dimarts, 29 de març de 2011

Bogeries de Brooklyn

Autor: Paul Auster
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The Brooklyn Follies, anglès, 2006
Traductora: Albert Nolla
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 313

Nathan Glass ve del que es pot anomenar una mala ratxa. Ha sortit d'un càncer de pulmó, s'acaba de divorciar i ja no treballa a l'empresa asseguradora de tota la vida, posat que està a punt de complir-ne 60. Decideix anar-se a retirar al seu Brooklyn natal, a passar el que li resti de vida. L'atzar farà que allà es retrobi amb el seu nebot Tom, fill de la seva difunta germana, amb el que havia perdut el contacte. En Tom era l'intel·lectual de la família, però la seva vida actual no és precisament gratificant. Almenys ha aconseguit feina a una llibreria de vell regentada per en Harry Brightman, un peculiar homosexual maduret amb una turbulenta història darrere. Els tres encetaran una amistat que els canviarà la vida en molts aspectes, però tot s'acabarà de capgirar amb l'aparició de la Lucy, la filla de la germana d'en Tom, de només 9 anys. Quan miren de saber què fer amb ella, els esdeveniments es precipitaran fins on no poden ni imaginar. L'amargat Nathan, sense voler-ho, serà l'eix central dels canvis en la vida de tots els personatges.

Aquest és el segon llibre d'Auster que llegeixo i he de dir que l'opinió que en tenia després de Trilogia de Nova York ha canviat. Cal reconèixer que és un gran narrador, la manera com explica les coses és tan realista que resulta difícil de creure que sigui només producte de la seva imaginació. Tant la història com els personatges del llibre resulten perfectament creïbles. Més aviat s'hauria de dir que no és una història, sinó la història de cadascun barrejada amb la dels altres. Pel meu gust abusa una mica de la introducció als protagonistes, n'explica vida i miracles i es pot arribar a fer pesat. Però quan la novel·la arrenca es llegeix amb fluïdesa i es gaudeix molt més de la seva prosa. No és lineal, hi ha solapaments entre els personatges i també temporals. Però es segueix a la perfecció.

N'he quedat molt content. Al principi em va costar i pensava que tiraria la tovallola amb Auster, però ara sé que en llegiré més. Potser no n'esdevingui un fan, però algun dels més recomanats sí que em vindrà de gust llegir de tant en tant. Bona narrativa i sense la foscor dels aires dels seixanta que fa servir en altres novel·les. Penso que per introduir-se en aquest autor, és molt recomanable. Dens a estones, però si no no seria Paul Auster, no?

Puntuació: @@@@   

dissabte, 26 de març de 2011

Què llegir d'Agatha Christie?

Fa poc que m'he iniciat en el particular món literari d'Agatha Christie, i és un deute històric que tenia. A casa, la meva mare, lectora insaciable, té tots, o la immensa majoria dels llibres d'aquesta autora, així que des de petit que els he vist allà sense fer-los mai massa cas, tots en aquella edició petita i antiga, la clàssica. Després de la meva primera experiència amb El asesinato de Rogelio Ackroyd vaig descobrir que es tracta d'un tipus de llibre fantàstic per intercalar entre d'altres lectures, de tant en tant, per entrar en trames absorbents i fàcils de llegir, força addictives. Em vaig quedar amb aquesta idea, anar-ne llegint algun de tant en tant. Però llavors és quan em venen els dubtes, perquè hi ha molt per triar. Hi ha alguns títols força coneguts, però no per això han de ser els més bons. A més, segons van dir en aquest mateix blog entesos en la matèria, hi ha diversos investigadors protagonistes. Així que he pensat que, per sortir de dubtes, no hi ha res millor que preguntar-vos a vosaltres. Sabent que tinc disponibilitat de tota la col·lecció, i que per tant no suposarà cap perjudici (sobretot econòmic!) per mi, digueu-me quins llibres de la Christie em recomaneu. Ja sabeu que faig cas de les recomanacions, i aquesta vegada no hi haurà persecució per qui en recomani un de dolent, perquè només he d'anar a ca ma mare i allargar el braç. Em dieu què he de llegir?

dilluns, 21 de març de 2011

Azul casi transparente

Autor: Ryu Murakami
Editorial, any: Educaula,1997
Títol original, idioma, any: Kagirinaku tomei ni chikai buru , japonès,1976
Traductor: Jorge G. Berlanga
Gènere: Novel·la 
Número de pàgines: 143

Prop d'una base militar americana, una colla de joves japonesos viuen una vida desenfrenada amb tota mena d'excessos. Drogues, alcohol, orgies... res no els immuta ni els canvia, només es deixen portar, com si aquest estat fos el més normal, el que han viscut sempre. Aconseguir una nova dosi és l'únic que els importa. En Ryu està en mig de tots ells, sempre el busquen, és l'encarregat de posar la casa i de muntar les festes amb els marines americans. Hi confien i sol haver d'intercedir entre les nombroses disputes que sorgeixen. Però les drogues faran que fins i tot ell perdi una mica l'oremus. Les conductes auto-destructives no els portaran a res de bo. De fons, la presència reconfortant de la Lilly, que hi és quan tots els altres marxen. No es pot dir que estigui neta, però almenys es pren la vida d'una altra manera.

