dilluns, 30 de juliol de 2012

La dona que es va perdre

Autora: Marina Espasa
Editorial, any: Empúries, 2012
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

Ja és mala sort que, després de trencar la seva relació amb en Pere, el primer noi que li crida l'atenció a l'Alícia sigui un talp. Sí, un animaló d'aquests curts de vista i que van per sota terra, però en la seva forma humana és molt bufó i duu unes ulleres de pasta que li queden molt bé. Precisament, els seus socis Artur i Júlia són vigies de talps, participen en el control d'aquests animals no sigui que els doni per atacar els humans. Però això tant li fa a l'Alícia, ella i el seu talp topògraf, que aquesta és la seva ocupació, s'enamoren sense remei. Aquesta és una història d'amor que no serà gens fàcil, pertanyen a mons diferents (literalment), però cap dels dos està disposat a renunciar a l'altre. Com s'ho faran un talp topògraf i una arquitecta humana?

Aquest és un dels llibres més surrealistes que he llegit darrerament, delirant diria jo. Es podria dir que no té ni cap ni peus, però s'ha de llegir molt entre línies i anar unint els punts per construir una història que, tot i ser estrafolària a més no poder, acaba tenint sentit. Molt important llegir amb atenció perquè els salts i els girs són constants i sobtats, és molt fàcil perdre's i pot costar reprendre el fil. Està ben escrit, amb una redacció planera i agradable. Els capítols són molt curtets i de vegades semblen independents, però tot va prenent sentit.

Em va semblar bona idea agafar aquest llibre per les vacances, però penso que se li ha de prestar una atenció constant, és poc apte per ments disperses com la meva. Tot i així, m'ha agradat força per com està fet i per la imaginació que hi posa l'autora, de vegades digna del mateix Murakami, del qual li he descobert tocs. Crec que encara m'hauria agradat més si m'hi hagués concentrat més. Les crítiques que ha rebut són prou bones, i no en parlaré pas en contra. Però a aquells que s'hi atreveixin, que es preparin a tenir sempre a la punta de la llengua un 'què collons...?'.

Puntuació: @@@ 

12 comentaris:

  1. Ooooh, mira què maco el LLIBRES I PUNT! actualitzadet ell!! ;-))

    Un llibre surrealista, escrit per una dona... Amor entre dos persones de "móns" diferents... pot ser divertit :-)

    Un dia n'escriuré un, XEXU, el llegiràs? M'hauré de donar pressa, que ja sóc gran i tant dir "un dia faré...", "un dia faré..."

    En fi, què el podria llegir, jo? ;-))

    ResponElimina
  2. L'he llegir aquesta primavera. Estic totalment d'acord en tot el que dius. No podria dir que m'hagi entusiasmat, però tampoc el podia deixar. És cert que està escrit d'una manera planera que ajuda, encara que el fil sigui una mica enrevessat.. :) Bé jo no vaig dir cap cop "què collons" però hagués pogut fer-ho perfectament. :)

    ResponElimina
  3. Ah! No estic jo molt segura que li agradi a l'Assumpta... tu què creus?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehehe, em feu sentir com una "privilegiada", amb un apartat de comentari especial sobre "Apte per Assumpta" o "No apte per Assumpta" ;-)))

      Una graaaaaaan abraçada per a tots dos!! ;-))))

      Elimina
  4. la típica història d'amor impossible....

    ResponElimina
  5. Sembla prou interessant i divertit. No em sonava gens.

    ResponElimina
  6. Jo no m'hi atreveixo. Ara, quan dius delirant, vols dir que arriba als extrems de Kafka a la platja? Recorda que al Kafka hi plovien peixos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc és tan "raru" que ploguin peixos... podrien haver estat absorbits de l'aigua per una mànega d'aire i "deixats anar" uns quilòmetres més enllà... Més "raru" és parlar amb els gats... ai, perdó, XeXu... hehehe... vull dir que és "raru" que els gats el parlin... sí... bé... amb paraules humanes :-DDD

      Elimina
  7. Pinta molt i molt bé! A veure si apareix per la biblioteca, només n'he sentit bones crítiques i tinc moltes ganes de llegir-lo.

    ResponElimina
  8. No m'atrau massa. No sé pas si m'hi atreviria...

    ResponElimina
  9. Aquest és un llibre molt estrany que va d'un extrem a l'altre, igual et pot fascinar que el pots deixar estar perquè no li trobes ni cap ni peus. Suposo que és una de les seves gràcies. Amb una mica de paciència, a mi no em va desagradar. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Assumpta i Carme, m'ha agradat aquest mini-debat obert per decidir si a l'Assumpta li pot agradar. Estic amb la Carme, tot i que algunes coses et podrien fer gràcia, penso que no et faria el pes en general. Potser si a nosaltres ens ha atrapat és per aquest toc murakamià, i ja saps que a tu no t'entra.

    Pons, impossible del tot.

    Myself, va agafar certa anomenada per Sant Jordi, a mi se'm va quedar, no sé si li va funcionar el boca orella.

    MBosch, ho has llegit bé? Talps que volen conquerir el món dels humans! Sí sí, delirant fins la medul·la. D'imaginació no n'hi falta a l'Espasa.

    Màgia, no em preguntis per què, però em sembla que a tu et podria agradar. A veure si cau a les teves mans.

    Maria, doncs ja saps, a deixar-lo passar, que els llibres són cars.

    ResponElimina