dissabte, 16 de gener de 2021

La costa més llunyana

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: The Farthest Shore, anglès, 1972
Gènere: Fantasia
Traducció: Blanca Busquets
Número de pàgines: 239
Llegit en: Català
 
Terramar s'està quedant sense màgia. A tots els confins del món, mags, fetillers, bruixots i bruixes, estan perdent els seus poders. Els encanteris ja no funcionen. I el que és encara més greu, tothom està començant a pensar que, en realitat, la màgia no ha existit mai. Per advertir d'això a l'Arximag de Roke, que no és altre que el nostre vell amic Esparver, Arren, fill del príncep d'Enlad, viatja des de la seva llunyana terra fins la Casa Gran. El Consell de Savis veu confirmats així els rumors que ja havien sentit, però no tots els mestres mags donen la mateixa validesa a aquestes enraonies. L'Esparver decideix anar a descobrir què és el que està pertorbant l'equilibri de Terramar, encara que això suposi deixar-hi la vida en l'intent. Per aconseguir-ho haurà de viatjar més lluny que mai en la seva barca Miraenllà, en una travessia llarga i penosa. Però no hi anirà sol, s'emportarà el jove Arren, a qui el destí li té reservat un futur que no s'espera.

Continuem avançant en el cicle de Terramar amb aquest tercer volum de la sèrie. A diferència de Les tombes d'Atuan, que comptava amb una llarguíssima introducció sobre el personatge estrella de la Tenar, l'acció comença molt aviat a 'La costa més llunyana'. A més, ho fa amb un plantejament interessant: la desaparició de la màgia en un món eminentment fantàstic. L'Esparver és cada cop més gran i més savi, igualment prudent i responsable. El jove Arren és una alenada d'aire fresc i algú de qui sospitem que tindrà una gran importància en el futur, per l'experiència d'haver llegit Le Guin anteriorment. Aquí es mostra valent però insegur, no sap en què podrà ajudar ell al gran Arximag en el seu viatge ple de perills. El llibre es podria dir que és una 'road movie', però per mar. Allà on van els dos protagonistes hi trobaran les misèries d'un món que està perdent el sentit. La trama servirà per introduir temes com la drogoaddicció, l'esclavatge, la maldat o la mort. Hi ha molta reflexió sobre aquests temes i molts d'altres, sempre amb un estil descriptiu i molt treballat, a estones gairebé poètic. Dracs, fills del mar i forats entre dos mons completen una història amb moltíssims elements a tenir en compte i que, de ben segur, una relectura en podria descobrir de nous.
 
Dels tres llibres del cicle que he llegit, probablement aquest és el que més m'ha agradat. Em segueix costant una mica avançar, no sé si és perquè l'estil tan descriptiu se m'entrebanca una mica, o pel tipus de lletra, però probablement és la trama més clara i més ben definida de les tres. Una mica complicat de seguir en el tram final, especialment quan la línia entre la vida i la mort és més difosa. A risc de ser repetitiu, vull tornar a destacar la gran feina editorial que hi ha darrere de la publicació d'aquests llibres, com també dels altres de ciència ficció de l'autora que Raig Verd ha publicat. Tant a nivell de disseny, com de traducció, la feina és excel·lent. Si bé Ursula K. Le Guin era una assignatura pendent que tenia, en poc temps estic fent un intensiu i ja és el sisè llibre seu que llegeixo. Com que encara no me n'he cansat, no passarà gaire temps més fins que torni a aparèixer pel blog. Per començar, la publicació del quart volum de Terramar està prevista per d'aquí a molt poc. La situació en la que ha quedat l'Esparver fa necessari descobrir com continuarà la seva participació. Aviat ho sabrem.

Impressió general: @@@

dijous, 14 de gener de 2021

El festí de Babette

Autora: Isak Dinesen (Karen Blixen)
Editorial, any: Petits Plaers (Viena Edicions), 2020
Títol original, idioma, any: Babettes Gaestebud, danès, 1952
Gènere: Narrativa
Traducció: Maria Rossich
Número de pàgines: 91
Llegit en: Català
 
