dissabte, 26 d’octubre de 2019

L'analfabeta

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: L'analfabète. Récit autobiographique, francès, 2004
Gènere: Biografia
Traductora: Montserrat Solé Serra
Número de pàgines: 86
Llegit en: Català

Les novel·les d'Agota Kristof no deixen indiferent. La guerra, per bé que mai el conflicte armat, n'és sempre un personatge més. I quan veus com les passen els seus protagonistes et sembla inversemblant. Però en aquesta curta, curtíssima biografia sabrem que poca ficció trobem a les seves obres, encara que tot estigui barrejat, la major part dels relats els va viure o veure l'autora. En unes escasses 60 pàgines repassa la seva infantesa, joventut i la seva migració des d'Hongria fins a França i com es va sentir analfabeta en haver d'aprendre una llengua totalment nova ja de gran, malgrat que des de sempre havia escrit poemes i havia llegit tot el que li havia caigut a les mans. La sensació d'indefensió davant del francès no la va aturar i és precisament en aquesta llengua, nova i desconeguda, i amb la companyia inseparable d'un diccionari, que va acabar escrivint les seves reconegudes obres.

Per ser que l'escriptora va tenir una vida molt intensa, almenys fins que va arribar a França, aquest llibre es queda molt curt. És cert que decideix centrar-lo en un aspecte molt concret de la seva migració i que la resta és una mica per fixar els marcs, però ens quedem amb les ganes de saber més. Està estructurat en capítols molt curts, de manera que es llegeix d'una revolada. Les darreres 26 pàgines corresponen a una entrevista que Riccardo Benedetti li va fer l'any 1999 i diria que això espatlla una mica la bona impressió que tinc de l'autora, que em sembla profunda, reflexiva i amb un món interior gegant. Benedetti li pregunta per les seves obres, pel procés de creació literària i l'autora no respon a gairebé res.

La part on narra la seva història i els seus aprenentatges m'ha agradat molt més, evidentment. És interessant i està escrit amb el segell Kristof, costa molt posar-se a la seva pell, però això no vol dir que no tingui un gran poder atractiu amb la seva lletra. No sóc gaire de llegir biografies, però aquesta se m'ha fet curta. Sorprèn saber que moltes de les coses narrades a 'Claus i Lucas' són basades en la realitat, o directament descrites. Posa els pèls de punta. He descobert aquesta autora aquest any i espero seguir posant-me al dia amb la seva obra, ben cert, com em deien, que no deixa indiferent.

Impressió general: @@@

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Gegants de gel

Autor: Joan Benesiu
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016 (8a edició, primera al 2015)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 290
Llegit en: Català
Premis: Llibreter 2015 i Crexells 2015

Un francès, un anglès, un mexicà i un alacantí es troben en un bar i... Aquest podria ser el principi d'un acudit, però també és l'argument de 'Gegants de gel', amb la peculiaritat que aquest bar es troba a la remota Ushuaia, la ciutat (digna d'aquest nom) més austral del planeta, i el nom del bar és Katowice. Allà, on només hi van els que busquen els extrems de tot, es reuniran al voltant d'una taula convidats per la mestressa, la Dominika, i explicaran cadascun les seves vivències i, molt especialment, què els ha portat fins allà. Un grapat de vides, amb motxilles plenes de rocs a l'esquena, que conflueixen en l'últim lloc que es podria esperar. Explicaran tots la veritat quan els toqui el torn?

Aquest llibre està format per capítols llargs o parts que al principi separen la vivència d'un dels comensals de la taula del Katowice, però que mica en mica es van barrejant. Com que són d'orígens diversos, cadascun explica la seva història, que vindrà modulada pel marc geopolític i social que els ha tocat viure, de manera que podria tractar-se d'un llibre de relats de ficció històrica contemporània units pel nexe del curiós escenari, però anirà més enllà quan algun dels fils es barrejarà. És lògic trobar més interessants unes històries o altres, però la qualitat literària del text es manté durant les 290 pàgines. Molt ben escrit, en algun cas massa adornat i tot, compta amb llarguíssimes explicacions i ni rastre de diàlegs entre els personatges, de manera que les pàgines no avancen tan ràpidament, però es van assaborint. I entre el text, algunes fotografies antigues que formen part de les històries i que s'hi integren perfectament.

