diumenge, 4 de març de 2012

Tretze tristos tràngols

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2010 (publicada el 2008)
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 167

Homes de la Lluna que treballen al camp com a esclaus. Una zebra que fuig d'una lleona servint-se dels ensenyaments de la seva mare. Un nàufrag que és rescatat per un vaixell tripulat per sonats. Un congrés nacional-socialista que és una olla de grills. Un home lligat a la seva dona morta en mig de la selva. Un jove al que se li ha convertit un braç en una pota d'elefant. Un submarinista que és engolit per una balena. Un romà nou-ric amb aspiracions. Un esquimal que persegueix un ós polar. Un espantaocells que dialoga amb un corb. Els problemes del testimoni d'un accident. Dues ciutats que pugnen pel favor d'un rei i per salvar la pell. Un armari que engoleix éssers vius a casa del matrimoni perfecte. 13 contes originals i diferents que només tenen en comú que són tristos i que expliquen un tràngol. Estrafolaris, inversemblants i surrealistes, però tots amb missatge, i sobretot, tots ells sorprenents.

Es tracta del llibre de relats més surrealista que he llegit mai, però precisament per això és diferent a la resta. Tinc Sánchez Piñol per un escriptor amb una imaginació desbordant que arriba allà on no arriben d'altres. Penso que explota amb molt encert els seus estudis d'antropologia, però a més té una manera d'escriure que m'agrada força. Els contes d'aquest recull són de llargada diversa i completament diferents els uns dels altres. El denominador comú és que són idees molt originals amb finals que et deixen de pedra. Alguns són alliçonadors, d'altres et cauen damunt com una llosa. Mentre llegeixes saps segur que alguna cosa ha de passar.

Entenc que posar pels núvols aquest autor és una opció molt personal i precisament els trets que a mi m'atreuen tant poden fer enrere a algú altre. M'agrada molt el seu estil narratiu i el ritme que imprimeix. Com dic sempre, no sóc massa de llegir relats, però potser és per les experiències amb altres autors que no m'acaben de dir res. Però aquest recull m'ha agradat, és divers i no hi ha lloc per l'avorriment i la repetició. El recomanaria, però si espereu realisme, potser us creuarà els cables.

Puntuació: @@@@

17 comentaris:

  1. 4@? Realment m'estic plantejant llegir-lo. Naaah es broma xD

    ResponElimina
  2. Pinta bé. Jo he llegit les dues novel·les d'aquest home (bé, Pandora al Congo i la Pell Freda, no sé si en té més), i les vaig llegir amb avidesa... per arribar a un final que em va fer pensar que aquest home utilitza substàncies psicoactives per posar-se a escriure. Crec que realment escriu bé, però les novel·les em van semblar massa... imaginatives, si t'agrada dir-ho així. Potser aquest surrealisme queda més ben aplicat a relats curts. S'haurà de provar, no? (Quatre arrobes...! T'ha fet ofertes poc decoroses, o directament t'has enamorat d'ell?)

    ResponElimina
  3. Jo havia llegit La pell freda, fa temps i realment imaginatiu és aquest tio... realment la novel·la que sorprèn força, em va agradar. Tinc pendent Pandora al Congo. I els 13 tristos tràngols... doncs no em va entusiasmar... però li reconec el valor imaginatiu i el títol que el defineix literalment.

    Estic totalment d'acord amb el teu segon paràgraf... surrealista i en que hi ha finals que et cauen com una llosa a sobre... però com et deia l'altra dia que jo la imaginació no és el que valoro més en un llibre... la meva valoració es quedaria en @@@. Entenc molt bé que tu en posis 4!

    ResponElimina
  4. Aaaaaah! Ara entenc el post de la "Imaginació" al Bona nit... estaves sota els efectes d'aquest llibre!!

    Jo no n'he llegit res... és que m'han dit que és molt bèstia. Vull dir que la pell freda és un cadàver, no?

    M'ha fet riure el darrer paràgraf "si espereu realisme, potser us creuarà els cables"... bé, després d'haver llegit que hi surten homes de la lluna, que algú està encadenat a una morta i que apareix una mutació de braç per pota d'elefant he de dir que no... de veritat que no esperava realisme :-DD

    ResponElimina
  5. No sabia que havia tret nou llibre fins que el vaig veure a la teva lleixa.
    Continuo tenint pendent Pandora al Congo, x tant.... trigaré, trigaré a llegir-lo.

    ResponElimina
  6. Sempre m'ha cridat l'atenció el llibre de "La pell freda" però també sempre m'ha fet enrere els comentaris que he llegit sobre la seva cruesa imaginativa que té aquest escriptor alhora d'escriure.
    No ho sé! Potser que em decideixi a llegir-lo un dia d'aquest. Sobre tot a tenor de la teva ressenya.

