dilluns, 31 d’agost de 2020

Sakura

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: La esfera de los libros, 2019
Títol original, idioma, any: Sakura, castellà, 2019
Gènere: Aventures
Traductor: Pere Guixà
Número de pàgines: 408
Llegit en: Català

L'any 1990 el quadre 'El retrat del doctor Gachet', de Vincent Van Gogh, va ser subastat i adquirit per un multimilionari japonès, en Ryoei Saito. Les autoritats japoneses van voler gravar aquesta possessió amb uns impostos astronòmics. Com a protesta, en Saito va prometre que el quadre marxaria amb ell a la tomba i es perdria una obra d'art cabdal. Però va complir la seva amenaça quan, finalment, va morir sis anys després? Hi ha possibilitats que el juganer milionari amagués el quadre i preparés tot un seguit de proves per aquell qui vulgui recuperar-lo. Aquesta ha estat l'obsessió de la família Koga, propietària d'una important funerària, des que ho van saber. Per aconseguir-ho contracten un grup heterogeni de persones que els ajudaran, un galerista holandès, una pintora italiana, una infermera francesa, un artista urbà britànic i un manetes nord-americà. Els cinc, sempre en companyia de l'Itxiro Koga, començaran a París a jugar amb els trencaclosques d'en Ryoei Saito que els aniran guiant cap a l'important trofeu final. L'experiència els canviarà la vida a tots ells.

La Matilde Asensi sempre sap com atrapar amb les seves obres. En aquest cas, ens planteja un joc de proves d'enginy relacionades amb la vida i l'obra de Van Gogh, però ambientat majoritàriament al Japó. Pel que sembla, el pintor neerlandès era un gran admirador de la pintura ukiyo-e, hi ha un nexe d'unió entre aquest estil pictòric i ell, abanderat del postimpressionisme. La colla de protagonistes, amb el galerista l'holandès Hubert Kools al capdavant i narrant en primera persona, és heterogènia i no saben per què han estat seleccionats per la feina, però es complementen bé i saben treballar en equip, a excepció d'un. La relació que basteixen és una mica previsible, val a dir. La narrativa és lleugera, molt fàcil de llegir i no està mancada d'ironia, marca de la casa dels protagonistes d'Asensi, que sempre els atorga un punt sarcàstic, però agradable. I un altre factor marca de la casa és l'alta capacitat de resoldre els enigmes que posseeixen els personatges. Pateixen, però sempre troben la solució, potser de manera massa fàcil i sense donar massa voltes, fins i tot. Una trama lineal, típicament d'aventures, una prova porta a l'altra i mica en mica es van desgranant els misteris, fins un final amb sorpresa, però que d'alguna manera podíem intuir també.

La fórmula d'aquest 'Sakura' no ens resultarà innovadora. De fet, l'autora sembla que es plagiï a ella mateixa les obres que la van fer saltar a la fama com 'L'últim Cató' o 'L'origen perdut'. L'escenari geogràfic varia, però l'estructura i la tipologia de personatges és molt semblant. Són llibres per a tots els públics perquè són força 'blancs', no acaben de ser punyents ni desmesurats, en canvi tenen una alta capacitat de mantenir-te enganxat a la lectura per saber cap on et porten. Tant aquest com d'altres de l'autora, són llibres ideals per aficionar-se a la lectura per aquells que són poc lectors, o per passar una bona estona de distracció a qualsevol. No s'hi ha de buscar profunditat, però sí emoció i entreteniment, tot i que ja saps que acabarà bé, per no dir molt bé. Si ja convé llegir de tant en tant algun llibre que ens desembussi i ens doni un respir, Matilde Asensi és una bona aposta. Malgrat que aquest llibre no aporta massa res de nou, n'he gaudit i m'ha proporcionat bones estones de lectura. Exactament allò que esperava d'ell.

