dijous, 29 de desembre de 2011

Joan Salvador Gavina

Autor: Richard Bach
Editorial, any: Punt de lectura, 2002
Títol original, idioma, any: Jonathan Livingston Seagull, anglès,1970
Traductor: ?
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 127

La màxima de les gavines és trobar menjar amb el mínim esforç i perdurar tant temps com sigui possible. Però això no serveix per en Joan Salvador Gavina, ell adora volar i vol aprendre a fer-ho, pel plaer de la velocitat, per sentir la llibertat, no només com a eina per aconseguir el menjar. La seva determinació li costa la desaprovació de la Bandada, tot i aconseguir fites que cap gavina coneguda ha assolit, serà repudiat i fet fora. Trist i solitari, emprèn un camí per seguir els seus desitjos, i per sorpresa seva descobrirà que no està sol, altres gavines han anat més enllà, tan enllà fins on vol arribar ell, fins i tot encara més lluny. 

La imatge del post no es correspon amb la portada del llibre que he llegit, no he pogut trobar la de l'edició que tinc. Es tracta d'un llibre molt curt ja que intercala moltíssimes pàgines amb imatges de gavines, i a més la lletra és immensa. Explica les vivències d'una gavina que descobreix què és la llibertat i en definitiva, que per aconseguir alguna cosa només ho has de voler. Vist amb ulls humans podríem dir que el llibre retira a autoajuda, sense arribar a ser-ho, se suposa que hem d'aprendre alguna cosa dels ensenyaments de la gavina.

Personalment m'ha deixat una mica indiferent, no li he acabat de trobar la gràcia. És maco i sensat, explica valors positius, però no me les acabo de creure aquestes coses. L'he trobat repetitiu i avorridot. L'avantatge és que es llegeix d'una tirada, almenys no inverteix massa temps en mirar de menjar-te el cap. Esperava alguna altra cosa per ser que és un llibre tan popular. Dec ser jo que sóc un insensible?

Puntuació: @ (i mitja)

dimarts, 27 de desembre de 2011

Els crits del passat

Autora: Camilla Läckberg
Editorial, any: Ara mini, 2011
Títol original, idioma, any: Predikanten, suec, 2004
Traductor: Meritxell Pucurull
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 399

Els agents de la comissaria de Tanumshede no hi estan massa acostumats, però un cop més ha aparegut un cadàver al poblet costaner de Fjällbacka, a un lloc que anomenen l'Escletxa del Rei. Es tracta d'una jove turista alemanya, que per si fos poc, jeu sobre dos esquelets que aviat es relacionaran amb dues desaparicions de vint-i-cinc anys enrere. Aquest cop, el cap de la policia, que sembla amb el cap a una altra banda, cedeix el pes de la investigació a en Patrick Hedström, el jove protagonista de l'anterior novel·la de l'autora, que haurà de fer front a una complicada trama que involucra els membres presents i passats de la família Hult mentre la costa oest de Suècia pateix una terrible ona de calor i la seva parella, l'Erica Falck, és a casa en el seu darrer mes d'embaràs. Quin panorama que té el bo d'en Patrick... 

El segon llibre de la Camilla Läckberg segueix un patró similar al primer. Capítols llargs que transcorren en diferents escenaris, amb continus salts entre uns i altres. Entre capítols, un flashback al passat per anar desgranant la història. Calculo que aproximadament un terç del llibre és completament inútil i no té res a veure amb l'argument, intenta fer riure i ho aconsegueix en escasses ocasions. Incloure el títol en el gènere de novel·la negra és agosarat, però almenys a mesura que passen les pàgines va deixant a banda les ximpleries i va una mica més per feina, cosa que jo personalment agraeixo. Menció especial a l'edició, la lletra és més petita del que m'agrada i he detectat diversos errors d'impremta, sembla poc cuidada.

