dimecres, 22 de setembre de 2010

La solitud dels nombres primers

Autor: Paolo Giordano
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: La solitudine dei numeri primi, italià, 2008
Traductora: Anna Casassas
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 308

L'Alice i en Mattia són dos nens inadaptats que amaguen els fets que van canviar les seves vides. Cadascú a la seva manera té problemes en les relacions amb els altres nens i són els rarets de les seves classes. La cosa no canvia quan els dos es coneixen, però entre els dos s'estableix una unió indivisible que perdurarà al llarg dels anys, a través de l'adolescència i la joventut. Des de fora tothom els veu com a parella, però ells només comparteixen els seus dies, dues ànimes bessones que mitiguen el seu dolor quan són plegats. La passivitat d'en Mattia, tot i els intents de l'Alice, fa que un amor que està cantat no s'acabi de materialitzar mai. La gran buidor que tenen els dos fa que estiguin condemnats a estar sols, com els nombres primers que no tenen més divisors que ells mateixos i la unitat.

Es tracta d'una novel·la curta i senzilla de llegir, passa bé i ràpid, cosa que sorprèn perquè l'argument és molt lent, tot i els salts temporals, en alguns casos sobtats. Està estructurada en capítols que corresponen a diferents períodes de la vida dels nois, ja sigui conjunta o per separat. L'argument és força pla i no explica masses coses, simplement és el degoteig vital dels dos protagonistes. I per cert, descriu algunes coses que, tot i tenir relació amb la història, són esgarrifoses i fan estremir una mica. Personalment, el final m'ha decebut molt, mai de la vida hagués acabat el llibre així, però què hi farem.

És un llibre que es pot llegir, però que tampoc no cal. Si et cau a les mans està bé, però penso que tampoc no cal anar-lo a buscar. M'ha deixat una sensació una mica agredolça, puc dir que m'ha enganxat però en més d'una ocasió (i de dos i de tres) hauria fotut un parell d'hòsties als protagonistes. Per igual, pots jugar a decidir qui se les mereix més. M'han semblat una mica irreals, però segur que hi ha gent així i pitjor. Li donaria un aprovat.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Si una nit d'hivern un viatger

Autor: Italo Calvino
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: Se una notte d'inverno un viaggiatore, italià,1979
Traductora: Montserrat Puig
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 213

Un lector entregat comença una novel·la que li resulta molt interessant, però la seva edició és defectuosa i es dirigeix a la llibreria per canviar-la, àvid de continuar amb la història. Allà li diuen que tota la tirada està mal impresa i coneix una lectora que ha tingut el mateix problema. Els dos comencen un espiral delirant de lectures interrompudes i de trobades gens fortuïtes, que acaba desembocant en una trama inversemblant i rocambolesca que els impedeix la lectura completa de cap llibre, i amb la visita a llocs inventats i personatges que no saps si són reals o viuen només en la literatura mateixa. Tot plegat una reflexió al voltant de la literatura que m'agradaria dir que no deixa indiferent, però més aviat cap el cantó negatiu.

L'edició de butxaca que he llegit ja augura passar una mala estona. Lletra molt petita i atapeïda. Si mires la pàgina a certa distància és un rectangle fosc. Però res a veure la densitat de lletres amb la densitat mercuriana del text, més feixuc i hauria d'haver pres sals de fruita. La veritat és que no hi ha per on agafar el llibre. Barreja capítols de novel·la pròpiament dita, amb el Lector com a protagonista, i escrit en segona persona, com si l'autor descrivís el protagonista com nosaltres mateixos, amb inicis de novel·les que el Lector prova de llegir, que d'interessants no en tenen res. A més, el llenguatge és extremadament carregat a estones, a part de ser feixuc durant les inacabables 213 pàgines. Per no parlar sobre les palles mentals que es fa parlant de literatura. Només es salva el final, que no està malament per les reflexions, però sobra tota la resta.