Impressió general: @@@

dijous, 20 d’agost de 2020

La ciutat i la casa

Autora: Natalia Ginzburg
Editorial, any: Club Editor, 2020 (4a edició, primera al 2017)
Títol original, idioma, any: La città e la casa, 1984
Gènere: Narrativa
Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Amb la cinquantena complerta, En Giuseppe decideix fer un cop de cap, vendre's el pis de Roma, deixar-ho tot enrere i anar a viure als Estats Units amb el seu germà Ferruccio. Ho té decidit, ara toca acomiadar-se de la família i el grup d'amics que tenen per costum trobar-se a Les Margarides, la casa de la Lucrezia i en Piero. Ho fa per carta, escriure li agrada molt més que parlar per telèfon. Comença així una correspondència entre tots ells que s'aniran intercanviant informació i impressions, de manera que tothom estigui al cas de l'evolució de la vida dels altres. En Giuseppe deixa un fill enrere, l'Alberico, d'un antic matrimoni, amb qui mai ha tingut una relació gaire especial, però que la distància farà que senti més a prop. També li costa separar-se de la Lucrezia, amb qui havien estat amants i qui assegura que comparteixen un fill, però ell no n'està segur. L'amistat que els uneix supera qualsevol vivència de l'altre, tot i que alguns dels vincles afectius que els van unir perduren. Alegries, tristeses, desgràcies, èxits professionals, canvis de residència, matrimonis de conveniència, fracassos amorosos, tot tindrà cabuda a les cartes, una comunicació que els allibera tots ells i que fomenta la sinceritat.

Un grapat de personatges conformen un grup familiar i d'amistat més o menys tancat, alguns amb més protagonisme que d'altres, amb en Giuseppe al capdavant. Ginzburg crea un univers petit en aquesta novel·la epistolar: les relacions, l'amor, la maternitat i paternitat, l'amistat, el fet de fer-se gran, la pèrdua, el compromís, la responsabilitat. La vida, en definitiva. La història o històries que se'ns expliquen són molt humanes, els personatges pateixen i s'ho expliquen, i també s'expliquen com perceben que pateixen els altres. No s'estalvien detalls, no els cal amagar-se perquè es necessiten els uns als altres. Les afinitats es van creant i es van trencant, però algunes perduren i perduraran en el temps. Malgrat que hi ha cartes creuades entre diferents personatges, no és difícil seguir un fil argumental i tenir una imatge general d'allò que està passant a cadascun d'ells en tot moment, en els dos anys i mig que dura la correspondència. La vida pot donar moltes voltes en aquest temps. És molt agradable llegir aquestes cartes, el to en el que estan escrites, la gran humanitat i honestedat que desprenen. La majoria són curtetes, algunes de menys d'una pàgina. El llibre compta amb una cloenda per part de la traductora Meritxell Cucurella-Jorba que fa una molt bona anàlisi del text i que és molt recomanable llegir.

És el segon llibre que llegeixo de l'autora després de 'Ha anat així' i en aquest cas m'ha deixat millor sabor de boca. Em va costar una mica entrar-hi, en part perquè a l'inici hi ha un parell de cartes força llargues, probablement necessàries per posar context a la història, però també perquè la manera de fer dels italians, tan expansiva i una mica desordenada, atabala una mica. Després el fil argumental comença a fluir i passa molt millor, és inevitable anar agafant afecte per alguns personatges i antipatia per uns altres, no sempre ens agradarà allò que fan o com ho fan, però aprendrem a estimar-los o a mirar-los amb suspicàcia. L'argument té diversos girs i cops d'efecte que canviaran la manera d'actuar dels personatges, alguns d'ells molt sobtats, així que ens manté ben atents tota l'estona, encara que estiguem llegint alguna carta en la que aparentment no hi passa res d'interès. Una bona lectura, plaent, agradable, entranyable i també per pensar-hi una mica: com som les persones, com actuem, com estimem, com afrontem les atzagaiades de la vida. Prou recomanable.

Impressió general: @@@

dilluns, 17 d’agost de 2020

L'ombra de la por

Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020 (segona edició)
Títol original, idioma, any: Snjóblinda, islandès, 2009
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 361
Llegit en: Català

L'Ari Tór no sol acabar allò que comença, prova d'això són els seus estudis. Però finalment ha acabat l'acadèmia de policia i es disposa a trobar la primera feina per exercir-ne. No es tanca portes, però seria ideal que el destinessin a Reykjavík mateix, on conviu amb la seva parella Kristín. Però res més lluny, la primera oferta que rep és a Siglufjördur, una petita localitat al nord del nord, més a prop del Cercle Polar Àrtic que de la civilització, i a la qual s'accedeix només per un túnel no gaire engrescador. Un poble pescador que viu indiferent de la resta del país, on haurà de substituir un vell policia que es jubila. No s'ho pensa dos cops i accepta, cosa que li portarà una forta discussió amb la Kristín. El fiord és bonic i li diuen que a Siglufjördur no hi passa mai res. Però aviat descobrirà que no és així. El director d'una companyia amateur de teatre cau per unes escales poc abans de l'estrena d'una obra i una dona apareix gairebé dessagnada i mig nua estirada sobre la neu. Poden tenir relació els dos esdeveniments, que han passat en massa poc temps de diferència, pels estàndards del llogarret. Potser a Siglufjördur no hi passa massa cosa, però en aquesta companyia de teatre si que hi ha moviment. Tot plegat, en ple hivern i en mig d'una tempesta de neu que deixarà el poble incomunicat. Podrà l'Ari Tór acostumar-se a viure en aquestes condicions?

