dilluns, 30 d’agost de 2010

El salze cec i la dona adormida

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Labutxaca, 2009
Títol original, idioma, any: Blind Willow, Sleeping Woman, anglès, 2006
Traductors: Albert Nolla
Gènere: Relats
Número de pàgines: 491

Un noiet sord d'una orella, però només a estones. Un vellet que concedeix un sol desig, el que sigui. Un jove que parla sol com si recités poesia. Un noi que porta una tieta pobra penjada a l'esquena. Un home que vomita durant quaranta dies seguits. Uns nens que surten a l'ull d'un tifó. Uns dibuixos més reals que la realitat. Uns corbs que només mengen galetes. Una dona que es va casar amb un home de gel. Un afinador de pianos gai i dues dones amb una piga a l'orella. La mare del noi japonès a qui va matar un tauró. Les escales entre els pisos vint-i-quatre i vint-i-sis. Una dona que no vol explicar de què treballa. Una dona que no recorda com es diu quan li ho pregunten i un mico que parla. Aquestes i unes quantes històries més, i mil situacions inversemblants són el que trobem en una altra mostra del particular univers de Haruki Murakami.

El llibre recull més d'una vintena de relats i contes escrits al llarg de la trajectòria de l'autor, alguns d'ells ja publicats en altres reculls. En tots ells es detecta l'essència de l'autor, que és difícil d'explicar. Històries assossegades, sense principi ni final, històries menudes que parlen de coses molt grans, i sobretot, grans dosis d'imaginació i participació de personatges irreals i fets inexplicables que, naturalment, no seran aclarits per l'autor, molt en la seva línia. Deixa sempre que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

No sóc massa aficionat als relats, prefereixo escriure'n que no pas llegir-los. Havia llegit alguns autors catalans i m'havien decebut. Si puc triar, em quedo amb les novel·les, però he de reconèixer que els relats de Murakami m'han agradat més que els que havia llegit fins ara. M'agrada el seu estil. I potser, en ser històries més curtes, no m'ha quedat aquella sensació de necessitar descans. Sempre m'ha semblat que després d'un Murakami necessites pair-lo. El cos mateix t'avisarà quan estiguis preparat pel següent. Ara sento que podria continuar.

dimarts, 24 d’agost de 2010

La reina al palau dels corrents d'aire

Autor: Stieg Larsson
Editorial, any: Columna, 2009
Títol original, idioma, any: Luftslottett som sprängdes, suec, 2005
Traductors: Pau Joan Hernández
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 847

La història de la Salander i en Blomkvist continua en aquesta tercera i última entrega de la saga Millennium. Aquest cop no puc avançar res de l'argument ja que el llibre comença en el mateix punt en que s'acaba el segon, i per tant, qualsevol comentari podria espatllar la lectura a qui encara no s'hagi llançat a llegir la trilogia. Aquest és un llibre amb menys acció que el segon i amb molta més conspiració i personatges implicats. S'ha de solucionar la complicada trama creada en el segon volum, s'ha de desenredar el cabdell i posar-ho tot al seu lloc. Pel meu gust, és una mica llarg i enrevessat. No es pot negar que està tot molt ben lligat i trenat, però em pregunto si calia tanta complicació. A més, els volums 2 i 3 estan força desvinculats del primer i el que semblava una història innecessària del primer llibre acaba tenint més relació amb la resta que la principal, però tampoc no és massa necessària. Tot i així, les referències a coses ja explicades són constants, i és una bona cosa llegir els tres llibres i en l'ordre que toca.

Tot i les crítiques que he anat fent al llarg de les tres ressenyes, trobo que és una història recomanable i agradable de llegir, a estones brillant, massa llarga, amb molta palla, però que no es fa pesada, per sorprenent que sembli. Un altre dia m'agradaria fer-ne un comentari global ara que ja tinc una visió completa de l'obra, i així la podríem discutir en la seva totalitat.