dimecres, 7 de desembre de 2011

El silenci dels arbres

Autor: Eduard Márquez
Editorial, any: labutxaca, 2008 (editat per primer cop el 2003)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 139

El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat devastada i assetjada per una guerra crua. Vol fer un concert a la que va ser casa seva i vol d'acompanyament al piano l'Amela Jensen, que havia estat la seva amant, però ella refusa treballar amb ell i fins i tot veure'l. Al mateix temps, el luthier Ernest Bolsi sobreviu explicant històries a l'antic museu de música, ara buit, a un curiós grup de gent que es reuneixen cada dia per fer-li de públic. Les històries de tots tres personatges s'entrecreuaran en una trama fabricada a base de records de moments dolorosos; tenen molt per explicar-se. La música jugarà un paper important en tots ells. I entretant, un seguit de cartes de la gent desesperada que viu l'horror de la guerra. Tothom sobreviu com pot i enyora els seus éssers estimats. No és per això que l'Andreas ha tornat en realitat?

És el segon llibre d'Eduard Márquez que llegeixo i em té meravellat el seu estil. En només 139 pàgines és capaç de desgranar una història fantàstica, ben trenada, profunda i dura que arriba perfectament. Sense palla, sense introduccions ni explicacions balderes, només els fets. Hi ha constants salts del present al passat en forma de records, sense previ avís ni res que ho indiqui. Pot costar una mica situar-se, però un cop agafes la dinàmica entens quan toca un record i quan som al present. I a base de records la trama va agafant sentit i comprenem què va passar i què està passant. Em sembla molt difícil de fer, però Márquez ho clava. Els capítols no tenen nom ni numeració i intercalen alternativament parts de la història amb cartes dels afectats per la guerra, que també es barregen amb l'argument. Es llegeix tranquil·lament d'una tirada.

Per la senzillesa de les històries i com estan explicades, penso que Eduard Márquez acabarà sent dels meus escriptors de capçalera. El llibre aconsegueix arribar-te i et va removent per dins, cada cop que alguna cosa et lliga t'agrada més i més. No hi ha res d'espectacular, és vida mateixa, mostrant les tragèdies tal com són, sense exagerar ni per massa ni per massa poc. Un llibre ben escrit i que val la pena llegir, tenint en compte que es fa amb el cor una mica encongit. Difícil descriure la sensació que deixa, és d'aquests que cal una mica de temps per pair-lo.

Puntuació: @@@@   

24 comentaris:

  1. Comparteixo crítica. Has llegit el seu darrer oi? I La decisió de Brandes?

    ResponElimina
  2. M'esperava una història situada al nostre present i al nostre país, com és el cas de L'últim dia abans de demà. Però ja veig que no. Segurament l'acabaré buscant, l'altre em va agradar molt. I ja diré què tal.
    Paeix, paeix...

    ResponElimina
  3. Jo també la comparteixo totalment. M'encanta com escriu aquest home!

    ResponElimina
  4. Uhmmmm... no sé si m'agradaria... en aquests moments l'última cosa que necessito és que em deixin amb el cor encongit.

    A veure... tu què estàs fent? Llegeixes dos llibres a la vegada? No hi ha a la llista ni el Patrick ni la Camilla!! Quina barreja tan perillosa. A mi aquest de la Camilla no em va agradar, ja ho dic ara :-)

    ResponElimina
  5. Eis!!! Quin ritme de lectura últimament no??? Endavant!! Jo d'aquest escriptot no n'he llegit res, prenc nota i ja veurem... ara tinc una llaaaaaaaaaaaaarga llista!! I més que n'han de venir per Nadal!!! Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Un gran llibre! Si mai tens l'oportunitat de conèixer com es va cuinar aquest "Silenci dels arbres" encara t'agradarà més!

    Bones lectures, sempre!

    SU

    ResponElimina
  7. Mira comento darrera de la Su que és la " culpable" de que comences a llegir Eduard Marquez. És un autor que té una manera molt especial d'escriure... només em falta aquest últim però ara com ara no estic d'humor per embrancar-me mab la seva lectura . Necessito coses més lleugeres

    ResponElimina
  8. Veig que t'has convertit en un fan del Márquez! Ja et deia jo que valia la pena...