En un poblet costaner de Noruega hi viuen dues germanes: la Martine i la Philippa. Són filles d'un pastor que va fundar una congregació luterana molt estricte. El degà i profeta va aplegar un bon nombre de seguidors en aquesta comunitat que viu aïllada de la resta del món. Però amb la seva mort i amb l'avançada edat dels feligresos, la comunitat que ara mantenen les germanes va minvant cada cop més. Un bon dia reben una visita inesperada, i ja és ben estrany perquè molt poca gent arriba a aquell racó de món. Es tracta de Babette, una dona francesa que arriba esgotada i amb una carta que farà servir com a credencial. Un vell amic de la família demana a la Martine i la Philippa que acullin a Babette, que ha patit persecució a França i li cal un refugi. No caldrà que li paguin res i ajudarà amb les feines de casa a canvi d'allotjament. A més, sap cuinar. Una mica a contracor, perquè a més Babette és catòlica, les germanes la deixen quedar i els anys els demostren que ha estat una bona decisió. La francesa serà d'una ajuda inestimable i no pertorbarà la seva austera vida. Però Babette no oblida el seu passat i, quan se li presenta l'oportunitat, voldrà demostrar a tothom allò que és.
 
Viena Edicions ha rentat la cara a unes quantes peces de narrativa breu i ha creat la col·lecció Petits Plaers amb uns dissenys preciosos. 'El festí de Babette' és un dels últims que ha vist la llum i són 91 pàgines de molt bona literatura. L'escriptora danesa Karen Blixen, sota el pseudònim Isak Dinesen, va escriure una història lluminosa en un entorn més aviat trist, auster i melancòlic. Una comunitat religiosa estricta en la que no hi ha luxes, unes conviccions morals rectes i inflexibles, i tot plegat en un llogaret perdut i aïllat. Babette arribarà per agitar la vida de les germanes, per bé que no ho farà per període de 14 anys, però es reserva una sorpresa per la commemoració del naixement del degà. L'escriptura és alegre, els capítols són curts i es llegeix de manera molt àgil, i també incorpora un humor irònic molt fi i molt lleu que ens arrenca més d'un somriure. Diuen que el llibre té un component autobiogràfic, potser és per això que té un rerefons de crítica als estaments religiosos i de reivindicació de l'art.

Aquest llibre ha estat tota una sorpresa. Curt i intens, molt ben escrit. M'ha generat molt bon rotllo mentre el llegia. No em sol passar que un llibre em sembli massa curt, a qualsevol obra li sobra alguna pàgina, capítol o fins i tot més, però aquí no m'hagués importat saber una mica més de la Babette i de les germanes, fins i tot d'algun altre personatge. Però té la mida justa per degustar-lo i que et quedi la sensació d'haver llegit un molt bon relat. Això em convida a seguir explorant aquesta col·lecció de petites joies clàssiques d'autors que no he llegit, una manera genial de conèixer escriptors i escriptores a petites dosis i, com és el cas de Blixen, tenir ganes de conèixer més la seva obra. Encara m'aficionaré als clàssics, qui m'ho havia de dir... Si en teniu l'oportunitat, llegiu-lo. Apte per a tots els públics i amb altes probabilitats que us deixi un bon sabor de boca. Per llargada no arriba a festí, però sí que és un magnífic piscolabis literari.

Impressió general: @@@@

dilluns, 11 de gener de 2021

La pira al port

Autor: Boris Pahor
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Grmada v pristanu, anglès, 1960-2009
Gènere: Narrativa testimonial
Traducció: Simona Skrabec
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català
 
Boris Pahor és un supervivent dels camps nazis i dels pocs que pot dir que també va veure la Primera Guerra Mundial: actualment té 107 anys. Després de la Gran Guerra, la seva Trieste natal va deixar de pertànyer a l'Imperi Austrohongarès i va ser integrada a Itàlia. El poble i la cultura eslovena van ser perseguits i castigats, però van saber sobreviure al feixisme i a la intolerància. Pahor és un testimoni d'excepció de la història contemporània de la seva regió i ho demostra en les seves narracions, recollides en aquest llibre per l'escriptora i traductora Simona Skrabec, en les que explica els horrors viscuts des de la perspectiva d'un nen que veu o que viu situacions molt crues, i en alguns casos petites i aparentment insignificants, però molt reveladores. De vegades en primera persona, o per veu d'altres personatges, descriu una vida gens fàcil des dels ulls d'algú que no entén per què passa tot allò que passa. Fins i tot sent adult i comprenent molt bé les vivències de Pahor, també són difícils d'entendre.