En conèixer l'existència d'aquesta saga de novel·la negra ambientada a Islàndia no em vaig poder resistir. La meva fixació amb aquest país no ha minvat amb el temps i les novel·les d'Arnaldur Indridason m'agraden força, encara em fa ràbia que hagin deixat de traduir-les al català. És difícil no comparar els dos autors, però a primer cop d'ull, diria que Jonasson no és Indridason. Malgrat que descriu un paisatge desolador i opressiu, es tracta d'una novel·la negra més fresca i actual, en comparació amb la d'Indridason, més treballada, reposada i amb històries molt ben construïdes. Els protagonistes tampoc s'assemblen gens. L'autor mira de construir històries per a cada personatge a mode de presentació i perquè veiem per on van els trets, però només serveixen per posar en context. Sí que hi ha molta descripció de la vida del policia protagonista, un oficial novell que parteix de zero, no comença sent inspector o detectiu, de manera que això ja és un fet diferencial del que ens trobem a la majoria de novel·la negra. Té passat com a persona, però no com a policia, ni tampoc traumes ni vicis i sí molts dubtes. Està per estrenar. Per aquest fet, se li perdona l'extensa introducció del personatge, però ja no seria acceptable en una segona novel·la que ja està en camí. La novel·la es llegeix amb molta agilitat, va atrapant i és fàcil de passar una pàgina rere una altra. Hi ajuda també l'edició de lletra molt gran de Columna. Pel que fa a la investigació, una mica justa, uns casos no massa espectaculars per començat, però té pinta d'anar a més.

He gaudit d'aquesta primera entrega de la sèrie Islàndia negra, prou com per llegir el segon volum que arribarà a la tardor. L'ambient, el protagonista creixent amb els seus dubtes, alguns dels secundaris, són elements prou interessants per aquesta segona oportunitat. Un tipus de llibre que es llegeix fàcil i serveix per passar una estona intrigant. Amb marge de millora, és cert, a estones fluixeja una mica, però l'interès es manté. En ser novel·la negra no se li demana una alta qualitat literària, tot i que hi ha sortoses excepcions, n'hi ha prou amb que enganxi i distregui, i aquesta obra de títol traduït de manera infame, compleix aquestes funcions. La saga no és d'ara, ja té més d'una dècada i ara ha arribat aquí, però per consolidar-se caldrà que demostri millora, la profunditat dels personatges, la complexitat de les trames i que sàpiga mantenir el ritme i la capacitat d'enganxar. A mi, només amb l'escenari ja em té guanyat. A veure quants crims és capaç d'inventar-se l'autor en un poble de 1200 habitants deixat de la mà de Déu i incomunicat uns quants mesos l'any.

Impressió general: @@@ 

dijous, 13 d’agost de 2020

Així es perd la guerra del temps

Autors: Amal El-Mohtar i Max Gladstone
Editorial, any: Mai Més , 2020
Títol original, idioma, any: This Is How You Lose the Time War, anglès, 2019
Gènere: Ciènccia ficció
Traductors: Lluís Delgado i Rosa Borràs
Número de pàgines: 172
Llegit en: Català 
Premis: Premi Nebula de novel·la curta 2019

Dues viatgeres en el temps que pertanyen a futurs en guerra, van movent-se fil amunt i fil avall a través de l'espai-temps per tal de complir les missions que les seves agències respectives els encomanen. La Roja pertany a l'Agència, mentre que la Blava és membre de Jardí. Les dues treballen soles i són molt bones en la seva feina. Han anar deixant un rastre de sang i d'èxits al llarg dels mil·lennis. En les runes d'un món que és a punt d'acabar-se, la Roja troba una nota que diu "Cremar abans de llegir. Signat, Blava". Així comença una correspondència perillosa, inicialment com un simple intercanvi per vantar-se dels propis èxits, però mica en mica les dues se senten atretes mútuament i se'ls genera dependència. Ningú pot saber que es comuniquen i que s'expliquen coses dels seus mons. Corren un gran risc per mantenir la seva correspondència. Si ho arriben a saber els seus superiors, significarà el final. Encara pitjor, significarà perdre l'altra.