    ResponElimina
  9. Completament d'acord amb tot el que dius. Aquest és el primer que vaig llegir d'ell i em va entusiasmar (en canvi el darrer, que crec que tb el vas llegir - L'últim dia abans de demà- em va agradar menys).

    I si, crec que serà un dels grans noms de la literatura catalana dels nostres dies.

    ResponElimina
  10. ... Vaig descobrir l'Eduard Màrquez a través de Llegeixes o què?, i vaig endinsar-me de ple en la seva obra a través d'aquest llibre. Tota una descoberta. Si mai pots, com bé diu SU, escolta de la seva veu com "cuina" els seus llibres...

    ResponElimina
  11. Jo este no l'he llegit però el de "L'últim dia abans de demà" i em va encantar. Em va arribar i va ser un dels que vaig dir "uff". Este el tinc apuntat de fa molt de temps, a vore si un dia l'agafo.


    365 contes
    Terra de llibres

    ResponElimina
  12. per com parles del llibre i sobretot de l'escriptor es veu que t'ha entrat molt bé. Aquest doncs l'anoto.
    encara que s'haurà d'esperar una bona estona, perquè per fi m'ha arribat "el temor..." i... caram!! més de 1200 pàgines!!!

    ResponElimina
  13. Estic totalment d'acord amb el que escrius, m'ha agradat com l'has resumit. Casualment jo també l'havia comentat fa tan sols una setmana, i em va semblar també molt bo. He vist que la llibreria la Central, en la seua pàgina d'internet, recomana també Cinc nits de febrer.

    ResponElimina
  14. "La butxaca" esmenta la teva crítica a Twitter. Així és com he arribat fins aquí. Hola de nou :)

    ResponElimina
  15. Just avui m'he acabat L'últim dia abans de demà i m'ha agradat molt. M'ha sorprès la seva llibertat en escriure i el seu estil tan personal. M'ha agradat sobretot perquè la seva manera d'escriure és neta, sense artificis, de veritat. Tot barrejat i directe, com la vida mateixa que ningú t'explica massa res i et vas trobant les coses i descobrint. He tingut la sensació com d'entrar a dins d'algú i descobrir-l'ho, com entrar al cap, que estan tots els rècords i sentiments barrejats, present, passat i tot tan ben lligat i cert, sense adorns.

    Pel reis demanaré algun llibre més d'ell perquè m'he quedat amb ganes de llegir-l'ho més.

    Ostres, quina gràcia el que comenta l'anna g., et citen!

    ResponElimina
  16. Feia temps que no entrava pel Llibres, i punt!, m'agraden les teves ressenyes i mira per on que trobo que parles de El silenci dels arbres, el vaig descobrir tot remenant per la biblioteca i reconec, que em va cridar l'atenció el títol, i com bé dius, són trossets de vida d'unes persones, molt ben narrat, de manera fluïda i sensible, t'arriben!.

    ResponElimina
  17. Pensava que aquest escriptor era més minoritari, m’ha sorprès el nombre de comentaris d’aquest post i la quantitat de gent que l’ha llegit. A més, penso que no ha decebut a ningú dels que hem llegit algun llibre d’ell, cosa que és molt bon indicatiu. Una opinió pot ser més o menys creïble, però quan tants coincidim, bona cosa! Gràcies a tots pels comentaris!

    Veí, després de llegir aquest i el darrer, La decisió de Brandes és el proper objectiu!

    Yáiza, al llibre no s’anomena el lloc, ni el temps, però sembla lluny d’aquí i fa una pila d’anys. Et puc dir que aquest és tant o més recomanable que el que ja has llegit, així que espero que t’hi animis.

    Rita, que bé llegir-te! Ha estat un dels descobriments d’aquest any per mi, tota una joia.

