dissabte, 22 de setembre de 2012

El cel és blau, la terra blanca

Autora: Hiromi Kawakami
Editorial, any: Quaderns Crema, 2009
Títol original, idioma, any: Sensei no Kaban, japonès, 2001
Gènere: Narrativa
Traductora: Marina Bornas Montaña
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Tot i que té el seu propi nom, com tots, la Tsukiko sempre l'anomena 'mestre'. I és que efectivament, ell era el seu mestre de japonès a l'escola, i es retroben trenta anys després en una taverna. Es sorprenen de compartir els gustos gastronòmics i gaudeixen de la trobada. A partir de llavors, segueixen tot de trobades casuals, però potser no tan casuals, entre els dos que va forjant una bonica i especial relació que costa de definir. Es fan companyia, beuen plegats, i sense adonar-se'n, comencen a necessitar-se l'un a l'altre. Però la diferència d'edat és abismal i cap dels dos no deixa lliures els sentiments que van creixent i creixent entre ells. Des de la perspectiva de la Tsukiko, anirem coneixent com evoluciona aquesta relació tan sorprenent entre dues ànimes solitàries que finalment s'han trobat.

L'autora japonesa explica aquesta història romàntica però gens ensucrada a base de situacions aïllades. Cada capítol és una escena diferent en la que la Tsukiko i el mestre es troben i interaccionen. L'estimació entre els dos va augmentant a força de passar estona junts, per bé que ells dos són els que triguen més a adonar-se'n. En el llibre hi ha infinites referències al menjar i el beure, afició que comparteixen tots dos. També s'expliquen fets del tarannà japonès i algunes tradicions. És molt fàcil i agradable de llegir, i no massa llarg. És la noia qui narra en primera persona, i d'ella que en coneixem els sentiments i en seguim l'evolució.

Aquest llibre demostra que es pot parlar d'amor i de sentiments sense que la trama sigui ensucrada. Els personatges són més aviat hieràtics, però el lector sap molt bé el que s'està coent. Que el subtítol sigui 'una història d'amor' hi ajuda, és clar. M'ha agradat força, malgrat que no es tracta d'un gran argument ni hi passen coses massa destacades, però és una història bonica i interessant de llegir. Recomanable pels avesats a llegir literatura japonesa.

Puntuació: @@@
Llibre descobert al Paranoia 68

10 comentaris:

  1. A mi aquest em va deixar força freda...

    ResponElimina
  2. Ufff, si el recomanes pels avesats a llegir literatura japonesa potser que el deixi per quan no tingui res més per llegir. De fet, només he llegit Murakami un parell de cops i no el suporto. De totes maneres, pel que expliques pot resultar interessant.

    ResponElimina
  3. son massa estranys per mi els japonesos, això que jo no soc precisament el paradigma de la normalitat xD

    ResponElimina
  4. Em sorprén la teva ressenya, i m'alegra que t'hagi agradat.

    A mi tb em va agradar tot i que reconec que la literatura japonesa em continua costant una mica, no li acabo de trobar el punt. Se'm fa, ... llunyana. Les emocions, x exemple, son fredes. I em costa fer-les properes (xò el més estrany és que sóc conscient que sóc una persona de tracte fred, sobretot pel què fa als sentiments, i x tant, aquesta manera de fer se m'hauria de fer propera, no?... ais, quines coses!).

    ResponElimina
  5. Ostres, doncs t'asseguro que és un llibre que hauria passat completament de llarg d'haver-me'l trobat a una llibreria, però pel que expliques, em sembla que queda inclòs a la meva llista de "per llegir". Com a la rits, em sorprèn una mica la teva ressenya... tu content de llegir una història d'amor?? Suposo que se salva perquè és japonesa!!

    No sé si estic avesada a la literatura japonesa, tota la meva experiència és murakamiana. Servirà? Esperem que sí! Gràcies per la ressenya!

    ResponElimina
  6. A mi també em va agradar forç i també li posaria @@@. És fa força interessant, i sí, sí molt japonès... ja se sap!

    ResponElimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Jo he llegit els tres llibres que l'autora té publicats a Acantilado i m'han agradat moltíssim tots tres. Són històries complicades, molts cops de perdedors, de persones que parlen poc... però alhora molt properes. Canviant de tema, ja he acabat 'Balla, balla, balla' i m'ha semblat sensacional. La setmana que ve en parlaré al bloc. Potser té alguna llacuna al mig del llibre, potser, però és el final més rodó d'Haruki Murakami que recordo. Cada cop m'agrada més aquest home. Una abrfaçada, XEXU.

    ResponElimina
  9. Jo no li posaria pas aquesta puntuació, treballs vaig tenir per acabar-lo de llegir.

    ResponElimina
  10. Veig que hi ha diversitat d'opinions, això és bo. De totes maneres, no és un llibre d'aquells de posar-se d'acord, a alguns pot haver agradat molt precisament pel que explica i com, i justament pels mateixos motius desagradar o deixar freds a altres. En qualsevol cas, gràcies pels vostres comentaris.

    Lalu, el que deia, cadascú l'agafa com li ve, no és un llibre massa profund, més aviat descriptiu.

    Botika, té poc a veure amb Murakami, si deixem de banda els trets orientals. Però de totes maneres, si no t'atrau aquesta literatura, no cal fer l'esforç, serà per llibres per llegir!

    Pons, és un altre tipus de frikisme el teu. Fins i tot entre frikis hi ha diversitat.

    rits, precisament pot ser per això, en els llibres busquem històries que ens allunyin de la realitat, veure'ns reflectits en algunes coses que no ens acaben de fer el pes potser no és el més agradable. És una altra manera d'expressar sentiments, però no vol dir que ells no ho visquin amb passió. De fet, en aquest llibre, on els dos protagonistes són tan tocats i posats, ella es deixa anar en algun moment i sona gairebé sorprenent. No sé si ho recordes, però sembla com si expressar els sentiments sense embuts sigui la cosa més atrevida que es pugui fer. Ves, són molt diferents a nosaltres.

    Yáiza, el que no m'entra de llegir són les històries romàntiques i ensucrades, però no estic en contra de les històries d'amor, és clar que no. El que passa és que hi ha maneres i maneres d'escriure-les, i potser la manera japonesa no se'm fa indigesta. En tots els llibres de Murakami hi ha una història d'amor, del tipus que sigui, generalment, molt friki. I ja saps com en sóc de fan. Mai he deixat anar un 'quin pastel' llegint Murakami. A mi em sembla que la història d'aquest llibre és senzilla i no especialment profunda. Crec que si et ve de gust llegir-lo, no et calen fonaments de literatura japonesa previs. Ara, potser el trobaràs poca cosa, no sé per què, però ho penso.

    Carme, tu i jo coincidint en opinió i puntuació? On és el cava, obrim una ampolla! Bé, deu ser perquè és japonès!

    MBosch, Mishima no l'he llegit encara, veus. Em sembla que aquest el pots descartar directament, que suposo que ja ho has fet. No crec pas que t'agradés.

    Jordicine, aquest és el primer llibre amb el que et faig cas, vaig veure la teva recomanació de fa temps, ja n'havia sentit a parlar, i el vaig portar cap a casa quan vaig poder. No m'ha decebut, potser no el posaria tan pels núvols com tu, però això ja és normal, oi? Hehehe. Espero amb ganes la teva ressenya de 'Balla, balla, balla', en aquest sí que coincidim que és una molt bona obra, tot i ser el patró de sempre de l'autor.

    Caram Marta, que radical! Però bé, res, sobre gustos, ja saps. No l'he trobat pas difícil de llegir, jo.

    ResponElimina