Atenció, aquest no és un llibre de Haruki Murakami. Ryu Murakami té tot una altra tècnica de literatura. El llibre està escrit amb un estil directe que no amaga res, no estalvia cap detall del que viuen els joves, no li tremola el pols en descriure escenes sexuals o molt escatològiques. És un llibre curt, però per la cruesa del que s'explica no sempre és fàcil de llegir. Explica una realitat que de ben segur no té res d'inventada, malgrat sigui una novel·la fa la impressió de ser autobiogràfica.

Per mi, el llibre no té ni cap ni peus, m'ha costat fer la sinopsi perquè no passa massa res ni hi ha cap trama per explicar. No m'ha agradat i m'ha quedat una sensació desagradable, quina vida més desgraciada que descriu. Té algun puntet de la literatura japonesa que he llegit anteriorment, però és un estil massa directe i explícit pel meu gust. Segons diu a la contraportada, s'acosta al cinéma-vérité. Diria que si el veieu, l'eviteu i agafeu el llibre del costat, sigui quin sigui.

Puntuació: @

divendres, 18 de març de 2011

Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuente
Editorial, any: Proa, 2009
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 345

Qui es pensi que la recerca científica és un camí de roses, va ben errat. La Marina Fontcuberta està a punt de descobrir-ho. Becària post-doctoral a l'Institut de Neurociències de Barcelona, treballa amb un fàrmac molt prometedor pel tractament de l'Alzheimer, el CP-801, sota la direcció d'en Miquel Tena, investigador sènior que tothom assumeix que serà el nou director de l'Institut. Però els nous aires polítics aconsellen repatriar grans científics a l'exili per ocupar aquests llocs, de manera que la direcció recau sobre Guillem Miras, eminent investigador de la Universitat de Califòrnia. La irrupció d'en Miras i la seva mà dreta, la romanesa Nadia Ipatescu capgira la institució que a partir d'ara es regirà pels principis americans, i afecta directament la Marina i en Miquel, que es veu obligat a marxar de l'Institut. I per més inri, el respectat doctor Miras resultarà no ser el que sembla, es valdrà del seu poder i els seus contactes per aconseguir moltes coses, algunes d'elles, molt poc dignes. La Marina haurà d'aprendre a espavilar-se tota sola en un món que comença a intuir força tèrbol.

Quan buscava la caràtula d'aquest llibre em vaig endur una bona sorpresa en descobrir que està escrit per una professora meva de farmacologia. Em va fer molta gràcia i tenia moltes ganes de llegir-lo. La història que explica és de sobres coneguda per mi i per tots els que hem fet carrera científica, experiments, beques, congressos, articles científics, tot el que s'ha de patir quan estàs en aquest món. Però es tracta d'una novel·la, té un rerefons molt real, però explica una història plena de sorpreses i intrigues, emmarcades en el món de la investigació. Jo que hi he estat, creieu-me, la realitat supera la ficció. Malgrat que pugui semblar exagerat, hi ha grans dosis de realitat al llibre.

He de dir que m'ha semblat un molt bon llibre i molt ben escrit. Esperava una història interessant però amb mancances literàries, i no ha estat el cas, m'ha sorprès molt gratament, i la història m'ha atrapat en molts passatges, la seva lectura és fàcil i ràpida. Els personatges són molt creïbles i força definits. També he de dir que hi ha relació entre la meva formació i que m'hagi agradat especialment la història, és morbós que et parlin d'històries escabroses en un camp que has trepitjat durant molt temps. Tot i així, no és només apte per científics, té pinzellades tècniques, fragments en els que s'incideix en la investigació dels personatges en els que jo he xalat molt, però el llibre té moltes altres vessants que poden interessar a qualsevol.

Puntuació: @@@@

dissabte, 12 de març de 2011

Blade Runner

Autor: Philip K. Dick
Editorial, any: Educaula, 2009
Títol original, idioma, any: Do androids dream of electric sheep? , anglès,1968
Traductor: Manuel de Seabra
Gènere: Ciència ficció 
Número de pàgines: 257 (-30)

En un món devastat per la Guerra Mundial Terminus, tothom es guanya la vida com poc. L'acumulació de pols radioactiva nociva ha fet que la majoria de la població hagi emigrat a altres planetes, i que els que es van quedar en pateixin les conseqüències. Rick Deckard, de la policia de San Francisco, és un caçador de recompenses, es dedica a retirar androides fugitius. La seva nova missió consisteix en localitzar i abatre vuit droids que s'han escapat de Mart i han viatjat il·legalment fins la Terra. Són màquines que incorporen el nou dispositiu Nexus-6, de manera que les diferències entre ells i un humà qualsevol són pràcticament imperceptibles, i per descobrir-los calen complicats tests basats en l'empatia, una capacitat que és patrimoni dels humans. Rick afrontarà la missió pensant en la recompensa que obtindrà, però no es lliurarà dels dubtes morals que li suposa eliminar uns organismes tan eminentment vius, i tan propers a la humanitat. Psicològicament, no suposarà una tasca fàcil.