El plantejament d'aquest recull és molt interessant, ja que l'autor va escriure les seves vivències no sense dificultat, hi ha horrors que es reviuen un cop rere un altre. Escriure'ls és una manera d'expulsar-los, però també és dolorós. El llibre consta de diversos escrits, el més llarg dels quals, i probablement també el més interessant, és el que li dóna títol. Descriu bé el rebuig que generaven els nens d'origen eslovè i com eren escarnits i intimidats pels italians. També exposa la importància de la seva família i com vivien tots plegats la situació. A 'Una cúpula de cendra' ensopeguem amb una descripció exhaustiva i detallada sobre l'horror en un camp de concentració, densa i penosa. És l'única narració una mica diferent. La resta està escrita de manera molt senzilla, es podria dir que amb humilitat, i la perspectiva de l'infant ajuda a generar una sensació d'irrealitat, es deixa entreveure allò que passa, però tot és làbil i eteri, ell només vol ser acceptat i no entén que el tractin diferent i què ha fet la seva gent per merèixer-ho.

Em sap greu dir que el llibre no ha aconseguit atrapar-me, tret de passatges concrets. Com deia, el plantejament fa pensar que és un privilegi poder comptar amb un testimoni així, però a la pràctica aquesta visió infantil i jove no ha aconseguit captar la meva atenció. M'ha semblat més aviat avorrit, a estones pesat i menys interessant del que esperava. No és que estigui mal escrit, la prosa és planera, però no hi he connectat. Però pels temes que toca i l'escriptura senzilla (que no vol dir simple), puc entendre que atregui i convenci a molta altra gent, no s'ha de restar importància al document i als fets històrics que explica, que per aquí a casa nostra són molt desconeguts. Per això em sap greu no poder-ne parlar millor, però cal tenir en compte que sempre expresso la meva opinió personal. Per mi és dels Periscopis més fluixets que recordo. I que no em convenci un llibre d'aquesta editorial sí que és notícia.
 
Impressió general: @@

dimecres, 6 de gener de 2021

Restes de carnaval

Autora: Clarice Lispector
Editorial, any: Comanegra, 2020
Títol original, idioma, any: Recull sense equivalència de l'obra de l'autora, portuguès, 1960-74
Gènere: Relats
Traducció: Josep Domènech i Pere Comellas
Número de pàgines: 373
Llegit en: Català
 
Gallines, ous, roses, mecanògrafes i records. Elements recurrents en aquest recull de relats de la brasilera d'origen ucraïnès Clarice Lispector. En total, una quarantena de narracions de llargades molt variables però amb l'estil molt peculiar de l'autora, directe, punyent i sense pèls a la llengua. Escrits a raig, tal com surt del cor, van de les situacions més surrealistes i delirants a la descripció de records, ja siguin propis o inventats, de les seves protagonistes gairebé sempre femenines. Escriure com a teràpia, per treure allò que crema dins i poder respirar. Uns textos que sembla que diguin 'accepta'm tal com sóc, si no t'agrada això que llegiràs, deixa'm'. I no, no ens ho posa fàcil. El seu estil, els seus temes, de ben segur que no són menges per a tots els paladars. Tot i així, amb prou dedicació se li endevina la genialitat. Ja se sap que, sovint, genialitat i bogeria van de la mà.

Clarice Lispector és poc coneguda a casa nostra però a Brasil és tota una institució. Té fama de no ser una escriptora fàcil i, efectivament, no ho és. Aquesta selecció de textos amb portada vistosa de l'editorial Comanegra és una bona mostra del seu estil, molt intimista i personal. Cada conte, per divers que sigui, conté un bocinet de l'autora i sembla que en tancar-lo es va treure un pes de sobre. Les veus femenines són majoritàries i aborda precisament la feminitat i el poder de la dona des de múltiples vessants. Són relats plens de reflexions, en alguns casos molt evidents i en d'altres no tant. En aquest sentit, hi ha uns quants contes que són tan surrealistes que maregen i no tenen sentit aparent. Et fan sentir una mica petit perquè tens la impressió que t'estàs perdent alguna cosa i que no ets capaç d'entendre l'autora. Per contra, també trobem alguns textos més entenedors, aguts, irònics i una mica fotetes fins el punt de la comicitat, que són tot un tractat de condició humana. És capaç de construir bones anècdotes a partir de situacions simples i concretes. Això sí, amb un estil punxegut, prudent de vegades, però que no s'està de deixar les coses clares. I amb una tendència, només de vegades, d'anar-se'n per les branques sense gaire necessitat.
 
