dilluns, 30 de setembre de 2019

Homenatge als caiguts

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2019
Gènere: Relats
Número de pàgines: 175
Llegit en: Català

Fa uns anys l'Albert Sánchez Piñol va col·laborar amb el Matí de Catalunya Ràdio, en l'època de l'Antoni Bassas. Cada dijous llegia en directe, i per espai de només dos minuts, textos de la seva creació que recollien vivències, anècdotes, dades curioses o reflexions, i tot plegat amanit amb el seu peculiar sentit de l'humor i la seva ironia. L'èxit de la seva 'columna' setmanal el va sorprendre fins i tot a ell, que poc es devia pensar que un dels aficionats al seus textos radiofònics era l'editor de Rosa dels Vents. Anys després van coincidir i els dos es van posar d'acord per publicar aquelles petites píndoles literàries en format llibre, i d'aquí aquest 'Homenatge als caiguts' que ha vist la llum aquest 2019.

Sánchez Piñol ja ens té habituats als reculls de relats, però els que conformen aquest llibre, pensants com a peça radiofònica, són molt curts, de només un parell de pàgines. No hi són tots els que va fer per 'La contraportada' de El Matí, s'han recollit els que encara podien tenir vigència després de 10 anys. No són de ficció, encara que la imaginació i l'enginy de l'autor ja fa pensar que algunes dades o anècdotes són de la seva invenció. Com a estructura general, cada relat exposa una idea que exemplifica amb una anècdota, que invariablement porta a una relació d'idees a la que només Sánchez Piñol podria arribar. N'hi ha de més reflexius i de més superficials, d'inspiració molt diversa, les anècdotes i contes que inclouen el relats provenen de molts llocs diferents del món i fins i tot hi trobarem crítica social i el desconcert de l'autor amb el gènere humà, tot i la seva formació d'antropòleg. I l'humor, això que no falti! La ironia i la mordacitat són omnipresents i marca de la casa.

No hi ha reclam que tingui més poder d'atracció cap a la llibreria, per mi, que una novetat de Sánchez Piñol (i d'alguns altres pocs autors escollits). Aquest és el típic llibre que, si fos d'algú altre, em passaria per alt, però per sort no l'he deixat passar i l'he llegit amb moltes ganes i a molt bon ritme. Ideal per anar llegint a estones, ara un parell d'anècdotes, ara un parell més. Especialment recomanat per a persones curioses que els agrada aprendre coses sense cap finalitat acadèmica, només per saber. I evidentment, tot i no contenir elements fantàstics i grans històries èpiques, l'estil de l'autor s'hi pot reconèixer fàcilment. Passa francament bé i, com que és diferent a la resta, se'n pot gaudir encara que no se sigui especialment fan de l'autor. Els que ja en sigueu fans l'acabareu llegint, a qui voleu enganyar?

Impressió general: @@@

dimarts, 24 de setembre de 2019

Sempre han parlat per nosaltres

Autora: Najat El Hachmi
Editorial, any: Edicions 62, 2019
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

La Najat El Hachmi és una escriptora catalana d'origen marroquí molt activa en la lluita feminista i molt crítica amb l'islamisme i el sobrevingut feminisme islàmic. Dels seus articles d'opinió neix aquest manifest curtet, però molt intens, que narra la seva experiència personal, les vivències dels primers anys de vida al Marroc i després a casa nostra. Les seves tesis són molt properes a les del feminisme occidental, parla de llibertat, d'igualtat, però en aquest llibre ens explica sobretot per què les noves corrents de feminisme islamista defensen més l'islam que a les dones, i prova d'això és que els homes allà l'aplaudeixen perquè els fan part de la feina de seguir mantenint les dones com a persones de segona categoria. També avisa de la crescuda de corrents islamistes a Europa, especialment entre els i les joves, que amenaça amb tirar per terra les poques llibertats conquerides al llarg del temps.

