dimarts, 15 de setembre de 2020

Temps mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Crims.cat, 2020
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català 

Està convençut que la mala sort el persegueix. No té feina, l'Alícia ja no hi és i té una existència miserable. Però un cop de sort, amb tota la pinta de ser una estafa, està a punt de canviar-li la vida. En Robert Camp no sap qui era la Raimunda Besalú, però resulta que era parent seva i en morir-se li ha deixat en herència la seva mansió a Nova Orleans i una quantitat de diners. On és la càmera oculta? Al principi no s'ho creu, però el fet que en cap moment li demanin cap avançament per fer les gestions ni accedir a l'herència l'acabarà portant a Louisiana. En Robert no és una llumenera i compta amb una quantitat limitada de diners, aquest serà el seu últim recurs, si és un engany, estarà ben fotut. Malgrat els seus problemes amb l'idioma, aconsegueix parlar amb els advocats que l'han contactat i tot sembla en ordre, en uns dies podrà disposar del seu nou patrimoni. El que no sap encara, ni tampoc els advocats, és que l'herència està enverinada. La situació d'en Robert està a punt de capgirar-se de la manera més inesperada. El nou escenari el portarà fins el límit la seva condició humana.

Nou llibre d'en Llort que, com a la seva darrera entrega Pes mort, ens planteja un dilema moral. Si et trobessis en aquesta situació, tu què faries? És impossible no preguntar-s'ho. L'autor ho fa i es respon amb un llibre gamberro i violent, marca de la casa. El protagonista és barroer i no massa espavilat, amb nombrosos complexos. D'alguna manera, ens pot generar certa empatia, però els seus actes faran que cada cop ens caigui més gros. El llibre comença de manera molt descriptiva i li costa arrencar, potser una mica massa. A partir d'un cert punt, cop d'efecte sobtat que s'escapa dels propis cànons de l'autor i tot es precipita. És molt difícil parlar de l'argument sense esbudellar-lo, però sí que es pot dir que, tot i l'aparent calma de la primera meitat del llibre, la sensació que en passarà alguna de grossa és constant. Pel camí, alguns detalls que afecten al protagonista, que realment no té sort, però aquesta boirina que ens envolta tota l'estona s'acabarà tancant fins a fregar l'angoixa. El llibre toca diferents gèneres, tots ells foscos. El catalogo com a 'intriga' pel suspens constant, però no es limita només això, i a més tenim el dilema que se'ns planteja i que no li falta crítica de molts elements de l'actualitat. Tot plegat, explicat amb aquest estil quirúrgic i tallant de l'autor que fa servir les frases curtes com a fulles d'afaitar.

No sé què em passa que quan llegeixo Llort em ve al cap un Chuck Palahniuk a la catalana, i això que he llegit moltes més obres seves que de l'americà. Aquest estil tan fosc, i alhora tan inclassificable, no és fàcil de trobar entre els autors de casa nostra. És cert que és molt explícit i es recrea amb la violència, en alguns casos per mi una mica gratuïtat, però probablement a l'autor li serveix de vàlvula d'escapament, es nota que hi ha personatges reals a qui els té ganes. Aquestes no són les meves escenes predilectes, com tampoc algunes d'escatològiques, però sí que m'agrada el seu estil, les històries que pareix i els seus personatges molt ben definits. Com si no aconseguiria que en Robert ens arribi a despertar tantes sensacions diferents? En gran mesura, negatives, val a dir. És un llibre d'un sol personatge, i tot i així aconsegueix despertar-nos la curiositat, mantenir-nos atents i neguitosos i queda resolt satisfactòriament. Com ja he dit, és una mica bèstia, però res que no se superi amb un bon estómac per poder gaudir de les altres virtuts que té. Potser no seria el que recomanaria per iniciar-se a l'univers Llort, però difícilment decebrà als adeptes.

Impressió general: @@@

4 comentaris:

  1. Bona comparació amb el Palahniuk, especialment aquest. Un llibre interessant, sens dubte.

    ResponSuprimeix
  2. L'apuntem, perquè és un Llort, perquè ho dius tu i perquè ho publica Crims.cat, que té bon criteri.

    ResponSuprimeix
  3. N'he llegit un parell de Llort i m'agrada el seu estil, me l'apunto.

    ResponSuprimeix
  4. Estic content d'haver contribuït a que alguna gent dels blogs hagi descobert en Llort. Ja ho sabeu, per mi un dels grans autors que tenim a casa, i segurament el més indisciplinat! Moltes gràcies per comentar.

    Salvador, oi? M'hi ha fet pensar. Buscant alguna comparació d'estil només m'ha sortit aquesta referència, i mira que no l'he llegit enlloc (que sàpiga), però em sembla força encertada.

    Maurici, dels tres motius, el menys important és que ho digui jo, però com que molts cops coincidim en gustos, potser et pot servir de guia.

    Botika, pensa que aquest és violent i una mica desagradable, amb un gir curiós. A banda d'això, hi trobaràs l'estil Llort segur.

    ResponSuprimeix