    Assumpta, jo tampoc sé si t’agradaria francament. L’únic que et puc dir és que encongeix una mica el cor, amb molt poques paraules, arriba molt endins dels personatges, i solen tenir vides prou torturades.
    Faig justament això que dius, és la meva estratègia. En Patrick a casa que no passi fred. I a fora, trec a passejar llibres més petits i més transportables. La Camilla serà el tercer que llegeixo mentre vaig llegint l’altre. Està bé això d’anomenar els escriptors amb aquesta confiança.

    Martulina, aquest any vaig a preu fet, em sorprenc a mi mateix i tot. És bo tenir una llarga llista de lectura, així tens opcions segons el moment. Tingués en compte Márquez, crec que val la pena.

    SU, aquest autor m’està encuriosint cada cop més. Després de llegir dos llibres seus, em convenço que és diferent a la resta, és original, i això sempre és bo i destacable.

    Mireia, doncs si parlem de culpables, el bon home que comenta després que tu és el que té bona part de la culpa de que jo comencés amb Márquez, i vaig començar pel final de fet. I li agraeixo, perquè és un gran descobriment. Potser no és per llegir-lo en qualsevol estat d’ànim, però se li ha de reconèixer el mèrit del que fa.

    Salvador, però també em deies que m’agradarien altres coses, i no! Contra gustos, ja se sap, però aquest cop me l’has clavat, trobo que és un gran autor que val la pena seguir. Hauré d’aconseguir que em regali els seus llibres...

    rits, de moment s’està fent un lloc entre els blogaires, ja que sembla que és un tipus de literatura que ens agrada a molts. A mi els dos m’han agradat, he llegit els mateixos que tu, i tot i que l’estil és el mateix, la història és diferent i em costa comparar-los. L’únic que sé és que són igual de punyents els dos.

    ResponElimina
  18. Et dic Ariadna, entre la SU i tu m’heu fet anar al youtube a veure si trobava algun vídeo d’en Márquez, i resulta que n’he vist un de Vilaweb d’una trobada de l’escriptor amb blogaires, i a no saps a qui he vist explicant l’origen del seu blog? Hehehe, m’ha fet gràcia. És com si t’haguessis fet auto-propaganda, m’he sorprès de la casualitat de parar la resposta del teu comentari i trobar-te en un vídeo. No sé si sé com cuina els seus llibres, però almenys l’he sentit i penso que fa una bona feina, ell mateix diu que cuida molt els detalls, i penso que es nota, perquè el resultat és força rodó, i sense una línia sobrera.

    Bajo, penso que si el seu darrer et va agradar, aquest no et decebrà, així que jo de tu aniria a per ell.

    Jomateixa, jo he llegit aquest ‘El silenci dels arbres’ mentre llegeixo ‘El temor d’un home savi’, amb el que m’estic acostant perillosament a les 1000 pàgines ja. Com que és petit, és el llibre que m’emportava per llegir fora de casa, i en Kvothe el deixava a caseta, no fos cas que agafi fred.

    Toni, com que m’han agradat els dos que he llegit, el meu proper objectiu és ‘La decisió de Brandes’, però ja veig que els acabaré llegint tots. No em fa pas res, si les seves obres em segueixen convencent, m’encantarà devorar tot el que vagi traient.

    Anna G., és que els de labutxaca són molt macos, i si llegeixes llibres seus els ho pots dir i et destaquen. Ja està bé que t’hagin fet arribar fins aquí!

    Barce, ho has descrit a la perfecció. El que explica és natural, trist, dur, però com la vida. No hi ha explicacions que sobrin, no hi ha palla, va al gra de manera totalment directa, i això m’encanta. El llibre és el que és, i arriba molt endins sense necessitat d’adornar res. Quan després llegeixes un llibre de 600 pàgines que s’embolica sol per acabar dient moltes menys coses, la veritat és que fa rabieta. Jo en porto dos ja, i encara me’n queden ganes, així que a la propera cacera de llibres, no descarto que caigui ‘La decisió de Brandes’. Ah, em citen perquè els aviso, que no sóc pas tan important, jo!

    Audrey, jo encantat de que hi passis! Els llibres d’aquest home són aparentment tan senzills que els has d’anar paint per adonar-te de la seva grandesa. Realment, descriu la vida mateixa, aquesta pot ser molt cruel de vegades, i saber-ho plasmar amb lletres no em sembla tasca tan fàcil. I amb aquest mestratge, encara menys!

