Autors: Haruki Murakami i Seiji Ozawa
Editorial, any: Empúries, 2020
Títol original, idioma, any: Ozawa Seiji-san to ongaku ni tsuite hamashi o suru , japonès, 2011
Gènere: No-ficció
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català
Haruki Murakami, escriptor japonès de llarga trajectòria i prestigi internacional. Seiji Ozawa, director d'orquestra japonès reconegut mundialment per les seves interpretacions. Tots dos artistes, dedicats al món de la cultura, però no havien tingut oportunitat de conèixer-se, tot i que Murakami és un gran aficionat a la música clàssica i seguidor d'Ozawa. A través de la filla del director, que coneix a la dona de l'escriptor, es posen en contacte i gaudeixen de la bona conversa sobre música. Així, i a instàncies de la Seira, filla d'Ozawa, es proposen enregistrar les seves trobades i converses per fer-ne un llibre. De resultes, aquest 'Quan la música ho és tot' que arriba ara a casa nostra després de 9 anys de la seva publicació. Murakami demostra no ser un simple aficionat, és un gran coneixedor de la música en les seves múltiples vessants, però li manca formació tècnica que el mestre Ozawa, ben sorprès pels coneixements de l'escriptor, pot complementar i explicar. Parlaran d'obres concretes, de companys de professió d'Ozawa, d'anècdotes de la seva carrera i de la seva vocació de formar nous talents, entre d'altres temes.
Sigui dit d'inici: no sóc consumidor de música clàssica i els meus coneixements són escassos. Tampoc no tinc tendència a llegir llibres de no ficció, ni de converses o entrevistes. De manera que aquest llibre tenia molt poques possibilitats amb mi. Que l'hagi llegit respon només a un petit detall, a una paraula escrita a la coberta: Murakami. Doncs sí, segueixo completant la meva biblioteca de l'autor japonès i li he llegit tota l'obra traduïda (que sàpiga). Si no fos així, aquest llibre difícilment hauria acabat a casa. No obstant, una conversa sobre música podia tenir els seus al·licients, qualsevol tema pot ser interessant si es tracta amb passió. Bé, no ha estat el cas, com a mínim de la primera meitat del llibre, en la que els dos autors es dediquen a comentar peces musicals concretes i les diferències que hi ha entre diferents interpretes, directors i solistes. La meitat del llibre és apta només per a experts. Després se suavitza una mica i ofereix allò que esperava, conversen sobre diferents sales de concerts, compositors, òpera, orquestres diferents i paren especial atenció a la formació. Trobem reflexions interessants, una mica de biografia i obra del director i la lectura es torna més distesa, però no aconsegueix redreçar el torrent de concrecions que trobem a la primera meitat. Pel que fa a la conversa, gaire debat no hi trobarem, és una diàleg de donar-se la raó mútuament.
He llegit altres obres similars de l'autor que a priori em despertaven escàs interès, com 'Underground', sobre l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio, o 'De què parlo quan parlo de córrer', sobre l'afició de Murakami a fer maratons i com això influeix en la seva obra. En els dos casos, i en algun altre, n'he gaudit. M'ha agradat com el japonès abordava els temes i els descrivia. Això esperava també d'aquesta conversa sobre música, que encara que fos clàssica, m'encuriosia una mica. Però no ha estat així, aquesta primera part, per un autèntic novell en la matèria, et mata. Després ja no he pogut connectar emocionalment amb el llibre, tot i que va a millor. Se salven els interludis, petites converses paral·leles entre les entrevistes, i alguns temes concrets com l'òpera, les orquestres de temporada o els cursos de tecnificació per a joves músics. Si hi ha algun fan de Murakami a la sala que, a més, sigui entès en clàssica, probablement pot gaudir molt d'aquest llibre. Si no és fan de l'autor però sí que coneix Ozawa i la seva obra, o li agrada la música clàssica en general, potser també, perquè no és un Murakami típic. Però em sembla difícil que pugui convèncer a algú que, com jo, no en té ni idea d'aquest gènere musical.
