dimarts, 27 de desembre de 2011

Els crits del passat

Autora: Camilla Läckberg
Editorial, any: Ara mini, 2011
Títol original, idioma, any: Predikanten, suec, 2004
Traductor: Meritxell Pucurull
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 399

Els agents de la comissaria de Tanumshede no hi estan massa acostumats, però un cop més ha aparegut un cadàver al poblet costaner de Fjällbacka, a un lloc que anomenen l'Escletxa del Rei. Es tracta d'una jove turista alemanya, que per si fos poc, jeu sobre dos esquelets que aviat es relacionaran amb dues desaparicions de vint-i-cinc anys enrere. Aquest cop, el cap de la policia, que sembla amb el cap a una altra banda, cedeix el pes de la investigació a en Patrick Hedström, el jove protagonista de l'anterior novel·la de l'autora, que haurà de fer front a una complicada trama que involucra els membres presents i passats de la família Hult mentre la costa oest de Suècia pateix una terrible ona de calor i la seva parella, l'Erica Falck, és a casa en el seu darrer mes d'embaràs. Quin panorama que té el bo d'en Patrick... 

El segon llibre de la Camilla Läckberg segueix un patró similar al primer. Capítols llargs que transcorren en diferents escenaris, amb continus salts entre uns i altres. Entre capítols, un flashback al passat per anar desgranant la història. Calculo que aproximadament un terç del llibre és completament inútil i no té res a veure amb l'argument, intenta fer riure i ho aconsegueix en escasses ocasions. Incloure el títol en el gènere de novel·la negra és agosarat, però almenys a mesura que passen les pàgines va deixant a banda les ximpleries i va una mica més per feina, cosa que jo personalment agraeixo. Menció especial a l'edició, la lletra és més petita del que m'agrada i he detectat diversos errors d'impremta, sembla poc cuidada.

Mentre llegia la primera meitat del llibre em venien ganes de tirar-lo per la finestra. No suporto que aquests suecs colin una novel·la rosa com a història policíaca, però afortunadament mica en mica la cosa millora. El problema és que li sobra força tros i se m'ha fet llarg. Trobo que el llibre té pretensions i no arriba enlloc. És una mica enrevessat i inversemblant, i no sé quin problema de fanatisme religiós tenen per aquelles terres, que no és el primer cop que els llegeixo coses similars. Enganxa més a partir de la segona meitat, a la primera no el vaig deixar perquè sóc jo, però s'ho ben mereixia. Un cop acabat, i a risc d'acabar traient espuma per la boca, penso que potser llegiré el tercer llibre de la Läckberg, que aquest no ha acabat tan malament. Però només perquè el tinc a casa. Mentre llegia aquest, vaig considerar seriosament vendre'm la tercera part...

Puntuació: @@ 

10 comentaris:

  1. T'hem de llegir perdonar la vida a les novel·les sueques per a què al final diguis que potser llegiràs la tercera part? Deus estar boig! Però vaja, dues arrobes són millors que una, o que cap, ja se sap. No és un tipus de novel·la que m'atregui molt (mai he llegit res dels famosos suecs), però tal i com ho vens tu, encara em ve menys de gust!

    És l'última ressenya del 2012, o encara donaràs guerra aquests 4 dies que queden? ;)

    ResponElimina
  2. Hola Xexu, crec que aquesta és la més fluixa de les tres, a mi em va interessar moltíssim més la història de l'Èrika i l'Anna que no pas la història de rerefons, molt forçada, en certa manera em va recordar a la novel·la d'un altre suec (de cuyo nombre no quiero acordarme). Crec que el punt fort de la Camila L. és com perfila els personatges i com descriu el seu món interior, les històries (sobades) són fluixetes, però té un mèrit afegit que em recorda al S. King (perdó!) pel fet de recrear ambients de thriller (en el cas de King de terror) a partir d'un entorn conegut, quotidià i familiar. He llegit tot el que ha escrit aquesta dona i de moment encara no he dessistit, també crec, però, que no passarà a la història de la literatura. De tota manera, entretinguts, els seus llibres, sí que ho són. Salut, peles i bona entrada d'any. Petonassos

    ResponElimina
  3. A mi no em va agradar gens. A part que li vaig trobar una errada greu... No d'impremta ni coses així, no, una errada de contingut. Una incongruència, una cosa que no estava bé.

    La novel·la és estúpida de principi a fi, i tots els flashbacks són repetitius i repetitius i repetitius amb l'única funció de crear morbo i que la novel·la faci patir una mica i, per tant, tingui més èxit de vendes.

    Jo l'hagués enviat a la foguera... hehehe... ostres!! què a gust m'he quedat!

    És que al principi, com tothom en parlava tan bé, jo anava dient que no m'havia agradat "gaire"... res, res... La primera encara tenia alguna cosa aprofitable, però aquesta és molt pitjor.

    Bé... d'acord, potser ara m'he passat, no la tiro a la foguera, li poso una arrova (generosa) :-P

    ResponElimina
  4. Només he llegit aquest llibre de l'autora, i no penso llegir-ne cap més.