Una novel·la de ciència ficció en format epistolar no me l'havia trobat, encara. L'estructura d'aquest llibre curtet escrit a quatre mans és bàsicament aquesta, la descripció d'una situació post-apocalíptica o històrica en la que la Roja o la Blava estan realitzant una missió i en la que d'alguna manera original i sempre diferent acaben trobant un missatge de l'altra. A continuació, tenim el missatge. I això és tot, perquè a banda de la deriva de les 'cartes' de la fatxenderia cap a l'amor, o millor dit l'obsessió, allò que estan fent cadascuna d'elles no té massa sentit. De fet, pocs cops és comprensible, o almenys jo no ho he sabut entendre. Està escrit de manera molt rebuscada, poètica i amb frases curtes per crear efecte, però és difícil concentrar-se quan allò que t'estan explicant no té cap sentit ni continuïtat aparent. La segona meitat del llibre és una mica més entenedora, però llavors les cartes entre les dues agents són tan ensucrades que costen d'empassar, per ser que partim de la base que són màquines de matar i que no són del tot humanes. Una història d'amor ciberpunk que barreja tantes coses que pot arribar a marejar.

M'esperava més d'aquesta novel·la premiada. O li falta informació, o jo no l'he sabut trobar entre línies. Tampoc no m'ha acabat de convèncer la manera com està escrita, amb una prosa tan rebuscada i tirant de conceptes tecnològics i d'una concepció de l'espai-temps que no ens han explicat prou bé com per entendre-la, un excés de tecnicismes inconnexos i sense deixar clar què fan realment les dues agents, a banda d'enamorar-se. Em costa trobar-li virtuts, francament, i em sap greu. Sempre comento que no sóc gaire de ciència ficció, però darrerament havia trobat obres que m'han agradat. No ha estat el cas d'aquesta, en la que havia posat expectatives, després de veure'n bones crítiques. Doncs bé, potser sóc jo que no l'he entès, però no m'han quedat ganes de tornar a llegir aquests autors. També em sap greu perquè el publica una nova editorial valenta que havia cridat la meva atenció, però si vull ser honest, n'he de fer una ressenya com m'ha sortit, gens afavoridora.

Impressió general: @

dilluns, 10 d’agost de 2020

L'estiu sense homes

Autora: Siri Hustvedt
Editorial, any: Empúries, 2011
Títol original, idioma, any: The summer without men, anglès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 198
Llegit en: Català

Després de trenta anys de matrimoni, la Mia ha tingut un desengany. En Boris ha decidit deixar-la per una companya seva molt més jove. No és d'estranyar que la crisi nerviosa que això li provoca, amb la cinquantena ja ben complerta, la porti ha haver-se d'internar i a tenir assistència psiquiàtrica. Per sort, és un brot breu i pot sortir de l'hospital aviat. Sense cap pla a la vista, se'n va a passar l'estiu a Bonden, el poble de la seva mare. Allà departirà amb les seves amigues de la residència, la més jove de les quals ja passa dels vuitanta, i impartirà un curs de poesia per a adolescents. Entre unes i altres la mantindran ben distreta, salvant el gran gap generacional que hi ha entre els dos grups i les preocupacions pròpies de les dues edats. També tindrà temps de passar estones amb un matrimoni amb fills petits i de mantenir correspondència amb un misteriós i culte interlocutor. I de reflexionar, sobretot tindrà temps de reflexionar molt. 