Impressió general: @@
7 Comentaris
Em va agradar tant 1Q84 que també em vaig fer el propòsit de llegir tota la bibliografia de Murakami i, a un ritme de 3 o 4 llibres a l'any, he anat assolint aquest objectiu. Sense comptar aquest que ara ressenyes, només me'n falta un, "De què parlo quan parlo d'escriure", que tinc previst llegir abans de final d'any. Encara no fa un mes he llegit "De què parlo quan parlo de córrer" que també cites al post.
ResponEliminaSi he deixat pel final aquests dos llibres és perquè el Murakami que més m'agrada és el de les novel·les i, sobretot, els de les novel·les que tenen aquell punt d'irrealitat tant marca de la casa que trobo genial. Una idea que vaig confirmar quan vaig llegir "Underground" que vaig trobar repetitiu i no em va agradar gaire però, en canvi, no ha estat el cas de "De què parlo quan parlo de córrer" que, malgrat agafar-lo amb certes prevencions (o potser just per això), m'ha agradat força més del que esperava sobretot la part que dedica a parlar de la seva biografia com a escriptor imbricada amb la seva vida de corredor.
Amb tot això, vull dir que segurament també acabaré llegint aquest "Quan la música ho és tot" malgrat les dues arroves i que no sóc, ni de bon tros, cap expert en música clàssica.
Pobre Murakami, quin clatellot li has pegat... :)
ResponEliminaPrimer es queda una altre any sense el Nobel de Literatura i ara cau la teva ressenya com una gerra d’aigua freda, deu estar destrossat aquest pobre home.
ResponEliminaA mi els dos llibres de no-ficció que li he llegit m'han agradat. Tant el de córrer com el d'escriure. Aquest no l'he llegit, però un dia o altre caurà. De moment però no el tinc en els meus objectius més immediats.
ResponEliminaCom us agrada que li foti canya a Murakami, oi? Serà que està perdent el seu crèdit? No ho crec. Esperarem a noves novel·les! Gràcies per comentar.
ResponEliminaMcAbeu, pensava que jo devia ser l'únic friki que es llegia qualsevol cosa que sortia de Murakami, però ja veig que no. Ja dic que, per sorpresa meva, els que no són de ficció també m'han agradat, i són llibres que no hauria llegit mai si no fossin seus. Per exemple, he vist que vaig puntuar molt bé 'Underground', no el recordo massa, però sí que recordo que em va causar una bona sensació. No ha estat el cas d'aquest d'ara, que és el que trobo més prescindible de tots. I és que potser és el menys prescindible de tots, perquè parla sobretot d'una altra persona que no ha aconseguit despertar gaire la meva atenció. Ep, però no seré jo qui et dirà que no el llegeixis!
Salvador, perquè vegis que sóc honest i que miro de ser tan objectiu com puc, dins de la subjectivitat que ja comporta una activitat com la lectura.
Pons, em sembla evident que el que més li preocupa són les meves males crítiques. D'aquesta no sé si es recuperarà, que ja té una edat.
Carme, a mi aquells també em van agradar, per això m'he animat a llegir aquest de seguida que ha sortit, però per mi és dels pitjors que li he llegit, juntament amb 'Després del terratrèmol'. En aquest cas, perquè no m'ha interessat prou, en aquell perquè no vaig acabar de connectar amb els relats que contenia.
Hola! A mi m'ha fet tanta mandra que ni l'he comprat. També he llegit tota l'obra publicada en català o castellà, però no he tingut ganes d''atacar-lo", com a mínim de moment.
ResponEliminaEstic com tu, però jo no l'he pogut acabar. També em llegeixo tot el que puc de Murakami (a un ritme més pausat), però aquest el tinc començat i, per ara, em veig incapaç de continuar-lo.
ResponElimina