    ResponElimina
  19. En parlem amb molta passió. Me l'apunto perquè no he llegit res d'aquest autor. Ja estic amb 'Kafka a la platja' i m'està agradant molt. :) Una abraçada.

    ResponElimina
  20. Amb Eduard Márquez coincidim, jo també comparteixo tot el que en dius a la ressenya. M'ha agradat sobretot això de "És vida mateixa", s'ajusta a la seva prosa com anell al dit. Tot i que les seves obres són d'aquelles que cal posar temps entremig, que no es poden llegir totes de cop, espero seguir llegint noves ressenyes d'altres novel·les d'aquest autor, val molt la pena.

    ResponElimina
  21. Ep! Ja he solucionat el fet de no tenir fitxat aquest blog teu! Hehe, ara ja et tinc controlat... via Reader!

    I casualitats de la vida, aquesta setmana he llegit apassionadament "L'últim dia abans de demà". El tenia pendent des de Sant Jordi, i és la primera novel·la que llegeixo d'Eduard Márquez.

    M'ha deixat frepat. M'ha enganxat i m'ha fet remoure l'estómac i les entranyes... dura, trista... però una novel·la genial.

    El que sí que sé segur és que començaré a cercar la resta dels seus llibres i a llegir-los, i sobretot, rellegir-los com tornaré a fer amb aquesta novel·la que vaig acabar ahir.

    I és que com diu al final del llibre, una de les crítiques de Biel Mesquida de "Cinc nits de febrer":

    "Una de les escriptures més engrescadores i saludables que he llegit com un esperitat i he rellegit com un gourmet"

    Llegim-lo i rellegim-lo, doncs.

    ResponElimina
  22. Jordicine, a veure si compartim també el gust per Márquez. Me n'alegro molt que la meva recomanació t'estigui agradant, fantàstic!

    Digue'm Ariadna, espero que no t'ho prenguessis malament que era broma, només em va fer gràcia que el primer vídeo de Márquez que m'apareix i surts tu, em va fer gràcia.

    Màgia, de moment només me'n queden dues d'ell per llegir, i una ja reposa a la lleixa de pendents. Està bé deixar passar un temps, perquè són històries difícils, però el millor és que en acabar-ne una et sentis satisfet i amb ganes de la següent, no immediatament, però que sàpigues segur que vindrà. Recordo que vas ser tu qui em va recomanar que postposés la lectura de 'L'últim dia abans de demà' si no estava massa fi d'ànim, i et vaig fer cas. Suposo que els seus llibres es poden llegir sempre i quan no hi hagi res que et pugui identificar amb els protagonistes, perquè si és així, ho passes malament segur. El que explica et colpeja.

    Porquet, millor del que la descrius tu, no ho puc fer jo: 'dura, trista... però una novel·la genial'. Tant com genial potser no, però trobo que és una molt bona obra, com aquesta que ara he ressenyat, de nivell molt semblant i igualment impactants. Aquest altre que dius serà l'últim seu que llegiré, perquè a la lleixa de pendents ja hi ha 'La decisió de Brandes', però també caurà, també. El problema és que vaig veure en un vídeo que triga uns tres anys a escriure cada llibre, i com que 2011 ha estat any de publicació, ara a aguantar-se les ganes de novetats fins el 2014. Paciència!

    ResponElimina
  23. Me l'he acabat de llegir avui mateix i coincideixo plenament amb tu que la història està ben trenada i que toca la fibra. A més a més, la resolució final del tema de les cartes és rodó.

    No obstant això, a mi l'estil no m'ha acabat de fer el pes. Reconec el mèrit i la dificultat a l'hora d'escriure-ho (dificultat que es trasllada al lector fins que no t'has endinsat una mica en el llibre), però, sincerament, ho trobo innecessari. Per a mi la senzillesa també és un art.

    Malgrat tot, si algú em preguntés, el recomanaria perquè, malgrat l'estil, val la pena.

    A reveure!

    ResponElimina