El títol d'aquesta obra poc convencional no li fa justícia. És cert que els personatges que intervenen en la trama són tots femenins, però els homes hi són ben presents, ja sigui per enyorar-los, criticar-los, condemnar-los o desitjar-los. Escrit sense capítols, el text és una successió d'escenes barrejades amb reflexions i dissertacions sobre poesia, literatura i feminisme. La Mia, que és de mitjana edat, enyora tremendament en Boris, al mateix temps que hi està molt enfadada. S'enfronta amb els problemes de salut de les amigues de la seva mare i els típics maldecaps dels adolescents. Dèries i malaltia, contraposades amb assetjament i passions adolescents. Com comentava, també hi ha espai per altres tipus de relacions, però la reflexió, que porta algunes fases del llibre a fregar el gènere de l'assaig, també ocupa una gran quantitat de text. Les dues coses per separat podrien estar bé, però personalment la barreja no m'ha funcionat, se m'ha fet pesat moltes estones i no ha acabat d'interessar-me. Té un estil una mica dens i carregat. Sí que és cert que algunes reflexions són interessants, que en algun punt la història de les protagonistes també et fa mantenir atent i que la tendència de la Mia/Siri a trencar la quarta paret per parlar-nos directament a nosaltres té la seva gràcia.

Tot i aquestes virtuts que comentava, per mi no són suficients. Pot ser que el meu escàs (per no dir nul) interès en la poesia no hi hagi ajudat. No és que no m'interessin els altres temes que es tracten en el llibre, al contrari, però la manera d'exposar-los, aquest anar saltant d'un cantó a l'altre i divagar no han aconseguit captar la meva atenció i m'he avorrit una mica. Tampoc m'ha fet peça que, malgrat el plantejament i la clara tendència feminista de l'obra, no em sembla que la sensació de dependència respecte els homes quedi ben resolta. També hi ha alguns fils que sembla que comencen i no tenen un final, o de sobte es perden. Podria ser que fos jo que m'hagi despistat, però diria que no. Havia sentit parlar molt bé d'aquesta autora, però la meva primera experiència no em deixa amb ganes de continuar explorant la seva bibliografia. L'he trobat molt dispers i sense arribar massa enlloc. En salvo només alguns fragments que destaquen d'entre l'amalgama, sent conscient que algun altre perfil de lector o lectora en podria arribar a gaudir força més que jo, penso.

Impressió general: @@

divendres, 7 d’agost de 2020

Nou illes al nord

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Més Llibres, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

Ningú no coneix gaire les Illes Properes, i això que no estan gaire lluny de la costa, però no sembla que a ningú del país els interessin massa. A més, es diu que els seus habitants són esquerps i parlen llengües estranyes. Un article en una revista de viatges ho canviarà tot. La perspectiva que s'exposa sobre les nou illes és molt diferent del que la gent es pensa i això atraurà l'interès d'un grapat de persones que d'una manera o altra s'arribaran a conèixer. La nostra protagonista és una d'aquestes persones, s'escapa a una de les illes més llunyanes, Skogen, per instal·lar-se a Fargene i esdevenir la mestra del llogarret. Fuig d'un seguit d'experiències traumàtiques, la mort de la mare, després que el pare les abandonés un temps enrere. Pensa que allà, lluny de tot i de tothom que coneix, hi trobarà la pau per recomençar. En realitat, hi trobarà molt més. 
 
On són les nou illes d'aquesta novel·la? Doncs no ho sabem del cert, però tenen noms nòrdics. Unes illes poc poblades i amb personalitat pròpia que descobrirem en un article que les descriu per obrir el text. A partir d'aquí, un seguit de secundaris ens aporten la seva visió sobre la història de la protagonista, la seva infància, com va acabar a Skogen, què hi va viure. Capítols llargs en els que aquests personatges, que d'alguna manera han passat per la vida de la mestra de Fargene, li expliquen a una interlocutora desconeguda la història des del seu punt de vista. Les diferents visions s'aniran trenant per construir una panoràmica que ens permetrà comprendre tot el que ens cal saber. Finalment, descobrirem aquesta interlocutora misteriosa, que mentre llegim tenim impressió de ser nosaltres mateixos, i que ens acabarà d'omplir els buits si encara ens en queda algun. Una trama atractiva amb una execució molt original i una escriptura deliciosa, això ofereix aquest llibre. Per trobar-li alguna pega, podria dir que les diferents veus que parlen sobre la protagonista podrien diferenciar-se més, ja hi ha trets que els donen un toc personal, però podria ser més intens. I també que en la recta final es detecten algunes errades tipogràfiques que fan la impressió d'haver-lo acabat de corregir a correcuita. Ni ho destacaria si no fos que la resta del llibre és impecable.
 