Aquest llibre és tot un clàssic de la Ciència Ficció, tot i que la pel·lícula  (que no he vist) ha esdevingut més cobejada que el suport escrit. Un punt fort que té és que ens endinsa en un món insòlit per a nosaltres, una realitat molt diferent, sense avís i sense explicacions sobreres. Em va costar una mica entrar en la història, potser precisament per això. Després, la lluita moral respecte a la vida dels androides i si el que fa el protagonista està bé o no, el converteix en una història interessant, però la lectura no m'ha semblat fluida, m'he anat travant una mica.

En línies generals és un bon llibre, però em queda la sensació de 'això és tot?'. Trobo que no n'hi ha per tant, però em falta veure la pel·ícula de la que tothom en parla tan bé. Feia temps que no llegia Ciència Ficció i potser m'ha decebut un pelet, però m'ha obert la gana de llegir alguna altra història de robots i planetes llunyans que m'ompli més.
 
Puntuació: @@@

dijous, 3 de març de 2011

La princesa de gel

Autora: Camilla Läckberg
Editorial, any: Amsterdam, 2010
Títol original, idioma, any: Isprinsessan, suec,2002
Traductor: Meritxell Pucurull
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 369

Al petit poble costaner de Fjällbacka tothom es coneix, per això causa un gran impacte la mort de l'Alexandra Wijkner, una noia d'uns trenta-cinc anys que va marxar del poble de nena i que ara hi anava a passar els caps de setmana. Un empleat de manteniment la troba morta a la banyera de casa seva, tot apunta a suïcidi. L'home surt esperitat de la casa i la primera persona amb la que ensopega és l'Erica Falck, escriptora de biografies i una antiga companya d'escola de l'Alex. L'Erica queda molt afectada per aquesta mort, tot i que feia mitja vida que no veia la seva amiga. La família li encarrega escriure un panegíric, i mentre busca informació sobre l'Alex, diverses fonts li confirmaran que és impossible que es tracti d'un suïcidi. Cada cop més ficada en la història, l'Erica comença a investigar què va passar realment a la seva amiga, i intenta unir les peces d'un trencaclosques que es complica per moments. Però no estarà sola, un vell conegut que ara fa de policia es convertirà en alguna cosa més que un company d'investigació. Entre els dos miraran de resoldre el misteri del no tan tranquil poble de Fjällbacka. 

L'estil de la novel·la negra sueca es reconeix perfectament en aquest llibre. Fins ara, tots els llibres que he llegit abusen d'aprofundir en la vida privada dels personatges, amb descripcions totalment prescindibles. No obstant, en aquest cas he de dir que la història m'ha enganxat força i que es llegeix amb fluïdesa. Si bé s'enrotlla molt, la part d'investigació és també extensa i absorbent. Però investigació pacífica i civilitzada, això sí, es veu que no hi ha tipus durs entre els suecs. Al contrari, els personatges del llibre es mostren terriblement humans i es parla de molts problemes habituals. Per tant, un cop més, si en aquests fragments oblides que se suposa que és novel·la negra, estem davant d'un molt bon treball.

M'ha agradat l'estil personal de l'autora, no mancat d'humor, i penso que es mereix noves oportunitats. A més, resulta que jo he estat a Fjällbacka, i per tant em fa certa gràcia conèixer l'escenari. Es llegeix molt bé i m'estava agradant molt, però el fet de trobar algun error i que alguns temes i personatges quedin una mica penjats al final per mi li resta punts. Tot i així, el trobo recomanable, només li manquen alguns detallets per polir.

Puntuació: @@@
Recomanat per la Maria.

dimarts, 1 de març de 2011

Primer aniversari

Com passa el temps. Aquest petit blog de llibres compleix avui el seu primer any de vida. Ja han passat 365 dies des que vaig començar aquesta aventura i n'estic molt content, perquè entre altres coses, m'adono que aquest blog fomenta la meva lectura. Tinc ganes d'omplir-lo de ressenyes, d'ampliar la llista d'autors llegits i seguir compartint impressions amb lectors molt més experimentats que jo. 

El balanç el trobo molt positiu, he ressenyat 34 llibres en un total de 42 posts. Per mi són molt bons números. A més, vaig tenir el privilegi de ser finalista en la categoria de blog revelació dels premis c@ts, tota una alegria. Però com sempre, el millor premi, el millor regal, és comptar amb comentaristes fidels i participatius amb els que és un plaer parlar de llibres, cosa que no em canso de fer. A tots vosaltres, moltes gràcies per ser aquí i per mimar-me com sempre feu.

Com a novetat per aquest segon any que comença el Llibres i punt! he pensat que començaré a donar puntuació als llibres, com fan en tants altres blogs. No deixa de ser una manera de fer una valoració ràpida del llibre, per fer-se'n una idea una mica millor. A la barra lateral deixaré les equivalències per saber com valoro cada llibre.