Com la majoria de productes que ens presenta Periscopi, 'Gegants de gel' transpira qualitat i saber fer per part de l'autor. No hi ha lleugeresa, el redactat solemne i elaborat li dóna pàtina de gran obra, i així és: sòlida i compacta com la mateixa edició que la sustenta. El fil conductor de l'obra m'ha fet pensar en el de 'Istanbul Istanbul', però m'ha agradat més aquest. Una bona obra que ens permet, de retruc, conèixer una mica d'història de llocs remots com la Patagònia, Xile i sobretot Polònia. I en el cas de la Terra del Foc, on es troben el protagonistes, no només aprendrem història sinó que tindrem una bona guia del territori, ideal per a turistes. He de dir que la impressió inicial era per més nota de la que li posaré, el conjunt és bo, però d'haver mantingut aquesta primera impressió podria ser més alta. No ho considero demèrit del llibre sinó del lector.

Impressió general: @@@

dissabte, 12 d’octubre de 2019

El club de la Bona Estrella

Autora: Amy Tan
Editorial, any: Butxaca 62, 2001
Títol original, idioma, any: The Joy Luck Club, anglès, 1989
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Arbonès
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

Actualment la Xina i els Estats Units estan immersos en una virulenta guerra comercial. Però no tants anys enrere la Xina patia situacions bèl·liques més palpables que feien emigrar la seva gent. Un dels destins somniats, precisament, eren els EUA.  Aquesta és la història de quatre dones que, per motius diversos, van haver d'emigrar de la seva Xina natal i van anar a parar a San Francisco. Allà es van conèixer i van fundar el club de la Bona Estrella, una reunió entre amics per fer pinya en un país inhòspit. Però també és la història de quatre de les seves filles, nascudes totes als Estats Units i amb una mentalitat i uns costums molt diferents de les seves mares. El salt generacional, en aquest cas, va molt més enllà d'una diferència d'edat. Es tracta d'un abisme cultural que no sempre és fàcil de capejar. No sempre s'entenen, no sempre estan d'acord, però rere totes les discussions, hi ha l'amor infinit que es professen.

Quatre mares i quatre filles es reparteixen per igual els 16 capítols d'aquest llibre, a dos per cap. Tots ells podrien ser relats independents, però conflueixen en alguns punts i amb elements d'altres personatges que van apareixent de tant en tant. Coneixerem la història particular de cadascuna posant el focus en les relacions materno-filials, complicades, embolicades, sobretot per manca de comprensió entre les maneres de fer d'unes i altres. Amb les mares aprendrem molts usos i costums típicament xinesos, i amb les filles la mentalitat occidental, sense acabar d'abandonar mai les arrels. És una experiment literari coral que tan sols posa l'accent en la parella mare filla Suyuan Wu i Jing-mei Wu. Per la resta, no segueix un únic fil argumental, però ens farem una idea de la història de totes elles, del moment actual i també sabrem quins motius van tenir les mares per abandonar la Xina. Es llegeix a bon ritme, tot i que de vegades abusa una mica de les descripcions. Però sobretot ens farà veure la immensa distància entre la cultura xinesa clàssica i la nostra.

Aquest llibre feia molt temps que esperava torn a la lleixa dels pendents i ja tocava llegir-lo. És el llibre més reconegut de l'autora, americana d'origen, com no, xinès. Per tant és molt probable que moltes de les coses que explica a 'El club de la Bona Estrella' siguin autobiogràfiques, almenys pel que fa a relacions amb la cultura de la que prové. És un bon llibre al qual pot costar una mica entrar, però com a molt se li pot criticar que a estones sembla un compendi d'usos, costums i tradicions xineses, allò que no se'n vol deixar cap per explicar. Però m'ha agradat prou, a estones també m'ha fet pensar en Care Santos per la manera d'explicar les relacions, però a la xinesa, és clar. No correré a buscar altres llibres de l'autora, però tampoc descarto tornar-la a llegir si me'n cau algun a les mans.

Impressió general: @@@