dilluns, 21 de març de 2011

Azul casi transparente

Autor: Ryu Murakami
Editorial, any: Educaula,1997
Títol original, idioma, any: Kagirinaku tomei ni chikai buru , japonès,1976
Traductor: Jorge G. Berlanga
Gènere: Novel·la 
Número de pàgines: 143

Prop d'una base militar americana, una colla de joves japonesos viuen una vida desenfrenada amb tota mena d'excessos. Drogues, alcohol, orgies... res no els immuta ni els canvia, només es deixen portar, com si aquest estat fos el més normal, el que han viscut sempre. Aconseguir una nova dosi és l'únic que els importa. En Ryu està en mig de tots ells, sempre el busquen, és l'encarregat de posar la casa i de muntar les festes amb els marines americans. Hi confien i sol haver d'intercedir entre les nombroses disputes que sorgeixen. Però les drogues faran que fins i tot ell perdi una mica l'oremus. Les conductes auto-destructives no els portaran a res de bo. De fons, la presència reconfortant de la Lilly, que hi és quan tots els altres marxen. No es pot dir que estigui neta, però almenys es pren la vida d'una altra manera.

Atenció, aquest no és un llibre de Haruki Murakami. Ryu Murakami té tot una altra tècnica de literatura. El llibre està escrit amb un estil directe que no amaga res, no estalvia cap detall del que viuen els joves, no li tremola el pols en descriure escenes sexuals o molt escatològiques. És un llibre curt, però per la cruesa del que s'explica no sempre és fàcil de llegir. Explica una realitat que de ben segur no té res d'inventada, malgrat sigui una novel·la fa la impressió de ser autobiogràfica.

Per mi, el llibre no té ni cap ni peus, m'ha costat fer la sinopsi perquè no passa massa res ni hi ha cap trama per explicar. No m'ha agradat i m'ha quedat una sensació desagradable, quina vida més desgraciada que descriu. Té algun puntet de la literatura japonesa que he llegit anteriorment, però és un estil massa directe i explícit pel meu gust. Segons diu a la contraportada, s'acosta al cinéma-vérité. Diria que si el veieu, l'eviteu i agafeu el llibre del costat, sigui quin sigui.

Puntuació: @

12 comentaris:

  1. No crec que el llegeixi. Vaig tenir uan època que m'agradava molt tot lo japonés, però, ara no tant. Prefereixo l'Ishiguro o el Tanizaki.

    ResponElimina
  2. Oh!Així potser que passi de llarg.^^Hi ha llibres que també són capaços de deixar-te un mal gust de boca.I de vegades ja es prou crua la vida com per amargar-te més.Si me'l trobo i en tinc ganes l'agafo,però no faré esforços per buscar-l´ho.

    ResponElimina
  3. carai! tot i així li dones una @.

    ResponElimina
  4. Hola, he llegit alguna cosa de Haruki Murakami i sento dir que no m'ha fet el pes. Pel que expliques, en Ryu crec que encara m’agradarà menys. Bo és saber-ho.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  5. Mmmm seguiré amb l'Haruki doncs, ara tinc pendent l'últim que ha tret...en saps alguna cosa Xexu?

    ResponElimina
  6. Uf. Quin panorama. Jo d'això em sembla que millor paso. Com te l'has pogut acabar? Amb el que expliques jo sé que no hagués arribat gaire lluny.

    ResponElimina
  7. mentre anava llegint el post anava pensant que no... però al final ja m'ho has deixat ben clar.

    ResponElimina
  8. Et faig cas i l'evito, tant de caos i desgràcies juntes poden arribar a marejar i tot.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a totes pels vostres comentaris, no falleu mai, fins i tot quan considero que un llibre és dolent.

    Kweilan, no he llegit res d'aquests dos, i potser que me'ls apunti perquè darrerament jo sí que estic buscant autors japonesos per llegir.

    Maria, és ben bé com dius, a mi el llibre m'ha deixat fastiguejat, així que no el puc valorar positivament. I no és que estigui explicat tan bé que se't clava, no, és pel que passa, que m'ha resultat desagradable de principi a fi.

    rits, alguna cosa té, alguna espurna del que esperava trobar, però poques. El 'sc' li va anar pels pèls.

    Quadern de mots, a mi en Haruki sí que m'agrada molt, ja n'he llegit cinc i aniran caient els altres. M'esperava trobar alguna cosa ni que fos remotament semblant, suposo que per la coincidència de nom, però res a veure, malauradament. Però bé, si no t'agrada Haruki, qui sap si Ryu t'agradaria... però no hi compto.

    Martulina, l'únic que en sé és que el tinc aquí a la lleixa dels pendents, i que el llegiré abans de l'estiu, probablement. En tinc ganes. Sembla ser que a Japó ha estat una bomba (bé, va ser una bomba, perquè ja fa temps que corre allà), i aquí s'està venent amb tots els honors d'una gran obra. A veure què tal.

    Lalu, tinc la mania d'acabar tots els llibres, encara que m'hi hagi de forçar molt. L'any passat en vaig llegir un parell que a cada pàgina tenia ganes de llançar-los per la finestra, però vaig aguantar. També, en aquest cas, és que eren 140 pàgines. Un llibre de 800 així no me l'acabo ni boig, i a més faria serioses advertències de que ningú no el llegís.

    Jomateixa, és la meva opinió, però la veritat és que jo no el recomanaria pas.

    Màgia, a mi m'ha deixat mal cos, un jovent que es destrossa la vida del tot, i sense solució ni cap altra explicació, només la història de com se la destrossen.

    ResponElimina
  10. M'ha fet gràcia aquest comentari "Diria que si el veieu, l'eviteu i agafeu el llibre del costat, sigui quin sigui." :-))

    M'ha recordat un acudit de fa moooolt de temps. De fet va sortir a una sèrie de TV3 que es deia "n'hi ha que neixen estrellats".
    Un matrimoni jove...
    ELLA.- La mare volia que em casés amb un altre
    ELL.- Sí? Amb quí?
    ELLA.- No... amb "un altre"...

    Pobre Frank!! hehehe... qualsevol "altre" menys ell!!

    Com no crec que recordis la sèrie... era aquesta:

    http://www.youtube.com/watch?v=lFLpwRMS00g

    ResponElimina
  11. Assumpta, naturalment que recordo en Frank Spencer! Es deia així, oi? Ostres, era realment desgraciat el pobre. A casa ens fèiem un tip de riure, cosa que diu molt de nosaltres, rient-nos de les desgracies alienes... I la cara que posava sempre després d'una cagada? Beeeeeeetyyyyy, oh beeeeeetyyyy...!!

    ResponElimina
  12. Siiiiii, siiii,hehehe en Frank Spencer!! :-D
    El meu pare li deia "l'estrellat" i a ell, que no era massa de veure sèries, aquest personatge li feia gràcia... així que ja veus, nosaltres també ens rèiem de les desgràcies d'aquest pobre noi hehehe
    I tant que ho deia això: "Beeetty, oh, Beeeetty"... :-))

    ResponElimina