    ResponElimina
  7. Dels tres que he llegit d’en Pinyol aquest recull de contes és el que més m’ha agradat, per sobre de les tan aclamades novel•les.

    ResponElimina
  8. El tinc pendent. Almenys un dels seus.

    ResponElimina
  9. A mi em va agradar molt La pell freda i fins i tot en vaig parlar al meu bloc. Vaig esperar amb impaciència la segona novel.la Pnadora al Congo i no va ser el que m'esperava. Així que aquests contes els tinc pendents. Bona ressenya!!!

    ResponElimina
  10. Només he llegit La pell freda, i no és el meu estil preferit, no em va agradar, tot i que reconeixo la seva originalitat. Tampoc he llegit Pandora al Congo, i dubto més encara que llegeixi aquest.

    ResponElimina
  11. Gràcies per la recomanació...és un dels llibres que tinc pendents i que m'imagino que també m'agradarà. Salut!

    ResponElimina
  12. jo també el vaig llegir i comentar al bloc, com Pandora i La pell.
    Sempre dic que aquest autor em provoca sentiments contradictoris, els seus llibres m'enganxen i no em deixen parar fins al final, però alhora em deixen una sensació estranya, de vegades una mica emprenyada o frustrada pels finals.
    Bé, amb els contes ens vam entendre millor.

    ResponElimina
  13. Ep, aprofito el comentari per felicitar-te els dos anys de llibres i punt, m'encanta seguir-te, llegir-te i comentar-te encara que la majoria de les vegades no comparteixi amb tu els gustos literaris, però ets per a mi una font d'informació valuosa perquè em fas conèixer llibres que difícilment llegiré i això m'enriqueix moltíssim. Espero que compleixis molts anys més de lectures i ens facis gaudir amb les teves ressenyes sui generis.
    Avui com no podia ser d'una altra manera tampoc estic amb tu pel que fa al gust, no he llegit aquest llibre, però sí Pandora al Congo i La pell freda i per això puc assegurar que no hi haurà una tercera vegada de Sánchez-Piñol (tot i que des de fa tres anys els meus alumnes de Batxillerat llegeixen com a lectura obligatòria La pell freda). Celebro (però no comparteixo) les teves @ (són com un pomet de roses). Una abraçada

    ResponElimina
  14. El vaig llegir quan va sortir i em va agradar força. És veritat que, en algun tràngol, es passa de frenada, però és molt original. Fa temps que espero el tercer llibre de la trilogia, però no arriba mai. Tant 'La pell freda' com 'Pandora al Congo' em van agradar molt. Jo ara estic amb 'El tiempo marterial', d'un italià, Giorgio Vasta, i m'està agradant molt. Una abraçada.

    ResponElimina
  15. Moltes gràcies a tots per comentar aquesta ressenya. Veig que l’autor desperta alguns sentiments contradictoris, agrada com escriu, però les històries deixen un regust estrany, potser els finals, potser la seva extrema imaginació... qui sap. Personalment, m’agrada el conjunt i esperaré noves obres seves per poder-les llegir.

    Pons, tu t’ho perds! En aquest llibre hi surten marcians i tot...

    Yáiza, què passa, sóc generós en arroves amb els llibres que m’agraden. L’avantatge dels relats és que parla de temàtiques ben variades, i són prou curts per acabar-los de seguida, i parar si vols, entre relat i relat. No has de llegir un totxo de gairebé 600 pàgines com ‘Pandora al Congo’ per saber què passa. Jo valoro molt positivament aquesta imaginació i que els finals siguin totalment sorprenents i amb tocs fantàstics, difícils de preveure. Per mi li dóna un plus d’interès perquè saps que el llibre no s’acaba fins l’última paraula. A banda d’això, trobo que escriu bé, o que a mi m’agrada la seva manera d’expressar-se, sempre deixa anar frases que fan pensar, i això també m’agrada d’ell.

    Carme, després de llegir aquesta ressenya ja sabeu d’on sortia aquell post del Bona Nit sobre la imaginació. Com veus, jo sí que la valoro i estem d’acord que és un dels seus punts forts. La gràcia és que em sembla que en parles amb una mica de reticència, però li posaries 3@, que trobo que és molt bona nota. La conclusió és que et va agradar, però no tant com a mi. A banda de l’estil, no m’atreveixo a comparar-lo amb les novel•les, perquè aquest és més curt i una altra cosa. Per mi ‘Pandora’ millor que ‘La pell freda’, però em sembla que estic en minoria.