    ResponElimina
  5. Després de llegir la ressenya i els comentaris em sembla que no me'l llegiré pas. Jo diria que aquesta explosió de la novel·la negra escandinava només obeeix al màrqueting generat a partir de les novel·les d'en Larsson (que, al meu criteri, valen i molt la pena). Fins i tot hi ha gent que ara comença a llegir a Henning Mankell, quan l'home ja fa temps que publica sobre en Wallander.

    Au, vagi bé!

    ResponElimina
  6. com que ara estant de moda els escriptors suecs, s'aprofiten i treuen un munt de material mediocre al mercat.

    ResponElimina
  7. Jo també n'he llegit un de l'autora, però no m'hi acabo d'acostumar als llibres suecs...
    De moment no son els que agafo quan vaig a fer una tria de llibres.

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies per llegir i comentar la ressenya. Tot i que hagi donat dues arroves al llibre, tots sabem que aquestes sagues no passaran a la història. Per entretenir una estona, i encara gràcies. Però bé, s'ha d'anar donant oportunitats als escriptors. Sense arribar a ser una ONG de la lectura, eh! Que els llibres costen diners!

    Yáiza, per la meva manera d'entendre la novel·la negra, el llibre va de menys a més. Al principi és molt avorrit que parli poc de la trama en sí i expliqui mil i una coses sense importància, però mica en mica es va centrant. Per això, sense acabar sent un gran llibre, al final almenys es torna interessant. Pensava sincerament desfer-me del tercer llibre, i crec que potser l'acabaré llegint, d'aquí molt temps, quan ja hagi oblidat les ganes que tenia de cremar aquest. No, no és l'última ressenya de l'any, aviat n'hi haurà una altra. Jo sempre torturant fins el final.

    Carina, si t'agrada la història de l'Anna i l'Erica és que no tens interès per la novel·la negra. Una periodista? Embarassos? Problemes a casa? Maltractaments? Això és un altre tipus de llibre. Potser la Läckberg podria tenir el doble de llibres, de temàtiques diverses, i no barrejar coses que per mi no tenen cap sentit. Perfilar els personatges és una cosa, que coneguis els protagonistes del que llegeixes està bé. Però que m'expliquin els problemes amb les dones d'un personatge totalment secundari com és en Martin, o l'esposa de lloguer d'en Mellberg, personatge que no és ni secundari... què vols que et digui. Per mi és perdre temps, em fa la impressió que podria estar llegint quelcom més interessant. Per això, certament, penso que no passarà a la història de la literatura. Per entretenir-se una estona i després oblidar-ho, encara.

    Assumpta, ets encara més dura que jo en el teu anàlisi, però no puc dir que no tinguis raó. I a banda d'això, dir que jo hi vaig detectar errades d'impremta, repeticions de paraules, i coses que feien mal als ulls. Culpa de l'edició, no massa lluïda. Jo també penso que la primera novel·la és millor, aquesta segona perd força. El mateix em va passar amb la Mari Jungstedt, la primera prometia, però a la segona vaig saber que no llegiria res més d'ella. Vist així, la Camilla encara es salva, la segona novel·la perd, però no tant i tant.

    Pilu, amb això ho dius tot, per mi queda claríssim.

    Maurici, sembla evident que aquesta explosió sueca és culpa d'en Larsson, i remarco això de 'culpa', perquè sincerament et diré que per mi no n'hi havia per tant. Ja hem parlat d'aquests llibres molts cops per aquí, i si t'interessa en pots llegir les ressenyes que en vaig fer. Els llibres en sí no estan malament, els personatges, la temàtica, és una obra reeixida. Però no n'hi ha per tant amb la propaganda que se li ha fet, i a més crec que es torna terriblement avorrida degut al número innecessàriament llarg de pàgines. Tota la trilogia jo l'hauria deixat en unes 700-800 pàgines i seria un dels millors llibres de novel·la negra de la història. Amb més de 2000 pàgines, és un 'toston' d'anar amb molta cura. No calia, senyor Larsson, no calia.
    Per cert, jo no coneixia Mankell, però per aquí me'l van recomanar i em van dir que no s'assemblava a la nova fornada de suecs pesats. Vaig fer cas i ja he llegit els dos primers de la saga Wallander. El tercer m'espera a la lleixa de pendents.

    pons007, es deuen pensar que pel sol fet de ser suecs ja ho tenen fet, total, amb la tirada de Larsson a la gent ja li cola tot.

    Joma, deu ser que els suecs són molt diferents a nosaltres, i també als americans que ens tenen acostumats a la seva novel·la negra. Per mi, hauríem de trobar una altra manera d'anomenar aquest gènere, perquè si esperes novel·la negra com la coneixem, realment es queden curts.

    ResponElimina
  9. Ja veig. Un torturador experimentat. Què pesat!!!

    (però tu tampoc no et lliuraràs de mi, un moment, que vaig cap al Bona nit aviam si has respost... =P)

    ResponElimina
  10. Jo me les he llegides aquest estiu i m'han entretingut que és l'únic que demanava. Bona ressenya i feliç any nou!

    ResponElimina