Al llarg de les 373 pàgines que té aquest recull, epíleg de Tina Vallès inclòs, les meves impressions han estat una muntanya russa. Em va costar entrar-hi, he dit ja que l'estil de la Lispector no és fàcil? Vaig passar per l'aprovació amb un somriure per sota al nas a la desesperació més absoluta i fins i tot a l'indignació per alguns textos que, segons el meu criteri, no tenien ni cap ni peus, i de nou a la tranquil·litat de l'acceptació de l'estil i el reconeixement del bon ull de l'autora. La meva opinió canviant va ser la definició d'allò que és irregular. El balanç, finalment, és més positiu que negatiu, però tampoc oblido els mals moments que m'ha fet passar, moments de sentir-se sobrepassat per l'autora i d'estar a punt d'abandonar. Per sort, vaig insistir i també he gaudit de molt bons moments de lectura. Destacaria, per exemple, Per molts anys, La dona més petita del món, Legió estrangera, Felicitat clandestina o Restes de carnaval. No sé si tornaré a llegir Lispector. El que tinc clar és que, de moment, el que necessito és pair-la.

Impressió general: @@@

diumenge, 3 de gener de 2021

Frases 2020

Ja us devíeu pensar que aquest any us estalviava el post de frases trobades en les lectures de l'any anterior, oi? Generalment, és el post que obre l'any en aquest blog, però aquest cop tenia un llibre pendent de ressenyar i ho vaig fer abans, per fer net. Però no, les tradicions s'han de mantenir, així que endavant el meu recull de frases, que inclou, és clar, títol del llibre on la vaig trobar i el seu autor o autora. Ja em direu si alguna us crida l'atenció.
  • Un home que no detesta un mal govern és insensat. (La mà esquerra de la foscor, Ursula K. Le Guin)
  • Com més dur s'obliga un home a ser, més dèbil és el seu ego. (Tothom hauria de ser feminista, Chimamanda Ngozi Adichie)
  • Venjar és una paraula molt forta. No és fer justícia. O és fer justícia però amb una càrrega d'odi i ràbia que no admet fronteres. (L'Harem del Tibidabo, Andreu Martín)
  • Es necessita tota mena de gent per fer un món. (L'Harem del Tibidabo, Andreu Martín)
  • Hi ha estones que només pots sobreviure ignorant la felicitat dels altres. (Mitja vida, Care Santos)
  • L'amistat perdona les distàncies, al contrari que l'amor. (Mitja vida, Care Santos)
  • La lectura és una activitat alienant més entretinguda que les drogues, socialment acceptada i més barata. (Germà de gel, Alicia Kopf)
  • L'odi ens fa presoners dels nostres propis sentiments. (El jersei, Blanca Busquets)
  • La manera perquè l'enemic t'escolti no és cridant-li fort des de lluny, sinó parlant-li fluix a cau d'orella. (El gran salt, Jonathan Lee)
  • El dolor lleuger és loquaç, el dolor fort és mut (Sèneca) (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, Mary Ann Shaffer)
  • No hi ha res tan enganyós com un fet evident. (Les aventures de Sherlok Holmes, Arthur Conan Doyle)
  • Quan algú diu una mentida, després ja no pot parar de dir-ne per mantenir la primera. (Tòquio Blues, Haruki Murakami)
  • Una persona sola no és una persona completa: existim en relació amb els altres. (Els testaments, Margaret Atwood)
  • Els homes que són amics de l'ànima saben barallar-se i reconciliar-se, i saben no dir-s'ho tot, no fos cas que l'altre els pogués donar un cop de mà. (Jo confesso, Jaume Cabré)
  • Si tothom feia els ulls grossos, llavors tothom hi estava ficat. (Els nois de la Nickel, Colson Whitehead)
  • Quan només tens una opció, per absurda que sigui, ha de ser la bona. (Temps mort, Llort)
  • L'edat acostuma a ser un fre per a l'entusiasme revolucionari de primera línia (No diguis res, Patrick Radden Keefe)
  • A la política, com a la vida, hi ha un tòpic que és veritat i és que ningú pot tenir el cent per cent d'allò que desitja. (No diguis res, Patrick Radden Keefe)
  • Tal com passa amb l'amor, de "música bona" no n'hi ha mai prou. I és que el nombre de persones que la fan servir de combustible per a recarregar les seves ganes de viure és incalculable. (Quan la música ho és tot, Murakami-Ozawa
  • Totes les coses grans de la vida han estat fetes per persones que se sentien insatisfetes. (La llibreria ambulant, Christopher Morley)
  • La tristesa és més digna que un adéu sense llàgrimes. (Gina, Maria Climent)
  • Una casa és com una persona, la personalitat se li forma amb el pas dels anys. Té una olor i uns sons característics. Els records s'apilen a la seva pell. Les seves cicatrius i blaus expliquen històries. (Una balena anomenada Goliat, Cristina Sandu)