Mentre llegia la primera meitat del llibre em venien ganes de tirar-lo per la finestra. No suporto que aquests suecs colin una novel·la rosa com a història policíaca, però afortunadament mica en mica la cosa millora. El problema és que li sobra força tros i se m'ha fet llarg. Trobo que el llibre té pretensions i no arriba enlloc. És una mica enrevessat i inversemblant, i no sé quin problema de fanatisme religiós tenen per aquelles terres, que no és el primer cop que els llegeixo coses similars. Enganxa més a partir de la segona meitat, a la primera no el vaig deixar perquè sóc jo, però s'ho ben mereixia. Un cop acabat, i a risc d'acabar traient espuma per la boca, penso que potser llegiré el tercer llibre de la Läckberg, que aquest no ha acabat tan malament. Però només perquè el tinc a casa. Mentre llegia aquest, vaig considerar seriosament vendre'm la tercera part...

Puntuació: @@ 

dilluns, 19 de desembre de 2011

El temor d'un home savi

Autor: Patrick Rothfuss
Editorial, any: Rosadelsvents, 2011
Títol original, idioma, any: The Wise Man's Fear, anglès, 2011
Traductor: Neus Nueno i Ernest Riera
Gènere: Fantasia 
Número de pàgines: 1206

És un músic, un captaire, un lladre, un mentider, un mag, un heroi, un assassí, i moltes coses més. És un mite. Però ha desaparegut. De les seves gestes només en queden les històries, però en Kvothe s'ha fos. Ara, un escrivà a qui anomenen Cronista l'ha trobat encarnat en un hostaler de poble que es fa dir Kote. Sembla impossible que es tracti de la mateixa persona, però les històries que explica confirmen que l'incomparable personatge encara respira entre nosaltres. Aquest és el segon dia que seuen a la taverna La pedra fita perquè en Kvothe relati la seva història per tal que aquesta quedi escrita, sense enganys, sense mentides i sense falses atribucions de gestes. Francament, a en Kvothe no li cal exagerar la seva llegenda. En Kvothe, el seu alumne Bast i el Cronista tenen un dia molt llarg per endavant. Tan llarg com tota una vida.

Aquesta és la segona part de El nom del vent. El llibre relata la continuació de la història d'en Kvothe des del punt que va quedar a la primera novel·la, tenint en compte que s'explica des d'un futur al qual no sabem com hi ha arribat. La vida del protagonista està explicada amb tot luxe de detalls al llarg d'una infinitat de pàgines que no es fan en absolut pesades. L'estil és molt planer i agradable de llegir, t'introdueix de ple en un món de fantasia però terriblement real, on la màgia és ciència però on també passen coses inexplicables. No hi ha informació baldera d'aquest món inventat, t'hi fiques i el vius igual que els personatges. Intens i molt ben escrit, i amb moltíssims tocs d'humor que personalment m'han fet esclafir a riure. En Kvothe és un penques amb totes les lletres, però encantador, és impossible no estimar-se'l.

Gent, he de dir que odio aquest llibre. L'odio perquè m'ha robat infinitat d'hores de son. L'odio perquè l'agafes i no hi ha manera de deixar-lo. I l'odio també perquè ara m'hauré d'esperar ves a saber quant per tenir a les mans la tercera part. El vaig acabar ahir a la nit, i ja tinc síndrome d'abstinència. M'ha semblat fantàstic, m'encanta aquest estil i em declaro fan incondicional de Rothfuss. Per criticar alguna cosa diré que algunes parts trobo que s'allarguen una mica massa, sense arribar a avorrir. I potser he detectat algun tall en que es nota que no està escrit de manera lineal, que algunes parts van ser escrites abans que altres que les precedeixen a la història. Minúcies. Tragar-se un totxo de 1200 pàgines i voler-ne més i més ho diu tot. Kvothe forever. Per mi una obra mestra (des del principi de la trilogia). Suposo que és excessiu per aquells a qui no agradi la fantasia literària. Però val la pena provar-ho.

Puntuació: @@@@@   

dimecres, 7 de desembre de 2011

El silenci dels arbres

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: labutxaca, 2008 (editat per primer cop el 2003)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 139

El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat devastada i assetjada per una guerra crua. Vol fer un concert a la que va ser casa seva i vol d'acompanyament al piano l'Amela Jensen, que havia estat la seva amant, però ella refusa treballar amb ell i fins i tot veure'l. Al mateix temps, el luthier Ernest Bolsi sobreviu explicant històries a l'antic museu de música, ara buit, a un curiós grup de gent que es reuneixen cada dia per fer-li de públic. Les històries de tots tres personatges s'entrecreuaran en una trama fabricada a base de records de moments dolorosos; tenen molt per explicar-se. La música jugarà un paper important en tots ells. I entretant, un seguit de cartes de la gent desesperada que viu l'horror de la guerra. Tothom sobreviu com pot i enyora els seus éssers estimats. No és per això que l'Andreas ha tornat en realitat?