Aquest no és un text amable i, a més, és diametralment contrari a algunes de les creences que tenim avui en dia sobre els musulmans que viuen a casa nostra. És un manifest que, si estigués escrit per algú no musulmà (o educada en la fe musulmana), i ja no diguem per un home, seria titllat de racista i molt políticament incorrecte. Però El Hachmi és molt crítica amb els musulmans i no es mossega la llengua per dir que sí, que és una religió molt masclista i que no se l'ha de justificar mai en nom del respecte a les cultures foranes, com estan fent els darrers anys les esquerres. Un punt clau de tot el llibre és l'ús del mocador com a símbol de la repressió envers les dones i, segons El Hachmi, que en permetem l'ús com a mostra de respecte a la cultura és fer el joc al masclisme i a una religió que redueix les dones a la mínima expressió. 

M'interessava llegir aquest llibre per tenir una visió diferent de la lluita feminista i m'he quedat molt sorprès perquè no m'esperava aquesta posició tan radical en contra de l'islam. Val a dir que era el primer cop que llegia aquesta autora, probablement si n'hagués llegit algun article abans no m'hauria agafat tant de sorpresa. Ella ho té molt clar i m'ha convençut en algunes coses, però noto que em faltaria saber més sobre el tema, opinions d'altres dones musulmanes que s'autoanomenen feministes però que, per exemple, no han abandonat (o que han tornat a portar) el mocador. Si en tinc l'oportunitat les llegiré. Assumeixo el toc d'atenció respecte al blanquejament que fem les esquerres respecte una religió masclista que no és la nostra, i que si ens definim com a aconfessionals no hauríem de tolerar, com no tolerem alguns preceptes de l'església catòlica. He rebut unes quantes bufetades mentre llegia aquest llibre. Em calen lectures complementàries, però algunes dosis de realitat també van bé de tant en tant.

Impressió general: @@

divendres, 20 de setembre de 2019

Mites

Autor: Stephen Fry
Editorial, any: Ara Llibres, 2019
Títol original, idioma, any: Mythos, anglès, 2018
Gènere: Divulgació
Traductora: Anna Llisterri
Número de pàgines: 394
Llegit en: Català

Qui més qui menys ha sentit a parlar de Zeus, del bell Apol·lo o a l'encara més bella Afrodita. També d'altres déus olímpics rellevants com Posidó o Hermes. Però coneixeu a Rea? A Cadme? A Psique? Potser no tant, oi? En aquest recull de mites de l'antiga Grècia del conegut actor i comediant Stephen Fry teniu l'oportunitat de conèixer-los, a ells i a una munió més de personatges mitològics. En aquesta cronologia de l'antigor podrem repassar alguns dels mites més famosos, com el del tità Prometeu o el de Sísif, i d'altres més desconeguts. Si una cosa tenien els antics grecs era imaginació, així que podrem llegir històries d'allò més inversemblants i curioses, però que en definitiva busquen donar explicació a l'origen d'algunes coses que per nosaltres són perfectament comunes. Tot plegat, amanit amb la notable capacitat narrativa i el bon humor de Fry, que ens fa arrencar més d'una rialla.

No és fàcil establir una cronologia fidedigna dels mites grecs, si bé queda clar que alguns successos han de passar abans que d'altres, establir una línia temporal per poder seguir el fil és complicat. Una de les virtuts d'aquest recull és que ho aconsegueix tant com és possible i relaciona molt bé uns mites amb altres. Es podria dividir en tres parts: una primera on ens explica l'origen dels déus principals i que té una sobresaturació de noms, una segona on els olímpics són els protagonistes i més endavant es comencen a relacionar amb els humans, i una darrera més difícil de lligar, amb protagonistes humans i alguna intervenció divina. Jo em quedo amb la segona, per mi conté els mites més coneguts i les històries més originals i engrescadores. Ah, si una cosa no preocupava massa als creadors de mites era mantenir les formes a nivell de relacions, una gran majoria de relats s'originen per enamoraments sobtats i violacions. En canvi, val a dir que l'homosexualitat la vivien amb total naturalitat. 