Força frases aquest any, i això que no he posat totes les que he apuntat. Algunes perquè m'han semblat molt suades i d'altres perquè llegides fora de context, temps després, no tenen la mateixa intensitat. Si n'he apuntat moltes ha estat perquè també he llegit molts llibres, no perquè fossin més profunds i reflexius. Però com deia, confio que alguna us farà pensar una miqueta. Ara, a recollir frases pel recull de 2021!

divendres, 1 de gener de 2021

La mà que prenia la meva

Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra editorial, 2019 (segona edició, primera al 2018)
Títol original, idioma, any: The hand that first held mine, anglès, 2010
Gènere: Narrativa
Traducció: Núria Parés
Número de pàgines: 366
Llegit en: Català
 
A la dècada dels 60 del segle passat, una jove Alexandra Sinclair somia en abandonar el poblet on viu amb la família i marxar a Londres a forjar-se una vida. Quan coneix l'Innes Kent, un jove sofisticat de la ciutat, se li obren les portes dels seus somnis. L'esbojarrat Innes la rebateja com a Lexie i viuran plegats un amor pur però ple d'entrebancs, mentre miren de tirar endavant el projecte editorial d'una revista cultural. Paral·lelament, i a l'actualitat, l'Elina i en Ted acaben de tenir el seu primer fill i malden per sortir-se'n com a pares novells. L'Elina pateix amnèsia del part, no recorda haver donat a llum, i és que les complicacions li van fer perdre molta sang i gairebé no ho explica, però no li han volgut dir. Els dos fils temporals segueixen el seu propi camí, plens de llums i ombres, però els uneixen uns lligams que cap dels protagonistes pot intuir. I, per sort, tampoc els lectors que gaudeixen d'aquestes dues històries de la mà de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell.

Segon llibre que llegeixo d'aquesta autora després de L'estranya desaparició d'Esme Lennox, en poc temps de diferència, i això ja dóna pistes sobre què em sembla la seva obra. 'La mà que prenia la meva' es pot dir que és una única història explicada en dos plans temporals diferents, tot i que en aparença tenen poc a veure, però és fàcil intuir que arribaran a algun punt de trobada. Saltem d'un pla a l'altre en capítols alterns. No és fàcil entrar-hi, costa situar-se, és molt descriptiva i es recrea molt en les explicacions. Al fil actual hi ha llargues dissertacions sobre maternitat primerenca, per això inicialment preferia la història dels 60, més motivadora, i amb una Lexie independent, forta i avançada al seu temps. Però tot i aquest inici una mica travat, cal reconèixer que Maggi O'Farrel ja t'atrapa només amb la seva escriptura, és una narradora notable i construeix els personatges perfectament, els fabrica i els poleix amb molta dedicació. Mica en mica, les trames van prenent força i la lectura s'accelera, sense perdre la qualitat narrativa i la pausa a l'hora de descriure. S'arriba a un clímax cada cop que apareix un nexe d'unió entre els dos fils, primer tímidament, però després van convergint, com no podia ser d'altra manera. El moment d'il·luminació en el que descobreixes un vincle entre els dos plans temporals l'he trobat emocionant i tot.  

M'agrada l'O'Farrell, m'agrada. Ha estat un bon descobriment d'aquest passat 2020 i estic content de saber que hi haurà llibre nou al 2021. De totes maneres, encara en queden de pendents que probablement amb el temps vagi recuperant. Com ja em va passar també amb Esme Lennox, aquest llibre va in crescendo, sembla que calgui una adaptació prèvia, però quan agafes el fil ja no pots parar de llegir. Té canvis de ritme, no estem parlant d'una acció trepidant, però sap com concentrar-nos, com deixar-nos una estona distesa i com fer-nos patir i emocionar-nos tal i com fan els seus personatges. És inevitable anar jugant a establir els possibles lligams entre els personatges, i això et fa estar dins del llibre fins i tot quan no estàs llegint. Hi haurà qui dirà que tot plegat és molt evident i que es veu a venir. Personalment, he de dir que jo no n'encertava ni una i anava de sorpresa en sorpresa, i dic això com a immensa virtut del llibre. N'he gaudit, m'ha sorprès, m'ha atrapat i considero que està molt ben escrit i que hi ha molta feina en aquestes pàgines. Si no fos per algunes escenes i descripcions que m'han semblat una mica sobreres i innecessàries, seria un llibre pràcticament rodó. Tot i així, el trobo molt recomanable.
 
Impressió general: @@@@