gir inesperat. Com explica ell ara que en realitat no ha mort la seva dona, per més que ho volgués fer?

Tom Sharpe passa per un dels escriptors més divertits de la literatura anglesa. L'obra és certament hilarant a causa dels constants malentesos, però no he trobat que fos especialment divertida ni he rigut pas tant com esperava. Això sí, anglesa ho és una estona llarga. La situació que descriu és delirant i ridícula, però se li nota una bona dosi de crítica social. El llenguatge que empra és sovint groller en el sentit sexual, de fet parla molt de l'alliberament sexual d'aquella època. L'edició que tinc no és especialment lluïda, li he trobat una bona pila d'incorreccions lingüístiques.

He de dir que esperava més del llibre, la majoria de gent diu haver rigut molt en llegir-lo i jo em comptaré en el percentatge de lectors que ni fu ni fa. Humor anglès, no sempre és bo. Amb tot, el conjunt no m'ha desagradat, una mica pocasolta, però treu petroli d'on no n'hi ha i es deixa llegir. Com que sóc del grup dels 'rarets', no puc dir que no el recomani, segurament es pot gaudir més del que jo ho he fet.

Puntuació: @@ i mitja

dijous, 9 de febrer de 2012

La hija del Apocalipsis

Autor: Patrick Graham
Editorial, any: Debols!llo, 2011
Títol original, idioma, any: L'Apocalypse selon Marie, francès, 2008
Traductora: Teresa Clavel
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 574

Una experta en detenir assassins en sèrie, amb un historial impressionant, no pot estar massa bé del cap. Però la pedra a la sabata de la Marie és en Daddy, el més terrible i més astut dels malvats als que s'ha enfrontat. Malsons, alcoholisme, violència... la Marie viu al límit. Però tot el que passa pel seu cap o somia no només té a veure amb els assassins i el seu tèrbol passat. Té visions, veu gent que no coneix, gent del passat, amb habilitats estranyes. Reverendes? Guardians dels rius? Què és tot això? Mica en mica, i a arrel d'un huracà que assola Nova Orleans, anirà entrant en un món que transcendeix el coneixement humà, tot i que una dura agent de l'FBI com ella no creu en aquestes coses! Però tindrà un objectiu, el centre de la seva nova vida, el que li donarà sentit: protegir la petita Holly a tota costa. La nena ha rebut un gran poder que encara no coneix, però que aviat es manifestarà.

M'és molt difícil encaixar aquest llibre en un sol gènere, és d'intriga, però també té fantasia, terror, ciència, tocs de novel·la negra i fins i tot pinzellades d'un humor molt irònic. És un llibre llarg i l'edició que tinc té la lletra un pèl petita pel meu gust. Està format per capítols llargs que al principi són confusos perquè parlen només d'uns personatges i no dels altres, canvia molt d'un capítol a l'altre i fins que no es barregen les trames costa una mica saber de què va el tema. Amb tot, és una història complexa i que cal seguir amb atenció per no perdre's en detalls o en escenaris, cosa que és fàcil.

Tot i ser una mica irregular, el llibre manté la tensió i et fa estar amb els pèls de punta, té moments àlgids que es gaudeixen molt, almenys jo ho he fet. Una obra amb molts matisos que barreja perillosament realitat i fantasia. M'ho he passat bé, crec que és un llibre molt complet, però he d'avisar que és molt cruel i sanguinari, no estalvia detalls de crims i aberracions, així que cal tenir una mica de fetge per llegir-lo. Si jo n'he gaudit és perquè també toca temes que trobo interessants, però és d'aquests que no em veig amb cor de recomanar a gairebé ningú, penso que molta gent no l'acabaria.

Puntuació: @@@
Recomanat per en Jordi de la Banyera

dissabte, 4 de febrer de 2012

Relectures

Hi ha qui pensa que alguns llibres s'han de llegir un cop i un altre. No dic que no es pugui fer, però he de dir que he tingut males experiències amb les relectures. Alguns llibres de culte tenen fama de tenir fidels que els repassen cada cert temps. Jo no tinc cap llibre d'aquesta mena i quan decideixo tornar a llegir un llibre és perquè m'ha fascinat. De possibles lectures n'hi ha tantes que només encabeixo una repetició si realment penso que val la pena. Llavors és quan em trobo sorpreses desagradables. La més clara és un llibre que el primer cop m'havia causat una impressió immillorable: El ocho. Tant era així que vaig tornar a agafar les seves 860 pàgines segur de que hi trobaria nous matisos interessants, i el que vaig trobar va ser una decepció de ca l'ample. Em vaig adonar que no era per tant, que ni de bon tros mereixia el pedestal on jo l'havia situat. També em sembla que el segon cop de 1984 m'ha avorrit més que el primer. Fins i tot vaig intentar-ho amb El senyor dels anells i ho vaig deixar estar. Ara, també he de dir que un parell de llibres han resistit aquesta mala segona impressió: El juego de Ender, per mi una obra mestra de la ciència ficció, i curiosament El Silmaríl·lion, que és més dur de llegir que El Senyor dels anells, però que vaig acabar perquè el llegia al mateix temps que altra gent.

En un parell de casos la relectura ha estat positiva, però en els altres m'he endut una decepció, més gran o més petita, ja he dit quins exemples tinc més clavats. Em pregunto si val la pena tornar a llegir un llibre que ens ha encantat, es corre el risc que ens decebi, i ja sabem que això no té camí de tornada. Amb sort, reafirmem la nostra idea, però si no, és un llibre que tatxem d'aquella llista mental que tots tenim, la dels nostres llibres preferits. Val la pena arriscar-se a això?