Després de llegir 'Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres' he trigat una bona temporada a tornar a llegir Mònica Batet, tot i saber que hi tornaria. L'experiència m'ha satisfet encara més. Al principi d'aquest llibre no entenia què m'estava explicant, però mica en mica entres a la història i tot lliga. Gran feina d'explicar a cada moment allò que cal i anar-ho completant amb cadascun dels testimonis, des de la seva perspectiva. En total, cinc testimonis més el final, sis narradors per una història, però tots ells necessaris per tenir una visió completa. M'ha agradat molt aquest plantejament, molt original, i també com està escrit. Quina capacitat narrativa que té aquesta autora. A més, ja m'agrada que els dos llibres que li he llegit tinguin ambientació nòrdica. Em sembla que aquest cop no trigaré tant a tornar a llegir algun llibre seu. 

Impressió general: @@@@

dimecres, 5 d’agost de 2020

Jo confesso

Autor: Jaume Cabré
Editorial, any: Proa, 2011 (segona edició)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 998
Llegit en: Català
Premis: Premi de la crítica narrativa 2012, Serra d'Or 2012, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada i Premi Crexells 2012

Aquesta és la història d'una vida plena de música, de llengües i de filosofia: la de l'Adrià Ardèvol, des que és un marrec fins als seus últims dies. Però també és la història d'un violí antic que ha passat per diferents mans al llarg del temps. Sense oblidar que és la història d'un gran amor, el de la Sara i l'Adrià, o la d'una gran amistat, la que uneix el protagonista amb en Bernat. En paral·lel al fil conductor de la novel·la, escrita com una llarga carta a la seva estimada pel mateix Adrià, coneixerem tota una sèrie de relats complementaris amb els seus propis protagonistes que ens han d'ajudar a comprendre per què passen algunes de les coses que passen a l'Adrià i a contextualitzar la seva situació. Un entramat d'històries que es barregen al llarg del temps i l'espai i que s'acabaran confegint una de sola, magna, plena de referències i de moments històrics.

D'en Jaume Cabré només n'havia llegit llibres infantils i juvenils, no ha estat fins ara que m'he decidit a llegir algun dels seus llibres per a adults. Feia temps que per casa corria aquest 'Jo confesso' i finalment he fet un cop de cap, ja que aquest any el ritme lector acompanya a afrontar un volum de mil pàgines. La vida de l'Adrià Ardèvol està plena d'alts i baixos, molts d'ells lligats a la Sara Voltes-Epstein, però també al violí Vial, fet pel mestre Storioni al 1764. La narració d'aquesta història, i de totes les que apareixen, al llibre t'atrapen sense remei, Cabré té una escriptura tan agradable i engrescadora que aconsegueix que les pàgines vagin passant soles. I això que no és un llibre lineal ni simple, està redactat com una carta de l'Adrià i ell va explicant la vida, però salta contínuament d'història i de personatges, sense avisar, i ens cal estar atents. També canvia la primera persona per la tercera a l'hora de referir-se a ell mateix, de vegades dintre del mateix paràgraf. Fins i tot tindrem accés a la consciència del protagonista en forma de dues joguines de quan era petit. L'Adrià és un erudit, un savi, de manera que el llibre també està farcit de referències culturals, en especial musicals, històriques, geogràfiques, lingüístiques que el converteixen en un text pràcticament acadèmic, d'un nivell intel·lectual molt elevat.

He quedat molt content de la decisió de llegir 'Jo confesso'. Tots els premis que ha guanyat i les bones crítiques que va rebre li fan justícia, és un llibre amb una història potent, interessant i que atrapa, tant per la trama ben portada, com per l'originalitat de l'escriptura, els salts i els canvis de perspectiva que t'obliguen a estar atent. Això sí, no és un llibre per llegir a estones, com vaig començar a fer, sinó per enganxar-t'hi i no distreure't amb res més. Les mil pàgines que té poden tirar enrere, però penso que val la pena llegir-les. És un llibre que convida a la reflexió, temes com el mal, la comunicació humana, la culpa, entre d'altres, hi són molt presents, formen part de la història mateixa. I per sobre de tot, un protagonista molt intel·ligent, prudent però arrauxat quan convé, que estima profundament i que coneixerem des de ben petit fins al final, i a qui és molt difícil no agafar afecte. Em donaré un temps, però buscaré 'Les veus de Pamano', aquest 'Jo confesso' m'ha fet venir ganes de llegir-lo.

Impressió general: @@@@