Si no es té interès per la mitologia grega aquest títol no pot atreure de cap manera. Però potser és cometrà un error, perquè es pot agafar com un llibre de relats fantasiosos amb uns protagonistes molt particulars i pot agradar igualment. En canvi, si com em passa a mi sou aficionats a la mitologia, o ho éreu en la vostra etapa d'estudiants, per ser més exactes, aquest llibre us pot portar molt bons records i refrescar-vos la memòria, fins i tot posar-hi context, perquè jo recordava la mitologia de manera molt inconnexa i aquí s'explica molt ben trenada i amb força gràcia. Potser se m'ha acabat fent una mica llarg perquè els mites del final ja no em resultaven tan interessants, però en conjunt m'ha agradat llegir-lo i m'ho he passat bé. I no plegaré sense destacar la meva història preferida, el mite de Prometeu, del qual fins i tot en vaig fer un treball a l'escola. Com? Que no coneixeu a Prometeu!? Doncs ja sabeu què toca. Li deveu!

Impressió general: @@@

dijous, 5 de setembre de 2019

Amb l'aigua al coll

Autor: Daniel Arbós
Editorial, any: Amsterdam, 2017
Gènere: Humor
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Qui s'ho podia pensar que la important empresa d'exportacions que acaba de fitxar en Dídac Bartra era en realitat una tapadora pel tràfic de drogues? Ell no. Un bon revés a la seva carrera, del qual aconsegueix sortir-ne indemne, per sort. Però què fer a partir d'ara per guanyar-se el pa? El seu nom ha quedat seriosament tacat. La idea sorgeix de la visita a una masia regentada per la seva amiga Aurembiaix, en companyia d'en Toni, un amic que es dedica a la biologia marina. A la masia practiquen tota mena de teràpies alternatives i creuen en energies diverses. Hi ha qui creu que, fins i tot, beure aigua de mar aporta molts beneficis al cos. I a això es dedicarà en Dídac a partir d'ara: a vendre aigua talassotel·lúrica, originària del Mediterrani i influïda per les forces tel·lúriques que passen justament pel mas, allà al Montseny. El negoci resultarà ser molt lucratiu, però a en Dídac i als seus col·laboradors no els mancaran maldecaps. Començant per la competència, que no vol perdre terreny!

Classifico aquest llibre en el gènere d'humor perquè és molt irònic i està escrit en to distès i buscant el riure amb la presentació de l'absurditat, però és en realitat una crítica força mordaç a les pseudociències, les teràpies alternatives i l'homeopatia. Una novel·la amb una trama prou absorbent i interessant que es llegeix de manera àgil, però que no es deixa d'allisar a cap dels xarlatans que han anat apareixent els darrers temps. En el llibre trobarem personatges que creuen cegament en les teràpies alternatives (alguns d'ells ho paguen), gent, com en Dídac, que només hi veuen una oportunitat de negoci sense pensar massa en les conseqüències, i la veu de la raó, en Toni, que ens argumentarà en diverses lliçons magistrals per què no s'ha de creure en aquests remeis. És a dir, que aborda la qüestió des de diferents angles, sempre amb humor, i això el fa especialment interessant. No se n'està de reproduir algunes de les discussions clàssiques que sempre tenen els partidaris de la medicina i els de les teràpies alternatives.

Daniel Arbós sempre es mostra crític amb les pseudociències, com altres vells coneguts de la casa i de la catosfera com en Salvador Macip o en Daniel Closa que, per cert, fan un cameo en aquest llibre. No cal dir que jo comparteixo amb ells la visió sobre l'assumpte, potser per això he gaudit d'aquest llibre i m'ho he passat bé veient com allisen les teràpies alternatives. Potser, si algú hi creu molt, se sentirà una mica incòmode llegint-lo. Aquest podria ser senzillament un llibre de divulgació en favor de la medicina que explica per què no s'ha de creure en les pseudociències com a remei per les malalties, però escrit de manera novel·lada i en clau d'humor és molt més agradable i amè de llegir I em sembla que el missatge arriba de manera igualment clara i cristal·lina. Com l'aigua de mar.

Impressió general: @@@