    Assumpta, doncs sí que anava per aquí la cosa amb el post aquell de la imaginació. Però vas errada, ‘La pell freda’ no és un cadàver. En el que no vas errada, és que de vegades aquest autor és una mica cru en les seves descripcions, no s’està de res, així que em temo que els seus llibres a estones se’t farien desagradables. Hehehe, que lladre, l’últim paràgraf del comentari m’ha fet riure.

    rits, tant com nou... és del 2008, ja té un temps. Però diria que és l’últim que va treure, això sí.

    J. Policarp, personalment penso que és un bon escriptor, però aquesta cruesa que dius és ben certa, no escatima detalls i això el fa una mica dur de llegir de vegades. Però ho fa bé, ho recrea bé. ‘La pell freda’ és una bona pedra de toc.

    Quadern, potser és perquè, en ser relats curts, és més variat i explora més el seu potencial com a escriptor, cada cop tensa una mica més el cable. Amb les novel•les la trama s’ha de desenvolupar necessàriament sempre cap a la mateixa direcció.

    Maria, a diferència d’altres autors, no crec que calgui començar per cap llibre en concret, així que tu mateixa.

    ResponElimina
  16. Kweilan, crec que ja en vam parlar en el seu moment quan vaig ressenyar ‘Pandora al Congo’, a mi em va agradar més aquest que ‘La pell freda’, tot i que trobo que tenen massa trets semblants. Jo de tu m’atreviria amb aquest recull, no és com cap de les novel•les, són històries imaginatives i sorprenents que passen molt bé, això sí, mantenint l’estil inconfusible de Sánchez Piñol.

    Botika, si no et va agradar ‘La pell freda’ no cal parlar-ne més. Tot i que les històries són diferents, l’estil de l’autor es manté, el que no et va agradar del primer és el mateix que et desagradaria dels altres, per tant, ja pots tatxar aquest autor de la teva llista, saber-ho està molt bé, que d’autors n’hi ha per donar i per vendre i segur que molts s’adapten més a tu.

    Núria Pujolàs, benvinguda al Llibres, gràcies per passar. És un estil que ha d’agradar, però espero que no et decebi quan finalment l’agafis.

    Jomateixa, aquest llibre és d’aquells que sempre tens a la recambra, que saps que hi és, però que no et decideixes mai. Quan el vaig veure ressenyat a ca teva va ser l’empenteta que em va caldre per portar-lo a casa. Penso que descrius molt bé la sensació que provoca Sánchez Piñol, enganxa molt però et remou una mica. Jo penso que és aquesta vessant antropòloga que té, que sap buscar a les profunditats de l’ànima per tocar les tecles necessàries. Per això la sensació que et deixa no sempre és positiva, però aconseguir això també és molt difícil, no?

    Carina, sui generis? Jo que em pensava que feia ressenyes molt normals... gràcies per la felicitació, és un plaer rebre-us a vosaltres, a tots aquí ens agrada parlar de llibres encara que no compartim gustos. I com dius, els descobriments que fem són el millor, la veritat és que els blogs són ara la meva principal font d’informació literària, agafo moltes idees de les ressenyes que llegeixo. Em sembla una font molt més fiable que no la crítica especialitzada, a mi no em paga ningú per dir que un llibre és bo o dolent, el que dic és només la meva opinió.
    Pel que estic veient, aquest autor genera gustos contraposats i penso que és pel seu estil molt propi i per les inversemblants històries que explica. Potser és massa per molta gent, acabes pensant que és un penjat. A mi, la veritat, m’agrada i el trobo molt original. No deixa de ser un autor de novel•les fantàstiques, però totalment per adults. Bé, pel que dius, el llegeixen els alumnes de batxillerat, però no trobo que sigui un autor apte per nens, i segurament, tampoc per tarannàs gaire sensibles.

    Jordicine, ‘Pandora al Congo’ ja té un temps, per tant el tercer llibre no s’hauria de fer esperar massa no? Espero que la progressió de pàgines no sigui exponencial... A mi també em van agradar força aquests dos, més ‘Pandora’, com sempre vaig dient, però segurament és perquè amb ‘La pell freda’ no estava preparat pel que em trobaria. Aquest recull de relats també l’he trobat força encertat, és com per anar obrint boca, oi? I pel que fa a la teva recomanació, desconec tant l’autor com el títol, sí que anem bé!

    ResponElimina
  17. Un dels meus llibres preferits, sí senyor! M'encanta la teva ressenya per que jo no l'hauria descrit millor. M'encanten sobretot els capítols de la zebra, la solidaritat de les estrelles, i Titus.
    Si aquest et va agradat, potser també t'agradarà Trajecte Final, de Manuel de Pedrolo. També són relats curts molt originals i fantàstics.

    ResponElimina