Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Molino,1998
Títol original, idioma, any: Sparkling Cyanide, anglès, 1945
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra 
Número de pàgines: 254
Llegit en: Espanyol

No és el millor que podria estar fent, però la Iris Marle es troba recordant la mort de la seva germana Rosemary. Va ser en aquella festa, la Rosemary havia estat molt deprimida després d'una grip que va passar, i es va suïcidar amb cianur que va ingerir amb el xampany. Recorda, Iris, recorda. És possible que no fos un suïcidi? Ara noves proves demostren que algú podia tenir motius per matar-la, i potser no era l'únic. Però qui? L'Anthony Browne? L'Steve Farraday? Tots dos eren molt amics de la Rosemary, per què haurien de voler-la morta? Qui més va assistir a aquella festa? L'esposa de l'Steve, l'Alexandra Farraday, el seu cunyat ara vidu George Barton i la seva eficient secretària Ruth Lessing. Si va ser un assassinat, algun d'ells ha de ser el culpable. Però a taula hi havia una cadira lliure, la del Coronel Race, que no va venir, però que ara sens dubte ajudarà a resoldre el misteri.

Les novel·les de l'Agatha Christie no enganyen, saps sempre què hi trobaràs. El misteri està servit, sempre en un escenari de l'alta societat amb personatges molt estirats i molt 'repipis', però cal tenir en compte que són llibres amb més de 60 anys d'antiguitat. Aquest en concret l'he trobat una mica embolicat, i es troba a faltar algun dels seus investigadors més clàssics. El que no se li pot negar és que, com sempre, l'autora juga a despistar i posa realment difícil saber qui és l'assassí. Saps sembrar el dubte com ningú, perquè tots els seus personatges tenen motius, i fins i tot oportunitat de ser els malvats, però només un o una ho acabarà sent. En aquest llibre, els dubtes sorgeixen perquè tots tenen motius, però ningú sembla haver pogut ser l'autor material del crim.

Aquest 'Cianuro espumosos' és un dels títols coneguts, però no compta amb en Poirot o Miss Marple, i això li fa perdre una mica. Té una llarga introducció als personatges, les primeres 100 pàgines, abans d'entrar en matèria, però el passat dels personatges és important. És sempre agradable llegir aquesta mestressa del crim, encara que aquests caràcters tan aristocràtics i tants formalismes carreguen una mica. És un estil ja molt caducat, però encara val la pena llegir-la de tant en tant, encara que aquestes edicions tan antigues no hi ajudin: Lletra molt menuda i junta, típica de les edicions del Molino. Com que no descobrim res parlant de llibres de la Christie, que cadascú decideixi si val la pena llegir-lo o no!

Puntuació: @@@