És el segon llibre d'Eduard Márquez que llegeixo i em té meravellat el seu estil. En només 139 pàgines és capaç de desgranar una història fantàstica, ben trenada, profunda i dura que arriba perfectament. Sense palla, sense introduccions ni explicacions balderes, només els fets. Hi ha constants salts del present al passat en forma de records, sense previ avís ni res que ho indiqui. Pot costar una mica situar-se, però un cop agafes la dinàmica entens quan toca un record i quan som al present. I a base de records la trama va agafant sentit i comprenem què va passar i què està passant. Em sembla molt difícil de fer, però Márquez ho clava. Els capítols no tenen nom ni numeració i intercalen alternativament parts de la història amb cartes dels afectats per la guerra, que també es barregen amb l'argument. Es llegeix tranquil·lament d'una tirada.

Per la senzillesa de les històries i com estan explicades, penso que Eduard Márquez acabarà sent dels meus escriptors de capçalera. El llibre aconsegueix arribar-te i et va removent per dins, cada cop que alguna cosa et lliga t'agrada més i més. No hi ha res d'espectacular, és vida mateixa, mostrant les tragèdies tal com són, sense exagerar ni per massa ni per massa poc. Un llibre ben escrit i que val la pena llegir, tenint en compte que es fa amb el cor una mica encongit. Difícil descriure la sensació que deixa, és d'aquests que cal una mica de temps per pair-lo.

Puntuació: @@@@   

diumenge, 4 de desembre de 2011

Alícia al país de les meravelles

Autor: Lewis Carroll
Editorial, any: labutxaca, 2011
Títol original, idioma, any: Alice's Adventures in Wonderland, anglès,1865
Traductor: Salvador Oliva
Gènere: Juvenil 
Número de pàgines: 140

L'Alícia s'avorreix de jeure al costat del riu amb la seva germana gran i comença a endormiscar-se. Però de sobte s'apareix un conill blanc molt ben vestit que declara estar fent molt tard, mentre mira el seu rellotge. L'Alícia, sorpresa, es posa a seguir el conill fins la seva llodriguera. Un cop hi entra, comença a caure i a caure en un forat que no sembla tenir fi. Aquí comencen les aventures d'Alícia pel país de les meravelles on coneixerà tot un seguit de personatges estrafolaris i animals xerraires que la posaran en situacions completament delirants. Ella anirà de sorpresa en sorpresa, però al capdavall, res resultarà tan estrany tampoc!

Es tracta d'una història completament delirant on tot es possible i res no té massa sentit, malgrat que es diu que l'obra, aparentment per nens, amaga molta sàtira de la societat de l'època. L'Alícia és impertinent i bocamolla, la veritat és que fa una mica de rabieta. L'edició és força maca, el llibre és petit però de tapes dures i inclou els dibuixos de l'original obra de John Tenniel. Feia molt que no llegia un llibre amb dibuixets! La lectura és embolicada perquè si et despistes un moment tot pot haver canviat molt, és un no parar de saltar d'un lloc a l'altre sense treva. Per la seva llargada, tenint en compte dibuixos, poemes i cançons, és per llegir-lo en una tarda, per aquells que llegeixin prou ràpid.

Personalment, no puc dir que m'hagi entusiasmat massa. Potser no me'l puc mirar amb ulls de criatura i tanta fantasia surrealista em fa ballar el cap. Té punts curiosos i divertits, però com m'ha passat amb altres obres, trobo que el llegeixo massa tard. És per totes les edats, encara que alguns personatges tenen força mala llet i suposo que qui l'agafi amb ànima d'infant pot anar de somriure en somriure. No ha estat el meu cas. Si fos més llarg, potser m'hagués acabat cansant força.

Puntuació: @@ (generoses)