Dit això, no em queda més remei que dir que si el veieu a la llibreria, li feu una mala mirada i el deixeu on és, no el recomanaria ni a un enemic. Llegint-lo m'ha semblat que em passaria tota la vida ancorat en aquelles pàgines i m'ha tret les ganes de llegir, francament, així que el proper llibre té una complicada papereta. Sí, ja ho sé, us pregunteu per què no l'he cremat i n'he agafat un altre. Per dos motius: era un regal i la persona em mereix respecte, i l'altre és perquè detesto deixar els llibres inacabats, sé que no hi tornaré mai més si no me'n surto a la primera. I vaja, perquè sóc un malalt mental, perquè m'ha costat... 

diumenge, 12 de setembre de 2010

28a setmana del llibre en català

Ahir vaig passar-me per la carpa del parc de la Ciutadella on celebren la 28a setmana del llibre en català. Això em va servir també per visitar la zona d'Arc de Triomf  on hi havia la fira de l'onze de setembre. Donava gust passejar-s'hi, realçava força l'esperit, tot i que sigui només un oasi entre la immensitat del nostre país. M'esperava trobar un munt de carpes i paradetes amb llibres, però no va ser així. És una sola carpa, força gran, això sí. Si hagués llegit el programa, hagués sabut que feien un munt d'actes per tot el parc, però jo hi anava pels llibres, la veritat. Els tenen classificats per temàtica, i en cas de novel·la, pel seu idioma original. També tenen una secció de butxaca força extensa. Ah, i lectors de codis de barres per consultar els preus, ni una sola etiqueta, que sempre fa gràcia.


Em va agradar remenar llibres, però sobretot el fet de no haver de mirar l'idioma, miressis on miressis tot era en català. T'havies de concentrar només en la tria, no en l'eterna pregunta 'aquest el tens en català?'. I no em feia cap falta comprar, però ja sabia que no tornaria amb les mans buides. Què voleu, no tinc altres vicis! Vaig mirar de buscar títols que em pogués costar de trobar en català a les llibreries convencionals, però no tenien preus precisament barats, s'ha de reconèixer. Així que em vaig centrar en la secció de butxaca, ja que precisament la meva butxaca no va sobrada, i me'n vaig anar amb tres llibres nous cap a casa. I com que els acabaré ressenyant aquí, no explico quins són!

dimarts, 7 de setembre de 2010

La bodega

Autor: Noah Gordon
Editorial, any: Rocaeditorial, 2007
Títol original, idioma, any: The bodega, anglès, 2007
Traductor: Enrique de Hériz
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 376

El jove català Josep Álvarez aprèn l'ofici de vinater en un poble del Llenguadoc, de la mà del seu amic i mentor Léon Mendes. Un dia rep la trista notícia de la mort del seu pare, i sense pensar-s'ho dos cops, decideix tornar al seu poble natal, Santa Eulàlia, al Penedès català. La tornada li genera alguns dubtes, va haver de marxar per circumstàncies estranyes que no ha volgut explicar a ningú, però la seva decisió és ferma. Un cop a casa, aconsegueix recuperar amb no poques dificultats les terres del seu pare que tant havia estimat i treballat, tot i ser el fill petit i que no li pertoquen per herència. Es disposa a guanyar-se la vida cultivant raïm per fer-ne vi dolent i vendre'l per fer vinagre, com ha fet sempre la seva família, però sense perdre de vista el seu objectiu d'aconseguir un bon vi com el que ha conegut a França. Mica en mica anirà afrontant tots els problemes que es trobarà i es desgranarà la història del seu passat i els motius que el van fer fugir de la que havia estat la seva llar.

Abans que algú m'ho digui, ja sé que aquest llibre està disponible també en català, però me'l van deixar. Ho destaco perquè trobo molt important llegir aquest llibre en català i considero una gran cagada per part meva no haver-ho fet. Vaig estar a punt de deixar-lo i comprar-me una versió catalana, però vaig ser ruc. Està ambientat a la nostra terra i parla de moltes coses que ens resulten familiars. En el meu cas, se m'estrenyia el cor en llegir els múltiples fragments en que parla de castellers, encara que fa servir terminologia en català, però el conjunt perd molt.

A banda d'això, Noah Gordon m'agrada molt, llegir-lo sempre és agradable i crea bones històries. En aquest cas, es centra en el món del vi i en la nostra terra, cosa que el fa interessant, però no és el seu millor llibre i trobo que hauria pogut treure molt més suc a l'argument. Comparat amb altres obres seves és fluixet, però igualment es deixa llegir. Per passar una estona i per aquells que els agradin els escrits sobre Catalunya per part d'autors estrangers (prou ben documentats) és recomanable. Però sobretot, llegiu-lo en català. Per cert, Santa Eulàlia és un poble inventat.